I Concurs de microrelats de Sant Jordi

2

En aquesta primera edició del Concurs microrelats de Sant Jordi 2018 de l’Ajuntament de Barcelona, hem
participat 59 treballadors i treballadores municipals.
El microrelat guanyador ha estat El finde de Joan Vallbona Sallent i els tres finalistes són Ai Senyor! d’Àn-
gels Cordón Gómez, Qui és ara? d’Eva Donat Veiga i Un día cualquiera de Yolanda García Fajardo.
El jurat ha estat integrat per:
Marina Espasa, filòloga i escriptora barcelonina. Agent d’artistes de carrer, guionista de televisió i d’exposici-
ons, reportera, presentadora de programes de llibres a la televisió i a la ràdio, traductora, columnista, profes-
sora d’escriptura i crítica literària.
Tres persones del Consell de Comunicació Interna de l’Ajuntament: Maria Rodríguez (Gerència de Recursos
Humans i Organització), Xavier Bobi (Gerència Municipal) i Magda Orozco (Gerència de Drets Socials).
Dos treballadors de l’Ajuntament que són escriptors: Núria Burguillos (Direcció de Memòria, Història i Patri-
moni de l’ICUB), autora de Mujeres que atrapan la lluvia i Un mundo entero que ganar, i Albert Múñoz
(Departament de Comunicació del Districte de Sants-Montjuïc), autor de La Barcelona d’Hermes, llibre
col·lectiu d’un grup de blocaires.
Us convidem a llegir els 82 microrelats participants.

3

4

Microrelat guanyador

Joan Vallbona Sallent

Oficina de Protecció dels Animals
Ecologia Urbana

“Sovint l’escriptura neix de la lectura. Em considero un bon lector. Durant uns anys vaig
dinamitzar tallers de creació literària a la Llibreria Proa, he guanyat algun concurs de
contes i com a bon lletraferit la poesia ha estat sempre la meva fidel companya.”

El finde

Les 3 hores. Per fi!! Ha estat una setmana de bojos. Fitxo i vaig cap a casa. Arribo a casa. Fitxo. Missatge
emergent: “reunió amb la parella en ½ hora”. Imprimeixo la documentació. He reservat sala a la cuina. La
parella em diu que hi ha dues fitxes IRIS dels nens. – Volen que vingui la iaia… Puff… Què fem? – Informe
jurídic i DAFO. A l’endemà, marxem. A mig matí l’assessor ens aconsella “dinar masia a peu de carretera”.
Hi entrem. Hi ha una petita llista d’espera. Entretant demanem pressupost, redacto l’informe justificatiu de la
despesa i obrim un expedient menor amb càrrec a la visa. A l’hora de les postres, passem enquesta de sa-
tisfacció. Indicadors d’eficiència òptims; tothom content; la iaia també.
Dilluns arribo a la feina. – Com ha anat el finde? -em diuen. – Molt bé! -Responc. – He desconnectat comple-
tament.

5

Microrelat finalista

Àngels Cordón Gómez

Foment de Ciutat

“Sempre he escrit perquè sempre he llegit. Quan jo era petita només hi havia dues pan-
talles: la de la tele amb dos mitjos canals en blanc i negre, i la del cinema, un cop per
setmana, programa doble, un festival!
La resta era tot llegir. I de tant empassar acabes abocant. Que m'agradi escriure m'ha
salvat la vida: m'ha ajudat a expressar coses que ni m'havia explicat a mi mateixa i, no
menys important..., m'ha fet agradable qualsevol feina on hagi d'ajuntar dues paraules,
per tostón que fos. I ja m'he passat de les dues línies.”

Ai Senyor!

Li agrada tafanejar les taules quan tothom ha marxat.
No toca res que no toquin les plomes del plomall, només observa.
Sempre hi ha sorpreses.
Avui no veu la foto de la noia morena al lloc del Xavi, s’han tornat a barallar.
A casa de la Júlia ja no hi ha paraigües, en té quatre a la paperera. I diu que plourà! Demà en seran cinc i el
paqui del metro content.
L’ampolla d’aigua de l’Elena té un cul de líquid marronós; som al març, ha començat la dieta Detox.
En Pep demà vindrà esternudant; el seu abric és al penja-robes i estem sota zero.
Se sent un Ai Senyor tendre! En forma de sospir.
Entra quan ja no hi són i marxa abans que no arribin.
No els ha vist mai. Se n’inventa els noms i les vides.
Els casa, els acomiada, els mata i els ressuscita quan vol.
Són la seva obra. La família. Tot.

6

Microrelat finalista

Eva Donat Veiga

Tinència d’Alcaldia
Gerència de Drets de Ciutadania, Cultura, Participació i Transparència

“Sóc l’Eva Donat, treballo a la tinència d’alcaldia de Drets de Ciutadania, Cultura, Parti-
cipació i Transparència. Sóc assessora tècnica des de fa 12 anys i actualment dono
suport a la comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat. Molta part del meu
dia me’l passo escrivint propostes de parlaments, documents, propostes d’articles...
M’encanta escriure i m’agrada molt poder fer aquesta feina a l’Ajuntament.”

Qui és ara?

És aquí. Sí, un altre cop. I ha vingut abans de l’obertura i tot! L’he vist de seguida, entremig de tota la gent.
Els seus ulls negres són inconfusibles. Vols dir que havia de tornar? Potser és que l’interesso... L’altre dia
anava sense afaitar i avui s’ha mudat més. Sí, em sembla que em mira. Dissimulo. Però per què ha de venir
avui? I a primera hora!! Em sembla que vam deixar el seu tràmit tancat. Sí, totalment tancat. No calia portar
cap document ni res, ja ho vam deixar tot fet... Això és que ve a veure’m, no falla. Segur que està buscant
una excusa per passar per aquí. Està mirant! Dissimulo. Bé, millor saludo. Aixeco el cap, el miro i li faig
“hola” amb els ulls. Dos quarts de nou. El company de seguretat obre l’oficina al públic i ell entra. El cor em
va a mil. S’acosta. Saluda i passa de llarg. Dos taulells més enllà sento: “vinc a empadronar la meva dona”.
D’acord. Res, no passa res!! A somriure i a treballar!! Qui és ara?

7

Microrelat finalista

Yolanda García Fajardo

Departament de Comunicació Digital
Gerència de Recursos

“Escric ficció des de petita: relats, obres per titelles, molts inicis de novel·les... He parti-
cipat en dos grups literaris no professionals, he fet d'agent literari, d'editora i he publicat
llibres de divulgació com a periodista (sota pseudònim). M'agrada llegir i escriure histò-
ries de la meva quotidianitat.”

Un día cualquiera

- ¡Ahí!
V instaba al grupo a mirar un punto en la pantalla.
El cursor parpadeaba al ritmo de sus latidos.

- A sigue editando. L repasa las webs que ha recorrido.
R daba instrucciones sin despegar la vista de aquello. Si se introducía en el dominio principal, todo el ecosis-
tema estaría expuesto.

- Protejamos Asia -dijo D.
- Que no lo indexe Google -recordó B.
Q llegó corriendo.
- Preparados para el clon.
- Cuidado, está junto a la foto de A –la voz de P temblaba.
- ¡Activarlo! ¡Ahora! –la orden de C fue más que un grito.
El tecleo rápido de S dejó paso al silencio.
V presionó F5.
La web se recargó limpia.
- Lo aislaré para que no vuelva a escapar –dijo J.
Antes de salir, I miró la placa: “Direcció de Comunicació Digital” y, sonriendo, salió a La Rambla.

8

Marc Adzerias Forn

Departament d’Anàlisi / Gabinet Tècnic de Programació / Oficina Munici-
pal de Dades
Gerència Municipal

“No sóc escriptor ni entès en afers d’escriptura. Però des de ben petit he anat fent i
desant petits escrits, narracions o reflexions que de tant en tant m’agrada rellegir i retro-
bar marcs que havia perdut.”

Com?

