The words you are searching are inside this book. To get more targeted content, please make full-text search by clicking here.
Discover the best professional documents and content resources in AnyFlip Document Base.
Search
Published by comunicaciointerna, 2021-04-22 11:45:28

IV Concurs de microrelats de Sant Jordi

Llibre de relats 2021

Joan Carles de Blas
Salvador

Unitat de Protecció
Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

Ho tornaria a fer?

Les emocions que endeguen els ideals són meravelloses perquè ens fan
sentir vius, capaços, tot poderosos, però la realitat modula.
La racionalitat cartesiana s’imposa davant d’una realitat que demana
socialment raó, seny, possibilisme, sortir de la pandèmia.
Dels ideals no es menja i, com tot bon filòsof sap, sense la panxa plena
no es pot pensar.
Omplir totes les panxes només amb ideals tasca fàcil no és, per no dir
impossible. I un cop omplertes arribat el cas què? Els ideals no es poden
pair, els ideals només alimenten emocions.
Tothom sap que la fam de les emocions no té límit, que la fam
dels ideals mou muntanyes, i aquí estem. Intentant encara moure
muntanyes amb emocions. Sembla ser que passant més penúries, les
penúries de la pandèmia, perquè quan els grans mals ens amenacen el
més preuat, la vida, ja no s’està per tornar a fer segons què. O sí?
Tornem a la normalitat?

51

 Xavier Silvestre
i Castejon

Direcció de l'Àrea de Règim Jurídic
Gerència de Recursos

Out of office

Com més hi penso, quina cagada de frase.
- Tu ho saps millor que ningú, com no s’han de fer les coses.
Volia dir que sap detectar errades. Que molt bé.
Però la seva cara ha estat de ves-te’n a la merda.
Normalment ho hauria aclarit en un apart, però al Zoom o prens la
paraula o calles.
Apago el portàtil i vaig a recollir el rentaplats mentre hi dono voltes.
A l’oficina trauria el nas pel seu despatx i tot resolt.
No tinc el seu mòbil.
Obro el correu.
«No sé si t’ha sentat malament...»
Descarto l’esborrany. Això no s’arregla per escrit.
«Em podries trucar? A la signatura tens el meu número.»
Confio poder-li explicar abans que pengi.
Envio l’email.
La resposta és immediata.
«Seré fora de l’oficina fins al setembre. Us llegiré quan torni. Bones
vacances.»

52

Conchi Bande
González

Centre de Serveis Socials Sant Martí -
Verneda
Institut Municipal de Serveis Socials

El cafè

Ens vèiem, ens oloràvem, ens miràvem als ulls i aquests ens donàvem
l’ingredient que com a elixir màgic ens feia entendre-ho tot. Aquesta
presència que feia de veritable autopista de la informació d’un dia per
un altre va deixar d’existir. Vas entrar a casa, a la meva llar amb la meva
família, els dos mons es van ajuntar es van enrinxolar i van conviure
durant un temps incert per tu i per a mi. T’havia de sostenir, escoltar les
teves angoixes, les teves necessitats donar-te alè, escoltar que darrera
de molts telèfons no hi havia ningú però jo sí que hi era, jo i les meves
i els meus companys hi érem. La feina havia de sortir i sortia però...
us vaig trobar tant a faltar, els meus pilars, el meu equip. Volia els
somriures dels companys, les abraçades de la reina de les abraçades,
els monòlegs d’artista de la persona amb més capacitat que conec per
treure d’un detall un guió pel club de la comèdia, les pluges d’idees
contínues per entomar els casos, volia compartir un cafè. Us estimo
essencials.

53

Bernat Jiménez
de Cisneros Puig

Departament de Ciència i Universitats
Gerència d'Àrea de Cultura, Educació,

Ciència i Comunitat

El virus

Per fi de vacances! Com m’empodera aquest paisatge bucòlic, tan
presencial i ben aterrat! Aquesta calma visibilitza el cansament
acumulat. Però com gestionaré aquest projecte de desconnexió? Hauré
de fer servir algun aplicatiu per articular el desplegament de tantes
hores disponibles. Perquè no és cosa d’implementar un lleure massa
disruptiu. Simplement, un repte rural de vocació transformadora. Ho
faré col·laborativament amb la meva companya de recursos domèstics.
Quin capital humà! Passejarem junts, menjarem plegats i llegirem molt.
Ja veuràs quina sinèrgia tan positiva! Alguna bretxa sorgirà, sí, però
procurarem ser resilients i saber comunicar. A vegades, és fa tot tan
virtual entre nosaltres! El més important és posar en valor el nostre
esperit comunitari i vetllar per l’excel·lència de la relació. En fi, no vull
ni pensar en la histèresi que s’apoderarà de mi quan arribi el retorn a la
normalitat del següent exercici...

