―Perdó??
―Si, si però ara li diuen confinament, tots arxivadets a les seves cases
fins a nou avís.
―Doncs no m’imagino els humans arxivats, i com es consulten?
―Bruixeria! es veu que es digitalitzen ells mateixos.
―Umm, aquests humans se les inventen totes! A veure si troben
també la vacuna i poden tornar aviat, que els trobem a faltar molt…
151
Antonia Cano
Cabello
Direcció de Serveis Jurídics i Secretaria
Delegada
Districte de Ciutat Vella
Nadie me había enseñado a mirar a los ojos. Mucho menos a leer
en ellos. Durante días no me quedó otra opción que aprender a
comunicarme. La palabra también era importante, pero no tanto,
porque a veces podían mentir, en función de mi estado de ansiedad.
Pero los ojos no mentían. Dentro del temor que producía aquella
situación, la mía era doblemente angustiosa por no saber qué manos
se acercarían a mí. Después llegó la aceptación y pude comprobar
cómo me había liberado de la segunda de mis angustias, aunque
quedaba otra todavía peor. Con el paso de los días experimenté una
inexplicable sensación de libertad. No tenía forma de saber quién
estaba cuidando de mí. No podía ver la cara, ni el color de la piel, ni
las manos. Únicamente leía en los ojos, porque de la voz también
desconfiaba. Me di cuenta de que todos los ojos de todos los colores
de piel reaccionan de la misma manera ante las emociones, cuando
salí del hospital.
152
Diana Jiménez
Echarri
Centre de Serveis Socials Besòs
Institut Municipal de Serveis Socials de
Barcelona
Em dic Gina. Tinc 28 setmanes i encara no he nascut. Vaig sortir
per últim cop al carrer el dia 13 de març. Diuen que és per un tal
coronavirus! No se que és, però els pares em diuen que “Tot anirà bé”.
Tot és silenciós ara, excepte el meu germà que canta ,em fa carícies
a les galtones…i també fa lliscar cotxes per la panxa de la mama!
A les tardes hi ha moviment. Tots aplaudeixen ben fort….que deu
ser? m’agrada! La mama de vegades està trista però de seguida posa
música, agafa aire i jo em sento com si estigues al espai rodejada
d’estels. Ara fan moltes coses que abans no feien! manualitats amb
envasos buits…que s’han tornat bojos? No entenc res. La mama em
diu que m’ho explicarà quan sigui gran. Jo li vull dir que em sento
feliç d’existir i de ser aquí ,i que per els que han marxat, els desitjo la
mateixa pau que jo he sentit a la panxa de la meva mare durant tot
aquest temps.
153
Francesca Lorente
Herrera
Direcció de Teixit Cultural
Institut de Cultura de Barcelona
Hasta la vista
Se detuvo el tiempo en sus ojos claros. Ahora, su mirada asustada se
pierde en un mundo del que ya se marchó, sin darse cuenta. Corren
días difíciles. Pandemia. Confinamiento.
Como cada día, voy a verle pero hoy es diferente. Cruzo el umbral de
la puerta y escucho el susurro de sus tímidos pasos. Al verme se le
ilumina el rostro, viene a mi encuentro con sus brazos extendidos en
un abrazo imaginario. Su voz quebrada perfila una palabra que no
acaba. Balbucea, no recuerda mi nombre. Retrocedo. Airado me mira
confuso. Le envío mil besos con una sonrisa escondiendo el visceral
impulso de arrullarle y percibo que esa delicada conexión se apaga
y se pierde en el fondo de sus ojos. Una sombra cruza su rostro. Se
aturde. Deambula sin entender el por qué de todo o el por qué de
nada. Hasta la vista, Papá.
154
Farners
Cantalozella Mas
Desenvolupament Professional
Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció
Patrullant la solitud
Patrullo els carrers d’una ciutat fantasma, que sovint em recorda
“El Mecanoscrit del Segon Origen” i em despersonalitzo i sento
por. Jo, que del que tenia por era d’haver d’afrontar situacions de
violència i robatoris, tinc por de la solitud d’aquestes places i carrers
interminables, ara plens de soroll de silencis.
