III Concurs de microrelats de Sant Jordi

Marta Pujolassos
Casadevall

Direcció d'Espais Verds i Biodivesitat
Institut Municipal de Parcs i Jardins

Sht, entre vós i jo

Ajaguda al sofà, puc dir-vos a cau d’orella que sóc feliç. No li digueu
a ningú, avi, perquè em mirarien malament. I ja saps que hi ha gent
capaç de fer qualsevol cosa en veure un somriure. Sé que vós sou
l’única persona que m’entendria. L’única que també podria tenir
moments de felicitat entre aquest desgavell.

Tinc sentiments contradictoris, en veure que gent propera cau malalta
o fins i tot no supera el coi de virus. Però aquest confinament, avi,
m’està apropant al meu company i no hi ha qui pugui esborrar aquest
somriure permanent.

Quan em miro al mirall, avi, veig el vostre somriure. Un home de
somrís etern, rialler de mena, generositat en mà i pencador nat.

Avi, entre vós i jo, gràcies per heretar-me l’alegria de viure i trobar mil
raons per gaudir en els moments difícils. Perquè no hi ha qui pugui
apagar aquesta felicitat que bull al meu interior i que m’esforço a no
mostrar.

Sht, avi, que quedi entre vós i jo. 51

Anna Omella Arriba

Departament de Comunicació
Districte d'Horta-Guinardó

La tova realitat?

Portàvem 24 dies de confinament. Les herbes havien crescut sense
control al parc de davant de casa. Entremig, però, també havia sorgit
una figura negra, un piano de cua. La vida ens havia trastocat tant
durant tot aquell temps que no se’m va fer estrany aquella imatge en
aquell lloc.
Vaig tocar el piano i era tou, els meus dits s’enfonsaven en la seva
massa negra i desapareixien. Vaig treure la mà ràpidament. Que hi
havia allà dins? Vaig tornar a provar-ho i em va xuclar sencera cap
a un espai fosc i fred amb pudor de resclosit. Que passaria si ara es
posava a tocar algú?
Vaig intentar sortir com havia entrat però per dins era com se suposa
que ha de ser un piano: dur.
El meu pare em devia estar trucant perquè concretéssim l’horari
dels cuidadors per la Pasqua que enguany no celebraríem junts. Ell
sempre em deia: “La curiositat et matarà”. Es devia referir a això.
Ara sí que n’havia fet un gra massa amb això del confinament.

52

David Vázquez
Fernández

Unitat d'Investigació i Prevenció de
l'Accidentalitat
Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

Potser perquè avui plou, perquè ja són massa dies aquí tancat, perquè
avui la por i la incertesa han guanyat la batalla a l’esperança, perquè
tinc la necessitat de sincerar-me amb tu o simplement perquè t’he
perdut. Avui hem de parlar.
Ho sento, t’he deixat de banda, t’he abandonat. Altres han ocupat el
teu lloc al meu cor, als meus ulls i han guiat les meves passes. Sí, ho
sento: altres, en plural.
Elles han sigut els meus desitjos, els meus somnis, han ocupat els
meus plans futurs, han estat el motiu dels meus somriures amagats.
He deixat de mirar-te amb desig, d’anhelar-te, descobrir-te. Has deixat
de ser la meva llum.
I avui que no puc tenir-te, Barcelona, et prometo que tornaré a
buscar-te, a caminar els teus carrers i redescobrir les teves places; a
enamorar-me dels teus mercats, de la teva platja; recordar els teus
passejos, a reconèixer la teva història.
Avui se que tu i jo sempre serem un.

53

Rosa Pastor Nicolás

Departament de Registre General
Gerència de Recursos

Esperança

El sopar va quedar a taula en el moment que l’ofec va envair-li els
pulmons. Quan l’ambulància es va endur el pare no sabíem com dir-li
adeu. La mare va encendre una espelma que a mi no em va fer consol.
Cada trucada esdevé una alerta i nit i dia un turment. Sentiments
de por i esperança em desconcerten quan penso que potser no el
tornarem a veure.
Després de molts dies d’incertesa, per fi arriba la notícia esperada. Una
infermera ens comunica que el pacient ha millorat, però que encara
hem de ser prudents. Un batec ofega la joia i les llàgrimes contingudes
cauen finestra avall envoltades d’aplaudiments. La balança ha resolt
per viure i el pare se’n sortirà. Ens diuen que el portaran a un hotel a
passar el confinament.
Aquesta nit quan m’adormi vull tenir al pensament a tota aquesta
gent que del primer a l’últim farà que això acabi bé.

54

Carles Sala Marzal

Direcció de Ciutats Educadores i Cultura
als Barris
Institut de Cultura de Barcelona

I love you so much

3er Any del Confinament / 2ª Mutació del Covid-19
Sempre havia estat enamorat de la Marisa, la seva cap a l’I.M.I.
De vegades, al mig d’una reunió, quan ella parlava, se li accelerava el
cor d’excitació fins quasi ofegar-se.
De fet ella això ho notava i no li feia cap gràcia. Segurament per això
el putejava sovint.
Després de dos anys de confinament pel COVID-19, quan des de
l’I.M.I. van començar a introduir la realitat virtual, va ser prou ràpid i
va poder fer-se una còpia complerta del perfil de la Marisa. Per alguna
cosa havia estudiat tants anys programació 3D.
Ara s’havia construït un perfil al Real Life amb ella de parella. Gràcies
als nous sensors de sexe virtual ella obeïa tots els seus desitjos més
perversos.
A la vida real ella el seguia menystenint, però ell això ho suportava
amb facilitat. Ja vindria el vespre.

55

Carles Sala Marzal

Direcció de Ciutats Educadores i Cultura
als Barris

Institut de Cultura de Barcelona

Aniversari feliç

5e Any del Confinament / 4ª Mutació del Covid-19
Estimat diari, ahir vam celebrar els cinc anys de confinament amb
una festassa.
Vam estar ballant amb amics fins les cinc de la matinada!
Es van connectar també els de la colla de Galícia que vaig conèixer
per “Tinder-Friends”. Sort d’aquesta aplicació. Pensava que mai més
faria nous amics. No és que els que ja tenia no m’agradin, eh?!.
El que va ser un encert va ser haver comprat per Amazon les ulleres
de realitat virtual. Com han millorat últimament!. Semblava que ens
poguéssim tocar.
Parlant d’ulleres, et deixo que he d’anar a fer exercici. Amb les ulleres
és una passada! Aniré amb la bici estàtica fins dalt del Tibidabo i
baixaré a tota hòstia. Ahir em vaig fer tota la costa Amalfitana.
Demà anem a fer el vermut amb uns quant col·legues a la platja de
Palamós, a aquell bar tan xulo que acaben de carregar a “Virtual Funy
Bars”. Ja t’explicaré.
Fins demà!

