IV Concurs de microrelats de Sant Jordi

2

En aquesta quarta edició del Concurs de microrelats de Sant Jordi
de l’Ajuntament de Barcelona, hi hem participat 65 treballadors i
treballadores municipals.
L'autor del microrelat guanyador ha estat Xavier Silvestre i Castejon
("Out of office") i les autores dels dos microrelats finalistes han estat
Nuria Hernández Casado ("Serveis socials") i Irene Pascual Porret.
El jurat ha estat integrat per:
• Tres persones del Consell de Comunicació Interna de

l’Ajuntament: Maria Rodríguez (Directora de Comunicació
Interna, Desenvolupament i Atenció al Personal), David Hernaiz
(Direcció de Qualitat i Seguretat de l’IMI) i Maribel del Moral (Cap
de Comunicació de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i
LGTBI).
• Les persones finalistes de l’edició de l’any passat: Carme Pollina
Tarrés (Departament de Promoció de Persones Grans de la
Gerència d’Àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes
i LGTBI), Albert Aixalà Blanch (Gerència d’Àrea d’Agenda 2030,
Transició Digital i Esports) i Laia Vilardell Canals (Institut
Municipal d'Educació).

Us convidem a llegir els 85 microrelats participants.
Bon Sant Jordi 2021!

3

4

Microrelat guanyador

Xavier Silvestre i
Castejon

Direcció de l'Àrea de Règim Jurídic
Gerència de Recursos

Out of office

Com més hi penso, quina cagada de frase.
- Tu ho saps millor que ningú, com no s’han de fer les coses.
Volia dir que sap detectar errades. Que molt bé.
Però la seva cara ha estat de ves-te’n a la merda.
Normalment ho hauria aclarit en un apart, però al Zoom o prens la
paraula o calles.
Apago el portàtil i vaig a recollir el rentaplats mentre hi dono voltes.
A l’oficina trauria el nas pel seu despatx i tot resolt.
No tinc el seu mòbil.
Obro el correu.
«No sé si t’ha sentat malament...»
Descarto l’esborrany. Això no s’arregla per escrit.
«Em podries trucar? A la signatura tens el meu número.»
Confio poder-li explicar abans que pengi.
Envio l’email.
La resposta és immediata.
«Seré fora de l’oficina fins al setembre. Us llegiré quan torni. Bones
vacances.»

5

Microrelat finalista

Nuria Hernández
Casado

Direcció de Serveis a les Persones i al
Territori

Districte de l’Eixample

Serveis socials

Arribo al despatx sabent que tot serà tan complicat com ahir:
mascaretes, pobresa, malaltia, por, angoixa, fam, descoordinació,
escepticisme, frustració.

Saludo les companyes. Ens donem ànims per a no defallir.

Reviso tasques pendents:
- Informes de vulnerabilitat per desnonaments. Urgent.
- Targes moneder. Urgent.
- Ajuda a domicili per alta hospitalària. Urgent.
- Informe per al jutjat de violència de gènere. Urgent.
- Renda Mínima d’Inserció. Urgent.
- Ajuts d’aliments. Urgent.
- Ajuts econòmics per habitatge. Urgent.
- Trucades, correus, entrevistes, videoreunions.

Respiro i em poso a treballar sense parar.
Plego. Estic esgotada. Necessito desconnectar.
Entro a Twitter i veig:

“I amb la que està caient, què fan els serveis socials?”

6

Microrelat finalista

Irene Pascual
Porret

Centre de Serveis Socials Guinardó
Institut Municipal de Serveis Socials

Escolta, intento escriure sobre la feina però només em surt la paraula
mascareta. Intento descriure què faig a Serveis Socials i de la boca
salta el teletreball. Intento explicar-te com són els meus casos però
només em ve el cap pressió i confinament. Intento recordar com ens
sentíem fa un any i només penso que quins il·lusos. Escolta, voldria dir-
te que la meva feina és bonica i m'omple, però ara es barreja amb gel
hidroalcohòlic i la mescla pot ser explosiva. Et voldria dir que m'agrada
el meu equip però la veritat és que fa un any que només el veig complet
a través d'una pantalla. Escolta, voldria dir-te que seguim estant en
primera línia però ja no sé si els dos metres i mig de distància ens han
passat a una segona o tercera. Escolta, et voldria dir que en el fons
segueixo sent la mateixa però he anat guanyant i perdent tant pel camí,
que si em demanes on sóc ara et diré que ja no en recordo ni l'adreça.

7

8

Oriol Gibert Gurria

Direcció d'Emprenedoria
Barcelona Activa

Els ulls se’m tanquen quan encenc l’ordinador. Cafè, correus, els Joan
roncant, la Laia en pilotes i jo cridant “si us plau posat la roba que ja
ets grandeta i seu a esmorzar que farem tard”. L’acabo vestint amb
més força de la que voldria i sortim de casa a menys cinc i correm i la
mascareta se’m cau i quan arribem el monitor de l’entrada fica els ulls
en blanc i em diu “tranquil·la” però a mi no em tranquil·litza, el contrari
i la Laia desapareix pel pati i jo corro de nou a casa. El Joan és a la
dutxa, sec, obro el Teams, entro a la reunió i tothom xerra i discuteix i
jo suo, suo tant que es deu veure per les pantalles doncs em miren amb
somriures murris i veig un missatge al xat “Carla, que t’has adormit?
Recent sortida de la dutxa? ”

