III Concurs de microrelats de Sant Jordi

2

En aquesta tercera edició del Concurs de microrelats de Sant Jordi
de l’Ajuntament de Barcelona, hi hem participat 112 treballadors i
treballadores municipals.
El microrelat guanyador ha estat Fotografia de Marta da Pena Gómez
i els tres finalistes són Tancada per inventari de Carme Pollina Tarrés,
Aïllat d’Albert Aixalà Blanch i Té moments de tot de Laia Vilardell
Canals.
El jurat ha estat integrat per:
–Una persona de Gerència Municipal i quatre persones del Consell
de Comunicació Interna de l’Ajuntament: Xavier Boneta (Secretari
Executiu de Gerència Municipal), Maria Rodríguez (Directora de
Comunicació Interna, Desenvolupament i Atenció al Personal),
Magda Orozco (Directora d’Infància, Joventut i Persones Grans),
Rosa Pueyo (Cap de la Xarxa de Caps de Comunicació) i Pilar Roca
(Cap d’Organització, Màrqueting i Sistemes de l’IMMB).
– La guanyadora i els finalistes de l’edició anterior: Irene Pascual Porret
(Centre de Serveis Socials Guinardó), Manel Trejo Ortiz (OAC de Sant
Andreu) i Adrià del Valle Puig (Departament de Serveis Jurídics del
Districte de Sant Martí).
Us convidem a llegir els 151 microrelats participants.
Bon Sant Jordi 2020!

3

4

Microrelat guanyador

Marta da Pena
Gómez

Departament de Serveis Jurídics-
Secretaria
Districte de Nou Barris

Fotografia

No havia aclucat l’ull en tota la nit. No s’ho podia treure del cap i a
les deu s’havien de tornar a connectar. La videoconferència diària
del departament. Vint-i-set dies de confinament veient-se les cares
en pantalla gairebé a diari; sense pentinar, en samarreta, a la cuina,
al menjador, al dormitori; finestres virtuals obertes a la intimitat per
culpa d’un virus. I així va ser com la va veure. El Rafa comentava un
correu urgent de la gerent i rere seu una fotografia gran emmarcada;
una fotografia bastant recent on el Rafa bufa les espelmes dels 40
envoltat dels seus. Un a un els va anar localitzant entre familiars i
amics, somrient i mirant a càmera. Llavors va deixar de sentir-los,
es va fer el buit. A la fotografia hi eren tots, tots els companys del
departament. Tots menys ell.

5

Microrelat finalista

Carme Pollina
Tarrés

Departament de Promoció de
Persones Grans

Gerència d'Àrea de Drets Socials,
Justícia Global, Feminismes i LGTBI

Tancada per inventari

Em desperto. Mandrejo. Rumio. Em llevo. Segur? Cel rúfol. I què? La
dutxa. Esmorzo. Remeno cafè. Dia 14. Em pregunto el perquè. Plou.
La feina. M’hi poso. Batalla a la pantalla. Treballo i no penso. Baralla
de quitxalla. Em penso que treballo. Prou! Tancada la vida és una
altra. Trencada. Tacada. Les hores. Els dies... Confinada. Confitada!
Després, en sabrem més? No ho crec. Malfiada. Somio desperta i m’ho
invento: més tu, menys jo, més cor, menys por. Més tothom, menys
soledat a qualsevol edat. Posem-hi interès! I ganes. I tot. O res. Caldrà
fer inventari. Inventari comunitari.

6

Microrelat finalista

Albert Aixalà
Blanch

Gerència d'Àrea d'Agenda 2030,
Transició Digital i Esports

Aïllat

"Papa, ja pots treure els plats!". Com cada migdia i cada vespre, em
ve a avisar de que ja puc treure els plats bruts a la porta. La meva
parella vindrà amb els guants posats, se'ls emportarà, i els rentarà
amb lleixiu. I així dia rere dia, i ja portem quasi tres setmanes, sense
comptar els sis dies entremig que vaig estar ingressat al Clínic. Quasi
un mes tancat. Un mes sense poder-los abraçar, un mes sense poder
seure a taula per als àpats, un mes sense poder sortir al balcó, un mes
sense poder fer el cafè cada matí... Un mes estrany. Tan estrany que
fa uns dies que el meu fill m'espera des de la seva habitació per mirar
com obro la porta i agafo el dinar "Hola papa!" -em saluda, content
de veure'm. El miro, somric rere la mascareta, i noto com els ulls
voldrien plorar.

7

Microrelat finalista

Laia Vilardell
Canals

Escola Bressol Municipal El Tren
de Fort Pienc

Institut Municipal d'Educació de
Barcelona

Té moments de tot

La Mercè té vuitanta-cinc anys, viu sola i... té moments de tot...
Avui se sent contenta perquè vindran aquelles noies tan maques
de Serveis Socials a dur-li quatre queviures que necessita i li diran
paraules boniques, paraules que guardarà en la seva precària
memòria i li faran companyia tot el dia.
Però la Mercè té moments de tot...
El seu fill viu lluny, molt lluny... I no té a ningú més.
La Mercè té moments de tot...
No la deixen sortir a comprar, li han suspès el curs de macramé al
Centre Cívic i no pot sortir a berenar amb les amigues.
La Mercè té moments de tot...