Les passes m’acompanyen i sovint m’obliguen a girar-me perquè em
sembla que algú em segueix. Només sóc jo. Jo i la incertesa d’una
ciutat transformada, on les persones s’han refugiat dins dels seus
cataus i només miren a través de les cortines de les finestres, per
xafardejar les ombres que passen pel carrer. Només es permeten
sortir al balcó a una hora concreta del dia per agrair la feina d’aquells
que continuem dempeus fins a l’extenuació.
Som aquí. Estem amb vosaltres i sense vosaltres. Tot plegat,
inversemblant.
155
Teresa Fernandez
Moreno
Servei d'Acció Comunitària
Institut Municipal de Serveis Socials de
Barcelona
La primavera d’en Bruno
Retiro les mans del teclat. Per la finestra miro, sense mirar, les oliveres
que s’estenen desordenades per camps que no podré caminar.
Són les 10 del matí, l’hora que les cabres acostumen a passar. Són
més lliures que jo, pensaré al veure-les marxar.
Són les 11 i el ramat no ha aparegut. Bruno encara l’espera. Fins a
tres vegades ha entrat al despatx expectant amb l’oïda el dring dels
esquellots.
—Potser avui han canviat de camí —li dic.
—M’és igual les cabres —li surt un pessic d’enyorança —Jo vull jugar
amb els amics.
Són les 12. Bruno irromp de nou: —La nina està plorant!
Avui és impossible treballar. Ell té quatre anys. És un cor que batega
amb la mateixa violència i bellesa que batega la primavera imposant
les seves flors i meravelles. Ell és la cabreta d’aquests dies que passa a
totes hores. La seva primavera hauria de ser la meva i la de tots: sense
rancors d’aquests dies estranys i sense malícies per temps futurs.
156
Teresa Fernandez
Moreno
Servei d'Acció Comunitària
Institut Municipal de Serveis Socials de
Barcelona
La primavera de la Lucy
Lucy no sabia que tenia tants jocs de taula. Amb el confinament els
han descobert tots. Viu a Trinitat Vella però és nascuda a Perú. Sé, amb
certesa, que està més preparada que jo per viure aquesta batalla: una
més de la que sortirà triomfant i sense mirar enrere.
Li pregunto per les seves filles, intentant recordar, sense èxit, les edats
de cadascuna d’elles, però la vídeo trucada es penja. Mala connexió!
Impossible teletreballar!
—Mis hijas están bien –recupero la senyal –Salgo los días sábado para
la compra semanal y bajo toda la basura. Salgo cargada y vuelvo
cargada.
Ella té recursos insondables i l’ambició més fervent: “sacar mis hijas
adelante”.
Al seu barri, la pobresa és menys passatgera que el virus i el desencant,
a vegades, tampoc troba la seva vacuna.
—No nos queda otra.
Ens acomiadem desitjant-nos lo millor. De la pantalla de l’ordinador
desapareixem les dues. Només queda el negre fosc que em retorna
un reflex del que suposadament sóc jo.
Dos, sis, nou, les edats de les seves filles. Em poso la mà al front i crec
que tinc febre o potser por. 157
Teresa Fernandez
Moreno
Servei d'Acció Comunitària
Institut Municipal de Serveis Socials de
Barcelona
La primavera del pare
El pare obre la porta de l’habitació. Una nova irrupció mentre intento
treballar. Em pregunta si podré baixar a brindar amb els veïns –de
jardín a jardín –em diu.
Avui és 14 d’abril i ell en fa 79. Els ulls li fan broma. Sembla tenir un
nen a dins que li pessigolleja l’esperit.
Un 14 d’abril de 1912, abans de la mitjanit, una sacsejada esfereïdora
va acabar amb la vida, i llurs promeses, de més de 1500 persones.
El Titànic s’enfonsava. Un buc que semblava invencible, que ningú
podia fer trontollar. Quantes vegades ens enxamparà la vida i la mort
sense estar-ne preparats!
Si alguna vegada havíem imaginat ser un punt incert en l’univers, o
guspira en forma d’alè, avui, aquests dies i demà, jo no sé el que puc
imaginar ni tampoc preveure la primavera que vindrà. Sé que serà
bonica i que més que mai em reptarà, doncs tan sols podré desitjar-la
des del finestral d’aquest despatx improvisat.