9

Marc Castellà de
Pedro

Departament de Llicències i Inspeccions
Districte de l’Eixample

La quadrícula dels matins

Miro per la finestra de l’habitació, la mateixa finestra que des del
confinament ha agafat una rellevància inesperada a casa convertint-se
en una pantalla de la minsa vida a l’exterior. A primera hora del matí,
quan el sol encara no ha sortit, alguns nens corren agafats de la mà dels
pares cap a una escola oberta amb restriccions; una parella del personal
de la neteja municipal fuma una cigarreta amb la mascareta abaixada;
i l’únic bar que encara obre al meu carrer treu les taules a la terrassa en
calçada que omplirà amb clients asseguts en grups de quatre. Jo, mig
adormit davant el portàtil Dynabook proporcionat per l’ajuntament, i
amb una tassa de cafè ben calent al costat, em disposo a començar una
jornada més de teletreball. Ara toca reunió virtual, ja surten en pantalla
els primers dels companys disposats en una quadrícula perfecta.
Som-hi!

10

Pilar Montenegro
Rovira

Direcció de Comunicació i Qualitat
Gerència d'Àrea d'Ecologia Urbana

Sant Jordi, patró de la Valentia
guia dels Serveis Municipals
cavaller alliberador arreu del món
salvador de la llibertat
creador de llegendes
plenes d'esperança
il·lusió vermella nascuda en flor
allà on es trobi una rosa vermella i un drac
trobem la força unida a la delicadesa
que al llom de la puresa
venç la ferocitat del mal.

11

Núria Gutiérrez
Garriga

Departament de Planificació
i Ordenació de Pagaments

Gerència de Pressupostos i Hisenda

Ella sempre va en bici a tot arreu. No té cotxe. És el seu cotxe, el seu
cavall al galop que la porta travessant la ciutat fins a la darrera pujada,
al Mont Tàber, un cim al centre de la ciutat. Que n'eren de llestos els
romans. Són les 7:30 i pedala entre les primeres llums per carrers
empedrats que la fan sentir en un petit poble que tot just desperta.
Aparca la bici, ben lligada que és nova, l’altra li van robar dies enrere
i quin mal. Però ella no és rendeix mai, sempre amunt. I mai millor
dit, 10 pisos, que la porten a tocar el cel de bon matí. Un cafè a la mà i
Barcelona als peus. Quina manera millor de començar els dies de feina?

12

Xavier Sorribas
Vivas

Oficina d'Informació i Tramitació
Institut Municipal del Paisatge Urbà
i la Qualitat de Vida

Quàntic

Quan estic a l’oficina i només obrir una porta ja estic al menjador de
casa, em sembla que... el món està boig, que tot ha canviat massa, que
ara... l’espai és líquid, que el temps no s’ajusta als rellotges i que tot és
relatiu menys la velocitat en que el treball es fa efectiu. Que pots estar
a dos llocs a l’hora, que en obrir la capsa, pots trobar-te el povi mort o
viu. Que el món s’ha tornat quàntic... no sé des de quan tinc aquesta
sensació, però em sembla recordar que abans de la pandèmia, quan
no hi havia quasi teletreball, els cossos pesaven i no ens adonaven que
érem virtuals...
Em vaig despertar i l’oficina seguia allí, a la meva habitació i a la vegada
en un indret concret de Barcelona, i vaig entendre llavors que sempre
seria així, que ho hem aconseguit, ens hem tornat treballadors quàntics,
el somni dels físics, el malson de les paradoxes ja està aquí, i allí, perquè
per fi, valga ’m déu... treballem enlloc i arreu.

13

Francisca Cardona
Roig

Departament de Gestió Tributària
Institut Municipal d'Hisenda

Fins demà, ordinador

Acabant les vacances d’agost, el despertador va deixar de funcionar. Ara
em desperta la claror del sol cap a les 7.
Mentre escolto el soroll del vent, em miro al mirall. No cal correr. L’app
de tmb ja no ocupa espai al meu mòbil.
L’ordinador espera, pacient. La vida s’ha convertit en un monòleg
únicament interromput pels seus clicks.
L’Ajuntament és per tot arreu, a casa de cadascun de nosaltres.
Quina il·lusió quan arriba un correu. Algú recorda que seguim treballant
en un món que ens facilita seguir connectats.
El temps d’anar i tornar ja no és temps perdut; és per gaudir, per estirar
les cames…

14

Enyoro els esmorzars i les converses. Allà es varen quedar la tasseta del
te i la manteta en un calaix.
Qui ens havia de dir que un dia casa i treball anirien de la mà, que els
nostres costums canviarien tant de la nit al dia?
I ara sí: fins demà, ordinador.

15

Yolanda Cruz
Vizcaíno

OAC Nou Barris
Districte de Nou Barris

Subo las escaleras mecánicas y me cruzo de frente con una señora que
grita al abuelo que dejé unos metros atrás. Me fijo en ella porque lleva
dos hermosos ramos de flores; en este barrio deslumbran de un modo
especial, es casi imposible que alguien pueda percibir el olor del polen.
La señora grita a una vecina que se cruza con el anciano, para que le
avise. Me mira sonriendo y comentamos que parece que la vecina está
más sorda que el padre.
Sigo caminando al compás de sus gritos que agitan mi memoria: ¡Papá!
¡Papá!. ¿Dónde estará el mío?
Me reincorporo a la oficina y entra una mujer que atendí días atrás: ya
está aquí mi marido, me dijo usted que tenía que venir con él.
Al mirar su documentación me he emocionado, no lo he podido
disimular.
Se miran y sonríen.
Les miro y les aclaro, se llama igual que mi padre.