8

No té por a morir, però té molta por a fer-ho sola. Sap que el seu fill
vindria tan de pressa com pogués, però si es posa malalta d'aquesta
malura d'ara, sap que morirà sola, perquè ho diuen per la tele!
Però la Mercè té moments de tot...
I cada dia a les vuit del vespre, obre l'única finestra del seu petit pis
per escoltar a la gent picar de mans i sentir algú que toca una melodia
de la seva joventut amb una flauta travessera...
I la Mercè somriu...

9

10

Míriam Martínez
Camacho

Direcció de Serveis a les Persones i al
Territori
Districte de Ciutat Vella

Aquest confinament que tan poc finament ens ha posat contra les
cordes.
Aquest moment de cuidar casa nostra.
La casa de carn i ossos, la casa de maó i ciment i la casa de llum,
terra i aigua.
Mirar cap endins per actuar cap enfora.
Pensar en el tothom i actuar des del jo.
Parar per poder fer.
Tornar a l’inici per continuar pel bon camí.
Dir adéu sense poder acomiadar-se.
Com finament podem aprendre d’aquest confinament sense caure
durant l’intent?

11

Xitlali Hernández
Martínez

Departament del Pla de Barris
Foment de Ciutat

Distancias en el tiempo

Cuando se acabe este encierro
ya no recordaré quién eras.
Con la distancia que existe,
más la distancia que pones.
Habrás sido un petit hidalgo,
o un corrector que contaba
mis sílabas de amor desbocado e irreal.
Serás la angustia de lo deseado y no alcanzado,
la luna que nunca creció porque la tapó una tormenta.
Cuando se acabe este encierro,
habrá pasado el invierno.
Una música que nos meció y consoló.
Unas risas que desprendieron
nuestras tristezas.
Innumerables piruetas,
también intelectuales.
Tres meses de abrazos
que cubrieron el frío primaveral.

12

Y tú te habrás ido con él,
hacia ese viaje en el que estás galopando,
con tus miles de idiomas,
con tu oído de seda.
Y me recordarás tal vez,
como una historia curiosa,
o coma una flor transparente,
en una hilera de abrazos.

13

Núria Henrich
Reverter

Centre de Serveis Socials Guinardó
Institut Municipal de Serveis Socials de

Barcelona

Tranquils, pares, ja sortim
nosaltres a comprar

Com cada matí, miro per la finestra; avui ha deixat de ploure. Sembla
que la pluja dels darrers dies sigui la nostra aliada i ens convidi a
quedar-nos a casa. No puc evitar tancar els ulls i imaginar-me que
tots els infants s’han tornat immunes a aquest maleït bitxo. I ara són
ells qui poden sortir a fora i, com a toc de xiulet, van al carrer amb
aquella energia acumulada que es tradueix en salts i carreres cap a
la plaça. Tanta vitalitat ens fa vessar llàgrimes, als pares, que mirem
darrere els finestrals.
Xipollegen amb ganes sobre cada bassal i queden molls i enfangats
fins als cabells. Els gronxadors van amunt i avall. Corredisses darrere
les pilotes, fins ara oblidades. Les llombardes trontollen de tants salts
a peu coix. I aquell so màgic: el riure. Són lliures!
Els pares els mirem concentrats, i sembla que ens diguin: “Tranquils
pares, ja sortim nosaltres a comprar i a llençar les escombraries.
Tingueu paciència, tot anirà bé, tot anirà bé...”

14

Núria Gutiérrez
Garriga

Tresoreria
Gerència de Pressupostos i Hisenda

Ella volia un cavaller sense armadura, que ensenyés
el cor, tant se val si ferit.
Sense por a sostenir amb ella la rosa amb les espines
de la vida.

15

Carme Pollina
Tarrés

Departament de Promoció de Persones
Grans

Gerència d'Àrea de Drets Socials, Justícia
Global, Feminismes i LGTBI

Tancada per inventari

Em desperto. Mandrejo. Rumio. Em llevo. Segur? Cel rúfol. I què? La
dutxa. Esmorzo. Remeno cafè. Dia 14. Em pregunto el perquè. Plou.
La feina. M’hi poso. Batalla a la pantalla. Treballo i no penso. Baralla
de quitxalla. Em penso que treballo. Prou! Tancada la vida és una
altra. Trencada. Tacada. Les hores. Els dies... Confinada. Confitada!
Després, en sabrem més? No ho crec. Malfiada. Somio desperta i m’ho
invento: més tu, menys jo, més cor, menys por. Més tothom, menys
soledat a qualsevol edat. Posem-hi interès! I ganes. I tot. O res. Caldrà
fer inventari. Inventari comunitari.

16

Sergi Serrano
Lafuente

Unitat de Suport Tècnic Operatiu (USTO)
Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

Dos quarts de sis de la matinada d’un d’aquests dilluns d’estat
d’alarma. Camí de la feina, no veig ningú, cap soroll, cap olor, només
m’acompanya una lluna quasi plena que em mira encuriosida.
A la ronda ningú no m’avança ni jo avanço ningú. Nou quilòmetres
en total soledat. Tot és molt estrany. Trobo a faltar tantes coses,
tantes, que a mesura que incremento la llista, augmenten en paral·lel
les meves pors. La mare per ser gran, la nena per ser petita, la dona
perquè l’estimo tant, el company que ja fa massa dies que lluita a
l’UCI...
Pors? Tu no pots tenir por, ets un treballador dels “essencials”. Així
que aparco, eixugo la incipient llagrimeta que volia alliberar-se del
seu poruc confinament i començo a treballar amb anhels de rutina.

