ED_24_july_2022 (1)

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 5
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

RAFAEL JORBA Carlos Montañés masses i en un dels alcaldes més tura de la ciutat) o les crítiques na-
longeus de Barcelona». cionalistes al disseny del Cobi, la
Si el poeta Maragall a la seva Oda Pasqual Maragall mascota olímpica de Javier Maris-
nova a Barcelona definia la capital La «Barcelona nostra! La gran cal. En el rerefons s’entreveia un
catalana com la «gran encisera», el Alcalde de Barcelona encisera!» de l’oda de Joan Maragall model de catalanisme regenera-
seu net va ser el gran enciser del havia sigut el detonant d’aquella cionista, de matriu federal, que
projecte olímpic en el sentit eti- El ‘gran enciser’ transformació: l’alcalde es va fondre incomodava tant el pujolisme com
mològic del terme: encisador, és a dels Jocs Olímpics amb la ciutat, amb els seus car-rers sectors del PSOE.
dir, encantador, captivador. Quan i places, i amb els ciutadans, amb
el 2 de desembre de 1982 va rebre qui va arribar a conviure als seus El 25 de juliol de 1992, en el dis-
el testimoni de mans de l’alcalde propisdomicilis. Maragall va apro- curs inaugural dels Jocs, Maragall
Serra, el número 2 de la llista del fitar el projecte olímpic per lligar- va evocar la seva visió de la cita
PSC tenia un perfil tècnic: havia lo a una transformació profunda de olímpica. Va recordar l’Olimpíada
sigut funcionari municipal i era les infraestructures de la capital
especialista en economia urbana. catalana, obrir-la al mar, moder- La carrera cap a la cita
Havia arribat precipitadament dels nitzar-la i fer-la competitiva in- olímpica va estar
Estats Units, on feia classes a la ternacionalment. Aquell model plena d’obstacles que
Johns Hopkins University, tres d’èxit –els Jocs Olímpics del 92 va esquivar d’un en un
mesos abans de les municipals del com a pretext– va generar incom-
3 d’abril de 1979. prensions entre els seus–el Govern Popular que en aquest Estadi de
central, governat també pels socia- Montjuïc es va truncar 56 anys
«Soc un modest barceloní que listes– i en la Generalitat del presi- abans: «El nom del president està
no havia somiat mai amb l’honor dent Pujol, amb qui discrepava de la gravat allà a dalt, a l’antiga porta
d’una càrrega tan rellevant», va as- seva idea de Catalu-nya i Espanya. de marató: es deia Lluís Compa-
segurar Maragall a la seva presa de nys». I va concretar el paper de la
possessió. Eren els temps en què es La carrera cap a la cita olímpica «ciutat oberta que és Barcelona».
reconeixia la seva preparació tècni- va estar carregada d’obstacles, «Avui la nostra ciutat representa
ca, però se li retreia falta de liderat- però Maragall els va anar esqui- Catalunya, les 16 ciutats subseus,
ge.Tanmateix,comconclouen Luis vant d’un en un: des de qüestions tot Espanya, l’ampli món ibero-
Mauri i Lluís Uría al llibre La gota de fons, lligades als compromisos americà i, molt especialment, Eu-
malaia, va sorprendre propis i es- pressupostaris, fins a episodis que ropa, la, nostra nova gran pàtria».
tranys: «Al cap de dos o tres anys, el avui causen perplexitat: la pugna Memòria de futur. n
tímid, introvertit i insegur Pasqual entre l’ajuntament i la Generalitat
portava les regnes i desprenia caris- i els hotelers de la ciutat que
ma pels quatre costats. Anava camí s’oposaven al pla municipal d’ho-
de con-vertir-se en un líder de tels (una carta de l’economia fu-

R. J. En efecte, Jordi Pujol Ferrusola, Pepe Encinas sinó que recolzava activament la
primogènit del president, i Marc candidatura. Esgrimia el seu full de
Si el doble discurs de Jordi Pujol va Prenafeta, fill gran de l’exsecreta- Jordi Pujol serveis a l’estabilitat espanyola.
ser una de les claus del seu èxit en ri general de Presidència, eren al Així, en ocasió del Dia de les Forces
els 23 anys de president de la Ge- centre d’operacions en el qual President de la Generalitat de Catalunya Armades que es va celebrar a Bar-
neralitat, la carrera olímpica del també figuraven, entre altres, Joa- celona després del 23-F de 1981,
1992 és el paradigma d’aquesta quim Forn i Oriol Puig. Sis dels set El doble discurs s’havia desmarcat de l’indepen-
actitud. En el pla polític, com a go- fills de Pujol van rebre a la Cer- del president dentisme en una entrevista a Re-
vernant, va recolzar una candida- danya, el 17 de juny de 1992, la tor- conquista: «Catalunya ha contri-
tura que contribuiria a projectar xa olímpica, amb una pancarta de buït a aquest procés [la formació
Catalunya al món, però paral·lela- Freedom for Catalonia pel mig. Dies d’Espanya] amb la seva identitat
ment va activar els ressorts del després, el 23 de juny, va resumir pròpia de llengua i cultura, amb un
moviment nacionalista per asse- bagatge històric que l’enllaça amb
gurar la catalanització dels Jocs. L’arqueologia del la resta dels pobles d’Espanya i
Aquesta tàctica, tanmateix, va es- procés s’haurà de amb la seva renovada i ferma deci-
tar a punt de descarrilar en ocasió remuntar a aquell sió política, però també afectiva i
dels incidents que van envoltar la ‘Freedom for Catalonia’ sentimental, de treballar i conviu-
inauguració de l’Estadi Olímpic. re agermanada amb ells».
davant els seus allò que no es podia
La tarda del 8 de setembre de fer a la cerimònia inaugural del 25 L’obsessió de Pujol es focalitza-
1989 es van produir un cúmul de de juliol: «Ni xiular ni esbroncar va en l’alcalde Maragall i el minis-
contratemps que van acabar en himnes, banderes o institucions. tre Serra. Tots dos mantenien una
fiasco: l’injustificat endarreriment No fer actes violents. Evitar provo- relació directa amb Miquel Roca,
en l’arribada del Rei, un fort xàfec cacions a les forces d’ordre. No in- llavors secretari general de CDC,
que va posar en entredit l’acaba- terferir en els actes dels Jocs». Els que es remuntava a la seva militàn-
ment de les obres i el boicot actiu estudis de l’arqueologia del procés cia conjunta al FOC. El 1987, en un
de la JNC –branca juvenil de CDC– s’han de remuntar al nucli promo- incident protocol·lari amb Narcís
i de la Crida. El president va inten- tor del Freedom. Serra al Palau de la Generalitat, ci-
tar corregir aquella deriva amb la tat per Josep M. Bricall en un article
campanya Freedom for Catalonia, Pujol se sentia poc reconegut: a la revista política&prosa, Manuel
promoguda per Òmnium Cultural. no només intentava evitar que es Ortínez, exconseller de Tarrade-
«Pujol se serveix d’una vella tàcti- reproduïssin els incidents de 1989, llas, va pronunciar una frase pre-
ca que sempre li ha donat resultats: monitòria: «Volen fer un Estat in-
genera una polèmica [...] i després dependent i l’han convertit en una
acota el territori», resumeix José província maleducada». n
Antich al seu llibre El Virrei.

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92
dels Jocs
de Barcelona ELS PERSONATGES

EMILIO PÉREZ DE ROZAS José Miguel Abad

Un d’aquests dies hi ha sopar de Conseller delegat
coobites. I allà hi serà, com sem- del COOB’92 dels
pre, José Miguel Abad (Vallado- Jocs de Barcelona
lid, 1946). I allà hi haurà desenes
dels seus, dels autèntics organit-
zadors dels millors Jocs Olímpics
de la història. I tots, tots, fins i tot
Sandro Rosell –que ja li ha dit
que es vol presentar com a alcal-
dable de Barcelona, quan tots els
coobites creuen que no hi hauria
millor alcalde que el Cap, que és
tal com anomenen Abad–, li re-
tran homenatge. Perquè tots
adoren José Miguel Abad.

— Faci’m un favor, la seva me-
mòria és prodigiosa, perquè no
només la creu necessària davant
els oblidadissos, sinó perquè li
encanta recordar aquestes dates.
¿N’escollim algunes?
— ¿Això és una entrevista o un
examen olímpic? Vinga, som-hi.
¿Per on comencem? ¿Per on va
començar tot? 31 gener de 1981.
Gala d’El Mundo Deportivo. Feia
set mesos que Juan Antonio Sa-
maranch acabava de ser elegit
president del COI. Entra a la sala
i li diu al gran Juan José Castillo,
director del diari: «Tindràs titu-
lar de primera pàgina». I, de sob-
te, Samaranch es treu la seva in-
sígnia d’or amb els cinc cèrcols
olímpics i la col·loca a la solapa de
Narcís Serra, llavors alcalde de
Barcelona. I diu que Barcelona
hauria d’organitzar, algun dia,
uns Jocs Olímpics. Serra arriba
l’endemà a l’ajuntament, ho co-
menta i, tots, tots, incloent-hi
Pasqual Maragall, el prenen per
boig. El Pasqual, que després se-
ria el més gran evangelista olím-
pic que mai ha existit.

— Quatre anys després, hi ha un «Barcelona els partits, que, amb els seus del meu propi passat. ¿Vol una
crit d’auxili de Maragall, ¿no? segueix en deute pros i els seus contres, sempre altra data? Jo vaig deixar de mi-
— 15 juliol de 1985. Em truca i amb Samaranch» ens van donar suport i, sobretot, litar al PSUC el 5 de gener de
em diu: «Vine a l’ajuntament, dels ciutadans. 1981, quan uns es van fer proso-
¡ja!». Jo, llavors, era director de Mai ningú va polemitzar tan durament amb viètics i els socialdemòcrates ens
la Fira. «La candidatura no va bé, Juan Antonio Samaranch, president del COI, — Després tornarem al joc de en vam anar cap a una altra ban-
José Miguel, el Juan Antonio com Josep Miquel Abad, cap visible de Barce- les dates, però cal recordar, ara da. Bé, jo simplement me’n vaig
[Samaranch] i jo estem molt lona-92, i mai, mai, ningú va rebre més gran re- que se’n compleixen 30 anys, anar, per això dic que estic més
preocupats, ho has de deixar tot coneixement per part de Samaranch que Abad. que sense Juan Antonio Sama- ben dotat que altres per demanar
i encarregar-te del dossier de ranch no hauríem guanyat la aquest reconeixement.
candidatura ¡ja!» ¿Perdó? ¿Jo? candidatura.
Per a mi el Pasqual ho ha sigut — No hauríem guanyat, no. Bar- — Fa la sensació que són molts
tot, així que m’hi vaig posar celona segueix encara en deute els que miren cap a una altra
sense dubtar-ho. amb Juan Antonio Samaranch, i banda.
això ho he dit i destacat en les — En aquesta vida s’ha de ser
— I guanyen. I esclata Barcelona. ocasions que he tingut. Jo tinc agraït, i aquesta governança de
— 17 octubre de 1986. «À la ville més autoritat que molts altres ciutat, que no és la ciutat, ja que la
de Barcelona». I esclata Barce- per dir això, precisament perquè, ciutat és una altra cosa, que no té
lona, Catalunya i, perdoni, Es- se suposa, bé, no, no se suposa, vergonya de reconèixer el que ha
panya, perquè tothom va sortir ¡jo estava!, als antípodes mili- de reconèixer, no és agraïda i, per
al carrer i se’n va alegrar. Per- tants i ideològics del seu passat i tant, que cadascú en tregui les
què aquell èxit, si alguna cosa va
tenir, és que va ser un èxit de
tots, de tots els governs, de tots

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

6-7
Juliol del 2022

seves conclusions. La ciutat està «No siguem ingenus. Emilio Pérez de Rozas tenir del teu costat la voluntat de — Era la seva ciutat i havia de ser
en deute amb Samaranch, però Era una gran candidatura, la majoria de membres del COI i, més exigent que amb cap altra,
no en deute de posar-li un pas- didatura, el nostre projecte, la sense Samaranch, això no hauria perquè, en efecte, els seus col·le-
satge. Algú ha arribat a dir, «bé, però sense Samaranch nostra idea de ciutat i d’organit- sigut possible. gues l’estaven mirant, ¿no?
ja hi ha la Fundación Juan Anto- no hauríem guanyat» zació van ser impecables, sí, però — Tal qual. Samaranch es devia
nio Samaranch», ¡Déu meu!, si no hagués sigut per Samaranch — Ell era un mestre en aquestes al COI i havia de ser més exigent
¡només faltaria!, allà hi ha tot el «Una vegada acabats no hauríem guanyat. Qualsevol coses, ¿oi? amb la seva ciutat que amb cap
seu llegat. Jo no parlo d’això, se- els Jocs, si hagués sigut altra història, els que vam ser — En aquell moment, Sama- altra. Una altra cosa és que jo
nyors, jo no parlo d’això. el meu pare, no m’hauria allà, Ferrer Salat, Rodés, Mara- ranch emanava poder, no l’exer- tingués la sensació, amb proves,
pogut tractar millor» gall, Gómez Navarro, jo... tots els cia. Tots els membres del COI sa- que el Juan Antonio tenia amics
— Vostè no demana xerrameca. que érem al nucli, sabem perfec- bien el poder que tenia i, per des- a Barcelona que el portaven a
— Jo parlo d’una cosa significa- — ¿Quant li deu Barcelona, a tament que, sense el Juan Anto- comptat, intuïen que ell volia que l’hort amb determinades insi-
tiva, des d’un carrer important Juan Antonio Samaranch? nio, allò no hauria sigut possible. la seva ciutat fos la vencedora nuacions, moltes de falses, i ell
de Barcelona amb el seu nom fins — Pel que fa a la concessió dels ¡evidentment que ho sabien! Pe- ens collava sense saber tota la
a una plaça significativa. Un re- Jocs Olímpics, que van ser l’eina — Samaranch necessitava que la rò per reforçar aquesta idea, nos- veritat de les coses.
coneixement públic, sí, però que que Pasqual Maragall va utilitzar seva candidatura fos forta, creï- altres, Barcelona, el COOB’92,
quedi, perquè els reconeixe- amb enorme intel·ligència per ble, realitzable, nova. Pasqual Maragall, havia de pre- — ¿Podria haver tingut més tac-
ments verbals, que n’hi ha ha- transformar la ciutat, tot. L’hi — El nostre dossier, insisteixo, la sentar el millor dossier possible i te a l’hora de queixar-se davant
gut, al cap de dos dies han sigut deu tot. Res del que hi ha hauria nostra idea, era la repera, però, el millor projecte mai presentat. de vostès o explicar la seva ver-
atropellats per les notícies, sigut. No siguem ingenus, sis- ho sento, Barcelona no era la re- I això vam fer. Aquell magnífic sió del que no li agradava?
s’evaporen al segon. plau, nosaltres ho vam fer de me- pera davant París, no, ¡ni parlar- dossier va ser utilitzat pel presi- — Podria haver-ho fet, sí, però
ravella, el nostre dossier de can- ne! Toquem de peus a terra, ¡sis- dent per demostrar als seus era el president del COI. ¿Podria
plau! Per guanyar, necessitaves col·legues que la seva ciutat no haver tingut més tacte? Sí, podria
només havia fet els deures, sinó haver tingut més tacte. ¿Ho hau-
que faria uns grans Jocs Olímpics. ria pogut fer d’una altra manera?
Sí, sens dubte, menys nociva per a
— Els va demanar el vot sense la nostra pròpia moral de treball,
demanar-lo. de combat, però mai vam pensar
— Jo, que vaig viure amb una in- que ens volia fer mal. Mai. No em
tensitat irrepetible aquelles set- cansaré de recordar que el moll de
manes d’incertesa, aquells dies la nostra candidatura era que po-
de tensió, mai vaig tenir la sensa- saríem els Jocs Olímpics al servei
ció i, si hagués passat, ho hauria de la ciutat per transformar-la, i
advertit, que Samaranch dema- d’allà no ens vam moure. Per això
nés el seu vot a ningú o mostrés la es produïen les tensions.
seva preferència per Barcelona
¡mai! ¿Per què? Perquè el que sí — Per completar aquest pols,
que va fer, i de meravella, per ai- l’ajudo amb una altra de les se-
xò el reconeixement que Barce- ves dates favorites: 1 desembre
lona li deu, és mantenir flotant en de 1988.
l’aire, recordar, insinuar, que — ¡Bestial! Nova York Vam ar-
Barcelona era la seva ciutat i que rencar 416 milions de dòlars a
ell volia que aquells Jocs se cele- l’NBC pels drets de TV, només per
bressin a la seva ciutat. Però això als EUA, xifra que significava
no ho verbalitzava mai, tot i que (gairebé) la meitat del nostre
era evident ¡és clar que era evi- pressupost. Va ser un dels dies
dent! que els seus col·legues del més eufòrics de la nostra vida, de
COI ho tenien present. Això de debò. I jo vaig trucar a Samaranch
saber-ho dir, sense dir-ho, ho va i li vaig dir: «Juan Antonio, ¡416
portar extraordinàriament bé i li milions de dòlars!». Es va produ-
va sortir rodó. Sense ell no s’hau- ir un silenci estremidor d’algun
ria guanyat. I punt. segon i em va replicar: «Massa».

— En aquesta vida s’ha de ser — ¿Va dir «massa»?
agraït, com diu vostè. — Va dir «massa» i, al cap de
— Repeteixo, vam estar, sempre, pocs dies, m’ho va explicar.
als antípodes polítics. Repeteixo, «Massa, sí, José Miguel, perquè
vaig viure amb ell moments de no es pot matar la gallina dels
tensió que ni tan sols m’atrevei- ous d’or. Després dels teus Jocs
xo a relatar i que, per descomp- n’hi ha d’altres, i d’altres, i d’al-
tat, mai explicaré. Però tot tenia tres, i jo he de vetllar perquè la
la seva lògica: ell defensava el gallina no mori, i si collem mas-
COI i jo, Barcelona. I li diré una sa, potser la gallina deixa de
cosa: quan es van acabar els Jocs pondre ous d’or». I jo li vaig dir,
¡quan es van acabar, no abans!, si ho entenc, Juan Antonio, però jo
hagués sigut el meu pare, Sama- em dec a la meva ciutat i als meus
ranch no m’hauria tractat millor. Jocs, i jo he de treure de la TV
Quan ja no ens devíem res, quan nord-americana tot el que pugui.
tot estava fet, quan vivíem l’èxit El nostre cop (i habilitat) va ser
de bracet, va ser quan Sama- tan bestial que, a partir de lla-
ranch em va tractar millor que si vors, va ser el COI que va assumir
fos el meu pare. aquesta negociació. n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 8
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

Santiago Bartolomé CAROL ÁLVAREZ El disseny del Cobi
va trencar amb els
Juan Antonio Samaranch Grafitis amb la silueta com un gargot del cànons estètics i el va
gos més icònic de Barcelona, Cobi, van apa- convertir en un símbol
President del Comitè Olímpic Internacional rèixer fa unes setmanes en algunes parets
de Ciutat Vella. La seva reaparició quan es na, i el 1988, la posada de llarg del Cobi da-
L’estadista compleixen 30 anys del seu estiu més glo- vant el públic. Mariscal ha explicat que va
olímpic riós, el que el va convertir en símbol dels entendre la polèmica de la seva aposta, que
Jocs Olímpics en aquella Barcelona eferves- va trencar amb els cànons culturals de les
JOAN CAÑETE BAYLE Olímpics i que aquests acabin sent els cent en la qual semblava que res podia sor- mascotes olímpiques precedents, i va de-
millors celebrats fins aquell moment i tir malament, van venir de la mà del mateix fensar el seu poc esperit atlètic, malgrat
Mai una vocal neutra havia estat tan car- un referent a seguir en molts aspectes amo del Cobi, l’artista Javier Mariscal. Mai dissenyar-la practicant tots els esports.
regada de significat. «À la ville de Barcelo- (des de la implicació ciutadana fins al abans una mascota s’havia convertit en un L’important, més que mai, era defensar la
na», va dir Samaranch a les 13.30 hores concepte d’espectacle multifacètic glo- fenomen pop de vida tan duradora. idea que tots podem competir. Va triomfar,
del 17 d’octubre de 1986 quan, com a pre- bal) no era una tasca fàcil . Samaranch d’una manera que Petra, la mascota que
sident del COI, va anunciar la ciutat gua- va navegar per aquesta fina línia amb la Mariscal va néixer a València el 1950 també va idear per als paralímpics, no li fa-
nyadora dels Jocs Olímpics del 1992, i va prudència que li donava conèixer els ra- però de seguida va agafar els trastos i es va ria mai ombra malgrat seguir la seva este-
pronunciar Barcelona no a la francesa, cons de l’escenari polític local i l’inter- traslladar a la Barcelona dels seixanta, on la d’innovació. Res ho va fer.
com corresponia al càrrec, al moment i a nacional, no en va havia estat implicat la gauche divine imprimia una petjada inè-
l’idioma oficial del moviment olímpic, si- en l’organització d’esdeveniments es- dita, de marca, que ja als anys vuitanta es Mariscal va canviar de tema i va seguir
nó a la barcelonina. Aquest «Barcelona», portius des dels Jocs Mediterranis del reinventaria contra la contracultura per en altres projectes com el cartell de la pel·lí-
la ciutat natal de Samaranch, pronuncia- 1955. Entre Barcelona-55 i Barcelona- disparar l’optimisme col·lectiu. Allà hi ha- cula Calle 54, que el va unir a Fernando
da amb la e neutra va ser la petita debili- 92 existeixen dos mons: el del franquis- via Mariscal, amb la seva mirada llumino- Trueba i el va portar al cine: seva és la pre-
tat, potser el modest rampell d’orgull, me i la democràcia; el d’una ciutat grisa sa i d’imaginació desbordant, i amb ell els miada cinta animada Chico y Rita, tot un ho-
d’un mestre en les subtileses de la diplo- abstreta i una altra de vibrant i oberta al garriris, els seus personatges de còmic un- menatge al jazz i l’Havana que va guanyar
màcia, la política i la gestió. món; el del Samaranch regidor d’es- derground que ja incloïen el Cobi sense po- un Goya el 2010 i una nominació als Oscars.
ports de l’ajuntament franquista de der saber la vida que li esperava. El treball de creació i producció d’un llarg-
Falangista, procurador a les Corts fran- Barcelona i el Samaranch en el cim del metratge així l’ha portat a embarcar-se en
quistes, president de la Diputació de Bar- moviment olímpic, veu essencial al ma- Mariscal va marcar els seus primers hits una altra pel·lícula, They Shot the piano pla-
celona, va aconseguir enfilar a la mateixa pa polític internacional pre i postcaigu- globals. La desconstrucció de la paraula yer, sobre el cas real de la desaparició d’un
barca olímpica un alcalde socialista cata- da del món de Berlín, quan l’esport era Barcelona en tres síl·labes, Bar, Cel i Ona, pianista durant la dictadura argentina.
là, un Govern de la Generalitat convergent molt més que esport. portats a un cartell que 30 anys després
i un Govern central felipista i guerrista. encara és reconeixible arreu del món i que Que l’estudi de Mariscal, que va arribar
Una gesta menor, es diria, en un currícu- De fet, Samaranch –que va practicar ha sigut reproduït i readaptat en diferents a ocupar un centenar de persones, fes falli-
lum que compta amb fites com haver ges- disciplines com l’hoquei sobre patins i la suports publicitaris i de marxandatge. El da al ser durament castigat per la crisi del
tionat els boicots als Jocs en el més calent boxa– va saber entendre millor que nin- tamboret que va dissenyar per completar 2008, no deixa de ser una mostra, amarga
de la guerra freda, haver trencat el tabú de gú que l’esport sempre és molt més que els seus treballs d’interiorisme del mític i aquí, de l’extraordinària simbiosi que
la participació d’atletes professionals en esport. Ho va entendre en el complex ja desaparegut bar Duplex, de València, li- manté la trajectòria de Mariscal amb el
la competició olímpica o haver creat teatre internacional dels Jocs Olímpics de teralment un dibuix animat, amb el seu pols de Barcelona. Si el Cobi s’ha convertit
l’olimpisme modern, convertint els Jocs Moscou, Los Angeles o Seül, i ho va en- equilibri impossible i el seu colorit. El seu en icona d’un moment únic, el seu creador
Olímpics en un negoci global i no en una tendre al veure el que els Jocs Olímpics èxit va ser tal que el món del disseny li va ha sigut i és el termòmetre més creatiu i
ruïna local. Però en aquella Barcelona, en farien per Barcelona i Espanya: avançar donar el seu reconeixement internacional, emocional de la ciutat. n
aquella Catalunya i en aquella Espanya no el rellotge del franquisme, posar-lo en clients i premis.
hi havia gestes menors. hora amb el de la resta d’Europa, col·lo-
car-les al mapa, convertir-les en re- En ple impuls professional va arribar la
Que la ciutat natal del president del ferència de bona feina, eficàcia i eficièn- candidatura dels Jocs Olímpics de Barcelo-
COI aconsegueixi ser la seu dels Jocs cia. «À la ville de Barcelona». Aquesta vo-
cal neutra la va pronunciar el gran tòtem Javier Mariscal
Va saber entendre com de l’olimpisme, l’estadista, el gestor, el
ningú que l’esport és polític, l’empresari, l’esportista i, per Dissenyador de la mascota olímpica Cobi
molt més que esport descomptat, el barceloní. n
El pare de la icona més pop

Alejandro Yofre

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 9
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

L’home que va pensar
en l’endemà de la
borratxera olímpica

Felipe González CARLES COLS Enmig d’aquest vast repàs sobre els

President del Govern Efe qui van ser 92 dels artífexs dels Jocs Olímpics del 1992, dir

Uns Jocs on Espanya que Josep Anton Acebillo (Osca, 1946) era llavors el direc-
es jugava el seu
«prestigi» com a país tor de l’Àrea de Projectes Urbans de l’Ajuntament de Bar-

celona podria oferir un retrat injustament incomplet so-

bre la seva figura. En alguna ocasió, s’ha dit que va ser el

braç executor de les idees que bullien al cap de Oriol Bohi-

gas, cosa que s’acosta una mica més a la seva veritable

dimensió. Però fins i tot així, falta una peça del puzle.

Acebillo va ser un dels molts autors de la Barcelona olím-

Narcís Serra pica, però va ser, sobretot, un dels pocs que llavors, en-

JUANMA ROMERO La gran obsessió de Felipe Exalcalde de Barcelona i vicepresident mig de la borratxera de felicitacions, tenia la vista posa-

El motor dièsel da en el postolimpisme.
que va fer arrencar
González era no repetir el 1982. L’organització del la candidatura «Quan van acabar els Jocs Olímpics, molts, tot i que no

Mundial de futbol, el del Naranjito, tan sols 10 anys tots, dels seus actors tècnics van buscar i van trobar ex-

abans, en els primers passos de la jove democràcia es- cel·lents llocs de feina». No era per menys. Els Jocs

panyola, «no va ser un bon exemple per al nostre país», Olímpics eren una línia daurada en qualsevol currícu-

recordava l’expresident del Govern a Ràdio Barcelona lum que obria les portes en les empreses privades. Ace-

el 2002. «Havíem fet –narrava– una aposta forta pels billo no va ser un d’ells. Apagat el peveter, va preferir

Jocs i l’Expo de Sevilla de 1992 i ens jugàvem el prestigi quedar-se i donar resposta a una de les enormes preo-

de ser capaços o no d’organitzar amb serietat un esde- cupacions de Pasqual Maragall, inquiet per si tota

veniment d’aquesta naturalesa amb tanta complexi- aquella experiència acumulada en un temps rècord no

tat». Però Espanya va poder. Va superar la prova. Amb RAFAEL JORBA Narcís Serra era el motor dièsel de la revertia directament en benefici de l’Administració pú-

nota. Començant per la cerimònia d’obertura, aquell blica. Temia l’alcalde que aquella mena de Projecte Man-

mític 25 de juliol en què es va transmetre una imatge de política que Barcelona necessitava perquè el projecte dels La ciutat li deu que hattan de l’Olimpisme acabés com
tot aquell saber el veritable Projecte Manhattan,
país «fantàstica», en la qual es va projectar una «diver- Jocs Olímpics del 92 arribés al seu destí. El primer alcalde no s’apagués com amb els Oppenheimer de torn
la flama del peveter tornant cadascun d’ells a les se-
sitat» memorable. I va seguir amb un desenvolupament democràtic de la capital catalana (1979-1982) després de ves càtedres acadèmiques una

sense sobresalts: ETA era la «principal amenaça» per la dictadura va llançar públicament la candidatura el 31 de

als Jocs Olímpics «i no va passar absolutament res», as- gener del 1981. Prèviament, a l’estiu del 1979, Juan Anto-

senyalava l’excap de l’Executiu. nio Samaranch, llavors ambaixador a Moscou, va mante- vegada complerta la missió encomanada.

«L’èxit dels Jocs va deixar un panorama de satisfac- nir una reunió discreta amb el jove alcalde socialista en la Acebillo i el seu volcànic caràcter van ser allà abans,

ció i tranquil·litat, tot i que el final va coincidir amb una qual va posar sobre taula la idea: «Vam pactar que no se sa- durant i, sobretot, després dels Jocs Olímpics, quan es va

caiguda de l’economia que ja es veia venir, però amb la bria res fins que ell fos president del COI» (1980). En sínte- crear una societat pública, Barcelona Regional, que a la

sensació de relaxament que suposa que hagués acabat si, aquell pacte va permetre a Samaranch, un polític forjat seva manera va ser la dipositària de tota aquella experièn-

perfecte després de molt compromís i tensió», deia en el franquisme, redimir el seu passat a canvi de jugar a cia, que va continuar augmentant al llarg dels anys, fins al

González fa avui 20 anys. Per a l’exlíder socialista, els fons la carta de Barcelona. punt que, per posar-ne un exemple, quan anys després es

«Va millorar una Jocs Olímpics van provar bé a Serra, el 30 de maig del 1981, va buscar la complicitat de va obrir un debat sobre l’ampliació de l’aeroport, l’Admi-
relació amb Catalunya Barcelona, perquè va accelerar
que ja era molt bona el seu procés de modernització, la Corona en el projecte olímpic. «Jo us demano, senyor, nistració que posava sobre la taula els informes i estudis
i es va consolidar» i també a l’engranatge institu-
autorització per iniciar la competició que suposa oferir més complets podia ser la municipal barcelonina.

aquesta candidatura i us demano el vostre alt patrocini i

cional, per la cooperació entre suport», va afirmar en un discurs davant Joan Carles I a

administracions, molt positiva. l’ajuntament. L’alcalde, a més, va emmarcar políticament

I també el van ajudar a ell mateix, com reconeixia, el projecte olímpic: «Vam afirmar la nostra decisió de con-

perquè va poder obtenir algun «rendiment polític i per- vèncer i, per a això, volem manifestar que l’autonomia ca-

sonal de l’èxit dels Jocs, sobretot a Barcelona i a Catalu- talana ha de contenir, com a element essencial, l’esperit de

nya»: «Va millorar una relació que ja era molt bona i es solidaritat amb tots els pobles d’Espanya». Serra, que es va

va consolidar». González també va entendre l’«ambi- forjar com a polític a la Generalitat provisional –va ser

ció» del president Jordi Pujol per «donar relleu als sím- conseller de Política Territorial de Tarradellas–, va apren- Josep Antoni Acebillo

bols catalans» en aquells dies: li semblava «bé i neces- dre delsavoir faire del president. Director de l’àrea municipal de Projectes

sari» que Catalunya mostrés una identitat i «personali- Un saber fer i saber estar que van resultar determinants

tat diferenciada» en un «país divers». per a l’arrencada de la candidatura: teixir consensos polí-

La idea es va posar tics transversals i assegurar-se
sobre la taula en una la complicitat de la societat civil.
reunió entre Serra Només tres mesos després del
i Samaranch el 1979 23-F, la capital catalana va ser

l’amfitriona de la Setmana de les

Forces Armades. L’èxit d’aquella setmana militar va tenir

la seva traducció política: el jove dirigent del PSC, que no

havia fet el servei militar, va ser nomenat ministre de De-

fensa i va traspassar la vara d’alcalde a Pasqual Maragall,

el polític que va donar l’impuls definitiu al projecte olím-

pic. Serra, tanmateix, va continuar vetllant des de Madrid

per sumar complicitats en el Govern i en la Corona.