16

Xavier Rubio Cano

Direcció de Serveis d’Economia
Cooperativa, Social i Solidària
Gerència d’Àrea d’Economia, Recursos
i Promoció Econòmica

Nota interna per comandaments

Descobertes a l’edifici Palau unes “portes” que traslladen al passat.
Existeix un “Ministerio del Tiempo” del govern espanyol per modificar la
Història, també la de Barcelona. Rebreu més informació. L’Alcaldessa,
Ada Colau Ballano.
Truco al Delegat de Drets Culturals. “Dani, digues-me que hi ha una
“porta” cap a l’abril de 1981?”.
Matinada del 22 d’abril de 1981: sortim de Los Caracoles d’Escudellers,
havent “sopat” amb Bruce Springsteen i la banda, després del seu
primer concert a Barcelona a la gira del The River. Hem esmenat el
nefast sopar, amb discogràfica i promotor, que originà que no tornessin
per la mítica gira del Born in the USA de 1985. Als “chupitos” hem fet
una aposta amb Steve Van Zand, el lloctinent del Boss: si fa d’actor a una
sèrie anomenada The Sopranos, ens finançarà unes cases de la música,
gestionades per la cultura comunitària i cooperativa, a cada districte;
sinó el convidarem, cada estiu, a passar un mes a la Barceloneta. Qui
guanyarà l’aposta?

17

Quim Yepes Mir

Intervenció General
Gerència de Recursos

Fer complir les normes

Penja el telèfon, li acaben d’anunciar que finalment no li obriran cap
expedient disciplinari, però ell no acaba d’estar content. Porta més
de 12 anys de serveis a la Guardia Urbana de Barcelona i creu que es
mereix un millor tracte.
No entén com li està passant això a ell, tan integra com és. Ningú, en el
seu senderi, podia pensar que la seva actuació tingués res a veure amb
la mort del pare d’aquella boja. Ell només havia complert amb el seu
deure. En ple confinament municipal no es podia anar de Barcelona a
L’Hospitalet, tant feia si era per visitar el pare malalt, com per anar a una
festa particular. Estava prohibit i punt.
Ara es sentia profundament dolgut i per uns moments va pensar
com li agradaria ser de la BRIMO i trobar-se aquella noia en una de
les manifestacions que ara es feien a favor d’aquell brètol de raper
malparlat.

18

Emilio Belmar Alba

Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

Aquell lloc em resultava familiar, el paisatge, la olor, tot conegut i alhora
desconegut, la inexplicable sensació de reviure una situació ja viscuda,
el famós “dejavú”.
Escolto una cançó que m’ho fa recordar tot, Mediterraneo, aquella
melodia em transporta al passat, a aquells dies passejant per la Rambla.
Cada dissabte passejàvem per la Rambla on podíem gaudir de la millor
ciutat del món, recórrer els seus carrerons, perdre’ns pel Mercat de la
Boqueria envoltats de milers de productes i arribar al meu racó preferit,
l’estàtua de Colón des de on podia observar tot el Port Vell i gairebé
intuïa Mallorca.
Un vermut en una terrassa, acompanyat de les rialles del petit Jordi i
una conversa amb la meva dona Rosa, els millor anys de la meva vida.
S’acaba la cançó i ho oblido tot.
Uns amables policies m’acompanyen a la residencia, a mi i al meu
Alzheimer, fins a la propera cançó del Serrat.

19

Noelia A. Gonzalez
Gonzalez

Oficina Permanent de Coordinació
Operativa de la Guàrdia Urbana

Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

De vermell a blau

Minuts abans havien pujat la desgastada escala d’Honor que els portava
a la galeria des d’on es podia contemplar el meravellós pati interior. Alts
sostres, escultures, finestrons punxeguts,... tot aquell conjunt afalagava.
La porta instal·lada al revés, indicava que eren a la sala correcte. Allà, els
49 que més fort ho havien desitjat, anaven seient a les llargues cadires
de fusta, als peus de Jaume I, i amb la bandera al capdavant.
La il·luminació de les fabuloses aranyes del sostre i la simetria de la
sala, proporcionaven la sensació d’ordre que qualsevol podria esperar.
Però l’acte, com qualsevol acte d’aquesta categoria, de caire solemne i
gloriós, venia precedit de moments de tensió i caos.
Ella, el primer que veuria en sortir de l’edifici seria el Palau, la seva
antiga casa. Li agradava dir que només havia creuat la plaça o canviat el
color del canesú, de vermell a blau.

20

Tamara Márquez
Rodriguez

Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

Diu la llegenda que a la ciutat de Barcelona va aparèixer el drac de sant
Jordi, va infectar l'aire i va fer que molts catalans emmalaltissin.
Les autoritats no sabien com fer-li front i veien espantats com atacava a
la nostra gent.
Barcelona es va sumir en la foscor.
La policia tenia cura de què les persones estiguessin segures, els
bombers apagaven el foc que el drac expulsava, metges i infermeres
lluitaven per salvar vides, però el deure de tots anava més enllà del
temor que podia causar aquest drac anomenat covid.
Tots plegats vam lluitar i el sol va tornar a brillar a la nostra majestuosa
ciutat, sense oblidar a les persones que aquest drac es va portar, per ells
es van plantar roserals en homenatge a la sang que van vessar per matar
a aquest insensible drac.