56

Carles Sala Marzal

Direcció de Ciutats Educadores i Cultura
als Barris
Institut de Cultura de Barcelona

Zona de Confinament Classe B

7e Any del Confinament / 6ª Mutació del Covid-19

Sento el bus que ens ve a recollir. Ja deu ser molt a prop.

Va cridant a les famílies pel cognom a través d’un altaveu.

Nosaltres som uns dels que ve a recollir.

Marxem a la “Zona de Confinament Classe B”.

És la zona lliure del virus on ens porten als que no tenim cap ingrés ni
la capacitat per a fer treball virtual.

Diuen que la cosa no està tan malament. Les tendes son espaioses i
en el camp hi ha bons serveis.

Et donen cinc àpats al dia i amb la renda garantida pots comprar
alguna coseta o altra a les botigues de la “Zona”.

No estarem tan malament. Després de 7 anys de confinament els
nens i nosaltres agrairem el contacte amb altra gent. Perdem el pis i
els pocs estalvis, cert, però tampoc els podíem mantenir massa més
temps.

Bé, tot això si passem el test d’immunitat o no infecció, és clar.

Apa, maletes i avall que ja sento el nostre nom. 57

Joan Vallbona
Sallent

Oficina de Protecció dels Animals de
Barcelona

Gerència d'Àrea d'Agenda 2030, Transició
Digital i Esports

MONOdePOLIS

Ple confinament. La sogra em té fregit. Té en propietat els dos
“lavabos” i la “terrassa”. Qui hi caigui haurà de pagar 12.500€. La Beth
també va fina… ha comprat l’ “estudi” i en farà un hotel.
Quan em disposo a tirar el dau, la sogra m’atura ―No nen, no! Torno
a tirar, que he tret sis doble. “Carta de Sort”; vejam: “Ha guanyat el
primer premi de simpatia, rebi de cada jugador la quantitat de 2.000€”.
Mira que bé! Per cert, algú podria fer crispetes!
Encara no ho tinc tot perdut. Queda el “Menjador”.
Una estona després, mentre faig les crispetes, la Beth em ve a veure
a la cuina.
―La mare ha comprat el “Menjador”.
―Estem perduts.
―No ho sé, m’ha dit que a partir d’ara, tot serà diferent. Que la ciutat
serà una gran vall per a viure-hi plegats; un parc ple de camins de
sorra per a perdre’ns-hi desenfeinats. Un jardí on estimar-se entre
llorers i alocs, una casa en què els nens tornaran a jugar.
Amor, tot anirà bé.

58

Laia Batet Candela

Àrea d'Administració i Serveis
Cementiris de Barcelona

La declaració de l’estat d’alarma ens ha portat a descobrir que quan
es tanca la porta del carrer sempre podem obrir les finestres i els
balcons de casa i pujar als terrats.
Sentir la unió de les 8 del vespre mostrant cada dia el nostre
agraïment a tots els companys i companyes que presten els serveis
essencials presencialment.
Passat aquest moment diari sabem que hem superat un dia més
i malgrat el confinament ja et pots organitzar el dia següent, re-
descobrir cançons que no tenies temps d’escoltar, viatjar a través
dels llibres a tots els continents i gaudir dels sabors dels món a través
d’ elaborar noves receptes cada dia.
Aquesta adversitat ens dona lloc a una oportunitat per dedicar
temps de qualitat a qui més estimem, a nosaltres mateixos i als altres
a través dels serveis essencials que prestem cada dia sigui a primera
línia o fent teletreball.
Tornarem a la normalitat, tot arriba!

59

Albert Costa Llobet

Servei de Manteniment
Barcelona Cicle de l'Aigua (BCASA)

Trenta-u de març

―Bon dia, mama. Com esteu?
―Hola Marc! Bé, de moment bé.
―No sortiu pas gaire, oi?
―No, només per anar a comprar o a buscar medicaments a la farmàcia.

I ja em tocaria anar a la perruqueria, que porto uns cabells...
―Crec que sortiu massa. M’han dit que us han vist sortir força els

últims dies.
―No sé qui t’ho ha dit. Algú que ens controla, potser?
―És igual, això. Amb la Marta hem decidit que us portarem la llista de

la compra.
―Què dius ara! Ja som grandets i també volem sortir, eh.
―Per això mateix, els grandets sou grup de risc i us heu de quedar a

casa. A partir d’ara ho farem així.
―Mmm... No sé què dir-te.
―Quedem així. Bé, he d’anar a treballar. Fes-li un petó al papa de part

meva. Adéu mama.
―Adéu Marc.

60

*****
―Mercè, fas mala cara. Has dormit bé?
―He somiat amb el nostre fill. Es preocupava per nosaltres.
―Esclar, avui és trenta-u de març.
―Aquest any no tindrà flors al cementiri. L’any que ve, si Déu vol.
―Hauríem de sortir menys al carrer...

61

Albert Costa Llobet

Servei de Manteniment
Barcelona Cicle de l'Aigua (BCASA)

La distància de seguretat

L’entrenament de dissabte serà dur, deu pujades de tres-cents metres.
Si em toca córrer tot sol encara serà més dur, però si m’acompanya
algú la fatiga es veurà alleujada.
Divendres a la tarda, el Dani envia un missatge dient que s’apunta
a fer les pujades. L’entrenador està preocupat i diu que anem amb
compte, que mantinguem la distància de seguretat. Hi ha un ambient
enrarit, i penso que pot ser l’últim entrenament a l’exterior en molt
de temps.
Dissabte al matí tot va bé. Hi ha gent passejant, corrent, i superem la
prova amb nota.
Les restriccions s’endureixen, i diumenge esdevé el primer dia de
confinament. No es pot entrenar a l’escala del bloc, i no m’imagino
donant voltes pel pis però ho acabo fent dies més tard. Comencen les
esses a peu pla, damunt de les rajoles.
Almenys durant un temps, ni el Dani, ni l’entrenador ni jo estarem
preocupats per la distància de seguretat.