Quan va ser a dalt i va haver d’obrir amb la clau, va pensar que ho havia aconseguit. Havia arribat el primer.
Sempre tard i sempre l’últim. -Genial, per un dia tots a callar.
Però a quarts de deu. -Ben estrany, tots haurien de ser aquí.
A la barra inferior, just sota l’hora, va fixar-se en la data. 32/12/2017. -Com? No pot ser.
- El sistema no pot fallar. No hi ha mesos de 32 dies.- Amb un clic va expandir el calendari i no hi havia dub-
te: dilluns, 32 de desembre de 2017.
Es va tancar al bany, aigua freda a la cara i a espavilar-se.
En sortir, tots els seus companys treballaven com si res. Es va quedar sense paraules. Un company li va et-
zibar: – tard, com sempre.
I tots van fer befa.
- Perdó, però...
Perdut, va amagar-se amb la vista clavada a la seva pantalla on a la cantonada inferior dreta del sistema
deia 02/01/2018.
Mai no va poder explicar-ho i el pitjor és que no podia estar segur si li havien gastat una broma o havia per-
dut l’enteniment.

9

Ricard Aós i Remón

Direcció de Serveis de Sistemes d'Informació
Gerència de Presidència i Economia

“Tot i ser lector habitual de literatura, haig de confessar que no he provat d'escriure res
creatiu des que anava a escola. Espero que el resultat no us sembli un complet desas-
tre.”

Al peu del canó

Des d’aquell vespre en què no es va trobar bé, la Constància només pensa a jubilar-se. Fa molt que va per-
dre el compte dels alcaldes que ha vist passar pel càrrec. Cada cop més, sent que el seu món es redueix
només al negociat i que la resta de la seva existència va perdent color, s’esvaeix, es desdibuixa. Sospira
amb resignació i continua teclejant. A vegades li fa l’efecte que el temps en algun moment es va aturar.
Al despatx de la Casa Gran on fa poc l’han assignat, l’Albert aparta els ulls de l’ordinador i es mira amb in-
quietud la vella màquina d’escriure que llangueix al racó. A vegades li fa l’efecte que l’aire, d’alguna manera,
fa moure les tecles.

10

Montserrat Babot i Sardà

Cap de l’OAC
Districte de l’Eixample

“La meva experiència amb l’escriptura és ben petita; de sempre m’ha agradat escriure i
de fet tant per Sant Jordi com per Nadal faig un poema per felicitar a tothom que
conec.”

Bon dia! Ens diu el sol cada matí quan els seus raigs il·luminen el bosc de cases d’aquesta gran ciutat.
A casa seva els follets es van despertant i després de treure’s la mandra del damunt fan un cafè per tal d’es-
pavilar-se i posar-se en marxa per tal d’engegar la maquinària que la fa funcionar.
Repartits en els deu districtes, hi ha uns castells on amb un somriure a la cara els follets esperen que els ciu-
tadans hi vagin per a solucionar les seves incidències. Cadascun dels casos és únic i particular però tots es
resolen amb gran professionalitat; l’empatia i assertivitat són una part de les eines que millor saben utilitzar i
així, atenent sempre amb diligència, avança el dia i en finalitzar-lo, coneixent la importància de la de la tasca
feta, ens fa sentir satisfets.

11

Ariadna Bagó Teixidó

Direcció de Planificació estratègica i fiscalitat
Gerència de Presidència i Economia

“De petita jo era una nena poruga que tenia molta por quan es feia fosc i foragitava els
fantasmes desobeint els pares tot llegint d’amagat quan creien que dormia. Deu ser per
això que sempre tinc cercles foscos sota els ulls. Amb els anys vaig veure néixer dins
meu el desig de compartir aquelles estones de somnis i d’il·lusions amb els altres i vaig
decidir que potser seria capaç de crear històries que despertessin en els altres aquell
reguitzell d’emocions que vaig descobrir mentre defugia la foscor.”

Compromís professional

L’inspector Formiguera es mirava la cubeta. Les companyes li havien explicat que la víctima havia decidit
quedar-se fins que tramités tots els expedients pendents. La convocatòria que tenien entre mans s’havia de
resoldre en un termini màxim que s’acabava la nit anterior; i ella era molt responsable, obsessiva. Sempre
els recordava que, com a funcionàries, una adquiria un compromís moral i professional amb la ciutadania.
La víctima presentava el doble del seu volum normal, tenia el cap girat enlaire i de la boca oberta sobresorti-
en fulls de paper que s’endinsaven gola avall. El cadàver no presentava signes de violència, era com si la
víctima se’ls hagués anat empassant un a un. L’inspector Formiguera es mirava la cubeta. Era buida.

12

Francesc Barriga i Pérez

Departament de Reclamacions de Multes
Institut Municipal d’Hisenda

“Des de sempre m’ha agradat escriure, ja des de l’escola com de més gran. He publicat
un parell de llibres, un com a coautor, Petita Història de Sant Adrià de Besòs (Ed. Medi-
terrània) i com a autor Sant Jordi i Catalunya. Arrels de la identitat catalana (Editorial
Edaf, 2007). He realitzat per qüestions laborals diversos guions de visites culturals a la
ciutat de Barcelona.”

Pausa

Esmorzar, grups que es fan, amics, coneguts i saludats. Comentaris sobre la feina de les primeres hores,
sobre què ha fet aquell i l’altre i, encara més, sobre què ha dit aquell i l’altre, com ho ha dit, per què ho ha
dit, o per què no. Cafè, tallat, te, refresc, pasta o entrepà, mig, petit o gran; llet de soja, de vaca, de cabra,
d’ovella, sense llet, sense cafeïna, amb un sucre, amb dos, sacarina, sucre morè, curt de cafè, curt de llet,
de màquina, de sobre; i, per uns moments, activitat frenètica al bar: tres hores de tranquil·litat, trenta minuts
de velocitat màxima. Observo els que es voldrien veure i no poden, els que no es poden ni veure, els que
s’estimen sense ser necessari dir-ho, els que es voldrien estimar però no ho diuen.

Moviment

A quarts d’avui fitxen els matiners; uns ho aprofiten per deixar l’abric i encendre els programes, d’altres per
anar al bar del costat a fer el darrer cafè. Una de les grans divisions entre els oficinistes: els de cafè de bar i
els de cafè de la màquina; i els que ho ajunten: bar i després màquina.
A les vuit arriba el gruix, sovint amb massa pressa o massa calma, planxats, dutxats, perfumats. Converses
del dia anterior o del cap de setmana: què han fet les criatures, què fa el pare o l’àvia tocada de salut tot i
que resisteix, com va anar el gimnàs, el resultat del partit, la situació social, el que va dir aquell o l’altre, la
tertúlia de cada dia.

13

Francesc Barriga i Pérez

Mirades creuades

La Sara va començar a treballar a l’oficina ara fa un parell d’anys. Abans, feines diverses, mal pagades, ho-
raris infernals, anys d’estudi aquí i a l’estranger, dificultats, però sempre endavant, positiva, alegre, amiga,
familiar, amb parella des de fa temps, amb la Mariona com la nineta dels seus ulls. El Manel va arribar pocs
mesos més tard, aprovada una prova d’accés, anys de més treballs que estudis, reservat, molta festa a l’es-
quena, centrat, amb parella des de fa uns mesos, amic, còmplice. Treballaven en plantes separades, feines
diferents, coincidint als passadissos, a l’ascensor, hola què tal, somriures còmplices. Vides paral·leles, tre-
ball continu, fins aquell dia a la porta: el poder d’una mirada, i, després, l’inici del tot.

14

Sara Bastante López

Departament de Serveis Jurídics

Gerència de Recursos Humans i Organització

"Vaig començar a escriure des de molt petita... he escrit sobre moltes coses però es-
criure això ha sigut tot un repte.”

El primer dia és complicat.
Són moltes emocions juntes que s’arrepleguen al cap i al cor.
Et sents neguitós, no saps què trobaràs. Vas caminant molt poc a poc i de sobte veus que has començat a
caminar com si t’estiguessis perseguint. Recordes a mitges el moment en què et van trucar. No t’ho podies
creure. Vas agafar el telèfon per un bon pressentiment. I ho era.
Arribes al lloc, el veus enorme, i comences a notar molta calor.
Treus el valor d’on no saps on i entres. Puges els esglaons tremolant i entres a una sala, on esperes ser in-
visible, però no, no ho ets i et miren.
Camines sense fer soroll, com si estiguessin flotant.
Seus i escoltes.
I quan signes, no creus com serà la teva nova vida. Com canviaran les coses. I et sents feliç.