17

Jordi Badia Llach

Regidoria de Turisme i Indústries
Creatives

Primera Tinença d'Alcaldia

Moisés

“A l'obrir la porta de la planta ja vaig notar una especial expectació.
El baf d'aquella sala tancada i atapeïda de persones que entràvem a
empentes, em ferí els sentits. Dempeus, al costat d’unes infermeres
tristes, intentava treure l’entrellat de tot el que em rodejava. Totes les
cares eren pàl·lides i esllanguides, i els vestits semblaven trets d’una
peça escènica evocada de l’univers dantesc.
Un silenci clamorós preveia la tempesta i amb la serena indiferència
del qui treballa al laboratori amb les resquícies de la vida, vaig dir-li
al virus que d’un en un el mataria”.
Ja han passat tres setmanes. Ara són les vuit del vespre i el Moisés,
el meu veí i amic, no ha tornat encara. El soroll de les cassoles i les
mans que repiquen agraïdes l'esperen com cada dia. Quant torni, ens
adonarem que junts hem passat el Nil.
I que sigui la darrera vegada.
Edmarc

18

Rosa López Olmos

Departament de Prospectiva
Gerència de l'Arquitecte en Cap

Tinc una companya de confinament molt peculiar.
M’explico, no és que sigui molt baixeta, o molt prima, o molt grossa;
no és que sigui mística o rupestre; que tingui tres ulls, antenes o el
cap massa gran; simplement és ella mateixa i.... les seves raons.
Ha fet un horari estricte de 8 hores d’activitats laborals. Vol fer tres
hores més de gimnàstica al dia i quatre d’anglès i... no vol comunicar-
se amb ningú per fer dejuni de relacions!!!!!
Aquesta “tia” sempre explica “batalletes” o m’ofereix el seu personal
vano d’opinions sobre qualsevol tema d’actualitat o de la seva època
d’or, els anys 80!, quan era una noia Almodóvar!!
Fa temps que tinc ganes d’enviar-la a “pastar” i aquest confinament
juntes, és la gota que fa vessar el got!!!!
Avui li dic, no espero més.
Quan la vegi aquest matí al mirall i em miri amb cara de pocs amics, li
trauré la llengua i li mentiré, li diré que ja pot sortir, que s’ha aixecat
el confinament, a veure si marxa i em deixa en pau i tranquil·la d’una
vegada!!

19

Elena Forcada Irla

Direcció d'Estratègia i Cultura de
Sostenibilitat

Gerència d'Àrea d'Ecologia Urbana

Vet aquí que... de cop i volta el brogit del carrer canvia, noto un anar
i tornar diferent: angoixat? Desconcertat? Ja no té el ritme trepidant
que jo, observava atent però ignorat per tothom.
D’un dia per l’altre la vida canvia i jo, ja no soc invisible, em tenen
més en compte, em venen a veure, gaudeixen del meu espai, sento
els somriures que reconforten, les mans que es posen d’acord per fer
un únic so cada dia.
Aquests dies, no he tingut visites inesperades, però si mirades i vincles
a distància que es fan cada vegada més forts i amb més valor per ser
apreciades.
Us ho diu un balcó petit i fins ara insignificant. Un balcó on fins
ara s’acumulaven simplement plantes que sobrevivien perquè les
cuidaven de tant en tant. Un balcó que aquests dies ha notat l’escalfor,
el lligam i el sentir-se útil i important en aquesta situació on quelcom
insignificant esdevé rellevant.

20

Josep Barjuan Sanz

Servei de Prevenció i Extinció d'Incendis
Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

Confinament interior

Vaig posar el despertador a les set. En mode vibració.
L’he parat i m’he aixecat.
La dutxa tèbia m’ha reconfortat molt i el cafè amb llet del petit
esmorzar, també.

Avui ha de venir el meu cuidador.
Ja em va avisar que això seria dur, que no ens deixarien sortir al carrer
i que també podríem morir si ens contagiàvem.
El meu cuidador em va comunicar, la setmana passada, que els
sanitaris estan fent una tasca imprescindible. Que la gent surt al balcó
a les vuit de la tarda a aplaudir-los en senyal d’agraïment.
Jo, cada dia, em poso l’alarma a les vuit i surto al balcó a aplaudir fins
que les mans em fan mal.

Ha de ser extraordinari poder sentir tanta gent agraïda aplaudint.
Jo no puc sentir-les perquè soc sorda!
Veure’ls amb les cares somrients plenes de satisfacció i agraïment, ha
de ser meravellós.
Jo no puc veure-les perquè també soc cega!

Això del confinament és molt dur. Us ho dic perquè porto molts anys
confinada interiorment.
Us en sortireu!
21

Javier Naya
Gimeno

Primera Tinença d'Alcaldia

Las alturas

Jamás había cruzado la puerta. Llevaba años viviendo en el entresuelo
y nunca había subido a la azotea.
Descubrió una terraza de cerámica naranja con cuerdas para tender
la ropa. Desde las alturas oteaba un horizonte de antenas, sábanas
extendidas al sol y también niños jugando a la pelota.
Enfrente se habían montado un gimnasio improvisado entre macetas.
Un poco más allá, alguien daba su paseo matutino conversando a
voces con otra vecina que regaba sus plantas. A tres terrazas de
distancia, dos niñas brincaban y un señor mayor tomaba un té en su
nuevo rincón de lectura.
La ciudad se había refugiado en las alturas, que ahora eran las tan
anheladas plazas, parques o cafeterías. Abajo, mientras, el mundo
seguía agazapado en pausa siniestra.

