III Concurs de microrelats de Sant Jordi

Laia Vilardell
Canals

Escola Bressol Municipal El Tren de Fort
Pienc
Institut Municipal d'Educació de
Barcelona

És un gran regal!

El petit Pere mira a dreta i a esquerra i no entén massa bé què passa.
La mare, a la taula del menjador amb un ordinador, treballant. I
la mama, a l’estudi, a l’altre costat del menjador, parlant amb uns
senyors que surten per la seva pantalla.

La mare i la mama no van a treballar i en Pere no va a l’Escola Bressol.
Tothom és a casa! En Pere està content: Té a la mare i a la mama per
ell i només per ell, les vint-i-quatre hores. I això és un gran regal per
en Pere!

En Pere seu en una petita taula al mig de les dues mares, pinta un arc
de Sant Martí.

Només fa tres minuts que s’hi ha posat.

Però aviat, en Pere es cansarà de pintar i reclamarà atenció. La mare
o la mama, hauran de deixar la feina per jugar amb ell...

En Pere torna a mirar a dreta i esquerra i crida... Mamaaa, mareee!

En Pere, amb dos anys, no sap ben bé què passa, però té a la mare i la
mama amb ell i això... Cal aprofitar-ho! 101

Laia Vilardell
Canals

Escola Bressol Municipal El Tren de Fort
Pienc

Institut Municipal d'Educació de
Barcelona

Té moments de tot

La Mercè té vuitanta-cinc anys, viu sola i... té moments de tot...
Avui se sent contenta perquè vindran aquelles noies tan maques
de Serveis Socials a dur-li quatre queviures que necessita i li diran
paraules boniques, paraules que guardarà en la seva precària
memòria i li faran companyia tot el dia.
Però la Mercè té moments de tot...
El seu fill viu lluny, molt lluny... I no té a ningú més.
La Mercè té moments de tot...
No la deixen sortir a comprar, li han suspès el curs de macramé al
Centre Cívic i no pot sortir a berenar amb les amigues.
La Mercè té moments de tot...

102

No té por a morir, però té molta por a fer-ho sola. Sap que el seu fill
vindria tan de pressa com pogués, però si es posa malalta d’aquesta
malura d’ara, sap que morirà sola, perquè ho diuen per la tele!
Però la Mercè té moments de tot...
I cada dia a les vuit del vespre, obre l’única finestra del seu petit pis
per escoltar a la gent picar de mans i sentir algú que toca una melodia
de la seva joventut amb una flauta travessera...
I la Mercè somriu...

103

Marta da Pena
Gómez

Departament de Serveis Jurídics-
Secretaria

Districte de Nou Barris

Fotografia

No havia aclucat l’ull en tota la nit. No s’ho podia treure del cap i a
les deu s’havien de tornar a connectar. La videoconferència diària
del departament. Vint-i-set dies de confinament veient-se les cares
en pantalla gairebé a diari; sense pentinar, en samarreta, a la cuina,
al menjador, al dormitori; finestres virtuals obertes a la intimitat per
culpa d’un virus. I així va ser com la va veure. El Rafa comentava un
correu urgent de la gerent i rere seu una fotografia gran emmarcada;
una fotografia bastant recent on el Rafa bufa les espelmes dels 40
envoltat dels seus. Un a un els va anar localitzant entre familiars i
amics, somrient i mirant a càmera. Llavors va deixar de sentir-los,
es va fer el buit. A la fotografia hi eren tots, tots els companys del
departament. Tots menys ell.

104

Marlés Palouzié
Raposo

Direcció de Teixit Cultural
Institut de Cultura de Barcelona

Amor a distància

Dos mesos abans d’esclatar tot havien tingut la seva primera cita.
Somriures nerviosos, birres, llargues xerrades, tapes i petons furtius.
Els dies següents s’escrivien sense parar i quedaven cada vegada que
podien. Llavors, en sec, el país es va aturar. Van pensar, fruit d’aquell
enamorament incipient, fer el confinament junts, però els pisos
compartits no eren aptes per acollir més inquilins. Vídeo-trucades,
missatges constants i fotografies quotidianes intentaven substituir
olors, alè, carícies.
Fantasies d’un munt de plans, promeses d’escapades a la platja, de
caminades per racons amagats, de gaudir d’experiències culinàries
extravagants. El món que s’havia congelat, es desglaçaria per ells
amb els primers rajos de desconfinament. I de sobte, la trucada.
«Tomàs, ma mare l’ha agafat. Ens temem el pitjor. L’han portat a
l’hospital i l’han ingressat». Plor desconsolat. Impotència. I un altre
cop la maleïda distància.

105

Marlés Palouzié
Raposo

Direcció de Teixit Cultural
Institut de Cultura de Barcelona

Companya virtual

Portava ja deu dies confinat a casa, sol. S’havia quedat sense feina.
Eren dies llargs i angoixants. Al principi s’esmerçava a seguir unes
rutines. Esmorzar, taula d’exercicis, dutxa i pintar. S’havia proposat
reformar la seva habitació amb una capa de pintura. En acabar la
seva escomesa, es va sentir satisfet.
El dia següent, però, tot va anar cap a la baixa. Deixadesa general i
sofà. I sèries, moltes sèries. És aquí on la va conèixer. La Samantha.
Era una poli espavilada i resolutiva. I tremendament atractiva, és
clar. En dos dies havia vist les sis temporades. En acabar, va sentir
un buit existencial. Fins que una veu femenina el va cridar del fons
de la cuina: «Pere, què vols que fem avui per sopar? Et puc preparar
la meva especialitat». «Sam, ets tu?». «Clar, carinyo, qui vols que
sigui? Però abans dutxa’t i posa’t guapo. Que avui tens una cita». Es
va empolainar, va parar la taula per dos i va encendre unes espelmes.
«Així, sí!».