Al telèfon

A vegades el telèfon d’informació pot ser interesant. Et pots trobar amb coses que et fan riure i també gent a
qui penjaries. Però has de tenir un caràcter especial per fer-ho.

Quan vaig rebre la trucada de la noia sabia que seria especial. La d’ell m’ho va acabar de confirmar. Mateix
dia, informació semblant.

Ambdós buscaven un lloc especial, un jardí, un parc, un lloc bonic...

Ambdós volien declarar-se. Ella semblava emocionada, ell, entusiasmat.

Vaig buscar al registre de l’ordinador el lloc més especial que hi havia a Barcelona. El lloc on a mi m’agrada-
ria viure el moment. Li vaig dir a ella i, quan va trucar ell, vaig recomanar-li el mateix lloc. Seria genial.

Puc dir que aquell dia vaig ser feliç d’ajudar-los. Vaig ser feliç al meu treball a l’Ajuntament.

15

Ana Belmonte Fábrega

Oficina de Prestacions Socials i Econòmiques
Institut Municipal de Serveis Socials

“La meva relació amb l'escriptura és de tenir voluntat, però gairebé mai trobo el temps
suficient per posar-m'hi. El concurs de l'Ajuntament coincideix amb una finestra tempo-
ral que ha permès poder enviar-vos l'experiència del meu lligam amb l'Ajuntament.”

Una vida paral·lela

En escoltar el despertador, vaig incorporar-me amb un sospir. Portava dues setmanes esperant intensament
aquell moment, tot i que amb el temps seria conscient que feia encara molt més que el desitjava.
Em mirava els peus asseguda en el meu llit veient de reüll la roba preparada damunt del sillonet. Potser hau-
ria d’haver escollit un modelet menys vistós; és important com tothom et veu el teu primer dia, no? Va, Ana,
aixeca’t que encara faràs tard! Vaig fluir fins estar preparada per sortir. No m’oblido res? A mi mateixa en
algun racó amagat, em vaig dir, però vaig sortir després d’un altre sospir. El trajecte cap a l’IMSS em va des-
cobrir el sol en els arbres, les fulles movent-se amb l’airet i a mi somrient, m’estava agradant la sensació.
Avui, amb quasi un any de pertànyer a l’Ajuntament, penso en la meva jo paral·lela i en tot allò que s’ha per-
dut: riures amb companys i tardes pintant mandales amb els nens.

16

Maite Boix Camps

Centre de Serveis Socials Bàsics Barceloneta
Institut Municipal de Serveis Socials

“M'agrada escriure, em relaxa i m'ordena els pensaments, forma part del meu món inte-
rior. Ho faig des de ben joveneta, quan anava a l'Institut. Recordo especialment els dies
de Sant Jordi quan em presentava als Jocs Florals.”

El Far

Es va despertar a quarts de set com cada dia. Ell deia que se li acabava la son i que ja tindria tota l’eternitat
per dormir. Va sortir de sota el munt de mantes que l’havien escalfat i es va posar la bata.
Caminava encorbat per l’artrosi. Tenia la barba immensament llarga i blanca, els ulls eren petits i tenien
bosses al voltant. Va pensar en la seva edat; n’hi faltaven pocs per als vuitanta.
Va instal·lar-se al seu racó on badava les hores. Pel finestral veia el mar de la Barceloneta, el mateix mar
que banyava la seva Vinarós natal.
Més enllà, havia un menjador petrificat en el temps, ple de pols i teranyines. Va continuar treballant en la
maqueta del Far. Començava a ploure i va pensar que la pluja, l’havia acompanyat en els moments més im-
portants de la seva vida.
Va acabar al Far. Se sentia molt cansat però una dolça sensació de benestar el va envoltar. A fora, damunt
del mar, plovia cada cop més fort.

17

Mònica Bravo Samaniego

Direcció de Serveis de Drets de Ciutadania i Diversitat
Gerència de Drets de Ciutadania, Cultura, Participació i Transparència

“M’agrada molt llegir i en alguna ocasió he escrit relats de ficció com a hobby.”

Rutines

8.02: Fitxar, pujar les escales. Bon dia.
- Tens aigua calenta
- Gràcies, Josep Lluís!
- Com et trobes avui?
- Molt bé! I tu?
- Se’t nota, fas molt bona cara.

Penjar la jaqueta, engegar l’ordinador, una culleradeta d’herbes, aigua bullint fins la ratlla. Mot de pas. L’ordi-
nador es pren el seu temps per posar-se en marxa. Dotze correus nous i el món més enllà de la pantalla
desapareix.
10.00:

- Mònica, marxo a esmorzar i després passaré per la farmàcia.
- D’acord, Josep Lluís!
Una silueta passa per darrere de la pantalla. Poso una grapa i deixo els fulls damunt la taula. La infusió s’ha
tornat a quedar freda.
Reunió. Agenda. Trucada.
- Josep Lluís, ja tens l’excel actualitzat.
- Gràcies, què faríem sense tu!
Somric.
- Al final t’acolliràs a la jubilació anticipada?
- Per poc que pugui, sí.
- Va, et dono permís...
- Tu sempre tan generosa.
- Porta’t bé, que m’ho puc repensar.
Silenci.
- Et trobaré molt a faltar.

18

Horacio Calvera Bruballa

Servei d’Atenció al contribuent
Institut Municipal d'Hisenda

“No tinc cap experiència en l'escriptura, excepte algunes idees que em vénen de vega-
des al cap i algunes ressenyes escrites a familiars, companys i amics amb motiu d'algu-
na festa, esdeveniment o aniversari.”

Casi siempre me levanto despejado y con ganas de ir a un trabajo que me gusta, donde a menudo disfruto.
Y, cuando se complica, me incentiva, y da energía y vitalidad.
A veces tengo un despertar difícil y duro, días de pereza, en los que me quedaría una horita más en la ca-
ma, desayunaría y depués me acomodaría en el sofá para leer un buen libro con música agradable de fon-
do, completándolo con un tranquilo paseo por mi barrio. Pero debo ir a la oficina.
Mi labor es la atención al público, al que procuro tratar con corrección, amabilidad y poniéndome en su lugar.
Eso lo hago principalmente por dos razones: así me gusta que me atiendan y quiero dar una buena imagen
de la entidad más importante de Barcelona.
En esos días, los buenos y los que no lo son tanto, poseo una fortuna porque tengo la suerte de tener un
trabajo de mi agrado y lo desempeño en el Ayuntamiento de mi ciudad que es la mejor y más bonita de to-
das.

19

David Caminada Díaz

Direcció de Comunicació Digital
Gerència de Recursos

“Des de l’any 1989, he treballat com a periodista a diversos mitjans, entre els quals l’A-
vui (1993-2010). Autor dels llibres ¿Cuál será el futuro de las pensiones? i Los paraísos
fiscales y otros agujeros de la fiscalidad (RBA).”

Un regal especial

En Mario vivia estressat i regalar-li una estona relaxant semblava una bona idea. Dies enrere, la Mònica ha-
via vist la publicitat d’un massatge especial, que faria sentir un plaer infinit. Va fer la reserva i el pagament
online. El dia i l’hora acordats, en Mario va anar al local de massatges. Estava a l’entresòl d’un immoble de
l’Antiga Esquerra de l’Eixample. A l’entrada hi havia quatre noies asiàtiques. En veure’l entrar, una d’elles
s’hi va acostar i el va dur a una cambra fosca. Li va prometre sexe. Van estar una estona. Després, en Mario
va telefonar la seva dona per explicar-li que el regal l’havia sorprès. Indignada, ella va agafar el mòbil i va fer
una piulada. Va esmentar el compte de Twitter de l’Ajuntament, a qui acusava de la proliferació de negocis
il·legals de prostitució. Sentia ràbia. Esperava que el Consistori es disculpés immediatament.

20

Francisca Cardona Roig

Departament de Gestió tributària
Institut Municipal d'Hisenda

“Estudis de narrativa, conte i novel·la (Ateneu Barcelonès). Escriptora de contes i poe-
sia. Publicacions: Heinrich & Meri, 365 poesías de amor, Madeline. Ara estic escrivint el
conte On-off.”