22

Miquel A. Gilabert
González

Oficina de Recepció de Denúncies
Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

L’Arc de Sant Martí.
Imperiós, volàtil i divers

Està en nosaltres veure els colors i els sentiments, el reguitzell de
blaus, la lluentor del groc...
Caminàvem en el fang, corríem, saltàvem, jugàvem, et vèiem, en
definitiva, hi eres...
Ara una ombra et cobreix... on és el teu poder?
o l’imperi és la foscor del gris?
Érem feliços de veure’t i no ho sabíem.

23

Gerard López
Boada

Conservatori Municipal de Música de
Barcelona

Institut Municipal d'Educació de
Barcelona

Llocs comuns

Holaaaa! Hola! Ai, quina alegria de sentir-teeee! Com esteuuu, tuuu?
Bé, aquí, amb aquest confinament... ja saps. Ai sí, nenaaaa. La família,
tots bééé? Sí, tots bé, gràcies, Laura! I vosaaaltres? Anem feeent, amb
aquesta situació, ja saps... Anem virus. Quina cosa, eeeeeh? El que
hem de viruuus! Ja ho pots ben virus! No ens ho pensàvem ooooi, fa
només uns virus? Què virus! Si ens ho haguessin explicat no ens ho
virus pas cregut. Virus, ja ho pots ben dir. Doncs res, nena, a cuidar-se
molt i ja ens virus, bé, quan puguem, eh? Ai, sí, virus virus. Doncs virus,
una abraçada molt virus i records als virus i a l’Eduard. Igualment,
virus! Records al virus. Bé, fins virus. Virus virus. Viruuus!

24

Aina Cabau
Vallverdú

Escola Bressol Municipal Marina
Institut Municipal d'Educació de
Barcelona

Cocococonfinament

Després de sopar he buscat el millor espai de la casa per parlar per
telèfon amb la Clara. Viu amb la seva parella i la seva filla de dos
anys. Com la trobo a faltar!

Ella ha tingut símptomes, així que a casa seva ha estat confinada dins
del confinament.

Coconfinats.

Sort que no n’hi pot haver més, de confinaments, perquè sinó
acabaríem donant la volta a nosaltres mateixes per entrar dins nostre.

A veure, si confinar-se és quedar-se a casa, coconfinar-se seria
quedar-se a una habitació dins de casa (el que ha fet la Clara).
Aleshores, cococonfinar-se podria ser quedar-se dins l’armari de dins
de l’habitació de dins de casa. I ja vindria cocococonfinar-se: entrar
dins del teu propi cos. Els peus per la boca, amb compte de no fer-te
mal per dins, fins que tota tu hi ets, dins teu. Quinze dies més. Feta
una boleta.

Crec que la meva ment està massa distreta aquests dies.

No tinc fills/es, queda clar. 25

Aina Cabau
Vallverdú

Escola Bressol Municipal Marina
Institut Municipal d'Educació de

Barcelona

Dia 1

Va caminar durant quinze minuts fins que va arribar a la feina, era el
camí de sempre, però el va viure com si fos un regal; contemplant el
paisatge i caminant a poc a poc. Un cop hi va arribar, es va dirigir al
vestidor on es va trobar amb tota aquella gent que feia tant temps
que no veia en persona. Se’ls il·luminaven els ulls quan es saludaven
amb abraçades més o menys intenses.
Va canviar-se de roba,

i ho va fer molt ràpid.
Buscant la manera d’exposar el mínim de temps el
seu cos per evitar mirades furtives que la jutgessin.

En tornar a casa, es va depilar les cames i les aixelles. Li va fer mal,
com sempre. A cada estirada tancava els ulls amb força. No ho feia
expressament, era un acte reflex. Era la reacció del seu cos al dolor
que feia mesos que no sentia. Es va mirar al mirall, es va acaronar la
pell, més suau i més blanca, i es va sentir profundament malament.
Seguidament, es va fer les celles.

26

Aina Cabau
Vallverdú

Escola Bressol Municipal Marina
Institut Municipal d'Educació de
Barcelona

Dia 1

I en sortir,
els coloms es barallaven amb les gavines
(i altres aus sobrevolaven els nostres caps),
i entraven a les botigues.

Els porcs senglars devoraven les escombraries del centre de la ciutat
(i ens brindaven mirades desafiadores quan
passàvem pel seu costat).

A la vora de la platja, una balena entre dofins nedava
i mai més va tornar a morir ningú a causa de l’aire que es

respirava.

27

Esther Martín
Colomé

Direcció d'Empreses, Entitats Municipals
i Recursos

Gerència de Pressupostos i Hisenda

Per què m’he d’aixecar?
Clàudia, són les 10h passades…
I?
Buffff, ara què li dic a aquesta nena? Que s’ha d’aixecar perquè ha de
començar el dia, fer deures, fer esport, ajudar en les tasques de casa…
aqui ningú entén res, jo entenc que té 16 anys i que és adolescent,
però podria empatitzar i comprendre que estem confinats i no de
festa? Jo no puc més, teletreball, pendent de 3 fills, portar la casa,
treure en Titu (és el més agraït); vaig a posar-me la carota.
Doncs filla, perquè has de començar el dia.
Vaia resposta més intel·ligent, mama.
Ma mare no té ni idea del perquè m’haig d’aixecar, perquè cal seguir
una norma. Estem en plena pandèmia mare! A veure si t’enteres!
Ara no tenim res a fer, estic farta, fastiguejada d’estar a casa, d’haver
d’aguantar el burros dels meus germans, que són més inútils que una
ameba, d’haver d’estar tancada a casa i haver de compartir el wifi.
Això és insuportable!