158
Olga Rodriguez
Bielsa
Direcció d'Orientació i Formació
Barcelona Activa
Confiem
Les primeres setmanes esperaves la trucada diària amb impaciència
i amb l’esperança que et diguessin que tot està bé. Quan ja havien
trucat, penjaves el telèfon i feies un sospir d’alegria i satisfacció, però
alhora, de resignació i de por, pensant en “què passarà demà”. Tot
just començar la tercera setmana, ja van dir que no trucarien, si no
fos que hagués alguna cosa malament. La residència es va començar
a saturar d’avis i àvies que anaven empitjorant. Era un secret en veu
alta, però ningú deia res. Fins que un dia van trucar, vas sentir com
uns núvols negres t’envaïen i et deixaven el cor encongit, les llàgrimes
et van glaçar els ulls. Neguit, angoixa i tristesa per no poder ser-hi, no
poder agafar-li la ma i dir que l’estimes. Has de continuar endavant i
fer com si no passés res. Confiem. Tot anirà be.
159
Esther Olló Comas
Departament de Comunicació i Premsa
Institut Barcelona Esports
Nurieta, “la botifarrera”
Fa dies que no veig la meva veïna, la Nurieta “la botifarrera”.
Els seus pares venien botifarrons de sang i ceba al mercat de la
Barceloneta.
Ella es va quedar soltera, viu sola. Diuen que del disgust d’un nòvio
que la va deixar, va perdre el cabell i mai més li va tornar a créixer.
La seva companya de viatge; la solitud. El seu refugi; l’òpera.
Sento les botzines dels vaixells, són les 8, comencen els aplaudiments!
Avui la Nurieta no ha sortit al balcó. Que estrany! La truco al mòbil i
no em contesta. Baixo a tocar-li l’intèrfon.
― Et trobes bé? Sóc l’Ester
Encara no he arribat al replà, em diu:
― No entris!, m’he contagiat!, no puc respirar!
De fons, se sent el “Sono Andati’”, de La Bohème.
En la sala d’espera de l’Hospital del Mar, un metge em comunica que
la Nurieta acaba de morir. Una profunda tristor m’ha envaït el cor, els
ulls se m’han entelat.
Pobra Nurieta! En la mort, també, ha estat sola.
160
Esther Olló Comas
Departament de Comunicació i Premsa
Institut Barcelona Esports
Treballar des del confinament
Benvolgut diari,
han passat 31 dies, i m’he acostumat a viure d’una manera que mai
hagués volgut.
Obro l’ull donant els bons dies a un xat de comunicadors, responc els
missatges que m’arriben pels diferents canals online.
Em prenc un cafè, si puc, amb els fills o el marit.
Faig reunions virtuals de feina; planifiquem, parlem a curt. El demà
resulta incert.
I així, passo el matí, i també la tarda.
Quan sonen les botzines dels vaixells, són les 8 del vespre, venen els
aplaudiments.
A continuació, la classe virtual de fitnes en família. El de menys és
tenir-nos al costat, ara el que importa és saber-nos a prop.
I me’n vaig a dormir pensant que ha passat un altre dia. Que m’aturo
sense haver-me mogut de casa. Que no m’acabo d’acostumar a
agendar aquesta realitat incerta. Que treballo per aturar una ciutat
que vol seguir corrent.
I tanco l’ull sabent que descompto un altre dia de confinament.
161
Manel Gómez
València
Secretaria Jurídica
Institut Barcelona Esports
Sin tu latido
Miro els quatre dibuixos que he fet aquests dies. Escric assegut en una
escala de casa (obvi), sentint l’anar i venir de la rumba. Em relaxa. Ho
faig a raig. Envoltat de coses per endreçar i aprofitant que la Mia, la
nena de tres anys que porta cinc setmanes sense trepitjar el carrer,
fa la becaina. Contesto els mails que cremen en hores intempestives
o en pauses sempre insuficients. Res seria igual sense Webex i Zoom.
El record del meu primer Palau em va desbordar fa dues setmanes i
vaig plorar com si fos algú de la família. Amb la família cada dia ens
comuniquem i creuem els dits perquè el virus passi de llarg.
Ay amor mío, que terriblemente absurdo es estar vivo.
Ja s’ha despertat. Sin su latido i el del Jordi l’absurditat de tot plegat
seria inabastable. A les vuit saludarem des de la finestra l’Aniol,
envejarem el vol de les orenetes que ja han arribat i desitjarem deixar
enrere aquesta estranya primavera. Al alba, Luis!
