I Concurs de microrelats de Sant Jordi

Ignasi Milà i Canals

Departament de Recursos Humans
Gerència de Seguretat i Prevenció

“He escrit tota la vida, pensaments, diaris, escrits diversos... Però mai no els he ense-
nyat a ningú més, sempre els he guardat per a mi. Però aquest cop algú molt important
m'ha convençut perquè els presentés, i aquí els tenim. Espero que agradin, encara que
només sigui una mica.”

Dilluns Berta

Bé, ja hi som. Un altre dilluns. Estic baldada del cap de setmana, la sortida a la neu m’ha cruixit. Mira la Pe-
pa, ja al seu lloc i teclejant a l’ordinador com una màquina. Aquesta si que no perd el temps, sempre es pot
comptar amb ella. I en Biel també al seu lloc, no treu un gran volum de feina, i no sempre amb encert, però
sempre alegre i feliç i dóna molt bon ambient a l’oficina. Té, ara arriba la Joana, normalment seriosa, però
amb una gran capacitat de feina. Sempre controlant que tot es faci segons les ordres rebudes. Un dels pilars
de l’oficina! I segueixen arribant. En Pere, jovenet i amb ganes de menjar-se el món, i la Lídia, i en Joan, en
Lluís... Mira, ara arriba el cap, el vaig a saludar, que no fa cap mal. Ostres com arriba la Lluïsa! Des que es
va separar que no para i els dilluns està tant feta “caldo” del cap de setmana que no val per a res. Millor dei-
xar-la tranquil·la. Bé, comencem la setmana...

Dilluns Biel

Com costa arrencar els dilluns, la Clàudia m’esgota amb els seus amunt i avall tot el cap de setmana, els
seus jocs imaginaris i les seves riallades; no me’n sabria estar mai! I que segueixi així! Ostres, ja arriba la
Berta, tanca la pàgina del facebook, que com ho vegi començarem molt malament la setmana. Mira que és
primmirada amb aquestes coses. Si una estoneta d’esbarjo no fa mal a ningú! En fi, hi ha d’haver gent per
tot, com la Pepa, sempre amorrada a la pantalla de l’ordinador, o la Joana, sempre controlant-ho tot... “Hola
Pere! Com ha anat el cap de setmana?” Aquest jovenet vol fer punts per tot, i acabarà cremant-se. I ara la
Lídia, que és capaç de combinar eficiència amb diversió. Ja hi som tots? A no! Ara arriba la Lluïsa! Aquesta
també, quina enveja que em fa a vegades, tant lliure i segura de sí mateixa. La separació li ha anat molt bé!
A vegades m’intimida i tot... Bé, comencem la setmana...

51

Ignasi Milà i Canals

Dilluns Lluïsa

Un altre cop dilluns! Què ràpid passa el cap de setmana..., però que bé m’ho he passat! He rigut, he ballat,
he menjat, he begut, he visitat llocs...i he tingut sexe! Molt de sexe! Quina diferència amb els caps de setma-
na amb en Joan: avorrits, insípids, sense emoció, cap espai per a la improvisació, la festa, la descoberta...
Sort que me’n vaig adonar, sinó seguiria igual... i a sobre contenta! No, el canvi ha estat radical i positiu, em
sento molt més feliç i contenta amb mi mateixa. Fixa’t en Biel com em mira, qualsevol diria que em té enveja,
o potser vol una altra cosa? Ostres la Berta, quina mirada de biaix que m’ha fet, millor m’assec ja a la taula i
engego l’ordinador, a veure si passo desapercebuda i m’estalvio un sermonet sobre les virtuts de la vida sa-
na, que no en tinc ganes. El meu cos necessita calma i tranquil·litat després d’un cap de setmana ben esbo-
jarrat. Bé, comencem la setmana...

52

Ivan Montoro Campà

Direcció de Serveis d'Inspecció
Gerència d'Ecologia Urbana

“He d’escriure sovint, de fet cada dia, a la feina. Escric actes i informes d’inspecció. És
a dir, una descripció rigorosa de la realitat que observo, res més allunyat de la ficció.
M’agrada escriure.”

Baixo

L’aire fresc m’acaricia la cara mentre baixo xino-xano, com cada matí des de fa més de trenta anys, cap a la
feina. Però avui és diferent, especial. Noto el cor que batega intensament, marcant el ritme de les passes.
Respiro. Un quart i mig fins a plaça Sant Jaume. Podria tancar els ulls i hi arribaria.
No sé..., estic nerviós. Com el primer dia que vaig fer aquest mateix camí i tot havia de ser nou, i jo com un
flam. Queda molt lluny però el recordo com si fos avui. I ara els meus sentiments s’enllacen directament amb
els d’aquell primer matí.
Enfilo el carrer del Bisbe, tranquil encara a aquesta hora. Darrera, l’antiga porta de Barcino, amb infinites his-
tòries viscudes, de benvingudes i de comiats. La meva, una més.
Em sento, per sobre de tot, satisfet d’haver dedicat tots aquests anys de la meva vida al servei de les perso-
nes. Sí, em jubilo. Però demà tornaré a baixar, a dir hola, xino-xano i feliç.

53

Roser Navarri Lamas

Departament de Comunicació Interna
Gerència de Recursos Humans i Organització

“Em dedico a escriure, però no ho acostumo a fer com a activitat d'esbarjo. Normalment
escric per motius laborals. Tot i això, de sobte, em va venir una idea al cap, la idea de
les idees, aquella sensació que visc cada dia a l'Ajuntament exprimint-me el cervell a la
cerca de la creativitat. Per què no plasmar-ho en un petit relat?”