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 10
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

LUIS MENDIOLA Antoni Campaña guntar si volia ser l’últim porta- El grup del llegendari Antonio
dor de la torxa. El salt d’alegria va Díaz Miguel va arribar en unes
Epi forma part d’una de les imat- Juan Antonio San Epifanio ser enorme», ha assegurat en al- condicions molt complicades a
ges més icòniques de Barcelona- guna ocasió. aquells Jocs per la polèmica de
92. Va ser l’últim rellevista de la Jugador de la selecció espanyola de bàsquet l’intent de l’ACB per incloure un
torxa en la inauguració. L’atleta La nit prèvia, Epi, el piragüista tercer estranger als equips i la va-
que va encendre la fletxa de l’ar- L’últim rellevista, el Herminio Menéndez, triple me- ga convocada pels jugadors espa-
quer Antonio Rebollo abans de secret més mal guardat dallista olímpic i qui el precediria nyols. «La concentració no va ser
disparar-la cap al peveter de l’es- en el recorregut de la torxa, i l’ar- normal, molta pressió. La nostra
tadi de Montjuïc. Aquest record quer Antonio Rebollo van acudir participació no va ser gaire bona,
està gravat en la memòria col·lec- en secret a l’Estadi Olímpic per as- vam tenir molts lesionats en el
tiva de milions d’espanyols. sajar un parell de vegades. Per es- camí i vam arribar amb un equip
tar encara més segur, Epi va de-
Epi sempre ha dit que no va ser manar un walkman i va dormir es- El record inesborrable
fins a la vigília de la cerimònia coltant la coreografia tota la nit. d’Epi per la inauguració
que va saber que seria l’escollit. Durant la cerimònia va prolongar va donar pas a un
Poc donat a prodigar-se en pú- aquell moment més estona, per- malson per a la selecció
blic, és la versió que ha repetit en què la coreografia no anava se-
les escasses entrevistes que ha gons el previst. «Al final vaig haver molt just, aquesta és la part agra»,
concedit des d’aleshores. Però mai d’allargar els deu segons fins als va valorar Epi.
un secret com aquest, que el co- trenta, però l’organització em va
mitè organitzador va intentar en- felicitar», va explicar l’exjugador L’exjugador del Barça, en qual-
voltar de la màxima discreció, va de bàsquet, integrant de l’equip sevol cas, assenyala la cita de
poder resultar més públic. Mentre que va aconseguir la històrica me- Barcelona com el punt d’inflexió
Barcelona vivia una allau d’obres dalla de plata a Los Angeles-84. per a l’esport espanyol. «Fins
que impulsarien la seva transfor- aquell moment es lluitava per
mació, la premsa esportiva ja es- Aquest record inesborrable va arribar a atrapar els millors i, des
peculava amb el nom del llegen- donar pas després a uns Jocs de d’aquests Jocs, amb tantes me-
dari jugador del Barça com a úl- malson per a la selecció espanyo- dalles com hi va haver i una bona
tim rellevista. la de bàsquet, que va viure un dels planificació, es va començar a
moments més durs de la seva pensar que nosaltres també po-
«Tothom pensa que ja se sa- història, amb una dolorosa der- díem ser campions». n
bia, però jo no ho vaig saber fins rota davant Angola (63-83) en la
al dia abans a les cinc de la tarda. primera fase que va dinamitar les
Em va trucar el director de la Vila seves opcions. Va acabar en un
Olímpica, em va dir que havia si- discretíssim novè lloc.
gut escollit i que trucava per pre-

PILAR SANTOS algunes persones del públic men- Arxiu En unes declaracions que pre-
tre caminava amb la bandera. Fins cisament apareixen en un vídeo
El primer que va veure el príncep aleshores sempre havia pensat Príncep Felip oficial del COE de fa un parell
Felip quan va sortir del túnel de que els esportistes es podien aïllar d’anys, l’actual cap d’Estat va as-
l’Estadi Olímpic amb la bandera quan corrien pel camp de futbol o L’abanderat segurar que els Jocs del 1992 van
d’Espanya va ser una de les grans el tartan perquè se sentien gaire- suposar «donar a conèixer a la
pantalles que retransmetien la bé sols. La proximitat dels assis- El plor d’Elena va ser comunitat internacional l’alt grau
cerimònia d’obertura dels Jocs. tents, en un estadi ple a vessar, el la sorpresa de Felip de progrés i modernització» as-
L’ara cap d’Estat es va emportar va impressionar. solit per Espanya.
un ensurt perquè la seva germana
Elena apareixia plorant i es va Va rebre la notícia que seria L’organització de la competi-
preguntar què li havia passat. Poc l’abanderat de boca del seu pare, ció, segons la seva opinió, va fa-
després, tal com anava avançant Joan Carles I. Va suposar un orgull cilitar que el país fes «un salt
per la pista d’atletisme, ho va en- qualitatiu» en «economia», «in-
tendre. La infanta s’havia deixat Va rebre la notícia fraestructures», «administra-
portar per l’emoció de veure el que seria l’abanderat cions» i «cultura esportiva». «Va
seu germà amb l’estendard i el de boca del seu pare. ser una autèntica revàlida davant
barret blanc de mig costat. La Un orgull immens el món, amb una magnífica i po-
imatge d’ella, a llàgrima viva, tent posada en escena», va asse-
dreta a la llotja, també va fer la immens per a ell. El Comitè Olím- gurar en la intervenció per a l’or-
volta al món. pic Espanyol (COE) va proposar el ganisme espanyol.
nom en una reunió amb atletes i,
Quan l’equip olímpic espanyol al no oposar-s’hi ningú, es va co- Per al Rei, l’«ideal olímpic» re-
va saltar a la pista d’atletisme, el municar l’elecció al llavors Rei. presenta «companyerisme, joc
públic de Montjuïc va esclatar en No era la primera vegada que un net, excel·lència i esforç», carac-
aplaudiments i crits d’alegria, membre de la monarquia feia el terístiques que han de ser «senyal
i aquest entusiasme va encorat- paper d’abanderat en uns Jocs i guia per a totes les dimensions
jar els més de 400 esportistes, el Olímpics. Quatre anys abans, la de la vida». En el context d’una
Príncep el primer. L’avui Rei, que infanta Cristina havia passejat la pandèmia de covid-19 i, ara, amb
llavors tenia 24 anys, té fresca a la insígnia per l’estadi de Seül (Co- una guerra a les portes de la Unió
memòria la sensació de lleugere- rea del Sud). Ella també va formar Europea, Felip VI creu que l’«es-
sa a l’hora de caminar pel tartan. part de l’equip espanyol de vela. perit olímpic» que es va viure du-
Semblava que flotés. rant unes setmanes a Barcelona
ha d’inspirar els espanyols a «su-
Felip, que va competir en els perar tots els desafiaments» que
Jocs amb l’equip de vela, es va es puguin trobar en el seu camí. n
sorprendre de poder reconèixer

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 11
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

IGNASI FORTUNY als Jocs. Vaig ser a prop dels prepa- — He de dir que sí perquè el vaig
ratius de la cerimònia, i em van viure com a ciutadana de Barcelo-
— Aquests dies li deuen haver donar un casset, que després vaig na i com a professional. I des del
demanat que faci molts remem- passar a cedé, amb totes les músi- moment en què Samaranch va dir
ber when... ques de l’acte perquè les anés sen- ‘a la ville de...’. Formes part d’una
— Uns quants, sí. Fins i tot he es- tint i acostumant-m’hi. Me’l po- gegant multitud que està prepa-
tat parlant amb Antonio Rebollo. sava cada dia de camí de la feina. I rant un projecte. Però he fet mol-
el guardo com un tresor. tes altres coses que també se
— Jo era molt petit i no en tinc m’han quedat tatuades. Però el
cap record. ¿M’he d’estirar molt — ¿Quins sentiments defineixen més especial, sí.
els cabells? aquell estiu del 1992?
— [Riu]Tambépodríemparlardel — Baixava al quiosc cada dia a — L’olimpisme és, a diferència
concert dels Stones l’any 1982 al comprar els diaris. I la gent es co- del futbol, un terreny en el qual
Vicente Calderón. Les coses que municava d’una altra forma: «Bon apareixen i sobresurten les peri-
valen la pena tant de bo haver-les dia», «¿com va?», «¡bona sort!». odistes esportives.
viscut,és clar. És veritat que la gent El bon rotllo al carrer és el record — Un oasi, sí. Però l’explicació és
que el va viure el va disfrutar. Era més poderós que tinc. Sí que re- molt fàcil: és un lloc poliesportiu.
una il·lusió col·lectiva, probable- cordo que cada dia, quan acabà- Jo vinc de la cultura poliesportiva,
ment un dels últims actes d’il·lusió vem, a la una de la matinada, anà- vaig començar en el programa Po-
col·lectiva. Era un projecte de bon vem amb Matías [Prats] a sopar i lideportivo i Estadio 2, que dirigia
rotllo de moltíssima gent. Va ser em vaig passar un mes menjant Martí Perarnau, i amb un grup de
molt maco. El carrer era una re- truita de gambes per sopar... gent jove vam fer una cosa molt
vetlla i, només per això, ja estava moderna. Allà hi havia tios i ties,
bé, t’agradessin o no els esports. — ¡¿Truita de gambes?! era un programa on no hi havia
— Acabàvem tard i anàvem a un aquesta diferenciació. Jugàvem
— ¿Que cada cinc anys es recor- restaurant del carrer de Lleida que tots amb la mateixa pilota. Vinc
din aquells dies indica la magni- encara ens donava menjar. I cada d’aquesta cultura i la preservo. És
tud del que va ser o que la nostàl- dia menjava una amanida i una veritat que el futbol ha sigut la
gia és un motor molt potent? truita de gambes. gran pel·lícula setmanal de la tele i
— Hi deu haver qui té nostàlgia, estava molt copada pels homes,
qui diuque hem de posar en valor «El record està — però si hi havia una transmissió de
allò que va quedar tan i tan bé. Es- net. No està gimnàstica o natació podia sortir-
tem parlant d’un moment sense bombardejat hi la veu d’una dona. El protago-
mòbils, sense xarxes... ¡El record com ho estaria ara» nisme el tenia qui el tenia. El peri-
està net! Malgrat que hi va haver odisme esportiu va viure una eclo-
opinions de tot tipus, com és lògic, OLGA VIZA Vostè ha viscut com han can- sió que va fer que moltes dones
no està bombardejat com ho esta- viat els mitjans i també la ma- volguessin dedicar-s’hi, i això té
ria ara. Mirar enrere té un compo- La catalana va ser, amb nera en què es relacionen amb molt a veure també amb Barcelo-
nent nostàlgic lògic, però és una Matías Prats, la cara els esportistes. ¿Com veu na-92.
manera de remarcar que aquesta dels Jocs a TVE. aquesta evolució?
ciutat va fer una cosa extraordinà- — Abans, tenies una agenda, par- — I, per a l’esport espanyol, ¿què
ria. Ara, no ens hem de quedar «Vaig passar un laves amb els personatges i els de- van suposar els Jocs?
aquí, eh, això va ser un punt d’in- mes sopant truita ies: ‘Vine a la tele, que volem en- — Una llei, un mètode, uns cen-
flexió per a moltíssimes coses. Va trevistar-te’. Ara, el personatge et tres de preparació, beques per als
ser un punt d’inici cap a una altra de gambes» diu: ‘Per mi d’acord, però truca al atletes... Per primera vegada ells es
modernitat. I ho vam fer entre club, al representant...’. Has d’anar podien començar a preparar de la
tots, no només els que corrien, els FERRAN NADEU obrint una serra fins a arribar al mateixa manera que ho feien en
que sortíem per la tele o els polítics personatge. Però en aquells dies altres països on l’esport estava
des de la llotja, ho va fer la gent del era tot fàcil, tothom estava a favor molt més estructurat. Va deixar de
carrer, la ciutadania. d’obra. Teníem un gran plató i ca- ser una cosa on tan sols triomfa-
da nit hi arribava algú amb una ven talentosos individuals com
— ¿Hi ha alguna cosa que amb el medalla, un diploma o una histò- Nieto, Seve, Santana... I els triomfs
temps, la perspectiva, vegi di- ria. Venien tots, això era el somni de després tenen la seva gènesi a
ferent? d’una nit d’estiu. Amb medalla o Barcelona-92.
— No hi ha gaires coses que so- sense, tothom tenia una història.
brevivien al pas del temps. La — ¿Com veuria la possibilitat
imatge general d’això continua — ¿Era complicat no amarar-se d’organitzar uns nous Jocs i quin
sent molt valuosa. I hi ha coses que de l’emoció dels atletes? paper hi podria tenir l’experièn-
no s’han superat, amb referència a — Era molt fàcil. El fotut era obli- cia del 1992?
la història de l’olimpisme. Vaig dar-te de detalls, era pura impro- — Els hauríem d’agafar com a
trigar anys a veure la cerimònia visació. Tu feies una escaleta, però referència, es va fer bé en tots els
d’inauguració. I cada vegada que la el guió el feien els esportistes. aspectes. Si es torna a apostar,
veig hi trobo un defecte. Quan et ve amb una medalla d’or amb aquesta referència, ho hau-
Fermín Cacho li dius: «¡Bona nit, ríem de fer molt millor. Potser
— ¿Conserva alguna cosa Fermín! Explica». I estava fet. no aconseguiríem 22 medalles,
d’aquells dies, alguna llibreta, fo- Quan venien contents era molt fà- però tindríem l’experiència per
tografia...? cil, els tocaves i ja parlaven. fer-ho molt bé. D’aquí s’han
— ¡I ara! Res, res... Fa 10 anys vaig après moltes coses, la col·labo-
coincidir amb Mariscal al seu taller — ¿És el moment professional ració publicoprivada... Per pri-
i li vaig dir: ‘Et creuràs que no tinc més especial de la seva carrera? mera vegada va funcionar. Farí-
cap Cobi...’. I me’n va donar un que em el que toqués... però, si fa
tenia per allà i me’l va firmar. El il·lusió, ¿per què no? n
que conservo és una cosa prèvia

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 12
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

«La cerimònia va
marcar un abans i un
després per a La Fura»

Enric Truñó MARTA CERVERA La cerimònia olímpica va ser un

Exregidor d’Esports i Jocs Olímpics El Periódico esdeveniment únic per a La Fura dels Baus. El grup de

«L’objectiu era millorar teatre format per joves de 20 anys que va revolucionar el
la ciutat després d’anys
sense inversions» teatre amb muntatges sorprenents com Suz/o/Suz

(1985) i Noun (1990) va comptar amb l’escenari més

gran que mai havia imaginat: l’Estadi Olímpic. En les se-

ves actuacions els performers es movien en espais sense

butaques ni quarta paret: l’espectador no sabia mai què

podia passar. Els agradava arriscar i experimentar. ¿Qui

millor que ells per sorprendre en la cerimònia d’inaugu-

Tricicle ració? La Fura dels Baus va dissenyar un espectacle sin-

TONI SUST Companyia de teatre gestual gular, que connectava la modernitat d’aquella Barcelo-

Enric Truñó va ser regidor de Jo- El trio que va provocar na del 1992 amb la història mitològica de la fundació de
les rialles del rei Joan
ventut de l’Ajuntament de Barcelona a partir de 1979, Carles en la clausura Barcelona, en què apareixia des d’un colós autòmat, una

en el mandat que es va iniciar després de les primeres hidra i un barco solcant un immens mar Mediterrani, i

eleccions municipals des de la recuperació de la demo- les seves onades blaves i platejades sorgien d’un vestua-

cràcia. Llavors era alcalde Narcís Serra, el primer a po- ri en moviment que manejaven 3.500 voluntaris. Una

sar-se la cita olímpica com a objectiu. El 1981, Truñó ja coreografia impressionant a ritme del compàs de la mú-

era regidor d’Esports i Joventut. I el 1991, d’Esports i sica de Ryūichi Sakamoto. «El barco representava la hu-

Jocs Olímpics. manitat i els problemes a què s’enfrontava també hi

Va assistir des de la primera fila a la concreció del apareixien: el toro simbolitzava la guerra, que llavors era

somni olímpic de Barcelona i a l’efecte que va tenir per molt a prop d’Europa, als Balcans; l’hidra, la contami-

a la ciutat. Va ser membre permanent del Comitè Olím- JOSÉ CARLOS SORRIBES «Van ser els cinc mi- nació, i l’eriçó, el virus. En aquella època es temia la sida,

pic Organitzador Barcelona-92 (COOB’92) i membre avui tenim la covid», comenta Carlus Padrissa, que va

del consell d’administració de Holding Olímpic (Holsa), nuts més curts de la meva vida. No sabia si havien pas- «Va ser la nostra pilotar l’espectacle junt amb
oportunitat per Àlex Ollé. «La cerimònia d’i-
que defineix com «els dos grans instruments» que van sat cinc minuts o cinc segons. Tot un xut d’adrenalina». entrar al món nauguració va ser la nostra
de l’òpera» oportunitat per entrar al món
fer que la partitura es toqués bé. Així rememora Carles Sans el recordat esquetx amb els de l’òpera. El director musical,

«Va ser una gran alegria individual i col·lectiva», seus companys Paco Mir i Joan Gràcia, del Tricicle, que

afirma sobre la designació, i destaca el llegat dels Jocs va obrir la cerimònia de cloenda la nit del 9 d’agost. Van

Olímpics per a la ciutat: «El nostre gran objectiu era que formar un trio d’excèntrics, per descomptat, marxadors Josep Pons, i el director del Festival de Música i Dansa de

la ciutat aprofités l’oportunitat per recuperar el temps seguits en la seva tornada a l’estadi per un pilot també Granada [Alfredo Aracil] van pensar que si érem capaços

perdut, els anys sense inversions. Als anys 70 amb prou marxant, en el seu cas de forma ortodoxa. de moure tanta gent i treballar amb grans escenografies

feines va passar res a Barcelona, calia millorar la ciutat, El Tricicle va tenir un valedor, explica Sans, per a la també podríem muntar òperes i ens van oferir la canta-

obrir-la al mar». seva presència en la clausura en la figura de Juan Anto- ta La Atlántida, de Manuel de Falla», explica Ollé. Els Jocs

«Vam ser un gran model de pensar en l’endemà», nio Samaranch. «Volia que hi participéssim sí o sí, mal- van catapultar La Fura, que va rebre encàrrecs de totes

afirma Truñó, que com a prova de fins a quin punt es grat que l’humor mai havia tingut presència en una ce- les latituds, no només amb l’òpera, també per crear

«Vam ser un gran van desencallar reptes pen- rimònia, on eren més habituals grans coreografies». muntatges de grans dimensions a l’aire lliure. «La ce-
model de pensar dents remarca que les rondes
en l’endemà que es van fer llavors ja esta- L’actitud decidida del president del COI contrastava amb rimònia va marcar un abans per a La Fura, però també
dels Jocs Olímpics» ven previstes en els plans dels
anys 50. els dubtes que suscitava el número al Comitè Olímpic en aquest tipus d’esdeveniments». n

Espanyol. Arribaven els reis a l’estadi, sonava l’himne i

immediatament apareixia el Tricicle. Els tocava trencar

«Va ser un moment d’un gran dinamisme. Quan ens el gel i, a més, fent una genuflexió davant el Monarca,

encarreguen els Jocs Olímpics, Espanya entra a la Unió «com si fóssim mosqueters», al seu pas per la tribuna

Europea. Arriben els fons de cohesió. L’administració principal. Podia semblar frívol. Però un pla televisiu amb

barcelonina es modernitza», prossegueix Truñó, que les rialles del rei Joan Carles a la llotja va dissipar tots els

elogia Pasqual Maragall: «Era molt proactiu, amb pen- dubtes. Un èxit incontestable.

sament estratègic. Captava aportacions i suggeriments. Sans, Mir i Gràcia comptaven a favor amb el que va

Anava constantment a dormir uns dies a barris dife- ser el seu tercer espectacle, Slastic, que girava al voltant La Fura dels Baus

rents». Per la seva experiència, Truñó va ser encarregat de l’esport i que havien estrenat sis anys abans. Es mo- Col·lectiu teatral

durant un temps de la carrera pels Jocs d’Hivern de via, per descomptat, allunyat del vessant de la competi-

Barcelona. Però aquesta és una altra història. n tivitat i amb innocència hilarant. La preparació del nú-

«Samaranch mero olímpic es va portar a
volia que fóssim a terme a València, on eren de
la cerimònia sí o sí», gira, en un estadi d’atletisme.
recorda Carles Sans Tot el grup estava nerviós per-

què en aquesta ocasió no tre-

ballaven en un teatre, sinó en un estadi davant 60.000

espectadors i una audiència televisiva mundial.

Després de 13 anys de carrera havien tingut l’èxit més

gran possible, una cosa que tanmateix no va redimen-

sionar la seva trajectòria a escala internacional. «És que

érem una peça més de la cerimònia. ¿Com podia saber un

espectador de l’Índia que érem un trio de còmics?». n

Arxiu La Fura

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 13
dels Jocs Juliol del 2022

Santander elegido por la revista Euromoney

Mejor Banco de Europa Occidental y
Mejor Banco de Europa Occidental para pymes

Siempre contigo

Estar cerca de nuestros clientes nunca ha sido tan importante. Así es como
entendemos que ayudamos a progresar a las personas y a las empresas;

y esto es lo que nos mueve cada día.

Y además:
• Mejor Banco del Mundo en Inclusión Financiera
• Mejor Banco de Europa Central y del Este en Responsabilidad Corporativa
• Mejor Banco en Argentina
• Mejor Banco en Chile
• Mejor Banco en Uruguay
• Mejor Banco de Inversión en España

santander.com

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92
dels Jocs
de Barcelona ELS PERSONATGES

Antonio Rebollo

L’arquer protagonista
d’una encesa única i històrica.

EMILIO PÉREZ DE ROZAS El vol prodigiós i els seus dos substituts, una dona
del foc olímpic i un home –per si li passava algu-
De sobte, algú va entrar en la reu- na cosa en les hores prèvies a la
nió del Comitè Executiu del Va ser el més amateur de tots. Tant, que allà segueix, exercint d’ebenista cerimònia inaugural dels Jocs
COOB-92, l’organització dels Jocs al taller del popular barri madrileny de San Blas, on tothom se sent orgullós Olímpics–, tres havien xocat con-
Olímpics de Barcelona-92, i va tra el peveter, és a dir, no havia
comentar a l’oïda a un dels seus de tenir Antonio Rebollo, l’arquer olímpic, l’arquer del vol miraculós, sobrevolat la torxa gegant de l’Es-
membres una petita incidència, entre els seus veïns. Voldria una mica més de reconeixement tadi Olímpic de Montjuïc.
que el portador de la notícia creia del que va tenir, però se sent molt orgullós
vital i el receptor va considerar del que va fer. ¿I si la fletxa xoca contra el pe-
una ximpleria, cosa que va fer, veter, què fem?, va ser la pregun-
sens dubte, que la reunió conti- ta amb què algú va mirar d’in-
nués sense el menor problema. quietar José Miguel Abad, màxim
responsable dels Jocs Olímpics.
Passades algunes setmanes, es Abad ho tenia claríssim, el tio de
va saber, perquè tot se sap, que la l’encenedor activaria el truc que
notícia, la confidència, la infor- estava preparat, i l’endemà assu-
mació relatada en secret a l’exe- mirien les crítiques «però res de
cutiu del COOB-92 era la inquie- repetir el llançament, ¡ni parlar-
tud perquè, dels 1.000 llança- ne! S’encén manualment, com si
ments de fletxa, o proves, que ha- la fletxa hagués sobrevolat el pe-
via fet l’arquer Antonio Rebollo, veter, i prou».
medallista paralímpic, de Madrid,

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

14 - 15
Juliol del 2022

Jordi Cotrina El Periódico

«Si hagués volgut,
si m’ho haguessin
demanat, hauria ficat la
fletxa dins del peveter»
«Elprimerartefacteque
vaidearReyesAbadesper
alafletxavaserambuna
canonadadegas.¡Déu!»

Rebollo explicaqueelleraelque ser un actor, molts diuen que el
estava més tranquil de l’Estadi. I jo, principal –i mira que hi havia ar-
després de parlar amb ell durant tistes allà!– d’un espectacle únic. I
una hora, m’ho crec. Els explico. Un no podia fallar».
paio que es converteix en l’estrella
d’una nit única, històrica, i, 30 anys Moltes proves
després, continua treballant al ta-
ller de fusteria («jo soc ebenista, Era evident que Rebollo sabia més
però, Emilio, ara això ja està passat d’arcs i fletxes que Sitting Bull, el
de moda, ara tot ve fet, tot són co- cap sioux, que va acabar treballant
les, taulers, ferramentes, cargole- en un circ per a Buffalo Bill. I, en
ria... ¡Adeu a l’art, a les manetes!») aquest sentit, Rebollo es va conver-
de sempre, al barri madrileny de tir en el millor assessor del gran Re-
San Blas, és un paio molt gran, únic yes Abades, l’expert en efectes es-
i mereixedor, sens dubte, d’haver pecials de cine que havia de trobar
passat, no dic a una millor vida, la fórmula, la poció, perquè la càp-
però sí a comptar amb un reconei- sula que transportava el foc olímpic
xement especial. El va tenir, però... a la punta de la fletxa, no s’apagués.

Viatges a Barcelona «Allò no era una feina fàcil, la
veritat. És més», continua expli-
És possible que Rebollo no Rebollo mai va demanar, tot i que cant Rebollo, «si Reyes Abades,
sàpiga res de tot això. ¿Per què? se’l mereixia, un sou per a tota la que va fer un primer intent que era
Perquè s’hagués ofès un munt. Ell vida, ni tan sols una estàtua (tot i una bogeria, ja que es tractava
va encertar tot el que va llançar. que n’hi ha i no porten el seu d’un tros de canonada de gas, ¡Déu
¡Quin un és l’Antonio! «Si m’ho nom), ni un carrer ni una plaça, meu!, trobava el truc, les altres co-
haguessin demanat, si jo hagués però sí que se’l consideri un gran ses, el llançament, eren bufar i fer
volgut, és més, fins i tot ho vaig d’aquells Jocs Olímpics. Jo, i ampolles. Bé, no tant, però era el
proposar, hauria fet entrar la molts, ho considerem així, ¿oi que menys difícil. I, a còpia d’anar fent
fletxa al peveter». I és que Rebollo, sí? I és que aquest veterà arquer, proves, ho vam aconseguir».
de 67 anys, que va patir pòlio als 8 que, cert dia, mentre practicava a
i es va apuntar a l’esport per sa- la plaça Elíptica de Madrid se li va A San Blas
ber-se fort, capaç, recuperat, acostar el gran Pepo Sol, l’inven-
atleta, ha sigut triple medallista tor d’aquest original i arriscat nú- Quan Rebollo parla de la resta de
paralímpic i olímpic, és a dir, mero de la fletxa per encendre el l’exercici està pensant que ell
competia en les dues modalitats, peveter, i li va preguntar si ell es llançava amb un arc a 40 o 50 lliu-
cosa que encara el feia més merei- veia capaç de llançar una fletxa res i l’olímpic, el que havia de pro-
xedor de ser, sens dubte, l’atleta amb foc, es va quedar tan flipat pulsar el vol prodigiós d’aquesta
que va provocar el que tothom amb la idea «que, la veritat, el vaig fletxa màgica i olímpica, havia de
considera el moment olímpic (i prendre per boig, vaig creure que ser de 80 lliures, doble esforç, ja
l’efecte, i l’encesa, i el segon) més era una broma, una broma. No li que sortia a gairebé 300 quilòme-
espectacular de la història. vaig fer ni cas». tres per hora de l’arc.

Però ¡quin un era Pepo Sol! Va Rebollo va triomfar, la seva
tornar i el va convèncer. I Rebollo va fletxa fugaç va encendre el peve-
començar a fer proves i més proves. ter, va il·luminar l’estadi, va con-
Cada cap de setmana viatjava a vertir Barcelona en el centre del
Barcelona i en un camp de tir, al món i la llum que va provocar la
fossar de Montjuïc, a la falda de la seva fletxa va ser màxima audièn-
muntanya barcelonina, amb una cia al planeta.
bateria d’arquers, ell anava assa-
jant. I ja els dic jo que l’Antonio no I, ara, ell segueix al seu taller del
fallava. Per això Abad estava tran- popular barri de San Blas, dema-
quil. ¡Tres de 1.000! ¡Sisplau!. nant al seu company de feina que
apagui un moment la serra «per-
«Jo vaig passar», explica el bo i què estic parlant amb aquest pe-
generós de Rebollo, «de ser un ar- riodista de Barcelona, que m’està
quer paralímpic ¡i olímpic! a ser un fent una entrevista». I, minuts
artista, de ser un esportista d’elit a després, encolarà una lleixa «per-
què, Emilio, això de ser ebenista, ja
no és el que era». n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 16
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

Arxiu CARLES COLS Del seu llapis va sortir
la idea d’estendre
Ricardo Bofill D’acord, els Jocs Olímpics del 1992 van
ser, comparats amb algun dels precedents l’afortunada trama de
Arquitecte i autor de la T-1 del Prat i, sobretot, amb els del 1996, els d’Atlan- l’Eixample fins al mar
ta, inoblidables. Però recordi, sic gloria
Amb ell va arribar el transit mundi, el goig dels triomfs és efí- perfectes, sinó que anirien més enllà, a
primer ensurt olímpic mer. L’imperible va venir després. Barce- transformar Barcelona.
lona, apagat el peveter, es va descobrir a si
NÚRIA NAVARRO molls d’embarcament cúbics i les zones mateixa, de sobte, com una ciutat no no- Tot i que compartit, cert, aquell èxit no
més tranquil·les per a les llargues esperes. més desitjable, sinó una cosa més difícil hauria sigut possible, probablement, sen-
Vint dies abans de la inauguració dels Jocs d’aconseguir. Va passar a ser una ciutat se aquest personatge absolutament atípic,
Olímpics va caure un xàfec sobre el Baix El judici del temps s’ha mostrat menys influent. La seva transformació va passar arquitecte, editor, escriptor, polític..., del
Llobregat que va gelar la sang de l’orga- benèvol amb les seves altres dues aporta- a ser acadèmicament estudiada. També llapis del qual va sortir la proposta de pro-
nització: el titil·lant aeroport dissenyat per cions olímpiques: un complex de 113 apar- premiada. Pot ser que res de tot això ha- longar el continu urbà del peculiar teixit
Ricardo Bofill tenia goteres. I no eren de taments a la Vila Olímpica (avinguda del gués pogut passar si el 1986, quan es va de l’Eixample fins a primera línia de mar,
les que es podien dissimular amb massi- Bogatell, 27) i l’Institut Nacional d’Educa- anunciar a Lausana el nom de la ciutat perquè la Vila Olímpica, en altres mans,
lla. El sostre de la terminal internacional ció Física de Catalunya (INEFC), a Montju- guanyadora, Barcelona no hagués tingut potser hauria sigut gestada diferent, com
–la primera pantalla que travessarien les ïc, on es van celebrar les competicions de a la sala de màquines de l’urbanisme mu- ho va ser després el Fòrum, més una illa
delegacions– era un aspersor, i una de les lluita lliure i grecoromana, que ha sigut nicipal el que potser fos l’últim dels nou- que una extensió de la ciutat.
portes dobles de sortida va quedar inuti- avaluat com a «anacrònic en la seva visió centistes catalans, Oriol Bohigas, un home
litzada per una cascada d’aigua. Un mal postmoderna». instruït com a mínim en una desena d’arts La Vila Olímpica és encara avui, en
presagi. L’alegria dels esgarriacries. i convençut que la sàvia acció política fa certa manera, una versió moderna de
Sí, Bofill no queia en gràcia a casa. En avançar les societats. l’Eixample que per culpa de l’especulació
Bofill, etern imant de polèmiques –de aquells temps denunciar que Catalunya era no va poder ser abans realitat, amb els
la caiguda de les llosetes del Walden-7 a les un país «contradictori i petit», i amb «una Bohigas, que durant la seva infantesa seus interiors oberts a la vida social i, ai-
posteriors crítiques a l’Hotel W per carre- visió excessivament endogàmica» s’en- va conèixer com la Mancomunitat va in- xò sí, una densitat de població molt me-
gar-se l’skyline de Barcelona–, va llançar travessava a l’establishment del pujolisme. vertir en ferrocarrils i en biblioteques, per nor que la del centre de la ciutat, una
la pilota a la teulada de l’Administració Però ell era un home que calculava l’efecte citar només dos dels possibles exemples, qüestió encara a debat si és un encert o un
central i a la seva rateria amb els diners, i va de les seves opinions. Antifranquista pre- havia iniciat ja, abans del 1986, una inten- despropòsit.
seguir endavant. Tot i que, abans de morir, coç –el van fer fora de la universitat de sa tasca de reconstrucció de la ciutat here-
el 14 de gener passat, als 82 anys, va pregar mala manera–, va tocar el dos a estudiar a tada del franquisme, però la nominació Bohigas va ser, s’ha dit en moltes oca-
a un dels seus fills que prometés «salvar» Suïssa i va començar a construir a França, olímpica li va obrir de bat a bat les fines- sions, el pare de la Barcelona moderna, no
la T-1 de les intencions d’Aena de reformar on va ser mimat per Mitterrand i Giscard tres d’una transformació més profunda. només per la transformació consumada a
l’original per augmentar les zones de fac- d’Estaign. Però malgrat ser un arquitecte cavall dels anys 80 i 90 en aquesta ciutat a
turació, seguretat i recollida d’equipatges. nòmada, sempre tornava al seu oasi a Sant En ocasions, ja gran, amb motiu de la primera línia de mar, també en altres bar-
Just Desvern, al seu Taller enganxat al Wal- publicació de les seves memòries, Bohigas ris, que va pretendre monumentalitzar
Passats els anys, l’aeroport –ell volia den –a «La Catedral» com ell li deia–, on es treia mèrits. Deia que el més important com si fossin el centre. L’excepcional, en
que es digués Antoni Gaudí, com el seu vivia, rebia els clients «milionaris» i es d’aquells anys va ser que Barcelona va te- el seu cas, és que els Jocs Olímpics només
gran referent– està considerat una de les barrejava amb enginyers, filòsofs i artistes nir la sort de comptar amb dos alcaldes són un capítol més en la seva trajectòria
seves millors obres, i això que al llarg de 50 per fer el que, claustrofòbic com era, va ne- consecutius, Narcís Serra i Pasqual Mara- vital, de manera que el seu nom pot ser
anys Bofill en va projectar més d’un miler cessitar des del principi: «Construir espai». gall, amb els quals es podien mantenir in- present en aquesta llista de 92 personat-
a 36 països. Entre les seves gràcies hi ha la teressantíssimes converses sobre arqui- ges crucials a la Barcelona del 1992 i, arri-
coberta corba sobre el cos central, amb una Potser algun dia la seva obra catalana tectura, que no es conformarien a oferir al bat el moment, en moltes altres llistes. n
zona comercial que té les mateixes pro- serà rellegida amb altres ulls, perquè, món uns Jocs Olímpics televisivament
porcions que la plaça Navona (una picada malgrat aquell posat de pijo de Barcelona
d’ull al seu costat italià, el dels Levi); els amb fulard de seda, sempre hi va haver en Oriol Bohigas
ell una pulsió utòpica, un interès per les
La T-1 està considerada classes populars i les ciutats del Sud Glo- Arquitecte i pare de la Vila Olímpica
avui com una de les bal, i una tírria indissimulada a la separa-
seves millors obres ció tan Le Corbusier de separar les zones La mà que va dibuixar la
urbanes segons les seves funcions . No- Barcelona contemporània
més potser. n

Maite Cruz

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 17
dels Jocs Juliol del 2022

¿Te gustaría que las compañías
más importantes se preocuparan
más por la economía local?

El 90% de las compras efectuadas por Iberdrola
se realizan a proveedores locales, muchos de ellos pymes.