62

Joaquim Romero
Moreno

Àrea d'Administració Anella Olímpica
Barcelona de Serveis Municipals (BSM)

Vivo en esta gran ciudad. Para algunos sería malvivir o subsistir,
pero es lo que yo he elegido. Me estoy enraizando a esta tierra y
esto me produce temor, dado que soy un trotamundos sin patria
reconocida, sin posesiones ni obligaciones. Me considero libre y al
margen de reglas sociales y costumbristas, al margen de horarios
y consignas. Nunca necesité a nadie porque no me había sentido
solo, hasta hoy. Esta mañana nadie me ha despertado. Nadie me ha
obligado a abandonar mi maltrecha tienda de campaña, que es mi
hogar y que junto con el resto de mis pertenencias cargo cada día
para esconderlas en un recóndito rincón del parque, hasta volver a
recogerlas. Desconectado de la sociedad, he tardado en saber lo que
ocurría. Y aunque aturdido y temeroso, he vuelto a saltar la valla para
acampar de nuevo. Y contemplando la plaza, iluminada por la tenue
luz ornamental, he llorado desconsolado, añorando a todos aquellos
a quienes hoy no había visto.

63

Joaquim Romero
Moreno

Àrea d'Administració Anella Olímpica
Barcelona de Serveis Municipals (BSM)

Només un cop havia puja allà dalt. Va ser quan els pares van comprar
el pis i el van veure abans de fer el trasllat des de l’altre ciutat. I
possiblement no hagués tornat a trepitjar aquell terrat de no ser pel
confinament. Li vam semblar una bona opció per agafar aire lliure, i
així cada dia desprès de dinar tornava per poder gaudir de la pau i les
vistes. Estava bé a casa, les videotrucades i els jocs online compartits
amb els antics amics fan que el temps passi ràpid , però necessitava
equilibrar companyia amb solitud. Al entrar avui, primer va sentir
la veu, i desprès la música de la guitarra. La cançó era coneguda i
sonava des de darrera del muret que dividia l’espai per finques. No
tenia ni idea de qui cantava, però no li va fer nosa. Va entendre que
l’altre també volgués respirar. I escoltant en silenci va pensar que
podria començar a conèixer nova gent, i més propers.

64

Joaquim Romero
Moreno

Àrea d'Administració Anella Olímpica
Barcelona de Serveis Municipals (BSM)

El piso donde vivía no era grande, pero suficiente para ella. Y más
desde que estaba sola. Han pasado más dos décadas desde que
enviudó. Sus hijos ya habían formado familias propias. Convive con
su silencio, roto por los comentarios y diálogos que la televisión
emite. Cada tarde compartía charlas con sus amigas y vecinas. Ahora
la espera diaria hasta las nueve de la noche se ha vuelto tensa. Llama
a los dos hermanos, por orden de edad. Descuelga el teléfono para
poder oír sus voces y volver a preguntarles como han pasado el día,
como están todos. La intensidad y alegría es la misma cuando ambos
le responden, aunque no expliquen casi nada. Se calma de inmediato
su preocupación al saber que siguen bien, confinados y pacientes.
Continúa diciéndoles que no necesita nada. Que tiene de todo para
subsistir. Pero sin los abrazos y sus besos, la soledad se ha apoderado
del entorno. Ya no reza, pero si sigue llorando.

65

Eva Carbó Estrada

Direcció de Teixit Cultural
Institut de Cultura de Barcelona

Ja no és

No me’n vaig poder acomiadar, no vaig poder sentir el seu darrer alè,
no vaig poder veure el seu cos gèlid. Se’n va anar sol en la freda nit,
entre desconeguts. Ell era a la vegada el seu propi desconegut, el
mateix cos vell però amb un cervell d’infant. Inesperadament, l’oblit
l’havia visitat feia una mesos i s’hi havia quedat per sempre, avançant
a la velocitat de la llum; s’hi trobava bé en aquell cos fort com una
roca. El flirteig entre l’Alzheimer i un bohemi virus coronat va entristir
el meu pare; va deixar de parlar i d’alimentar-se, per decisió pròpia,
amb el rostre morrut com quan s’enfadava de jove. Encara el recordo
amb aquell posat infantil quan es contrariava amb la mare... Mentre
ells jugaven dins del seu cos, el pare s’anava apagant lentament com
una espelma que esgota la seva cera. Va marxar una nit de primavera
deixant-nos amb els records i la seva absència, que prevaldrà de
manera insuportable en les nostres vides.

66

Eva Carbó Estrada

Direcció de Teixit Cultural
Institut de Cultura de Barcelona

En la letargia dels dies

En la letargia dels dies, envoltada d’idèntiques parets i paisatges, en
les interminables setmanes que transcorren una rere l’altra sense
més novetat que contagis, por, mort. En la vida que transcorre darrere
d’una finestra, davant d’un ordinador vell i lent com un ancià.
En aquesta domèstica presó reflexiono sobre la lleugeresa de l’ésser,
la petitesa i mesquinesa de l’Homo sapiens i com allò insignificant
pot ser immensament destructor. Un virus coronat condiciona les
nostres vides confinant-les entre quatre murs de pedra, fins al dia
en què puguem vèncer-lo i sortir lliurement de les nostres presons
quotidianes. És ara o mai el moment de metamorfosar el nostre
discórrer i aconseguir els canvis socials que ens permetin benviure
al costat d’altres éssers vius, en aquest petit planeta blau i verd.
Altrament, coronarà novament les nostres vides l’estupidesa humana.

67

Eva Carbó Estrada

Direcció de Teixit Cultural
Institut de Cultura de Barcelona

L’epidèmia del canvi

Hem après alguna cosa d’aquesta pandèmia? Hem estat prou
confinades i hem perdut força vides per veure la urgència del canvi?
Hem passat per moments estel·lars de la humanitat, com diria Stefan
Zweig, com ho va ser la pesta molt ben narrada per Albert Camus o
un Sida que encara assota països del món amb economia deprimida.
És ara o mai, després de la recent visita del virus coronat, que hem
de reflexionar sobre què ens estem fent a nosaltres mateixos i al
planeta. Hem d’aconseguir un món global sense desigualtats socials
i econòmiques, acabar amb el capitalocè que ha degradat la nostra
condició humana fins a límits insospitats. Visquem en comunió amb
la natura, amb la resta dels éssers vius, molt especialment amb els
vegetals, als quals devem la vida i dels quals tenim molt a aprendre
considerant el temps que porten ja a la Terra. Esteu a punt per al
repte? Jo, sí.