L’efimeritat de la creativitat

M’exprimeixo el cervell. La inspiració se m’escapa de les mans. Quan menys m’ho espero, torna. He trobat
el nom. És perfecte!
Decepció. Les companyes no troben el sentit a la idea.
Tal com va, torna, i marxa, i apareix. Fins que, en un moment, no sé com, he donat al clau. Tot encaixa al
meu cap i al cap de les que m’envolten. Però, encaixarà al de la resta? Agradarà? Funcionarà? Tindrà gan-
xo?
Creuaré els dits, deixaré que la idea flueixi i, a poc a poc, entri als caps i a les ments de tots per quedar-s’hi.

54

Núria Noguera Colomé

Escola Bressol Municipal Turó
Institut Municipal d’Educació de Barcelona

“He fet quatre cursos a l'Ateneu Barcelonès i escric contes per adults. He autoeditat el
meu primer recull de contes “Tu i jo”. He guanyat un 1r premi literari: Víctor Alari, 2017
Cubelles.”

Llagrimeig

Quan va arribar, ara fa vint anys, desprenia una primavera assolellada. Tenia certa por, neguit i dubtes. Va
aprendre a resoldre’ls de puntetes però amb decisió i encoratjada. Sembrava tendresa i dedicació, i de les
flors en van créixer els millors fruits. Ara encara, amb un bell esguard, amb aplom, llagrimeja cada dia, per
tot aquest temps que viu i que desitja que no caduqui. L’encisen les persones, aquelles criatures que s’apro-
pen a ella, que li roben el cor i que l’ajuden a créixer, aquelles famílies que hi confien els seus petits grans
tresors i que li brinden una mirada genuïna, també aquelles que, com ella, es desviuen pel que fan. I anhela,
com no ha deixat de fer mai, que les persones siguin immunes, diverses i lliures.

Aroma de pintura

Vam arribar, aferrats l’un amb l’altre, però jo més a ell. Em va fer el millor petó de pare, el vaig guardar amb
amor, també amb indignació, i no li vaig voler tornar. Va marxar. Jo volia plorar, no sabia per què, simple-
ment ho necessitava. Però no vaig tenir temps, i sense adonar-me’n, em vaig trobar empassant-me totes
aquelles llàgrimes i engrescant-me damunt d’un paper immens. L’empastifava amb els millors colors, aroma
de pintura. Al meu costat, un altre com jo, assegut en un banc de fusta, m’observava atentament. La seva
mirada tremia de por però alhora gaudia contemplant-me i escoltant aquella música que abrigava el moment.
Li vaig prendre la mà, ens vam mirar, i vam desitjar que s’aturés el temps.

55

Núria Noguera Colomé

Entre els núvols

S’hi passa l’estona allà, faci fred o faci calor. S’hi troba protegit, lluny de tot allò que l’incomoda, sobretot
lluny dels altres infants. Jo no em canso de contemplar la felicitat que desprèn mentre es gronxa. Imagino,
qui sap si ell també ho fa, que s’enfila dalt dels núvols i que els trepitja com si petgés un tou de neu verge,
nívia, gustosa. El deixaria allí per sempre més, joiós, i potser hi viatjaríem plegats. Però la Laura no li vol cap
mal i l’estima, a la seva manera. I jo desitjo que la pugui abraçar, com em fa a mi, i que segui al seu costat
per toquejar i sacsejar pedretes, quan es cansi de somiar i de caminar entre els núvols.

56

Jordi Palà Balanyà

Departament de Llicències i Inspecció d'Obres
Districte de Sant Martí

“La meva experiència amb l'escriptura des d'un punt de vista creatiu és sobretot en
l'àmbit de la música, fent lletres de cançons com una part més d'una afició personal.”

Tornaveu

Despenjà el telèfon d’una revolada, sense aixecar els ulls de l’expedient que estava revisant.
Ajuntament de Barcelona, bon dia.
En no escoltar cap resposta, desvià la mirada cap a la pantalla de trucades entrants. Tot i tractar-se’n d’una
interna, no reconegué el nom. Finalment, gairebé imperceptible, sentí un riure a l’altra banda.

Hola, disculpa, crec que m’he confós.
Tractà d’articular una resposta, però el nom desaparegué de la pantalla abans que arribés a dir res.
Aquell mateix matí assistia a una sessió formativa a Escar. En arribar, la sala ja era ben plena i només po-
gué asseure’s a primera fila. Mentre treia la llibreta de la bossa, reconegué aquella mateixa cadència de feia
tan poca estona en la veu que li preguntava si la cadira del seu costat era lliure.
Girà el cap i de nou es quedà sense paraules.
Però somrigué.

57

Marga Pont Algueró

Departament de Serveis Editorials
Gerència de Recursos

“M’encanta llegir i escriure des que en vaig aprendre. Vaig tenir clar que la meva pro-
fessió aniria lligada a les lletres i em vaig decantar pel periodisme. Potser algun dia
m’atreviré a fer una novel·la; si més no, és un dels meus somnis.”