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92
dels Jocs
de Barcelona ELS PERSONATGES

Pedro Fontana

Director general
d’Operacions del
Comitè Organitzador

GEMMA MARTÍNEZ

Hotel Méridien Barcelona, juliol posició com a director general El banquer que un mòbil Motorola. «Només te-
del 1992. Uns hostes d’altura es- d’Operacions del Comitè Olímpic dirigia ‘la cuina’ níem telèfon Abad i jo. Fèiem ser-
tan allotjats a l’establiment, in- Organitzador (COOB’92) i home vir walkie-talkie», assenyala.
augurat el 1957 com a Hotel Ma- de confiança de José Miguel Abad, dels Jocs
nila i aixecat sobre el solar de la conseller delegat del COOB’92. La llista d’envits a l’Espanya
Rambla on estaven els magat- Fontana va ser el responsable de Aconseguir que el Dream Team de fa tres dècades va incloure
zems El Siglo abans d’incendiar- totes les àrees dels Jocs, com l’ali- de l’NBA superés el pànic i desfilés també muntar una cuina amb ca-
se el 1932. Són els jugadors de mentació, el transport, la logísti- en la inauguració o contractar 600 autobusos pacitat per servir 15.000 perso-
l’NBA de bàsquet que per prime- ca o la Vila Olímpica. Només que- amb taxistes guiant els xòfers estrangers. nes, 24 hores els set dies de la set-
ra vegada en la història represen- daven fora del seu radar les finan- mana. O contractar 600 autocars
ten la seva selecció, els Estats ces (a càrrec de Josep Maria Vilá) o Cap repte es resistia al centre per traslladar 10.000 esportistes.
Units, en uns Jocs Olímpics. És les proves esportives (dependents d’operacions de Barcelona-92 «Cap empresa a Espanya els te-
gairebé la vigília de la inauguració de Manuel Fonseca). nia. Va caldre agafar d’aquí i d’allà
i els Magic Johnson, Michael Jor- dirigit per Pedro Fontana. amb un concurs», recorda Fonta-
dan i Larry Bird, afligits de pànic a Ja en la competició, quan la pla- na. Una part de la flota i dels seus
l’estadi, es neguen a desfilar a nificació va deixar pas a l’acció, conductors van arribar de l’es-
Montjuïc. Temen per la seva se- Fontana va pilotar el centre d’ope- tranger a una Barcelona on els
guretat entre tanta multitud. racions, la cuina organitzativa de serveis de navegació eren un bé
les Olimpíades, sempre enganxat a gairebé de luxe.
Randy Falco, directiu nord-
americà d’NBC Sports, està de-
sesperat. La seva cadena ha pagat
més de 400 milions de dòlars pels
drets de televisió dels Jocs per als
Estats Units i sense els nois del
Dream Team sap que l’audiència li
donarà l’esquena. Falco demana
ajuda a Pedro Fontana (Barcelona,
1952), director general d’Opera-
cions del comitè organitzador de
Barcelona-92. Fontana i l’execu-
tiu de l’NBC es desplacen fins a Le
Méridien. «L’NBC era el nostre
principal patrocinador. Ens vam
reunir amb Magic Johnson, Mi-
chael Jordan i el llavors comissio-
nat de l’NBA David Stern. Els vam
convèncer acceptant que només
desfilarien en la recta de l’estadi i
sortint des del set de l’NBC», re-
corda orgullós Fontana, 30 anys
després d’aquell moment.

L’actual vicepresident de Banc
Sabadell conversa amb EL PERIÓ-
DICO al terrat del diari, a l’Hospi-
talet, des d’on s’entreveu l’Anella
Olímpica.

Salvar la desfilada de l’NBA va
ser un dels reptes que Fontana va
haver d’afrontar abans que co-
mencessin els Jocs des de la seva

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

18 - 19
Juliol del 2022

«Venien xòfers de mig món, «No hi va haver guerra nant que he viscut. Vaig fer coses Ferran Nadeu versions per 5.749 milions entre
que es perdien per arribar a l’es- de banderes. L’alineació que mai repetiré», evoca Fonta- 1986 i 1993.
tadi de rugbi de La Foixarda. La de les administracions na, «un esportista de butaca». «Cap cap em va cobrir les
solució va ser posar taxistes de la espatlles tant com José Tres van ser les claus de l’èxit,
ciutat dins de les autobusos. Ai- va ser fonamental» Abad i ell van reclutar un exèr- Miguel Abad i no ens vam segons Fontana: la planificació, la
xò no era dins del pla director cit de voluntaris d’or, els direc- col·laboració entre les empreses i
dels Jocs», diu fent broma el prés de desenvolupar la major tius de grans empreses que van deixar avassallar» el sector públic, i l’alineació de les
banquer, que té casa seva plena part de la seva carrera en el que posar al capdavant de cada una administracions (municipal, au-
de records, inclòs el primer Cobi avui és el BBVA, Fontana treba- de les unitats de l’organització. no es va mirar el carnet polític de tonòmica i estatal). Sense oblidar
que es va fer en maqueta. «El hi llava a NH Hoteles. «Me n’havia Van acceptar el lloc cobrant de les ningú», afirma. ni els 34.000 voluntaris ni la sort.
va regalar a la meva filla María anat del BBVA enfadat perquè no seves respectives companyies. «Aquesta t’ha d’agafar treballant
José, que havia nascut el 1989, la em van anomenar director gene- Tres dècades després, el ban- i era una loteria en la qual teníem
seva padrina, la dona de Miguel ral. Abad, que va veure en mi un «¿Qui havia de dirigir l’estadi, quer contempla els Jocs utilitzant tots els números», diu Fontana,
Giménez-Salinas, que era el di- gestor de banca, és el cap que el port o la Teixonera del tennis? el mirall retrovisor del temps que destaca que tampoc «hi va
rector d’Imatge dels Jocs». més m’ha cobert l’esquena. Mai Necessitàvem gestors però no els present i cada vegada li agrada haver guerra de banderes. Es va
ens vam deixar avassallar per podíem fitxar per a dos mesos. més el que veu d’una competició parlar en quatre idiomes i rotant
Fontana havia arribat al COOB l’entorn. Professionalment va ser Vam buscar els millors i vam de- que va ser rendible (va aconse- l’ordre», afirma emocionat al re-
de la mà d’Abad el setembre del l’etapa més divertida i apassio- manar a les empreses que ens ens guir uns ingressos de 1.176 mi- cordar que la gent «es va quedar a
1990. En aquell moment i des- els deixessin. Van ser una vinte- lions i va fer front a unes despe- la ciutat i va participar de la festa»
na, tots de la confiança d’Abad, i ses de 1.173 milions) i que va per- i del medaller espanyol (se’n van
metre que la ciutat absorbís in- aconseguir 22). «Barcelona va
canviar físicament i emocional-
ment, i va disparar l’autoestima».

Fontana tornaria a dir que sí al
càrrec si l’hi oferissin avui, mal-
grat el desgast. Al seu fill Pedro,
que havia nascut un any i mig
abans, només el va veure una ve-
gada despert entre el 24 de juliol i
el 10 d’agost. «Tot just dormia i
fumava com un carreter, però te-
nia 40 anys», explica el vicepresi-
dent del Sabadell, que també va
fer fora el velocista Ben Johnson
de la Vila Olímpica per barallar-se
amb un voluntari.

Perquè va ser molt més el po-
sitiu, com l’agenda de contactes
que va construir, sobretot en l’es-
fera política, que després li va ser
molt útil. Ho admet amb els ulls
il·luminats, com sempre que par-
la dels Jocs. «Vaig plorar diverses
vegades i no soc gaire ploraner.
Em vaig emocionar amb els Ma-
nolos en la clausura o amb el tir a
l’arc d’Antonio Rebollo. Va ser
com celebrar el teu aniversari,
però no a casa teva, sinó en una
ciutat que estava preparada per a
100.000 persones». n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 20
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

«Teníem molts
policies entre
els voluntaris»

Leopoldo Rodés Castañé J. J. FERNÁNDEZ Un munt de voluntaris dels Jocs

President de Media Planning Toni Garriga de Barcelona van saltar a la pista de l’Estadi Olímpic quan

El gran amfitrió Hassiba Boulmerka celebrava el seu triomf en els 1.500
que va seduir
els membres del COI metres. Es van acostar a la corredora, que en aquell mo-

ment s’assenyalava la bandera algeriana al pit, i se la van

emportar enlaire. Semblava una celebració de fans el que

va ser en realitat una maniobra policial per reduir l’expo-

sició de l’atleta musulmana, que, amenaçada pel terro-

risme gihadista, va gosar córrer en pantalons curts.

«Teníem molts policies entre els voluntaris –recorda

Carles Ferrer Salat als 77 anys José Luis Corcuera, llavors ministre de l’Inte-

MARTÍ SABALLS De 1984 a mitjans de 1986, una vi- President de Barcelona Olímpica-92 i del COE rior–. Tants, que va caldre retirar escortes a molts alts

La figura clau del doble càrrecs; ens faltaven policies». Per a la seguretat de l’Es-
èxit als despatxos
venda a la zona alta de Barcelona es va convertir en un i al medaller tat, els Jocs eren una guinda descomunal d’un any que no

lloc clau per complimentar els 85 membres del Comitè havia arrencat al gener, sinó l’octubre anterior amb la

Olímpic Internacional (COI) que havien de decidir la Conferència de Pau de Madrid, i que es prolongaria fins a

candidatura dels Jocs de 1992. ¿Els amfitrions? Leopol- acabar l’Expo de Sevilla, «o sigui –diu Corcuera–, amb

do Rodés (Barcelona 1935 - Aiguaviva 2015) i la seva do- ocasions de perill dia rere dia».

na, Isabel Vilà. «Aquells dos anys que van precedir el Unes paraules de Juan Antonio Samaranch, president

nomenament de Barcelona com a ciutat olímpica –17 del COI, li van apujar la tensió. Va ser dies abans de co-

d’octubre de 1986– el meu pare va viatjar pel món per mençar els Jocs, en una cita d’alts càrrecs. «Hi havia Fe-

anar a veure i convidar a Barcelona els membres del co- lipe [González], hi havia el rei Joan Carles... Samaranch va

mitè olímpic», explica el seu fill Alfonso. Leopoldo Ro- ROGER PASCUAL L’esport havia estat molt pre- dir que tot sortiria bé, tot a l’hora fixada..., però que un sol

dés va ser el gran seductor, el venedor de Barcelona, el incident de violència ho convertiria tot en un fracàs», re-

que es movia entre bambolines, liderant la presentació sent en la vida de Carles Ferrer Salat des de petit: va ser «Samaranch ens va lata Corcuera. Quatre anys des-
dir que un sol incident prés, un atemptat va enfosquir
de la societat civil. «El meu pare venia la ciutat, qualse- tennista professional, va arribar a ser campió d’Es- violent ho convertiria els Jocs d’Atlanta.
tot en un fracàs»
vol barri, explicant els projectes de futur, la història, la panya, a jugar a la terra batuda de Roland Garros i a A la cerimònia d’inauguració,
Corcuera estava assegut amb
cultura, sobretot l’arquitectura. Formava part d’un l’herba de Wimbledon i a comandar l’equip espanyol de

equip irrepetible al costat de Joan Antoni Samaranch, la Copa Davis. Després de penjar la raqueta es va sub-

Pasqual Maragall i Carles Ferrer Salat. I amb ells, totes mergir en l’àmbit empresarial, i va presidir primer Fo- Nelson Mandela i el ministre de l’Interior francès, Philippe

les institucions de la mà. ment del Treball i posteriorment la CEOE. Però, després Marchand. Un agent li va portar un sobre. A dins, fotos de

Allò que van somiar un grapat de persones es va aca- de deixar la direcció de la patronal, el 1984 va decidir tots tres a la seva grada. «Els hi vaig mostrar, i es van posar

bar de transmetre a tota la societat civil», explica el seu tornar-se a capbussar en el món de l’esport i va ser un a mirar al cel, a veure si veien des d’on ens havien agafat»,

fill. Leopoldo Rodés va aprendre els perfils, aficions, què dels homes clau de la jugada esportiva que va posar recorda. El 1992, això era gairebé màgia. «Les fotos venien

els agradava, de tots els membres del COI: «Organitza- Barcelona del revés per sempre. des de molt amunt –diu, sense aclarir si d’un satèl·lit o un

va sopars familiars a casa, amb totes les anècdotes que El seu bon amic Juan Antonio Samaranch el va aju- avió–. Aquells dies, les matrícules de cotxes agafades des

Casa seva es va un pugui pensar». Res se li es- dar a entrar en el moviment olímpic. El 1985 Ferrer Sa- de tan amunt arribaven gairebé en temps real a la policia.
convertir en lloc capava a l’home que liderava la
de trobada amb gestió de la publicitat a Espanya lat no només va ser nomenat membre del Comitè Olím- Els americans ens van prestar tecnologia que fins alesho-
els membres del COI a través de l’agència Media
Planning, que va acabar venent pic Internacional sinó que també es va convertir en el res només passaven als seus cosins britànics». n

president de l’associació Barcelona Olímpica-92. Com

a cap visible del suport empresarial als Jocs Olímpics, va

al grup francès Havas. Va ser gairebé tot a la ciutat que el començar a reunir diners i complicitats amb l’objectiu

va veure néixer. De president de l’Institut d’Empresa Fa- de portar el foc olímpic al peveter de Montjuïc. Va viatjar

miliar i impulsor del Macba a president de la Fundació a les 24 ciutats rivals per conèixer el nivell dels contrin-

Ramon Llull. Una vegada obtinguts els Jocs, el seu paper cants abans de ser, el 16 d’octubre de 1986 a Lausana, el

va passar a un segon pla, tot i que la seva veu camí de primer a prendre la paraula per presentar la candidatu-

1992 sempre es va escoltar com a membre del COOB’92 ra de la capital catalana, que resultaria ser l’elegida

i la seva comissió executiva. Durant els Jocs va ser el pre- l’endemà. José Luis Corcuera

sident de l’Olimpíada Cultural. Des d’aleshores, Rodés Mig any després, el 27 de maig de 1987, Ferrer Salat Ministre de l’Interior

va ser convidat als següents Jocs Olímpics, va acabar sent va celebrar una altra designació olímpica, al ser escollit

«un amic de la família olímpica», explica el seu fill. n president del COE. No només va tenir un paper fona-

Va crear el programa mental en la consecució dels
ADO, que va disparar Jocs sinó que també va ser de-
a 22 les 4 medalles cisiu en la pujada espanyola al
espanyoles de Seül medaller de Barcelona, gràcies

a la seva decisió d’engegar el

programa ADO (Associació d’Esports Olímpics 1992),

unes ajudes que van contribuir a l’enorme salt de quali-

tat i resultats: de les 4 de Seül a les 22 a Barcelona. El

1992 Espanya va obtenir gairebé tantes medalles com en

tota la història dels Jocs d’Estiu i Hivern anteriors (27).

Un altre motiu d’orgull per a l’extennista abans de la se-

va sobtada mort el 1998, quan només tenia 57 anys. n

Albert Bertran López Contreras

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 21
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

Sánchez, Cruz Novillo, Carlos Rolando, Yves Zimmermann i Eric Satué) i es va

obrir un concurs per triar el logotip olímpic.

1986. Amb prou feines hi havia ordinadors per a disseny (potser algun Ma-

cintosh). Trias, ara retirat, enumera les seves eines: DINA4, paper de ceba, un

retolador Edding negre i un Pantone de color gris fosc. A mà i en blanc i negre. Així

va néixer el logo-atleta, el primer logotip olímpic de figura antropomòrfica. Tres

formes senzilles. Cap, braços i cames. L’equip de Trias va assegurar que sembla-

BERNAT GASULLA va que saltés o que corregués. «Qualsevol d’aquestes El dissenyador ara
coses em valia», ha recordat posteriorment Trias. El retirat va crear a mà
1986. Havien passat tres anys des que Josep disseny barceloní acabava de trencar barreres, des- i en blanc i negre
Maria Trias (Barcelona, 1948) va perdre el marcant-se de la rígida tradició olímpica. «Ah, també la imatge dels Jocs
concurs per dissenyar el logo de la candi- volia ser asexuat», va reblar fa anys el dissenyador.
datura de Barcelona per als Jocs del 1992. El
gat a l’aigua se l’havia emportat America Després van venir els colors. Blau, groc i vermell.
Sánchez, autor de l’escuradents que va aju-
dar que la capital catalana fos triada seu Primaris i amb força. Hi va haver qui va esmentar Joan Miró. «Més que a Miró,
olímpica. Aquella primera derrota va obrir
a Trias la porta definitiva. Quedaven sis Josep Maria Trias El Periódico els meus traços s’assemblaven als de Picasso ael Col·legi d’Arquitectes», va re-
anys per als Jocs Olímpics i tot eren presses.
L’organització es va posar en contacte amb Dissenyador cordar Trias, autor també de la imatge del metro de Barcelona i de la renova-
ell i cinc dissenyadors més (l’esmentat
El creador del ció de TV-3. Ellogo-atleta va convèncer el jurat. Després de la victòria, a córrer.
‘logo-atleta’
Un pressupost que ara fa riure (tres milions de pessetes) per customitzar el

nounat logo. El disseny de Trias havia de donar peu als pictogrames per a 32

esports i 82 àrees de servei i equipaments i facilitar la comercialització.

Després va arribar el matrimoni amb el Cobi. Però això són figues d’un

altre paner. n

El que menys gent recorda és que Ricard, nascut fa 93 anys a la capital ca-

talana i excel·lent dissenyador d’objectes d’ús quotidià (des d’ampolles de

colònia per a les firmes Puig i Carolina Herrera fins als cendrers Copenha-

guen), va participar en la carrera dels Jocs des de l’inici, ja que seva és la cap-

sa màgica que contenia el dossier de la candidatura que es va presentar al

Comitè Olímpic Internacional: mentre altres aspirants van entregar uns fo-

lis units per típiques anelles de metall o en una carpeta de plàstic, Barcelo-

RAFA JULVE na va evidenciar des del principi amb aquell moble Seva és també la
de fusta exòtica que volia anar a més i modernitzar ‘capsa màgica’ que
Hi ha experts i aficionats al disseny in- la cita olímpica des dels fonaments, com bé es va duia el dossier de la
dustrial i a l’olimpisme que respondrien apreciar amb la mateixa torxa. candidatura olímpica
sense titubejar quan se’ls pregunta qui va
donar fons i forma a la torxa dels Jocs «Llavors Barcelona no era la ciutat coneguda
Olímpics de Barcelona-92. André Ricard
va ser el pare d’aquell artefacte que Epi, que és avui –va declarar Ricard a aquest diari fa uns
després de 9.482 rellevistes més, va por-
André Ricard Francesc Casals tar fins a l’arc que empunyava Antonio anys–. Calia demostrar la seva modernitat i l’actualitat que tenia, tant en
Rebollo per llançar la fletxa que va encen-
dre el peveter en un moment que quedarà els materials com en el disseny. Va ser la primera torxa que va trencar amb
forjat a foc en la història de la ciutat.
Dissenyador industrial la tradició de torxes antigues. Va ser la primera que va dir: ‘Soc d’aquest

El pare de la torxa que temps i no soc del passat’». Feta d’alumini injectat, plàstic i cuir, amb prou

feines pesava 1,2 quilos i feia 66 centímetres. Com els dissenys quotidians

va obrir una nova era de Ricard, va ser tot un èxit que va transcendir la seva comesa. Es van ven-

dre per 15.000 pessetes als rellevistes que no eren voluntaris (que la rebien

gratis). Ara encara es venen per més de 1.000 euros a internet. n

fer sonar la música en El triunfo (1991), la seva primera novel·la. El súmmum

és que Gato Pérez, el cantant que li havia donat vol literari i una segona vida,

va morir el 1990. Era el pitjor dels temps per al formidable ritme urbà barce-

loní, sobre el qual encara es discuteix si es va forjar en el nucli gitano de Gràcia

o en el del Raval, si va ser un invent del Pescaílla (Antonio González Batista)

o de Peret (Pere Pubill Calaf). El que no es discuteix és que tots dos van ser ar-

tistes genials i que a efectes populars Peret va ser el rei de la rumba catalana.

RAMÓN VENDRELL Però llavors Los Manolos (vegeu la pàgina 26) El formidable ritme
van tenir un gran èxit amb la seva versió patilluda urbà barceloní
Escombrada per la rumba marginal i amb d’All my loving (1991) i Peret va ressuscitar per al era un fantasma
el seu monarca entregat al culte evangè- món de l’espectacle. Més viu que la fam, l’autor d’El a principis dels 90
lic des del 1982, quan ja la seva cosina mig amic o El muerto viviente (meravelles per les
quinqui l’havia arrossegat com si fos un
Seat 1430 FU a la fuga, la rumba catalana quals qualsevol cantautor oficial mataria) va com-
era a principis de la dècada del 1990 un
fantasma que només recordaven quatre pondre Gitana hechicera, irresistible oda a la Barcelona popular que en versió Peret Arxiu
gats. Bé, per ser una mica més precisos,
almenys 11 gats: els 10 membres de Los bilingüe català-castellà va culminar l’actuació de Peret, Los Amaya i Los Ma-
Manolos i Francisco Casavella, que la va
fer sonar com comptats escriptors saben nolos en la cerimònia de cloenda de Barcelona-92. Des d’aquell moment Músic

successives generacions d’artistes locals s’han apropat a la rumba catalana El rei de la rumba que va

i Barcelona ha pres certa consciència de tenir en aquest gènere un patrimo-

ni cultural de primer ordre. Cantin amb mi (si posen l’accent en la primera e ressuscitar el seu ‘invent’

de Peret la melodia els sortirà sola): El rey Peret es poderoso / el rey Peret tiene

poder. Peret va morir el 2014. n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 22
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES
Elisenda Pons

CARLOS MÁRQUEZ DANIEL Mari Carmen Rodríguez / Joan mai els havien fet una foto des d’un ordinador. Es van fer
Sonet / Herminia Martínez
Hi va haver un temps en què passejar per Barcelona amb fotografies amb esportistes, van aconseguir amistats
una americana blava amb el logo olímpic a la solapa era Voluntaris de 1992
senyal de distinció. «La gent et saludava». Eren els ele- que encara avui perduren (en alguns casos, amb mem-
gits: els voluntaris dels Jocs de 1992. S’hi van presentar La Barcelona
més de 100.000, però van ser 44.767 (13.540, en el cas que compartia bres de delegacions olímpiques) i es van fer un embolic
dels Paralímpics) els que aquell calorós juliol van donar un mateix somni
forma a les millors olimpíades de la història. Avui, 30 dels grossos amb els idiomes malgrat que disposaven
anys després, recorden amb superlatiu afecte aquella Montserrat Ribas, en canvi, va dedicar les vacances a
etapa de les seves vides. I amb nostàlgia, perquè si bé és la seva tasca com a voluntària olímpica. Tenia 26 anys, li d’una guia amb les frases de supervivència per fer front
cert el tòpic que qualsevol temps passat sempre va ser va tocar el Palau Sant Jordi i esperava aquell moment des
millor, coincideixen que moltes de les virtuts socials i po- dels 18. «El primer dia teníem torn, però a partir del se- a qualsevol consulta forastera.
lítiques d’aquella època brillen avui per la seva absència. gon, ja vam treballar matí, tarda i nit. I amb bona cara,
perquè tots volíem que les coses es fessin bé». Joan So- Els quatre voluntaris consultats per aquest diari coin-
Aquell «à la ville de...» de Juan Antonio Samaranch, el net tenia 20 anys i s’encarregava de les dades del pen-
17 d’octubre de 1986, no era només fruit de la rotació tatló modern. Es va fer voluntari als 15, més per inèrcia cideixen que avui seria molt difícil emular aquell esperit
continental (el 1988 es van celebrar a Seül) o de la pro- que per convicció; tot un símptoma de l’ambient que es
mesa en infraestructures i equipaments. Tampoc amb respirava a la ciutat. olímpic. «Barcelona era una festa participada i tothom
l’obertura al mar o la creació d’un nou barri n’hi havia
prou. Brandir una cartera de desenes de milers de volun- Tenen anècdotes simpàtiques, com l’exitós motí que estava orgullós de formar part de la ciutat. Es respirava
taris va ser, sens dubte, un dels punts d’or davant els van perpetrar els voluntaris de la Vila Olímpica després
aparadors de París o Amsterdam. S’obrien sis anys de comprovar que l’organització pretenia alimentar-los un ambient d’alegria i felicitat que era contagiós. Avui no
d’obres, de ciutat potes enlaire; però també sis anys de només a base d’hamburgueses del McDonalds de la ron-
preparació i minuciosa gestió. Perquè els voluntaris se- da Litoral. O l’error que va tenir l’equip de Montserrat queda gaire de tot això. Vivim en un món més crispat i no
rien els principals ambaixadors de Barcelona. menjant empanades durant setmanes després que algú,
al realitzar la comanda, confongués unitats per quilos. O tinc clar que un altre gran esdeveniment pugui tornar a
«No va sortir d’avui per demà ni hi va haver improvi- la reticència dels atletes a l’hora d’acreditar-se, ja que
sació: vam treballar moltíssim i ens vam formar perquè cohesionar la ciutat. Però és veritat que ens falta un pro-
tot sortís bé», recorda Mari Carmen Rodríguez, encarre-
gada de les acreditacions de la Vila Olímpica. El 1992 te- jecte o un objectiu col·lectiu», sosté el Joan. La Montser-
nia 28 anys i va compaginar els Jocs amb la feina. Her-
minia Martínez tenia 37 anys; destinada al mateix punt. rat afegeix «la cultura de l’es- «Ser voluntari implica
Després d’uns mesos a l’atur, a l’abril, quatre mesos forç», «fer sense esperar ni de- sentir més la ciutat.
abans que Antonio Rebollo encengués el peveter, va tro- manar res a canvi». I coincideix Això no s’ensenya
bar feina. Perillava el seu paper de voluntària, però els que falta il·lusió. «La gent no- a la joventut»
caps li van posar totes les facilitats perquè pogués com- més pensa en si mateixa, i la
plir amb la ciutat. «Avui no seria tan habitual que et per-
metin destinar tant temps a un esdeveniment extern». ciutat és molt diferent, no brilla,

està bruta...; no tenim una visió col·lectiva de les coses i

tampoc els polítics, tot i que pensin diferent, tenen ga-

nes de posar-se d’acord en res», suma l’Herminia.

La Mari Carmen sí que ha vist un halo d’esperança

amb la pandèmia. «Hem ajudat més els nostres veïns.

Però ja ha passat...». Com també es va esfumar el re-

coneixement als voluntaris més enllà de dedicar-los

una plaça i d’avisar-los per a les efemèrides. «És ne-

cessari –acaba el Joan– inculcar el valor del treball

comunitari i no quedar-nos en l’anècdota. Ser volun-

tari implica sentir més la teva ciutat. Participar i no ser

només espectador. Això no s’inculca en el nostre jo-

ves, i és, segurament, el millor llegat que ens van

deixar els Jocs del 92». n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 23
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

Marián Aguilera recorda l’aniversari olímpic des de Los Angeles. Fa quatre

anys i mig que li van trucar per fer una pel·lícula i s’hi va quedar. Allà o aquí, no

deixen de preguntar-li per Los hombres de Paco. Encara li envien cartes per pro-

tagonitzar aquesta història d’amor entre dues dones de principis dels 2000.

«Tinc un munt de seguidores que s’han convertit en amigues».

Aguilera podria resumir en dues paraules el seu periple estant en la quinze-

na amb flama olímpica: «Vaig aprendre molt», promet. «Va ser tan artístic... Ho

ANA SÁNCHEZ va dirigir Rosa Vergés. Va ser la que va confiar en mi. «Era com un somni.
No sé on em va veure –s’encongeix d’espatlles–. Era tan gran tot, que
«La sirena d’Empúries», la denomina en- Sempre m’han sortit les coses una mica així. De sobte crec que no estava
cara algun bloguer nostàlgic. Tenia 15 anys hi ha algú que et truca: ‘Escolta, ¿vols fer aquesta de- ni nerviosa»
quan va desembarcar amb la flama olímpi- essa grega que arriba en un barco?». Peròno, aquests
ca davant la mirada sense parpellejar del
món. Això va ser cinc anys abans que com- dies no es buscarà per Youtube. «No soc gaire de veu-
partís fama adolescent amb Elsa Pataki a Al
salir de clase. Més d’una dècada abans que es re’m», assegura. ¿No va perdre el cap amb tanta atenció olímpica? «No he sigut
convertís en la icona LGTBI de Los hombres
de Paco. «Era com un somni», confessa l’ac- Marián Aguilera Joan Castro mai una persona de posar l’ull en l’impacte que produeix», es treu importàn-
triu 30 anys després. «Era tan gran tot, que
crec que no estava ni nerviosa –riu–. Jo crec cia. Va començar en això amb set, vuit anys. Amb 15 ja havia actuat al Romea. ¿La
que ni hi era».
Actriu moral olímpica? «A mi em van culturitzar –apunta–. Des del punt de vista ar-

La sirena que va portar tístic, actoral... És la part que m’emporto. Que no era només baixar de la barca i

caminar. Després havia de llegir uns poemes, i tenia allà Núria Espert, Irene Pa-

la flama olímpica pas... Déu meu, no em distragueu amb la part de la barca, que després ve el difí-

cil –riu–. Que és on es veurà si valc o no valc». ¿Va ser allà on es va convertir en

actriu? «Probablement allà vaig prendre la decisió de quina part em movia». n

tadi Olímpic. No va poder ser a la cerimònia inaugural. La seva última ac-

tuació va ser precisament cantant a Barcelona el famós tema al costat de

la seva admiradíssima Caballé la nit del 8 d’octubre de 1988. L’estiu abans

tots dos havien posat a prova la seva química en directe amb una actua-

ció al Ku Club d’Eivissa. Mercury era un apassionat de l’illa. Era famós per

les festes que organitzava.

Aquest homenatge a la ciutat comença amb gran suavitat i harmonia i

MARTA CERVERA acaba amb un clímax grandiós. Es tracta d’una peça A priori barrejar lírica i
lluminosa carregada de força on la pirotècnia bel- rock semblava marcià,
Molt abans que comencessin els Jocs cantista de Caballé es fon amb la genialitat de Mer- però la connexió
Olímpics de Barcelona-92 va tenir lloc cury en un duel singular on tots dos brillen. va ser màgica
una de les trobades musicals més emo-
cionants i sorprenents del segle XX. Les A priori la unió de la lírica i el rock semblava mar-
olimpíades barcelonines van comptar
amb un himne d’excepció dedicat a la ciana, però la connexió entre tots dos va ser màgi-
ciutat interpretat per dos divos, un del
F. Mercury i M. Caballé rock, Freddie Mercury, i un altre de ca. Barcelona és un tema que encara avui, 30 anys després, emociona. Des del
l’òpera, Montserrat Caballé. El cantant
Cantants britànic va morir a causa de la sida l’any 2012 compta amb una versió amb orquestra, una cosa que no va ser possible
abans que s’encengués el peveter a l’Es-
Dos divos per a fer al seu dia per falta de temps i dels compromisos de Caballé. Tot i que gra-
l’himne de Barcelona
var el disc no va ser senzill l’esforç va valer la pena. Cap va oblidar aquella ex-

periència. Per a Mercury, autor de la composició, gravar amb la seva cantant

preferida va ser un somni. Per a Caballé, un salt a una altra dimensió de la mà

d’un creador que la va enlluernar amb la seva enorme musicalitat i el seu ta-

lent. Més enllà d’himne olímpic, Barcelona és un emblema immortal. n

sens cap dubte, un toc de modernitat, d’estar a l’última; es va decidir que,

radicalment, tota imatge que donés la ciutat estigués dissenyada, davant una

tradició olímpica molt carrinclona. D’allò va quedar una cosa intangible, que

sempre són les millors, la imatge d’una ciutat fresca i creativa», conclou.

De l’enumeració de com va participar Capella en els Jocs, llavors amb el

seu soci en el camp del disseny gràfic Quim Larrea, es desprèn què significa

que tot estigués dissenyat. «Érem assessors del COOB’92 en el que es va dir

ERNEST ALÓS el Projecte Finestres: a qui encarregar que tot el que «D’allò en va quedar
aparegués a la finestra de la televisió i oferís una una cosa intangible,
El 92 li va agafar l’arquitecte i avui expre- imatge de Barcelona estigués dissenyat. Les tan- la imatge d’una
sident del FAD Juli Capella com a activista ques dels cavalls, els piloters, els podis, els magne- ciutat creativa»
i agitador del diseny; la seva carrera ar- siers de la gimnàstica, els prismes amb els números
quitectònica començaria més tard. L’any
abans, als seus 31 anys, s’havia posat al de sortida en la pista d’atletisme, les cadires dels
capdavant, en temps de Ferran Mascarell
amb la batuta de la cultura municipal, de jutges... Vam participar també en el projecte Casa Barcelona, de l’olimpíada Juli Capella Elisenda Pons
la Primavera del Disseny, «l’inici –diu–
de l’apoteosi del disseny, d’una efer- Cultural: una casa amb 38 objectes dissenyats expressament per posar-los Arquitecte i expresident del FAD
vescència brutal». ¿Quin va ser el paper
del disseny a Barcelona-92? «Li va donar, en producció. I finalment en l’exposició de les Drassanes Disseny Olímpic Bar- Els Jocs
del disseny
celona 92, en què es va recollir absolutament tot el que s’havia dissenyat:

uniformes, tiquets, marxandatge, els diversos candidats en el concurs de la

mascota i la seva evolució, els uniformes, el llibre d’estil de Trias... ¡Coses que

avui sorprendrien, com que van ser els primers Jocs en què es va dissenyar

el grafisme electrònicament!». n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92
dels Jocs
de Barcelona ELS PERSONATGES

EMILIO PÉREZ DE ROZAS — Aquesta és, amb perdó, la gran Lluís Bassat
diferència del que ens acaba de
És una ment privilegiada. Té un succeir ara i és que, llavors, sí que Organitzador de
do de gents increïble. El seu dis- hi va haver algú que tenia alguna les cerimònies
curs és impecable, bé, n’ha viscut cosa al cap, una determinació, un d’inauguració
tota la seva vida. O, potser, ha vis- somni, un desig, una necessitat i clausura.
cut més de ser un geni de les idees. com a alcalde, com a barceloní, per
De l’estratègia comunicativa. De millorar la ciutat de Barcelona, co- «Barcelona
la imatge. De la publicitat. De sa- sa que jo enyoro en aquests mo- era la núm. 1
ber com conquerir la gent i les se- ments i ho enyoro molt, fins i tot del món i ja no
ves ments. massa. No veig que existeixi la ma- ho és, ¿per què?»
teixa determinació i capacitat
Lluís Bassat (Barcelona, 1941) d’influir en millorar la ciutat com
va ser un dels grans artífexs de va tenir el Pasqual.
l’èxit dels Jocs Olímpics de Barce-
lona-92, ja que va posar tot el seu — Determinació i compromís,
enginy, el de la seva companyia i, perquè Maragall estava entossu-
sobretot, el dels seus amics i con- didíssim en això.
tactes al servei d’una cosa que — Perquèl’importantéssaberquè
tothom considera que és, va ser, vols fer, com ho faràs, amb qui ho
la primera gran carta guanyadora faràs, quins instruments utilitzaràs
d’aquella Barcelona ja en marxa, i, sobretot, compartir-ho amb la
llançada, cap a l’èxit olímpic, es- gent més preparada i capaç. Això és
portiu, social i mundial: la inau- el que et compromet a intentar re-
guració dels Jocs. alitzar-ho. I el Pasqual hi estava
compromès perquè ho havia ver-
El primer dia és el més impor- balitzat, ens ho havia dit a molts.
tant, diuen. La resta són 40 cam- No només ho volia fer, també ho
pionats del món junts, realitzats a havia fet públic davant els seus
la mateixa ciutat i això, la veritat, electors.
ja s’havia repetit moltes vegades
en molts llocs del món. És més, es — I,possiblement,finsitoteraun
fan cada any en desenes de països. bon moment perquè Barcelona ho
El que mai s’havia fet és una ce- intentés per la porta gran.
rimònia inaugural com la de la — El segon punt per aconseguir
fletxa de foc, la del mar Medite- una transformació i un èxit com
rrani de la Fura dels Baus o el càn- aquells de la ciutat és que es van
tic dels millors operistes del món. ajuntar, en efecte, totes les estre-
lles, totes van coincidir dins, repe-
— M’han dit que vostè ho té tot, teixo, de l’enorme complexitat i di-
tot, tot, fresc, recent, al seu cap. ficultat del repte. Per exemple,
¿És cert? sense Joan Antoni Samaranch al
— Tan cert com que estic acabant capdavant del moviment olímpic,
un llibre sobre aquelles coses que possiblement hauríem perdut da-
m’han impactat en la meva vida i, vant París. I Barcelona va tenir la
sens dubte, els Jocs Olímpics en immensa sort de comptar amb Sa-
són una. I sí, els tinc fresquíssims, maranch del nostre costat, cosa, i
no només perquè formen part de la em dol dir-ho, que la ciutat encara
meva vida professional i van ser, no li ha agraït prou. Mai ningú ha
per què ocultar-ho, un dels grans fet tant per Barcelona com Joan
èxits de la meva vida, de la vida de Antoni Samaranch.
tots, sí, sinó perquè també van
contribuir a crear grans complici- — I pel que fa al primer dia, al dia
tats al meu voltant i, per descomp- més arriscat de tots, al dia clau, no
tat, amistats que encara duren. I només van confiar en vostè i el seu
això, cregui’m, és meravellós. equip sinó que els van comprar
totes les seves idees.
— Doncscomencem,m’hoposa- — Tercera raó èxit tan immens:
rà vostè massa fàcil. van tenir amplitud de mires. Van
— El primer que cal ressenyar, ser valents i això, en aquells dies,
destacar i aplaudir és la determina- és digne de ressenyar, especial-
ció de Pasqual Maragall a organit- ment en les persones de Mara-
zar uns Jocs Olímpics, amb tota la gall, Samaranch i José Miguel
complexitat que això suposa a tots Abad. Quan vam guanyar el con-
els nivells. Quan jo li vaig fer la seva curs per organitzar les cerimòni-
campanya electoral per intentar es d’obertura i clausura en com-
ser alcalde de Barcelona em va ex- panyia d’Ovidio, van acceptar
plicar que un dels eixos fonamen- coses que eren molt arriscades,
tals de la seva tasca, de la seva vida, com l’encesa del peveter amb un
com a alcalde, si guanyava, era arc i una fletxa creuant el cel de
portar els Jocs a Barcelona i es va l’estadi. Però, insisteixo, van ser
deixar la pell perquè així fos. valents i van dir: ‘¡Endavant!, as-

— Determinació, una paraula
gairebé en desús, ¿oi?