54

Anna Blasco
Àlvarez

Centre de Serveis Socials Poblenou
Institut Municipal de Serveis Socials

L'esperit de Can Felipa

Ara fa un any que s'adapten com poden a una pandèmia. Hi ha dies que
els trobo pensarosos i fatigats. Potser hauria de dir fatigades, perquè les
espio redactant i parlant amb femenins plurals.
Jo vaig fundar aquesta fàbrica i... ves per on li diuen Can Felipa perquè
algú va feminitzar el meu nom.
Ja fa força temps que enlloc de telers se senten teclats, telèfons i
històries personals. Qualsevol remor serà sempre millor al silenci dels
anys posteriors al tancament.
Em fa feliç que ara s'atenguin persones de totes les edats, tot reparant
teixits vitals, i segueixi ple de treballadores.
No puc evitar riure quan les enxampo sentint-se especials: no difereixen
en res dels equips de cosidores, els repartidors, etc. Pateixen pel mateix,
s'enamoren amb idèntics errors, sonen igual les rialles. I totes pensen
amb la mateixa inconsciència que els sobra el temps.
Només hi ha una noia que potser m'ha enxampat ajagut sobre una biga
del sostre. Espero que no pensi parlar-li a ningú de la meva presència, o
potser sí... no sé si suportaria tornar a morir.

55

Adrià Castellà
Manero

U.T. de l'Eixample
Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència d'Àrea de Seguretat

i Prevenció

¡Están robando! gritan los vecinos al ver asomar mi uniforme de
municipal, entro rápido en la casa, por el qué dirán. Mi corazón se
acelera. La luz de gas del farol apenas me permite ver el interior.
Vislumbro una silueta. Empuño el revólver que los nervios no han
ayudado a desenfundar. ¡Date presó, ladrón! grito con miedo. No
contesta, pero se mueve despacio como yo. Es zurdo y yo diestro. Alzo
el revólver, apunto, él también me apunta. Empiezo a sudar. Cierro los
ojos, aprieto el gatillo y disparo. Otra vez por si acaso. Las detonaciones
se confunden con el ruido de cristales al caer. Todo queda en silencio. O
le he dado o se ha ido. Las piernas no responden para que me acerque
más rápido. Sonrío. Quería rendirme a mí mismo. El ladrón era yo
reflejado en un espejo, “de Venecia” por cierto. Diré que el ladrón me
disparó y huyó.

56

Si yo me equivoco, que me equivoco, muchos otros seguro también
se equivocan. Pero si equivocarse es de sabios ¿somos todos sabios?
Porque nos equivocamos, aunque sea para ser sabios. Solo soy sabio
si me equivoco y me doy cuenta, sino soy necio y si me equivoco dos
veces, tonto. ¿Quién tiene boca se equivoca? pero ¿y si no hablamos?
Si no me equivoco ¿que soy? ¿Inequívoco?; mejor “cauto”. A veces me
advierten ¡ojo, no te equivoques! Mi profesor decía: nada enseña más
que equivocarse. Cuando me equivocaba se enfadaba ¿quién estaba
equivocado? Si equivocarse es bueno y de sabios, equivocarse mucho
debería ser genial. ¿Cuantas veces tengo que equivocarme para que
el jefe se equivoque y no piense que soy “tonto”? ¿o pensará que soy
sabio? Ya lo dijo aquel “no apostaría por mis ideas, pues pudiera estar
equivocado”.

57

Adrià Castellà
Manero

U.T. de l'Eixample
Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència d'Àrea de Seguretat

i Prevenció

Que velocidad llevaba el butanero. No habíamos llegado al primer
piso y había subido y bajado dos veces las escaleras del edificio.
Educado el señor; siempre ¡Buenos días! nos decía al cruzarnos por la
escalera con su bombona al hombro. Seguimos subiendo. Algún vecino
había llamado diciendo que estaban robando en la finca. Llegamos
al cuarto piso y otro repartidor de butano escalera arriba y escalera
abajo. Es una finca vieja y no hay otro tipo de gas. Que trabajo más
pesado, comentamos. Se ganan bien el sueldo. Al llegar al ático salió
un vecino de su casa, diciendo que oía ruidos en el terrado pero tenía
miedo a asomarme. Subimos juntos. ¡Alguien nos ha robado todas las
bombonas! exclamó. Es verdad pensamos, subían de vacío y bajaban
con bombona. No hemos visto a nadie sospechoso, dijimos. Y era
verdad.

58

Armand Gasulla
i Fernández

Gabinet d’Alcaldia
Alcaldia

"Perduda"

Ha estat bonica la trobada al carrer Xuclà amb la Rosa i en Manel. Franca
i despullada de les cotilles de les relacions jeràrquiques de tants anys.
Hem conversat a mig carrer, buit inevitablement d’altres vianants que
no fóssim nosaltres.
Sense pretendre-ho hem evocat els vells temps a La Virreina, on tot es
repetia cíclicament: festivals, programes, activitats. Sempre el mateix,
però amb la tensió de cada actualització.
Per fi he pogut buidar el pap i explicar-los com em sento des de la
jubilació. Dotze mesos per seguir activa, tantes oportunitats per
aprofitar... i tanmateix amb aquest sentiment de desorientació, empesa
pels vents de la pandèmia.
Hem quedat per quan no calguin les mascaretes i jo, potser, hagi trobat
el meu lloc.