28

Dani Alsina Torra

Direcció de Gestió de Projectes
Barcelona d'Infraestructures Municipals
(BIMSA)

Coronabatalla final

Tot el dia treballant dur. Fa dies que estem treballant en condicions
molt difícils en aquesta ciutat de superilles. I sentir a fora l’aplaudiment
de les vuit encara t’inspira més forces per a seguir lluitant intensament
i continuadament... anem menjant i guanyant petites batalles, però
la guerra és dura i l’enemic molt fort. I sort que som molts, som més
cada vegada i cada vegada serem més en el front. I seguim i seguim
lluitant per vèncer la batalla final. De fet m’agrada aquest llenguatge
bèl·lic que utilitzen alguns líders de fora, em motiva encara més.
Ja falta poc per sentir el piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii definitiu. I en un no res
aplaudiran, però nosaltres aplaudirem encara més. Guanyarem la
guerra, ja falta menys, estem a punt de guanyar-la. Sento moviment
a fora... deu ser que són les vuit i a fora es disposen a aplaudir... però
on s’ha ficat tothom? On sou companys??? Per què de sobte m’heu
deixat sol??? Què és aquest fàrmac que lluita contra nosaltres???????
Deixeu-me!... Què li feu a la meva corona?????????
Per què aplaudeixen encara més fort ara a fora?

29

Juan Diego Cabello
Muñoz

Servei de Prevenció i Extinció d'Incendis
Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

Companys

Company, etimològicament ve del llatí “cum-panis”, que significa
“menjar del mateix pa”.
En David ja no fa mandonguilles per a la sopa de ceba amb bolets
xinesos, Salvatore s’ha ofert per fer-nos pizzes i li hem dit que no pot
ser, Dani està exempt de fer cap peix amb espines i en Paco no farà
paella ni fideuà.
Els bombers, que fem de l’estona de cuinar un acte social, ens toquem
poc, però ens fem molt costat. “El bitxo” ens ha privat de tot això, com
que som líquids per arribar allà on cal i plàstics, per adaptar-nos a tot
canvi que arriba, ho hem entomat potser amb empatia o “quèséjo”.
Distància social diuen, quan és distància física.
Ja va quedant menys per al dia que tornarem a compartir el pa i el
plat a taula.
La rialla i la tristor de cada guàrdia, no hi ha virus que pugui desfer-
nos, va escrit a l’ADN de vidre, molt dur quan cal, molt fràgil com a
persones que som.

30

Àlex Sánchez
Vidiella

Park Güell
Barcelona de Serveis Municipals (BSM)

Fugir

Jo era a Copenhaguen. Era el meu primer viatge sol. Formava part
de la meva teràpia. La ciutat és petita, així que me la vaig cruspir
en un tres i no res. Al vespre m’estiro al llit i miro les notícies sobre
el Covid-19. Em quedo clapat ipso facto, però al poc em desperten
desenes de missatges: “fot el camp d’allà ara mateix o et quedaràs
atrapat”. Són les 2 a.m. i el govern danès ha decidit tancar fronteres
a les 10.00. Em vesteixo i busco un vol que surt a les 6h. Surto pitant.
L’aeroport és fantasmagòric i al vol la gent porta mascareta i guants.
Em sento com si estigues fugint en una peli de jueus i nazis. Aterro
i em tanco a casa. Ha estat una teràpia de xoc de 24 hores. Pateixo
angoixa, por a la soledat i por a morir sol. Quina ironia, no?

31

Andrea Simpson
Calvo

Departament de Cadastre i Béns
Immobles

Institut Municipal d'Hisenda de
Barcelona

El viatge víric

Va sortir de l’enorme boca com un llampec sense llum. Tot era gran i de
colors, massa sec, potser, pel seu gust. Va decidir que aniria a buscar
un altre forat negre, càlid i humit, que era on es sentia més a gust. Va
estar badant; mirava aquí i volava cap allà, portat per una brisa que
ja avisava de l’arribada dels falciots. Però, renoi, no hi havia manera
de trobar cap forat negre. Els portadors de forats no hi eren, s’havien
amagat! Per fi va arribar a una superfície que semblava infinita.
Estava freda com el gel, i no li va agradar gens aquella sensació. Però
la paciència va tenir el seu premi. Per fi una mà gegant se’l va endur.
Un regal per a tots. I de la mà al forat. Però, vés per on, no era el forat
que esperava trobar.