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

24 - 25
Juliol del 2022

Noa Omedes El publicista i creatiu coses molt bé. Miri, tots els que
Lluís Bassat, la setmana vam participar als Jocs, tots, des
passada, al seu despatx del primer polític a l’últim ciutadà
de Barcelona. espanyol, no només català, érem
conscients que el món ens estava
sageu-ho i, per nosaltres, ¡en- mirant, que estàvem passant un
cantats, som-hi!’. examen i vam voler demostrar al
món com n’érem de bons. En tot. I
— Iaixíambtotelqueelsvanpro- ho vam aconseguir. ¿Com? Doncs
posar per a aquell gran dia, ¿no? com s’aconsegueix tot en aquesta
— Doncs sí. Van veure amb uns vida, amb intel·ligència, complici-
ulls meravellosos l’actuació de la tat, col·laboració, idees, insistèn-
Fura dels Baus, que a molta gent, cia i, sobretot, perseverança. ¿Sa-
en aquells temps, els feia, incom- ben quantes vegades ho vam as-
prensiblement, fins i tot por, per- sejar tot, fins i tot els números
què els havien espantat alguns dels amb centenars de participants?
seus cridaners espectacles i, tan- ¿Saben quantes?
mateix, van acceptar encantats el
número del mar Mediterrani. — Ni idea, però m’ho imagino.
— No, no s’ho imagina: van ser 44
— I gairebé traslladen el Liceu a vegades ¡44 vegades! ¡Com no ha-
l’Estadi Olímpic de Montjuïc. via de sortir bé! Tothom em deia:
— No, no, el vam portar, el vam «Lluís, tot depèn de tu; si la ceri-
portar. Això sí que va ser innovador. mònia inaugural surt bé, els Jocs
Mai s’havia fet òpera en una ceri- seran el més gran dels èxits, per-
mònia olímpica, sempre es canta- què aniran sobre rodes després del
ven cançons lleugeres. Però, ¿què vostre èxit». I, sí, sí, un sentia cada
pretenia jo? Que la cerimònia inau- dia aquesta responsabilitatperquè
gural dels Jocs Olímpics fos l’anun- l’únic que és diferent d’uns Jocs als
ci publicitari més gran de Barcelo- altres és la cerimònia inaugural.
na, Catalunya i Espanya mai mos-
trat al món, i en aquest sentit, sabia — Suposoquevadormirmoltpoc
que, a Nova York, sabien qui eren durant les últimes setmanes.
els nostres millors cantants, que — Jo, els set mesos abans de la
eren, evidentment, Montserrat cerimònia inaugural, no vaig tre-
Caballé, Alfredo Kraus, Josep Car- pitjar el meu despatx ni 12 mi-
reras, que va ser el director musical nuts. Anava cada matí a les vuit a
de les nostres dues cerimònies, l’estadi i tornava de matinada a
Plácido Domingo, Teresa Bergan- casa meva, dissabte i diumenge
za, Jaume Aragall i Joan Pons. Jo sa- inclosos. Vaig perdre la noció del
bia que, apareixent ells, el món se temps. No sabia ni quin dia era de
sorprendria que, en efecte, aquests la setmana, ni quina data era.
fenòmens fossin espanyols. Allò va Només sabia els dies que faltaven
ser, insisteixo, arriscat i innovador, per al dia D, només això. 34, 33,
però a tots els va encantar la idea. 32, 31, 30..., aquest era el meu re-
llotge. Jo i el meu equip: Pepo Sol,
— Digui’m la veritat, que sé que Manuel Huerga... fins a les 165
ho farà, ¿és cert que Julio Iglesias persones que vam treballar jun-
es va enfadar amb vostè per no tes, que haguéssim donat la vida
contractar-lo per a un esdeveni- l’un per l’altre.
ment tan destacat?
— És cert que li van preguntar ai- — ¿Què enyora de tot allò?
xò, sí, però no és cert que s’enfadés — Barcelonaeralaciutatnúmero1
amb mi, al contrari. Va tenir una del món i ja no ho és, ¿per què? Que
resposta molt intel·ligent: «Nor- Barcelona hagi perdut tota aquella
mal, no som ningú en música po- força, tot aquell impuls, és tremend
pular, no tenim els Beatles ni els i molt dolorós per a un barceloní.
Rolling Stones, i Lluís Bassat ha fet Que sàpiga que Barcelona va sortir
molt bé en contractar els millors dels Jocs per davant de Nova York,
cantants d’òpera del món que, a París, Tòquio o Roma. Era el destí
excepció de Luciano Pavarotti, tots preferit del món sencer. Quina pe-
són espanyols». Magnífica res- na, cony, que, en 30 anys, no s’ha-
posta, la veritat. gi tornat a fer una cosa d’aquest ni-
vell, d’aquesta envergadura, d’a-
— ¿Perquèelsvasortirtottanbé? questa altitud de mires, una cosa
— Perquè els espanyols fem les que posi tots els barcelonins al dar-
rere d’un projecte. Ara ens agrada
barallar-nos. No dic que aquest
atractiu l’hàgim perdut del tot,
perquè encara en queda alguna co-
sa, però o fem alguna cosa aviat o
aquest bon record s’acabarà.n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 26
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

Los Manolos CAROL ÁLVAREZ Amb els seus 288
metres, la torre s’ha fet
Grup de música Norman Foster va celebrar el seu 60è ani-
versari amb una festa a la torre Collserola, un espai emocional
Rumba, patilles i grans solapes a la qual va assistir Pasqual Maragall en- entre els barcelonins
en la festa de la modernitat tre altres. Era el 1995 i l’arquitecte que va
dissenyar l’eix neuràlgic de comunica- Més recentment, la seva ambició l’ha
RAFAEL TAPOUNET i Los Amaya, en l’aquelarre rumber que el cions que va enviar el senyal de televisió portat a elevar els objectius i aliar-se amb
9 d’agost va posar el fermall a la ceri- dels Jocs Olímpics de la ciutat a tot el món iniciatives de sostenibilitat del futur, com
Los Manolos eren 10 tios i cap es deia Ma- mònia de cloenda de Barcelona-92, recorda encara aquell moment entranya- el disseny de la primera ciutat 100%
nolo. Agermanats per l’afició a la música, aquell inoblidable pandemònium que va ble. Un altre arquitecte, Justo Isasi Focho ecològica del món, Mascar, a Abu Dhabi,
van forjar el seu vincle a finals dels 80 als acabar amb Constantino Romero dema- havia recreat en una il·lustració la portada previst per al 2025.
bars del barri d’Hostafrancs, el tercer nant als atletes que baixessin de l’esce- del còmic de Tintín Objectiu la Lluna subs-
vèrtex, juntament amb Gràcia i el carrer nari de fusta mentre els artistes pujaven tituint el coet per la torre de Foster, i li van La torre de Collserola, que disposa
de la Cera, del triangle d’or barceloní de la a una grada de ciment per quedar segurs regalar l’esbós en l’aniversari. d’un mirador de 350 graus obert al públic,
rumba catalana, un gènere que ells, paios en cas de catàstrofe. desplega la seva funcionalitat també amb
amb ganes de festa, van abraçar amb una El disseny de la torre, que va unir en el espais per atendre congressos i reunions.
barreja d’entusiasme sincer i distancia- En contra de la creença popular, Los projecte les companyies Telefónica i Tele- Va ser inaugurada el 1992 i amb els seus
ment kitsch. Amb un repertori basat en Manolos no van interpretar aquell dia la visió Espanyola, a més de l’ajuntament, 288 metres d’altura s’ha fet un buit emo-
números clàssics de Peret i Gato Pérez, seva lectura del pseudohimne olímpic buscava el menor impacte visual però al- cional entre els barcelonins, que la conei-
temes propis i estàndards de tota la vida d’Andrew Lloyd Webber Amigos para si- hora necessitava convertir el nou edifici xen com el pirulí, i l’han integrat amb
passats pel ventilador, Los Manolos van empre, que va acabar convertint-se en en un símbol de modernitat d’atractiu in- normalitat a la seva skyline juntament
causar certa sensació gràcies a la seva es- una altra fita de la seva acolorida carrera ternacional i alhora garantir-ne la funcio- amb el Tibidabo i Montjuïc.
tètica retro de patilles falses, ulleres de (l’explicació és senzilla: l’actuació era en nalitat. I no hi havia ningú millor que l’ar-
mirall, pantalons de potes d’elefant, play back i ells encara no havien gravat la quitecte britànic Norman Foster per con- Foster, casat amb l’espanyola Elena
grans solapes i colls de tipus avió, un gest cançó quan es va dissenyar l’acte). Sí que ciliar aquests dos conceptes. Ochoa, ha desenvolupat altres projectes al
gairebé subversiu en aquella Barcelona la van tocar, tanmateix, en el tancament país, i també ha imaginat una altra Barce-
preolímpica obsessionada amb el disseny dels Jocs Paralímpics, el 14 de setembre. Foster, nascut a Manchester el 1935, ja lona: el projecte de reforma del Camp Nou
i la modernitat. La seva versió va tenir tant d’èxit que comptava amb una trajectòria reconegu- que va presentar Laporta en el seu primer
avui poca gent recorda que els intèrprets da pel seu treball centrat en el pragmatis- mandat va ser paralitzat per la presidèn-
Promocionats per la multinacional originals eren Josep Carreras i Sarah me, una filosofia que li va impactar des- cia de Rosell. També queda el rastre ima-
RCA, que els va captar després de veure’ls Brightman. prés del seu pas per la Universitat de Ya- ginatiu del projecte que va presentar a
desbarrar en una festa privada a la ma- le. Quan va optar al projecte, ja tenia un l’Ajuntament per crear un riu artificial
drilenya Puerta de Toledo, van colar el Els mateixos Manolos es van veure in- currículum més que respectable, amb quilomètric que unís les Glòries amb el
seu primer elapé, Pasión condal, entre els capaços de seguir sent amics per sempre projectes com la seu de HSBC per a Hong nus de la Trinitat i que s’alimentés del
més venuts del 1991, gràcies en bona me- i el 1993, després de dos anys de gires es- Kong, tot i que la major part dels seus tre- Besòs, i que va ser rebutjat ja en temps de
sura a l’èxit irresistible de la seva versió gotadores i tensions artístiques i perso- balls eren en territori britànic. La torre de més modèstia municipal.
nonaina d’All my loving, irrefutable cançó nals, es va produir una escissió de la qual Collserola es convertiria en una forma de
de l’estiu i enèsima demostració que les va néixer el grup Chocolate. Però l’èxit coet figurat que el va propulsar: després Als 87 anys, l’arquitecte, premi Pritz-
cançons dels Beatles ho aguanten pràcti- d’aquells primers dies frenètics d’havans de la seva construcció aniria encadenant ker i premi Príncep d’Astúries, encara di-
cament tot. Enfilats a l’onada de l’èxit i la i clavells ja no va tornar a trucar a la por- projectes com el del metro de Bilbao, rigeix la seva firma d’arquitectura Foster
popularitat, van gravar un segon àlbum, ta i el grup va quedar com un agradable l’aeroport internacional de Hong Kong, la & Partners i té una Fundació a Madrid,
Dulce veneno, i van ser reclutats per par- record associat a la borratxera col·lectiva torre del Commertzbank, a Frankfurt, la però la torre de Collserola sempre serà el
ticipar, al costat dels seus admirats Peret dels Jocs de Barcelona. El 2017, coincidint remodelació de l’edifici del Reichstag a projecte que li va suposar l’enlairament. n
amb el 25è aniversari de la cita olímpica, Berlín, la torre Cepsa, l’estadi Wembley...
Incapaços de ser es va reunir gairebé tota la formació ori-
amics per sempre, ginal (8 de 10) per participar en La Mara- Norman Foster
es van separar el 1993 tó de TV-3. Van escollir cantar I will survi-
ve i allà segueixen encara avui, rascant Arquitecte de la torre de Collserola
guitarres de pal i fent Bum-bum. ◼
El coet de les
comunicacions

Arxiu

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 27
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES
Fermín
Cacho

Campió de 1.500 metres

Julio Carbó

FERMÍN DE LA CALLE «Vaig atacar amb respiració i el sorià va guanyar el una mica el colze, vaig canviar el
el cor, amb carrer 1 per desencadenar un es- ritme i vaig volar. Quan faltaven
Aquell 8 d’agost el més tranquil era print furiós que va deixar enrere 80 metres, vaig veure que era
Fermín Cacho. Els seus entrena- l’ànima, amb tot» tots els seus rivals. campió. Campió olímpic. Vaig
dors, els directius federatius i tota guanyar l’or. Vaig aconseguir el
la gent que l’envoltava estaven dorsal, un 404 capicua que li va hamed Katir el va aconseguir re- Els cronòmetres van revelar que que vaig anar a buscar».
com un flam. Malgrat la seva inso- agradar des del principi. Les apos- baixar a Mònaco deixant la plus- Cacho havia marcat 50.4 en la vol-
lent joventut, tenia 23 anys, o pre- tes no contemplaven altra cosa que marca nacional en 3.28.76. ta final, però on de veritat es va Cacho es va penjar l’or amb el
cisament per aquesta, el sorià tenia la victòria de Noureddine Morceli, penjar l’or va ser al tram entre els seu pitjor temps en tots els Jocs,
clar que guanyaria l’or. Aquella que un any abans s’havia procla- El respecte entre els finalistes i 200 i els 100 finals, que va cobrir en una marca més lenta que en la
tarda Cacho va dormir dues hores mat campió del món indoor, a Se- la tàctica van provocar que les dues uns supersònics 12.1 segons. classificació i que en la semifinal,
de migdiada «com un tronc». villa, i a l’aire lliure, a Tòquio. Tan- primeres voltes de la final fossin 3.40.12. Però va ser la seva fuetada
mateix, una inoportuna lesió va especialment lentes. Chesire, el ke- ¿Com ho va viure ell des de dins? final el que va destrossar la carrera
Cacho ho tenia clar. «Seràs el provocar que fos derrotat a Roma i nià, va liderar els 400 metres en Així recorda Cacho aquells metres i li va permetre entrar a la recta fi-
primer entrenador espanyol que Oslo, dues carreres que Cacho va 1.02.25, mentre que els 800 es van històrics: «Quan faltaven 200 me- nal de l’Estadi Olímpic de Montjuïc
tindrà un campió olímpic el 1.500», estudiar minuciosament. cobrir encara més a poc a poc pas- tres, em vaig adonar que estava en amb els braços en alt festejant el
va advertir al seu preparador, En- sant en 2.06.83. Cacho tenia la car- estat de gràcia i que hauria guanyat seu triomf en un dels moments
rique Pascual, al despertar-se. El sorià sabia que havia d’eco- rera on volia. I en l’última volta va igual. Herold va voler passar Che- més icònics de l’atletisme espanyol
nomitzar forces per explotar en rebentar la final. Sentia que tenia sire pel carrer 2, i aquest, que ana- i deixant per a la posteritat la imat-
Cacho havia arribat a la final l’última volta i exigir al màxim al cames i les seves potes van destros- va per l’u, es va obrir per obstacu- ge dels Jocs de Barcelona. Era el
després de passar segon en una seu rival. Necessitava una carrera sar la carrera. litzar-lo una mica. Vaig veure l’es- primer or olímpic de l’atletisme
semifinal en la qual es va córrer lenta i la va encertar perquè la final pai i em vaig cridar: «¡Al màxim, espanyol en la seva història.
molt. Una sèrie que va guanyar el va ser gairebé 11 segons més lenta De la penúltima corba en va Fermín! Al màxim. ¡Ara o mai! I
qatarià Suleiman, parant el crono que el rècord mundial que ostenta- sortir el sorià tercer i encaixonat vaig atacar, vaig atacar amb l’àni- Avui Cacho, als 53 anys, viu
en 3.34.77, cosa que la convertia va llavors el marroquí Said Aouita per la corda. El públic, esglaiat, es- ma, amb el cor, a rebentar. Al pas- tranquil·lament a Andújar, Jaén,
en la 1.500 més ràpida de la (3.29.46) i més de 10 segons més perava la reacció de Cacho, que no sar al costat de Chesire li vaig posar lluny de la seva estimada Sòria. En-
història dels Jocs Olímpics fins lenta que la seva millor marca per- tenia una posició còmoda. Lidera- voltat de dones, a més de la seva
aquell moment. I a l’estela de Su- sonal, els descomunals 3.28.95 que va la carrera el kenià Chesire, però Cacho va dir al seu tècnic dona, la Susana, té quatre filles
leiman va aparèixer Cacho amb va aconseguir el 1997 a Zuric. Re- tot just entrar a l’última corba, Ca- abans de la final: «Seràs (Macarena, Patricia, Paola i Danie-
suficiència. Després d’uns tristos gistre que va continuar sent rècord cho es va tirar, per dins, buscant un el primer entrenador la), Cacho es va incorporar a la vida
Jocs de Seül el 1988, en què el mil- d’Espanya fins al 2021, quan Mo- lloc que no existia. Chesire i Cacho d’un or espanyol» política sent nomenat regidor
qui no es va penjar cap medalla, es van tocar, l’estadi va aguantar la d’Esports a l’Ajuntament d’Andú-
Cacho havia de recollir el testimo- Viu a Andújar, té quatre jar pel PSOE, tot i que s’hi presen-
ni de la plata d’Abascal a Los An- filles, va ser regidor tava com a independent. Però la-
geles o aquell or al Mundial de Ro- del PSOE i es dedica boralment sempre ha estat més
ma de José Luis González. a l’agricultura centrat en l’agricultura, amb plan-
tacions de cotó. n
Com a cada final, Cacho va es-
trenar sabatilles. I es va penjar el

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 28
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

se «a la ville de Barcelona», el Boti (com l’anomenaven amb carinyo Anto-

nio Franco i Emilio Pérez de Rozas, un altre parell d’apassionats stakha-

novistes que només tenien hores per a la feina) va escriure un article com-

partint l’emoció de tots els barcelonins a l’haver aconseguit el dret a orga-

nitzar els Jocs Olímpics de 1992. Aquell apunt va acabar sent l’últim que va

firmar. Li quedaven tot just dues setmanes de vida. Tenia 39 anys i un càn-

cer d’ossos anihilador.

IOSU DE LA TORRE A la redacció d’EL PERIÓDICO al carrer d’Urgell Va celebrar la concessió
es va conservar durant molts anys la cadira on dels Jocs quan amb
La construcció del somni olímpic va tenir s’asseia el mestre per redactar les seves anàlisis en prou feines li quedaven
un visionari (molt ben informat) que va aquelles màquines elèctriques avantsala dels ordi- dues setmanes de vida
injectar als barcelonins, des de les pàgi- nadors. Era una cadira cutre, d’escai vermell, sobre
nes d’aquest diari i des de les ones de la
SER, l’entusiasme necessari per convèn- la qual, escrita amb bolígraf Bic de tinta blava, lluïa
cer-se que l’aposta de Juan Antonio Sa-
maranch, Narcís Serra i Pasqual Maragall el nom del seu primer usuari, Àlex Botines, el periodista que no parava quiet
canviaria la història de la ciutat. Botines
va ser el primer en moltes coses. També a Àlex J. Botines Jaume Mor del diari a la ràdio, de la ràdio a la tele i més tard a algun sopar conspirador.
creure en el projecte i pregonar-lo. El
matí d’aquell 17 d’octubre de 1986 en què En la penúltima mudança (a Consell de Cent, 425) la trona d’escai vermell
el president del COI va pronunciar la fra-
Periodista es va perdre. S’hauria d’haver conservat al museu inexistent del periodis-

El visionari de la cadira me català. Allà també tindrien cabuda les seves innovacions en un ofici que

sortia de la letargia tardofranquista, les empremtes deixades en el Diari de

d’escai vermell Barcelona, les revistes Barrabás, Don Balón i Interviú, a Ràdio Joventut, Ràdio

Barcelona (els esports a Hora 25). Va deixar bons amics i deixebles. I alguns

enemics reconciliables. Com el Boti no n’hi ha cap. n

cumstància que troba a faltar: «Va ser una època fantàstica i amb una co-

sa que trobem molt a faltar: l’autoestima tremenda que tenia Barcelona.

Ara la tenim bastant tocada».

Batlle va passar una primera etapa de 20 anys com a regidor a l’Ajunta-

ment de Barcelona, que va iniciar el 1983, tres anys abans de la designació.

Tres anys després dels Jocs, el 1995, va ser designat regidor d’Esports, un

àmbit que ha tingut una presència rellevant en la seva vida personal: ha si-

TONI SUST gut un consumat aficionat a córrer. «Va ser una època
El 2003 va deixar el consistori i el 2019 va tornar fantàstica. Barcelona
Albert Batlle era regidor d’Horta-Gui- tenia llavors una
nardó quan Juan Antonio Samaranch va com a màxim responsable de seguretat. De la cita autoestima tremenda»
anunciar a Lausanne que Barcelona or- olímpica, de la feina prèvia que va requerir, desta-
ganitzaria els Jocs Olímpics de 1992: «Ho ca el «compromís» del moment: «Hi havia molta
recordo perfectament, era al meu des-
patx a la seu del districte, que llavors era feina i sabíem que havíem de fer-ho bé».
al Centre Cívic del Guinardó».
Albert Batlle J. I. Paredes Batlle remarca que no tot van ser èxits en la preparació dels Jocs. I cita
«Probablement van ser els millors
anys de les nostres vides», afirma l’ac- com a «fase crítica» la inauguració de la Copa del Món d’atletisme, amb la
tual tinent d’alcalde de Seguretat, que
Regidor d’Horta-Guinardó el 1986 assenyala com a decisiva una cir- pluja com a jutge implacable i el suspens organitzatiu que les goteres van

«Van ser els millors anys forçar. «Al final allò ens va anar bé, perquè de la necessitat en vam fer vir-

tut. Gràcies a aquell fiasco va quedar clar que havíem d’estar més alerta».

de les nostres vides» El tinent d’alcalde remarca la transformació de la ciutat com a herència de

la cita: «Sense els Jocs Olímpics, tot s’hauria acabat fent, però els temps

haurien sigut diferents». n

suggerir que s’acostés al Palau Sant Jordi per comentar l’arribada de les de-

legacions olímpiques camí de la desfilada inaugural.

Siro López i Andrés Montes li anaven donant pas i Christian narrava el que

veia a través d’un Motorola. Des de l’espectacular arribada del Dream Team

fins a la delegació espanyola. Va ser llavors quan Christian va demanar pas i

va entrevistar, camí de la porta de l’estadi, el seleccionador de bàsquet, An-

tonio Díaz Miguel. Entre que es tallaven les trucades i que els jugadors de bàs-

JOAN VEHILS quet li treien mig metre va resultar que el Niño es va Va demanar pas
trobar dins de l’estadi. «¿Però què fas aquí?», li va per entrevistar Díaz
La nit abans de la inauguració dels Jocs preguntar Epi mentre es tancaven les portes Miguel i, de sobte,
Olímpics, el periodista José María García d’accés. I aquell Motorola va passar per Villacampa, es va veure a l’estadi
va anunciar en el seu programa nocturn Arantxa, Guardiola... Els tècnics cridaven per línia
que deixava la ràdio. No hi va haver acord
amb Prisa i el Butano se’n va anar. Imagi- interna: «¡El Christian és dins!». Ell, lenfilat en un
nin-se les cares a la redacció de Barcelo-
na, encapçalada per Pepe Gutiérrez, Siro núvol, seguia amb les seves coses, fins que es va acostar al príncep Felip, que Christian García P. Largo
López, Enrique García Corredera, Chris-
tian García i Bernat Bafaluy. L’endemà es anava envoltat de quatre falsos atletes. O sigui, de quatre guardaespatlles
van organitzar com van poder i a el Niño,
així anomenaven llavors Christian, li van que, amb cara de sorpresa i mirada amenaçadora, li van donar l’alto. Va cór- Periodista

rer la veu d’alarma des de la realització de TVE i el Christian va intuir que allò Elreporterquevadesfilar

s’estava complicant. Aprofitant que es va apagar la llum de l’estadi per do-

nar entrada als castellers, va sortir cames ajudeu-me cap a una escapatòria. amb el príncep Felip

Allà l’esperaven diversos membres de seguretat. No hi va haver represàlies.

L’endemà Manolo Lama i Iñaki Gabilondo el van felicitar. n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 29
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

L’enginyer que va
obtenir una fita televisiva
premiada amb un Emmy

Constantino Romero INÉS ÁLVAREZ Tot i que els seus cognoms evoquen

‘Speaker’ de la inauguració i la clausura Arxiu embriagadors ingredients de pocions guaridores, Ma-

La veu que va evitar un nuel Romero Canela (Sevilla, 1941) no coneix més mira-
mal final amb l’«atletes,
baixin de l’escenari» cles que els que s’aconsegueixen amb un treball dur. El

que va desenvolupar durant anys com a responsable de

les retransmissions de grans esdeveniments esportius.

Enginyer de telecomunicacions de formació, Romero

treballava a TVE, dins del grup d’Eurovisió, quan li van

oferir encarregar-se dels Jocs Olímpics de Mèxic 1968. I

des d’aleshores, i fins als de Londres de 2012, ha anat en-

Paloma del Río cadenant cites olímpiques (i Mundials de futbol). Els Jocs

ELOY CARRASCO «Atletes, baixin de l’escenari». Si Periodista Olímpics de Barcelona 92 van tenir una especial im-

La pionera que es va portància. «Va ser la primera vegada que la cobertura per
erigir en banda sonora
hi hagués un podi per enaltir l’arxiu sonor de Barcelo- de diverses generacions ràdio i televisió es va fer a través d’un organisme creat

na-92, aquestes quatre paraules haurien d’estar a dalt expressament: Radiotelevisión Olímpica 92. I allò va ser

de tot. L’esplèndida veu de baríton de Constantino Ro- una novetat organitzativa. Abans, se n’haurien encarre-

mero va dir la frase per la megafonia de l’estadi de gat TVE o TV-3. Però el COI va demanar al comitè orga-

Montjuïc en la cerimònia de cloenda, en la qual exercia nitzador que se’n responsabilitzés, per garantir una qua-

de speaker. Al prosceni rumbejaven Peret i Los Manolos litat i independència i negociar els drets televisius –tan

davant centenars d’atletes ja del tot desprejudiciats i importants per finançar els Jocs Olímpics– indepen-

distesos pel final de la competició i allò, no es podia sa- dentment de la cobertura», explica. Tecnològicament

ber, va ser massa. Hi va haver invasió a l’assalt i els or- també van ser una revolució, perquè es van fer servir no-

ganitzadors van témer que l’estrada s’ensorrés davant MARCOS LÓPEZ Hi ha veus que criden. D’altres re- ves tecnologies digitals. «I es van cobrir tots els esports

tant pes imprevist i vincladís. Manuel Huerga era el di- en directe. Abans a alguns no se’ls donava importància».

rector dels actes d’obertura i clausura, i la suor freda li va prenen. Algunes fins i tot posen el teleespectador davant Va convèncer moltes Els seus records d’aquells dies
televisions que es són de molt treball. «Havíem de
travessar l’esquena mentre veia allò. «Podria haver aca- un incòmode mirall. I veus que són estranyes i invasives farien coses que ni convèncer moltes televisions
es podien imaginar que faríem coses que no es
bat en tragèdia», va admetre. Constantino Romero (Al- perquè parlen molt, però no transmeten res. Després hi creien que faríem». I tot va fun-

calá de Henares, 1947 - Barcelona, 2013) va escoltar per és ella. Didàctica, intel·ligent, culta, empàtica, capaç

l’orellera una ordre breu i amb caires anguniosos: «Fes- d’oferir una mirada diferent perquè mai maltracta el

hi alguna cosa». I ell, obligat a improvisar una alarma diccionari. El cuida i el mima, conscient com sempre que cionar a la perfecció (de fet la cobertura li va suposar un

per a un desallotjament ràpid, va tirar pel més directe: cada paraula és un vehicle que connecta amb el receptor. dels seus nou premis Emmy), perquè hi havia un treball

«Atletes, baixin de l’escenari». Si et diu això un home Ella es va trencar fa un any quan, vestida amb camisa previ dels 2.000 professionals. «Vam estar tres anys pre-

que ha posat la seva veu al servei de Clint Eastwood, dur blanca, logotip olímpic amb els cinc anells sobre el seu parant-los i això va permetre anar amb el pilot au-

entre pedrenyals, i Arnold Schwarzenegger («necessito pit dret i el logotip taronja de RTVE, va pronunciar les tomàtic». Hi va haver grans moments per recordar, tot i

la teva roba, les teves botes i la teva motocicleta», ino- paraules que mai voldria haver deixat anar. Però el que ell destaca la cerimònia inaugural i la fletxa olímpi-

blidables imperatius de Terminator als incrèduls mo- temps, capritxós i burleta, no entén de talents comuni- ca. I admet que «van ser especialment emocionants, per-

Rumbejaven a ters), el normal és obeir sense catius com el seu. Descomunals talents comunicatius. què se celebraven a Espanya». També ell creu que hi va ha-
l’estrada Los Manolos queixar-se. L’ordre de Tino va
i Peret i allò, és clar, contribuir que aquella gresca «Sayonara, que és adeu», va començar mirant a la ver màgia. Però acompanyada de treball. «Barcelona va ser
va ser massa acabés en la pau de l’Amigos pa-
ra siempre. Ell va continuar amb càmera en l’última cita de Tòquio 2020, tot i que se ce- unaseuincreïblequevaajudarquetotsortísbé»,assegura.n

lebrés el 2021 de forma obligada per la pandèmia que va

aturar el món. Ella, guarnida amb unes generoses ulle-

la seva magnífica carrera a la televisió, el teatre i el do- res fosques, que tenien branques taronges (a joc amb el

blatge. Va presentar èxits duradors com El tiempo es oro color del logotip de la cadena), i amb un diminut mi-

i La parodia nacional, a les taules va collir un gran triomf cròfon negre agafat al penúltim botó dret de la seva ca-

a Sweeney Todd, i els seus extraordinaris timbre i dicció misa, va pronunciar el seu últim llegat. «Nosaltres ho

van deixar memorables joies en desenes de pel·lícules, deixem aquí...» I ella, Paloma del Río (Madrid, 1960), la

com el «jo soc el teu pare» de L’imperi contraataca i veu que ha teixit diverses generacions en els últims 15

l’emocionant discurs abans de morir del replicant Ne- Jocs Olímpics (nou d’estiu, sis d’hivern), es va apagar. Manuel Romero Canela

xus 6, interpretat per Rutger Hauer, a Blade Runner. Va Continuava mirant a la càmera, però aquest breu i fugaç Director gral. de Radiotelevisió Olímpica RTO’92

morir el maig del 2013, cinc mesos després d’haver-se comiat (tot just quatre segons) va sacsejar la memòria

jubilat, a causa d’una esclerosi lateral amiotròfica. n de milions i milions de persones. «Moltes gràcies a tots.