68

Enric Perea Estrada

Direcció de Serveis de Pressupost i
Inversions
Gerència de Pressupostos i Hisenda

Normalitat

Evolució mundial COVID-19:

abril 2020: 1,7 milions de casos i 109.000 morts.

desembre 2020: 12 milions de casos i 1 milió de morts.

març 2021: controlada la pandèmia.

Titulars mundials: “Hem vençut la pandèmia”, “Caldrà ara reactivar
l’economia”, “...”

En abril 2023 es restableixen els nivells de contaminació atmosfèrica i
escalfament global. Cada 10 minuts segueix morint un infant a Iemen
per desnutrició. Àfrica perd anualment 3,5 milions de persones per
malalties infeccioses (VIH-SIDA, malària, ...). Ghana torna a rebre
600 contenidors mensuals de deixalles tecnològiques procedents
d’Occident. L’industria armamentista dels països “avançats” reprèn
les exportacions (mines antipersona, bombes raïm,...) a països en
vies de desenvolupament.

Uff..., gràcies a Déu ja ha passat tot. Tornem a la normalitat! 69

Mercè March
Clarasó

Departament de Contenciós
Institut Municipal de l'Habitatge i

Rehabilitació de Barcelona

Diari del cofinament

Em desperto, miro el mòbil, ostres! Només són les 7h del matí, és
massa aviat per llevar-me, total, no tinc res a fer!
Dono voltes al llit, pensant que és ben curiós aquets temps que ens
ha tocat viure. Fins ara no tenia temps per res, només treballar, la
casa, els nens... i mai tenia temps per mi.
Sempre em deia, si pogués estar-me uns dies a casa, quina meravella!
I feia caboires amb totes aquelles coses que m’agradaria fer amb
solitud, amb temps. Punyetes! De vegades els desitjos és compleixen!
Doncs aquest temps a arribat, i ves per on no m’agrada! Es curiós
l’èsser humà sempre vol allò que no té, no tenim remei, som pura
contradicció!
Puc tornar a demanar el desig però formulat d’una altre manera?
Aladino només dóna
tres i em pensó que ja els he gastat tots. M’hauré de conformar!
Tot i saber que no és pot re formulo: Podria tornar tot a ser com abans?
Si us plau, enrolla’t geni!

70

Mercè Gelabert
Muriana

EAIA les Corts i Sarrià-Sant Gervasi
Institut Municipal de Serveis Socials de
Barcelona

He sortit al balcó, he obert els finestrons. Ara el sol em fa companyia,
s’ha escampat per tots els racons. Les flors que m’han estrenat el
matí semblen més boniques. La primavera es fa sentir. I aquest aire
tan net!

Tranquil·litat absoluta. Els ocells trenquen el silenci de la casa. I el
rellotge, amb el seu degotim de segons, també el forada.

Crec que és diumenge. Vermuts a la terrassa... dinars amb família...
Tot arribarà.

Mentrestant, la pantalla. Al meu costat a tota hora: vull ser-hi, si sona.
Darrera d’ella, tota la meva gent hi està atrapada. La veig, l’escolto.
Però no la puc abraçar.

Però arribarà el dia assenyalat. I triarem el vestit més bonic, ens
penjarem les arracades noves. Potser i tot estrenarem pentinat. I
el que més lluirà serà els nostres somriures en veure’ns sense cap
pantalla. Per fi, dringaran les copes... i parlarem de tot el què hem
aprés aquests dies.
71

Paula Giral Peña

Centre de Serveis Socials Sant Martí-
Verneda

Institut Municipal de Serveis Socials de
Barcelona

Vint-i-un

Avui m’adono que ja fa més de vint-i-un dies que som en un
confinament que, a l’inici, semblava ficció. Diuen que són necessaris
vint-i-un dies per adquirir un nou hàbit, avui penso que deu ser real
perquè les hores i els dies ja no em pesen.
Mirar per la finestra és una de les rutines que ha arribat per quedar-
se.
Avui em sorprèn una noia en un terrat que, fins ara, no havia advertit.
Penso, què deu fer, tota sola, al terrat de l’edifici de quatre plantes,
orientació nord i vuit finestres que miro des de fa més de vint-i-un
dies. Em pregunto com és possible que tenint l’edifici al davant, no
m’hagi fixat abans en la petita extensió que hi ha al capdamunt.
La noia aprofita els últims raigs de Sol de la tarda, sense saber que és
afortunada perquè és l’últim punt on es posen de la filera d’edificis
que contemplo.
I m’adono que no, que no està sola, que està amb ella mateixa, com
quan jo miro per la finestra.

72

Susana Gamisel
Vela

Banda Municipal de Barcelona
Consorci de l’Auditori i l’Orquestra

Les notes de les Dances búlgares de Franco Cesarini sonen de fons des
de la Coronalist de l’Auditori. Una tassa amb el cafè en una mà i l’altra
apartant la cortina que em separa del carrer. Sec davant l’ordinador,
amb l’agilitat que les agulletes em permeten. Mantenir l’activitat física
em passa factura.
Em crida l’atenció el trànsit que hi ha. Passen furgonetes a totes hores.
La playlist avança i de la mà de Xavier Pagès m’endinso en més
reflexions laborals. Quants “jefes” que dubtaven del teletreball,
submergits en ell de cop, sense anestesia, estaran ara reflexionant
sobre ell. Quants, desprès d’uns mesos, d’obtenir bons resultats, de
comptar amb el compromís dels seus treballadors, ho valoraran com
una opció a tenir en compte! Serà aquesta l’empenta que necessita la
conciliació familiar? Miro la meva filla, serà el treball a distància una
avantatja en la igualtat?

73

Susana Gamisel
Vela

Banda Municipal de Barcelona
Consorci de l’Auditori i l’Orquestra

Sona el mòbil i em treu dels pensaments. Una videotrucada. Què
ràpidament s’està trencant la bretxa digital! Avis que així mantenen
el contacte, seguiment de fills que tenen sentiment de culpa per
no tenir als pares a prop, reunions de treball... Torno a repassar
mentalment quins objectius socials tenia per avui. Escriure a aquella
amiga llunyana, a aquell amic que fa temps que no veig. No era
conscient de com els trobava a faltar! He recuperat les ganes de tenir-
los a prop. És temps de retrobaments, de buscar conciliacions, de
riure, d’abraçades. Això si que ho enyoro! Compartim temps i copes,
confidències i mirades, tot profilàctic, tot mediat per una càmera.
Però vull més, vull tenir-los al meu costat.
La rutina ens atenesa de nou. És hora de dinar. Quatre adults a la
cuina. En acabar, tots al sofà, pessigolles, petonets, jocs i amor.
Tornem junts a la infantesa dels meus fills en la vintena. Això si que
ho haurem d’agrair a aquest maleït virus!