106

Marlés Palouzié
Raposo

Direcció de Teixit Cultural
Institut de Cultura de Barcelona

Teresa

Els anys productius de la seva vida laboral ja feia temps que havien
quedat enrere. Havia gaudit d’un inici de jubilació més o menys
satisfactori. Ara, però, el seu quotidià havia esdevingut un seguit de
rutines entrellaçades per anar passant el dia. En soledat, sempre en
soledat. La ciutat era massa gran per la Teresa, un eixam de finestres
que esguarden vides anònimes en el seu interior.
Faltava poc per l’inici de la seva estació predilecta quan va esclatar
tot. Pandèmia. Confinament total. Sabia que ella, amb els seus 82
anys era, sens dubte, població de risc. Es va espantar. Al principi
escoltava la ràdio tot el dia. Contagis, morts, falta de material. Fins
que en va tenir prou d’alimentar la seva fragilitat. Va canviar la ràdio
per l’entreteniment de les vides alienes de paper. I va tornar a les
seves rutines diàries. En soledat, sempre en soledat.

107

Albert Aixalà Blanch

Gerència d'Àrea d'Agenda 2030,
Transició Digital i Esports

Aïllat

“Papa, ja pots treure els plats!”. Com cada migdia i cada vespre, em
ve a avisar de que ja puc treure els plats bruts a la porta. La meva
parella vindrà amb els guants posats, se’ls emportarà, i els rentarà
amb lleixiu. I així dia rere dia, i ja portem quasi tres setmanes, sense
comptar els sis dies entremig que vaig estar ingressat al Clínic. Quasi
un mes tancat. Un mes sense poder-los abraçar, un mes sense poder
seure a taula per als àpats, un mes sense poder sortir al balcó, un mes
sense poder fer el cafè cada matí... Un mes estrany. Tan estrany que
fa uns dies que el meu fill m’espera des de la seva habitació per mirar
com obro la porta i agafo el dinar “Hola papa!” -em saluda, content
de veure’m. El miro, somric rere la mascareta, i noto com els ulls
voldrien plorar.

108

Albert Aixalà Blanch

Gerència d'Àrea d'Agenda 2030,
Transició Digital i Esports

Una finestra tancada

Plou sense parar. Una pluja fina però consistent que no para de
caure sobre el pati. A l’altra banda hi ha un munt de finestres com la
meva, emmarcades per maons rogencs, i dins s’hi poden veure dues
persones a cada habitació, vestint el mateix pijama blau que porto jo.
M’assec a la vora del llit i intento orientar-me. L’edifici del davant és
més alt que no pas el meu, però encara puc veure una estreta franja
de cel ennuvolat. Dedueixo que és l’edifici de Villarroel. Miro cap a
l’esquerra, al fons, i em sembla entreveure un edifici d’habitatges al
costat d’un espai buit. Deu ser el solar on hi havia l’antiga caserna dels
bombers al carrer de Provença. A la tarda, però, para de ploure i surt
el sol, que il.lumina les finestres superiors de l’edifici que tinc davant.
Em desconcerta. Aquesta no pot ser la façana posterior de Villarroel
perquè si ho fos no li tocaria el sol de tarda. Per tant, aquell petit tros
de carrer que veig ha de ser el carrer de Còrsega. Satisfet d’haver-
me orientat, em torno a estirar al llit amb la màscara d’oxígen. Aviat
portaran el berenar.

109

Albert Aixalà Blanch

Gerència d'Àrea d'Agenda 2030,
Transició Digital i Esports

Matèries infeccioses

Només entrar a l’habitació em va cridar l’atenció aquell gran cubell
negre a un metre i mig de la porta. Era l’hora de sopar. El menjar
restant, la safata i els coberts de plàstic, tot s’havia de llençar en
aquell cubell. També els mocadors i tovallons que pogués utilizar, les
ampolles, els gots i els embolcalls dels medicaments. Les infermeres
també hi llençaven els guants exteriors que portaven després d’haver-
los netejat amb hidrogel, la bata d’un sol ús i el davantal. Res havia de
sortir d’aquella habitació sense estar la bossa tancada amb una brida.
En el cubell hi havia una enganxina de grans dimensions: “Matèries
infeccioses”. Aquells dos homes en pijama blau i una màscara d’oxígen
a la cara érem un perill, més real que potencial. Esperàvem poder-ho
deixar de ser un dia no gaire llunyà, quan s’aturés la pluja incessant
que queia aquells dies sobre la ciutat.

110

Pilar Montenegro
Rovira

Direcció de Comunicació i Participació
Gerència d'Àrea d'Ecologia Urbana

Catarsi

Va ser un dia, on el color de la vida, va quedar gris, moment on van
quedar fosos tots els colors. Només hi va haver un color, que va
ressorgir entre el sol.

La mirada de la humanitat, va anar cap al sol, catarsi de vida. Va mirar
cap a la transformació dels colors i van retornar la mirada cap a la
Natura, sentint la transformadora subtilesa del color. Catarsi de vida.

Oh color, sensació de vida. Oh natura, simfonia de color que entre
el crepuscle i l’alba, vaig poder fer ressorgir una emoció, una olor, el
color, l’expressió de mi cor.

Vaig sentir que el color és el
meu poema d’amor que dóna
forma i veu a l’emoció, al lliure
pensament, a la llibertat, sentint
de nou la transformadora
subtilesa del color. Catarsi de
vida.

111

Joana Ramos Palau

Centre de Serveis Socials La Salut-El
Coll-Vallcarca i Penitents

Institut Municipal de Serveis Socials de
Barcelona

La trista història d’un virus

Ho he aconseguit, he entrat pel nas, vaig cola avall. He esquivat un
munt de perills, primer l’aigua, després el sabó que podria dir que
m’ha passat d’esquitllada. Ara vaig pendent cap a la tràquea tot
calentet; esquivo com puc un dels cilis que pretén tornar-me a la
posició d’origen. Quan ja penso que estic fora de perill, rebo l’atac
sobtat de un grapat de limfòcits. Només atino a sentir unes veus
llunyanes que diuen:
—Tot ha anat bé, podem desconnectar el respirador. Bona feina,

equip.
És la meva fi.