La primera vegada que vaig entrar a l’Ajuntament va ser pel casament d’una amiga. El Saló de Cent és ideal
per a celebracions però l’anècdota que vàrem viure va eclipsar no solament el lloc sinó fins i tot els nuvis.
Quan havien d’intercanviar-se els anells, es va obrir una porta i va entrar un mussol amb una cistelleta; es va
parar just davant d’ells, que varen agafar els anells amb tota naturalitat sota la mirada sorpresa dels convi-
dats.
La cerimònia va continuar mentre el mussol sortia discretament per la mateixa porta per on havia entrat.
No vàrem tornar a veure’l fins després del sopar quan un violinista es va apropar als nuvis per començar el
ball. El mussol va ser el primer en iniciar el ball. Tots els convidats estàvem mirant-lo com si no ens acabés-
sim de creure el que estàvem veient.
L’anècdota del casament més atípic de la meva vida és el meu primer record de l’Ajuntament.

Quan arribes de bon matí - mig dormida, mig desperta-, trobar uns companys amables amb qui passes més
hores que a casa, no té preu. Els matins passen ràpid, no com les tardes, que som menys i sembla que el
rellotge s’atura per fer la migdiada.
La setmana passa d’una volada. Comences el dilluns amb el record del cap de setmana. Dimarts, dimecres i
dijous són més lents però de sobte ja tornes a ser a la porta d’un nou cap de setmana amb la il·lusió d’aprofi-
tar el temps per donar un merescut descans al cervell i que estigui a punt per començar una altra vegada.
Ara que el dia creix una passa cada dia, costa menys quedar-se fins tard, sabent que quan surts queda una
estona de llum abans de tornar a tancar els ulls desitjant una bona nit i per demà, un bon dia.

21

Francisca Cardona Roig

Hi ha dies que la jornada no comença quan entro per la porta de l’Institut. En sortir de casa, ja penso si tro-
baré alguna companya pel camí. És més entretingut arribar havent xerrat una estona amb algú. Avui és un
dia d’aquests en què puc compartir mitja horeta de tranquil·la conversa.
Tan diferents com som i tan enriquidor és saber d’on venim, quins anhels tenim, què esperem no solament
d’aquest dia sinó dels que vindran... Són aquests petits moments en què compartim allò que portem entre
mans que enriqueixen un treball que, de vegades, podria ser monòton però que tots posem de la nostra part
per fer que cada dia tingui alguna cosa especial.
Arribada l’hora de dinar, no és el mateix un dinar amb bona companyia que dinar corrent per poder sortir
abans. Hi ha moments que ajuden per fer un ambient agradable i sempre un somriure, des que arribem fins
que marxem, ens ho fa tot més fàcil.

22

Marc Castellà de Pedro

Direcció de Llicències i Espai Públic
Gerència d’Ecologia Urbana

“En etapa adulta la meva experiència amb l'escriptura és gairebé nul•la, tan sols algun
diari de viatge i poca cosa més. De tota manera sóc aficionat a la lectura i imagino que
en certa manera una cosa crida a l'altra.”

Un diumenge, a mig esmorzar en família:
- I ara a on treballaràs, papa?
- A l’Ajuntament de Barcelona, he estat seleccionat a una borsa de treball i començaré
la setmana vinent al districte de l’Eixample.
- Perf, no? A tu sempre t’ha agradat molt la ciutat. I què hi faràs?
- Encara no ho sé ben bé, però després de treballar molts anys a empreses privades tinc
ganes de fer-ho per a la meva ciutat i ajudar a que funcioni.
- Serà una feina complicada?
- Totes les feines tenen el seu què, però a l’Ajuntament es treballa per donar servei al
ciutadà i per millorar la ciutat, i això sempre és engrescador, oi?
- Sssii! Crec que has tingut molta sort... I com és la gent allà?
- Ho aniré veient, segur que encantadora com tu, ha,ha!

Acabo el cafè i, mentre la meva filla adolescent marxa, penso que veritablement m’espera una
gran experiència que serà l’enveja de molts.

23

Àngels Cordón Gómez

Foment de Ciutat

“Sempre he escrit perquè sempre he llegit. Quan jo era petita només hi havia dues pan-
talles: la de la tele amb dos mitjos canals en blanc i negre, i la del cinema, un cop per
setmana, programa doble, un festival!
La resta era tot llegir. I de tant empassar acabes abocant. Que m'agradi escriure m'ha
salvat la vida: m'ha ajudat a expressar coses que ni m'havia explicat a mi mateixa i, no
menys important..., m'ha fet agradable qualsevol feina on hagi d'ajuntar dues paraules,
per tostón que fos. I ja m'he passat de les dues línies.”

Ai Senyor!

Li agrada tafanejar les taules quan tothom ha marxat.
No toca res que no toquin les plomes del plomall, només observa.
Sempre hi ha sorpreses.
Avui no veu la foto de la noia morena al lloc del Xavi, s’han tornat a barallar.
A casa de la Júlia ja no hi ha paraigües, en té quatre a la paperera. I diu que plourà! Demà en seran cinc i el
paqui del metro content.
L’ampolla d’aigua de l’Elena té un cul de líquid marronós; som al març, ha començat la dieta Detox.
En Pep demà vindrà esternudant; el seu abric és al penja-robes i estem sota zero.
Se sent un Ai Senyor tendre! En forma de sospir.
Entra quan ja no hi són i marxa abans que no arribin.
No els ha vist mai. Se n’inventa els noms i les vides.
Els casa, els acomiada, els mata i els ressuscita quan vol.
Són la seva obra. La família. Tot.

24

Comencem

Biribip Biribip. Les 06:10h. Pin! sonarà en 10 minuts.
Biribip Biribip. Les 06:20h. Pin! sonarà en 10 minuts.
Biribip Biribip. Que síiiiii. Les 06:50h?!. És tard!
Pixo, gats, gos, cafetera... On són els mitjons blaus?
Dutxa, tàper, mòbil, un plàtan..., no! avui no hi ha tabac. On és l’assecador?
Tren, gentada, suor. Ei! deixeu seure la noia embarassada! On és l’aire? Tututupipipipiiiiiii, tanca porta, obre
porta..., pròxima estació... Les Planes. On és qui posa el volum al Tututupipipipiiiiiii?
Auriculars. No aguanto en Bernardos. Pròxima estació... Barcelona Plaça Catalunya.
Rambla avall. Avui seria turista. On són les vacances?
Bon dia, Lorena!
Bon diaaaa!
Rellotge. El dit fitxa per mi.
Escales. Porta, llum..., acció!
Control-Alt-Supr i la contr..., com era?, sí.
BENVINGUT diu. La tercera paraula humana del dia, i és l’ordinador de Foment.
Bon dia, ciutat.
Cadira. Respiro.
Sona el telèfon.
Comencem.

25

Montse Corrales Babiano

Centre de Serveis Socials de Poble-Sec
Institut Municipal de Serveis Socials

“L’escriptura ha estat per mi, igual que la lectura, el millor entreteniment, la millor forma
de passar el temps. He presentat relats a nivell micro, a l'institut quan era una adoles-
cent, a la universitat i a un concurs que es va fer fa anys a l'Ajuntament i que, si no re-
cordo malament, el va impulsar una empresa de Servei d'Atenció Domiciliària. De vega-
des he guanyat i altres no, en aquest últim que es va fer, els relats es van publicar i va
ser molt emotiu veure-ho.
He escrit un llibre, l'he registrat a l’oficina de propietat intel·lectual i encara estic pensant que faré amb ell, és massa
meu per deixar-lo anar. Puc passar hores inventant històries, porto una llibreta a la bossa i escric el que em crida l'aten-
ció, persones anònimes del metro, situacions... En algun moment donaré el pas però sé que la gràcia no està en escriu-
re, sinó a aconseguir que es publiqui.”