74

Susana Gamisel
Vela

Banda Municipal de Barcelona
Consorci de l’Auditori i l’Orquestra

Hem pensat afegir un armari a la terrassa. Naveguem des del
telèfon i el comprem. Iniciem la roda que està mantenint el treball
en alguns magatzems, en oficines domèstiques, i que empeny a
aquells repartidors cap al carrer, de la mà de la precarietat. Envejats
passejants pels buits carrers de la ciutat. Però avancem també en les
compres online, en els pagaments amb el telèfon, en el nou mercat
digital que obre tantes possibilitats i que ens fa tanta por. Serem
capaços d’incorporar en aquest món digital a tots els que avui no
estan preparats? Veig als informatius que es faciliten tabletes als avis
hospitalitzats per que vegin als seus familiars, l’ajuntament té un
programa per a gent gran sola en aquest sentit, en canvi, preocupen
aquells nens de famílies on la tecnologia no està present i que
dificulta que puguin seguir les classes. Progrés digital, uns avancem
molt ràpidament, d’altres es queden pel camí.

75

Anna Soler
Delmonte

Museu del Disseny de Barcelona
Institut de Cultura de Barcelona

36.5º

7.45 sona el despertador, la Bruna badalla, el para i s’incorpora. A
la pantalla apareixen uns números en verd, 36.5º. Dutxa, cafè i la
mascareta de ratlles blava, de conjunt amb el vestit i els guants blau
marí. Al pujar a l’ascensor la pantalla marca en verd 36.5º, la porta
s’obre i la Bruna surt al carrer en direcció a la feina. A l’arribar prem
el timbre, la càmera li reconeix la cara i de color verd apareix 36.5º:
endavant. Vinga que avui és divendres i hi haurà retrobada amb els
amics al bar, va pensant la Bruna mentre encén l’ordinador i saluda
als companys de feina a dos metres de distància.
De cop el seu mòbil es posa de color vermell i sona una alarma: nivell
de control extrem. El grup d’amics s’omple de missatges, tots ho han
rebut. En Dani no ha pogut sortir de casa, li marcava 37.5º i tots van
estar amb ell just fa una setmana. Estaran en control extrem uns
dies, avui no es podran trobar al bar, tocarà de nou reclusió a casa i
videoconferència.
(Esperant que la nova realitat no sigui així…)

76

Juan Rivas Bedmar

Departament d'Interculturalitat i
Pluralisme Religiós
Gerència d'Àrea de Cultura, Educació,
Ciència i Comunitat

Adéu amic

El meu cor està trist. M’he assabentat de la notícia fa poc més d’una
hora, i ja el trobo a faltar. No ens veiem des d’aquell dia que vam
discutir per una absurda partida de cartes al casal. Durant els primers
dies de confinament ni tan sols li vaig tornar les trucades, això que
sabia que darrerament no es trobava bé. Però l’orgull d’un vell xaruc
que amb vuitanta anys a les espatlles no s’adoni que res no hauria
d’interferir en una amistat que dura tota la vida, és imperdonable.
El Ramon ha mort tot sol, i jo li he fallat. Potser aviat podré anar a
parlar amb ell al cementiri, i em trauré aquest sentiment de culpa
que m’afligeix el cor. De moment, ho faig públic per alleugerar un xic
el meu dolor. Fins aviat, Ramon.

77

Juan Rivas Bedmar

Departament d'Interculturalitat i
Pluralisme Religiós

Gerència d'Àrea de Cultura, Educació,
Ciència i Comunitat

Des del balcó

El Sergi espera veure-la sortir d’un moment a l’altra. Ara només ho
pot fer des del balcó de casa seva, de lluny, i quan passegi el gos. Ja
fa tres setmanes des de l’estat d’alarma i es penedeix de no haver
estat més valent, més atrevit, per fer-li saber abans que està molt
enamorat d’ella. A l’institut li fa vergonya. Ell sempre ha estat un noi
tímid, i fins fa poc no li han interessat les noies. La Maria ja surt. Ja
la veu. “Que maca que és”! “Com m’agradaria anar al cine amb ella!”
La mare, amoïnada, se l’hi apropa i l’anima. Però al Sergi no li surt.
“Maria!” crida la mare. La noia mira cap al primer pis on ja sap que ell
és allà. Somriu esperançada, mentre aixeca la mà saludant aquell noi
tímid de qui està enamorada.

78

Juan Rivas Bedmar

Departament d'Interculturalitat i
Pluralisme Religiós
Gerència d'Àrea de Cultura, Educació,
Ciència i Comunitat

Gritos

Otra vez oía sus gritos, y mi angustia y el remordimiento no me
dejaban vivir. En la oscuridad de mi habitación lloraba en silencio mi
cobardía para no despertar a mi marido, mi opresor. Me levanté de
la cama con un solo propósito, ayudar a aquella mujer. Ella lloraba
y gritaba desconsoladamente. Sabía muy bien por lo que estaba
pasando. Era terrible tener que aguantar aquellos golpes, los insultos,
las vejaciones, todos los días. Salí corriendo de mi casa sin ni siquiera
vestirme, y no paré hasta avistar a una patrulla de la policía que esos
días de confinamiento patrullaban las calles.
Al fin mi ansiedad ya había desaparecido, y me sentí orgullosa por
haber conseguido que aquellos gritos dejaran de torturarme.