112

Daniel Palomares
Romera

Direcció de Processos i Millora de
l'Organització
Institut Municipal d'Informàtica de
Barcelona

Shambala

A l’inici d’aquest particular viatge no podia més que anar cap amunt,
sentint-me cada dia més forta que el dia anterior i sense voler veure
el punt on, un cop ultrapassat, començaria la baixada. Estava, en
definitiva, eufòrica.

Però les pujades no són eternes i un bon dia em vaig aixecar minvada
d’ànims. Per molt que intentava treure el cap notava com si hi hagués
quelcom que tirés de mi cap avall, i vaig entrar en aquell estat de
letargia sovint previ a l’abisme. Havia assolit el meu cim.

Ara, setmanes després m’estic, però, desinflant. Sabia que havia
d’arribar en algun moment.

Em sento com quan des del punt més alt d’una muntanya russa
el mecanisme t’inclina cap endavant i veus la caiguda. Serà més o
menys pronunciada però cauré.

En el silenci previ a la caiguda crec veure els que tiraven de mi cap
avall fa uns dies. Sembla que porten bata blanca; ells pugen, mentre
jo baixo...

Signat: la corba 113

Adriana L. Lemos
Deleon

Escola Bressol Municipal l'Harmonia
Institut Municipal d'Educació de
Barcelona

Quan tot comenci de nou

El confinament em dóna pistes del que cal prioritzar. Tinc l’alegre
esperança que portarà un canvi de consciències.
Tenim temps per estar sols, per coneix-se’ns, per créixer.
TOT depèn d’un mateix . LA SORTIDA ÉS CAP A DINS.
Em prioritzo, m’estimo.
Malgrat la duresa dels dies que ens ha tocat viure, JO DECIDEIXO el
“COM”.
Decideixo acceptar tot allò que no m’agradi de fora o dels altres. Jo
només puc canviar el que hi ha dins meu! El que jo penso, el que jo
dic, el que jo faig.

114

Quan tot comenci de nou, trio calma, paciència,

optimisme, alegria, vitalitat, respecte, col·laboració, comprensió,
acceptació i Amor.
Això és el que vull per a mi. Per a la meva gent. Per a la meva ciutat.
Per al NOSTRE món.
I em pregunto, què passaria si tots i cadascú dels confinats arreu del

pqlauneatanestporegtucntoesmsin eel “nCcOMi ”dpeer nou.

115

Abigaïl García
Obrador

Centre de Serveis Socials Guinardó
Institut Municipal de Serveis Socials de

Barcelona

Rutina

9 del matí. Ordinador connectat. Avui hi ha sort, sembla que tant la
xarxa de l’Ajuntament com la wi-fi avui tenen ganes de col·laborar
amb el confinament forçat i permetre que pugui desenvolupar la
meva tasca des de casa. Reviso el correu, noves pautes, informacions,
consignes. Ara es tracta d’apagar focs, fer contenció, però ens falta
aquell contacte visual que dóna força a les nostres paraules, aquell
gest còmplice que sense paraules ho diu tot... que n’és d’important
tenir l’altre al davant... Ara la nostra veu és la nostra eina. Un dia més,
un dia menys. Aviat podrem tornar a compartir amb els companys,
rebre els ciutadans que ens necessitin i tornar a la rutina, esperant que
de tot això n’haguem après quelcom. La societat, tan individualista en
la que vivim, potser haurà tornat a actituds que semblaven perdudes:
saludar al veï, demanar-li si li cal res... Ens veiem als carrers!

116

Ma José Candial
Lecina

Oficina del Delegat de Protecció de
Dades
Gerència d'Àrea d'Agenda 2030, Transició
Digital i Esports

Com em sento?

Doncs no ho sé. Depèn del moment, del dia, de tantes coses...
Aquesta situació el que més m’ha provocat és incertesa i la sensació
de caminar sobre aigües fangoses, res és com era. I mai més ho serà.
Però estic contenta, agraïda i esperançada per la quantitat de gent
disposada a ajudar a qui ho necessita, malgrat la por que tots tenim.
Aquest temps m’ha fet conèixer personalment un grup nombrós de
persones del barri majoritàriament que no han dubtat en arremangar-
se i col·laborar de la manera que han pogut per poder aportar material
al personal sanitari. El fet que persones que no coneixen a altres
persones però son capaces de posar-se en la seva pell i no esperen
que les coses vinguin donades en situacions de greu necessitat em fa
tenir esperança de cara al que ha de venir.

117

Cristina Alcón
Garcia

Centre de Serveis Socials Turó de la
Peira-Can Peguera

Institut Municipal de Serveis Socials de
Barcelona

Esperança

Miro per la finestra i, per un instant, silenci..., podria ser un dia com
qualsevol altre, però el dia a dia et torna a portar a la realitat, al
confinament, a la soledat, però també...
A la trucada telefònica a la veïna de l’edifici del costat que es troba
sola, demana ajut però te n’adones que la seva necessitat és més
de poder parlar amb algú, al familiar que no ha tingut tanta sort i
està a l’hospital, als nens que troben a faltar a la seva mare, als pares
amb qui fem més trucades telefòniques que mai, als germans, amics,
companys de feina ...
D’alguna manera estem més comunicats que mai.
I, torna el final del dia, no sense abans compartir amb els veïns
l’agraïment per a tots els que fan possible que tot continuï, els que
lluiten per poder tornar a la normalitat, els que passi el que passi no
perden l’esperança.
Un dia menys per trobar-nos.
Un dia menys per abraçar-nos de nou.