21

Dani Alsina i Torra

Direcció de Gestió de Projectes
Barcelona d’Infraestructures
Municipals, SA (BIMSA)

Essència

- Galetes???
- Sí, galetes Maria... les Marbú Dorada
- A veure si ho he entès... diumenge, primavera, et dic què vols per
esmorzar... crusants, maduixes o palacinkos, i respons galetes Marbú
Dorada?
- Ara vull estar tranquil·la, tornar a l’origen... i el seu gust m’evoca a la
infantesa.
- Ben bé que aquest any 3M ens ha trastocat...
- Doncs sí! Ara em cal decapar la vida per trobar l’essència... com unes
humils Marbú Dorada... però... any 3M?
- Merda pandèmia, Merda malaltia, i Meravellosa recuperació!
- haha... creia que ho deies per lo enganxifós que has estat... sempre
pendent de mi... gràcies

22

- Fet doncs! em poso uns texans, baixo fins al Suma i compro unes
Marbú Dorada per satisfer els seus humils desitjos.
- No... encara millor... ens vestim i hi anem tots dos agafats del bracet
com les parelles amb essència... i passem pel carrer verd que acaben
d’obrir... El xat de l’escala en va ple! diuen que pots caminar pel centre!
La gent s’hi asseu al solet... està ple d’arbres i els nens hi poden jugar!
Ahir deia la Lola que havia sentit grills tornant de pilates... grills al mig
de la ciutat, com vols que no m’impregni de l’essència de les coses?

23

Xavi Villalvilla
Berenguer

Departament de Desenvolupament
Gerència de Persones i

Desenvolupament Organitzatiu

Botó

Quan empenyia amb el seu dit polze el botó superior de la camisa
la Júlia no era conscient del nou món que era a punt de descobrir.
Avui havia d’anar al Museu d’Història de Catalunya a rebre una nova
obra provinent del Museu del Louvre de París, que el cedia a la ciutat.
Es tractava del quadre anònim d’un pintor francès que recreava la
Barcelona medieval. La Júlia havia de comprovar que el trasllat havia
anat bé i el quadre estava intacte. Quan esguardava aquella bellesa feta
a l’oli, el botó de la camisa no va suportar la pressió i va sortir disparat
del trau de la camisa en direcció al quadre. En un instant, el va travessar.
La Júlia va tractar d’agafar-lo i, tot d’una, va creuar el quadre i va caure
com un sac sobre un munt de sorra, al carrer. Era allà, a la Barcelona
medieval, la dels artesans, els comerciants i els senyors feudals. Una
Barcelona amb 25.000 habitants que tenia molta activitat de dia i poca
de nit. La Júlia emprenia una nova vida.

24

Comptadora de somriures

L’Aina va sortir de casa amb una il·lusió totalment renovada. Mai havia
pensat que el seu poder o do innat li permetria tenir una nova feina. El
dia que va rebre la trucada de l’Ajuntament de Barcelona per a treballar
com a comptadora de somriures no s’ho podia creure. Quan l’Aina
era adolescent va prendre consciència que tenia la capacitat de saber
quantes persones estaven somrient al seu voltant, a molta distància. En
els darrers mesos s’havia encertit que, en un quilòmetre de radi, podia
comptar els somriures que es produïen en cada moment. En temps de
pandèmia, l’Ajuntament volia saber més que mai quants somriures hi
havia cada segon als carrers de Barcelona per saber què calia millorar
per tenir-ne cada dia més. L’Aina, la comptadora de somriures, era ara el
termòmetre de la felicitat barcelonina.

25

Cristina González
Aguado

Departament de Logística
i Infraestructures

Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

Topografia d'una ciutat

La meva ciutat està plena de forats. Com petjades fossilitzades, aquests
també ens expliquen històries. Hi ha parets amb forats de bales que
amaguen la cara més cruel de l’ésser humà; o refugis antiaeris que
donaven recer durant els bombardejos.
N’hi ha d’altres, però, que passen desapercebuts. Potser els intueixes
per que algú ha deixa caure un ram de flors.
Sobre una capa format .shp, projecció UTM 31N i Datum ETRS89 els
dibuixo amb QGis. D’una paleta de 256 colors escullo el groc RGB 247,
220, 111. Estaran contents a la Guàrdia Urbana, penso, s’ha reduir
l’accidentalitat aquest mes.
Però de seguida me n'adono que per molt groc que els pinti, per la
persona que va deixar el ram de flors sempre seran forats negres que
s’ho empassen tot.

26

Esther Racionero
Zamel

Alcaldia
Gerència de Recursos

Radars

Si no pots veure, ni tocar, potser parlar fa la soledat més lleugera.
Converses, històries, records amb sabor a triomf i l’agror de les derrotes.
Persones amb molts anys viscuts i plenes de saviesa. Saben que gaudir
els moments ens omple d’il·lusió, i que és en els instants on es troba
l’alegria.
Els mesos passen, el temps vola i la terra rodola. Éssers humans
espantats, indignats, descol·locats i amb tristesa. Al mateix temps
resistents, tossuts en la seva feblesa.
Alguns troben refugi en el passat, d’altres s’enroquen. I el telèfon uneix
en la distància. A vegades amb intensitat, d’altres de forma lleu, però
sempre amb algú a l’altre costat que, com tu, només vol compartir una
estona d’experiències, ocurrències i aventures. Un trosset de vida.

27

Susana Pérez Gil

Direcció d'Orientació i Formació
Barcelona Activa

Un dia qualsevol al Porta22

Vaig arribar la primera al Porta22.
El soroll de les portes automàtiques em van posar en alerta. Ell baixava
per la rampa amb la mà en una carpeta. Portava un barret que li tapava
la mirada i caminava amb molta seguretat.
- En que puc ajudar-li?
Es va treure el barret, em va travessar amb la mirada i es va deixar caure
sobre la cadira, com si estigués cansat, cansat de buscar. Va obrir la
carpeta i em va acostar un CV.
- Vull una feina!
Era la demanda sense resposta.
- No et puc donar una feina, et puc ajudar a buscar-la.
Es va aixecar de la cadira enfadat i em va llençar el CV. Vaig tapar-me la
cara.