59

Isabel Aparici
Turrado

Direcció operativa Promoció del Disseny
Barcelona Activa

Guspires

Falten cinc minuts. “Puntual. Amant del cafè i la cultura” diu al perfil de
l’app. Quan sàpiga que treballo aquí al museu...
- Senyora...
És a mi?
- He perdut la mama.
Ara? Abans de la meva primera cita des de la pandèmia?
- Com et dius?
- Maia.
- Anem a Recepció. On éreu quan l’has perdut?
- On els vestits.
- T’ha agradat el museu?
Li espurnegen els ulls.

60

- Sí! De gran jo també faré vestits, i barrets per a unicorns i pantalons de
fada. I una moto que anirà amb gasolina de pinyols d’olives... Mamiiii!
Sóc aquí!
T’he reconegut, Maia. Era el teu alè el que ens empenyia a passar el
llindar de casa els dies més foscos, desafiar la ciutat deserta i, amb les
nostres petjades ressonant al museu buit, cuidar que cada vestit seguís
perfecte perquè el veiessis aquesta tarda de primavera. Cal que algú
guardi la flama que encén focs d’artifici a ments inquietes i, quan això
acabi, continuar forjant somnis de pinyol d’oliva.
“Ja a la cafeteria”.
Guspires. Il·lusions. Desitja’m sort, Maia.

61

David Rios Bisquert

Departament de Serveis Jurídics
Districte de Ciutat Vella

La sort del principiant

La nova lletrada, cofoia, torna a la taula amb l’expedient sota el braç.
Porta una setmana a la nova feina i ja ha aconseguit el que el seu veterà
company deia impossible; tenir l’informe de recurs llest per a notificar.
Resoldre el recurs va ser el més ràpid. Va fer la proposta de resolució i, el
mateix dia, va perseguir al Cap de Departament per obtenir la signatura.
Entre reunions, va aconseguir un gargot que donà per vàlid, va anar
d’amagat a la taula de la Gerent i el va deixar a la taula... just a sota del
primer! Jugada excepcional. Sis dies i algunes trucades després, li han
retornat signat. Ara ho donarà als administratius per a notificar, però no
sense abans fardar davant del seu escèptic company.
- Ja el tinc! I en només una setmana – Diu, orgullosa.
Per primer cop, veu sorpresa als ulls del lletrat, que la mira per sobre de
les ulleres
- Com ho has fet perquè la Direcció de Serveis Jurídics ho signi en una
setmana?

62

Manel Trejo Ortiz

Oficina d'Atenció al Ciutadà de Sant
Andreu
Gerència d'Àrea d'Agenda 2030,
Transició Digital i Esports

Adéu companya

Passaràs a la història tal com el record efímer d'un torb aclaparador;
d’una ferida sagnant, oberta per un passat turbulent; com algú que
lluitava per uns ideals reservats i difusos; que ens va atordir amb els
seus deliris d’històries extravagants; tan gelosa de la teva privacitat que
cap dels teus companys ha sabut res de la teva mort.

Ens has deixat amb les discussions a mitges i les boques obertes.

T’hauria dit tantes coses que ara no venen a compte...

Avui ja no hi ets i ahir hi eres.

Potser he sigut massa dur amb tu durant aquest temps, potser t’ho
mereixies; però això ja no importa. Has pogut fugir de tot aquest caos,
pràcticament de puntetes. Al cap i la fi, tots arribarem al mateix destí,
tard o d’hora.

Potser, en algun lloc, hi haurà hom que t’enyori, evocant un passat ideal
en el qual tu encara no t’havies tornat una dona ultratjada, i pugui veure
més enllà d'un cos sense ànima.

M'agradaria pensar que hi ha algú que t’agafés la mà durant els últims
moments, t'hagi acompanyat amb veritable devoció i s'acomiadés en

nom de tots nosaltres. 63

Miquel A. Gilabert
González

Sala Conjunta de Comandament
Guàrdia Urbana de Barcelona

Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

Floor is lava

“És un joc, normalment jugat per nens, en el qual els jugadors
s'imaginen que el pis o sòl està fet de lava, i han d'evitar tocar la terra
i "ferir-se". Els jugadors deixen d'estar al pis pujant a algun moble de
l'habitació, com un llit o un armari...”
Com es pot jugar sense tocar al terra? Ells ho fan possible.
No us sembla que aquesta mainada s’emmirallen en l’actualitat?
No tocar el terra, semblava una utopia per als éssers humans.
Morir-se per una pandèmia en aquest segle, haver de portar mascareta
tot el dia, tancar l’hostaleria, empreses, atur i molta crisi, també ho
semblava.
Es la nostra lava, malgrat que no és un joc.
Doncs si llegim això ho estem aconseguint, tenint esperança, constància
i serenor arribarem a l’ultima casella.