118

Cristina Alcón
Garcia

Centre de Serveis Socials Turó de la
Peira-Can Peguera
Institut Municipal de Serveis Socials de
Barcelona

No puc més

“Necessito ajut”, “no puc més”,“No tinc aliments” .

És el que he sentit reiteradament avui a la feina; la vulnerabilitat
d’algunes famílies a les que ja els hi costa poder sortir endavant en el
seu dia a dia i que, el moment actual no ha fet més que empitjorar la
seva situació. El patiment, l’angoixa, la por, la inseguretat.

Potser un petit gest, un somriure a qui fins i tot ha vingut amb un
menor per no poder-lo deixar sol a casa, qualsevol cosa que els doni
una mica d’esperança.

I cada situació és igual i alhora diferent, com no pensar-hi?, como no
endur-se a casa la impotència, la preocupació, la sensació de poder
fer alguna cosa més.

Per sort, els companys i companyes son un gran suport, no sé que
faria sense la seva alegria, entusiasme, amor per la seva feina, entre
tots intentem acompanyar, ajudar i tornar al dia següent amb les
mateixes ganes de lluita, intentant que les nostres preocupacions
quedin a casa i donar tot el millor de nosaltres.
119

Cristina Alcón
Garcia

Centre de Serveis Socials Turó de la
Peira-Can Peguera

Institut Municipal de Serveis Socials de
Barcelona

Un instant

Tot és igual que el dia anterior. He de treure alguna cosa de tot això.
Hi penso..., hi tant que ho tinc.
Poc a poc petites imatges en la meva ment, petits instants.
El moment en que a la feina algú t’ha agraït el que estàs fent, aquell
altre en que a casa la logística es complica i la compra d’una casa passa
a ser la de dos i veus que pots sortir-te’n, l’indescriptible moment en
que fins i tot l’adolescent de la casa decideix compartir uns moments
de joc amb una taula de menjador reconvertida en taula de ping-
pong, o passar del moment de fer el dinar amb pressa a poder gaudir
d’un moment de cuina compartit en el que cadascú posa de la seva
part per elaborar el plat del dia.
I, aquell que arriba a les 20:00 h quan posem cara als veïns dels
balcons, amb els que hem compartit aplaudiments d’agraïment,
cançons d’aniversari, acudits...
Perquè no? Quedem-nos amb aquests instants i d’altres millors que
segur arribaran.

120

Jennifer Cibeiras
Carrasco

Escola Bressol Municipal Forestier
Institut Municipal d'Educació de
Barcelona

I ara què?

Em desperto a les vuit del matí i m’aixeco. M’obligo a vestir-me
encara que no pugui anar enlloc. Agafo alguna cosa per prendre
amb les pastilles però no tinc gana. No tinc ganes de res, m’assec en
una cadira que tinc al balcó i miro el carrer. Tinc la tele de fons amb
les notícies però sempre diuen el mateix: confinament, contagiats,
morts… Segons ells no he de sortir al carrer, sóc persona de risc amb
vuitanta-quatre anys.
Començo a veure persones: una dona amb un gos, un home amb la
compra... dos adolescents a la cantonada que no saben que els estic
veient. Que bonic tenir algú amb qui parlar.
Sona el telèfon i l’agafo amb dificultats. És la doctora de l’hospital
on la meva germana està ingressada des de fa poc; ahir millorava.
“... la Maria acaba de morir”. No puc respirar bé, els ulls s’inunden de
llàgrimes i l’angoixa em pressiona el pit. Només puc dir “Sí” abans de
penjar. Ja no tinc família. I ara què?

121

Jennifer Cibeiras
Carrasco

Escola Bressol Municipal Forestier
Institut Municipal d'Educació de
Barcelona

Carrer Roberto s/n

Sóc en Roberto i tinc quaranta-tres anys, que és l’edat on es tenen les
situacions sota control, però no les tinc. Estic tot sol en el món i visc
al carrer. Degut al fred, em passo les tardes en una cafeteria prenent
beguda calenta. Va ser allà on veient les notícies em vaig assabentar
del problema que hi havia amb el virus i que hauríem de confinar-nos
a casa. Quina casa si no en tinc?
Buscant albergs i centres on estar, em van robar els pocs diners que
tenia. A més d’exposar-me al contagi, ja que en l’últim que he estat
érem mil persones. Algunes vegades m’he assegut amb un cartell a
la porta d’un supermercat però sé que és impensable amb el virus.
Quan penses que les coses no poden anar pitjor, sempre empitjoren.
Estic realment desesperat, solament em ve de gust plorar i fugir però
no tinc a on. Crec que aquesta nit em prendré alguna pastilla més i
amb sort despertaré en un món millor. Ningú em trobarà a faltar.

122

Oriol Pascual
Sanpons

Museu Etnològic i de Cultures del Món
Institut de Cultura de Barcelona

Nosaltres que ens estimem tant

No és gens fàcil mostrar afecte a una desconeguda. Als habituals ja
sabem què els diríem, però a algú que no te rostre es difícil dirigir-li
unes paraules amigables. Tot i així, et parlaré de tu, com si estiguessis
davant meu, perquè et sento propera i m’agradaria dir-te una cosa.
Es cert que mai sabre qui ets, amagada dins d’un uniforme de plàstic
lluent, ni tampoc que fas envoltada de pantalles amb gràfics de colors
i d’aparells amb llumetes que s’encenen i s’apaguen. No importa. Als
meus ulls ets com un àngel de la guarda. Mentre estic tancat a casa,
confinat entre quatre parets, xiuxiuejant les meves angoixes a la nit
que mai respon, tu sempre ets amb mi, bressolant-me amb el teu
consol. T’ho havia de dir ja que no n’hi ha prou amb aplaudir des del
balcó cada dia: El coronavirus que rossega la vida ens ha unit i, per
això, ens estimem tant.