Fes-me un dibuix

Tinc el nen de la Fhaiza assegut a la falda. Mentre escolto la seva mare, el petit Khalil prova de furtar-me el
bolígraf. El segueix amb l’esguard mentre es mou a tota velocitat, al ritme dels meus dits que apunten allò
que és important de la conversa que tenim al despatx. Llavors li deixo sense adonar-me, com li deixaria al
meu fill en circumstàncies semblants. Ell l’agafa amb força i crida, tots riem.
El Khalil té dos anys i mig, uns ulls negres sense nineta i la pell fosca. No va al ritme dels altres nens però és
espavilat, se’n sortirà. Li diu quelcom a la mare i ella fa que no amb el cap. El nen insisteix i ella es tapa la
boca amb timidesa.

- Què vol?
- Que li facis un dibuix.
- I tant.
Li dibuixo un peixet al fons del mar i ell pica de mans. Em torna el bolígraf i acarona el paper, després corre
al voltant de la taula fins tornar a mi un altre cop, em mira i diu:
- Dibuix.
És la primera paraula que ha dit en català.

26

La Rosario es queda

- És un dret com una casa! Fora especuladors! El barri és nostre!
Amb aquestes consignes ens reben al carrer. La meva companya i jo, citades pel Jutjat, provem de fer-nos
fonedisses amb el mobiliari urbà. Uns turistes engrescats pel xivarri ens fan fotos i ballen al ritme del megà-
fon del noi cridaner. Plou una mica, la gent corre arraulida dintre dels abrics i els nens salten als tolls d’ai-
gua.
La comissió judicial demana pels serveis socials i nosaltres, les interpel•lades, donem un pas al front. Hi ha
un pis aprovat, però no sabem per a quan. I els dels jutjat ens miren per sobre de les ulleres. Tensió i més
tensió, duel de mirades. Ho sento, diuen els meus ulls, no et puc treure les castanyes del foc.
Al final marxen i la Rosario, amb un peu dintre de casa seva i l’altre fora, treu l’aire amb angúnia. Fins quan?
No ho sabem. D’aquí poc ens tornarem a veure les cares; per ara, la Rosario es queda.

27

Isabel Cortés Jiménez

Departament d’Activitats i Mobilitat
Institut Municipal d’Hisenda

“Economista de formació, he escrit articles científics però sense experiència en escrip-
tura literària a excepció dels concursos de Sant Jordi de la infància. Això sí, sóc una
devoradora de llibres des de... sempre!”

- M’he tornat a equivocar! – va dir la Júlia, mentre encenia l’ordinador.
- Què ha passat? – li va demanar la Pilar.
La Pilar portava en aquella oficina 43 anys, tenia només 17 anys quan va començar a treballar a l’Ajunta-
ment. Últimament es perdia sovint als seus records, aquells anys en què tot era amb paper, les cartes escri-
tes a mà i el tracte amb el ciutadà més pausat. Però ella encara es permetia de tant en tant una petita con-
versa amb la gent.
- M’he tornat a equivocar de roba! Al carrer fa 27 graus i aquí som al pol Nord… però tenia tantes ganes
d’estrenar aquest vestit! –va respondre la Júlia amb frustració.
- Abans que instal·lessin aquell maleït aparell d’aire condicionat no m’havia agafat un refredat a la meva
vida! –la Pilar va posar cara d’indignació fingida. Com l’“abanico” res!
Es van mirar amb complicitat, van polsar el ratolí i van sostenir aquell somriure per rebre els primers ciuta-
dans d’aquell matí d’estiu.

- Bon dia senyoreta, vinc a recollir la meva targeta.
- Em deixa el seu carnet d’identitat, si us plau?
Amb dificultat el senyor Esteve va treure la seva cartera de pell desgastada d’una butxaca de la seva jaqueta
a quadres, combinada amb aquella boina semblava escocès. Va treure una foto d’una dona jove en blanc i
negre, un tiquet de l’estanc i un bitllet de mil pessetes.
- Aquí el té! Pensava que l’havia perdut entre tants records.
La Júlia va anar fins als calaixos del final del passadís amb la mirada perduda, ja portava 3 mesos treballant
a l’OAC de Ciutat Vella però encara patia quan la targeta rosa no hi era i havia de dir als avis i àvies que ha-
vien de tornar més endavant.
- Aquí la té! –va exclamar potser massa efusivament.
El senyor Esteve va marxar no sense abans donar les gràcies a aquella joveneta tan simpàtica, l’havia fet
pensar en la seva néta Maria, que just havia marxat a estudiar a Anglaterra.

28

Carolina Crespi Aguiló

Departament de Gestió Operativa
Gerència d’Ecologia Urbana

“La meva experiència amb l'escriptura ve de sempre, des de molt petita he sentit la ne-
cessitat d'expressar sentiments, sensacions o imatges amb paraules que sorgeixen
amb més facilitat quan són pensades per ser escrites, un diàleg silenciós que puc tor-
nar a escoltar i retrobar amb la lectura.”

I desprès de la festa... la neteja

Aquell dia, amb núvols o no, van ploure caramels, i una catifa dolça i cruixent plena de paperets de colors
va engalanar els carrers del barri. Al voltant d’aquell tapís, infants hiperactius per excés de glucosa, pares i
mares custodis d’un botí de sucre i una confraria de la tercera edat doblegant àgilment, com a prodigi de la
ciència, esquenes i genolls artrítics, recollien part del dolç diluvi, fins i tot abans de tocar a terra.
Mentrestant, com si fossin convidats de pedra, els treballadors dels miracles i els seus estris esperaven paci-
entment per desfer aquella amalgama de paviment ensucrat. Com una comparsa més, van començar a des-
filar, movent les escombres com si estiguessin embruixades, dirigint escombradores i dolls d’aigua fins i grui-
xuts amb l’habilitat extraordinària que dona l’experiència, aconseguint una vegada més que, de Sant Medir,
el que s’enganxi només sigui la gresca.

29

Joan Carles de Blas i Salvador

Unitat de Protecció del cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència de Seguretat i Prevenció

“Sóc llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona, entre altres estudis universi-
taris. Escriptor habitual de cartes d’opinió als diaris des de fa molts anys. Escric en el
meu bloc Seguretat Intel·ligent: Reflexió per a l’acció des de l’any 2012. L’any 2003 vaig
ser, juntament amb altres escriptors habituals del Maresme, líder d’opinió.”

17-A. No tinc por

Barcelona va ser víctima del terrorisme el passat 17 d’agost. Aquesta vegada, el terrorisme islàmic ha estat
el que ha trencat la pacífica convivència multicultural que caracteritza la nostra ciutat.
Les escenes de terror, desconcert, tenyides de sang, dolor i crits, que les Rambles de Barcelona van viure
van colpir el món sencer. Barcelona tornava a ser el centre i ho tornava a ser aixecant-se amb més força
d’un malson que deixava víctimes, no només amb lesions i ferides molt greus, deixava famílies trencades i
un clam de solidaritat envers les víctimes i familiars.
“No tinc por” va ser el clam moments després de superar la consternació inicial amb què els serveis munici-
pals van treballar per recuperar la normalitat a la ciutat. Una normalitat formal que no podia amagar que dei-
xava senyals i ferides. Una realitat que demanava aixecar-nos com una gran ciutat del món que som.

30

Cristina del Peral Meléndez

Museu del Disseny de Barcelona
Institut de Cultura de Barcelona

“Escrivia contes de petita, i de més gran com a mare, he imaginat cada nit un conte
diferent per explicar al meu fill. Sempre he reconegut la importància vital de la paraula
verbal, escrita i del llenguatge dels signes (que desconec) com a forma de comunicació
entre els éssers humans i de la incidència i el poder del domini que té el llenguatge.”

Era un dia plujós i poc còmode per anar a la feina, però un cop eres allà semblava del tot romàntic preparar
la presentació i els objectius de la següent activitat cultural. Poc a poc s’anava afegint una pluja d’idees de
companys, que era la part més enriquidora de l’organització. De vegades es produïen un punt d’ambivalèn-
cies, igual que el temps atmosfèric al mes d’abril, en plena primavera; hi sol haver de tot, pluja, sol, fred i
calor. Al igual que Sant Jordi s’enfrontà al drac per rescatar la princesa, així havíem de superar i enfrontar-
nos a la reunió, amb decisió i optimisme. Al final, la valentia i l’enginy supera qualsevol obstacle. L’important
és envoltar-te de persones dúctils i generoses amb qui poder treballar amb confiança i per uns mateixos ob-
jectius.