64

Juan Martín Correa

Direcció de Coordinació de Contractació
Administrativa
Gerència de Recursos

Cap endins

Amago la cara. Respiro ensems. Surto de casa encara amb sensació
d’estranyesa. Se m’entelen les ulleres. No deixo de respirar. Les mans,
perdudes, no saben si ser-ho o deixar de ser. Els altres són ulls. I els seus
ulls, mirades. Somric. Remugo. Gemego. Fins i tot, esclafeixo a riure.
Cap endins. Enfilo el carrer d’Avinyó. El número 32 m’acull. A la quarta
planta, m’eixorden les meves passes. El silenci ennuega. Mascareta,
Mascareta: qui és el més guapo? I la més guapa? Ja no m’encurioseix, ni
em desconcerta, saber-ne la resposta.

65

Esther Eslava Saiz

Direcció de Serveis de Llicències, 
Inspeccions i Espai Públic
Districte de l'Eixample

Somriu

- I tu? Com ho portes? –em pregunten una altra vegada.
- Jo? Doncs, aquí... recuperant el somriure –responc donant exemple.
Aquesta és la resposta més honesta que puc donar avui. I no creguis que
ho dic solament per la tendresa del meu somriure; ho dic també per la
del teu.
La meva intenció és somriure a la vida porti el que em porti. Tant se val
si és alegria com si és pena com si és dolor, com si és por...
- Sabies que pots somriure de manera sincera mentre plores? Que sentir
i viure una emoció, sigui la que sigui, és momentània i no està renyida
amb el fet de somriure?
Et convido a fer la prova. Et ben asseguro que no t’imagines el què
descobriràs. Et ressona? Vinga!

66

El cielo en la tierra 67

Llegó en forma de virus
un espejo que nos enfrenta al presente
que nos refleja quiénes estamos siendo,
qué estamos pensando,
qué estamos sintiendo,
qué estamos creyendo y creyéndonos
qué nos permitimos y qué no
qué valor nos damos y qué agradecemos.
Llegó en forma de virus
una oportunidad, una puerta
para quien la quiera y para quien no
para valientes y cobardes
para sincer@s y fals@s
para mí, para tí, para tod@s
Llegó en forma de virus
Tus preguntas y respuestas
Tus dudas y certezas
Tus verdades y mentiras
Tu amor y miedo
Tu libertad o tu cárcel

Xavier Díaz Manero

Direcció de Serveis de Coordinació
Econòmica

Gerència d'Àrea d'Ecologia Urbana

Ni una paraula

Durant l’apogeu de les xarxes socials, hi havia uns quants tècnics a
l'oficina que competíem en una versió per a mòbils del famós joc de
combinar lletres a una graella. La Sofia ens matxacava sense pietat.
Aquesta auxiliar trobava sempre el mot més difícil i aconseguia la millor
puntuació.
Recordo que, d’amagat, alguns deien que feia trampes: la Sofia era un
diccionari amb potes! També recordo que d'ella vaig aprendre l'ús de
lletres impossibles en racons absurds del tauler i vaig ampliar el meu
vocabulari gràcies a totes i cadascuna de les humiliacions a les quals em
va sotmetre; però això no importa.
No preníem ni el cafè amb ella i la majoria li va fer el buit fins que,
per fi, un dia va deixar de turmentar-nos amb les seves instructives
victòries. Jo també la vaig esborrar de la meva llista de rivals. Crec que
la van promocionar en un altre districte, o potser es va buscar un altra
destinació, no ho sé perquè havia deixat de parlar amb ella. De tot
plegat, si us plau, fora d’aquí no digueu ni una paraula.

68

Anna Soler
del Monte

Departament de Programes Públics
del Museu del Disseny
Institut de Cultura de Barcelona

23 d'abril de 2046

Camí de la feina el senyor A compra una rosa vermella que regalarà just
a l’entrar a la senyora B. Cada any ell li porta una rosa i aquest any no
serà diferent. Porten un any separats però segueixen treballant junts i
veient-se cada dia. Ella l’espera amb un llibre. Aquest any: Jardineria
fàcil. Ja té Cuina fàcil, Reparacions de la casa, Com estalviar aigua,...
Que poc el coneix a pesar dels anys, ell voraç lector de novel·les i ella
insistint en manuals. Un llibre més per omplir la prestatgeria i acumular
pols. Mentrestant la senyora B posa la rosa en un gerro al costat de
l’ordinador i pensa: cap any m’ha regalat cap llibre només una rosa, que
poc em coneix, amb els anys que porto reivindicant el llibre i la rosa...
Els dos es diuen gràcies cordialment i es posen a parlar de l’informe per
a la reunió de les 10h.

69

Irene Pascual Porret

Centre de Serveis Socials Guinardó
Institut Municipal de Serveis Socials

M'aixeco, col·loco la mascareta. Ulleres entelades. Faig la fotocòpia,
torno, m'assec. Ja em puc tornar a destapar la cara. La companya seu en
diagonal a dos metres de distància (o eren dos i mig?). Xerrem, de coses
banals i d'intimitats. Però sempre mantenint la distància. Si vull plorar
m'amago rere la mascareta, si vull somriure me la trec.