123

Albert Subirà
Gaforio

Departament de Serveis
Cementiris de Barcelona

Carta para Alex

Nunca olvidaré aquella primavera.
Nunca olvidaré a Alex, que con tan solo 20 primaveras perdió a sus
padres y a su hermana, de tan solo 26 años. Y todos ellos en un mismo
día de primavera. Los tres se marcharon de golpe, el mismo día en el
que el corazón de Alex se congeló en un eterno invierno.
Alex se sentó ante mí, su piel de escarcha era impenetrable. Intentaba
darle calor, agarrando su mano sin miedo a contactar con el horrible
monstruo asesino que él también llevaba dentro. Tan solo dijo
“Gracias”.
Gracias a ti Alex.
Esta primavera no la olvidaremos nunca, ni tú, ni nosotros. Pero
como te prometí, cuando vuelva el sol, te iré a buscar e iremos juntos
a verlos, porque ellos, tu familia, siempre estarán en tu corazón y en
el mío.

124

Mercè Cartró
Povedano

Direcció de Serveis a les Persones i al
Territori
Districte de Nou Barris

8.00 Avui haig de fer un parell d’informes i llegir i respondre uns quants
correus. Sembla que serà un dia tranquil. “Bon dia, mama!”

9.30 Nens i adults ja hem esmorzat. És el torn d’ordinador del Pep,
potser puc respondre algun correu pel mòbil. “Mama, m’ajudes amb
els deures del cole?”

11.00 És l’hora de la casa, el Pep s’ocupa de la cuina i jo de la roba.
“Mama, tinc gana!”

12.00 És el meu torn d’ordinador, d’on han sortit aquests quinze
correus més? “Papa, on és la mama?”

16.00 És el torn d’ordinador del Pep. L’Aleix i jo mirem Cars, una altra
vegada. Crec que en podria fer la versió del director. “Mira que guai,
mama!”

17.30 És el meu torn d’ordinador. Crec que hi algun error en el meu
correu, no en puc tenir 34 per llegir! “Papa, trigarà molt la mama?”

22.00 Nens als llits i sopar a la panxa. Només em queda mig informe
per acabar i contestar tres correus, ara sí que ho acabo ràpid! “Mama,
tinc pipi!”
125

Xavier Silvestre
Castejon

Direcció de Serveis Jurídics
Gerència de Recursos

Com es diu ho sento?

―Papa, quan esmorzarem?
―Papa, no tinc gana, ho diu per fer la punyeta.
―Aquest matí hem de tancar l’esborrany. El tindràs, oi?
―Papa, per què no podem sortir al carrer?
―Papa, mira quin vídeo més èpic!
―Fem un zoom a les tres i matem el tema.
―Papa, havíem quedat que em donaria la tablet i no me la dona.
―És mentida papa, vol que t’enfadis!
―Quin soroll, no sé com et pots concentrar.
―Papa, com s’escriu ho sento?
―Papa, tinc gana.
―Li hauries de donar una volta a l’esborrany i ja ho tenim.
―Papa, m’ha fet mal expressament!
―No és veritat papa, s’ho està inventant!
―Diuen que zoom no, millor jitsi. A les tres t’anava bé, oi?

126

―Papa, quan vindrà la mama?
―No pot venir, guapos. Treballa a l’hospital.

127

Salva Martí Vico

Centre de Serveis Socials Sant Martí-
Verneda

Institut Municipal de Serveis Socials de
Barcelona

Sinestesia

A veces las cosas que nos rodean no son lo que son. Sin ir más lejos,
a veces mi madre no es mi madre porque se ha transformado en olor
a natillas recién hechas. Otras, mi pareja, se convierte en un sonido
de llaves en la escalera. Sé que es ella porque suenan a ella, y a nadie
más.
Hasta hace poco mis vecinos también estaban hechos de materiales
orgánicos, pero las últimas semanas también se han transformado. Mi
vecina del primero es ahora música pop, y el del cuarto, una bicicleta
estática. Por no hablar de las tareas de casa, que ahora son hobbies.
Ya me parecía todo muy exagerado cuando me he dado cuenta de
que mi ventana se ha transformado en televisión, mi salón en oficina
y me he quedado estupefacto cuando el ding dong de las ocho ahora
suena a un montón de gente aplaudiendo.
Estoy deseando que mis videollamadas se transformen en mi familia
y de ver en qué se transforma el mundo.

128

Javier Sorribas
Vivas

Institut Municipal del Paisatge Urbà i
Qualitat de Vida

«Mantengan la distancia social»—Los altavoces lo repiten sin
descanso. La misión consiste en hacer llegar los respiradores evitando
el ataque, se escuchan disparos pero...
—Maldita sea, viejo trasto...Se ha vuelto a estropear el juego ¡Mamá!
—¿Qué pasa? ¿No va?
—El mando otra vez, y es una pena, me encantan los juegos históricos.
—¿A qué jugabas?
—A «Covid. La pandemia»
—Ah! Nunca se podrá olvidar. Yo era sólo una niña...Apenas recuerdo.
No podíamos salir. Sabes... fue entonces cuando el colegio empezó a
ser virtual. Aunque no te lo creas, antes todos los niños y niñas íbamos
físicamente a la escuela.
—¿Y al trabajo también?
—Oh sí, la abuela y el abuelo se conocieron en la oficina. Si te
conectaras más con ellos te contarían muchas historias de antes de
la Pandemia.