28

En aquell moment, va passar una cosa inesperada, ell també es va
deixar caure i va començar a plorar.
La impotència i frustració es podia olorar en el ambient, la seva i la
meva.
El despertador va sonar puntualment.
Tot havia sigut un somni però al Porta22 la realitat supera sempre la
ficció.

29

Joan Delgado
García

Direcció de Transformació
i Innovació Urbana

Gerència de l’Arquitecte/a en Cap

Somni d'un matí de primavera

El mare Nostrum resta plàcid. El vent de xaloc, calent i mandrós,
empeny els cirrocúmulus que s’esmicolen en córrer cap al nord. A
la platja de migjorn no hi ha més soroll que el rumor estrident dels
remolins de sorra i el blues de les gavines, i a la terrassa, tauleta amb
Laptop, auriculars i un “bel cappuccino” configuren la meva oficina
davant d’un mar esplèndid filtrat per una elegant balustrada. Mai
hagués imaginat que la pandèmia m’oferís el luxe de teletreballar des de
Vigàta, la Sicília del comissari Montalbano.
Són les deu, i la reunió telemàtica sobre la Superilla Eixample pateix
greus problemes d’àudio; el volum de les interferències està a punt de
fer-me esclatar el cervell quan, sobtadament, em desperto... La maleïda
alarma ha truncat el meu somni meravellós. Quan he obert la persiana
els arbres de Comte Borrell ja s’havien vestit; benvinguda primavera!

30

Link de descàrrega

Després d’un any insòlit, ple de restriccions, precaucions i manta
comunicació verbal a través de la pantalla, crec que ja començo a
confondre la virtualitat amb la realitat. M’explico.
Resulta que des de fa dies quan obro el wetransfer per enviar arxius
m’apareix la imatge d’una jove bellíssima de la que m’he enamorat
perdudament i no sé si és perquè no li agrada la informació que li
adjunto, què per molt que li demano enllaç matrimonial m’ofereix
només un “link” per copiar................

31

Yolanda Gil Herrero

Departament de Recursos Humans
Institut Municipal d'Educació de
Barcelona

Novament la bafarada d’alè impregna les meves ulleres de gotícules que
m’impedeixen veure-hi. Segueixo sentit el ressò de la veu de l’usuari
que estic atenent a la taula. La mampara que ens separa, per a la seva
protecció i la meva , minva la sonoritat de la seva veu.
- Dispensi un moment – li dic. Em trec les ulleres i les netejo per a poder
seguir veient i li demano si pot repetir les seves darreres paraules De
sobte, gairebé tota la població hem ensordit. Els nostres mots topen
amb un mur de cotó, de tela, de filtres que es queda per a ell els nostres
pensaments fets paraules.
L’usuari em diu: - necessito obtenir un certificat d’empadronament. He
de tramitar un ajut de l’Ajuntament. Estic en ERTE, sap? no sé com me’n
sortiré...
Se m’encongeix el cor. Li lliuro el document i li desitjo bon dia. El ciutadà
em dona les gràcies i em somriu amb els ulls. El llenguatge corporal és
ara la nostra veu més real.

32

Primera sensació

- Com creus que seran?- li vaig preguntar al Josep.
- No ho sé. Com vols què ho sàpiga? – va contestar en Josep molt
nerviós.
Eren les 10 del matí i la Roser, la nostra educadora social, havia arribat
molt mudada. Portava una brusa rosa molt bonica amb un estampat
florit. La primavera, vaig pensar, ho abasta tot. Potser això volia dir que
la visita d’avui aniria bé. Tant el Josep com jo estàvem nerviosos. No era
per a menys: anàvem a conèixer la nostra possible família acollidora per
a uns mesos.
La Roser ens va cridar i ens va fer anar fins a ella. Vaig seguir
hipnotitzada el moviment de la seva mà i com es movia d’esquerra
a dreta ensenyant l’estança fins a detenir-se en unes persones que
estaven assegudes al sofà de la saleta.
- Josep, Carlota, aquests són l’Aitana i el Manel.
Tenia els ulls humits però vaig fer el cor fort per a no sucumbir al plor.
Quina primera sensació més meravellosa.

33

Eva Carbó Estrada

Departament de Ciència i Universitats
Gerència d'Àrea de Cultura, Educació,

Ciència i Comunitat

I ara, què?

Al principi em premia les tecles suaument, com si toqués una peça del
barroc amb el seu piano. M’obria dolçament i m’engegava sense presses
i quan jo ja estava a punt, començava la música. A mesura que el virus
egocèntric es va anar estenent, les seves mans es van anar tornant
aspres, rugoses, dures, precipitades. No em deixava descansar ni un
minut i estava molt esgotat, però ella no se n’adonava. A l’Ajuntament
de Barcelona continuaven treballant i jo diria que més que mai ja que
qualsevol objectiu requeria el doble de feina. Era lloable veure com les
treballadores s’esforçaven per tirar endavant els projectes malgrat les
circumstàncies.
Va arribar un dia en què el meu estat era tan deplorable que no vaig
poder continuar i em vaig fondre després d’una brillantor sobtada i un
so semblant a un gemec. Ella es va quedar parada i, sense més paraules,
va dir:
- Vaja, se m’ha mort el portàtil! I ara, què?