31

Eva Donat Veiga

Tinència d’Alcaldia
Gerència de Drets de Ciutadania, Cultura, Participació i Transparència

“Sóc l’Eva Donat, treballo a la tinència d’alcaldia de Drets de Ciutadania, Cultura, Parti-
cipació i Transparència. Sóc assessora tècnica des de fa 12 anys i actualment dono
suport a la comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat. Molta part del meu
dia me’l passo escrivint propostes de parlaments, documents, propostes d’articles...
M’encanta escriure i m’agrada molt poder fer aquesta feina a l’Ajuntament.”

Qui és ara?

És aquí. Sí, un altre cop. I ha vingut abans de l’obertura i tot! L’he vist de seguida, entremig de tota la gent.
Els seus ulls negres són inconfusibles. Vols dir que havia de tornar? Potser és que l’interesso... L’altre dia
anava sense afaitar i avui s’ha mudat més. Sí, em sembla que em mira. Dissimulo. Però per què ha de venir
avui? I a primera hora!! Em sembla que vam deixar el seu tràmit tancat. Sí, totalment tancat. No calia portar
cap document ni res, ja ho vam deixar tot fet... Això és que ve a veure’m, no falla. Segur que està buscant
una excusa per passar per aquí. Està mirant! Dissimulo. Bé, millor saludo. Aixeco el cap, el miro i li faig
“hola” amb els ulls. Dos quarts de nou. El company de seguretat obre l’oficina al públic i ell entra. El cor em
va a mil. S’acosta. Saluda i passa de llarg. Dos taulells més enllà sento: “vinc a empadronar la meva dona”.
D’acord. Res, no passa res!! A somriure i a treballar!! Qui és ara?

32

Guillem Encabo Gurgui

Tècnic de Prevenció
Districte de Nou Barris

“En el seu moment vaig estudiar a l'escola d'escriptura, he publicat algun conte (un al
Mes a Mes!) i he fracassat estrepitosament amb les meves novel·les que havien de ser
best-sellers, cosa que m'obliga a seguir treballant a la casa.”

La por

Hem anat a parlar un altre cop amb els veïns de les protestes. "Mesquita no, Espanya cristiana i no musul-
mana". Després de tantes sessions, hem desenvolupat tot un argumentari tècnic molt sòlid. Inútil. Volen
guanyar, sortir-se amb la seva, no és un debat de raons o arguments, no són sincers. Excepte en Francisco.
"Tinc por i no ho puc evitar, què puc fer?". M'he quedat fotut, ens fem grans i, quan l'he mirat als ulls, he en-
tès perfectament que no parlava només de l'atemptat i no he sabut què respondre. És el temps qui ho devo-
ra tot, el nostre paisatge de la infància, els amics i familiars que ja no hi son, totes les certeses que teníem...
Jo també em pregunto cada dia on trobaré el valor per afrontar els canvis que la vida m'imposa.

Moltes reunions

Moltes reunions, massa reunions. Ahir, després d'una hora i mitja d' infructuosa tensió , vaig demanar un
recés. Conec els interessos i els egos d'uns i altres, i normalment me’n surto. Ahir no. Vaig interrogar la me-
va companya. "X era parella de J però ho van deixar i ara J està amb Z, que és la cap. I X no s'està d'expli-
car com n'és de sospitós que hagi pujat de nivell. A l’hora surt amb Y, que havia sortit abans amb Z... I tots
estan en el mateix departament i es veuen cada dia!"
Vaig inventar una urgència. El pitjor sempre és el foc amic. Hauré de bellugar fils perquè vingui algú altre a
la propera reunió i puguem avançar. Sóc dels que pensa que, en benefici de l'interès públic superior, s'hau-
ria de prohibir l'endogàmia a la casa.

33

Francesc Escudero Almazán

Departament de Llicències i Inspecció
Districte de Sant Martí

“Des de fa molts anys m'agrada escriure, especialment contes i altres tipus de relats
curts. També he explorat els haikus, que són una expressió mínima de l'essència poèti-
ca. Per a mi, escriure és un dels millors plaers.”

Sortíem dels despatxos, érem a punt de descendir per l’Escala Negra quan ella es va aturar per admirar el
sumptuós mural de Viladrich, el Cap i Casal. Em va dir:

- Saps que vaig visitar l’Ajuntament quan només era una nena?
- Ah, sí?
- Sí, vaig venir un Sant Jordi amb la meva família. Era molt petita però ho recordo molt bé. Tot l’edifici em
va impressionar, però aquest mural se’m va quedar gravat en especial, vés a saber per què. Cada cop
que el miro revisc una mica aquella visita.
Es va quedar un moment embadalida, abstreta; va sospirar lleument i afegí:
- I llavors recordo la nena que vaig ser.
No vaig gosar dir res per no trencar-li aquell moment íntim. Uns segons més tard es deixondí i reprengué el
pas.
Vam baixar per l’escala en silenci.

34

Esther Eslava Saiz

Direcció de Serveis de Llicències, Inspeccions i Espai Públic
Districte de l'Eixample

“Més enllà de l’obligada pels estudis i la feina, la meva experiència amb l'escriptura va
començar de cop i tardana.
Una nit màgica, un somni molt especial em va empènyer a escriure el que està esdeve-
nint una saga. A data d'avui, després de cinc anys, porto dos llibres autoeditats, el ter-
cer s'està cuinant, i tinc altres històries esperant ser compartides.”

La tenia davant meu. Meravellosa en la seva concepció, voluptuosa en les seves formes i vanitosa en la se-
va unicitat.
Embadalit i orgullós per tornar a sentir-la meva, la contemplava de dalt a baix. Els meus ulls delimitaven les
seves corbes sinuoses, envermellides sota la meva atenta i acaronadora mirada.
Afamat, no volia passar per alt cap ni una de les seves perfeccions i imperfeccions perfectes; volia aturar-
me, recrear-me i actualitzar-les en la meva memòria.
Enyorat, em sobrevenien evocadors records d’intimitat viscuts dins seu envoltats de copes còmplices, de
cançons, de llibertat i d’amor en clau femenina.
Avui, després de tots aquests mesos, em demana permís i l’hi concedeixo.
Ella, la Casa Batlló vestida de roses. El dia, la Diada de Sant Jordi.

35

Idoia Espuña Admella

Direcció de Serveis d’Empreses, Consorcis i Fundacions
Gerència de Presidència i Economia

“Diria que sóc molt novell amb això de l’escriptura i que m’ho prenc bàsicament com un
joc o un entreteniment. Les històries que invento estan enfocades al públic infantil, la
qual cosa permet introduir personatges i recrear escenes que van més enllà del que les
persones adultes podem veure. I us garanteixo que aquesta afició és molt divertida.”

Un personatge popular

Els tímids raigs de sol entren pel finestral del Novíssim il·luminant el telèfon. Les persones reunides al des-
patx estan pendents de la trucada de les dotze; una d’elles es fa petar els dits de les mans. Hauran d'esmo-
lar l'enginy i aplicar alguna tècnica de negociació que hagin après al carrer Escar.
Quan l'home de la corbata rosa pregunta si la notícia ha transcendit als mitjans, la resta dels presents se'l
miren atònits. Sens dubte, la situació és surrealista.
El ding-dong de les campanes de la catedral anuncia l'hora esperada. Una mà vacil·lant despenja el telèfon
i, a l'altra banda, la veu rogallosa d'un home exigeix cent mil euros del fons de contingència. Aquest és el
preu del capgròs Cu-cut, ni més ni menys.

36

Ángeles Fortes Picas

Direcció de Servei a les Persones i al Territori
Districte d´Horta-Guinardó

“Vaig estudiar Ciències de la Informació (Periodisme) l’any 1990. Sempre m’ha agradat
escriure i he participat a diversos tallers d’escriptura, actualment a la Fundació Jordi
Sierra i Fabra. Vaig fer col·laboracions a revistes sobre temes de viatges, salut, etc., i
posteriorment relats curts.”