Lletres

El sol il·luminava mig teclat. Mai s’havia fixat tanta estona en aquell objecte on feia lliscar els dits de forma
automàtica per contestar correus, per corregir textos, per fer encàrrecs fotogràfics o d’il·lustracions... Ara
ajuntava lletres com no ho havia fet mai: mirant els dits que corrien per les tecles que sabia de memòria. Va
oblidar que era a la feina i va començar a recordar.
Des de nena, les lletres, l’havien captivat. Primer, l’abecedari a l’escola, la màgia d’aprendre a llegir i escriu-
re. Més tard, les màquines d’escriure, sobretot l’Olivetti heretada del seu pare amb la qual feia els treballs
escolars fins que van aparèixer els ordinadors.
De sobte, el sol es va apagar. Les mans van caure sobre el teclat. Ja no era a temps ni d’escriure les lletres
del seu propi epitafi.

58

Òscar Redón Peyró

Departament de Subministraments i Estalvi d’Energia
Gerència de Recursos

“M’agrada escriure. Ho faig com afició tot i que la tinc una mica oblidada. Havia treballat
en publicitat com a redactor i també tinc un postgrau de guionista. Fa un parell d’anys
col·laborava, per amor a l’art, en un programa de ràdio a Cooltura FM que tractava l’ac-
tualitat amb humor.”

“El meu relat es titula ‘Antonia García’ i relata la meva relació professional amb la Toñi, una persona que m’ha donat
molt bones vibracions des del primer moment i que m’ha donat un cop de mà en les meves tasques de recerca dins de
la Casa Gran. Jo sóc un nouvingut ja que vaig incorporar-me el passat 5 de febrer des d’una borsa de treball com a
tècnic mitjà.”

Antonia García

Els seus darrers dies són els meus primers. Porta 50 anys a la casa quan jo no arribo ni a 50 dies. Una insti-
tució dins la Institució.
El primer cop que la veig, em crida molt l’atenció la seva energia, la seva predisposició i el seu somriure per-
manent. Em fa de guia en la recerca d’impressores. La millor guia per descobrir tots els racons de la Casa
Gran. La millor companya per sortir d’aquest laberint format per tres edificis: Vell, Nou i Novíssim.
Coneix tothom. Tothom la coneix. La saluden, l’abracen, s’acomiaden. Se n’alegren per ella, però tots la tro-
barem a faltar. També jo, que l’acabo de conèixer i ja m’ha deixat empremta.
Em sento afortunat d’haver coincidit amb ella, tot i que només els meus primers dies siguin els seus darrers.
Sort Toñi!

59

Albert Rigat Vila

Departament de Llicències i Inspecció
Districte de Sant Martí

“La meva experiència en l'escriptura no va més enllà d'escriure per a mi mateix notes i
pensaments en alguna llibreta.”

El iogurt caducat

Ja fa dies que estic aquí tancat i ningú em ve a buscar. He caigut en l’oblit del funcionari despistat que em va
abandonar a la nevera de l’office.
Cada cop que s’obre la porta, aprofito per veure qui més hi ha aquí dins abans que torni la foscor; carmanyo-
les, llaunes de refresc, alguna bossa sospitosa, etc. Tots ells companys efímers, quina enveja!
De tant en tant algú m’agafa i em torna a deixar amb una ganyota a la cara. La data de caducitat que porto
impresa em delata. Ja deu fer dies o setmanes que estic caducat. Ningú em vol.
L’ampolla de vi mig oberta confia en què algú ens rescatarà. En canvi, el bric de llet ho veu diferent. Em te-
nen confós i no sé a qui creure.
Cada cop em sento més inflat i, com si en el meu interior s’estigués creant una espècie de vida pròpia, la
meva personalitat cada cop és més agre. Començo a creure que la pasteurització està fallant.

El següent si us plau

Amb el temps s’aprèn a distingir el nerviosisme, la supèrbia, l’angoixa, l’entusiasme, la impertinència, la por, i
un munt de sensacions més a la cara dels ciutadans.
Des d’un “bon dia”, fins a la manera de recolzar-se al taulell, de descordar-se l’abric, de mostrar els docu-
ments. Simples gestos que en pocs segons mostren maneres de fer.
La monotonia impera. Cares massa conegudes que posen a prova el respecte, sovint ridícul, que imposa
l’Administració. Mentides absurdes amb falsos penediments hipòcrites. Acusacions amb ressentiments que
afloren amb vehemència i sense escrúpols.
De sobte arriba algú nou que sorprèn, una personalitat desconcertant que genera interès. Per fi una mica
d’aire fresc. La curiositat, el dubte i cert nerviosisme s’apoderen de la situació.
“Diiing-Dooong”. Comença un altre dia d’atenció al públic.

- El següent, si us plau.

60

Francesc Robredo i Aleu

Departament de Gestió i Protecció dels Animals
Gerència Adjunta de Medi Ambient i Serveis Urbans

“La meva experiència amb l'escriptura és la d'un lector aficionat a tot tipus de gènere.
Amb una especial predilecció per la poesia. He escrit un llibre titulat "Amb la Claror dels
Estels" Ed. Carpe Diem.”

Emmona

La meva destinació actual és la gossera municipal, situada a Collserola. Després d’uns dies on tot estava
nevat, amb un blanc emulsionant, i un fred intens i dolorós, m’acabo d’acomiadar de la meva amiga Xènia, la
voluntària que cada dia em treu a passejar mitja horeta, i on sento altres olors, veig arbres i ocells, abans de
retornar a la meva gàbia. El comiat d’avui, però, no ha estat l’habitual i rutinari. Mentre tornàvem, he sentit
els comentaris d’una família que va visitar el Centre fa uns dies... avui venien a adoptar-me! Comiat amb la
Xènia doncs, molt diferent, amb sentiments barrejats i on m’ha sobrevingut un udol, igual que fan els llops.
Ja amb la nova família, de baixada, l’udol ha persistit en l'ambient, retornava la meva veu per l’efecte xeme-
neia de la muntanya? La nena, la meva nova amiga, ha comentat: aquests corprenedors udols són els dels
altres animalets, que es queden al Centre...