70

Escolta, intento escriure sobre la feina però només em surt la paraula
mascareta. Intento descriure què faig a Serveis Socials i de la boca
salta el teletreball. Intento explicar-te com són els meus casos però
només em ve el cap pressió i confinament. Intento recordar com ens
sentíem fa un any i només penso que quins il·lusos. Escolta, voldria dir-
te que la meva feina és bonica i m'omple, però ara es barreja amb gel
hidroalcohòlic i la mescla pot ser explosiva. Et voldria dir que m'agrada
el meu equip però la veritat és que fa un any que només el veig complet
a través d'una pantalla. Escolta, voldria dir-te que seguim estant en
primera línia però ja no sé si els dos metres i mig de distància ens han
passat a una segona o tercera. Escolta, et voldria dir que en el fons
segueixo sent la mateixa però he anat guanyant i perdent tant pel camí,
que si em demanes on sóc ara et diré que ja no en recordo ni l'adreça.

71

Montserrat Rovira
Jarque

Departament dels Serveis d’Urgències
i Emergències Socials

Institut Municipal de Serveis Socials

Camí a la feina.
Surto de casa, corrents, baixo les escales corrents, i corrents entro al
metro.
Entro en reunió, com no, telemàtica!, en vint minuts.
Han passat dues o tres estacions, me’n queden quatre. Em sento
estranya. Tinc la percepció que em miren. No, no és una percepció, és
real. Em miren! Em miren, em miren, ostres, ostres, ostres, em miren.
S’escolta de fons el missatge de megafonia, “ús obligatori de la
mascareta”.
I de cop, reacciono, no porto la mascareta!!! Bufaaaaaa. M’aixeco el coll
de la jaqueta, pressiono el coll avall, intento tapar-me. Què faig? Em
miren, em miren, em miro, noto escalfor a la cara. Haig de resoldre el
moment. Fet. Salto a la següent parada i deixo el metro enrere, surto
sempre amb el coll de la jaqueta ben alt.

72

Una creu verda just sortint del metro. Torno al metro i segueixo, ara sí,
tal com cal. Les mirades retornen d’una altra manera.
Entro a la reunió. Toca trobar solucions per donar respostes a les
necessitats socials que creixen i creixen. La mascareta deixa veure que
soc una persona responsable. Ara me la puc treure.

73

Montserrat Rovira
Jarque

Departament dels Serveis d’Urgències
i Emergències Socials

Institut Municipal de Serveis Socials

Com ens ha canviat la vida! Temps COVID, temps de confinament, temps
de reflexió.
M’hi poso, no m’hi poso, perquè sí, perquè no,... Però, en definitiva, què
m’aporta? I l’esforç, l’aïllament, el distanciament?
Les emergències i l’atenció psicosocial m’ajuden a conviure amb els
moments hostils. Treball intern d’una intensitat difícil d’explicar.
Moments COVID, moments de confinament, reorganització,
responsabilitat, coresponsabilitat, que està passant?!!
Reflexiono i reflexiono, i ostres, han passat els minuts i les hores. I la
feina s’acumula. Faig tard!!!
Quan has estat sota una sabata que pressiona, seguint la gravetat
sumada a un petit esforç d’acompanyament impulsor, i has tingut la sort
que la sabata quedés a dos centímetres de terra, i malgrat, no menjar
gaire espinacs, finalment has aconseguit impulsar la sola cap a altres
contrades, espero que no cap a altres vides, recordes que la vida és
sempre curiosa.

74

Rafael Álvarez
Ochoa

Divisió d’Operacions i Intervenció
Bombers de Barcelona
Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

Feliz día de Sant Jor

Decidí que este año sí, que después de las tres ediciones anteriores este
año me animaría a escribir un micro relato, pero llevo días tratando de
decidir sobre qué y no hay manera. Como delante del ordenador me
resultaba imposible guardé en el pantalón una hoja de papel esperando
inspiración, pero olvidada en el bolsillo sólo conseguí transformarla en
bolas deshechas tras su paso por la lavadora.
Y luego está lo de los caracteres ¿A quién se le habrá ocurrido
poner un máximo de caracteres en vez de palabras? Imagino que a
alguien que habrá pensado que nos iba a dar por llenar el texto de
esdrújulas, sobreesdrújulas y palabras como interdisciplinariedad o
corresponsabilización.
Por cierto, ¿cuántos caracteres llevo ya?
625
Imposible. Lo dejo para el 2022. Mis musas se han tomado en serio esto
del confinamiento.
Con suerte me quedan caracteres suficientes para desearos a todos y
todas un feliz día de Sant Jor