34

L'esperit de la Virreina

Hi ha una llegenda que diu que pel Palau de la Virreina, edifici barroc
del segle XVIII i actual seu de l’Institut de Cultura de Barcelona, hi vaga
l’esprit de Maria Francesca Fiveller Bruc, dona del Virrei del Perú, que va
viure tota sola en aquesta joia arquitectònica. Diuen que quan es fa fosc,
hi passen coses estranyes.
No sóc una persona fantasiosa i toco de peus a terra, però el que em va
passar aquell vespre no he gosat explicar-ho a ningú i quan hi penso,
se’m posa la pell de gallina.
Ja havia tancat tot el quadre elèctric de les sales d’exposicions on
estàvem mostrant Dins i fora de nosaltres del fotògraf i videoartista
Javier Codesal, quan de sobte vaig sentir les veus de Mayte Martín i
José Menese que arrencaven per soleares. Tot obscur, sentint el seu
cant esfereïdor... era un gran espectacle per mi sola, però era al mateix
temps terrorífic. Si tot estava apagat, com és que els dos audiovisuals
continuaven funcionant? Maria Francesca plorava o jugava amb mi?

35

Eva Carbó Estrada

Departament de Ciència i Universitats
Gerència d'Àrea de Cultura, Educació,

Ciència i Comunitat

El mal virtual

Gira i gira. El món gira i, mira, aquí estem. Sense gaire canvis des de fa
un any i a mi, això no em plany. Treballo a casa rere una finestra des
del matí fins al vespre. Tothom amb qui parlo és rere un marc, com
personatges d’un quadre, tot en dues dimensions, quins collons!
Enyoro la tridimensionalitat dels espais i dels cossos. Potser em compro
un parell de gossos per quan ens confinin de nou, poder sortir al carrer
sense que em parin els mossos. Enyoro l’oficina, lletja de pebrots,
enyoro la veïna i tots els seus mots. Enyoro la meva cap i els meus
companys i si, mai no se sap, potser en tenim per anys, me’n vaig a la
muntanya i amb el temps i una canya ja tornaré a ciutat.
Gira i gira. La terra gira i, mira, aquí estem. Sóc la mar de productiva i
més que una funcionària semblo una directiva, tot el dia connectada a
plataformes mil: Skype, Webex, Jitsi, Zoom, 8x8, seixanta-quatre.

36

Aina Gràcia

Quant tot canvia

L’estómac ja fa run-run, sona el timbre, és l’hora!
Baixàvem l’escala de dos en dos, crits i empentes, saltàvem de quatre en
quatre, tot per a no perdre’ns un minut de pati.
L’entrepà a una mà, amb l’altra fèiem cinc coses, calia aprofitar el temps,
temps d’esbarjo i felicitat.
Érem un grup ben avingut. Ens ajudàvem, parlàvem i discutíem, rèiem
i ploràvem, a vegades rebíem un cop, tots volíem xutar la pilota i fer gol
per l’equip, i si queies tenies una mà propera.
Així mateix em sentia un grapat d’anys més tard per anar a la feina. Qui
m’ho anava a dir!
Una feina que m’agradava. De vegades tenia que lliscar per un llarg
tobogan tota sola. Altres em tocava un gronxador nou, sempre hi
havia algú que t’ajudava a agafar embranzida. Altres treball d’equip,
empenyent en grup tocava fer rodar el carrusel.
Però de cop, sona el timbre, et poses dempeus, i la calma del passadís fa
por, alguna cosa ha canviat. Entro al pati, hi ha silenci, el pati està buit.

37

David Llonch
i Piñeiro

Departament d'Avaluació
i Protecció del verd (Cartografia)
Institut Municipal de Parcs i Jardins

Retorn

— Doncs t’hi hauràs d’esmerçar encara més!
Aquell reguitzell de mots aparentment insubstancials van ressonar dins
el seu pit talment el retruc punyent del mall amb l’enclusa. Ja feia dies
que tenia la sensació que no li picava mala mosca, la variant bagenca
per dir que se li girava una feinada espantosa: aquesta expressió l’havia
sentit a dir feia poc a Fonollosa, un petit llogaret de terra endins on feia
cinc anys havia conegut la seva xicota, a redós del Cardener.
L’ombra estripada dels crits era un element de nas ganxut, ulls de
cigró, cabells embullats i tracte deshonest; destil·lava vehemència,
paternalisme i alè de cigaló matiner en idèntiques proporcions, trets
gens propis d’algú que ostenta la seva posició.
La rojor de capvesprada queia com un presagi esfereïdor i ell només
desitjava retornar al seu paradís fragmentat d’essències de ginesta,
bruc, estepes i ginebró, mesclat en un magma de converses agradables
amb la senyora Teresina, en Pau de can Ubach, mossèn Antoni i sobretot
la iaia Maria, que l’havien vist esbadellar i esbargir-se des que era ben
xic.