162
Raúl García Sirvent
Departament de Població i Processos
Electorals
Gerència de Recursos
Tan sols pols
Ja tinc les seves cendres damunt la taula del menjador. Me les acaba
de portar el treballador de la funerària que aquest matí, al tanatori,
m’ha donat cinc minuts perquè me n’acomiadés abans de la cremació.
Són a dintre d’una urna negra i freda. Ho he sentit quan el noi, que
duia mascareta i guants blancs, me l’ha entregada i l’hi he signat que
em quedava amb les restes de la meva parella. M’ha donat el condol
amb la mirada mentre manteníem la distància social i jo l’hi he agraït
també amb gestos.
Saps quan compres cafè en gra i te’l donen mòlt? O quan la pagesa
recull el blat per convertir-lo en farina?
Encara sento la sirena i veig les llums blaves de l’ambulància marxar.
Tan sols pols. I fred. Una fredor d’hivern.
163
Carme Roselló
Panis
Direcció d'Orientació i Formació
Barcelona Activa
L’ordinador, després de tant teletreball plegats, ha començat a
comunicar-se amb mi.
Sí, no estic de broma. No sé si heu vist Her, però ens passa alguna
cosa semblant.
En engegar-lo fa uns dies, em va saludar dient:
―Bon dia, no li facis això als mitjons, rombes i ratlles no s’han dut
mai bé.
Desencaminat, no anava, admetem-ho. Aquests dies estic abusant
dels mitjons desparellats...
Però no em vull desviar del tema. N’han passat sis d’aquest primer
contacte i reconec que em dóna bons consells, però també bons
ensurts.
Ahir, per no anar més lluny, concentrada com estava en una tasca, em
va assaltar amb un:
164
― Vinga va, al mal temps bona casa!
I avui m’he hagut de posar ben seriosa amb ell perquè he fet una
pausa per prendre un cafè i, en connectar-me de nou, ha xiuxiuejat:
―Quan tinguis gos, sortiràs al carrer...
Cert que diu coses amb seny, però ha de saber trobar-ne el moment.
S’ho ha pres tan malament, que m’ha alliçonat amb to burleta:
―Tot i que la mona es vesteixi de seda, a casa s’hi queda.
165
Juan Manuel Prieto
Amigo
Departament de Gestió Econòmica i
Planificació
Gerència de Persones i
Desenvolupament Organitzatiu
Un dia d’abril
Sona el despertador. Són les 7 del matí. Crec que és dilluns...
Obro un ull, un raig de sol a la finestra. Comença el dia. M’aixeco,
desdejuni i em preparo, fins i tot em poso gomina.
De sobte, se senten cops.
Toc, Toc, Toc.
Aquest so trenca el silenci del matí. Deu ser la petita del tercer que ja
juga.
Començo a treballar.
És l’hora de dinar...
Sopo veient les notícies. Me’n vaig a dormir.
Crec que estic somiant...
Camino a trenc d’alba, he baixat del cotxe que conduïa i em dirigeixo
xino-xano cap a la platja.
166
―L’aigua és calma, miro el fons buscant fins on arriba la meva ombra,
però el meu cos es reflecteix en l’aigua i m’ho impedeix, mentre miro
amb fredor el futur, veig una terra llunyana, on no importa l’edat, i veig
un home..., un home gran que explica històries amb gran tendresa...
és el meu pare..
Fa fred...
De sobte em desperto.
Ara només penso en poder escriure la paraula “curació”.
167
Joana Busquets
Cases
Direcció de Feminismes i LGTBI
Gerència d'Àrea de Drets Socials, Justícia
Global, Feminismes i LGTBI
Alço el vol
Obro els ulls tímidament. Colors ataronjats amb el gris habitual es
barregen i formen un amalgama, silenciós, caut. Dempeus, m’estiro,
pit enfora i cap amunt, direcció al cel. Arrenco el vol.
La Plaça Virreina té nous amos: els gossos. Les persones, a la
rereguarda, es saluden en la distància. Planejo fins la terrassa del
llimoner sense llimones. Els carrers m’empenyen a un atreviment
insòlit, ple de vida: l’Eixample ara és la meva catifa vermella. Metres de
vol arran de terra, d’embranzides lleugeres i trepidants, coreografies
precioses.
Canto a les àvies quan vorejo els bancs sense vida, amb un nuset a
la gola que no sé d’on em ve. Les criatures m’assenyalen amb el dit,
amunt avall, avall amunt. Ocellets engabiats que accepten la seva
condició. Em sento el seu homòleg.