"Tocats pel cor"

"És el millor regal que la vida m´ha fet: tenir-lo al meu costat. És un bon home, m’ha cuidat i recolzat".
"No canviaria res del que he viscut amb ella, és la millor dona per compartir la meva vida".
"Ens vam conèixer a l’envelat de la festa major del poble. Vam començar a ballar i ja no hem deixat de fer-ho
mai" diu l’avi, nostàlgic.
"Li vaig dir que no volia sortir amb ell. Jo estava operada del cor i no sabia quant podia durar. Ell es va des-
cordar la camisa i ensenyant-me una cicatriu al pit em va dir: jo també estic operat del cor".
Avui, un dilluns de febrer, els atenc per uns deutes d’impost de béns immobles:
“Senyoreta, a veure si ens ho arregla, que no tenim ni un duro”. Ho diuen amb el mateix somriure amb què
m’han explicat la seva història.

37

Yolanda García Fajardo

Departament de Comunicació Digital
Gerència de Recursos

“Escric ficció des de petita: relats, obres per titelles, molts inicis de novel·les... He parti-
cipat en dos grups literaris no professionals, he fet d'agent literari, d'editora i he publicat
llibres de divulgació com a periodista (sota pseudònim). M'agrada llegir i escriure histò-
ries de la meva quotidianitat.”

Un día cualquiera

- ¡Ahí!
V instaba al grupo a mirar un punto en la pantalla.
El cursor parpadeaba al ritmo de sus latidos.

- A sigue editando. L repasa las webs que ha recorrido.
R daba instrucciones sin despegar la vista de aquello. Si se introducía en el dominio principal, todo el ecosis-
tema estaría expuesto.

- Protejamos Asia -dijo D.
- Que no lo indexe Google -recordó B.
Q llegó corriendo.
- Preparados para el clon.
- Cuidado, está junto a la foto de A –la voz de P temblaba.
- ¡Activarlo! ¡Ahora! –la orden de C fue más que un grito.
El tecleo rápido de S dejó paso al silencio.
V presionó F5.
La web se recargó limpia.
- Lo aislaré para que no vuelva a escapar –dijo J.
Antes de salir, I miró la placa: “Direcció de Comunicació Digital” y, sonriendo, salió a La Rambla.

38

Maria Gas de Cid

Direcció de Feminismes i LGTBI
Gerència de Drets de Ciutadania, Cultura, Participació i Transparència

“Interessada per la lectura i l'escriptura des de sempre. Professionalment he estat cap
de comunicació molts anys a l’Ajuntament. A nivell personal, m’agrada escriure contes i
relats curts i he fet algun taller de narrativa. Actualment faig un curs sobre narrativa a
l’escola d’escriptura de l’Ateneu de Barcelona. Al 2009 vaig guanyar el premi de l’edito-
rial RBA per reescriure el darrer capítol de Deu Negrets d’Agatha Christie canviant el
final.”

Llegat

- Véns del carrer?
- Ara mateix sí, però visc a Sants... – vaig respondre confosa.
- No! Vull dir que si aquesta és la teva primera feina – em va aclarir rient.
Avui em jubilo i em ve al cap l’absurda conversa del meu primer dia a l’Ajuntament. Somric. Hi ha tothom a la
festa. Quaranta anys de records reunits en aquesta sala. Esther, embarassades a l’hora i moltes convocatò-
ries de subvencions; Martí, el pla d’immigració, és casteller; Diana, la de la pregunteta; Glòria, Pep i Rita,
cerveses i llargues converses després de les audiències; Júlia, aquell ensurt que després no va ser res ; Jo-
sep, unes vacances; Lluïsa, ara a Parcs i Jardins, escriu contes; Gemma... ella acaba d’entrar.
M’hi acosto somrient i li amollo – I tu, véns del carrer Gemma?
Observo satisfeta la seva mirada desconcertada. Acabo de catapultar el meu record al futur.

39

Maria Gas de Cid

Proximitat

L’ull la fitava immòbil. La pupil·la dilatada, el to vidriós i un tel blanquinós cobrint la mirada, ja freda. La mà
que engrapava l’animal el va alçar fins posar-li sota el nas i va sentir de nou la fortor de la descomposició. La
veu enfurismada de la propietària de la mà pujava d’intensitat, mentre colpejava el taulell amb la bèstia al
ritme de la seva indignació:

- Fresquíssim, em va dir!! Vostè diria que és fresc? Peix del dia deia el rètol. Del dia que el van pescar se-
ria! Serà bandarra!
Cada cop s’amuntegaven més persones al voltant de l’enrabiada ciutadana, que trobaven més estimulant
opinar sobre el grau de frescor de l’animaló que continuar atentes a la pantalla esperant el seu torn per
sol·licitar el certificat del padró o la llicència pel gual.
- El que vull, senyoreta, és que m’entri aquest peix al registre perquè el vegi la senyora alcaldessa. Aque-
lla peixatera poca vergonya, m’ha de tornar els diners!

40

Armand Gasulla Fernández

Gabinet d'Alcaldia
Gerència de Recursos

“Periodista i historiador. Tota la vida escrivint, donant forma discursiva a les idees: pro-
sa i vers, assaig i ficció. 32 anys comunicant a l'Ajuntament de Barcelona.”

Una guspira a l'ascensor

Després de col·locar els mirallets per veure el trànsit des de l’entrada de la plaça Sant Miquel vers el passa-
dís que conduïa als ascensors, l’Ignasi es colà a la sala de màquines. Tot accionant el dispositiu de frenada,
aturà un elevador de l’Edifici Nou, entre la segona i la tercera planta, i silencià el mecanisme d’alarma.
Allà hi viatjaven la Laura i en Jordi, que havia ordit el parany amb l’Ignasi.

- Vaja –digué la noia-, justament ara que tinc reunió.
- Ja passa això –sintetitzà en Jordi-.
- Potser que hi premem l’alarma –replicà la Laura-.
No se sentia res.
- Avui dia els ascensors són molt silenciosos –justificà en Jordi-.
Com havien acordat, deu minuts més tard l’Ignasi tornà a accionar l’aparell aturat, que arribà a la planta.
Tots dos s’acomiadaren tot esperant que a l’endemà, a la mateixa hora, l’elevador es tornés a espatllar.

41

Miquel Gilabert González

Unitat Nocturna Operativa 2 de la Guàrdia Urbana
Gerència de Seguretat i Prevenció

“Machado em té captiu des de fa molt de temps, quan feia BUP vaig guanyar un con-
curs de redacció, d’entre 6 instituts de la província de Girona.”

En el parque

En el parque.
Día de asueto. Pocas sombras. Sólos y un perro.
No es mío, dueño tiene. Libre, micciona...
Lo ata. Lo acaricia. Ya es tarde.
La ubicuidad, la Urbana.
Hoy se agradece; siempre.

42

Albert Ginesta Pujol

Departament de Reclamacions de Multes i Infraccions
Institut Municipal d'Hisenda

“Escriptor de contes curts de joventut. La vida em va encaminar cap a camins diferents
a l'escriptura.”

Sóc aventurer de mena. M'agrada viatjar i no paro de voltar amunt i avall, però no sé com m'ho faig que
sempre acabo enclaustrat entre les quatre parets d'alguna oficina. Fins que, recuperant forces i energia, tor-
no a voltar.
Amb la vida que porto no aconsegueixo mantenir una dieta, m'aprimo i m'engreixo segons la temporada sen-
se cap criteri congruent. Però conec molta gent, normalment sensible i respectuosa, tot i que també m'he
trobat algun maltractador. I en el meu cos van quedant gravades experiències, llocs i dates.
El temps passa i, tot i que ja notava que la meva vida laboral s'acabava, un dia vaig sentir una frase que em
va colpir:

- Aquest sobre reutilitzable de correu intern ja no té cap casella en blanc. Llença'l al reciclatge.
Reposant en el contenidor, amb d'altres sobres i papers diversos, vaig tenir la sensació que potser comença-
ria una nova vida.

43

Lluïsa Gómez Moruno

Oficina d’Atenció al Ciutadà
Districte de Sants-Montjuïc

“La meva experiència literària bàsicament és impulsiva, m'agrada escriure per a mi,
quan em ve de gust o tinc una idea que vull veure plasmada, és una manera de fer una
espècie de catarsi del dia a dia.”