38

Acordió

S’esllanguien les darreres filferrades d’ocre rere la finestra de les seves
vetlles, reflexes de tardor. Només pensava en l’hora de sortir d’aquell
bassiot prefabricat de taulons amuntegats, se sentia cada cop més
engabiat i l’aspra ansietat li recorria els subterfugis més profunds. Com
una munió de cors desfilant acompassadament, ell cavalcava sense
treva amb els acords incansables de les seves sinapsis interiors, a ritme
de polca desafinada.
Quan finalment va sentir el recolzament del seu company de viatge
més fidel des de feia una pila d’anys es va sentir alleujat. Va travessar
la graella de formigó com un glop de vi i tres comarques enllà el pit li
va esclatar de joia quan va albirar aquella presència bifurcada vers la
qual la seva iaia li havia impregnat una estimació indestriable que faria
perdurar a la mainada.
Cada replec de la seva pell era un solc de treball d’una vida sencera.
Mentre li parlava del seu avi i se li apareixia empunyant la destral i la
puntona, ell li agafava ben fort la mà, com quan era menut. No tornarien
a veure més la Ramona del Molí però la seva veu de sajolida va arrelar
filtrada en ells amb una tendresa que els corprengué.

39

David Llonch
i Piñeiro

Departament d'Avaluació
i Protecció del verd (Cartografia)
Institut Municipal de Parcs i Jardins

Onirisme

La melodia colpidorament melangiosa s’aferrava llunyana mentre
apareixien records propers i feliços d’infantesa amb sabor de benzina de
vell autocar, viatges illencs que van quedar gravats sota les nostres pells
sinèrgiques i brams de companys de classe engolits en la immensitat de
nits i rellotges de sorra famèlics.
La tarda lliscava feixuga com un riu cromàtic de lava incandescent,
aquell espai menyspreable destil·lava ferum buida de resclosa i l’anhel
reviscolava de forma insistent dins la iridescència entròpica dels seus
pensaments bellugadissos.
— Avui he somiat que em trobava en una platja i quan entrava al mar
veia com el firmament restava tot cobert per un llençol negre de núvols
espessos i arrodonits que avançaven ràpidament. Començava una gran
tempesta amb un vent molt fort, gairebé huracanat. M’arrecerava al peu
d’un muret gris i em queien pedres, branques i aigua al damunt. N’he
sortit per atansar-me cap al refugi i llavors unes roques gaudinianes i
algun altre element presumptament amenaçadors han cobrat vida, em
barraven el pas però no m’han fet res.

40

Quan finalment he arribat hi havia un grup de gent que coneixia,
celebraven la festa d’aniversari d’un amic. Jo li havia d’haver fet un
escrit però no el tenia preparat.
I de sobte m’he adonat que el manyoc engarbullat de visions pretèrites,
subliminals, han pertanyut a l’ocàs dels temps.

41

Cristina Martí
Briones

Departament de Serveis Jurídics
Institut de Cultura de Barcelona

Alta mèdica

El cafè regalimava de la tassa, despenjada del dit, lluny de la mà
desmaiada a terra del funcionari Padullés. Què ha passat aquí? Estorat
el netejavidres buscava la governanta, que s'ajupia mormolant El seu
primer dia! Després de tant llarga convalescència pel COVID... Per fi tenia
l’alta. Els llavis d'en Padullés es movien i tot ell despertava: Lola, deia,
Lola, a tu et reconec, i les pupil·les li ballaven de dreta a esquerra…
Allà dins… hi ha impostors… no són els autèntics! no els reconec, Lola!
no sé qui són! On han anat a parar els tècnics… els auxiliars...? La Lola
va empènyer el carro de la neteja tot i fent una patada enrera, obrint
camí… Ja t'acostumaràs, Padullés… i ja girant cua i parlà d'esquenes…
No són impostors són interins...

42

Fractura digital

Bon dia! Li truco del seu Ajuntament, té uns minuts per unes preguntes?
La veueta de xiulet m'ha semblat d'algun possible soci del Supertrès.
Ho sento, estic treballant. Està en el grup d'edat de més de 58? Touché.
Perfecte. Estem fent un estudi sobre tràmits on-line i població de la
fractura digital. Ah! I observo el meu reflex allargassat a la Parker. El
grup dels paletos digitals. Professió? Enginyera. Retirada? No és tant
fàcil... Respongui: te dificultats per al teletreball? Hi penso. En realitat,
qui no les té? Però replico. No crec, perquè resulta que jo també faig un
estudi per al teu Ajuntament. Sobre les TiC! Vés per on. En aquest cas... ho
haig de consultar, passi-ho bé, diu el noiet. I segueixo amb el document
sobre la robotització de processos, amb supressió eventual de recursos
humans. Ressegueixo la llista... no hi és... L'afegeixo! Servei d'enquestes.
Ahà.

43

Cristina Martí
Briones

Departament de Serveis Jurídics
Institut de Cultura de Barcelona

Vida d'expedient

No estàs escoltant el teu fill, li diu el Quim a la Núria mentre recull els
plats del sopar de taula. Ella no aixeca la vista del diari, Que sí que
l’escolto... Respon, cansada. Que a l’escola ara ventilen tothora, que fan
torns..... I passa a la pàgina següent, tot i fent l’aclariment: L’escola està
ben dissenyada i l’aire circula bé, ho sabré jo que vaig portar el contracte
d’obres... Mentre clava la vista a un nou article en la seva ment es
dibuixa encara la xifra 1589/2015. En Quim porta el petit a dormir, que
remuga que és molt aviat. El papa demà te el primer torn a l’hospital i
també se’n va ja al llit, i li fa un petó. Al menjador, la Núria encara llegeix
però ara, a més, el mira divertida. Saps que han ingressat al Clínic a
l’actriu que va guanyar el Globus d’Or d’enguany? En Quim li fa també
un petó al cap abans de retirar-se. I tant! I el seu cervell li retorna la xifra
P000X023/21. Demà la intervenim.