32

Fèlix Jiménez
Ballesta

Departament de Recursos Interns
Districte d'Horta-Guinardó

Una tarda de març

No es fa estrany creure que tot és un somni: les formes dels arbres,
de les finestres, dels edificis, dels patis, totes s’esvaeixen perdent els
seus límits quan les observes durant una estona llarga. Els colors
de les coses, nítids i forts al principi, a poc a poc perden la força i
passen, de mica en mica, a una gama confosa de blanc i de grisos. La
imatge reflectida pel sol, aquest matí, als vidres de finestres i balcons
fa que les imatges de les persones que hi ha al darrera, veïns i veïnes
de sempre, semblin distorsionades i poc definides com esperits
dempeus mirant a fora.
Tot s’atura, i reflexiono: “Definitivament, estic somiant”.
Alhora, per damunt de tot, una veu coneguda comenta: “Trenta nou,
la febre no baixa. Què fem?”

33

Eduard Vicente
Gómez

Gerència
Districte d'Horta-Guinardó

La gran final

No distingeix el pas dels dies. No recorda des de quan braceja al
pou de la febre que li buida l’ànima. Obre els ulls. Llençols blancs, el
respirador, bates verdes, molt de silenci, però hi veu unes grades. No
pot ser, ¿està al terreny de joc?
El Lobo va arrancar amb el semàfor en verd. El V21 arribarà puntual a la
següent parada, Vall d’Hebron. Hi eren com sempre, equipats d’esport,
blau i groc, botes amb tacs. Van entrar entre risses i bromes. “¿Com
ha anat el partit, valents?” Un d’ells, el Pitu, detona un esternut al mig
de tothom. “Que guarro, tio, tapat la boca” “¿Què, bones jugades?”
“Lobo, hem empatat” “El que faria jo per ser el vostre entrenador”. El
V21 continuà el seu recorregut. ¿Propera parada?
Les grades s’omplen. Veu ombres. Algun crit de suport. Ecos de
megafonia. Els nanos estan a punt. “Vinga equip, que l’anem a petar!!”
“No Lobo, la final es teva, tu ets qui la vas a guanyar” S’emociona amb
la seva generositat. Una llàgrima li llisca pel respirador. Bates verdes,
llençols blancs. Un colom creua el pavelló. “Doncs sí, aquesta final és
meva”, murmura i somriu.

34

Marc Casas Segura

Barcelona Cicle de l'Aigua (BCASA)

L’altre jo

Cada matí obries la porta, entraves, em miraves directament als ulls
i te’n reies de mi, mentre jo no podia fer res més que seguir-te el joc.
Amb un darrer somriure malèvol em feies una picada d’ulls, i sorties
sense mirar enrere, deixant-me dins d’aquest marc de solitud, on
m’esvaïa com una ombra.
Encara estic engarjolat i tinc la sensació que només existeixo quan
tu hi ets, sense voluntat per poder-me revelar. Però alguna cosa ha
canviat quan em visites al matí. Ja no somrius de la mateixa manera.
Ets un mer reflex apagat, com sempre ho he estat jo. I quan marxes,
el que somriu en la foscor, soc jo; ara el confinat ets tu. Només soc la
teva imatge al mirall, però potser soc més lliure. Al cap i a la fi, no hi
soc sempre... O sí?

35

Elena Giró Fortuny

Regidoria
Districte de Sants-Montjuïc

Together on the way

―On sóc? ― diu l’avi Jaume
―Tot anirà bé ― diu Esperança
―No tinc temps! la feina! ―diu Santi, mirant-se les mans buides
―Jo l’he fet fins el final. Si no és responsabilitat, ja m’explicarà!
L’Esperança ajuda a l’avi.
―Quina murga! Tinc reunió i tallen les rondes.
Assegut l’avi dóna les gràcies.
―M’ofegava i em van deixar veure cantar el meu besnét. Em podia

morir feliç.
―No avancem! ―Es queixa Santi mirant la cua
―Estem molts junts al camí i porta el seu temps...
―Què vol dir?
―Com a la vida, no importa el temps sinó els valors. No se n’ha adonat

d’on és?
Santi enlluernat per la dona menuda es fixa en les lletres de la bata:
Hospital Clínic de BCN. Aleshores recordà un dolor al cor.

36

―Ens coneixem?
―Amb la cara tapada es difícil, a no ser que...
―Què?
―Que no mirés amb els ulls
La cua avançà i una llum inefable arribà als peus de l’avi. ―Mireu, no
em fan mal!
Van sentir seva la joia i en Santi entengué que allà no necessitaria
mai més el móbil.

37

Elena Giró Fortuny

Regidoria
Districte de Sants-Montjuïc

El dibuix de la Sara

Malgrat la cuidadora li donava els colors, la Sara no mostrava cap
intenció de pintar i només mirava cap a la porta.
―Tornarà aviat. Pinto un sol i si tu vols ajudar-me...
―Tindrà fred! ―remugà la nena apretant-se les manetes massa

petites per 5 anys
―Mira Sara quin sol més maco. M’ajudes i quan la mama torni li

agradarà molt. El sol solet fa escalfor.
La Sara començà a cantar tan baixet que la cuidadora endevinà la
canço pels moviments dels llavis. ―Com m’agrada la cançó. Vols que
cantem?
La Sara la va mirar amb pànic. Agafà el color negre i començà a guixar
el sol negant amb el cap. La cuidadora la deixà fer fins que el full de
paper s’estripà i abraçà la nena quan es va posar a plorar. ―Tindrà
fred, tindrà fred!

38

―Hi ha calefacció Sara. La mare no passarà fred.
―Tu no ho saps!
La Sara es separà, agafà el color vermell i va fer gargots en el full de
paper.
―Tindrà fred quan es tregui la roba perquè els policies vegin què li

ha fet el papa.