79

Maica Salas
Sánchez

Servei de Formació i Comunicació
Solucions Integrals per als Residus

(SIRESA)

Crònica d’una pandèmia anunciada
Coronavirus: un Drac 3.0

... I un bon dia la bèstia arribà sense que ningú s’ho esperés.
Aquell gran drac ens va transformar en un Sant Jordi impotent, però
disposat a fer-li front. No hi havia llança ni armadura, mascaretes i
guants, que l’aturés.
Les persones grans que havien superat guerres, es trobaven febles
mentre els hi prenia la flama vital per enriquir el seu foc visceral.
Les tecnologies van facilitar la comunicació; però la mancança d’una
abraçada o un petó, ens va treure el millor o el pitjor de nosaltres
mateixos.
I llavors un bon dia la comunitat científica va enviar els seus heralds:

Aquell drac tenia els seus dies comptats!!!
Una llança-vacuna l’extingiria.
I així va ser, la cura es va estendre per tot arreu però no per a tothom.
Els països que podien comprar la llança parlaven de selecció natural i
gens dominats. Però un altre drac encara pitjor estenia les seves ales:
el Drac del Racisme.

80

Núria Farell
Ramírez

Biblioteca La Sagrera-Marina Clotet
Consorci de Biblioteques de Barcelona

No tinc cap dubte que la Terra segueix sent rodona, però el meu món
s’ha tornat rectangular. Concretament és un rectangle d’1’10 metres
d’ample per 1,25 de llarg: la mida exacta de la finestra del menjador!
Tot i que aquests dies els balcons han estat els protagonistes, no
tothom té la sort de tenir-ne un. Aquest fet em converteix, mal que em
pesi, en una confinada de segona divisió. I és que veig patis i terrats
gairebé més grans que el meu pis. Diuen que l’enveja és humana,
però sospito que també molt perjudicial per a la salut. És per això
m’esforço a ser positiva i m’alegro de tenir un sostre, que ja és molt,
tenint en comte que a Barcelona això s’està convertint en un autèntic
luxe! Amb el poder de la imaginació, aconsegueixo transformar el
rectangle en l’escenari d’un teatre. Descorro les cortines a poc a poc,
com si es tractés d’un teló, i començo a gaudir de l’espectacle.

81

Maria Moreno
Requena

Biblioteca Joan Miró
Consorci de Biblioteques de Barcelona

Silenci

L’amargor agitada de la meva respiració em desperta sobtadament.
Una altra punxada esquerda el meu pit fins omplir de bocins l’aspre
llençol que m’embolcalla en les solitàries nits de març. Un crit silenciós
emmudeix la meva ànima dins la foscor de la matinada. Intento
deslliurar-me de la teranyina que ofega el meu gemec, desitjant que
no hagués succeït, que tot fos un maleït somni. De sobte, torno a ser
una nena i veig el seu rostre, nítid, davant meu; em mira fixament
amb tendresa, per després allunyar-se’n lentament, fins que la imatge
s’esvaeix. Ressonen dins meu les paraules colpidores del metge: “ja
no podem fer res més”. Silenci.

82

Maria Moreno
Requena

Biblioteca Joan Miró
Consorci de Biblioteques de Barcelona

Dins la casa

Fa dies que no veig més que el color crema d’aquestes quatre parets.
Dins d’aquesta gàbia, crido al cel, però la meva veu sorda no se sent
enlloc. Em falta l’aire, voldria sortir d’aquí i descobrir el món... Obro
la finestra, els carrers solitaris em recorden que no hi ha cap indret on
fugir ni poder per decidir el meu destí.
Una mà gegant s’hi acosta i agafa la nina. La mare, la crida des de la
cuina: “Carla, deixa de jugar amb la casa de nines i ajuda’m a parar la
taula”.

83

Mònica Travesset
Clavaux

Sales Lluís Companys
Gerència de Recursos

Temps de pandèmia

Les veus s’han apagat. Els sorolls han desapareut i els carrers,
òrfes, conviden a reflexionar. La vida s’ha capgirat. Som fràgils. És
una sacsejada majúscula que està deixant emprenta i alhora ens
obliga a reconèixer que alguna cosa hem fet malament. Traiem
partit a aquesta prova i adonem-nos que, a la vida, no tot s’hi val.
Redescobrim l’essència de les petites coses, aquelles que ens fan
feliços. Deslliureu-nos de la superficialitat i falsedat. Reconeguem
sempre la feina de totes aquelles persones que s’hi estan deixant la
pell sense pensar en la seva. Posem èmfasi en el fet que les bones
paraules i accions no caduquen. És hora de fer bons propòsits i
mantenir-los. I, també, perquè no, temps d’imaginar com serà la
primavera. Aquella que tothom espera i que la d’enguany desespera...
Cautelosament, però amb pas ferm, tornarem a sentir aquella pau
que ens produeix el somriure de la gent propera i no tan propera, la
pau de la quotidianitat. El decurs de la vida tornarà a ser aquell que
tan bé defineix l’Isabel Allende: “la suma de los días, con sus penas y
sus alegrías”. En definitiva, la pau de la normalitat.

84

Alexandra Pellicer
Álvarez

Atenció al Client
Barcelona de Serveis Municipals (BSM)

“Si vis pace, para bellum”, si vols la pau, prepara’t per la guerra.
M’encanta aquesta frase. Potser d’un tarannà massa bèl·lic, però
penso que ara mateix estem en lluita. Contra el covid-19, la incertesa,
la solitud, la malaltia, la pobresa... Perquè al final, el queda’t a casa,
l’arc de sant Martí dibuixat pels nens i penjat als balcons d’arreu del
país, la solidaritat entre veïns, els pobles, la feina de tot el personal
mèdic, de neteja, els que produeixen el nostre menjar, la gent que
el transporta, la gent que ens el ven...tenim un bon exèrcit. I no
oblidem, la gent que a casa seva, cus mascaretes, els que hi pensen
a fer enginys perquè la gent pugui respirar... Estic convençuda que
així...amb aquest exèrcit, guanyarem la guerra!

85

Jaume Capsada
Coll

Museu d'Història de Barcelona (MUHBA)
Institut de Cultura de Barcelona

Ja no puc fugir més enllà ni més endins. M’he confinat des del primer
dia. He portat mascareta fins i tot dins de casa. I em miro la família
com si fossin uns estranys. Ara soc a l’habitació més apartada només
amb l’ordinador. I tu aquí, davant dels meus ulls, escrutant-me. Abans,
amb les bèsties, eres benigne, però el contacte amb les persones t’ha
canviat. Tu prosperes i nosaltres morim. I encara no en tens prou. Et
conec. Has fet un altre salt en l’escala cognitiva i has infectat la xarxa.
Esperes que comenci a teclejar, que et toqui. I ja em tindràs.