Fins a 15 Jocs va narrar ¡A reveure, senyors!», se li va
aquesta veu culta, escoltar dir atrapada per
intel·ligent i preparada l’emoció, mentre ordenava la
didàcticament muntanya de folis que havia

utilitzat per a la seva última

transmissió de gimnàstica. L’esport que només s’escol-

tava amb la veu de Paloma. Va aixecar la mà esquerra i es

va acomiadar. En silenci, amb exquisida i elegant discre-

ció. Aquella dona que va treballar d’auxiliar d’inferme-

ria a la Clínica Ruber de Madrid per pagar-se la carrera

de periodisme es va convertir en una pionera. I la gim-

nàstica ha quedat òrfena. n

Arxiu Arxiu

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 30
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

guretat a banda, que va acompanyar uns 10.000 portadors de la torxa.

«Recordo que llavors vivíem amb la sensació d’estar fent una cosa im-

portant. Els Jocs van ser un èxit que va superar les nostres expectatives.

L’efecte que va tenir sobre Barcelona i Catalunya va ser espectacular», re-

memora Rossich des de Panamà, on viu ara. La caravana del foc olímpic va

sortir també la mar de bé, des del màgic dia d’Empúries fins a l’arribada a

Barcelona, no sense un esforç màxim. «En les etapes per Catalunya vam

ALBERT GUASCH dormir una mitjana de dues hores; en les altres, «Vam ser la imatge
unes quatre. Però la clau va ser tenir en tots els àm- de l’organització; si
Antoni Rossich portava cinc anys en el bits organitzatius les persones adequades, capaces anava bé es generaria
COOB’92 al capdavant d’un productiu de prendre decisions en qualsevol moment», as- tranquil·litat»
departament de màrqueting –«un senyala el director, a qui sempre se li va reconèixer
col·lectiu fantàstic, variat i ple d’il·lusió»,
remarca– quan Josep Miquel Abad li va un lideratge exigent que va saber fer equip.
proposar, l’octubre del 1991, fer-se
càrrec del recorregut de la torxa olímpi- Rossich, que després va treballar en el negoci internacional de Planeta i
ca per tota la geografia espanyola. Un
repte monumental a què Rossich va res- Antoni Rossich Ferran Nadeu va ser director general del Barça de Sandro Rosell, entre altres coses, apun-
pondre amb una paraula: «Encantat».
Van ser 43 dies per més de 600 localitats ta que el viatge de la torxa era el primer aparador dels Jocs. «Érem cons-
dirigint un operatiu de 220 persones, se-
Director del recorregut de la torxa olímpica cients de ser la imatge de l’organització i que si funcionava bé això gene-

La batuta de la raria certa tranquil·litat sobre el que passaria després. Els catalans som pa-
caravana del foc
tidors i la gent patia», explica rient. De tots aquells dies recorda amb par-

ticular intensitat el desembarcament a Empúries. «Un espectacle molt

complicat d’organitzar però d’una sensibilitat mediterrània brutal. Enca-

ra avui si el veig m’emociono», assenyala. n

paisatges i tradicions, va fer tres vegades la volta al món abans de fer els 30

anys, i en aquestes expedicions de joventut va adquirir la ferma determina-

ció d’adaptar la seva feina a cada situació i cada entorn. «Prefereixo tenir idees

a tenir estil», ha repetit; una divisa que va adquirir un valor contracultural en

els anys dels arquitectes estrella entossudits a deixar el seu segell.

Isozaki era un arquitecte molt valorat per la seva faceta de teòric però

amb poca obra fora del seu país quan el 1983 l’Ajuntament de Barcelona el

RAFAEL TAPOUNET va convidar a participar en el concurs d’idees per a La ubicació original,
l’Anella Olímpica. D’aquí va néixer l’encàrrec per sobre un abocador, va
Arata Isozaki (Oita, 1931) tenia 14 anys dissenyar un pavelló amb capacitat per a 17.000 es- obligar a redissenyar
quan la bomba atòmica va caure sobre Hi- pectadors que pogués acollir proves de qualsevol l’obra sobre la marxa
roshima. Temps després, l’anomenat Em- esport de pista: el Palau Sant Jordi. Isozaki va fer un
perador de l’arquitectura japonesa va situar
en aquesta tragèdia inconcebible l’origen treball impecable (i el més insòlit: ¡va complir els
de la seva vocació, el moment fundacional
Arata Isozaki en què va descobrir que aixecar edificis i terminis!) malgrat haver de redissenyar el projecte gairebé sobre la marxa
estructures podia ser una manera de curar
Arquitecte les ferides que ens infligeix la història. després que els geòlegs alertessin que el lloc de l’emplaçament original, un

L’emperador Posseïdor d’una curiositat omnívora gran abocador d’escombraries a l’extrem oest de l’Anella Olímpica, resul-
del Palau Sant Jordi per descobrir i assimilar diferents cultures,
tava potencialment perillós per l’acumulació de metà.

El Sant Jordi va inaugurar l’etapa més fèrtil de la carrera de l’arquitecte

japonès, que des d’aleshores ha deixat empremta amb la seva obra als cinc

continents, de Xangai a Palafolls, i s’ha fet creditor del premi Pritzker, amb

què el 2019 va coronar una trajectòria veritablement imperial. ◼

Tenia 14 anys quan va pujar per primera vegada a un veler. Havien obert

un club nàutic a Fuengirola i el pare d’una de les seves amigues en forma-

va part. A ella no li agradava massa la idea de fer un curs de vela, però va

descobrir la seva veritable passió. Va debutar en un Mundial el 1981. Va

marxar a Holanda amb una tenda de campanya perquè no tenia diners per

més. I el mateix va passar amb els següents campionats. Set anys després,

la vela va entrar per primer cop com esport olímpic. Ella acabava de ser

INÉS SÁNCHEZ campiona d’Europa i estava segura que aniria a Va deixar de navegar
Seül com a representant espanyola. Fins i tot s’ha- uns quants mesos
La vida de Theresa sempre va estar lliga- via traslladat a Barcelona per preparar-se, però la fins que va trobar
da al mar. La primera vegada que va pu- federació va apostar per una altra tripulació. la motivació per al 92
jar a un creuer no tenia ni un any. Els seus
pares van emigrar d’Anglaterra a les Zabell va deixar de navegar uns quants mesos,
Canàries. I pocs anys després de Tenerife
a Màlaga, on es va iniciar amb la vela. Za- fins que va trobar la motivació per tornar a com-
bell era una d’aquelles nenes que es van
marcar objectius sense precedents. Ella plir el seu somni i anar als Jocs de Barcelona. És l’única dona espanyola que Theresa Zabell Efe
va somiar anar a les olimpíades molt
abans que la vela femenina entrés en la ha aconseguit ser doble campiona olímpica. La primera, a Barcelona i la se-
programació dels Jocs.
güent, el 1996 a Atlanta. Uns mesos després de guanyar el seu segon or es Doble campiona de vela

va agafar un any sabàtic que va acabar sent definitiu. Va néixer la seva pri- Una vida construïda

mera filla, Olimpia. I es va entregar a un nou repte. Zabell es va preocupar

pel poc que es cuidava el mar. Amb aquest objectiu va crear l’associació al voltant del mar

Ecomar, en què es dedica a conscienciar les noves generacions. Per això va

lluitar també com eurodiputada del PP. n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 31
dels Jocs Juliol del 2022

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 32
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

Però Gómez-Navarro va ser molt més que això. Entre altres coses va ser

president de Viajes Marsans, creador i membre de la junta directiva de

FITUR, fundador i director de la Fundació José Ortega y Gasset, o director de

l’Editorial Cuadernos para el Diálogo. Després dels Jocs Olímpics va ocupar

durant sis anys la presidència del Consell Superior de Cambres de Comerç,

Indústria i Navegació d’Espanya i després va dirigir l’empresa Aldeasa. El

seu últim càrrec abans de prejubilar-se va ser el de president d’MBD.

FERMÍN DE LA CALLE Gómez-Navarro, que va arribar a ser editor de la Presideix la Societat
Revista Viajar, és un rodamon que compta amb la Geogràfica Espanyola
Aquest madrileny és, en realitat, un ro- millor biblioteca del món sobre viatgers per Es- i té una biblioteca
damon, a més d’un emprenedor. Només panya, amb gairebé 25.000 exemplars. Viatger im- amb 25.000 llibres
així s’explica que un enginyer industrial penitent des dels 12 anys, quan els seus pares el van
acabés sent ministre de Comerç i Turis-
me de Felipe González el 1993, i poste- enviar a Alemanya a aprendre l’idioma, actualment
riorment responsable governamental
dels Jocs Olímpics de Barcelona. Va ser presideix la Societat Geogràfica Espanyola i s’ha tret la barba (i uns quants
secretari d’Estat d’Esports i president del
Consell Superior d’Esports de 1987 a Javier Gómez-Navarro JuanjoMartín quilos) i ha rebaixat la robusta aparença que lluïa en la cita olímpica. És un
1993, i va participar activament en la
construcció de la candidatura i en la cele- President del CSD el 1992 autèntic Indiana Jones que presumeix d’haver degustat «cucs, alacrans,
bració dels Jocs.
Un ‘capo’ de l’esport formigues i fins i tot cervells de mico. M’encanta la triperia».
com Indiana Jones
Gómez-Navarro continua veient-se amb Felipe González o Javier Solana.

Madridista irredempt, no trepitja la llotja del Bernabéu, «perquè allà s’hi va a

fer relacions públiques», però sí que es deixa veure pel Metropolitano convi-

dat pel seu amic Miguel Ángel Gil. A Gómez-Navarro se’l pot trobar passejant

pel Rastro o ensumant entre els llibres de la madrilenya Cuesta de Moyano.n

quil en una cafeteria pròxima i va acabar sent un fluid anar i venir del cafè

al despatx i tornada al cafè. Coneixia a Pedro des de feia bastants anys,

sabia que era un tipus dinàmic, però tot precedent va quedar superat du-

rant els anys següents.

La segona característica de Pedro en aquells dies a tot drap va ser el seu

optimisme indestructible. A principis de novembre de 1990, dos executius

anglesos d’una multinacional es van personar al meu despatx per recollir

ALBERT GARRIDO informacions que jo desconeixia. Els vaig portar Palacios va mantenir
fins a la taula de Pedro i m’hi vaig quedar d’oient: a tot drap, aquells
A una empresa hiperactiva com és orga- al final de la conversa, un d’ells, una mica escèp- dies, un optimisme
nitzar uns Jocs Olímpics li corresponia tic, li va dir que era un gran optimista. Pedro va indestructible
un responsable de premsa també hipe- contestar amb mig somriure: «It’s my job». Sí,
ractiu: Pedro Palacios ho va ser sens
dubte i me’n vaig adonar des d’abans sempre ho va ser.
d’incorporar-me al COOB’92. Va ser a
Pedro Palacios Arxiu finals de setembre o principis d’octubre El tercer tret era el seu poder de convicció. Un dia em van requerir dos
de 1989, em va citar al seu despatx per
captar-me per a la causa, però algun periodistes italians que deien que em coneixien però que jo no recordava
problema irresolt es va creuar al camí
Director de comunicació de Barcelona-92 del que havia de ser un esmorzar tran- en absolut. Tenien molt desenvolupat el seu esperit crític i no veien com es

L’hiperactiu pagaria l’operació olímpica. Van voler parlar amb Pedro després de fer-ho

amb mi. Ens vam reunir els quatre i de seguida es van posar a preguntar;

responsable de premsa quan es va aixecar la sessió, potser una hora més tard, havien canviat to-

talment d’opinió. Un d’ells, a l’acomiadar-se, em va dir amb un castellà

més o menys repuntat d’italià: «Això serà un èxit». n

jutjats en més d’una ocasió–, tampoc va ser la seva megalomania, tot i que

el seu ego hi va tenir alguna cosa a veure. A Calatrava, que optava a l’autoria

de la torre de Collserola, el va desbancar Norman Foster. Això no li va agra-

dar i no es va tallar a insinuar que el concurs s’havia falsejat i a injuriar el

disseny del britànic. No cal dir que les relacions entre els dos arquitectes mai

més van ser bones. Fos per les seves queixes o no, el cas és que a Calatrava se

li va encarregar la torre de comunicacions de Montjuïc, una construcció que

NATÀLIA FARRÉ no era necessària i que, de fet, ni tan sols estava pro- Va aixecar la torre de
jectada en el full de ruta de la transformació urbana Montjuïc després de
L’aportació de Santiago Calatrava (Valèn- de Barcelona, però que va acabar per aprovar-se i perdre davant Foster
cia, 1951) en l’orgia arquitectònica i urba- del seu finançament se’n va encarregar Telefónica. la de Collserola
nística que la ciutat va viure entre la nomi- Una cosa que no va agradar a Federico Correa, Al-
nació olímpica i la celebració dels Jocs es
redueix a la torre de comunicacions de fonso Milá, Carles Buxadé i Joan Margarit, els autors
Montjuïc, i a la primera polèmica de les
moltes que han esquitxat la trajectòria de de l’Anella Olímpica, que van iniciar una campanya, sense èxit, per evitar que Santiago CalatravaLouisa Gouliamaki / Efe
l’arquitecte. En aquest cas el problema no
van ser ni les demores ni els sobrecostos ni s’edifiqués ja que consideraven que no encaixava amb el seu projecte. Arquitecte i enginyer
els suposats dèficits de les seves construc-
cions –qüestions que l’han portat als Per aquella època Calatrava encara no era l’arquitecte estrella en què es L’arquitecte abans
d’esdevenir estrella
va acabar convertint per a les coses bones i per a les coses dolentes. Just co-

mençava el seu ascens a l’Olimp –un camí en el qual va tenir molt a veure el

preolímpic i barceloní pont de Bac de Roda, el primer de la llarga llista que

ha aixecat– i encara li quedaven uns quants anys per al descens als inferns

i per a l’opinió polaritzada que suscita: geni o entabanador. n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 33
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

Joan Castro JOAN DOMÈNECH Fitxat per Rossich
per als Jocs, després
Baltasar Garzón Recorda tres hores de tranquil·litat i pau
enmig de dos anys i mig de treball intens. va ser ell qui el va
Jutge El parèntesi d’assossec coincideix amb la reclutar per al Barça
cerimònia d’inauguració. La va veure as-
«Espanya i Catalunya van segut a la grada. Un privilegiat afortunat general– tenia sota la seva tutela cinc em-
donar imatge de país modern» per la gràcia de l’atzar, en el sorteig d’en- preses patrocinadores que també ho eren
trades que hi va haver per als empleats li del COI: 3M, Kodak, Coca-Cola, NBC i
JUAN FERNÁNDEZ desplaçar des d’allà fins a Catalunya per va tocar a ell. Mars, més la revista Sports Illustrated.
veure els Jocs en directe. Estar a Barcelo-
En la memòria de Baltasar Garzón, els na aquells dies va ser com un regal, re- «Em va caure alguna llagrimeta en la La seva tasca consistia a mantenir la
records de Barcelona-92 ocupen dos cordo moments insuperables», diu en inauguració», confessa sense rubor San- relació amb els espònsors i revisar totes
llocs molt diferents depenent de si en al·lusió a diverses proves que va poder dro Rosell, tan emocionat per l’espectacle les accions que es fessin al món relaciona-
aquell moment vestia la toga de jutge o presenciar des de les grades. com feliç per veure la culminació de la fei- des amb els Jocs. «Van ser tres anys al
anava de ciutadà corrent. Com a magis- na feta. La primera jornada tancava el tre- màxim, estressants, però molt bonics al-
trat titular del Jutjat Central número 5 de En la seva memòria quedarà sempre ball previ de la construcció d’un projecte hora», recorda amb el temps, donant va-
l’Audiència Nacional li va tocar implicar- gravada l’emoció que va sentir a l’Estadi colossal en mans d’una generació entu- lor a les cinc hores de festa de la jornada
se a fons en una de les facetes més ingra- Olímpic el dia de la final de 1.500 metres siasta, que va posar il·lusió on faltava l’ex- inaugural. L’endemà, ininterrompuda-
tes d’una celebració d’aquest tipus, la de llisos, amb Fermín Cacho alçant els periència. La cerimònia de l’Estadi Olím- ment fins a la cerimònia de cloenda, es
la seguretat, que només és exitosa quan braços i penjant-se l’or, i la prova de 400 pic era com ensenyar un catàleg al món del mantenia en elvillage on els patrocinadors
no ofereix notícies. En aquest cas sí que metres llisos, amb els atletes dels Estats que Barcelona, la seva gent, els seus treba- tenien les seves carpes.
n’hi va haver, però de positives, i van Units «volant» sobre la pista. Veure ac- lladors, els seus voluntaris, els seus habi-
ocórrer abans de la inauguració dels Jocs. tuar el millor equip de bàsquet de tots els tants eren capaços de fer: els millors Jocs Va acceptar a gust, remarca, posar-se
temps és una cosa que deixa empremta. coneguts fins aleshores. en l’«embolic» que s’acostava i sacrificar
El 30 de març de 1992, les investiga- No en va, Garzón continua recitant avui part del sou que percebia com a comercial
cions portades a terme al jutjat de Garzón aquella alineació com si fossin articles del Amb les llagrimetes es desprenia la a Myrurgia per anar al COOB. «Gairebé
van permetre detenir la cúpula d’ETA a la Codi Penal: «Michael Jordan, Larry Bird, tensió continguda. Dies abans s’havia co- tots perdíem un 20% del sou dels nostres
localitat francesa de Bidart. La banda ar- Charles Barkley, Magic Johnson... Va re- negut un informe que pronosticava pluja respectius treballs, perquè Rossich, com
mada tenia previst aprofitar les Olimpía- sultar magnífic veure el Dream Team ju- aquell 25 de juliol, que va sumir els treba- després va fer en el Barça, mirava molt la
des per donar-se a conèixer arreu del gant la final contra Croàcia». lladors en una tarda de «mal rotllo» per pela», relata Rosell.
món, però aquella operació va frustrar els l’amenaça que es discernia. Aquesta preo-
seus plans. El juliol, a escassos dies de Però si hi ha una situació dels Jocs que cupació es va diluir la vigília, tot i que Era una feina amb data caducitat, que
l’inici de les competicions, la Policia va guarda amb especial afecte és la final de s’havien pres mesures perquè la fletxa en alguns casos es va allargar fins als Jocs
detenir, per ordre del magistrat, 45 per- futbol entre Espanya i Polònia. «Em vaig d’Antonio Rebollo encengués el peveter Paralímpics de setembre i, excepcional-
sones vinculades al grup terrorista Terra emocionar amb tots els triomfs espa- sota la hipotètica pluja. ment fins a final d’any. Rosell va tornar a
Lliure. «Anaven a col·locar artefactes ex- nyols, però aquell gol de Kiko Narváez ser un dels escassos agraciats per escriure
plosius durant la celebració dels Jocs. Van en l’últim minut va ser inenarrable. A Rosell es va asseure a la grada, i es va i documentar la memòria de cada depar-
ser anys molt durs, de molta feina», re- més, per a un culer com jo, que allò prendre un descans en el seu treball com tament en els Jocs.
memora el jutge. ocorregués al Camp Nou va tenir un al·li- un dels responsables de màrqueting inter-
cient afegit», explica. nacional. Al seu càrrec, com els companys Després es va dedicar als seus negocis,
Però tot això va ser abans que Antonio en el departament que liderava Antoni i a aquests ha tornat Rosell després de la
Rebollo encengués el peveter amb la seva Garzón no té dubtes d’haver vist Rossich, director de la Divisió de Màrque- presidència del Barça (2010-14) i l’ominós
fletxa en flames i els esportistes es con- aquells dies amb els seus ulls «els Jocs ting –els papers es van invertir després el pas, preventiu i injust, per la presó, em-
vertissin en els únics protagonistes dels Olímpics més ben organitzats de la 2010, quan Rosell va ser president del brutat per les clavegueres de l’Estat. n
noticiaris. «Era a Galícia passant les va- història recent». D’aquell èxit, diu, se’n Barça i va designar Rossich com a director
cances amb familiars i amics i em vaig va beneficiar Barcelona gràcies al «tomb
que va experimentar com a ciutat». Però, Sandro Rosell
Va detenir membres de segons la seva opinió, l’eco positiu es va
Terra Lliure que volien estendre a tot l’estat. «Espanya, amb Ca- Responsable de màrqueting internacional
atemptar en els Jocs talunya de la mà, va oferir una imatge de
país modern capaç de crear unes Olim- «Em va caure alguna
píades difícils de superar», assegura. n llagrimeta en la inauguració»

Joan Monfort

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92
dels Jocs
de Barcelona ELS PERSONATGES

MARISA DE DIOS Manuel Huerga

— Vostè va ser el director artístic Director artístic
de les cerimònies d’obertura i de les cerimònies
clausura dels Jocs de Barcelona- d’obertura i clausura
92. ¿Quina era la consigna que te-
nia a l’hora de preparar-les?
— Una de les grans consignes que
tenia Pepo Sol, que va ser l’autèntic
artífex de tot plegat, és que havíem
de fer una cerimònia que no s’as-
semblés a cap altra, trencar mot-
llos. I, sobretot, que s’allunyés d’a-
quest aire marcial, de desfilada i
d’espectacle paramilitar, que acos-
tumaven a tenir les cerimònies
olímpiques. Havíem de represen-
tar la ciutat, Catalunya, Espanya,
però també hi havia d’haver una
cosa mediterrània i havíem de ser
europeus. Aquests eren els ingredi-
ents amb el quals havíem de jugar.

— ¡I déu-n’hi-do si van aconse-
guir diferenciar-se d’altres ceri-
mònies!
— Barcelona va marcar un abans i
un després. Totes les cerimònies
que van arribar després, d’alguna
manera, van beure del canvi de
rumb que va fer Barcelona. Per
exemple: per fer el mar Mediterra-
ni de La Fura dels Baus, se’ns va
acudir tapar l’estadi amb una tela
blava. Uns anys més tard, Atenes va
fer el mateix, però amb aigua de
veritat, i a Pequín el van projectar.
Aquest petit detall, que amb els
anys ha anat millorant gràcies als
avenços tècnics, va ser perquè nos-
altres ens vam obsessionar amb
què fos un espectacle diferent, molt
visual i pensat per a la televisió.
Gràcies a això, després les cerimò-
nies es van agafar moltes més lli-
bertats que les que havien agafat
fins aleshores.

— ¿Com va acabar dirigint les ce- «La cerimònia rimònia olímpica dona la nota del — Si comptem des del primer dia,
rimònies? Perquè en principi de BCN va que arribarà després. Si és fantàsti- segurament més de dos anys i
aquesta responsabilitat estava ca, la resta dels Jocs aniran bé, però mig. Perquè la meva filla va néixer
destinada al cineasta Bigas Luna. marcar un canvi si no, la gent ni els veurà’. Així que el 1990 i això ja estava una mica en
— En vaig ser el director una mica de rumb» imagini’s la pressió. En definitiva, marxa. L’anècdota és que estàvem
de retruc. Bigas Luna va proposar m’ho vaig passar bé, deixant de a l’hospital després del naixement
moltes idees imaginatives, però Amb només 33 anys, el cineasta Manuel Huerga, banda algunes anècdotes, com que i em va trucar Pepo Sol per pre-
difícils de portar a terme. Va pen- responsable de pel·lícules com ‘Salvador (Puig un mes abans de l’estrena van cau- guntar-me què estava fent. Al dir-
sar a fer amb els voluntaris una Antich)’, va exercir de director artístic de les ceri- re els anells de l’escenari. li que estava sense feina, em va dir
immensa paella disfressant-los de mònies dels Jocs del 1992. Un repte ple de riscos. que anés l’endemà a veure’l i ja
granets d’arròs, o deixar anar un — Quincontratemps. em va fitxar per a l’equip, quan
toro enmig de l’estadi perquè un — Sí. Una obra faraònica i cau. Per encara estaven en la fase de pre-
colom es posés al seu cap. Aques- sort, ningú es va fer mal. Per a coses parar el concurs. Després, durant
tes idees van trobar molts incon- com aquestes no estàs preparat, el procés, van anar caient molts
venients, i al final va dir que se són imprevistos. Però després vam projectes perquè eren irrealitza-
n’anava a rodar una pel·lícula, Ja- tenir sort i vam poder fer la cerimò- bles, cars o perquè a algú no li
món, jamón, que acabaria sent el nia que vam imaginar. agradaven, i vam anar rectificant
primer film de Javier Bardem i Pe- coses sobre la marxa.
nélope Cruz junts. I com que jo era — ¿Quants anys van necessitar
l’ajudant de Bigas em van posar a perquè es forgessin les cerimònies — ¿Què era el que més el preocu-
mi a dirigir, amb 33 anys. d’obertura i de clausura? pava? ¿L’encesa del peveter?

— Quina responsabilitat sent tan
jove.
— Ensdeien:‘Atenció,queunace-

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

34 - 35
Juliol del 2022

turista. Hauríem pogut fer mil co-
ses, però hagués sigut impossible.
Així que havíem de confiar que
Rebollo l’encertés.

— El dia de la cerimònia d’inau-
guració dels Jocs Olímpics hi ha-
via previsió de pluja. Hauria sigut
un altre contratemps.
— Aquell dia va començar plo-
vent. Després es va arreglar, va fer
un dia gris, bastant tapat, però no
va ploure. Però recordo sortir de
casa, posar-me al cotxe i pensar:
‘¡Mare meva, que plou!’, Però al
final el temps es va comportar.

— ¿Què haurien fet si els hagués
agafat el ruixat enmig de la ceri-
mònia?
— Teníem diverses opcions,
perquè hi ha diferents graus de
pluja. Si queia un xim-xim no pa-
ràvem, si la pluja era forta però
durava poc tampoc es parava,
però si queia un ruixat i la gent
començava a anar-se’n calia pa-
rar. Això sí, el superruixat no
s’esperava. La previsió del temps
la teníem un any abans i s’anava
actualitzant dia a dia. Ens l’oferia
fins i tot la NASA. Però fins al ma-
teix dia no pots estar completa-
ment segur del que passarà. A
més, ens deien que estadística-
ment el 25 de juliol era un dia en
què no solia ploure.

— Ens van preocupar moltes co- «El dia de l’assaig la fletxa és icònica, però tenia els Elisenda Pons — El dia de la cerimònia de clo-
ses, sobretot les que no pots pre- general, el barco de seus riscos. enda, amb Los Manolos en acció,
veure. Perquè, per exemple, en La Fura dels Baus es va — Pepo Sol deia: ‘Si no hi ha risc Vam tenir sort, perquè també també van tenir un imprevist
l’assaig general, el barco de La encallar i no avançava» no hi ha emoció’. ¿I quins riscos hi hauríem pogut fracassat amb ai- quan els atletes van pujar a l’es-
Fura dels Baus es va encallar i no «Quan en la clausura havia? Que la fletxa, en comptes xò i ho hauríem pagat la resta de cenari.
avançava. ¡Qui ho hauria de dir, els atletes van pujar a d’anar al peveter, anés a un es- la nostra vida. — Sí, hi havia Los Manolos i Peret
quan havia anat bé tantes vegades l’escenari, vam viure pectador. O que Rebollo no l’en- escalfant l’ambient amb la rumba
en els assajos previs! Si això et un moment de pànic» certés, quan ho havíem assajat — Suposo que tindrien un pla B. i El meu avi i tot plegat, i els atletes
passa el dia de la cerimònia, quin milions de vegades i sempre l’en- — La funció de la fletxa era fer van anar pujant espontàniament
fracàs. Hi ha una dita que diu que certava. O que no s’encengués el com de llumí i, quan passés per a l’escenari a ballar. Constantino
has de desitjar que en un assaig peveter. Era un punt molt sensi- sobre del peveter, el fogó s’en- Romero va haver de demanar-los
general et passin totes les coses ble, però pensàvem que si sortia cengués. El pla B era que si tant que baixessin, perquè l’escenari
dolentes, perquè si tot va perfec- bé, ja teníem el 90% guanyat. Rebollo encertava amb la fletxa no estava preparat per aguantar
te, anirà malament el dia de l’es- com si no, el peveter s’encengués. tantes persones i, a més, fent bots.
trena. I nosaltres confiàvem que — El mètode d’encesa del peve- Segurament s’hauria encès tot i Per sort, van obeir i no va passar
aquesta dita fos certa. Tot i que hi ter era molt innovador. que la fletxa s’hagués desviat. Has res. Perquè nosaltres vam viure
havia punts sensibles, i sí, un era — Era innovador per senzill, per- d’intentar assegurar que l’espec- un moment de pànic i ja vèiem els
l’encesa del peveter. què totes les cerimònies es com- tacle no falli, així que teníem uns titulars parlant d’una autèntica
pliquen la vida inventant coses i plans B més o menys arregladets. desgràcia. Tot l’èxit i el prestigi
— La imatge de l’arquer para- aquest mètode no podia ser més Però si ens posem molt friquis, que havíem consolidat en els 15
límpic Antonio Rebollo llançant senzill. De tan senzill, feia por. hauríem d’haver tapat tota la gent dies previs hauria pogut acabar en
que hi havia sota el peveter per- catàstrofe.
què la fletxa no anés a parar un
— Vostè va dirigir la cadena mu-
nicipal de Barcelona, Betevé,
pel·lícules com Salvador (Puig
Antich) i sèries com Nit i dia. ¿Què
està fent ara?
— Després de Nit i dia vaig fer la
sèrie sobre el Manchester City
d’Amazon Prime i ara acabo de
presentar amb Mediapro un do-
cumental sobre els 25 anys de la
Fundació Cruyff. n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 36
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

zona universitària, a prop del Club de Polo, on es va viure un estiu únic. Als

incondicionals de l’oci a la fresca s’hi va afegir la legió olímpica. El llavors

príncep Felip ja s’hi va deixar caure abans de començar els Jocs, al qual des-

prés van seguir membres del Comitè Olímpic i molts esportistes tan aviat

aconseguien medalla, com Fermín Cacho (medalla d’or a 1.500 metres) o

baixaven de la competició. La barreja de medallistes i famosos va marcar

un estiu de color, on potser el príncep Albert de Mònaco va ser un dels noc-

PATRICIA CASTÁN tàmbuls més entregats. L’últim dia dels Jocs
«L’últim dia dels Jocs Olímpics vam enviar un la festa a la seva carpa
L’eufòria olímpica es va traduir el 1992 estival va reunir
en llargues i hedonistes nits d’estiu en fax a l’organització per convidar tothom a cele- 10.000 persones
què la ciutat vibrava. Tothom tenia la brar-ho a les carpes i va ser un èxit total, durant
sensació de viure un moment únic, un tota la nit van venir més de 10.000 persones», re-
punt d’inflexió per a la capital catalana, i
ho celebrava amb molts brindis. Que ho corda Bordas. Eren temps en els quals un cubata
diguin a Javier Bordas, llavors jove em-
presari que amb el seu germà havia im- costava 800 pessetes (o 900, si era amb beguda prèmium) i el consum es-
pulsat el segell d’oci Costa Este i ja sabia
el que era l’èxit amb fenòmens com les Javier Bordas Pere Batlle tava disparat, molt per sobre de la raquítica mitjana que poden permetre’s
carpes de La Chatarra, a la zona alta.
molts joves avui dia.
Però el 92 va tocar traslladar-les a la
Empresari de l’oci nocturn i restauració Per la fastuosa carpa Johnnie Walker (es dividien per marques) desfila-

El somni (olímpic) ven la majoria de vips. Eren temps dolços, també molt regats de Martini

amb llimona i Malibú amb pinya. I de més complicitat entre l’ajuntament

de les nits d’estiu i els sectors econòmics. Costa Este es manté avui al capdavant de l’oci noc-

turn barceloní, amb locals com Opium Mar. I el cuquet esportiu va acabar

portant l’empresari durant un temps a la directiva del Barça. n

condició de fundador de la seminal banda techno-pop nipona Yellow Ma-

gic Orchestra (YMO) que pel seu fructífer treball per en les bandes sonores

de pel·lícules d’Oshima, Almodóvar o Bertolucci, amb qui, precisament,

havia guanyat l’Oscar per L’últim emperador el 1988. Les seves cinemàti-

ques composicions, nodrides de jazz, electrònica, experimentació i tradi-

ció japonesa, aportaven a l’espectacle de la Fura la dosi ideal de sumptuo-

sitat, potència emocional i delicadesa que la solemne ocasió requeria.

JULIÁN GARCÍA En aquests últims 30 anys, el polifacètic músic L’artistavaposar
japonès ha gravat una vintena d’àlbums d’estudi músicaalgranmoment
La Fura dels Baus va encomanar al com- en solitari i ha col·laborat amb una infinitat d’ar- delaFuradelsBausen
positor japonès Ryuichi Sakamoto tistes internacionals com David Sylvian, Alva No- lacerimòniad’obertura
(Tòquio, 1952) la música del número to, Fennesz, Youssou N’Dour, Cesária Evora, Ar-
central de la cerimònia inaugural, aquest
imponent viatge de Jàson i els Argonau- to Lindsay o Thomas Dolby, expandint el seu
tes fins a les columnes d’Hèrcules a tra-
Ryuichi Sakamoto Ricard Cugat vés del mar Mediterrani. Sabien bé el que llenguatge musical fins a una introspectiva idea de l’infinit. Ferm activis-
es feien Àlex Ollé i Carlus Padrissa: en les
albors dels 90, Sakamoto era un músic ta en favor de l’ecologia i en contra de l’energia nuclear, Sakamoto va su-
d’enorme popularitat internacional, se-
Sumptuositat i delicadesa gurament una mica menys per la seva perar un càncer de coll que se li va diagnosticar el 2014, tot i que el 2021 va

Un viatge des del Japó anunciar que se li havia reproduït al còlon. «No sé quantes vegades podré

veure la lluna plena en la meva vida, però mentrestant desitjo continuar

al mar Mediterrani component fins a l’últim moment, com van fer Bach i Debussy, als quals

tant admiro», va afirmar al juny passat l’artista en una emotiva entrevis-

ta amb la revista literària japonesa Shincho. n

la multitud amb Javier Escobar al timó. El mític relacions públiques els va

guiar fins a la grada, on van celebrar el salt de Lewis com en les nits de l’NBA

compartides al camp dels Lakers, a Los Angeles.