129

Oscar Navarro
Navarro

Direcció de Teixit Cultural
Institut de Cultura de Barcelona

Abraça’ns fort, vida

Petons ensobrats, abraçades engabiades, somriures emmurallats.
Mirades que traspassen pantalles per omplir d’amor mirades que
s’apaguen.
Aplaudiments que reanimen les històries que se’ns escapen entre els
dits, enmig la tempesta de silencis i la brisa que oneja l’esperança
amb una bandera de bata verda.
Campanades de comiat que vesteixen els carrers d’una soledat
desconeguda. Tocs que repiquen entre els llibres d’històries de
pàgines en blanc.
Roses que vesteixen els cors d’espines.
Cors que bateguen en un puny.
Trons que aplaudeixen. L’arc de colors entre els núvols balla amb la
pluja que fa rebrotar els camps de bata verda.

130

Ocells lliures, canalla engabiada entre parets de colors que anuncien
que tot anirà bé.
La primavera dels camps de bates verdes i dels incendis pulmonars
extingits amb respiració artificial. La primavera somniada encara
dorm. Espera despertar entre petons eixordadors i abraçades de
colors.
Els cors, impacients, esperen rere cada porta per tornar a bategar i
omplir de vida la vida.
Abraça’ns fort, vida.
Abraça’ns com ho fan els pètals d’una rosa.

131

Elisenda Vendrell
Serra

Departament de Comunicació i Qualitat
Institut Municipal d'Hisenda de
Barcelona

Des del meu balcó puc veure la plaça on hi ha l’església amb el seu
imponent campanar. La mateixa plaça on dies enrere era plena de
gent, gent de totes les edats gaudint d’ella, passejant, corrent, saltant,
asseguda als bancs i des de la meva habitació podia sentir la remor
de les seves veus i els crits i rialles dels més petits, però ara només hi
ha silenci, un silenci trencat només pel so de les campanes que em
van recordant el temps que portem de confinament. No obstant això,
també em van recordant el temps que resta per poder sortir i gaudir
de tot allò que ens ha privat aquest maleït virus.

132

Maite Boix Camps

Centre de Serveis Socials Barceloneta
Institut Municipal de Serveis Socials de
Barcelona

La mascareta entela les ulleres.
De poc serveix ajustar-la o posar-te les ulleres pel damunt, que si la
mascareta quirúrgica, que si la de roba... definitivament, les entela.
És difícil, amb les ulleres entelades, mirar als ulls de l’altre que espera
que l’ajudis.
En tot això pensava la Marta quan caminava cap al seu centre de
treball essencial, els Serveis Socials del Raval.
En arribar a la Plaça del Pedró va veure la cua de gent que s’atansava
per ser atesa. Es volia treure les ulleres, no veia, estaven entelades. Si
els havia d’atendre, ho faria mirant-los als ulls, tenien tot el dret.
Va pensar que aquesta maleïda pandèmia ja ens havia allunyat
massa, tot i la distància de dos metres, el que calia era estar el més
a prop possible dels altres. Els altres que esperaven a la cua, els que
trucaven a la centraleta, els més vulnerables. Decididament es trauria
les ulleres i els miraria als ulls.

133

Mar Abad Reinares

Centre de Serveis Socials Porta-
Vilapiscina-Torre Llobeta

Institut Municipal de Serveis Socials de
Barcelona

Confinada com la crisàlide

Emocions controvertides de voler estar a prop de les persones
vulnerables
I de protegir-me a mi i als meus familiars.
Vull ser crisàlide
Veu amagada, teixint els fils des de dins.
Vull tenir les coses lligades entravessades,
Ben confinades.
Vull estar així en silenci, tot i que se que no serà per sempre,
Passarà, anirà bé. No ho se
Vull sortir, ho he de fer per mi sola.
ho faré aniré a serveis essencials.

134

Vull que ho facis tu per mi.
Però se que només si ho faig jo sola podré volar.
Agafo força estic disposada a sortir.
Estic autoritzada i dono permís a la meva essència.
Vull volar, he vingut per això
Agafo impuls, estic sola i confio, confio
I volo amb autocompassió, ja estic preparada des de dins cap enfora
Confio, confio.

135

Albert Rossell
Blázquez

Departament de Sistemes
Institut Municipal d'Informàtica de

Barcelona

Èxit total

És aclaparador. La tuba no és un instrument popular i jo només sóc
un amateur. Normalment toco amb l’habitació ben tancada i procuro
no destorbar gaire els veïns. Aquesta tarda, però, per distreure la gent
en aquests dies de confinament, he assajat amb la finestra oberta.
Al principi res, jo fent arpegis amunt i avall i, en les pauses, silenci
sepulcral. Però fa un moment, gairebé sense ni deixar-me acabar,
han començat a aplaudir-me amb un entusiasme increïble, mai no
m’havia passat, i fins i tot llancen crits d’ànim. Que macos, els veïns.
Ara m’estranya, però, que algú ha engegat un aparell a top drap amb
el tema “Resistiré”... Ah, és clar, són les vuit. Bé, així aplaudeixen la
meva dona, que és metgessa. Tot queda a casa.

136

Albert Rossell
Blázquez

Departament de Sistemes
Institut Municipal d'Informàtica de
Barcelona

Guitarra nova

No va ser culpa d’ell. Un adolescent no és gaire endreçat, i el meu
fill menys, però no va ser per això que, ja fa un any, se li va trencar la
guitarra. Algú va deixar un mapamundi a la seva habitació, algú va
obrir la finestra per ventilar i, amb el corrent, el mapa va caure...
Guitarra a prendre vent.
Sí que va ser culpa d’ell no intentar reparar-la. D’acord, el pal s’havia
partit i feia mala pinta. Tot i així li vaig recomanar un amic que potser
l’arreglaria... Mes el meu fill, com ell diu, va suar. I, com dic jo, vaig
passar un ou de comprar-n’hi una altra.
Amb el confinament, però, tots dos tenim excuses. Ell per no dur-la a
arreglar i jo per comprar-li’n una per Amazon. A veure si els amortitzo
tots dos, la guitarra nova i ell.