61

Benjamín Rojo Gambin

Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència de Seguretat i Prevenció

“Mi relación con la escritura viene de siempre, ha sido una forma de expresión natural
en mi, dada la proximidad de mi profesión con el tejido de las personas me es fácil en-
contrar letras cada día al acabar mi servicio.”

“Quiero dedicar este escrito a aquellos que he podido respirar su frío, escuchar su miedo y pensar su hambre. Para los
amigos de las mantas, todos aquellos que duermen y viven en la calle en su poderosa soledad.”

Entre mantas. Soledad.
Ya te abandoné, dudabas en mi
te vestías elegante de mis iras
tú que vives sin alma, desechas
tanto a mi lado y aquí, desnudo para ti.
Alimento diáfano de escuelas sin maestro
qué me enseñas, a respirar sin aliento?
tocarte y no verte es soñar muerto
aquí contigo, es sin reverso mi lamento.
Juntos nos creemos densos y elevados
se cristaliza mi imagen en el espejo
quiero gritarte sin fuerzas ni apego
cual es tu verdad, mis sentimientos robados…
Ahora ya eres tuya, vomitas sin mis dedos
te hiciste corteza podrida, llena de huecos
lapidando mi verdad, mis éxitos…
puedes empezar a ofrecerte a los muertos.
Ya te escupí, así te hice libre de mis días
ahora venzo mis entuertos, con abrazos, sin mantas
veo manos, palabras de vida… para ti tus ratas
levanto mis brazos, ya no te siento, te fuiste a gatas.

62

Carmen Royo Heras

Regidoria de Participació i Districtes
Àrea de Drets de Ciutadania, Cultura, Participació i Transparència

“De petita vaig participar en concursos literaris infantils però és una faceta que tenia
oblidada i que m’ha agradat retrobar.”

L’Engranatge

De sobte una sensació estranya la va envair i es va fer conscient que ho havia aconseguit.
Sempre havia volgut formar part del que ella sentia com casa seva, no la casa a què tornava cada nit per
descansar, sinó la casa que l’acollia i li ensenyava racons nous a diari, la casa que l’emocionava amb les
seves tradicions i on de sobte havia trobat les seves arrels.
I en sentir-se arrelada ho va decidir, volia ser un engranatge d’aquella maquinària que feia que tot allò fos
possible, i s’hi va presentar, i a cada pas l’emoció de la fita aconseguida l’acompanyava. I avui, passejant
per aquells carrers que tant gaudia, s’adonà de les restes de tinta al seu dit i va tornar a viure els minuts an-
teriors, i va somriure; havia signat el seu primer nomenament.

63

Daniel Salazar Herrera

Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència de Seguretat i Prevenció

“La veritat, no tinc gaire experiència amb l'escriptura, però m'agradava la idea de parti-
cipar al concurs.”

Sirenas

Me enciendo un cigarro observando toda la ciudad desde el mirador de Torre Baró. Sin duda es todo un es-
pectáculo. Toda la ciudad iluminada, la torre Agbar, la Sagrada Familia, el mar...
Es como si desde aquí pudieras alcanzar Barcelona con tus propias manos.
Me gusta acabar la jornada en este lugar e imaginar que debe estar pasando en cada casa, en cada esqui-
na...
Ahí abajo viven tantas personas que dejan en tus manos sus problemas para que intentes resolverlos.
¡Qué gran responsabilidad!
Oigo sirenas a lo lejos y no puedo evitar preguntarme donde irán y quién necesita ayuda.
El hecho de pensar que tan solo uno de esos problemas acabe resuelto y solo una de esas personas te mire
sonriendo y te dé las gracias, me hace sentir que no pude haber elegir mejor trabajo.

Contratiempo

Sentí aquella incómoda ansiedad que tantas veces me invadió en el pasado. Pasé una mala etapa en mi
vida en la que no entendía nada y pude sufrir esa extraña y desagradable sensación de nuevo. Miré el asfal-
to ensangrentado mientras, algo aturdido, avisaba por la emisora policial de un accidente más. Lo que no
sabía en ese momento es que aquel no lo podría olvidar tan fácil como los demás, al fin y al cabo es mi tra-
bajo y no te lo puedes llevar a casa. Sin embargo, esta vez, el cuerpo inerte que había en la carretera era el
de mi compañero.

64

Cobijo

-¡Hola! Buenas noches caballero, le dije a aquel hombre desaliñado que estaba durmiendo en un banco del
parque mojado por la lluvia.
Parecía evidente que no pasaba una buena noche, o quizás sí.
- Buenas noches agente, contestó medio aturdido. Lo acababa de despertar.
- ¿Qué hace aquí señor? Se va a poner malo. Es de noche, llueve y hace frío. ¿Se encuentra bien?
¿Necesita ayuda? ¿Porqué no se refugia?
- Gracias señor agente, solo estaba durmiendo. Aquí estoy bien, no me gustan los portales ni los cajeros
porque allí molesto a la gente.
Esa respuesta me dejó desalentado. Me giré, negué cabizbajo y me marché.

65

Joan Sansa Hurtado

Projectes Urbans. Model Urbà
Gerència d’Ecologia Urbana

“Esporàdicament escric poesia i prosa poètica de manera amateur per consum propi,
però mai no he publicat. En canvi, sí que llegeixo poesia que posteriorment plasmo en
quadres. És el maridatge entre literatura i pintura.”