Després d’aquell estiu a Barcelona, Douglas va entrar en una espiral exhi-

bicionista de la qual 30 anys després sembla no haver sortit. Primer va con-

fessar que va necessitar desintoxicar-se de la seva afició al sexe (seqüela d’Ins-

tint bàsic, amb Sharon Stone). Després va revelar que tenia un càncer de coll

IOSU DE LA TORRE per la quantitat de sexe oral que practicava. Va supe- Amb Jack Nicholson
rar la malaltia ja casat amb Catherine Zeta Jones i en vancelebrarl’ordeCarl
La tarda en què Carl Lewis es va penjar l’or un altre exercici de superació inèdit també va posar Lewis, les seves festes
en el salt de llargada, dues estrelles de Ho- contra les cordes un càncer de pàncrees. Aquí se- no vantranscendir
llywood eren molt a prop de la fossa de gueix, fidel a la dinastia longeva dels Douglas.
l’estadi Lluís Companys per aclamar el Fill
del Vent: Michael Douglas i Jack Nicholson. En les cròniques d’aquelles jornades olímpiques
Van arribar a Montjuïc a mitja tarda. Van
descendir d’un cotxe de vidres fumats, no hi ha registre de com de salvatges van ser les festes d’aquests artistes. Michael Douglas Julio Carbó
acompanyats per les seves parelles de lla-
vors i mares dels seus fills, Diandra Luke i Tampoc van fer teràpia a través de la premsa. Potser Douglas no havia en-
Rebecca Broussard, i ben escortats perse-
gurates locals. El seguici va avançar entre trat en el remolí del qual després es penediria (aparentment). Nicholson co- L’actor de totes les passions

neixia bé la ciutat des del 1975. En l’últim estiu del general Franco, Miche- Passió de Hollywood

langelo Antoniani el va contractar per a una pel·li amb Maria Schneider que

transcorria entre la Rambla, la Pedrera i el telefèric de Montjuïc. Douglas ve- al tartan de l’estadi

nia de S’Estaca, la finca mallorquina que va regalar a Diandra en els estius

més amables, com aquell del 92 a Barcelona. n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 37
dels Jocs
Juliol del 2022

L'únic canal d'aigües
braves sostenible
energèticament

La Seu d’Urgell. Parc Olímpic del Segre. Seu de les competicions de piragüisme eslàlom dels Jocs Olímpics de Barcelona 92

@raftingparc
@canoelaseu
www.raftingparc.cat

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 38
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ Valentí Enrich de la inauguració hi va haver pres- net. Les audiències van premiar
sions perquè les emissions es fes- l’esforç. «El seguiment que es va
D’aquells calorosos dies de juliol i Tatxo Benet sin en català, per qüestions políti- fer va ser espectacular, les nostres
agost del 1992, el periodista i em- ques, perquè es va pensar que era xifres van ser lleugerament infe-
presari audiovisual Tatxo Benet en Director del Canal Olímpic un bon moment per donar visibili- riors a les de TVE, però cal tenir en
té un record nítid. Més que res, tat a la llengua catalana i perquè, en compte que ells tenien una xarxa
perquè, per a ell, tots aquells dies «Els vaig passar en una definitiva, Catalunya estava també molt més àmplia que la nostra en
van ser iguals. «Me’ls vaig passar habitacióambbocates» en el comitè organitzador i així es aquells moments», remarca.
ficat en una habitació, una sala de va demanar», relata el lleidatà.
producció, menjant només boca- Benet va seguir cinc anys més a
tes. Així van ser aquelles setmanes Va resultar que TVE «no tenia TV-3. «Crec que en aquells mo-
per a mi», rememora. Benet era els recursos necessaris a Catalunya ments érem la televisió que millor
cap de l’àrea d’Esports de TV-3– i per fer-ho sola» i es va firmar un cobertura esportiva oferia. Vam te-
va ser designat director del Canal acord amb la Corporació Catalana
Olímpic, l’entesa audiovisual de Ràdio i Televisió per fer-ho via- «El seguiment va ser
creada ad hoc per donar cobertura ble, gràcies a les bones gestions del espectacular i va
als Jocs Olímpics entre TVE i la te- director general de Televisió de Ca- suposar una oportunitat
levisió catalana. talunya de l’època, Joan Granados. perquè TV-3 fes un salt»
«Vam fusionar els nostres recur-
«Això sí –afegeix–, crec que sos, els nostres equips tècnics, els nir els drets audiovisuals de la Co-
vaig ser la persona que més com- nostres realitzadors, els nostres pa d’Europa, de la Lliga espanyola,
peticions esportives va seguir, per- periodistes», assenyala. de diversos tornejos màster de ten-
què les vaig veure totes, en directe, nis...», recorda.
tot i que fos a través de les 10 o 12 Reconeixement televisiu
senyals que arribaven simultània- «Com a experiència personal
ment a aquella sala de producció en «Vam tenir molt poc marge, tot va ser tremenda, tot i que la vis-
la qual jo em trobava». just dues o tres setmanes per mun- qués gairebé tota a través de les
tar el que es va dir Canal Olímpic, pantalles...» ¿Gairebé tota? ¿No
Aquells Jocs del 1992 van ser una que va fer les seves emissions a tra- tota? «No, no tota. Sí que vaig
oportunitat d’or per a la llavors vés del Canal 33, fins aleshores un veure un espectacle en directe:
pràcticament nounada televisió desconegut pel públic. I va ser una l’assaig general de la cerimònia
autonòmica de Catalunya, afirma cita esportiva molt curta, molt d’inauguració. Allà sí que hi vaig
Benet, amb la perspectiva dels 30 puntual, que va permetre demos- ser en viu», remata. n
anys discorreguts. «Els drets sobre trar a TV-3 la seva agilitat, la seva
les retransmissions esportives els ràpida capacitat de reacció i la seva
tenia en aquells moments Televisió professionalitat», prossegueix Be-
Espanyola, però uns mesos abans

PAU ARENÓS les obres de la Ronda de Dalt a tall Albert Bertran ca que va convertir Espanya en
de corona d’espines. Llavors enca- una revetlla de sud a est, el cel co-
«És la meva primera baixa en més ra s’aparcava sobre les voreres, i tot Carles Gaig bert per bombetes.
de 50 anys d’ofici». Carles Gaig i que estava prohibit, és clar, exis-
Framis (Barcelona, 1948) té tren- tia una permissivitat només de ve- Cuiner La de Gaig ha sigut una avant-
cat el genoll, «desgastat», diu: gades multada. guarda tranquil·la, sense sobre-
mig segle pencant dempeus és un «Nosaltres estàvem salts, amb hits dels noranta que
martiri. Una lesió de maratonià de Anar a Gaig, aparcar a Horta, a la perifèria» continuen vigents: l’amanida
la cuina. pujar les quatre rodes a la vorera. d’ous de reig i morrets de vedella,
el suquet de gambes i esparde-
Gaig és El Cuiner de Barcelona, El 1993, quan la torxa olímpica nyes, la llata amb salsa de frican-
veteraníssim: si no és el degà, el vi- estava apagada i ja tot era cendra, dó o l’arròs ja anomenat, que és
cedegà. A Horta, els besavis van co- va arribar la brillantor particular: un arròs d’altura, dels colomars
mençar a donar menjar als carre- «Ens van donar l’estrella. I va ser que van desaparèixer.
ters el 1869 i ell segueix, ara a Petit
Comitè i a Gaig Barcelona, mentre El 92 va obligar el xef A més de Gaig, en aquesta pe-
el genoll l’hi permeti. a desdoblar-se per rifèria que rebia els gurmets im-
portar els seus plats berbes i els gurmets amb sotabar-
La Fonda Gaig, l’original, el a l’Expo de Sevilla ba, les taules barcelonines balan-
restaurant de glòria olímpica i cejaven entre el classicisme fran-
post, ja no existeix, va tancar el l’autèntic impuls». Aquesta estre- cocatalà i una modernitat que treia
2004, tot i que queda en la lla els va anar seguint en els suc- el nas amb prudència: Via Veneto,
memòria d’aquells que van viure cessius trasllats, sempre amb la se- Reno, Eldorado Petit, La Dama, El
aquell temps banyat en fuagràs. va sòcia i parella, Fina Navarro, fins Racó d’en Freixa, Ca l’Isidre, Azu-
a l’extinció. Cinquanta anys de ca- lete, Florián, Jaume de Provença,
Quan el 1986, Pasqual Maragall rrera donen per a alegries i planxes. Neichel o La Odisea.
va anunciar a saltirons, a tall d’es-
calfament, que les anelles es po- El 92 va obligar el cuiner a una «Soc de foc», diu el xef amb re-
saven sobre la ciutat, a Barcelona vida desdoblada: «Va coincidir ferència que prefereix la flama a la
va començar l’era del martell amb l’Expo de Sevilla. Vam portar inducció, és a dir, l’energia que es
pneumàtic. Impulsat pel movi- els nostres plats al pavelló d’Es- veu. Nascut a l’abril, tenia 44 anys
ment tectònic de les obres, Gaig va panya: els canelons, l’arròs de co- el 1992 i ara, en càlcul veloç a l'es-
encarregar la reforma del local a lomí amb ceps...». Barcelona a Se- til Carl Lewis, 74: «No vull estar a
l’arquitecte Dani Freixes, autor villa, en aquesta bogeria estiuen- les cotxeres». Vol que el genoll
també d’icones norantadosistes funcioni per tornar a la Boqueria,
com Zsa-Zsa Bar (1989). recuperar-la: que Barcelona sigui
barcelonina. n
«Nosaltres estàvem a la pe-
rifèria». Horta era la perifèria, amb

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 39
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

A l’informatiu matinal
de TV-3 i embarassada
de bessons

Jaume Guardiola INÉS ÁLVAREZ Despertant-se d’hora diàriament i

Director del Port Olímpic Arxiu els bessons encara a la panxa. Així recorda Imma Pede-

L’emocionant repte monte (Barcelona, 1958), periodista d’esports de TV-3,
del protocol i el dolç
record dels triomfs aquells dies dels Jocs Olímpics de Barcelona-92. Una es-

pecialitat que li va arribar per casualitat al començar amb

20 anyets al diari Dicen i que va continuar el 1983 a Cata-

lunya Ràdio, d’on va saltar aquell mateix any a TV-3. A la

secció només eren dues dones. Cinc anys després li enca-

rregarien una de les cobertures estrella per a tot redactor

d’aquest àrea: els Jocs Olímpics. El 1988 eren els de Seül

Sixte Cambra (Corea del Sud), tot i que, malgrat que va ser bonic ser

AGUSTÍ SALA Jaume Guardiola (Barcelona, 1957), Director de l’Estadi de Montjuïc i l’Anella Olímpica allà, no té gaires bons records del seu pas. «Dormíem po-

L’orgull de participar-hi quíssim. Una nit em vaig mirar al mirall i em vaig veure
i dedicar-s’hi fins a
exconseller delegat del Banc Sabadell i flamant nou pre- acabar a l’hospital les costelles per primera i última vegada en la vida», ex-

sident del Cercle d’Economia, en aquell temps treballa- plica entre rialles. «Va ser esgotador. Però també un as-

va a l’antic BBV, entitat on va entrar el 1985 i a la cúpula saig important per als Jocs de Barcelona», reconeix.

de la qual va accedir el 1993 com a subdirector general. Aquests ja van ser una altra cosa. «Érem a casa i tot era

Conserva un gran record del seu pas per la direcció del més fàcil», diu. Tot i que feia un informatiu que s’actua-

Port Olímpic. «Estava tot ja molt ben organitzat», afir- litzava cada mitja hora, entre les 8.00 i les 9.30 hores,

ma. Però en tot cas, aquesta responsabilitat li va servir però havien de ser a TV-3 a les cinc del matí. «Amb

per gestionar un protocol complicat –el rei Joan Carles l’agreujant que estava embarassada de bessons. Però no

competia, així com altres representants de cases reials vaig dir res, perquè si em queixava, dirien que era per

europees–, sobretot de seguretat. I l’altre gran record AGUSTÍ SALA l’horari que m’havien posat», explica. Encara que tenia

són els èxits assolits en la vela, amb quatre medalles d’or Sixte Cambra (Barcelona, 1952) les seves coses bones: a les onze ja havia acabat i podia

i una de plata. Això va atraure cada vegada més públic a destaca que la satisfacció més gran per la seva participa- La periodista estar amb la seva filla, que tenia
recorda sobretot tres anys, i assistir d’espectado-
unes regates que han quedat a la retina dels aficionats i ció als Jocs del 92 com a director de l’Estadi Olímpic i co- les cerimònies ra a proves de gimnàstica, al
i com vibrava la gent bàsquet... Recorda especialment
fins i tot d’aquells que no ho són. «Els esportistes podien ordinador de l’Anella Olímpica va ser «formar part la cerimònia d’inauguració i la

arribar-hi a peu. No hi ha hagut uns altres Jocs Olímpics d’això». L’octubre de l’any anterior, els organitzadors

iguals», assegura Guardiola, que rememora els dos me- van assistir a Seeliger & Conde, l’agència de cercatalents

sos que va ser al capdavant d’aquestes instal·lacions amb que havien fundat poc abans amb Luis Conde, per cap- de clausura. «Que va ser més desmarxada», diu rient. I

emoció. «Hi havia una gran complicitat i tothom s’hi va tar directius disposats a participar com a voluntaris en la com va canviar a millor la ciutat. I com vibrava la gent. Tot

bolcar, inclosos els voluntaris més joves», afirma. Tot i gestió d’aquest esdeveniment gegant. I una de les con- i que això ja ho va viure el 1986, quan se’n va anar a la Ram-

que es va treballar molt, llevant-se abans de les sis del dicions era que ell mateix en formés part, cosa que va fer bla a recollir les reaccions després de l’anunci que Barce-

matí per controlar la neteja de les aigües perquè va ser gustós, assegura. «M’hi vaig dedicar full time durant sis lona seria seu. «Una bogeria. Recordo Maragall fent salts

un mes amb algunes tempestes, va ser realment una setmanes», recorda . I és que es mirava de preparar i evi- com un boig. Jo encara anava amb els cabells arrissats i les

etapa emocionant i intensa. Amb alguna anècdota inclo- tar fallades en les cerimònies inaugural i de clausura, ulleres grosses. El que es portava», diu en al·lusió el seu ca-

En les competicions sa, com la protagonitzada per amb assajos amb més de 30.000 persones, l’assistència racterístic look. Ara l’ha canviat, però segueix al peu del ca-
de vela els regatistes l’equip de Nova Zelanda, que va
espanyols van guanyar decidir sortir del Masnou i arri- als actes de 40 caps d’Estat, proves atlètiques... No és es- nó a TV-3. Per ara. L’any que ve es jubila. Un punt final des-
quatreorsiunaplata bar al Port Olímpic amb dos
zòdiacs. El problema és que es trany que la nit abans de l’últim dia, quan anava cap al prés de més de quatre dècades vivint l’esport.n

pàrquing a recollir el cotxe, es desmaiés. «No tinc cons-

ciència de tot el que va passar», afirma, però el que és se-

van saltar els controls i, a l’arribar a la destinació i veu- gur és que es va mantenir a terra almenys un parell

re l’enrenou, van optar per pujar tots a una de les em- d’hores a la matinada, fins que un operari de l’empresa

barcacions i deixar l’altra. «Possible barca bomba», van suïssa que muntava la cerimònia de cloenda el va veure

saltar les alarmes, però tot va quedar en un ensurt i una i va cridar una ambulància que el va portar a l’Hospital

estirada d’orelles a l’equip. El Port Olímpic era una de les del Mar. Es va trencar el tròquiter i es va dislocar una es-

instal·lacions amb un responsable al capdavant, que van patlla i va haver de presentar-se a la clausura amb un

gestionar com a voluntaris i van rebre una medalla d’or braç en cabestrell i dolors forts. Però ni això, ni perdre Imma Pedemonte

amb el símbol olímpic com a record una vegada finalit- uns quants quilos, va evitar sentir l’orgull de participar Periodista de la secció d’Esports de TV-3

zats els Jocs. Un any abans ja el van contactar i el banc en el projecte. Només lamenta no haver pogut viure la

«hi va posar totes les facilitats», recorda. n il·lusió que envaïa tota la ciutat, ja que gairebé vivia

Va haver de gestionar «tancat a Montjuïc de les set
assajos massius del matí a les 10 de la nit».
i l’assistència
de 40 caps d’Estat Cambra forma part avui de
la consultoria Ineo, després de

presidir el Port de Barcelona del

2011 al 2017, ser senador independent amb CiU del 1993

al 2004, vicepresident del Barça després de perdre les

eleccions davant Josep Lluís Núñez i dirigir el torneig Go-

dó de tennis durant 23 anys. Format a ESADE i procedent

d’una empresa familiar tèxtil, igual com el seu amic Ar-

tur Mas, va ser una espècie de pont per penetrar en capes

de la burgesia en les quals el pujolisme no accedia. n

Arxiu Arxiu

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 40
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

morir ja el 2009, la covid va superar, en el fatídic 2020, Federico Correa i

Vittorio Gregotti, i el 2021 ens va deixar Joan Margarit. Dues parelles de so-

cis de llarg recorregut (Milà-Correa i Margarit-Buxadé, aquests dos últims

derrotats en el concurs per a la Torre de Collserola que es va emportar Nor-

man Foster) es van unir per crear la gran plataforma en la qual havien

d’encaixar l’estadi, la piscina olímpica, el Palau Sant Jordi i l’INEFC. Van

aconseguir cosir entre si els edificis i encaixar el conjunt, en forma de te-

ERNEST ALÓS rrasses esglaonades, completant la urbanització Va urbanitzar
de la muntanya heretada dels Rubió i Forestier. l’àrea olímpica de
En aquest espai hauríem de parlar de cinc la muntanya amb
noms, recitats d’una tirada, com una da- Especialment dolorós per al tàndem Margarit- Correa, Milà i Margarit
vantera de quan les davanteres eren de Buxadé, especialistes en càlcul d’estructures, de-
cinc: Correa, Milà, Buxadé, Margarit i via resultar la mítica inundació de l’Estadi Olímpic
Gregotti. Els quatre primers, autors del
projecte de conjunt de l’Anella Olimpica amb motiu de la seva precipitada inauguració per
de Montjuïc. I, amb la incorporació de
l’arquitecte italià, també d’una de les se- la Copa del Món d’Atletisme de 1989 (assumint el risc de fer-ho amb jun-
ves peces, l’Estadi Olímpic Lluís Compa-
nys. Dels cinc, només Carles Buxadé Carles Buxadé Arxiu tes encara sense segellar). Però l’enuig de veritat va venir amb la imposi-
(Barcelona, 1942) haurà arribat a veure el
30è aniversari dels Jocs. Alfons Milà va ció, allà on només havia d’anar un monòlit, de la torre de telecomunica-

Arquitecte cions de Telefónica. Calatrava va ser un altre dels perdedors del concurs de

L’últim dels autors la Torre de Collserola i per imperatiu municipal la Barcelona de 1992 havia

de tenir un Calatrava. Els cinc arquitectes van rebre el suport estèril dels

de l’Anella Olímpica seus col·legues per rebutjar, sense èxit, la teatral banderilla de 136 metres

que trencava totes les proporcions del conjunt i aplatava la resta d’edificis.

Eren anys d’arquitectes estrella davant la discreció del treball en equip. n

Claudia Schiffer, Naomi Campbell, Linda Evangelista, Judit Mascó, fins a

les 25 elegides, les muses de Barcelona, van desfilar a la passarel·la olím-

pica de la mà d’Escobar.

Era jove, alt, elegant, com sortit d’una dinastia kennediana, seductor,

poliglot, hiperactiu. Ningú com ell administrant els passos de les selecti-

ves alfombres vermelles. Glamur en vena, el que abans dels 90 el va portar

a ser model i protagonista de la portada de la revista Vogue, en un temps en

IOSU DE LA TORRE què el cantant Miguel Bosé va marcar part de la se- Vaimpulsarladesfilada
va existència. En aquella Barcelona que comença- de 25 supermodels,
No hi va haver cap altre personatge més va a entreveure’s al globus terraqüi no hi va haver com Schiffer,
singular movent-se a les bambolines esdeveniment que no comptés amb Escobar, im- Campbell i Mascó
dels Jocs de Barcelona que Javier Escobar pulsor de l’agència Buque, a qui recordo organit-
(1954-2020). El referent del que ha de
ser un gran relacions públiques, capaç de zant seguicis de rics i famosos en el casament de la
sumar voluntats, alegrar vides i elevar
Javier Escobar Arxiu qualsevol personatge que s’ho mereixés filla gran de Joan Carles amb Jaime de Marichalar a Sevilla, distribuint pas-
o no. El 92 va ser l’any de l’amic de les
El gran relacions públiques supermodels i de les estrelles de Ho- satges de l’aristocràcia convidada a la inauguració d’una rotativa al Poble-
llywood que majoritàriament coneixíem
L’home que hi a través de les revistes del cor i la moda. nou, obrint pas a Michael Douglas i Jack Nicholson per Montjuïc o discu-
va posar glamur
tint alegrement amb Xavier Agulló en un apartat de les Torres de Ávila,

l’antre de moda en aquelles matinades olímpiques. Era seductor, intel·li-

gent, sensible i excessivament nerviós. La seva altra vida, darrere les bam-

bolines, sempre va ser agitada en extrem, tot i que sempre va poder situar-

la en segon pla, lluny del negoci que tan bé comandava. n

dia del bateig de les seves respectives criatures. Si el dissenyador valencià es

va inspirar en el comitè organitzador (COOB), ella va optar per homenatjar

un personatge d’uns dibuixos animats de l’època que es deia Cobi, segons va

explicar el seu fill, nascut a Detroit el 1970 tot i que criat al sud de Califòrnia.

La qüestió és que aquell jove, que va fer el seu debut olímpic a l’estadi blau-

grana davant Itàlia (van perdre per 1-2) davant uns quants milers d’espec-

tadors la vigília de la cerimònia inaugural, es va acabar convertint en un mi-

ELOY CARRASCO te del futbol als Estats Units. Centrecampista La seva presència
dinàmic i d’inconfusibles rastes, es va retirar als 37 a la selecció dels EUA
Es va convertir en una de les primeres anys després d’haver disputat 164 partits amb la va inspirar molts
anècdotes dels Jocs. ¿Un esportista que es selecció ianqui (més que ningú) i amb tres Mundials joves negres
diu exactament igual que la mascota? ¿I, a disputats (1994, 1998 i 2002). I per damunt de tot,
més, nord-americà? ¿Futbolista? El tema
feia olor de llaminadura i el protagonista va exercir de palanca en una activitat llavors gaire-
era Cobi Jones, que la vigília de la seva es-
trena al Camp Nou atenia, sempre bé exclusivament practicada per blancs, la seva presència va encoratjar Cobi Jones AFP
somrient tot i que una mica desconcertat
per l’interès que suscitava, la curiositat molts nois negres a posar-se en l’estrany esport (per ells) de la sacada de
d’un parell de periodistes. La seva mare va
tenir la mateixa idea que Javier Mariscal el banda i el fora de joc. Tot allò ocorria, a més, quan els Estats Units prepara- Futbolista dels Estats Units

ven el seu Mundial i el futbol s’obria pas. Jones va estar una temporada a An- Homònim de la mascota

glaterra, al Coventry, i va deixar empremtes fugaces al Colònia i el Vasco de

Gama, però el gruix de la seva carrera va transcórrer al seu país. Va penjar les i mite del ‘soccer’

botes a l’LA Galaxy i avui és, a més de llegenda per dret propi, comentarista

futbolístic i conferenciant. En el fons, una espècie de mascota del soccer. n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 41
dels Jocs Juliol del 2022

El deporte no tiene límites,
viajar tampoco.

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 42
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

Joaquim
Forn

Va dirigir ‘Freedom for Catalunya’

Jordi Otix

FIDEL MASREAL «Em penedeixo — ¿Per què no van actuar en la — ¿Quin record té dels Jocs?
de no desplegar inauguració? — Vaig estar a la inauguració, la
Tenia 28 anys i va dedicar un any — Ara, vist amb perspectiva, clausura, la final de bàsquet... i
sabàtic al seu despatx d’advocats ‘Freedom’» me’n penedeixo: teníem previst destaco l’alegria i la il·lusió que
a dirigir la campanya del Freedom que en la inauguració grups de es vivia en un projecte compar-
for Catalunya per internacionalit- xer Catalunya. Vam utilitzar el talana per tot Catalunya. Fins i voluntaris a la pista es posessin tit no de les administracions ni
zar l’independentisme. Ni podia Freedom for Catalonia. Llavors hi tot vam enviar gent a Atenes davant la tribuna amb una pan- de poders polítics. La gent s’ho
imaginar-se que 30 anys després havia el free Mandela. Des de sis amb el Freedom a la sortida de la carta del Freedom. Ho vam parlar va fer seu. Això costa molt. I el
aquestes protestes eren precur- anys abans dels Jocs, el 86 amb la flama olímpica. amb persones amb responsabili- desembre d’aquell any em vaig
sores d’un llarg camí que fins i tot inauguració de l’Estadi Olímpic, tats polítiques i ens van dir: «Feu casar.
l’ha fet trepitjar la presó. ens vam adonar de l’impacte — ¿Van negociar amb les forces el que vulgueu, però valoreu que
mediàtic dels Jocs. de seguretat? això sigui ben entès. Fins ara el — En 30 anys han passat moltes
— ¿On estava durant els Jocs? — No vam fer el que considerà- que heu fet s’ha acollit com una coses...
¿Era voluntari? — ¿Què recorda de la campanya? vem. Vam tenir problemes de se- cosa simpàtica i positiva». I ara — Han passat coses, sí [riu].
— No, però com que per nosal- — No érem anti-Jocs. Combinà- guiments i intimidacions. El pe- amb perspectiva crec que ens Quan vaig sortir de la presó vaig
tres, Acció Olímpica, sota el pa- vem la voluntat que les coses núltim dia dels Jocs van entrar a vam equivocar. Teníem la gent voler que ho féssim amb una de
raigua d’Òmnium, era important sortissin bé, però va ser bonica la la seu d’Òmnium i es van empor- disposada a fer-ho. Hi havia me- les pancartes del Freedom del 92.
tenir voluntaris, vam fer entrar implicació de la gent. Recordo la tar un ordinador. Hi va haver de- sures de seguretat, però el tema
molta gent entre els voluntaris gran mobilització, les ganes... tencions, però res important, dels voluntaris era un colador. Un — ¿I Barcelona com a ciutat?
un any abans. Gent disposada a comparat amb les detencions del d’ells era Josep Rull, preparat per — Costarà molt tornar a implicar
fer algun tipus d’acció. Jo dirigia — Llavors l’independentisme jutge Garzón. Vam negociar amb fer el que fes falta. la gent en un projecte de ciutat
les diferents operacions: la flama no era majoritari... l’ajuntament perquè hi hagués com el que van ser els Jocs. Molta
olímpica, la participació en els — No, i ens vam anticipar en al- una especificitat. Es va aconse- «Vam preparar que uns gent va canviar de mentalitat,
actes. Sobretot en la prèvia... gunes coses, com el fet d’utilit- guir que als estadis es parlés voluntaris es posessin veure Barcelona de forma global,
zar aquest lema i en anglès, que també en català. I en l’acte inau- en la inauguració en gran. I en relació amb els Jocs
— ¿Què vol dir? en part no va ser entès. I la cam- gural va sonar Els Segadors. Ara amb la pancarta» d’ara, no hi estic en contra, em
— Des de l’arribada de la flama panya va ser un èxit. Vam repar- sembla poc però en aquell con- sembla bé que decidís la gent,
olímpica a l’inici de les competi- tir molts metres de bandera ca- text van ser coses importants. «Hi havia mesures però aquest tipus d’esdeveni-
cions. de seguretat, però ment no sé si perquè la ciutat
amb els voluntaris avanci és necessari això. Hauríem
— ¿Quin era l’objectiu? era un colador» de buscar altres fórmules. Aquest
— Aprofitar l’impacte internaci- és el repte, ara. n
onal dels Jocs per donar a conèi-

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 43
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

ELENA HEVIA Pep Iglesias una mica malastruc però la seva templar amb distància i sense
va ser una de les poques veus sentimentalisme. Cosa que en
Per tenir una idea completa, de Manuel Vázquez Montalbán discordants enmig de l’eufòria. aquell moment no era gens fàcil,
360º, de com es van viure els pro- En els seus escrits de ferotge perquè tothom es va deixar
legòmens dels Jocs Olímpics i la Escriptor i periodista analista s’aprecia el perill que arrossegar per un tsunami d’em-
seva majestàtica execució res mi- suposava que davant la impossi- poderament col·lectiu.
llor que revisar les cròniques que L’esgarriacries de la bilitat que els poders públics
en aquell temps escrivia Manuel borratxera ciutadana assumissin la tremenda despesa Naturalment, tot allò havia de
Vázquez Montalbán, carregades econòmica de les celebracions, la cristal·litzar en una obra de ficció,
d’una saludable suspicàcia i una ciutat es posés en mans de la ini- que va anar escrivint paral·lela-
de les poques veus capaces de ciativa privada, una cosa que no ment als fets i publicant original-
veure més enllà de l’embranzida és dolenta per si mateixa, però ment en entregues, com un com-
emocional olímpica. La ciutat, va que a la llarga va donar molt plement als seus articles però
constatar, va acabar apuntant-se d’aire –ara ho sabem– a la bom-
cegament a aquell orgasme per- bolla immobiliària de la ciutat. L’escriptor va ser una de
què era molt el desànim i la misè- les poques veus capaces
ria moral que arrossegàvem des- Va desplegar no poca conya per de veure més enllà de
prés que Félix de Azúa hagués ai- les piruetes que es van fer per l’embranzida olímpica
xecat el 1982 l’acta de defunció deixar contents tots els actors.
cultural de la ciutat comparant-la Una de freda i una de calenta. La aquest cop en clau de farsa. A Sa-
amb el Titanic. tensió entre la rauxa maragallia- botaje olímpico va posar el seu es-
na i el seny pujolesc, obligats a un timat Carvalho, aquí més àlter ego
En els articles de Vázquez pacte polític contra natura que va que mai, a punt per tancar-se a
Montalbán hi ha la més lúcida acabar capitalitzant molt millor el casa seva de Vallvidrera i fer-se el
radiografia del moment, perquè primer i en què el segon va acabar desentès de la informació olímpi-
no s’entrega a la joia. Aquí hi ha entrant de mala gana. ca, fins que els homes de Corcue-
els primers dubtes ciutadans so- ra, l’inquietant ministre de l’Inte-
bre si els Jocs acabaran arruïnant Ningú com el periodista per rior de llavors, truquen a la seva
les arques municipals i, si no ho treure-li punta a l’entrada del rei porta perquè investigui una sèrie
fan, per qui serà el rèdit obtingut. Joan Carles al compàs d’Els sega- de problemes més dignes del Doc-
El creixement de la ciutat ¿és el dors, amb la seva amenaçadora tor No de James Bond o més aviat
que necessita realment Barcelo- tornada, en la cerimònia inaugu- de Mortadel·lo i Filemó. n
na? ¿O és mera carcassa per pre- ral, tirant llenya a l’etern debat de
sentar l’espectacle? ¿D’aquesta si els Jocs van ser catalans o espa-
nova ciutat en trauran benefici nyols. Per ell senzillament allò
només uns quants? Potser fos era un circ que s’havia de con-

E. H. seus canvis més espectaculars, els Arxiu dernor i disseny, les coses no havien
Jocs Olímpics del 92. canviat tant.
Al llarg de la seva història, Barce- Eduardo Mendoza
lona ha tingut la rara capacitat de Gurb, és sabut, és un extrate- Gurb, a més es consolidava com
reinventar-se una vegada i una rrestre díscol amb una gran capaci- Novel·lista la cara b, d’una vocació barcelonina
altra, la major part de les vegades tat per adaptar-se a qualsevol cir- que Mendoza ja venia apuntalant
a partir de grans esdeveniments cumstància que arriba a la ciutat. Gurb, reflex delirant des de l’inici amb La verdad sobre el
ciutadans. Energia pura, es veu obligat a adop- d’aquella eufòria caso Savolta, Mauricio o las elecciones
tar una aparença humana i aquesta primarias i totes les novel·les del Lo-
El quilòmetre zero d’aquesta és ni més ni menys que la de Marta co. Potser a l’escriptor no li agrada
trajectòria, carregat d’autocons- Sánchez, sex symbol del moment, aquesta consideració però la marca
ciència transcendental, va ser tirar per immediatament perdre’s pels Barcelona es va posar a caminar el
a baix les seves muralles per des- carrers. El veritable protagonista 1986 amb l’èxit de La ciudad de los
prés anar de mutació en mutació, prodigios, que és sense discussió la
com un virus, fins a arribar a aquest L’escriptor és qui millor grannovel·lasobrelaciutat. Nono-
Fort Apache assetjat pels turistes: ha sabut descriure més perquè parla d’aquest caràcter
que si em poso d’esquena al mar, el caràcter proteic proteic de reinvenció contínua sinó
que si el torno a fer visible, que si de la ciutat també perquè evidencia les seves
m’invento un barri gòtic que mai misèries amb el protagonisme de
va ser així, que si aixeco del no res del relat, tanmateix, no és Gurb si- l’arribista Onofre Bouvila. Així, en-
una ciutat ordenada i burgesa... nó el seu company de fatigues i na- tre la dues Exposicions Universals
rrador de la història encarregat de de 1888 i el 1929 –dues fites que
Per aquesta raó, potser no hi ha buscar-lo durant tot el relat i que igual com els Jocs Olímpics, van
novel·la que millor reflecteixi aquest com ell també necessita una façana transformar la ciutat– Bouvila
valor canviant de Barcelona i dels humana que anirà canviant en Mi- s’enfila des dels seus orígens hu-
barcelonins que una escrita a cop guel de Unamuno, Paquirrín o l’al- mils com a repartidor de pamflets
d’entregues periodístiques, com els mirall Yamamoto. Aquest pur deli- anarquistes fins a arribar al cim
vells fulletons, a l’estiu del 1990 i ri era un reflex de l’eufòria boja i empresarial, la que talla el bacallà.
apareguda en forma de llibre un any acrítica en la qual estava immersa la
més tard, quan la ciutat, que tantes ciutat. La mirada marciana de Gurb Aquest trajecte, un pintoresc
ciutats havia sigut, escalfava mo- i el seu company ens recordava que, catàleg d’especulació immobiliària
tors per a la seva antepenúltima malgrat els fastos i la pàtina de mo- i corrupció política, tenia una lectu-
transformació. Sin noticias de Gurb, ra clara i directa en el temps de la
sisè treball d’Eduardo Mendoza, va seva publicació, va ser vigent en el
radiografiar des de la caricatura i la 92 i encara avui, quan aquells fastos
broma més gamberra una ciutat són un eco, segueix sent-ho. n
que s’estava preparant per a un dels

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 44
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES
Ferran Nadeu

HELENA LÓPEZ Jordi Giró / Miquel Ferrer / var la selecció espanyola –«de la qual formava part el lla-
Joan Carles Armengol
Quan van arribar a Barcelona van viure rellogats al bar- vors príncep Felip», apunta el cronista– al ser els més
ri dels Pescadors, on es van posar a treballar en una Veïns de la Vila Olímpica
fàbrica d’adobaments. Amb el temps, els pares de Mi- pròxims al gran menjador comunitari, que estava situat
quel Ferrer van agafar en traspàs una fàbrica d’adoba- BCN: la millor
ments al carrer d’Àlaba, negoci que ara, tot i que recon- vila olímpica en els actuals cines.
vertit, encara regenten els seus fills, tercera generació. de la història
Allà, rere unes robustes portes de fusta que encara con- Entre les anècdotes que han anat passant de genera-
serven, i en un edifici de 1873 –«segurament un dels tíssim. Es deia que la de Barcelona va ser la millor Vila
més antics del Poblenou», assenyala amb orgull– va Olímpica de la història dels Jocs fins aquell moment. Mai ció en generació sobre el pas dels atletes pel barri, Ferrer
créixer Ferrer, que de criatura vivia a la mateixa fàbri- abans havien tingut una platja privada a la mateixa vila.
ca, al fons, com era habitual aleshores. Després de les competicions, muntaven unes festes im- comenta entre rialles que expliquen que, al principi, els
pressionants. La platja era per a ells, del Port Olímpic a la
El seu carrer, el d’Àlaba, va suposar una de les fronte- Mar Bella», relata Joan Carles Armengol, que, si d’algu- esportistes pensaven que el forat de les escombraries
res quan van dibuixar el que seria el futur barri de la Vila na cosa sap, és de Jocs Olímpics. Els ha cobert com a cro-
Olímpica, on encara viu. La seva vorera –costat Besòs– nista en 13 ocasions, des dels de Sarajevo el 1984 fins als pneumàtiques –una de les característiques dels blocs del
va quedar dempeus; la del davant, no. Just davant del que d’estiu de Rio de Janeiro el 2016.
encara és el seu taller, vivien els seus amics de la infàn- barri– era per tirar la roba bruta i la tiraven per allà.
cia, les cases dels quals –«molt precàries», recorda– van Des de 1993, a més, Armengol és veí del barri, de la
ser enderrocades. Al seu lloc, unes pistes de pàdel. promoció del Centre de la Vila, propietat del Patronat «Pensarien que després pujaria neta. ¡Imagina la de roba
Municipal de l’Habitatge, cedida en contracte d’usde-
A poquíssims metres, l’avinguda d’Icària i el nou fruit primer per 50 anys, i després allargat 40 més. «Jo que va acabar a la incineradora!», explica entre rialles.
barri aixecat en menys de tres anys, entre 1989 i 1992, sempre dic que tinc un pis a Barcelona i un apartament
quan es va inaugurar per acollir els més de 9.000 atle- a la platja», fa broma el periodista, convençut que, tot i Una vegada els atletes van marxar i el barri i les plat-
tes que van participar en els Jocs Olímpics. Al final que no hi ha res perfecte, el seu és un dels millors barris
d’Àlaba, a dos passos de la fàbrica de Ferrer, hi havia de la ciutat per viure. ges es van obrir de veritat, van començar a arribar els
una font –que encara es conserva, també– sobre la qual
Jordi Giró –president de l’associació de veïns i veí del Els pisos on viu Armengol van ser els que es va reser- primers veïns, com Giró i Armengol, i també algun pro-
nou barri des de la seva creació– pujava per veure per
sobre de les tanques com anava la construcció de la se- blema. Com en totes la promocions aixecades de mane-
va futura vivenda, que ja era seva perquè es van vendre
sobre pla el 1990, però on no podria accedir fins que fi- ra ràpida, de seguida van sorgir La crítica més atroç
nalitzessin els jocs paralímpics. les fallades, sobretot amb els que es va fer al barri va
acabats. «La bola es va fer molt ser que no es pensés
Platja privada per als atletes més gran del que realment va en la vivenda pública
ser. Ens venien estudiants d’ar-
Les tanques no van ser només una qüestió de seguretat
durant les obres. El barri va estar tancat fins que va mar- quitectura del tot el món a pre-
xar l’últim esportista. «Els atletes el van disfrutar mol-
guntar, semblava que els pisos caiguessin, quan eren

detalls menors, els pisos mai van patir cap mal estruc-

tural», recorda Jordi Giró, que destaca també que la crí-

tica més atroç que es va fer en el seu moment a la cons-

trucció del barri va ser que no es pensés en la vivenda

pública. «Eren altres temps. Avui s’hauria fet segur

d’una altra manera», conclou.