86

Oriol Rubio
Andrada

Biblioteca Canyelles
Consorci de Biblioteques de Barcelona

Quan es va despertar

Quan es va despertar, el virus ja no hi era. El primer que va veure fou
el sostre de l’habitació, amarat d’una intensa llum blanca. Suaus
murmuris li arribaren a les oïdes, remors familiars. El dolor al pit
havia marxat, substituït per una creixent sensació d’assossec. Es
posà dempeus i es dirigí cap a la porta. Fora l’estança, es trobà amb
un passadís llarg i de parets pàl·lides. Diverses persones, la majoria
d’edat avançada, transitaven aquell corredor. Empès per una força
invisible, també el va recorre. Quan arribà a una sala il·luminada per
una dolça claror, havia assolit una placidesa absoluta. Allà, la seva
germana el va rebre i li digué que tots l’esperaven. Plena d’amor,
l’agafà pel braç, i tots dos es fongueren, al més enllà.

87

Oriol Rubio
Andrada

Biblioteca Canyelles
Consorci de Biblioteques de Barcelona

Puzle

Desayunos por separado. Cocina para uno. Teletrabajo compartiendo
el portátil. Un rato de televisión en el sofá, en silencio.
Cafés y recuerdos infantiles. Videoconferencia con nuestros padres.
‘¿Qué hacemos hoy para cenar?’ El puzle por fin acabado entre los
dos.
Tras dos meses confinados, ya no recordábamos la discusión que
tanto nos había distanciado. Daba igual: estábamos seguros de no
querer volver atrás.

88

Francisco Suárez
Buzón

Barcelona de Serveis Municipals (BSM)

El café de Paco

“Si esperas el momento adecuado siempre será tarde”
Aprovecho la coyuntura para disfrutar, de sentir la oportunidad de
mantener lo cotidiano.
Esta habitual costumbre, diaria, estimula mi moral y me da fuerzas
desde casa.
Se diluye psicoactivamente dentro de mi cuerpo y me defiende del
confinamiento por Estado de Alarma.
Esta estampa no la olvido. ¡Típico!.
Todo va a salir bien. No dejaré caer la taza.

89

Francisco Suárez
Buzón

Barcelona de Serveis Municipals (BSM)

La persiana y la rosa

Observé la cortina de listones, enrollados, dispuestos a abrirse y
escapar de la ligadura que los aprieta.
Habitualmente estarían sueltos, enlazados solamente por pequeños
eslabones en comunidad.
La estrechez vigente les une y al mismo tiempo les protege –como el
confinamiento actual-.
Cada lámina es similar a una vivienda, independiente aunque
solidaria. Presa a las demás pues precisa no sólo de su libertad sino
también de su colaboración.
Llegará la etapa de soltar amarras, de liberar ataduras que la oprime
y así deshacer la presión intensa a la que está sometida.
Entre vaivenes del viento marino junto a la brisa del mar, poco a poco
el tiempo discurre.
Entre rejilla y rejilla colocaré rosas.

90

Francisco Suárez
Buzón

Barcelona de Serveis Municipals (BSM)

Una habitación donde
siempre llueve

Y me pidieron que me quedara en casa, por mi seguridad, la tuya, la
de todos.
Encerrado en una habitación donde podía ver, pero no miraba, me
dispuse a vivir mi duelo.
Y brotaron cinco de mis emociones. El miedo, pésimo compañero del
aislamiento, el desagrado ¡que contrariedad!, quería descargar mi
ira observando a mis compañeros de aislamiento pero me daban la
espalda.
La tristeza que me protege, me empujó́ a buscarla a ella... la alegría,
ese sentimiento que me permitió apreciar que volveríamos a vernos,
sólo me pidió paciencia y confianza. Y confié.
En mi habitación siempre llueve, limpia mis ojos y mi alma de esa
arenisca que quiere enturbiar mi futuro.

91

Teresa Giró
Castellet

Direcció d'Immigració i Refugi
Gerència d'Àrea de Drets Socials, Justícia

Global, Feminismes i LGTBI

Mentre whatsapejo, entra el Pau.
―Amb qui parles?
―Amb la Mar.
Crec que ho sap.
―Què sopem?
―Peix.
Ell menja i jo estic neguitosa.
― Vull veure les notícies.
―Falten cinc minuts.
Torno al mòbil. Necessito companyia. De cop torna el Pau.
―Què fas? Altre cop el puto telèfon?
―Que no puc mirar el twitter?
―Vinga, la tele!
“20.58, pi, 20.59, pi, 21.00. Bona nit. El Govern reforça el sistema
sanitari...”
El Pau mira el TN i jo torno a la cuina.

92

Ei, crec que sospita
No dona, no

Diu que què passa amb tant mòbil
Calma’t. El confinament és dur

Et deixo, que s’acosta

―S’ha acabat! Et conec molt bé. Vinga, aboca-ho!
De sobte sona el mòbil i el Pau escup:
―Agafa’l, no el facis esperar.
Tremolant, premo el botó.
―FELICITATS PAPA!
Els fills feliciten son pare per videoconferència.
S’ha quedat glaçat i jo encara tremolo. Demà li dic.
Com li diré que estimo algú altre que es diu Mar?

93

Chus García Díaz

La Fàbrica del Sol
Agència d'Ecologia Urbana

Sol

Cada dia passava una estona a la finestra del seu pis. No tenia balcó,
però si una finestra prou gran com per treure mig cos i mirar al carrer
una estona. Notar l’aire fresc a la cara li anava bé.
També observava a la poca gent que passava. Persones passejant els
seus animals, altres amb bosses per anar a comprar... i alguna que
altra que aparentment només passejava. Una d’aquestes persones
era un home gran, amb barret, que caminava molt poc a poc. S’havia
fixat en ell pel barret, i perquè sempre passava per sota de la seva
finestra a la mateixa hora.
Què fa aquest home passant per aquí cada dia? On anirà? – pensava
cada cop que el veia.
No sabia qui era però setmanes més tard casualment una veïna,
comentant els dies de confinament, li va explicar que coneixia aquell
home, que vivia a l’edifici del costat, i que al gener havia perdut a la
seva dona. Vivia sol. Ningú es va assabentar que a finals d’abril havia
mort al seu llit mentre dormia.