Auca de l’OAC

Ahir al matí, la Sulima va venir plorant. La seva família i ella han fugit de les bombes, somnis trencats. Vol
tornar a començar, porta als seus ulls l’espurna d’una dona valenta. Al costat, seu la Flora. S’ha quedat ví-
dua fa un any. El seu home portava tots els papers. Ella sols s’ocupa del seu fill que està a l’atur i dels seus
néts. Vol pagar aquest impost del pis, però ha de donar de menjar als nens, li dóna vergonya dir-ho... L’Anto-
nio l’escolta. Venia a per un paper del cens que li demana l’assistenta “la pensió no dóna per més!”, s’excul-
pa. Entrecreuen mirades, parlen. De lluny esclata a plorar un nadó, els pares han vingut a empadronar-lo,
tots tres es giren, no és un soroll molest, somriuen, la vida, malgrat tot, sempre guanya.

44

Cristina González Aguado

Departament de Logística i Infraestructures
Gerència de Seguretat i Prevenció

“Sempre m’ha agradat escriure. Però sobretot sempre m’ha agradat que m’expliquin
històries. He fet cursos d’escriptura a diferents centres cívics i tallers puntuals de con-
tes i poesia. Però la millor escola que he conegut ha sigut la vida. I el millor professor
ha sigut el temps. Només em quedava una assignatura...intentar-ho. I aquí estic.”

Insignificants

El Manel necessita un cotxe per treure unes pedres. La Carme, la noia que fa els tràmits, avui no ha vingut
a treballar. No és urgent.
El Ferran té un hort cedit per l’Ajuntament. Aparca davant la porta d’una escola. Serà un moment. No veu les
pedres. Ensopega i cau. Truca al 061. Van de camí.
La Berta trenca aigües dins un taxi en mig d’un embús. Obre la porta del cotxe i surt. Un equip de la televisió
de Catalunya veu una dona demanant ajuda. Intuïtivament el càmera treu l’equip i comença a gravar.
Una dona dóna a llum en una ambulància que anava a recollir un home ferit a Collserola, a l’hora que una
grua fa per accedir al recinte d’una escola en mig d’un embús, explica un reporter. “Som insignificants” pen-
sa la Carme mirant les notícies.

45

Manuel Haro Ruiz

Unitat d’Investigació i Prevenció de l’Accidentalitat de la Divisió de Trànsit
i Seguretat Viària
Gerència de Seguretat i Prevenció

“La meva experiència amb l’escriptura és la professional, és a dir, la pròpia d’un guàrdia
urbà que ha d’escriure molts informes.”

Era una nit de febrer, d’aquelles en què el fred t’acaba guanyant la batalla.
Rebíem un grup de jutges en formació...
La majoria dones... en una proporció de 7 a 3.
Nosaltres no... la proporció del cos és d’1 a 9... Ens falta molt!!!
Són molt joves...
Ens sentim motivats, amb públic... estem preparats!!!
Una jove és el centre d’atenció, és molt comunicativa, pregunta i dóna la seva opinió.
Vénen a observar uns dels nostres controls d’alcohol i drogues, volen veure la nit d’abans del judici!!
El primer és un home d’uns 45 anys, condueix una moto. Tan bon punt es va treure el casc una bafarada a
alcohol ens ve a la cara. Fa la prova i dóna 1,20, quasi 5 vegades la taxa permesa.
Així passant fred 6 hores més i fi.
La jove jutge s’apropa i em diu: estic segura que més enllà de la paperassa, de les sancions, dels judicis...
aquesta nit hem salvat alguna vida!!!
Ben vist... Senyoria!!!

46

Afuera no hacía un buen día.
Se levantó y apenas se arregló, tomó un café con leche, su pastilla de la mañana y le dijo a su marido:
vamos!
El marido no respondió, cogió las llaves del coche....Hacía más de quince meses que esperaba que se atre-
viera a salir otra vez a la calle.
Aparecieron en la Comisaría de la Zona Franca.
No habían pedido cita, ni se les había ocurrido... Preguntaron a la agente del mostrador por su jefe y le expli-
caron la razón de su visita.
El jefe sí que estaba...
El veterano policía salió y entraron los tres en su despacho.
La mujer no le soltó la mano, le miró a los ojos... y haciendo acopio de todas sus fuerzas... le preguntó: su-
frió mi hijo?
Con voz apenas audible le volvió a preguntar lo único que ya le importaba: está usted seguro?
Lo que la estaba consumiendo desde que aquel día, de madrugada, le dieron la noticia... De verdad?

47

Eugènia Lalanza Villasclaras

Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona
Gerència de Recursos

“Si les notes a l'agenda, la postal de Nadal, la resposta a un comentari amable es pot
considerar experiència en l'escriptura, aquí rau la meva vivència.”

Bitàcola

Una pluja muda rellisca sobre els murs de l’Arxiu Contemporani de Barcelona, que amb regust a passat pro-
tegeixen la història de la ciutat en antigues pàgines escrites a mà amb intricada cal·ligrafia.
El dibuix a tinta xina d’un atrevit quiosc urinari de Gaudí del 1878, s’exhibeix elegant damunt la taula.
Amb lletra impecable i clara, l’escrivent ha deixat testimoni del naixement del poeta Maragall.
Papers esgrogueïts amb poca aparença parlen de la nostra història, si se’ls pregunta: per què es van ender-
rocar les muralles el 1854? quines ferides van deixar els bombardejos de la guerra civil? qui va projectar els
fanals de ferro forjat amb un ratpenat que il·luminen el passeig de Gràcia?
Documents que s’alien per apropar-nos a la realitat, per emmirallar-nos en un passat que continua viu i, en
sondejar els seus secrets il·limitats, experimentem el plaer de la sorpresa.

48

Helena Martínez Vallmitjana

Oficina d’Atenció al Ciutatadà
Districte de les Corts

“He escrit poc i curt; no micro, però sí curt.”

La carta de divendres no m’ha deixat dormir el cap de setmana. Tot em fa mal. Com poden enviar tants pa-
pers! Saben que sóc molt gran?
Vaig a l’Ajuntament caminant amb el meu amic. Està lluny! El sol molesta i enlluerna! Quants entrebancs a la
vorera; només falta caure!
Arribo. Deixa’m demanar al guàrdia. Amable, m’acompanya al taulell. No hi arribo d’alt com és! Uns ullets
somrients darrera unes ulleres em demanen què necessito. No em surten les paraules. M’hi repenjo; em
penjo del taulell! i li dono la carta. No entenc què diu. Em toca el canell. Miro amunt. Hi ha un somriure. Em
cau l'amic. El jove el recull i me’l torna. La veu diu que no em preocupi; és informació del traste o una cosa
semblant. No cal fer res. Tot està bé. L’han enviat a tothom. La veu m’agafa el canell. El prem en un comiat.
Respiro...
A la plaça el sol llueix acolorint les flors. Sec a fer un cafè. Surten els nens de l’escola.
Respiro...

49

Toni Martínez Vera

Regidoria de Mobilitat

“Fa poc que he descobert que m’agrada escriure. Tot va venir arran d’uns tallers d’es-
criptura creativa per a dones a què em vaig apuntar de casualitat. L’any 2016 vaig gua-
nyar el concurs de microrelats de la biblioteca Josep Soler i Vidal de Gavà, lloc on resi-
deixo.”

Diàleg entre bambolines

Semblava tranquil·la, segura de si mateixa, evocadora de pensaments de bellesa. Els seus pits de volums
perfectes prometien un bon alletament. Asseguda amb les cames recollides i un posat sensual, xerrava amb
una companya:

- Avui farà bo...
L’altra dona no li va respondre. Dreta, en posició ferma, lluïa una anatomia poderosa. Tenia la mirada fixa,
traspuava concentració. O potser esperava algú?
Despullades, una en marbre i l’altra en bronze, van ser parides per la mateixa mà.

- Ja saps que no t’escolta. Es vol fer la interessant... -va dir la tercera dona.
Era la més moderna del recinte. De formes geomètriques i, tot i així, femenines: els glutis prominents, la ca-
vitat per allotjar la fecundació i una piga juganera a la galta dreta que demanava petons.
Les tres, immòbils, deixaven passar el temps. Observaven els visitants de la Casa de la Ciutat en un diàleg
enriquidor entre Clarà i Miró.

50