En el que sí que es va pensar, i el barri va ser referent,

és en l’accessibilitat. Tant les vivendes com les voreres es

van fer pensant en les persones amb mobilitat reduïda,

una cosa que, fa 30 anys, va resultar pioner a la ciutat. «El

que continuem esperant és que adaptin l’estació del me-

tro, que tot i que sembli mentida continua sent inacces-

sible», acaba sempre combatiu. n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 45
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

L’atleta més gran
somiava amb un món
sense«tantesinjustícies»

Judit Mascó IOSU DE LA TORRE Siunxavald’avuiestiguésinte-

Model Joan Cortadellas ressat a conèixer la història del millor atleta de les dues úl-

La gran ambaixadora de times dècades del segle XX en farà prou de submergir-se
Barcelona en el ‘show
business’ internacional al Google, per exemple, i teclejar Carl Lewis Llegenda. Nou

ors i una plata en Jocs Olímpics i Mundials contemplen

aquest fill d’Alabama, EUA, nascut l’1 de juliol de 1961.

El Fill del Vent, així el van batejar al seu país abans

dels Jocs de Los Angeles-84, els de la seva gran esplen-

dor, en aquelles setmanes de l’estiu olímpic barceloní va

publicar les seves experiències a les pàgines d’EL

Javier de las Muelas PERIÓDICO. L’ídol de tots els ídols de l’esport va escriu-

NÚRIA MARRÓN La model Judit Mascó encara reviu Empresari de locals d’oci re cròniques al nostre diari. Avui resultaria impossible

El crèdit amb què va comptar amb un esportista d’elit en actiu disposat a po-
obrir Nick Havanna i
«una emoció extremadament forta» quan recorda la ceri- se li va accelerar la vida sar sobre la pantalla les impressions viscudes des de la

mònia inaugural dels Jocs. Ja s’havia fet fosc quan va pro- nit en què el Club Santa Monica va aterrar a l’aeroport

tagonitzar el que segurament ha sigut la desfilada de la se- del Prat i es va presentar a la redacció amb molta gana.

va vida. En la primera incursió de la moda en un xou olím- Al gerent de llavors, Josep Garcia Miquel, se li va ocórrer

pic, la intellingentsia de l’operatiu havia tingut l’audàcia convidar-los al restaurant xinès que hi havia al carrer de

d’encarregar a un grup de dissenyadors que conjuressin la Diputació abans d’arribar a Casanova, conegut actual-

icones de la litúrgia local. I allà hi havia Inés Sastre com un ment per El Chino Mandarino. Allà van es van cruspi-

somieig de la Sagrada Família o Pat Cleveland com La do- rotllets de primavera, amanides tres delícies i xopsuei de

na del paraigües que havia imaginat Pertegaz. A Mascó li gambes, avui desterrats del menú del local.

havia tocat un vestit de pell blanca de Loewe amb fogona- FERRAN IMEDIO A Javier de les Muelas, com a Bar- El març d’aquell any, Lewis va visitar el diari amb el

des que al·ludien a Joan Miró. «Va ser un dels moments més seu guàrdia de corps: Joe Douglas, entrenador del Santa

emotius de la meva vida. Jo llavors era un rostre molt po- celona, els Jocs del 92 li van canviar la vida. I més que En la seva primera nit Monica, David Grifinger, l’apo-
a BCN, va sopar amb derat, i Jeffrery Marx, el premi
pular i quan vaig sortir a escena vaig sentir com l’aplaudi- aquelles setmanes màgiques, la fortuna li va començar a l’equip en un xinès Pulitzer que el va ajudar a es-
del carrer Diputació criure la seva biografia. Vaig te-
ment pujava de volum; d’alguna manera, es va notar que somriure, com a la ciutat, sis anys abans, el 17 d’octubre nir la sort d’entrevistar-lo en

jo era la model de casa», rememora, 30 anys després. de 1986 a les 13.30 hores, quan Samaranch va completar

De fet, ja feia una temporada llarga que la model exercia la frase «À la ville de...» amb el nom de la capital catalana

d’«ambaixadora» de Barcelona al cor del show business glo- i tot va començar a rodar a la velocitat de Carl Lewis. una torre d’Horta-Guinardó, on es va gravar l’anunci

bal. El 1990, Mascó havia fet el gran salt al protagonitzar el En aquell temps, De las Muelas era un jove i ambiciós televisiu del Fill del Vent amb el diari a les mans. «Bush

cèlebre número de banyadors de la revista nord-americana emprenedor que tenia un parell de cocteleries Gimlet hauria de perdre les eleccions», vam titular la xerrada en

Sports Illustrated. I aquell any olímpic, la superpoderosa edi- (encara les dirigeix) i que buscava finançament per fer la qual un es mostrava preocupat per les injustícies del

tora de la publicació, Time Inc, havia enviat cartes als orga- l’obra que li permetés inaugurar Nick Havanna, la míti- món. «Hauríem de canviar tots els polítics del món, can-

nitzadors dels Jocs informant que, amb motiu de la cita ca discoteca de l’Eixample que el catapultaria com l’em- viar les estructures», va dir. Qui podia imaginar-se que

olímpica, sortirien de gira esportiva per tot el país i que Judit presari vinculat a locals d’oci que encara és avui (Mon- 35 anys després governaria un tal Donald Trump.

«Desfilaralainauguració Mascó exerciria de representant tesquiu, Speakeasy, Casa Fernández, Dry Martini a Bar- «M’agradaria que se’m recordés com a algú que va llui-
va ser un dels d’aquella Barcelona en ebullició.
moments més emotius «Després, quan van començar els celona i ciutats de mig món...). tar contra el dopatge i per portar la professionalitat a
de la meva vida» Jocs, els americans van atracar
Aquell 17 d’octubre, l’empleat del banc que havia de l’esport». No pot ser de cap altra manera. n

decidir si li donava el crèdit s’havia reunit amb De las

amb barcos al port i van celebrar Muelas poc abans de les 13.30 hores, i cap dels dos no vo-

actes i festes en els quals jo exercia d’amfitriona local». lien perdre’s el veredicte del Comitè Olímpic Internacio-

Des d’aquest front row dels temps, va assistir a aquell nal. Així que van fer una pausa en la reunió per escoltar

enlairament de la ciutat. Constata Mascó que, abans del 92, Samaranch. «Vam anar al seu cotxe, que estava aparcat

ella sempre insistia que la seva ciutat –«in Spain, Europe»– al carrer, per posar la ràdio», recorda amb un somriure.

no era sinònim de flamenc, sangria i migdiada. «Però d’ara «À la ville de... ¡Barcelona!», va proclamar el president

endavant, deies Barcelona i et contestaven ¡¡olympic ga- del COI. «No fa falta que m’expliquis més, et concedeixo

mes!!».Isialgunacosatrobaafaltard’aquells dies que re- el préstec», li va deixar anar el del banc, convençut que el Carl Lewis

corda «com un somni» és sens dubte l’absència d’«una millor estava per arribar a la ciutat, i que Nick Havanna El ‘Fill del Vent’, el millor atleta d’aquell temps

il·lusió col·lectiva que faci remar gent diferent en una ma- seria un bon negoci. No es va equivocar. La discoteca, que

teixa direcció». va obrir el desembre del 86, ho va petar durant els anys

«No m'expliquis res més, posteriors i fins i tot va acollir la
et dono els diners», li va presentació de la cançó de
dir el banquer al saber Montserrat Caballé i Freddie
que BCN seria la seu Mercury, a la qual va acudir la

soprano. Durant els dies de

competició va ser el place to be nocturn: «Vam acollir el

Dream Team de bàsquet i atletes de tot el món».

De las Muelas només té una espina clavada d’aquells

dies: va renunciar a fer un relleu de la torxa olímpica «per

vergonya». Però es va rescabalar i, després dels Jocs, va

començar a córrer, arribant a participar en diverses ma-

ratons. Definitivament, els Jocs li van accelerar la vida.

Laura Guerrero Joan Cortadellas

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 46
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

cionador. Jordan, que llavors tenia 29 anys i ja era el millor basquetbolista

del món (encara no de la història), va optar per jugar sense descans a golf.

Les seves visites al Reial Club de Golf el Prat van ser diàries.

Sovint combinava amb partides en altres camps de Catalunya. I no es

conformava amb l’ortodòxia de fer 18 forats. Podia jugar-ne 27 o 36 per-

fectament. Es veu que un dia es va estirar fins als 45, dos recorreguts i mig.

Un esgotament per a qualsevol. Jugava tot i que a la nit tingués cita olím-

ALBERT GUASCH pica amb el combinat d’estrelles nord-americà. Cada matí a les nou
No necessitaven les seves millors prestacions, era al club del Prat.
A l’hotel Ambassador del carrer del Pin- tampoc. El Dream Team va guanyar els seus vuit Va arribar a jugar
tor Fortuny es va allotjar durant dues partits per una mitjana de 43,8 punts de diferèn- 45 forats en un dia
setmanes el genuí Dream Team de la cia i Jordan va aconseguir la seva millor marca
història de l’esport. Van ser a Barcelona
per recollir la medalla d’or i cada un dels anotadora a la final contra Croàcia amb 22 punts.
components va trobar la seva manera
pròpia de passar el temps entre partit i Competien a mig gas i ja n’hi havia prou.
partit mentre a fora permanentment hi
havia multituds per fer un cop d’ull fugaç Michael Jordan Arxiu Per això Jordan apareixia puntual cada matí cap a les 9 en el camp del
a Michael Jordan, Magic Johnson, Larry
Bird, Charles Barkley i, en fi, «estrelles Estrella del Dream Team Prat. L’esperava sempre Gorka Guillén, llavors una promesa del golf, amic
del rock», que va dir Chuck Daly, el selec-
Bàsquet i golf de Sergio García. Podien jugar un dia amb Payne Stewart, golfista que va
a parts iguals
morir a finals dels anys 90, o contra socis del club, amb qui sempre apos-

tava alguna cosa. ¿Em jugo 100 dòlars que fico aquest putt? I així. Diuen que

es va fer tan habitual per aquestes instal·lacions que al cap d’uns dies ja va

deixar de ser una novetat. Així que va tornar als EUA amb una medalla d’or

i una reguera d’històries per a uns quants barcelonins per explicar. n

i va travessar la meta cinc segons abans que la sud-africana. D’una manera

espontània, exhaustes i felices totes dues, es van fer una abraçada i després

van completar els 400 metres al voltant de l’estadi amb els seus alegres

somriures, per a tot el món i via satèl·lit: un missatge universal antiracista

d’immensa potència. Tulu, nascuda en un llogarret etíop en una família de

deu germans, dedicada al pasturatge i corredora per naturalesa, es va con-

vertir en la primera africana que va guanyar una medalla d’or olímpica.

ELOY CARRASCO Aquell agermanament amb Meyer no va ser un gest La seva volta d’honor
menor. Sud-àfrica feia tres dècades que no compe- agafades de la mà
L’esperit conciliador dels Jocs Olímpics va tia en uns Jocs, castigada pel seu apartheid, i la seva va ser un missatge
experimentar a Barcelona una de les seves tornada era un dels focus d’atenció a Barcelona-92. de gran potència
grans manifestacions el 7 d’agost de 1992. Aleshores Nelson Mandela, l’home que va canviar
Aquella tarda, la volta d’honor de dues
atletes agafades de la mà i compartint la la història, feia un any i mig que era fora de la presó
glòria va posar ulleres a moltes mirades
Derartu Tulu i Elana Meyer racistes. Una d’aquelles dones era Derar- –a dins n’havia passat 27– i ja s’intuïa que acabaria sent president d’un pa-
tu Tulu, etíop negra, i l’altra, Elana Meyer,
Atletes sud-africana blanca. Disputaven la prova ís marcat per l’aberració d’una política obertament racista. A Barcelona es va
dels 10.000 metres i, quan faltava una vol-
Dues campiones ta, l’etíop va depassar totes les seves rivals adonar que l’esport seria una força de gran ajuda per recompondre la seva
contra el racisme
pàtria; ho va constatar el 1995 amb el Mundial de rugbi que va guanyar Sud-

àfrica com a amfitrió i la carrera de 10.000 metres de Montjuïc va ser una em-

penta per a aquesta idea. Tulu, que va tornar a guanyar l’or a Sydney 2000,

és una institució a Etiòpia, igual que Elana Meyer a Sud-àfrica. La seva foto

al costat de Mandela presideix el seu perfil de Twitter. n

de la seva carrera, el Martín segueix amb la seva vida a Jacksonville (Florida),

on es va criar i treballa com a director de natació de l’Escola Episcopal.

La seva història seria inexplicable sense l’afany del seu pare, el José Luis,

que va néixer a Saragossa el 1931, va emigrar als EUA, on va estudiar oftalmo-

logia, es va casar i va tenir els seus tres fills. Allà va crear una fundació sanitària

d’ajuda a països pobres, amb la qual va viatjar per tot el món, però sempre va

mantenir l’afecció a la seva terra, que va aconseguir transmetre als seus fills.

LUIS MENDIOLA Cada estiu tornaven per visitar la família. Abans del Criat a Florida, on
seu gran dia, els mitjans nord-americans van voler resideix, el seu pare
Amb prou feines hi ha notícies de Martin que expliqués els seus sentiments. López Zubero va va ser clau per
López Zubero (Jacksonville, 53 anys), un ser contundent. Va dir que se sentia espanyol i que competir per Espanya
dels herois del 92. El seu germà David ja va estava orgullós de nedar davant el seu propi públic.
fer història amb un bronze a Moscou-80, la
primera medalla olímpica de la natació es- Va ser a les piscines Picornell, davant 10.000 en-
panyola. La seva germana, la Julia, va ser
olímpica. El Martín va ser el que va tocar el tregats espectadors, on Martín va aconseguir la seva gesta un 28 de juliol, Martín López Zubero Arxiu
cim de l’Olimp, l’heroi que va emergir de les
piscines Picornell amb l’or en 200 esquena. després de protagonitzar una de remuntada espectacular. «Tenia molta

A cada aniversari, el seu nom llueix de pressió», diu, «Era recordista de 200 esquena i campió del món. Qualsevol Primer campió olímpic en natació
passada, perquè amb la mateixa discreció
cosa que no fos l’or hauria sigut un fracàs. Perdre no era una opció». L’heroi que va emergir

«Desprésdelacarreravaig conèixer la reina i va ser un honor», va admetre,

«però el meu millor record va ser després de la cerimònia de medalles. Les tri- de les piscines Picornell

bunes eren plenes i vaig poder veure el meu pare. Sempre havia estat allà, recol-

zant-me. No hauria obtingut l’or sense la seva ajuda. Un moment inoblidable». n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 47
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

El noi del Prat que
es va cobrir d’or amb
la marxa que mai falla

Miriam Blasco SERGI LÓPEZ-EGEA Sermarxadorsemprehasem-

Judoka El Periódico blat una tasca fàcil per a l’atletisme espanyol; més si

La pionera a guanyar s’havia nascut al Prat i molt més si en algun moment de
una medalla d’or
olímpica la teva vida esportiva se’t creuava al camí la figura de Jor-

di Llompart, el pioner en aquesta especialitat en la qual

s’ha de caminar al més ràpid possible però, sobretot, mi-

rant d’evitar que el pas es converteixi en un salt que doni

a entendre que s’està corrent. I aquest error pot costar

car, fins al punt de quedar eliminat quan l’atleta es troba

en les posicions avantatjoses i s’està a punt d’aconseguir

José Manuel Moreno Periñán el somni de la vida; entrar a l’Estadi Olímpic, a prop d’on

INÉS SÁNCHEZ «Tenia aquesta manera de viure la Campió olímpic del quilòmetre contrarellotge has crescut i t’has entrenat, per cobrir-te d’or i per acon-

Glòria al velòdrom seguir d’aquesta manera l’èxit més gran en la teva carre-
d’Horta gràcies al
vida que no concordava amb el fet de fer només una co- ‘Ratón’ de Chiclana ra esportiva.

sa, de voler només una cosa, d’experimentar només una És just el que li va passar a Dani Plaza quan es va con-

cosa», va escriure Bebi Fernández a Amor y asco. Unes pa- vertir en el campió olímpic dels 20 quilòmetres marxa

raules que encaixen amb el procedir de Miriam Blasco. en els Jocs de Barcelona; un més per provocar el deliri

Ella mai es va encasellar en el judo. Es va marcar objectius dels espectadors, convençuts que l’atletisme espanyol

que la van obligar a sortir de la seva zona de confort. circulava pel millor camí, amb èxits que mai abans i des-

La motivació és el motor de Miriam Blasco per prendre prés es van veure.

decisions. A Barcelona es va convertir en la primera dona Plaza va tornar a la seva ciutat natal la tardor passada.

espanyola a guanyar una medalla d’or en uns Jocs Olím- La família de Jordi Llompart li havia organitzat un home-

pics. Però el seu camí cap a aquesta fita no va ser gens fàcil. SERGI LÓPEZ-EGEA Ni abans ni després hi va natge pòstum i quina cosa millor que fer-ho reunint els

Va afrontar aquest important capítol de la seva vida unes mites de la marxa espanyola, la que sempre, en algun mo-

setmanes després que el seu entrenador, Sergio Cardell, haver una altra nit de glòria en un velòdrom d’Horta, Retirat de l’esport, es ment, havia tingut contacte amb
va dedicar a la política i aquesta localitat. Plaza va ser un
morís en un accident de moto. Ell era qui l’havia con- convertit tantes vegades en escenari allunyat de les bi- va arribar a ser regidor més entre els que van recordar
del PP a Torrevella Llompart amb excompanys com
vençut per ser campiona. Per a ella, la victòria no era una cis. Quan encara no s’havien apagat els llums de la sego- García Bragado, Josep Marín,

opció, si no una obligació que ella mateixa s’havia impo- na victòria de Miguel Induráin a París, un noi nascut a

sat. Al seu cap només valia guanyar i dedicar-li la meda- Amsterdam, perquè allà van anar els seus pares a treba-

lla. I aquell triomf va marcar el seu present i futur. llar, semblava que volava a cada una de les voltes que va Reyes Sobrino, Mari Cruz Díaz o Valentí Massana.

Dos anys després d’aquest triomf, i després de ser el fer sobre la pista barcelonina, una de les construccions ¿Què en va ser, de Dani Plaza? Se’n va anar a viure a To-

tercer millor d’Europa en els dos campionats consecu- estrella dels Jocs. Van portar la fusta des del Camerun. rrevieja, Alacant, i va apostar per la política. Va ser regidor

tius, es va retirar. De nou l’atzar la va portar a ser políti- Li deien i li diuen el Ratón, l’esportista més il·lustre de pel PP i va dimitir amb escàndol pel mig. El seu final es-

ca, una cosa que mai havia estat en els seus plans. En un Chiclana, perquè d’allà són els seus pares i hi ha el portiu va tenir un episodi amarg. El 1997 va donar positiu

dinar en el qual es van reunir els esportistes olímpics velòdrom que porta el seu nom, José Manuel Moreno per nandrolona en un control. No només va negar el do-

amb José María Aznar, li van proposar gairebé sense vo- Periñán, el corredor que semblava que trencaria els pe- patge sinó que va assegurar la seva innocència al·legant

La motivació va guiar ler que fos senadora. Però dals de la bici cada vegada que la impulsava per penjar- que la nandrolona li va arribar al cos després de practicar
les seves decisions, aquesta proposta inicial es va
fins i tot convertir-se assentar. I els quatre anys que se l’or olímpic, la nit d’un dilluns 27 de juliol de 1992, so- sexe oral amb la seva dona, que estava embarassada. Nou
en senadora havia acceptat en van acabar
sent 16. L’esport a Espanya en- ta els focus, el primer or –Or Moreno, va titular aquest anys més tard va ser absolt per un defecte de forma. n

diari– dels Jocs, el primer avís que seria un certamen

olímpic per recordar durant dècades.

cara tenia –i té– moltes bretxes obertes. Sens dubte va ser la gran nit, el record que mai oblida

Trenta anys després del seu primer i únic or, la vida la Moreno, el que porta en la seva memòria, perquè tot i

torna als seus començaments. És professora de judo en que després va obtenir altres èxits i sempre va destacar

la seva pròpia acadèmia i col·labora en l’associació Aco- entre l’elit dels corredors de pista internacionals, ja mai

mar per ajudar la gent sense sostre. I, tot i que va votar es va penjar un or. I això que va repetir convocatòria

en contra del matrimoni homosexual quan va ser dipu- olímpica a Atlanta-1996.

tada del PP, la vida la va sorprendre. Afronta aquesta ¿Què va fer després? Va provar sort amb el ciclisme de Dani Plaza

etapa de la seva vida –des de fa quatre anys– amb la se- carretera. El conjunt Kelme va mirar de trobar en More- Campió olímpic de marxa

va parella, Nicole Kim Fairbrother, la dona contra qui va no un esprínter amb qui guanyar alguna carrera. Però el

competir a la final de judo de les olimpíades del 1992. n que ell dominava era el velòdrom. El seu pas pel ciclisme

Va provar sort amb el en ambients oberts va ser fu-
ciclisme de carretera gaç. De fet, Moreno mai s’ha
i el Kelme i fins i tot va desvinculat del ciclisme i ha
córrer la Titan Desert col·laborat, com tants altres

excorredors professionals, en

els treballs d’organització de la Vuelta. I fins i tot es va

atrevir, després d’aprimar-se alguns quilos i posar-se

en forma, a provar sort amb la Titan Desert i la tradicio-

nal cita anual de la dura prova de ciclisme de muntanya

amb l’Atles marroquí i el desert del Sàhara. Però mai més

es va veure aquest or Moreno, que va posar dret per pri-

mera i gairebé única vegada el velòdrom d’Horta. n

Julio Carbó Jordi Cotrina

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 48
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

«La medalla era la
meva obsessió i ho vaig
fer tot per tenir-la»

Vitali Scherbo JAUME PUJOL-GALCERAN «Lamevaobsessióera

Gimnasta Josep Maria Arolas guanyar una medalla i ho vaig fer tot per aconseguir-la»,

Un ovni sobrevola assegura Jordi Arrese (Barcelona, 1964), 30 anys després
Montjuïc i destrossa
el rècord en gimnàstica d’haver guanyat la plata a la final contra el suís Marc Rosset.

Va ser molt a prop de l’or. Un núvol que es va posar so-

bre la central de la Taixonera durant el cinquè set assegu-

ra que li va impedir la remuntada final. «Aquell dia la tem-

peratura a Barcelona era de més de 35 graus i Rosset esta-

va fos. El tenia... Però se’n va anar el sol i al final es va recu-

perar». El tennista suís, que va arribar a ser novè mundial,

Antonio Peñalver el va derrotar per 7-6 (2), 6-4, 3-6, 4-6 i 8-6, després de

ROGER PASCUAL Gervasio Deferr tenia 11 anys el Decatleta cinc hores. «Va parar 10 minuts en el cinquè set, quan li ha-

«Em vaig adonar que via remuntat un 4-1. Això em va refredar. Va ser llest» .
guanyaria la plata
1992 i estava entrenant a La Foixarda, el centre neuràlgic de als últims 300 metres» Arrese es va entregar en cos i ànima al seu repte. Era en

la gimnàstica catalana, quan va veure gimnàstica de veri- el millor moment de la seva carrera tennística i va renun-

tat per primera vegada. «¿D’on surten aquests marcians?», ciar a competir en diversos tornejos per preparar els Jocs

li va preguntar el futur bicampió olímpic a un company al Olímpics. «Era una oportunitat única. Es jugaven a la me-

veure una desena de tios amb un llenguatge corporal d’un va ciutat i vaig decidir anar a totes», explica.

altre planeta. Eren els representants de la CEI (Comunitat Va fer una pretemporada de quatre mesos i mig amb

d’Estats Independents), bandera sota la qual competien Paco Seirul·lo (preparador físic del Barça), va contractar

gairebé tots els atletes exsoviètics després que l’URSS s’ha- un psicòleg (Joan Corominas) i una nutricionista. Corria

gués desmembrat. Deferr, que guanyaria dos ors i una pla- dues vegades al dia per la carretera de les Aigües de Bar-

ta olímpiques anys després, va continuar entrenant-se però JORDI TIÓ celona, abans d’entrenar-se al gimnàs quatre hores i qua-

no treia l’ull als nous veïns, especialment a un jove en la vin- Cada 6 d’agost l’envaeix un pessigo- tre més a la pista. Ingeria 8.500 calories al dia per guanyar

tena amb una llum especial: es deia Vitali Scherbo, tothom lleig, una emoció que per més que hagin passat 30 anys li Arrese va guanyar la musculatura. Va fer teràpies
medalla de plata en mentals per relaxar-se i visua-
parlava d’ell i se n’aniria de Barcelona amb un rècord de sis continua omplint el seu cos de decatleta. Aquella caloro- una èpica final contra litzar els partits. Un tractament
Rosset a cinc sets amb minerals de quars. «Ho vaig
ors olímpics, quatre el mateix dia en un Palau Sant Jordi tan sa jornada es va acabar convertint per a Antonio Peñalver fer tot, fins i tot encendre un ciri

entregat com Deferr al nou déu de la gimnàstica. (Alhama de Múrcia, 1 de desembre de 1968) en la més es-

Scherbo va començar a construir la seva llegenda a pecial de la seva carrera esportiva: el murcià, amb només

Barcelona, on es va coronar en el concurs individual, ca- 23 anys, conqueria la plata olímpica en els Jocs de Barce- a l’església, tot i que no soc creient».

vall amb arcs, anelles, salt i barres paral·leles; tan sols es lona. «Em vaig adonar que estava a punt de guanyar la Per aquesta medalla va rebre, a més, 70 milions de

va quedar sense podi a terra i la barra fixa. Amb només 20 plata als últims 300 metres del 1.500», recorda Peñalver, pessetes (420.000 euros al canvi actual) que donava La

anys se li augurava una carrera descomunal i així va ser, conscient que aquesta distància se li solia entravessar. No Caixa als medallistes espanyols i que, complerts els 50 anys,

guanyant 23 medalles mundialistes (12 d’or), però dos ac- era el seu fort. Però ho va donar tot en l’última recta, en- es podien cobrar o disfrutar com a pla de jubilació.

cidents van impedir que tornés a penjar-se l’or olímpic: mig d’una xafogor que ofegava (la temperatura rondava «Era una gran ajuda, especialment per als esports mi-

primer la seva dona, Irina, va quedar en coma el desem- els 40 graus i la humitat era del 90%), per alçar-se amb noritaris. A Barcelona es va fer una gran inversió i va tenir

Als 20 anys va guanyar bre del 1995 i ell va deixar d’en- el subcampionat olímpic (el txec Robert Zmelik es va em- un efecte directe en l’èxit. És un país amb l’ADN esportiu
sis ors olímpics, abans trenar-se, va guanyar 15 quilos i
de deixar-ho als 25 per es va refugiar en l’alcohol. Quan portar l’or i el nord-americà Dave Johnson, el bronze). però que només inverteix quan s’hi veu obligat. És una pe-
un accident de moto Irina va recuperar la consciència
Aquell dia va conquerir la medalla, però el trofeu ha- na i una vergonya», es queixa Arrese. n

via començat a forjar-se el dia anterior, quan un extraor-

el va convèncer perquè tornés a dinari llançament de disc el va col·locar ja a la tercera

entrenar-se. Va aconseguir quatre bronzes en els Jocs plaça. «L’especialitat del decatló és per a testarruts, ja que

d’Atlanta en el concurs individual, salt, barres paral·leles i vols fer moltes coses bé i això és molt difícil», admet Pe-

barra fixa, tot i que lluny del nivell extraterrestre de Bar- ñalver. I és que les 10 proves d’aquesta especialitat atlèti-

celona, que no va tornar a mostrar en cap cita olímpica. ca (100 metres, salt de llargada, llançament de pes, salt

Atlanta va ser el seu últim gran torneig perquè es va d’alçada, 400 metres, 110 tanques, llançament de disc,

trencar el canell en un altre accident, aquesta vegada de salt de perxa, llançament de javelina i el 1.500 metres)

moto el 1997, cosa que va precipitar la retirada del geni només està a l’abast d’uns quants elegits. I un d’ells va Jordi Arrese

bielorús amb només 25 anys. Malgrat això va mantenir el ser Peñalver, que abans de Barcelona va participar en els Medalla de plata en tennis

rècord de medalles mundialistes fins que Simone Biles el Jocs de Seül-88 (va acabar 23è) i va segellar la seva par-

va superar el 2019. ticipació a Atlanta-96 (9è). Convertit en llegenda per a

«L’especialitat l’esport espanyol, el seu nom
del decatló és per a llueix a tall d’homenatge en ca-
testarruts», admet rrers de diverses localitats de
l’exatleta murcià Múrcia i en pavellons esportius.

També a la seva ciutat natal,

Alhama de Múrcia, on la pista d’atletisme del complex

esportiu porta el seu nom i cognoms.

La seva vida va fer un gir inesperat anys més tard,

quan el 2016 va denunciar haver patit abusos sexuals des

dels 13 anys del que fos el seu entrenador, Miguel Ángel

Millán, condemnat el 2019 per l’Audiència de Tenerife a

15 anys de presó. n

El Periódico Jordi Cotrina

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 49
dels Jocs Juliol del 2022

Parallegaratusconsumidores

existentantospuntosdecontacto como estrellas.