A l’hora daurada, davant l’Hospital del Mar, l’espectacle: finestres i
balcons inicien un concert. Tinc la certesa que això va de sumar. Els
arbres van plens de melodies sanadores, fixeu-vos-hi.
Les persones es resguarden d’aquesta ventada que ha escombrat els
carrers i les places, que ha contingut l’espècie humana, que enyora el
vol en llibertat.
168
Ana Belmonte
Fábrega
Oficina de Prestacions Socials i
Econòmiques
Institut Municipal de Serveis Socials de
Barcelona
Trobaré a faltar
Crec que quan acabi el confinament, el trobaré a faltar.
És clar que tota aquesta situació no voldríem que hagués succeït,
és clar que trobem a faltar la “nostra rutina” amb els plaers que fa
un mes que no podem gaudir, és clar que la nostra salut mental no
està estable a causa d’aquest tancament, però, si us sóc sincera, no
recordo quant temps fa que no hi havia aquest silenci al carrer trencat
només pels ocells cantant.
Trobaré a faltar aquest temps de recolliment i vincles. Trobaré a faltar
aquest temps per endreçar i endreçar-me. Trobaré a faltar aquest
temps per exprimir les estones amb el nens sent més creativa cada
dia. Trobaré a faltar aquest temps per enllestir projectes.
Al final tot és temps, temps que passa i que ens dona l’oportunitat de
créixer i aprendre del viscut.
169
Mercedes Torres
Muñoz
Departament de Gestió Econòmica i
Planificació
Gerència de Persones i
Desenvolupament Organitzatiu
Vida de gats
A través del vidre els va veure . Els mes petits jugaven sobre la
esponjosa catifa. Un altre mes gran, arremolinat al sofà els mirava
amb ulls mandrosos. De tant en tant obria la boca per deixar escapar
un badall, un crit mut d’avorriment.
Alguna cosa havia canviat des de feia un mes , el cel era mes clar. Però
es respirava una mena de tristor, lànguida com un raig de mel .
No els envejava. Vida de gats, humans vivint una vida de gats, gats
intentant humanitzar la seva vida.
Cada dia, a la mateixa hora, finestres i balconades s’omplien d’orgull,
de solidaritat, una joia que pujava fins al cel i de forma invisible unien
les mans per estar junts.
Va entendre que de la tristor podia néixer un brot d’esperança.
Va girar el cap cap al cel, desplegà les seves ales i es deixà portar per
una brisa suau, trinant com només els rossinyols ho fan.
I va pensar que aquells essers gats podien volar sense tenir ales.
170
Juan San Nicolás
Pérez
Unitat d'Investigació i Prevenció
d'Accidentalitat (UIPA)
Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció
Meditacions platòniques des de
la meva terrassa
La nit acaba d’envair tot allò que els meus ulls poden percebre. Estic
assegut sobre una vella cadira al meu únic racó de llibertat. No escolto
res. Ja no necessito cap aparell contemporani per distraure la meva
ment. Em sento bé i en pau. De sobte, començo a mirar dins el meu
interior i em pregunto... qui sóc?, sóc la persona que cohabita amb la
resta pel món i que porta una disfressa per aparentar alguna cosa?, sóc
aquest ésser quasi desconegut que trobo quan miro al meu esperit?, i
quines virtuts són les més adients per ser una persona complerta en
cos i ment, ple i sense necessitat de coses banals? En aquell moment
penso que la millor manera d’esbrinar-ho és respondre’m jo mateix
aquestes qüestions. Però, per on començar?...
Després d’una estona pensant en això em quedo adormit.
171
Armand Gasulla
Fernández
Gabinet Tècnic d'Alcaldia
“Pallasso! Pallasso!”
Em dic Jan i amb dos amics amb sordmuts com jo, tenim un grup
d’animació.
La pandèmia va confinar-me sol a casa.
Com tothom, sortia al balcó per agrair el personal sanitari. Un dia,
a l’ampli bloc del davant, hi era la Gina, mústia i sola després dels
aplaudiments. Vaig posar-me el nas vermell i li vaig fer uns malabars.
La nena, contenta, cercà els pares i, assenyalant-me, cridà: “Pallasso!
Pallasso!”. Vaig repetir i m’aplaudiren.