75

Maite Boix Camps

Centre de Serveis Socials Barceloneta
Institut Municipal de Serveis Socials

Silenci

Xarrupava, a poc a poc, el tallat del matí.
Poca llum entrava per les persianes, encara baixades.
Tapat amb una manta, mirava la foto que presidia el menjador, un
nou membre a la família, el seu quart net. A l’altra banda, la del seu
casament amb la Carme.
Aviat farà cinc mesos que no hi ets, com passa el temps. I pensar que
cada dia en llevar-se encara feia per anar a la Residència. Ho havia fet
cada dia durant dos anys, era la seva rutina, tant era que fes fred o calor,
que fos festiu, que no es trobes bé, allà cada dia com un clau per passar
unes hores junts.
Un dia va arribar la Covid i va haver de conformar-se amb les trucades
de les auxiliars, després amb les videotrucades i finalment, acostumar-
se a la seva absència.
A les nou en punt aquella veu que trencava el silenci... Sr Esteve, bon
dia! Sóc la Marta de la teleassistència, com es troba? Li truquem per
recordar-li que s'ha de prendre la medicació del matí...

76

Silvia Blanco Pérez

Departament de Sancions
Institut Municipal d'Hisenda

"Tal vez mañana"

Teresa se encontraba trabajando absorta ante la pantalla: escribía
y recibía cadenas de mails de su departamento y resolvía instancia
tras instancia sin interrupciones, sin pausas, sin nadie alrededor.
Al mediodía oía a su vecino jugando a algún videojuego a través de
la pared de su despacho improvisado y durante unos minutos sus
ojos sonreían, aquella presencia invisible la reconfortaba. Para no
desconcentrarse por el ruido, se ponía los cascos y escuchaba las
noticias.
Al finalizar la jornada se planteó escribir a su jefa para volver
presencialmente. Cuando se disponía a hacerlo, escuchó por la radio
que empezaba otra ola. ¿Cuántas llevamos ya?
Apagó el ordenador y miró el cielo azul por la ventana. Tal vez mañana...

77

Pilar Ajo Carral

Departament de Serveis Jurídics -
Secretaria

Districte de Nou Barris

Es diumenge a la tarda i la Carme se sent cansada.
Demà té una reunió telemàtica més; aquell assumpte tan feixuc. Avui
encara ha rebut correus electrònics. Quan entendran que teletreballar
no és això?
Ha estat un cap de setmana més, desaprofitat, robat. Agafar un avió li
sembla un somni i abraçar les seves amigues un impossible. Desitja com
mai anar a les muntanyes que tanta pau li regalen.
Encén la televisió. La NASA confirma que el Perseverance s’ha posat en
la superfície de Mart. La meta és descobrir signes de vida en el passat.
Potser de vida intel·ligent. Arriba la primera imatge del planeta vermell.
Entre roques s’aprecia, coberta per una pols rogenca, una forma
coneguda, molt familiar.
Li empal·lideix el rostre. El locutor, amb la veu trencada, li ho confirma:
és una mascareta.
Una vegada més la humanitat perdrà la batalla, i ella mai més veurà
aquelles muntanyes. Ara ho sap.
La Carme se sent cansada.

78

Antonia Picazo
Martínez

Departament de Serveis Jurídics -
Secretaria
Districte de Nou Barris

Instruccions Covid de l’Ajuntament de
Barcelona: finestres obertes amb aire creuat

- Quin fred que fa!
- Compte, que s’ha col·lat un colom!
- Oh, es xoca contra les parets! Es farà mal!
Tothom patint per l’ocellet i volent treure’l al carrer.
I ara?
Una altra bèstia blanca s’ha ficat per la finestra oberta. Els nostres ulls
s’obren terroritzats: En un tres i no res la gavina atrapa el colom amb les
seves urpes i sense pensar-s’ho dues vegades surt a l’exterior amb el seu
trofeu de mirada trista i desemparada.
Se'ns va quedar cara de babaus i mal de cor.
Tanquem les finestres i tornem a la feina. I penso que pot ser les puces
del bon colom, escampades per l’oficina, es mengin els aerosols
infectats de Covid i aquest sacrifici serveixi pel benefici del mon.

79

Rosa López Olmos

Oficina Tècnica Superilles
Direcció d'Estratègia

Gerència d'Arquitecte/a en Cap

No pensava escriure res

No pensava escriure res. No ha estat un bon any. Al sofà, adormiscada,
acluco els ulls.
De sobte un pardal fa parada al meu balcó! Ens llencem una mirada
burleta. Sembla que ens preguntem si, ja que hi som, podem fer una
xerradeta.
-Què tal, com va la vida?
-Ja veus, jo a casa, avorrida.
- Doncs, jo estic encantat. Porto uns dies volant per aquí i he notat un
gran canvi: més verd, més flors, menys fum i menys soroll!
- Ostres noi, em deixes bocabadada! Jo no m’he adonat de res! Si
aquesta ciutat és molt dura!
- Doncs hauries de mirar més enllà dels teus nassos, és tan fàcil! Només
has de baixar al carrer i aixecar un panot trencat, a sota, la natura està
amagada com un tresor de pirates! Crec que algú a la ciutat està fent la
feina de desenterrat el botí. Vinga animat!