AGENCIA DE MEDIOSCON SERVICIOS www.rigelmedia.es
INTEGRALESDE COMUNICACIÓN

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 50
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

Fernando Zueras JOAN DOMÈNECH La plorada plata
del waterpolo es va
Pep Guardiola La seva estampa era la viva imatge de la convertir en or quatre
desesperació. El rostre, descompost, re- anys després a Atlanta.
Jugador de futbol flectia el dolor d’algú que ha perdut
l’oportunitat de la seva vida, desconei- mier amb el City, en l’agònic partit contra
‘La quinta del Cobi’ xent, tanmateix, que aquesta oportunitat l’Aston Villa, després de transformar un
va obrir la porta del canvi es presentaria per segona vegada quatre 0-2 en el 3-2 que donava el títol. Manel es
anys més tard a Atlanta. No va ser obra de va veure a si mateix cridar una expressió
MARCOS LÓPEZ per una parella de psicòlegs (Jesús García l’atzar ni una picada d’ullet del destí. sèrbia malsonant, rabiosa d’alegria
Barrero i Rosana Llames), tota una nove- Aquella generació de waterpolistes va aquesta vegada.
Fins al 1992, Espanya no era res en el fut- tat en aquells temps. Una veritable revo- marcar una edat d’or. Però es van empor-
bol olímpic. Per no tenir, no tenia ni tan lució amb mètodes de visualització i men- tar la plata, en l’amarga final contra Itàlia, «Amb Pep hem parlat moltes vegades
sols un estil propi. Aquella plata olímpica talització mai vistos abans. a la piscina Bernat Picornell en l’assolella- de seguir uns Jocs en viu», confessa. Una
d’Anvers 1920 va provocar el naixement da jornada del 9 de juliol. relació sorgida el 92 entre dos brillants
de la fúria quan José Maria Belauste, juga- Era una Espanya jove i perifèrica, que esportistes separats pels 12 minuts que
dor de l’Athletic, va cridar a Sabino Bilbao, tenia Pep Guardiola (Santpedor, 1971) en «Ho recordo tot i no recordo res. No disten entre Santpedor de Manresa, i que
el seu company de selecció i en el club l’encreuament de camins. Era un grup puc ni vull reduir a un record l’experièn- s’ha anat estrenyent en l’àmbit profes-
basc. «¡A mi, Sabino que els atropello!», adult i rebel, al qual van confinar a Cerve- cia de Barcelona-92. No vull reduir-ho al sional, des que Guardiola el va voler al seu
segons expliquen algunes versions. D’al- ra del Pisuerga (Palència), just després de cansament dels entrenaments de la mun- costat al ser nomenat entrenador del
tres, en canvi, apunten que la frase va ser trepitjar la glòria amb el dream team de tanya amb Matutinovic [el selecciona- Barça. Estiarte el va seguir a Munic i a
una altra. «¡A mi, l’escamot, Sabino, que Cruyff a Wembley-92. «Va ser una cosa dor], l’amargor de la plata, l’abraçada Manchester, inseparables com són, apa-
els atropello!». Canvien les paraules, però increïble», recorda l’ara entrenador del plorant amb la meva mare...», explica reixent a la mateixa pàgina.
no el contingut essencial d’aquest mis- Manchester City cada vegada que li pre- Manel Estiarte (Manresa, 1961) des de
satge sentit en el duel contra Suècia, que gunten per aquella primavera i estiu que Pescara, la seva llar italiana en la qual es La plata no ha perdut brillantor amb el
va acabar amb el gol de Belauste. A passa- li va canviar la vida. A ell. Al Barça. I, per va establir des que va jugar allà en dues temps. Potser ha adquirit amb el temps
da, és clar, de Sabino. Va entrar la pilota i descomptat, al futbol espanyol. Adult etapes. És la seva llar sentimental, espiri- una pàtina de valor malgrat que era el
van entrar alhora, tres jugadors suecs. perquè tenia personalitat per jugar amb tual i familiar, tot i que resideix a Man- premi d’un partit perdut dolorosament
un sistema avançat al seu temps (amb chester, on treballa col·laborant amb Pep –a casa, contra una Itàlia amb la qual
Aquest tret, que no idea futbolística, va tres centrals, López, Abelardo i Solóza- Guardiola en el City. s’havia empatat en la lligueta prèvia, en la
tenir, això sí, una altra època d’ebullició bal) i dos laterals llargs (Ferrer i Lasa), te- tercera pròrroga, al punt del temps com-
quan va aconseguir ser quarta en el Mun- nint Luis Enrique i Berges per donar re- Sobra dir que Estiarte, el millor water- plert–, però no una derrota.
dial del Brasil 1950 gràcies al gol de Zarra cursos en atac a Alfonso i Quico (llavors polista de tots els temps (sis anys consecu-
que va significar un exercici de proclama- no era encara Kiko). tius nomenat millor jugador del món), sis «Va ser un privilegi haver viscut
ció patriòtica en els anys inicials del fran- Jocs Olímpics disputats (de 1980 al 2000), aquells Jocs», assegura Estiarte, a tall de
quisme. Però el seu segon moment d’es- Rebel perquè es van amotinar en un màxim golejador i rècord d’internaciona- corol·lari global en el qual caben des d’«un
plendor va aparèixer gairebé mig segle parell d’ocasions. La primera perquè no litats amb Espanya, Il Maradonna della pa- equip de llegenda, de germans, amb Jesús
més tard. Va passar el 1964 quan Espanya van arribar a un acord amb la federació llanuoto, així el van anomenar a Itàlia, és [Rollán], que ja no hi és», fins a l’ambient
arribava a la primera Eurocopa de la seva per les primes i es van negar a cobrar-les. una autoritat esportiva, més enllà de ser d’una ciutat riallera, lluminosa, «que vo-
història. Després, va arribar el viatge al La segona perquè es van rebel·lar per anar membre del Comitè Olímpic Internacional. lia de veritat els Jocs». Aquella unanimitat
no-res. Anys de plom. Anys de misèries. a la cerimònia d’inauguració a l’Estadi ha desaparegut, i Barcelona, tan calorosa
Anys de fam fins que a punt d’acabar-se el Olímpic (ells vivien a València fins al dia de La tirallonga de títols, mencions i ho- llavors, sufocant, encara, ha fos la possi-
segle XX es van reunir un grup de joves per la final). Es van sortir amb la seva. Van nors complementen la passió amb la qual bilitat d’allotjar els d’hivern del 2030. n
participar en la cita olímpica de Barcelo- guanyar tots els conflictes i, sobretot, van Estiarte ha dedicat a la seva vida esporti-
na-92, de la mà d’un entrenador dester- guanyar un territori que era inhòspit per- va. Plorós se’l va veure, de felicitat, a la
rat amb l’absoluta (Vicente Miera), ajudat què aquesta Espanya va ser coneguda com gespa de l’Etihad celebrant l’última Pre-
la quinta del Cobi, mascota dels Jocs Olím-
La vella plata olímpica pics. I van provocar que el Camp Nou, en Manel Estiarte
d’Anvers 1920 va quedar una nit mai vista, s’omplís de banderes
sepultada per aquest or espanyoles, amb gairebé 100.000 ànimes Waterpolista
enterrant vells fantasmes de la fúria
d’Anvers. Ells van ser el canvi. n «Vam ser uns privilegiats per
poder viure aquells Jocs»

Josep Maria Arolas

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 51
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

LUIS MENDIOLA Josep Maria Arolas professionals de l’NBA, i la inclu- on van ocupar dues plantes sen-
sió del base dels Lakers en aquell ceres. Tot i així, el Dream Team
Magic Johnson segueix al peu del Magic Johnson equip dirigit per Chuck Daly va va ser el centre d’atenció allà on
canó. Al capdavant de les seves convertir la cita olímpica en un anés. Pippen i Stockton es van
empreses i en el seu temps lliure Selecció dels EUA de bàsquet inigualable altaveu per sacsejar la deixar veure pels carrers com uns
fidel espectador dels Lakers, por sobre el contagi de la malaltia. turistes més. Charles Barkley es
l’equip on va construir una carre- El somriure inoblidable Magic havia tornat de manera va convertir en un assidu de la
ra memorable. No semblava pro- del Dream Team simbòlica a les pistes després de la Rambla. Jordan als casinos i els
bable fa 31 anys, quan va fer un seva retirada a l’All-Star de 1992. camps de golf. «Era com ajuntar
anunci que va deixar en xoc el món Però el primer partit oficial de la els Beatles i Elvis, com viatjar
i que sonava a comiat anticipat. seva tornada va ser a l’Olímpic de amb 12 estrelles de rock», va arri-
Però Earvin Magic Johnson (La- Badalona, al costat de Jordan, bar a dir Daly.
sing, Michigan, 62 anys) podria Larry Bird o Barkley, una autènti-
considerar-se com un dels pri- ca constel·lació d’estrelles. Va competir a Barcelona
mers guanyadors de la batalla malgrat el virus de la sida
contra la sida. «Va servir per tranquil·litzar i això va ajudar a perdre
molt esportistes que podien tenir la por de la malaltia
Des que va anunciar el 7 de no- un cert risc d’estar una situació
vembre de 1991 que era portador com aquesta. Va demostrar que Magic Johnson va ser el somriu-
del virus del VIH, l’integrant dels malgrat ser portador del virus es re inoblidable d’aquell grup que es
imperials Lakers dels 80, pos- podia continuar jugant. Va ser molt va moure per la ciutat aixecant pas-
seïdor de cinc anells, un dels mi- important que fos una figura tan sions, com qualsevol banda de rock.
llors de la història de l’NBA, es va carismàtica i que ho gestionés tan Es van imposar als seus rivals amb
convertir en un dels principals bé», va explicar a aquest diari An- una mitjana de 44 punts de diferèn-
portaveus de la lluita contra la ma- drés Jiménez, un dels integrants cia. Espanya va perdre el seu partit
laltia aprofitant la seva popularitat de la selecció espanyola que va per 122-81. Drazen Petrovic, Toni
i la seva presència a Barcelona-92 competir en aquells Jocs. Kukoc, Dino Radja, Stojan Vranko-
l’any següent, va ser fonamental vić o Zan Tabak tampoc van poder
per desestigmatitzar la malaltia. Els components del Dream fer res a la final. Croàcia va caure per
Team van viatjar amb les seves 117-85 davant el millor equip, pos-
Magic era ja un ídol planetari a famílies a Europa i es van con- siblement, que ha existit mai.n
principis dels 90. La construcció centrar a Montecarlo, abans
del Dream Team, amb Michael d’aterrar a Barcelona. Hi va haver
Jordan al capdavant, es va conver- certa polèmica per rebutjar la vi-
tir en un dels principals atractius la olímpica i allotjar-se en un lu-
dels Jocs, els primers que es van xós hotel en el centre de la ciutat,
beneficiar de la presència dels

JOSÉ CARLOS SORRIBES va convertir en un inqüestionable Lluís Gené / Efe bordants d’optimisme, malgrat
timó modernitzador del bàsquet que s’havia arribat a la cita amb
El 31 de juliol de 1992, Espanya te- espanyol, un visionari, amb els Antonio Díaz Miguel baixes rellevants (Ferran Martínez
nia contra Angola un partit dels seus viatges anuals a la meca del i Antonio Martín) i amb un entorn
anomenats de tràmit en la fase joc, als EUA. I no ho feia de turisme. Seleccionador espanyol de bàsquet molt enrarit. L’anunci del tercer
classificatòria dels Jocs. I això que Allà bevia de fonts reputades com estranger a la Lliga va provocar
els precedents no convidaven a les dels mítics entrenadors univer- L’‘angolazo’ va tancar fins i tot una vaga de jugadors du-
l’optimisme: dues derrotes contra sitaris Bobby Knight, Lou Carne- l’era d’un tècnic únic rant la concentració.
Croàcia i Alemanya, i una victòria secca o Dean Smith. Ja retirat, va
justeta contra el Brasil. Però el que tenir l’honor el 1997 de ser el pri- Van ser massa contratemps i
va passar aquell matí a Badalona mer espanyol a entrar al Hall of Fa- Espanya es va acomiadar del tor-
és la taca més gran en les pàgines me del bàsquet a Springfield. neig, en l’últim partit del tècnic en
del voluminós llibre de la història la selecció, en un trist (i violent)
de la selecció espanyola de bàs- L’equip de bàsquet partit, precisament contra Angola,
quet. Fallada rere fallada fins al va ser la pitjor nota pel novè lloc del torneig que va co-
desastre final. El públic, bastant de l’afinada sintonia de ronar el llegendari i original Dream
escàs, es fregava els ulls davant el la delegació espanyola Team. L’angolazo va ser la pitjor
que passava a la pista. El partit va nota de l’afinada simfonia de la de-
acabar amb un resultat vergonyós Allò que una retirada a temps és legació espanyola a Barcelona-92.
(63-83), davant la incredulitat una victòria no va saber veure-ho
general, i la sensació que s’havia Díaz Miguel, un entrenador que Després d’un any sabàtic, Díaz
tancat una època de la pitjor ma- sempre parlava de l’«equip nacio- Miguel va tornar a les banquetes
nera. Espanya va posar Angola al nal», cosa que dona idea de la seva de manera episòdica a la Lliga ita-
mapa del bàsquet mundial amb el identificació absoluta amb la se- liana, en el Clear Cantú. Amb prou
que es va batejar com l’angolazo. lecció. Els resultats dels seus úl- feines hi va estar dos mesos i va ser
tims anys van estar lluny del que es destituït pels mals resultats. En la
Així va ser. Antonio Díaz Miguel podia presumir del potencial de temporada 96-97, va dirigir el
va deixar de ser seleccionador des- l’equip. Però és que el ganxo de Pool Getafe de la Lliga femenina
prés de 27 anys, entre 1965 i 1992, viure uns Jocs a casa es feia irresis- espanyola i va ser campió de Lliga
amb sis Jocs Olímpics a la seva es- tible. En els dies previs, Díaz Mi- i de Copa. Va ser l’adeu a les ban-
quena. Tota una vida amb l’enor- guel transmetia missatges des- quetes d’un entrenador llegenda-
me èxit de la històrica plata de Los ri que va tenir en el disseny de mo-
Angeles-84, o el quart lloc en el da la seva altra passió.
Mundial de Cali-82. Al llarg d’a-
quelles tres dècades, el tècnic d’Al- El 21 de febrer del 2000, Díaz
cázar de San Juan (Ciudad Real) es Miguel va morir als 66 anys a con-
seqüència d’un càncer. n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 52
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

ca. Es va corejar a Montjuïc amb aquella plata del 92 i amb l’or d’Atlan-

ta-96, amb idèntica energia, la d’aquest atleta que suma cinc Jocs

Olímpics, sis mundials i vuit europeus. El seu lema: «Sempre amb l’ajut

dels meus companys».

Aquest referent generacional de la natació retrata, a cop de tuit, so-

bre l’èxit més recent: «Petita reflexió per a tothom. Fa 21 anys que no

guanyàvem la medalla d’or, l’Unai no havia nascut, @unaiwp1 té 19

IOSU DE LA TORRE anys i s’ha penjat l’or i ha estat guardonat com a Què hauria fet
millor porter del mundial. Sens dubte que algu- aquell estiu si
Amb el mateix convenciment amb què na cosa fan bé els clubs i centres de tecnificació. hagués disposat d’un
es va llançar a la piscina aquell estiu del Bèstia!». Queda clar, meridià. De les tres meda- compte de Twitter
92 per disputar la final de waterpolo lles d’or del waterpolo espanyol (les mateixes
contra Itàlia a Montjuïc, Jordi Chiqui
Sans ha defensat aquest juliol els nous que Hongria i una menys que Itàlia) remarca que
campions del món, els homes de David
Martín. Chiqui, sens dubte, és un dels «som entre els millors de la història». Sans es mostra «feliç pels clubs,
nostres, un dels grans del waterpolo.
«Campions del món. Com que ben aviat Chiqui Sans Francesc Casals i per tots els jugadors que hem sigut partícips més els que van marcar el
tornarem a ser invisibles, ajudar-me a
retuitejar que el waterpolo continua camí». A la Barcelona del 92, Chiqui Sans, a més d’atleta competidor, va
sent brutal. Visca el waterpolo!!!» Vis-
Waterpolista carregat de títols ser el corresponsal d’aquest diari a la Vila Olímpica, a la qual la premsa

Un dels nostres no tenia accés. Un dels nostres. Eren temps sense mòbils ni xarxes so-

cials i el contacte amb els redactors del diari resultaven rocambolescos,

a la Vila Olímpica divertits, amb trucades des d’una cabina telefònica que s’empassava les

monedes ben ràpid. Què hauria fet aquell estiu d’haver disposat d’un

compte de Twitter. n

seves possibilitats. No va entrar en competició fins als 5,70 metres. Va firmar

dos nuls inesperats i va optar per fiar-ho tot a un únic salt a 5,75. A cara o creu.

No hi va haver fortuna. Llistó al terra i fracàs. Allà va acabar el camí de Bubka

a Barcelona, últim al no realitzar cap salt vàlid. Amb sis títols mundials con-

secutius i 35 plusmarques, sempre li quedarà la taca dels Jocs Olímpics, amb

l’únic or de Seül. A Los Angeles-84 no va participar pel boicot de l’URSS i a At-

lanta-96 ni tan sols va saltar per lesió. «És un malson. Està vist que els Jocs

RAÚL PANIAGUA Olímpics no estan fets per a mi», va afirmar. L’actual president
Bubka va portar el límit de l’especialitat dels 5,83 del comitè olímpic
Va arribar a Barcelona amb tres títols ucraïnès viu amb
mundials i l’or olímpic de Seül al sarró, fins als 6,15, centímetre a centímetre, aprofitant els dolor la invasió russa
disposat a engrandir la seva llegenda, pe- sucosos premis del Govern soviètic per batre rècords
EP rò va ocórrer el contrari. Serguei Bubka del món. El seu estil, agafant la perxa més amunt del
(Lugansk, Ucraïna, 58 anys) va ser un dels
fiascos més grans. El rei de la perxa era un normal i recolzant-la amb força a terra per crear una
fix a les travesses per triomfar i res feia
Serguei Bubka preveure el que succeiria a Montjuïc. paràbola més gran, també el va distingir. La seva millor marca en pista cober-

Exatleta Mentre els seus rivals anaven saltant i ta (6,15) es va mantenir 21 anys i el 6,14 que va saltar a l’aire lliure el 1994 va
passant altures, Bubka va apostar per la llei
El fiasco inesperat del mínim esforç, confiant cegament en les perdurar fins a la irrupció el 2020 d’Armand Duplantis.
del rei de la perxa
Les lesions al taló el van portar a la retirada el 1997. Actualment, presideix

el comitè olímpic ucraïnès en plena invasió russa, tot i que la seva escassa

contundència contra l’enemic i la seva ciutat de naixement (Lugansk, en ple

Donbass) han aixecat cert recel. «Tinc el cor trencat. Estic fent tot el possible

per salvar el meu poble», va dir a l’abril entre llàgrimes. n

per saltar, amb molt vent en contra, rafegós, i humitat a l’estadi», recorda. Bé

que ho va comprovar el gran favorit, Serguei Bubka. El seu clamorós error va fer

aixecar els seus rivals. Entre ells, hi havia García Chico, que va aconseguir un èxit

inesperat... menys per a ell. «Vaig dormir perfectament i estava molt tranquil.

Em notava en una forma espectacular. Entrenant-me passava fàcil sobre 5,70».

El jove de les Corts havia arribat al seu cim després de dedicar 20 anys a su-

perar llistons situats a l’altura de dos pisos. Als 17 ja era internacional absolut

JOSÉ CARLOS SORRIBES i va ser a quatre Jocs Olímpics fins a Sydney-2000. «Em notava en una
«Allà va acabar en realitat la meva carrera, tot i que el forma espectacular»,
Un any abans dels Jocs, Javier García Chico meu club [el Chapín de Jerez] em va demanar que se- recorda l’avui
(Barcelona, 1966) es va trencar el colze al guís uns anys per anar a les lligues. Gairebé ni m’en- tècnic a Còrdova
caure fora del matalàs en un salt. El metge li trenava, ho feia un parell de cops a la setmana».
va dir que «mai més» podria tornar a esti-
rar el braç. Pronòstic equivocat. Després Llicenciat en Publicitat, després de la seva retira-
d’una recuperació d’hores i hores, aquest
braç es va estirar un any després amb una da va treballar en una agència i una productora de televisió. Als 38 anys va fer Javier García Chico JoanIgnasiParedes
perxa entre les mans per superar els 5,75
metres. Amb aquesta altura, es va penjar un cop de volant a la seva vida personal i professional al mudar-se a Sòria, on Atleta
una medalla de bronze olímpica. I, a més, a
la seva ciutat. «Era una tarda complicada va ser tècnic del Centre d’Alt Entrenament i Promoció Esportiva. Va ser allà 15 Salt de bronze en
l’instant més oportú
anys abans d’instal·lar-se a Còrdova, d’on és la seva dona. Avui és entrenador

al modest Club Atletisme Cordovès. «És un hobby. He viscut tota la meva vida

de l’atletisme, i en aquest país poca gent pot dir-ho». Ell va ser, a més, un dels

beneficiaris de la Llibreta dels Campions de La Caixa. Al complir 50 anys va re-

bre 300.000 euros per aquell salt de bronze en una tarda ventosa a Montjuïc. n

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 53
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

El campió olímpic més
veterà de la història
de l’hectòmetre

Miguel Induráin RAÚL PANIAGUA La glòria li va arribar més tard del

Pentacampió del Tour de França Jordi Cotrina normal, però va saber aprofitar el seu moment. Les circums-

La gran estrella va ser tàncies volcàniques de l’època, amb el dopatge esquitxant
la principal absència
perquè no podia córrer l’atletisme més del que era desitjat, el van beneficiar. Linford

Christie (Saint Andrews, Jamaica, 62 anys) va ser el rei de la

velocitatalsJocsdeBarcelona, la bala humana en una car-

rera de 100 metres amb dues absències descomunals: el

trampós Ben Johnson i Carl Lewis, que es va quedar fora en

la preselecció dels trials nord-americans. Una inoportuna

grip va deixar KO la llegenda, que aspiravaaserelprimera

Arantxa Sánchez Vicario guanyar els 100 metres en tres Jocs Olímpics seguits.

SERGI LÓPEZ-EGEA Mai es va voler fer públic però Doble guanyadora de medalla Christie ja havia sigut plata a Corea, només superat per

«Tinc un record únic Lewis després de la desqualificació de Johnson, i es va alçar
i entranyable
tot estava preparat a París perquè Miguel Induráin volés d’aquells Jocs» amb l’or el 1992, èxit que va repetir als Mundials del Stutt-

a Barcelona, es presentés en els relleus finals de la torxa i gart de l’any següent, ja clarament instal·lat en la trentena.

tornés a la capital francesa amb el temps suficient de dis- Sense el glamur ni el focus mediàtic dels seus dos adversa-

putar l’última etapa, el tradicional passeig triomfal pels ris mítics, el britànic va esperar la seva oportunitat després

Camps Elisis, i celebrar des del podi la victòria en la seva de destapar-se per primer cop als Europeus del 1986. La

segona ronda francesa consecutiva. Però la direcció de pressió popular el va portar a prolongar la seva carrera fins a

carrera s’hi va negar en rodó. El jersei groc no podia Atlanta-1996, on va viure el seu fiasco més gran al ser des-

abandonar el Tour i, és clar, no s’arriscaria a quedar-se qualificat per dues sortides nul·les. Va tancar el seu palmarès

sense títol l’any que va sorprendre el món sencer amb amb un total de 24 medalles (10 d’or) en grans campionats.

una contrarellotge a Luxemburg, potser la millor que JAUME PUJOL-GALCERAN Si hi havia una Amb el seu èxit als 32 anys a Barcelona, el britànic d’ori-

disputés en tota la seva carrera, i que li valgués el qualifi- gen jamaicà segueix apareixent als llibres com el campió

catiu d’El Extraterrestre. candidata a les medalles de Barcelona, aquesta era El britànic d’origen olímpic més veterà de la història
jamaicà va aprofitar de l’esprint i el britànic més ràpid
A Induráin li hauria encantat participar en la carrera en Arantxa Sánchez Vicario (Barcelona, 1971). Tenia la pres- les absències de Ben de tots els temps (9,87). Leroy
Johnson i Carl Lewis Burrell era el favorit en aquella
ruta que es va celebrar a Sant Sadurní d’Anoia i que va sió de ser entre les favorites després de revolucionar el carrera de l’1 d’agost, però va ser

guanyar el corredor italià Fabio Casartelli, que va morir país tres anys abans amb la seva victòria a Roland Garros

precisament durant el Tour de 1995, després de caure i col- contra la número 1 mundial, l’alemanya Steffi Graf, el

pejar-se el cap –no portava casc– en el descens del Portet 1989. I no va defraudar. Va ser l’única esportista espa- castigat amb una sortida nul·la que el va condicionar i va

d’Aspet. Casartelli va donar la sorpresa perquè el gran fa- nyola que va sumar dues medalles als Jocs. acabar cinquè. Christie (9,96) va ser secundat per Frank

vorit a la victòria va fallar aquell dia. ¿Recorden qui era? Se- Sánchez Vicario va guanyar el bronze individual des- Fredericks (10,02) i Dennis Mitchell (10,04).

gur que no, tot i que el seu nom anys després va omplir in- prés de caure en semifinals contra la nord-americana Linford va passar la seva infància a Jamaica, on la seva

formatius, diaris, llibres i fins i tot pel·lícules... per acabar Jennifer Capriati (6-3, 3-6, 6-1) i la plata se la va penjar àvia Anita l’enviava a comprar. «Escopia a terra i em deia

eliminat de la història del ciclisme: Lance Armstrong. junt amb Conchita Martínez després de perdre la final que havia de tornar abans que s’eixugués». Són els primers

Fins a 1996, en els Jocs d’Atlanta, no es va permetre la contra les nord-americanes Gigi i Mary Joe Fernández records del primer europeu a baixar dels 10 segons. Tot i

Fins a Atlanta 1996 participació dels ciclistes pro- per 5-7, 6-2 i 6-3. «Les expectatives que tenia la gent que va estar sota sospita pel consum de substàncies pro-
no es va permetre fessionals. Aquesta va ser la raó
als professionals per la qual Induráin no va poder amb mi eren moltes. Em vaig sentir molt feliç d’arribar- hibides, sempre en va sortir il·lès. Ara continua vinculat a
córrer en els Jocs enllaçar París i Barcelona, i re-
petir l’experiència olímpica que hi i més per fer-ho a casa. Tinc un record únic i entranya- l’atletisme com a entrenador i orador motivacional. n

ble d’aquells Jocs», assegura a aquest diari Arantxa Sán-

chez Vicario, des de Florida, on actualment resideix.

va viure gairebé clandestinament en els seus inicis espor- Sánchez Vicario és la tennista espanyola amb més

tius, en els Jocs de Los Angeles, el 1984. medalles després de guanyar també la plata individual i

El retorn d’Induráin al seu paper olímpic no va poder el bronze en dobles a Atlanta-1996. «Les tinc totes a ca-

ser millor. Quatre anys després de Barcelona va aconse- sa, però les del 1992 van ser especials», diu. «Els Jocs són

guir a Atlanta la medalla d’or en la prova de contrarellot- una cosa extraordinària i a Barcelona van ser perfectes»,

ge, un altre dia d’immensa felicitat per al ciclisme espa- recorda la tennista, que els primers dos o tres dies va vo-

nyol, ja que hi va haver doblet, amb la plata que es va ler viure’ls a la vila olímpica, tot i que després se’n va anar Linford Christie

penjar Abraham Olano. Ara, a punt de complir 58 anys, a casa «per un tema de concentració». Or als 100 metres

Induráin segueix en forma i acudeix regularment a mar- Va ser a la inauguració a l’estadi de Montjuïc i la va

xes cicloturistes, sempre firmant un magnífic paper. n viure de forma molt especial. El «nostre ara rei, Felip VI,

Recorda que va anar que era l’abanderat, va venir a
a la inauguracióamb l’autobús dels esportistes i es va
bus asseguda al costat asseure a l’únic seient que que-
de l’ara rei Felip dava lliure, al meu costat. Vaig

poder conversar amb ell durant

una bona estona. Va ser un més de nosaltres».

Trenta anys després d’aquest èxit, Sánchez Vicario

destaca que «hi ha hagut un abans i un després de Barce-

lona-1992. Per a l’esport hi va haver un ascens absolut en

totes les disciplines i per a Barcelona, la seva posada de

llarg, per les infraestructures creades i les innovacions

que va aportar al món». n

Jon Barandica Jordi Cotrina

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

30 anys noranta-dos del ’92 54
dels Jocs Juliol del 2022
de Barcelona ELS PERSONATGES

La tribu dels vells
estris a sobre

JORDI COTRINA Quan penso en els Jocs de Barce-

lona del 1992 em sorprèn que només hagin passat 30

anys. Potser pel record d’una manera de treballar arte-

sanal dels mitjans de paper d’aquella època en compa-

ració amb ara.

Si ens centrem en la feina dels fotògrafs, és com veu-

re una cursa de cotxes a pedals (com aquells personatges

de la sèrie La carrera de los autos locos que podies veure per

televisió als anys 70 amb els peus frenant i accelerant).

Aquesta tribu carregada de vells estris que utilitzava ro-

dets de pel·lícula, amb 36 imatges cadascun, que s’havien

de revelar, i potser en alguns casos també fer-ne una

còpia de paper per editar-les i escollir-les.

A la Barcelona del 1992, la ciutat bullia en tots els

sentits, esportivament i socialment parlant, i els

fotògrafs deambulaven sense parar mirant de reflectir

Zowy Voeten tot el que passava. Entre tots érem capaços d’enviar

50.000 rodets al Centre de Premsa del Palau Firal a la

Maribel Martínez de Murguía plaça d’Espanya a través del servei de missatgeria des de

Portera d’hoquei herba psicòloga i un sofròleg en una època en què aquestes coses eren les diferents seus, on la marca Kodak podia revelar 1.410
exòtiques per imaginar-nos semifinals i finals amb públic.
«Aquell or i sortir de Perquè a la lliga espanyola et venia a veure el teu pare, la teva rodets per hora (per a un total de cinc milions de foto-
l’armari amb 45, les mare i la teva parella enganyada. Ens vacustomitzar els estics,
meves medalles» feia invents com una cortina amb serrells per entrenar les por- grafies durant els Jocs).
teres. Va fer de tot. La gran anècdota va ser allò de les sabatilles.
ROGER PASCUAL Només hi havia 500 llicències d’ho- En el nostre cas, els fotògrafs d’EL PERIÓDICO, sis per

quei sobre herba a Espanya quan la selecció femenina va cobrir la part esportiva i sis més per a la part social de la
aconseguir l’or. El tècnic, José Manuel Brasa, els va fer creu-
re en la utopia i, amb mètodes revolucionaris i la força del ciutat, mai vam ser suficients per cobrir les 48 pàgines de
grup, Maribel Martínez de Murguía i les seves companyes
es van coronar. l’especial El Periódico de los Juegos que s’editava diària-

— ¿Acceptar el «pla inhumà» ha sigut de les millors decisi- — Jugavaamblasevapsicologiaitambéambladelsàrbitres. Els fotògrafs utilitzaven ment. Tots entregats a la
ons que ha pres en la seva vida? — Fèiem moltes faltes de peu a l’àrea i ens xiulaven molts rodets de pel·lícula, amb missió de traduir en imatges
— Sí,encarasortdelplainhumà,perquè,sino,nohauriavis- penals. A Brasa se li va acudir que juguéssim amb mitges i 36 imatges cadascun, allò que passava a Barcelona.
cut tot el que vaig viure. El pla inhumà era renunciar a tot dos vambes blanques, el mateix color de la bola. Perquè la presa que calia revelar
anys abans dels Jocs. Jo acabava d’acabar la carrera, però altres de decisió dels àrbitres i de qualsevol ésser humà en la incer- En el meu cas, el primer
companyes van deixar els estudis i de treballar. tesa és ser conservadors. I vam ser l’equip amb menys penals record és per a Jordi Arrese i
en contra.
— El «pla inhumà» incloïa fins a quatre sessions diàries, la seva medalla de plata brillantment aconseguida a la
com les que van fer a Cuba.
— Almatí,gimnàs,desprésalaplatjaambcinturonsdesorra, Teixonera. Els meus començaments en el món de la fo-
a la tarda a entrenar hoquei per aclimatar-nos a la calor que
tindríem al juliol a Barcelona i acabàvem amb partits contra tografia d’esports van ser a partir de les meves col·labo-
nois, perquè no hi havia cubanes que juguessin a hoquei. No
agafàvem el son, del cansament brutal acumulat. Però aques- — Amb500llicènciesaEspanya,aspiraraguanyarl’orsem- racions per a una revista de tennis, així que per decisió
ta preparació física ens va ajudar a guanyar l’or: vam guanyar blava una utopia. ¿Creien que era possible?
en la pròrroga la semifinal i la final dels Jocs, quan les coreanes — AlprincipiperdíemdegolejadaambpaïsoscomCoreaiAle- pròpia em vaig agenciar la cobertura de la competició de
i les alemanyes ja no podien més i estaven amb rampes nosal- manya. Però l’equip va anar creixent. Potser no érem tan bo-
tres teníem força. Era el que anomenàvem l’Esperit de Cuba. nes tècnicament, però teníem la força de l’equip: generositat, tennis. I va ser a les pistes de la Vall d’Hebron on em vaig
humilitat, esforç, amistat. Això ens va fer guanyar.
passar la major part d’aquells excitants dies, amarat per

les temperatures altes, però principalment per l’altíssi-

ma humitat i també per la preciosa armilla que havíem de

portar per poder treballar a prop dels esportistes. Van ser

— ¿QuinsmomentsrecordadeBarcelona-92? els meus primers Jocs, els Jocs de la meva ciutat. n

— La inauguració va ser màgica, «La inauguració va ser
impressionant. I al guanyar l’or impressionant,
ajuntar instintivament totes les
mans i aixecar-les va ser com màgica, i la final, com
una història de Disney: el peix una història de Disney»

petit es va menjar el gran. Vam viure l’alt rendiment de ma-

nera lluminosa.

— Aquestaexperièncialavamarcaranivellpersonalitam- Els reporters gràfics
bé laboral. ¿Com a coach, quins ensenyaments en va treure?
— He volgut capitalitzar aquesta història en una professió:
parlo de gent normal i corrent que fa una cosa extraordinària,
de com vam construir un equip del no-res, amb una diversitat
enorme, per generar una cosa única. Les meves companyes
sempre diuen que soc la que més partit ha tret d’allò. I jo estic
agraïdíssima d’haver-ho viscut i ara explicar-ho.

— Més enllà de l’aspecte físic, hi havia també molta prepa- — En les seves conferències també explica l’altra gran me-
ració psicològica. El seleccionador va contractar una produc- dalla de la seva vida, sortir de l’armari amb 45 anys.
tora de televisió per preparar les entrevistes que farien quan — Sísenyor,sihed’escollirduesgransexperiènciesenlame-
guanyessin la medalla. va vida són aquestes, la de l’hoquei, i la de sortir de l’armari i
— Brasavafermoltíssimescosesinnovadores.Deiaqueenels ser mare amb 45. Des que em vaig adonar amb 12 anys que era
petits detalls es marcaven les diferències. Va contractar una lesbiana fins als 45, això va ser una preparació més llarga. n

Pepe Encinas