A l’endemà ella m’esperava i també en Pau. Amb el nas vermell els vaig
dedicar un sketch de mim. En acabar cridaren: “Pallasso! Pallasso!”.
Cada dia més infants assistien al meu petit espectacle. Sense cap
paraula, només els gestos. Agraint jo el desenllaç que em feia feliç:
“Pallasso! Pallasso!”
Avui els petits sortien al carrer. Ha estat meravellós.
Fa una estona m’he posat el nas vermell i he sortit al balcó.
La canalla no hi era. I m’he tornat a emocionar.
172
Maria José Chesa
Marro
Barcelona Cicle de l'Aigua (BCASA)
Punt d’inflexió
—Àvia, la Isabel em canviarà les llavors de tomàquet per les d’enciam
arrissat? - va dir el Ton.
El Ton tenia deu anys i quan venia a casa cuidava l’hort cultivat en els
dos balcons i grans jardineres al terrat comunitari del nostre pis a les
Corts.
Barcelona al 2034 és una ciutat verda, amb piscines naturals, illes de
biodiversitat, olors de flors, abelles, ocells que fan els seus nius amb
els líquens de Collserola.
Alimentació,treball,consum,lleure,família,endeutament,mobilitat...
que poc s’assemblen als que teníem al 2020, abans de la pandèmia.
Recordo la crisi del COVID19 amb tristesa, vam morir moltes persones.
Aquest dolor compartit va ser un punt d’inflexió i res va tornar a ser
com abans.
L’aire pur, el silenci, la solidaritat, la importància de la ciència i dels
serveis públics, tots els barris de totes les ciutats a tots els països del
planeta ho van lluitar i és possible.
173
Maria José Chesa
Marro
Barcelona Cicle de l'Aigua (BCASA)
Paraules sembrades a l’ànima
El telèfon em despertà aquella nit, havia dormit 2 hores des de la
guàrdia a l’hospital d’Idlib. El coronavirus era ja a Síria i tots a MSF
allà ens preparaven per a resistir-ho.
—Júlia, sóc en Miquel, és l’Elisa.
20 anys sense cap notícia d’ells, ma germana bessona que es va casar
amb el meu promès. Ara res d’això importava, ella tenia asma.
—L’Elisa està al Clínic. Necessita veure’t.
Els infermers que cuidaven l’Elisa em tornaren a trucar. Li sostenien
una tablet. Vaig recordar “Palabras para Julia” que la nostra mare ens
cantava les tardes d’estiu a Aigua Xelida, Goytisolo, Paco Ibàñez i la
seva càlida veu. Paraules que la nostra mare va sembrar en nosaltres
i que només ara podíem entendre. Li vaig recitar aquests versos, tot
estava bé, els nostres ulls ho van entendre tot.
Una infermera li sostenia la mà ajudant-la a acomiadar-se en pau, el
llenguatge de la dignitat humana universal.
174
Natalia Reyes Parra
Escola Bressol Municipal Dolors Canals
Institut Municipal d'Educació de
Barcelona
Fins demà
No hi havia ningú a la ciutat, silenci.
Vaig anar a veure a l’avi a la residència. No hi era, estava a l’hospital.
Vaig mirar pel vidre i estava al llit. Els metges el tractaven molt bé.
Vaig picar al vidre i l’avi em va saludar. Vaig marxar al veure que estava
ben atès, desitjant que es recuperés aviat.
Estant al balcó el veí em va parlar. Vaig fer un amic nou. El rellotge de
l’església tocava les 20h i la gent va començar a aplaudir. Un veí tocava
la gralla i jo ballava i cantava amb la música. Tothom em mirava i
aplaudia.
La ciutat havia canviat, les persones eren diferents. No sabia fins quan
duraria això, esperava que quan tornéssim a la normalitat continués
la nostra amistat i compartir moments únics com aquests.
Demà tornaria a estar amb ells i aniria a veure l’avi. Vaig marxar cap
a casa i un infant des del seu balcó adornat amb un Arc de Sant Martí
em deia: Adéu Ocell torna demà.
175
Yolanda Cruz
Vizcaíno
Oficina d'Atenció a la Ciutadania
Districte de Nou Barris
Me gusta...
Esa sonrisa que regalas cuando notas que te miro.
El calor de tu mano en mi espalda.