80

- No tinc ales com tu.
- És la SUPERILLA DEL TRESOR! No has de tenir ales, has de tenir ganes
de viure!
Em mira, el miro,..... i jo també surto volant!

81

Marta da Pena
Gómez

Departament de Serveis Jurídics -
Secretaria

Districte de Sant Martí

Està contenta

Està contenta. Fa tres mesos que treballa a l’Oficina d’Atenció Ciutadana
del districte on viu des que va néixer. La pandèmia ha estat dura, s’ha
sentit sola en molts moments i ha hagut de fer mans i mànigues per
arribar a final de mes amb l’ajuda del seu germà, que un parell de
vegades li ha deixat diners que no li sobren. Diu que ella s’ocupa molt
més del pare. Està contenta. Fa unes setmanes un camió de mudances
anunciava moviments al seu edifici. Al pis del costat s’hi ha instal·lat un
nou veí. Han parlat al replà. Diu que es va separar fa dos anys, que tenen
bona relació amb la seva ex, però que ja no s’entenien; fa temps que
buscava pis a prop de la feina; diu que treballa de tècnic d’il·luminació
al Liceu. És amable i fa les rentadores a la nit. Com ella. Aquest matí ha
vingut a empadronar-se i li ha tocat a la seva taula; quan estava a punt
de marxar l’ha convidat a sopar. Està contenta.

82

Pilar Lleonart
Forradellas

Direcció de Ciutat educadora i cultura
als barris
Institut Municipal d'Educació
de Barcelona

Estimat diari, història d'un confinament

(De com em vaig sentir)
No sé si va ser la mirada expectant de la Maya abans d'arribar-hi,
o la veu entretallada del Nico explicant-nos els primers dies del
confinament, "el món està parat" deia; o la cara de sorpresa de l'Ian
en descobrir el seu escrit penjat a l'expo; o les mans decidides de la
Nora dibuixant el seu millor record; o en Biel pintant de colors el seu
desig. Poder va ser la Carla i l’Ezekiel, explicant-nos com passaven les
hores a casa; o la tristor de la Bruna expressada en un dibuix; o poder la
brillantor dels ulls de l'Izan relatant el primer dia que va sortir al carrer.
Em preguntava com es podien conjugar tantes emocions i incerteses
sentides quasi a contrarellotge, en l'escassa hora que dura l'exposició.
Va ser com si bebès d'un sol glop, silencis, paraules i sentiments
expressats per totes elles. M'alegra haver estat, sentir que hi eren i que
tenien molt a dir-nos.

83

Nuria Hernández
Casado

Direcció de Serveis a les Persones i al
Territori

Districte de l’Eixample

Teleconciliació

4 de març
18 h
La intervenció bé. Mare d’alta. Mascaretes. M’instal·lo a casa seva per a
cuidar-la.
Arriba el programa del 8 de març. Faig difusió i reviso urgències.
Sopar i dormir. Li fa mal. Un calmant.
5 de març
7h
Ha passat bona nit. Higiene, esmorzar, medicació i al silló.
8h
Organitzo oficina al seu costat.
Cent correus, whatsapps, trucades, protocols, reunió virtual 8M:
estreamings, subtitulació, inscripcions, taula rodona, guia, escaleta,
programes.
Fa mala cara. Li poso gel al genoll. Un calmant. Un petó. La tele encesa
la distreu. S’adorm. L’apago.
Truquen: “Cuida-la i fes-li molts mimitos!”.

84

15 h
Es desperta. Té gana. Ups! Preparo el dinar mentre atenc el telèfon.
16 h
Dinem.
Dono gràcies per poder teletreballar i cuidar.

85

Nuria Hernández
Casado

Direcció de Serveis a les Persones i al
Territori

Districte de l’Eixample

Serveis socials

Arribo al despatx sabent que tot serà tan complicat com ahir:
mascaretes, pobresa, malaltia, por, angoixa, fam, descoordinació,
escepticisme, frustració.
Saludo les companyes. Ens donem ànims per a no defallir.
Reviso tasques pendents:
- Informes de vulnerabilitat per desnonaments. Urgent.
- Targes moneder. Urgent.
- Ajuda a domicili per alta hospitalària. Urgent.
- Informe per al jutjat de violència de gènere. Urgent.
- Renda Mínima d’Inserció. Urgent.
- Ajuts d’aliments. Urgent.
- Ajuts econòmics per habitatge. Urgent.
- Trucades, correus, entrevistes, videoreunions.

86

Respiro i em poso a treballar sense parar.
Plego. Estic esgotada. Necessito desconnectar.
Entro a Twitter i veig:
“I amb la que està caient, què fan els serveis socials?”