137

Albert Rossell
Blázquez

Departament de Sistemes
Institut Municipal d'Informàtica de

Barcelona

La Montse a la cantonada

M’avisen que la Montse és a la cantonada. Surto a la galeria i, per
sobre la roba estesa, la veig, minúscula, al carrer. Belluga el braç. Jo
també alço la mà i la moc de banda a banda.
És el primer contacte real, distant però real, des de fa massa. És
metgessa i fa llargues jornades, siguin dies laborals o no, al peu
del canó. Té por d’encomanar-se però sobretot d’encomanar-me
(li preocupen la meva arítmia i el meu sucre en sang), així que s’ha
autoconfinat fora de casa i ara som una parella separada, però només
físicament.
Tan petita, allà baix, em pregunto si realment és ella. Quin ridícul, si
no...
Ja de nit, la vídeotrucada em confirma que sí, que ho era. Saludar-se
des de lluny era banal però ara em captiva.

138

Francesc Barriga
Pérez

Departament de Reclamacions de Multes
Institut Municipal d'Hisenda de
Barcelona

Usuari CV a Control remot

Bowie sona mentre l’usuari CV teletreballa tancat des de fa setmanes:
Ground control to Major Tom. Ten: intenta connectar-se, sense sort.
Nine: escolta de lluny aplaudiments en temps d’incertesa. Eight:
pics, corba, crisi econòmica, confinament, massa morts i contagiats,
entre la tragèdia i l’estadística. Seven: connexió, primer programa,
segon, el tercer falla, truc als tècnics. Six: surt poc, l’imprescindible
per anar a comprar. Five: correus electrònics, grups de whats,
reunions i salutacions fredes des d’una pantalla. Four: el nen petit
el reclama, sense escola, sense sortir, adaptat millor que ell. Three:
quart programa, potser sí que avui ho podrà fer tot. Two: monotema,
solidaritat, resiliència. One: s’interromp el wifi del portàtil durant uns
minuts eterns. Lift off: ara sí, ara funciona, ara connecta. Segueix. Fins
quan?

139

Eva Boix Dalmau

Departament d'Obres i Manteniment
Districte de Sant Martí

Amor en temps de quarantena

Aquella jove d’origen rural, arribada del Pirineu, que s’havia instal·lat
a Barcelona feia un parell d’anys, es desvivia per la feina, els estudis i
un petit nucli de bons amics.
Durant els últims dies abans que la colpís la sobtada notícia, el
conegué a ell, un individu que li doblava l’edat, del qual s’enamorà
perdudament. Quan la nit queia, entre trucades, llegien fins que
quedaven endormiscats, embriagats per les mostres d’afecte mutu.
Els dies passaven, i les converses telefòniques s’espaiaven. La fredor
de la distància o l’avorriment de la rutina feien inescrutable la presó
en que es veien reclosos. En la senzillesa de la seva soledat, ja no el
sentia proper...
El telèfon ja pràcticament no sonava.
Asseguda al balcó, mentre contemplava l’horitzó artificial que
formaven els edificis, poc a poc, va descobrir que la imatge d’aquell
amor s’anava diluint en la seva memòria.

140

Montserrat Prado
Barrabés

Departament de Projectes i Estudis de
Paisatge
Institut Municipal del Paisatge Urbà i
Qualitat de Vida

Quant de temps feia que no veiem una parella de caderneres festejant
contentes i sense por a l’arbre del davant! Les hem sentit de lluny,
malgrat el crit dels infants que juguen de balcó a balcó, explicant-se
que la nina ara vol dormir i li han de cantar, també, una cançó.
La nina s’ha adormit, ara fem silenci, no fos que es despertés. Les
caderneres se senten molt més a prop i aconseguim que un pitroig
vingui a picar les engrunes que van quedar del berenar que ahir vam
tenir la sort de fer amb el sol de primavera, al balcó.
La nina s’ha despertat, ha dormit poc. El piular s’ha transformat en
corredisses per a comentar aquesta novetat amb el balcó del davant.

141

Carme Carrera
Escuder

Direcció de Serveis de Gènere i
Politiques de Temps
Gerència Municipal

Carrers deserts plens de silenci

Els carrers estan deserts, només escolto les meves passes i el cant
d’uns ocells. Són les orenetes que anuncien que la primavera ha
arribat. És un senyal que em porta records d’infància, l’avís que les
classes acabaven.
El silenci dels carrers em fa sentir lliure, m’apropa al recolliment,
a la reflexió i a la pau, em relaxa i em permet passejar amb calma,
observant detalls que fins ara eren desapercebuts.
El confinament em permet retrobar-me, recuperar les meves
passions: la dansa, la música, la pintura i gaudir de la meva petita
casa acollidora. I el millor de tot, sentir- me a prop de les amistats
que sempre hi són i mai hi ha temps per a la conversa.
Davant una situació que afecta la humanitat, les persones donem el
millor de nosaltres mateixes. Aquesta crisi mundial ha fet aflorar la
solidaritat, l’ajuda mútua i la consciència de la nostra vulnerabilitat.
Tinc l’esperança que ressorgirem millors persones.

142

Maria José Barberà
Filló

Departament de Recursos Interns
Districte de Ciutat Vella

Estem a la cinquena setmana...

Estem a la cinquena setmana, estic molt rara, no em puc queixar, sóc
una privilegiada , a data d’avui estem be de salut , jo i els meus, però
no és així en un munt de llars, pobresa, covid_19, tristesa, l’endemà
d’aquest malson real, no pot ser igual , si us plau , els homes, les
dones, hem de poder canviar i lluitar per preservar el sistema, el medi
ambient, la salut, les relacions socials, no pot ser que sobri menjar
en un lloc del planeta mentre a l’altre estiguin lluitant per un tros de
pa... som capaços, ho hem vist, estem veient infinitat d’iniciatives
solidàries increïbles, totalment altruistes en moments d’emergència
social envers els més desfavorits... per què no continuar així el dia
desprès ?... VOLGUEM SER CAPAÇOS!!!