Loft a loft

Es mudava a un piset de lloguer a la Rambla Prim: “loft lluminós 740€”. Pensava que aquell nou contracte
d’arquitecte interí a l’Ajuntament de Barcelona era com una xarxa de seguretat i que madurar era exacta-
ment allò: fer el funambulista avançant per la corda tensa de la Vida.
En fer girar la clau al pany, va notar una estranya resistència: la porta no obria. Mentre mirava que fos el pis
correcte va sentir dos espetecs. La porta es va obrir i una noia va preguntar: “que s’ha confós de pis?”
En Marc va anar directament als Mossos a denunciar aquella estafa: el portal web immobiliari llogava pisos
d’Airbnb per dies i els rellogava per mesos amb falsos contractes. De cop va recordar que, damunt la seva
taula de treball del Departament de Serveis Jurídics, hi tenia un informe feia dies: “Pla especial de regulació
d’habitatge d’ús turístic. REVISAR I SIGNAR”.

Panoràmic

Agafava sovint aquell ascensor però mai abans havia mirat amb atenció aquell paisatge urbà, agitat i gris.
Ara l’observava, aturada entre el carrer i el pont, suspesa com un parell de bambes lligades al cablejat elèc-
tric. Fosquejava, i el pas dels cotxes per aquell feix de vies reflectien al vidre un pentagrama desbordat de
llums blancs i vermells.

- S’espatlla sovint l’ascensor? Què fa falta al barri?
Eren les sis de la tarda, l’hora que la Tina havia de recollir les conclusions del procés participatiu del Pla de
Millora de Vallbona com a tècnica municipal responsable. Cap dels quatre ocupants de la cabina no sospita-
va que aquella conversa de tres hores que tindrien determinaria la futura transformació del seu barri, tancats
fortuïtament entre parets d’inoxidable i vidre, estretes com una sabata resseca però reveladores com el cris-
tall d’una bola de pitonissa.

66

The planner

Sempre li havia agradat molt planificar-ho tot. A la guarderia ordenava les joguines per colors i mida. Va pas-
sar l’EGB mantenint el cromatisme dins la capsa metàl·lica de llapis Staedtler. A les portes de COU, quan
molts colors s’havien reduït de tant fer-los punxa, va preferir ordenar-los per longitud, com els germans Dal-
ton. Mentre preparava la Selectivitat va optar per agrupar aquells colors gastats en filera dins les mateixes
rengles de la capsa. I, cada dia després de fer punxa, a un llapis havia de comprovar si la classificació del
moment havia quedat alterada amb la nova reducció de longitud.
El dia que vaig conèixer l’Ernest vaig demanar-li per què havia triat aquella feina al Departament de Planeja-
ment Urbanístic de l’Ajuntament de Barcelona i ell, serè, em va contestar: “no t’ho sé dir, no he estat mai de
planificar-me el futur”.

67

Carlos Seguí Martín

Unitat Territorial 8 de Nou Barris de la Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència de Seguretat i Prevenció

“Mi experiencia con la escritura es muy escasa, pero guardo un grato recuerdo de mi
época de instituto, donde me gustaba mucho desahogarme de esa manera.”
“19 de abril de 2016, Portal del Ángel.
Realicé una RCP estando de servicio a una joven de 24 años, que se encontraba en
una comida de empresa en el “Melic del Gòtic”, carrer Montsió. Perdió la conciencia y
tras unos momentos agónicos, se estabilizó.”

12 minutos

Cafeína para iniciar servicio. Trasiego de turistas, a lo lejos un hombre grita, corre con la cara desencajada.
Su ansiedad no desvela lo que pasa.
En aquel lugar oscuro, sobrecargado, aire intenso y desgastado, donde mi corazón palpita fuerte, mi respira-
ción se acelera, me sobreactivo necesariamente. La mirada de los presentes me atraviesa.
Ella agónica y balbuceante, agarra su cuello. Con su tez cianótica me clava su mirada pidiéndome el todo. Vi
a mi mujer, a mi hermana, mi deber. Se para el tiempo y mi instinto se desgasta, mi aliento le suplica que no
se apague. Y ella inerte, si te vas ahora me haces polvo.
Un leve suspiro emana de su boca, su joven corazón y su tez, trabajan en harmonía con la vida, su mirada
destruye mis monstruos entre lágrimas.

68

Xavier Silvestre i Castejon

Direcció de Serveis Jurídics
Gerència de Recursos

“Des de fa molts anys escric petits contes i relats, i participo en els concursos que van
sortint. He guanyat en dues ocasions el concurs L’exprés, de la Biblioteca Vapor Vell de
Sants, i vaig quedar finalista del concurs de microrelats de la Coordinadora d’Associaci-
ons per la Llengua, del concurs de Contes d’Advocats de l’ICAB i del Concurso de Mi-
crorelatos sobre Abogados del CGAE. Però no he guanyat el Nobel de Literatura, enca-
ra. Actualment faig el curs de Novel·la a l’Ateneu Barcelonès, per provar l’experiència
d’escriure una novel·la llarga.”