39

Marta Jové
Campmajó

Museu del Disseny de Barcelona
Institut de Cultura de Barcelona

Veïna

Un mes sencer i res. La dona és sempre allà. Ni prendre un cafè
fora, quan el sol frega el balcó, ni aplaudir amb els veïns a les vuit
del vespre... Res. Tot aquest munt de dies asseguda d’esquena al
finestral, davant la pantalla d’un ordinador permanentment encès.
Quina feina pot ser tan exigent?
M’he llevat de matinada i seguia allà, amb el jersei negre i els cabells
recollits. Tota l’illa dormia i ella en una vigília sense son. I, de cop,
s’ha aixecat lentament, ha obert la porta i ha sortit. La punta d’una
cigarreta encesa ha il·luminat pobrament la fosca. No he pogut veure-
la bé. Amb una mà s’ha tapat mitja cara, com si pogués arrossegar
d’un sol gest una vida. Un sospir llarg, que no era més que silenci, ho
ha omplert tot.

40

Marta Jové
Campmajó

Museu del Disseny de Barcelona
Institut de Cultura de Barcelona

Fals fragment d’un no diari

El privilegi d’assistir cada dia a l’espectacle dels brots verds,
contundents, lents. Els arbres esclaten, impassibles, davant la
finestra. La primavera tossuda no falta mai a la cita.
Hi ha el silenci que és nostàlgia dels nens que no juguen al jardí de
l’interior d’illa.
Hi ha el silenci que és cant d’ocells i lladruc llunyà.
Hi ha un silenci que és del color dels carrers buits.
I hi ha el gran silenci dels braços que encerclen l’aire.
I també hi ha el temps, incomptable. El temps fet sorra.
Tanco els ulls i veig el mar que sé a prop. Cap altra certesa fora d’aquest
horitzó blau a la mirada de totes les generacions de la Terra.
―Que no mirés amb els ulls
La cua avançà i una llum inefable arribà als peus de l’avi. ―Mireu, no
em fan mal!
Van sentir seva la joia i en Santi entengué que allà no necessitaria
mai més el móbil.

41

Cristina del Peral
Meléndez

Museu del Disseny de Barcelona
Institut de Cultura de Barcelona

Dins l’equipatge

Mai he entès el poc esforç que m’ha costat petonejar-me amb els
demés i la meva manera enèrgica d’abraçar. I, ara, amb aquesta difícil
situació de crisi epidemiològica, en la que hem de salvaguardar les
distàncies entre els éssers humans, dono gràcies cada dia de seguir
les ensenyances donades pels meus progenitors, aquests que avui
estan en una situació més greu de perillositat.
Tinc carregada la motxilla pel que pugui succeir, i penso que no hi ha
cap gest d’amor igual al de fondre’t amb algú altre.
Poder, quan tot passi, i tot torni a ser més natural, haurem de recollir
el testimoni de: “com haurem de fer per estar previnguts i d’anar per
sempre amb l’equipatge ben carregat”.

42

Noèlia Sanz Pons

Servei de Cultura Popular
Institut de Cultura de Barcelona

L’amor en temps de confinament

A la Marta li han hagut de treure mig pulmó i només hem pogut fer un
grup de whatsapp per acompanyar-la: ara compartim música i ocells
amb ella. Miro de despertar el meu fill fent-li pessigolles i, al final,
m’endormisco jo a la vora del seu cos tebi. Ma mare es va perdent en el
seu món i ja ni recorda les mentides tranquil·litzadores que m’engalta
de trucada en trucada. Del Josep en tenim notícies a través de la
seva germana, anem de l’UCI a les primeres passes. Cuino pastissos
i estofats i reparteixo afecte en racions individuals. La Berta segueix
llegint els seus poemes des del balcó i jo li poso likes sense esma per
escoltar-la. Les trucades en grup amb la colla són un guirigall, igual
que quan ens trobem en persona, però amb pitjor acústica. Dilluns,
l’Héctor li va demanar el divorci a l’Aina per skype: era inevitable, diu
ella.
Tancada a casa, en el meu confinament interior, inspiro i expiro,
inspiro i expiro i prenc refugi en l’amor.

43

Manel Reyes
Romero

Banda Municipal de Barcelona
Consorci de l’Auditori i l’Orquestra

I la pròpia vida ens torna a posar a prova a cadascú de nosaltres, a
cada col·lectiu, a cada cultura, a tota la humanitat. Ens torna a posar
a prova amb un format totalment nou, però la vida no defrauda i
ens torna a posar a prova. I no parlo de salut, ni d’economia, ni de
comportaments, ni tant sols dels canvis ens els nostres hàbits que
estan suposant una sacsejada en el dia a dia de tots nosaltres; m’estic
referint a una mirada interior. La vida ens torna a posar a prova
perquè ens decidim i ens atrevim a sentir tot allò que no acceptem;
que ens atrevim a sentir la por a la pèrdua, que perdem la por a sentir
la pròpia por. Perquè no serà la darrera vegada que perdrem; la vida
ens tornarà a donar una altre oportunitat per aprendre a acceptar,
aprendre a mirar la por amb amor, perquè nosaltres som la por, som
l’amor, som l’acceptació, som la vida.

44

Neus Martínez
Silvestre

Tractament i Selecció de Residus (TERSA)

Al Corona Virus 19
Ara li diré...