Mirar las estrellas que se limitan a aparecer y desaparecer sólo para
concederte un deseo.
Ese suspiro que sólo yo siento y veo.
Sentirte tan libre que no me da tiempo a acompañarte.
Sentirte tan cerca que acompaso tu respiración.
Esa cara de ingenua que se te queda...si descubro tus secretos.
Ese silencio lleno de pequeños retos.
Un emoticono que no dice nada y representa todo.
Una llamada perdida en medio de la noche.
Planear contigo un viaje, o dos, o tres, o una vida.
Los colores de tu camiseta preferida.
176
Verte llorar una tarde de domingo, en el sofá,...viendo dibujos
aminados.
El brillo en tus ojos cuando te sorprende pensando la luna.
Compartir una cerveza bien fría, acompañarte en metro.
Leer un poema de Benedetti o un escrito de Loreto.
Me gusta...
Tu voz.
Tu risa.
Tu recuerdo.
177
Participants Elena Giró Fortuny
Elisenda Vendrell Serra
Abigaïl García Obrador Enric Perea Estrada
Adriana L. Lemos Deleon Esther Eslava Saiz
Aina Cabau Vallverdú Esther Martín Colomé
Albert Aixalà Blanch Esther Olló Comas
Albert Costa Llobet Eva Boix Dalmau
Albert Rossell Blázquez Eva Carbó Estrada
Albert Subirà Gaforio Eva del Ara Fonseca Pablos
Àlex Sánchez Vidiella Farners Cantalozella Mas
Alexandra Pellicer Álvarez Fèlix Jiménez Ballesta
Ana Belmonte Fábrega Francesc Barriga Pérez
Andrea Simpson Calvo Francesc Robredo Aleu
Anna Omella Arriba Francesca Lorente Herrera
Anna Soler Delmonte Francisco Suárez Buzón
Antonia Cano Cabello Gerard López Boada
Armand Gasulla Fernández Jaume Capsada Coll
Carles Sala Marzal Javier Naya Gimeno
Carme Carrera Escuder Javier Sorribas Vivas
Carme Pollina Tarrés Jennifer Cibeiras Carrasco
Carme Roselló Panis Joan Carles de Blas Salvador
Chus García Díaz Joan Delgado García
Cristina Alcón Garcia Joan Vallbona Sallent
Cristina del Peral Meléndez Joana Busquets Cases
Dani Alsina Torra Joana Ramos Palau
Daniel Palomares Romera Joaquim Romero Moreno
David Vázquez Fernández Jordi Badia Llach
Diana Jiménez Echarri Jordi París Gil
Eduard Vicente Gómez
Elena Forcada Irla
178
Josep Barjuan Sanz Míriam Martínez Camacho
Juan Diego Cabello Muñoz Mònica Travesset Clavaux
Juan Manuel Prieto Amigo Montserrat Prado Barrabés
Juan Rivas Bedmar Natalia Reyes Parra
Juan San Nicolás Pérez Neus Martínez Silvestre
Judith Vendrell Serra Noèlia Sanz Pons
Laia Batet Candela Núria Farell Ramírez
Laia Vilardell Canals Núria Gutiérrez Garriga
Mª Angeles Toribio Santisteban Núria Henrich Reverter
Ma José Candial Lecina Olga Rodriguez Bielsa
Maica Salas Sánchez Oriol Pascual Sanpons
Maite Boix Camps Oriol Rubio Andrada
Manel Gómez València Oscar Navarro Navarro
Manel Reyes Romero Paula Giral Peña
Mar Abad Reinares Pilar Montenegro Rovira
Marc Casas Segura Raissa Llorca Garcia
Maria José Barberà Filló Raúl García Sirvent
Maria José Chesa Marro Rosa López Olmos
Maria Moreno Requena Rosa Pastor Nicolás
Marlés Palouzié Raposo Salva Martí Vico
Marta da Pena Gómez Sergi Serrano Lafuente
Marta Jové Campmajó Susana Gamisel Vela
Marta Pujolassos Casadevall Teresa Fernandez Moreno
Mercè Cartró Povedano Teresa Giró Castellet
Mercè Gelabert Muriana Xavier Silvestre Castejon
Mercè March Clarasó Xavier Tarragó Porcar
Mercedes Torres Muñoz Xitlali Hernández Martínez
Miquel A. Gilabert González Yolanda Cruz Vizcaíno
179
180
181