Article 54

Tecleja les consideracions jurídiques tal com raja, ha agafat el fil i no el vol deixar anar. Manté la mirada fixa
a la pantalla mentre els companys, expectants, el miren des de la porta.
De sobte s’atura. Article 53 o 54?
Mentre ho consulta a un codi atrotinat, s’adona que passa un quart de les dues. Merda. Avui volia plegar a
l’hora en punt, avui, més que cap altre dia en la seva vida. Però quan ha sonat el telèfon ha respost i, com
sempre, no ha pogut evitar un “cap problema ara t’ho faig”. Ell és així, no el canviaran ara. Era l’article 54,
enllestit. Imprimeix l’informe i el signa. Dubta si desar l’arxiu. Finalment no ho fa.
Quan l’ordinador s’apaga, els companys s’acosten i el feliciten perquè, per fi, avui es jubila.

69

Andrea Simpson Calvo

Departament de Cadastre i Béns Immobles
Institut Municipal d'Hisenda

“La meva experiència amb l’escriptura no és professional; m’agrada moltíssim escriure i
tinc acabats diversos relats (pendents d’una profunda revisió) a més de molts altres
escrits més breus. Ara per ara, però, em manca el temps per poder dedicar-m’hi tal i
com voldria.”

Col·lapse

Mentre teclejàvem vam sentir un rugit. Oh, ferotge i tremolós crit! El no res es va fer gran. Foscor; el buit més
absolut i cridaner d’una existència acabada. Havia cessat el remor dels telèfons; al negre estrèpit, l’hi va se-
guir una mena de brisa malèfica que es reia d’aquell estrany forat. Vam aclucar els ulls al nou món que ens
esperava amb llums estel·lars i no vam tornar a sentir el so dels teclats ni el de les màquines fotocopiadores;
ara sonaven cants i trompetes mentre caminàvem sobre una infinita catifa cosida amb fils d’àtoms immortals.
Era suau, la catifa estrellada, i, de cop, algú hi desapareixia a través de bretxes que s’obrien i es tancaven,
com a l’atzar. Però, era atzar? Tant li fa; a l’altre món tots som iguals: partícules, misèria i poca cosa més.
Per cert, el dia següent a les principals portades: col·lapse de l’edifici tal de l’AjBCN: tants morts, tants ferits i
tants desapareguts.
Encara no sé a on sóc, jo.

La goteta que cau del cel

La goteta va caure del núvol sense paracaigudes. Pam! Va topar contra un sostre porós i es va escolar entre
ciments, espumes, cables i altres coses de la construcció. No va ser fàcil, el seu camí; estira i arronsa, cap
aquí, cap allà... Va trigar tota una nit en arribar al seu trist final però, poc a poc i feixugament, va escolar-se
dins d’una minúscula ranura fins que... pam! Va caure sobre la lletra s.
La pobra goteta es va anar desfent entre lletres i números que li xiuxiuejaven, alegres: “Hola goteta maca, a
on vas?”
“No ho sé” va contestar la goteta, “a enlloc, em penso.”
El dia següent no vaig poder fer servir el teclat; s’havia mullat després de les filtracions de la nit anterior i ja
no funcionava.
Vaja.

70

Ignasi Soler i Farràs

Centre de Serveis Socials del Parc-Vila Olímpica
Institut Municipal de Serveis Socials

“La meva experiència amb l´escriptura va ser arrel d´un llibre que vaig escriure, per a la
meva família, referent a les vivències de petit fins els deu anys. Som cinc germans i una
pila de cosins. També he seguit un parell de cursos d´aprenentatge.

Un bocí d’enyor

He baixat altra vegada els graons i no serà l’última. Em submergeixo en un mig soterrani clarejat per les fi-
nestres d´arran de terra. Abans he traspassat el llindar de la porta ferrada amb el número 302 del carrer amb
nom mediterrani i m´he endinsat en el pati interior eixamplat de la casa noble i de nom elegant. Sales bui-
des, parets nues però no mudes. Absència a vessar de presència.
Reculo desfent els graons fins arribar a peu pla i ascendeixo a la planta principal que va de banda a banda,
de pati a carrer, de mar a muntanya en el districte de les illes geomètricament perfectes reblades amb cura
pels quatre xamfrans assenyalant les puntes de la rosa dels vents.
I el barri! No oblido la botiga de queviures de nom murri. Em deleixo llepant amb la mirada formatges, gale-
tes vins i fuets, traspassant el vidre de l´aparador. Tot ben aplegat al bagul de la memòria.
Records i sentiments de la Casa Elizalde

71

Xavier Sorribas Vivas

Oficina de tramitació
Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida

“Escric poesia, relats i petis assaigs, tant en català com en castellà. Amb aquest conte
vull reivindicar als treballadors i treballadores que fan la seva feina diària i discretament,
sense vanitat i amb sentit de la responsabilitat, com nosaltres.”

Cuentan que la cigarra regresó al bosque después de haberse convertido en una estrella internacional. Fue
a buscar a la hormiga y le empezó a contar y a contar sin parar de sus éxitos, de sus admiradores, de sus
giras, de su dinero… Al final de su perorata, le dijo a su antigua amiga: “Si supieras cantar como yo no sería
necesario que malgastases tu vida trabajando, recogiendo y acarreando trocitos de grano y fruta”. Al oir esto
la hormiga frunció el ceño, dejó el resto de comida que sostenía y, tras mirar fijamente a la cigarra, empezó
a cantar. Fue aquel un canto sustancial, fundamental, parecía que la voz de la hormiga transmitiese el don
de la tierra y el espíritu del bosque. Los pájaros se posaron en las ramas de los árboles para escuchar, to-
dos los animales del bosque se detuvieron atentos a aquel canto magnífico. Al terminar, la cigarra, patidifu-
sa, demediada, asustada, no podía pronunciar una sola palabra. La hormiga alzó la vista al cielo y se limitó a
decir: “perdóname La Fontaine pero me ha tocado los huevos.”