CORONA VIDA 2020.
Pel poder de les paraules !
Abans de canviar-li el nom, he volgut parlar amb ell, el .
Jo em sentia serena. Però també trista i amb un poc de temença.
Ell m’ha atès seriós. I movia el cap afirmativament donat-me la seva
conformitat, quan jo li he explicat el per què del canvi. Li he dit que entenc
el seu treball com a guardià de la Mare Natura... que sé que ho fa per a que
nosaltres la respectem, aprenguem d’ella, i que deixem de destruir-la.
Ell en tot moment atent, quan le he preguntat si podia doncs dir li CORONA
VIDA 2020, m’ha dit que no confiava en que haguéssim entès, del tot, la
ensenyança que ens portava, però que com sap que diversos grups de
persones estem reflexionant, entenen el poder de la Natura, i que la hem
de respectar... que d’acord al seu nou nom.
Finalmentambunlleusomriure,m’hasusurrat:IRESPIREUprofundament,
observeu els VENTS, el SOL i el CEL... Que l’AMOR sigui sempre en vosaltres.
I ha desaparegut... deixant en mi una grandiosa sensació de bellesa...
aquella que sols tinc davant la sortida del SOL.

45

Francesc Robredo
Aleu

Oficina de Protecció dels Animals
Gerència d'Àrea d'Agenda 2030,
Transició Digital i Esports

Virus del cor

Les coses de la vida que sovint semblen importants, com l’èxit,
l’estatus o l’honor, en els moments més colpidors i difícils, s’escolen
com l’aigua de la pluja entre les pedres del camí o s’esmicolen com
un sucre en un cafè, i és llavors quan brollen valors i sentiments
essencials com l’amor, la solidaritat i l’empatia que teníem adormits;
bona oportunitat per a la resiliència, per créixer i per ser millors.
Virus és una paraula llatina que vol dir verí, també era un verí el que,
en la mitologia del Renaixement, Cupido llençava amb la fletxa de
l’amor.
Els virus, com l’amor, necessiten d’un altre per sobreviure.
Hi ha diversos tipus de virus, com hi ha diversos tipus d’amor.
Som-hi! Deixem pas al virus del cor!

46

Jordi París Gil

Institut Municipal del Paisatge Urbà i
Qualitat de Vida

Alguna cosa haurem d’aprendre

Acabo el torn de voluntari al Pavelló de Salut i m’acomiado dels
companys pensant que, després de dies treballant junts, encara no
ens hem vist del tot el rostre, sempre mig tapat per una màscara. Fa
bon dia i enfilo el carrer cap a casa. Em creuo amb una persona que
passeja el gos, o potser és a l’inrevés, i canvio de vorera per evitar
perdre aquest metre i mig, ara necessari. En una altra ocasió ni ens
hauríem mirat. Llavors recordo que avui han donat d’alta a tres
persones. Al sortir han vist unes infermeres que prenien cafè i les han
saludat, un d’ells amb la mà al cor, com agraïment. Elles han respost
aplaudint. Són les coses bones que ens brinda aquesta situació, detalls
que, espero, ens facin valorar un dia assolellat o un gest d’agraïment,
i que ens facin canviar, perquè una cosa tant dolenta no pot ser en va,
alguna cosa haurem d’aprendre.

47

Mª Angeles Toribio
Santisteban

Servei de Notificacions
Gerència de Recursos

El encierro

En casa piensas en familiares, vecinos con educación del barrio,
compañeros de trabajo... “vecinos” de escalera hacen ruido día y
noche; se te caen el techo y las paredes encima, todos los días son
iguales: martes igual que domingo, sin saber si es 4 o 12, pero sí notas
el cambio en el cielo: una luminosidad, una finura, una transparencia
cono casi nunca o nunca habías visto en el área de Barcelona. Un cielo
nocturno más negro que de costumbre, con algunas otras estrellas
también visibles, aparte de las de Orión. No se ven aviones, ni estelas
destos, ni se oyen. Ni hay tráfico a motor por la calle.
Y la luz, la luz, ha coincidido también con la Pascua. Que a su vez es
la Primavera.

48

Mª Angeles Toribio
Santisteban

Servei de Notificacions
Gerència de Recursos

Miedo

No sientes aprensión por el posible edema pulmonar: tienes miedo
a perder la orientación temporal y al olvido de personas.
Y el puesto de trabajo, eres funcionaria,
tienes reserva de puesto de trabajo,
aunque no estés trabajando con medios telemáticos...
este mundo cambiante
y con redes de intereses...

49

Mª Angeles Toribio
Santisteban

Servei de Notificacions
Gerència de Recursos

Carcajadas y juegos en
mitad de la noche

El otro caso, no menos sorprendente, es que el día 4 de abril de
2020, a las 3 y media de la madrugada, se oyó una carcajada de una
mujer: ¡jáaaa, já, já, já!!. Y al poco, la voz de un hombre. (Los del piso
de arriba). El 5 de abril, a la 1-10 de la madrugada, se vuelven a oír
carreras y voces de niños, carcajadas de mujer... uno de los niños:
“¡Jugar al escondite!”. Y al poco: “[la niña pequeña] ¡ha vomitado!”.
Otra noche posterior, la del 11 al 12 de abril, los dos niños del piso
superior al nuestro, vuelven a celebrar una partida de videojuegos en
línea con grandes gritos de alborozo entre las 11 de la noche y las 3
de la madrugada.

50