44

Carme Ruiz Querol

Departament de Participació
Gerència d'Àrea d'Ecologia Urbana

Els 19covid del covid19 a la feina:
1. L’ascensor sense primera conversa matinal
2. Els dispensadors de gel em persegueixen
3. Els senyals de terra m’indiquen el sentit preferent de la marxa
4. Els endolls i la maneta de la porta repassats sense parar
5. Les taules del despatx buides
6. Reunions de treball amb companys en dos dimensions
7. Al lavabo m’oblido de girar el rètol que diu “ocupat”
8. El soroll del climatitzador m’aturmenta en el silenci
9. La salut, bé? ha substituït a l’hola habitual
10. El menjador continua sense cadires
11. La tinta de la impressora no s’acaba
12. Somric però no ric
13. Les plantes resisteixen, o sigui que hi ha vida
14. Matins profitosos
15. Tardes de despatx inexistents
16. Silenci sepulcral a la planta
17. Intensiu aprenentatge en eines digitals
18. Una experiència de vida. Espero que irrepetible
19. Estic vacunada

45

Izaskun Martí Carral

Institut Municipal de Parcs i Jardins

Invasores?

Va repenjar una mà sobre el rasclet mentre amb l’altra es passava el
mocador pel front, amb aquell gest tan característic de quan es para
per agafar aire. Feia estona que havia deixat de banda el barret de palla,
perquè li produïa una picor en contacte amb la pell suada i ara, sota el
resguard d’aquell gran cedre, podia prescindir-ne.
Apartà el rasclet i el col·locà en posició vertical; es mantenia dret per si
sol, en un fràgil equilibri que podia ser trencat en qualsevol moment per
un lleu cop de vent. Quan va decidir continuar rasclonant, els seus ulls
resseguiren el vol d’un insecte que aterrà just sobre la base del mànec
de l’eina. Psssszzzzz... pic; allà es va quedar immòbil.
L’observà detingudament; era una xinxa que, tot i no ser bonica, tenia
unes formes curioses. Ara recordava que l’havia vist feia uns dies al
telenotícies, quan la tractaven com si fos una delinqüent perquè es
colava dins les cases. Però com podien parlar d’espècies invasores quan
els humans som els principals anihiladors sobre la Terra?

46

La féu fora a contracor, li hagués agradat badar una estona més. En
donar el cop de mà per expulsar-la, se li quedà enganxada entre els dits
suquejant un líquid marronós. Sovint la vida al jardí no era tan plàcida
com podia semblar.

47

Carmen Martín
Pérez

Arxiu districte de Sants-Montjuïc
Servei de Coordinació de Centres

Gerència de Recursos

El senyor Sorribas em truca, com cada dilluns, per concertar cita prèvia
a l’arxiu. Vol veure fotografies antigues del barri on va néixer i créixer.
Afirma que, fins i tot, algunes fotos l’evoquen el record de les olors dels
carrers recent mullats per la pluja; un perfum molt particular que es
nodreix de terra humida i de fusta cremada i que s’expandeix per tot
arreu quan mira les imatges i recorda… S’emociona i em mira als ulls
amb agraïment i alegria quan m’explica històries del seu estimat barri.
El señor Sorribas farà noranta anys al maig i em torna a mirar,
sorneguer, entonant un “no passaran” dedicat a les tropes invasores i
invisibles en forma de coronavirus que ens amenacen en aquests dies
presents. I riem plegats.

48

Vera a solas, con su ordenador pandémico que le ofrece compañía y
palabras al tacto de las teclas suaves, siguiendo su ritmo lento, a veces;
frenético, otras. El artilugio informático se ha convertido casi casi en su
mejor compañero de viaje en estos tiempos de encierros obligados y de
abrazos reprimidos, de mil besos y caricias postergados.
La piel de Vera cada vez recuerda menos, aunque busca más el efecto
del tacto de sus recuerdos en su cuerpo, tan cambiado por el delirio
cósmico de la enfermedad y la cuarentena. Demasiado tiempo aislada.
Demasiado tiempo para leer, para escribir, para pensar. Le aterra el
vacío. Se apresura a llenarlo con pinceladas al aire sobre círculos de
colores desbordados, con lecturas de algún alma avispada que agudizan
su pensamiento sobre este gran mundo y sus pequeñas cosas.
Y se despierta; un timbrazo, dos. Unas risas detrás de la puerta. Son sus
compañeros de Parcs i Jardins, que, a falta de abrazos y besos, le dejan
en la puerta un ramo de flores y espigas que le alegra el día.

49

Sonia Narváez
Gordillo

Departament de Comunicació
d'Economia, Recursos i Agenda 2030
Gerència d'Àrea d'Economia, Recursos

i Promoció Econòmica

Al final de tot

Un dia, quan feia poc que treballava a l'Ajuntament, va conèixer una
noia amable i bonica a l'office. Va demanar permís perquè no hi havia
més lloc per seure i van començar a xerrar. L'endemà la Laia li va portar
un caramel d'eucaliptus, de'ls que li encanten, i la va conquistar.
Finalment van tenir la primera cita per Sant Jordi, i ella li va regalar
un llibre. La Laia li va comprar una rosa lila. Quanta felicitat, al final
de tot! Després d'haver passat pels maltractaments, pels crits i cops
del seu exmarit, per no haver pogut defensar els seus fills de l'abús
psicològic d'aquell mala bèstia.... Ara amb la pandèmia tot ha canviat.
Però li agrada sortir del metro a Liceu ben d'hora al matí, i passar pel
carrer Ferran sense trobar gairebé ningú, i arribar a Sant Jaume amb la
primera llum del dia i un cafè ben calent.

50