72

Xavier Tovar Mongay

Departament de Reclamacions de Multes
Institut Municipal d’Hisenda

“Anys enrere escrivia esporàdicament de forma amateur. Fa temps que la ploma em
tornava a cridar i el concurs m’ha donat l’empenta per retrobar-me davant un full en
blanc, escodrinyant quin caràcter plasmar-hi.”

Benvingut

- Deixi els objectes metàl·lics a la safata - el guàrdia urbà amb cara afable m’indica com procedir.
Nervis, les mans escapant de tot control, l’estómac donant voltes, mentre el cap lluita per asserenar les ca-
mes. Camino, passo l’arc, tants com n’havia passat: buscant respostes, per solucionar neguits i aquest cop
sembla el primer.
Realment és el primer, el meu primer dia, un nou món s’obre davant meu, tantes esperances, tantes
il·lusions dipositades... Quasi 2 mesos des de la trucada en què se’m comunicava: “Et truquem de l’Ajunta-
ment de Barcelona”, 2 mesos que s’han fet llargs.

- Som-hi! - m’esperono, mentre m’endinso a la que serà la meva segona llar.
La ment imprimint imatges: un somriure, un rètol davant meu: “Benvingut a la Casa Gran!!!”

73

Joan Vallbona Sallent

Oficina de Protecció dels Animals
Ecologia Urbana

“Sovint l’escriptura neix de la lectura. Em considero un bon lector. Durant uns anys vaig
dinamitzar tallers de creació literària a la Llibreria Proa, he guanyat algun concurs de
contes i com a bon lletraferit la poesia ha estat sempre la meva fidel companya.”

El finde

Les 3 hores. Per fi!! Ha estat una setmana de bojos. Fitxo i vaig cap a casa. Arribo a casa. Fitxo. Missatge
emergent: “reunió amb la parella en ½ hora”. Imprimeixo la documentació. He reservat sala a la cuina. La
parella em diu que hi ha dues fitxes IRIS dels nens. – Volen que vingui la iaia… Puff… Què fem? – Informe
jurídic i DAFO. A l’endemà, marxem. A mig matí l’assessor ens aconsella “dinar masia a peu de carretera”.
Hi entrem. Hi ha una petita llista d’espera. Entretant demanem pressupost, redacto l’informe justificatiu de la
despesa i obrim un expedient menor amb càrrec a la visa. A l’hora de les postres, passem enquesta de sa-
tisfacció. Indicadors d’eficiència òptims; tothom content; la iaia també.
Dilluns arribo a la feina. – Com ha anat el finde? -em diuen. – Molt bé! -Responc. – He desconnectat comple-
tament.

Rutina

Com cada dia a l'hora de plegar, ell m'espera a l'altra banda del carrer. El veig des de la finestra per sobre
les ulleres. -L'Administració és lenta... el vaig advertir. Ell però s'espera. Cada dia el mateix. Jo encara em
demoro uns minuts davant del rellotge de fitxar, parlant amb les companyes i fent veure nerviosa que cerco
per la bossa de mà qualsevol cosa. En acabat, surto al carrer i avancem en paral·lel fins al metro cadascú
per la seva vorera. Un cop allí, desapareixem en direccions contràries sense haver-nos dit res. Cada dia el
mateix; s’ha tornat una rutina d’ençà que ara fa deu anys va entrar a l’OAC i em va lliurar la instància on em
demanava en matrimoni.

74

Juan Xalmet Pons

Bomber de Sant Andreu.
Gerència de Seguretat i Prevenció

“Aficionat a un blog d'escritura.”

Los retorcidos recovecos del Raval ocultaban su visita más ansiada, el reencuentro entre dos almas.
Nunca antes había podido dejar su cuerpo a los ojos de extraños. Aquel día todo cambió.
La dama agarró una serie de alfileres, incidiendolos en la piel de Jordi. Los dolores pasaron y descansó un
alma cargada con cada servicio.
Recordó aquella noche, donde supo salir victorioso de su lance con el futuro.
Hoy vió a la niña que, una vez, sujetaron sus brazos. Aquella noche en los puntos suspensivos en que se
mueven los bomberos.
Hoy la mujer quiso devolverle el favor, traerlo del mundo en el que se sumergió tras ver el infierno sobre su
espalda, escapando de las fauces del demonio con una pequeña y delicada niña de ojos rasgados en un
fuego del Raval.

75

Isabel Xandri i Márquez

Oficina d'Atenció a les Gerències
Gerència de Recursos Humans i Organització

“Fa anys, a l'escola, una professora suplent ens va demanar que féssim un breu escrit
sobre el nostre llibre preferit, m'ho vaig passar tan bé escrivint que vaig pensar que
algun dia escriuria un llibre. Sóc més de llegir que d'escriure però aquesta idea encara
volta al meu cap i algun dia la faré realitat.”

El començament amb un toc de mar

El sol mostra els seus primers raigs des del mar i omple el cel de tons rosats, l’olor del cafè es barreja amb
el vent salat, jo no ho tenia clar, però era el moment de sortir de la meva zona de confort. Portava molts anys
explotada i assetjada laboralment per caps regulats pels principi de Peter. Per què se’m feia difícil aquesta
decisió? Deixar un present estable, conegut, ple d’odi i menyspreu, a canvi d’una oportunitat incerta, sense
garanties aparents tot i que lluitada amb totes les meves forces. En una altra època de la meva vida, sense
hipoteca, ni fills, ni cap càrrec a la motxilla no hagués dubtat, però ara, aquesta situació era com un nus a
l’estómac i en aquell precís moment a peu de mar vaig prendre la decisió. El sol ja havia sortit del tot omplint
el paisatge de reflexos platejats que ballaven amb les onades. El canvi, l’oportunitat, el futur incert, aquest
seria el meu camí. No podria haver escollit millor.