143

Joan Carles de Blas
Salvador

Unitat de Protecció
Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

T’enyoro

Portem moltes setmanes sense tu i mai ningú hagués pensat que et
trobaríem tant a faltar. Qui ho diria! Amb les vegades que et maleïm
sense adonar-nos, per quotidià, del teu valor.
El bullir dels carrers, les places, els passeigs, els passatges. El bullir de
la ciutat. Aquella olor a cafè del matí amb les pastetes, els nenes i nenes
anant a escola. El trànsit de persones, conegudes i desconegudes que
ens omplen de vida el nostre viure, quotidianitat.
El “goooool” cantat pels del bar de la cantonada. Abraçar-nos als
parcs, passejar davant el mar.
Que t’aturi un guardià urbà perquè vas conduint parlant pel mòbil i
no perquè has de justificar que vas a comprar menjar, a farmàcia o a
atendre a un pare o mare que viuen sols.
Veure sortir el sol, olor de pluja al carrer, llegir el diari a la terrassa
del cafè de la plaça, respirar quotidianitat, com t’enyoro, t’estimo,
valuosa quotidianitat.

144

Raissa Llorca Garcia

Servei d'Atenció, Recuperació i Acollida
(SARA)
Gerència d'Àrea de Drets Socials, Justícia
Global, Feminismes i LGTBI

Breu reflexió

Diumenge quinze de març. Arranca el dia amb un sol preciós. A casa,
però, només jo podré gaudir-lo. Acaba de començar un malson que
ens durà a la solitud, la malaltia i, per alguns, a la mort.
Miro les noticies i parlen del confinament de la població. Tots a casa i
sense poder relacionar-nos des de la proximitat física.
Davant nostre, es va extenent un virus que deixa sense vida a uns i
debilita a d’altres dificultant la seva respiració, això que normalment
fem sense pensar ni donar importància.
Quant temps més haurem de veure com les nostres persones
estimades enmalalteixen o ens deixen?
Em ve al cap la següent reflexió: Potser aquesta pandèmia ha vingut
a posar de manifest la necessitat que tenim de viure en comunitat, de
relacionar-nos i de tenir cura del nostre entorn.
Tant de bo hi hagi un canvi de mentalitat global arrel del covid19.

145

Esther Eslava Saiz

Direcció de Serveis de Llicències,
Inspeccio i Espai Públic
Districte de l'Eixample

A tu

T’estimo quan et dic que et farà mal tant i fins on li permetis al teu
EGO.
T’estimo quan et dic que rebràs amor i estimaràs tant i com t’estimis
A TU mateixa.
T’estimo quan et dic que sentiràs la soledat fins que et trobis A TU
mateixa.
T’estimo quan et dic que dins teu tens absolutament TOT.
T’estimo quan et dic que és VERITAT que estem fets del mateix, que

som una creació del TOT original i única en el matisos
de la teva lletra, de la teva melodia, i del tu ritme.
T’estimo quan et dic que l’alegria del teu riure, la humilitat del teu
rubor, la valentia de les teves accions, la veritat de
les teves paraules i la brillantor dels teus ulls, ET
FARAN LLIURE.

146

Així que aprofita aquest temps a casa per mirar dins teu, sorprendre’t,
enamorar-te i casar-te amb tu mateixa i a partir d’aleshores...

VIU LA VIDA I VIU-LA COM ET DONI LA GANA ♥

147

Esther Eslava Saiz

Direcció de Serveis de Llicències,
Inspeccio i Espai Públic
Districte de l'Eixample

Ets única

Hi havia una vegada una escola de flors que va fer les classes per
videoconferència per eliminar els microbis del jardí.
Un dia, el professor gira-sol digué:
― Floretes! Quin consell doneu a les companyes?
Sorpreses van pensar en silenci fins que la margarida va dir:
― Sigueu valentes! No dubteu i viviu sense por.
I la rosa va dir:
― Cuideu-vos molt! Som el mirall d’allò que tenim dins.
Totes van donar valuosos consells per viure el present, valorar els
petits detalls i gaudir de la màgia de la vida.
I la orquídia callà fins que el professor li preguntà:
― I tu, orquídia? Què vols compartir?
Nerviosa suava i se li estrenyia un nus a la gola, fins que tancà els ulls

148

i respirà amb tanta força que el nus baixà al cor des d’on nasqué una
veu que li xiuxiuejà: Com tu únicament tu.
I es calmà, respirà i digué:
― Estimeu-vos! No hi ha amor més gran, ni més pur que l’amor
incondicional que sent la vostra pròpia llavor interior.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte s’ha acabat.

149

Eva del Ara Fonseca
Pablos

Arxiu Municipal Contemporani de
Barcelona

Gerència de Recursos

Quan els aplaudiments de les vuit de la nit deixen de sentir-se’n un
xiuxiueig torna a trencar el silenci de la ciutat:
―Psst, psst! Eh tu!, el d’adalt…
―Qui, jo?
―No, no el del costat, gràcies!
―Ah, hola! No pensava que us referíeu a mi, què voleu?
―Una pregunta només, quant de temps fa que ets aquí?
―Jo des de 1870, quan es va produir l’epidèmia de Tifus Icterodes

o també anomenada febre groga, i vos? ― diu el document de
vacunacions.
―Ah, quina casualitat! Em dic 0088, porto aquí des de 1976 i sóc un
document de campanya de vacunació a Barcelona.
―Doncs si, ha passat molt de temps i aquí segueixo, arxivat i en
perfecte estat de salut. Per cert, sabeu que ara els humans també
s’arxiven?!

150