94

Chus García Díaz

La Fàbrica del Sol
Agència d'Ecologia Urbana

Mare soltera confinada

Teletreballar sense deixar d’estar pendent de les nenes. Cuinar.
Sortir a treure les escombraries. Llegir. Netejar. Pensar en activitats
lúdiques per les nenes. Rentadores a 60 graus. Buscar jocs online.
Buscar exercicis físics per poder fer les tres juntes. Repassar els
deures. Aprofitar les seves estones de migdiada per descansar.
Videotrucades amb les amigues, amb la mare, amb les companyes
de feina. Fer la compra. Anar a la farmàcia. Treure al passejar al gos.
Mantenir les mesures d’higiene - merda, m’he oblidat de comprar
el lleixiu al súper... -. Veure pel·lícules infantils (sempre les mateixes
perquè intentar veure d’altres és impossible). Llegir contes (sempre
els mateixos). Tenir por d’haver de tornar al lloc de feina i que les
nenes encara no vagin al col·legi.
Pensar que “tot anirà bé” i voler-s’ho creure.

95

Chus García Díaz

La Fàbrica del Sol
Agència d'Ecologia Urbana

Normalitat

Tancada a l’habitació dins d’una caixa de mistos, s’ofega.
Sense recursos, amb la vida aturada, plora sense cap esperança de
què d’aquí unes setmanes tot torni a la normalitat.
¿Normalitat? ¿La normalitat de qui?
No té ganes d’aplaudir. No té ganes de veure les notícies. Sap molt bé
que la cosa està malament des del moment que va ser acomiadada,
i fa dies que pateix per les persones a les que a l’altra punta del mon
ja no pot ajudar.
Ningú parlarà d’ella a la televisió. Ningú parlarà de les dones migrades,
precaritzades i indocumentades que mai surten a les estadístiques.
Ningú parlarà d’elles ni tan sols ara.

96

Joan Delgado
García

Departament de Projectes Urbans
Gerència de l'Arquitecte en Cap

Fina, la meva veïna

Després d’anys a l’Eixample, desconeixia que a la finca contigua vivia
la Fina. En efecte, gràcies a l’aplaudiment de les 8 del vespre he copsat
la munió de gent que cohabita en una mateixa illa. Als quinze dies,
després d’un intercanvi visual ajudat per la cançó què, guitarra en mà
vaig cantar per homenatjar l’Aute, vaig trencar el gel i vaig adreçar-li
unes paraules. Quina atracció senyor! En només uns dies i obviant les
normes imposades, vam quedar per compartir un sopar, i atrapats
per l’encanteri de la nit, vam acabar celebrant el pleniluni de dijous
sant com li agrada a la mateixa cúria pontifícia. De la Fina, cubana,
m’agrada tot, també com pronuncia el mot de moda: confinament;
com ho dius? CON FINA MIENTO; “claro que MIENTO!” ni conec cap
Fina, ni Eixample, ni guitarra, però gràcies al confinament, puc
escriure aquest microrelat gaudint del somni de conèixer la Fina de
la meva vida.

97

Xavier Tarragó
Porcar

Divisió de Serveis Tècnics
Barcelona de Serveis Municipals (BSM)

L’estupidesa humana

L’estupidesa humana no té límits, ans al contrari que la superfície útil
del meu pis que és ben finita.
On diantre desaré els 384 rotllos de paper de vàter que he comprat?
I em pregunto per què n’he acumulat tants.
Vaig veure a les notícies una munió de gent arrasant els supermercats i
no podia quedar-me enrere. No em volia arriscar a passar un probable
confinament de setmanes, fins i tot mesos, sense paper higiènic. Si
un paquet de 24 rotllos ja és voluminós, imagineu 16 paquets. De
moment estan al balcó, ocupant-lo totalment.
No puc sortir a prendre el sol matinal que tan agraeixo, però bé s’ho
val aquest sacrifici, el fet d’assegurar la correcta higiene de la zona on
l’esquena perd el nom.
Amb els 25 quilos d’arròs no em vaig trobar amb aquest problema ja
que ocupen molt menys espai. La multitud comprava tones d’arròs i
jo no volia ser menys. És un cereal calòric i antioxidant; aporta hidrats
de carboni i no conté gluten.
A més a més, afavoreix el restrenyiment.
L’estupidesa humana no té límits. Com a mínim la meva.

98

Xavier Tarragó
Porcar

Divisió de Serveis Tècnics
Barcelona de Serveis Municipals (BSM)

Llibertat?

Matí feiner d’abril. Sona el despertador i no sé quin dia és. La monotonia
em cala fins al moll de l’os. Friso perquè cessi aquest malson i torni
la normalitat, la rutina... allò habitual. Vull passejar, córrer, veure els
pares, abraçar els amics. Agafar la bicicleta per anar a l’oficina i sentir
el frescor matinal. No demano tant. Sóc monòton; fins i tot avorrit.

Per què m’ha tocat viure aquesta pandèmia del dimoni, o més ben
dit, del ratpenat.

Vull sentir-me lliure!

Dimecres 11 de novembre, 6:45 del matí. Cafè, dutxa i som-hi. Abans
de sortir em prenc la temperatura i la deso a l’app de Salut. 36,7⁰,
correcte. Comprovo que el localitzador estigui actiu. Seguim en un
estat de monitoratge permanent i els vigilants estan a l’aguait.

La cua per accedir a l’estació d’Urgell arriba fins al carrer Diputació.
Els controls d’accés a les andanes es van instaurar després del segon
repunt de contagis. Opto pel Bicing tot i l’ofec que em provoca la FFP2.

Em creuo amb en Marc. Feia mesos que no ens veiem. Interrompem
l’intent d’abraçada i somriem incòmodament; moltes coses han
canviat. Fins i tot la llibertat.
99

Judith Vendrell
Serra

Departament de Recursos Humans
Gerència de Recursos

22 d’abril. A casa. Un dia més. La connexió de xarxa de la feina havia
tornat a caure. 11:25. Em preparo un te. 11:29. A punt. Surto al meu
petit balcó, em repenjo a la barana i miro cap a l’altra banda del carrer.
I allà està, puntual. Fins aquells dies estranys de confinament, no
coneixia l’existència de la meva veïna de balcó. Surt amb la seva tassa
de te i em saluda tímidament. No sé ben bé com vam començar, però
ara ja havíem creat aquella rutina. L’endemà, em llevo amb una idea
que em volta pel cap. Busco una cartolina i uns retoladors. Dibuixo
una rosa. 11:28. La penjo al balcó. Miro a l’altra banda del carrer,
encuriosit i nerviós. Ella ja hi és. No em mira. Està penjant alguna
cosa al seu balcó, el dibuix d’un llibre.

100