76

Cristina Yuste Navarro

Recursos Humans
Institut Municipal de Serveis Socials

“Des que era petita i vaig guanyar un concurs literari a l’escola, vaig descobrir que es-
criure és emocionant, que quan escric em sento lliure, puc inventar mons inexistents,
expressar allò que sento o penso. És meravellós poder jugar amb les paraules fins que
trobes aquella que defineix exactament el que vols dir.”

L’entrevista

No sé per què he vingut tan d’hora. Esperar aquí asseguda, em desespera. L’altra noia encara li queda una
estona per acabar. Repasso mentalment quines preguntes em poden fer i quines respostes esperen de mi.
Crec que no he escollit bé la roba, em queda molt bé aquesta camisa malva però si començo a suar... Obren
la porta, s’intercanvien somriures fantàstics, l’altra candidata marxa contenta.
És el meu torn. Els saludo amb la mà ben suada. Sento sis ulls a sobre, analitzant-me, etiquetant-me. Pre-
guntes fàcils per trencar el gel. “Per què et presentes a aquest concurs?” La tècnica de selecció escolta les
meves respostes amb un somriure. L’altra senyora, no. Em mira fixament. Escrutant-me. Hauria de mirar els
tres mentre parlo, però evito la seva mirada. Em desconcentro i no escolto la pregunta que m’acaben de fer.
Els tres em miren. Esperen. Silenci. La camisa malva comença a canviar de color...

El sobre marró

Arribo tard a la feina. Més hores de conveni. Agafo el cafè de la màquina i pujo. Abans d’arribar al meu lloc,
ja el veig a sobre de la meva taula.
El sobre marró de correu intern. Sempre un sobre nou. Adreçat a mi. Sense remitent.
Ja no em tremolen els dits, ja no l’obro impacientment com les primeres vegades, ja sé el que hi ha a dins...
Encenc l’ordinador, contesto mails, rebo trucades. De tant en tant, miro de reüll el sobre marró tancat al meu
costat. Seré forta, avui no l’obriré.
Els companys surten a esmorzar, em quedo sola. Miro el sobre. Passo la mà per damunt. Tanco els ulls,
imagino el que hi ha a dins, no sé com he caigut en aquest joc absurd... Ara ja és tard per aturar-ho. L’obro
lentament. Trec el full en blanc ja rebregat pel pas del temps. El miro, l’oloro. Agafo un sobre nou de color
marró, fico a dins el full. Deixo en blanc el remitent, escric amb lletres boniques el meu nom al destinatari.
Tanco el sobre.

77

Participants:

ADZERIAS FORN, MARC
AOS REMON, RICARD
BABOT SARDA, MONTSERRAT
BAGO TEIXIDO, ARIADNA
BARRIGA PEREZ, FRANCESC
BASTANTE LOPEZ, SARA
BELMONTE FABREGA, ANA
BOIX CAMPS, MAITE
BRAVO SAMANIEGO, MONICA
CALVERA BRUBALLA, HORACIO
CAMINADA DIAZ, DAVID
CARDONA ROIG, FRANCISCA
CASTELLA DE PEDRO, MARCOS
CORDON, ANGELS
CORRALES BABIANO, MONTSERRAT
CORTES JIMENEZ, ISABEL
CRESPI AGUILO, CAROLINA
DE BLAS I SALVADOR, JOAN CARLES
DEL PERAL MELENDEZ, CRISTINA
DONAT VEIGA, EVA
ENCABO GURGUI, GUILLERMO
ESCUDERO ALMAZAN, FRANCESC
ESLAVA SAIZ, ESTHER
ESPUÑA ADMELLA, IDOIA
FORTES PICAS, ANGELES
GARCIA FAJARDO, YOLANDA
GAS DE CID, MARIA
GASULLA FERNANDEZ, ARMAND
GILABERT GONZALEZ, MIQUEL
GINESTA PUJOL, ALBERT

78

GOMEZ MORUNO, LLUISA
GONZALEZ AGUADO, CRISTINA
HARO RUIZ, MANUEL
LALANZA VILLASCLARAS, EUGENIA
MARTINEZ VALLMITJANA, HELENA
MARTINEZ VERA, ANTONIA
MILA CANALS, IGNASI
MONTORO CAMPA, IVAN
NAVARRI LAMAS, ROSER
NOGUERA COLOME, NURIA
PALA BALANYA, JORDI
PONT ALGUERO, MARGARIDA
REDON PEYRO, OSCAR
RIGAT VILA, ALBERT
ROBREDO ALEU, FRANCESC
ROJO GAMBIN, BENJAMIN
ROYO HERAS, CARMEN
SALAZAR HERRERA, DANIEL
SANSA HURTADO, JOAN
SEGUI MARTIN, CARLOS
SILVESTRE CASTEJON, XAVIER
SIMPSON CALVO, ANDREA
SOLER FARRAS, IGNASI
SORRIBAS VIVAS, XAVIER
TOVAR MONGAY, XAVIER
VALLBONA SALLENT, JOAN
XALMET PONS, JUAN
XANDRI MARQUEZ, ISABEL
YUSTE NAVARRO, CRISTINA

79

80