87

Xitlali Hernández
Martínez

Departament del Pla de Barris
Foment de Ciutat, SA

Un sillón del Caribe

Tu forma de ser cariñoso, es como la de un sillón antiguo, de madera y
mimbre tejido.
Un sillón que espera hacendoso y calmado a acoger el cuerpo del niño
inquieto que pasaba por ahí, en una tarde calurosa y húmeda de verano.
Que se sienta a balancearse después de mil travesuras, sudando y
jadeante.
Lo acoges placenteramente con todo tu ser de sillón, hasta que se calma
y vuelve a jugar tan o más feliz de cómo había llegado. No le dices nada,
más que con ese sonido imperceptible, constante y repetitivo de la
madera al rozar con el suelo frío y antiguo de una casa del Caribe.
Pero lo acaricias con tu suave y amable movimiento, que acompaña al
suyo. Siempre seguro y firme, siempre ahí.
O cuando acoges a la madre cansada, para amantar a su hijo y le
acompañas en su canto largo y ancestral, que tantas veces has oído. Y
tampoco dices nada, más que con tu sonido suave que acompasa su
canto, y su gozar y sufrir ese amor inabarcable que acuna eternamente
en su pecho.

88

Tienes un cariño misterioso, y seco, que te invita a quedarte y sentirte
amada.
Un cariño donde las palabras trascienden lo trillado, vienen de un
universo distinto a las aprendidas y convencionales.
Un cariño robusto y seguro, como el vaivén del sillón amable. Acunas,
curas, remiendas con tan sólo estar.

89

Xitlali Hernández
Martínez

Departament del Pla de Barris
Foment de Ciutat, SA

Roses per a un temps

Floriran els roserars encara que la nit s'hagi allargat.
Encara que l'hivern hagi vestit tot un any, i la calor ens hagi amenaçat,
o la primavera s'hagi amagat als nostres ulls. Encara que el temps
s'allargués capritxosament davant de la sorpresa i incredulitat.
Sí, floriran els roserars. Ens regalaran la seva olor recalcitrant i altiva, els
seus colors mats i carnosos.
Tornaran les estacions, els misteris, els plans compartits, l'esperança
perduda. I llavors, floriran els roserars que potser mai havíem ni desitjat
veure, o olorar.

90

Maria Reig Palau

Direcció de Projectes Integrals
Barcelona Activa

Qui dia passa, any empeny

Com cada matí, amb els ulls mig oberts escalfo aigua a la meva
indispensable Ketel i em cruspeixo les torrades amb melmelada que
acompanyo amb una peça de fruita. I ara sí, amb la infusió bullint i la
panxa ben plena obro l’ordinador i emprenc la meva jornada.

Les setmanes senceres treballant des de casa són sempre més fatigoses
que aquelles en les que ens veiem amb els companys (encara que
sigui només un cop per setmana). Però em recolzo amb la gent del
meu voltant i, tot i que ara amb alguns d’ells no ens podem veure ens
acompanyem dia rere dia.

Tret de l’aspecte malenconiós de la situació, la vertadera ànsia radica en
aquesta confusió i fatiga acumulada que ja fa setmanes que es percep
en l’ambient; és una sensació desagradable que compartim amb gran
coratge. Plegats anem aprenent a fer front a aquest context tan inusual.

I és que estic convençuda que amb aquesta unitat veurem créixer una
nova societat, una societat més humana, sensata i pacient.
I en aquesta insòlita rutina no oblido tots els sanitaris i sanitàries que
segueixen contenint la pandèmia instal·lada arreu. Amb ells i elles
comencem a veure la llum enmig del desconcert.
91

Josep M. Manich
Navarro

Institut Municipal de l'Habitatge
i Rehabilitació de Barcelona

El conte dels porquets i el llop

Vet aquí que una vegada, es va convocar un concurs d’arquitectura
d’Habitatge amb Protecció Oficial per a construir molt ràpid, abans que
arribés el Llop.
Al concurs s’hi van presentar tres germans porquets:

• El germà petit, va voler fer la casa d’obra vista per fora i plaques
de guix per dins – la construcció de tota la vida- insistia, mentre
posava filades.
• El germà mitjà, va decidir fer la casa de fusta i palla -Es tracta de
materials amb poca petjada ecològica i de muntatge en sec, el més
ràpid- exclamava.
• El germà gran, que sempre rumiava molt, va decidir fer-la de
paper, és a dir, que la va dibuixar i va demanar llicència de les cases
dels seus germans -penseu que això és camí crític- sentenciava.
De manera que quan va arribar el llop, les cases van estar construïdes i
el llop va poder escollir on viure, amb total satisfacció.

92

Ana Isabel Abarca
Peláez

Departament de Desenvolupament
Gerència de Persones i
Desenvolupament Organitzatiu

Pujo les escales d’Escar.
Cartells per tot arreu indiquen l’ús de mascaretes, per què?
Que guardem distància d’un metre i mig entre persones... I això?
Vaig al taulell. Veig una mampara de vidre que abans no hi era... La
companya m’indica que no hi ha cursos presencials pel tema Covid, que
enviï un correu al Departament de Desenvolupament.
No entenc res, vaig a fer un cafè.
Mmm, no hi ha res obert.
Miro cap al mar. Per què estan aquelles cordes davant la platja? I tanta
policia? Ara que m’hi fixo, no veig turistes i tothom va amb mascaretes a
la cara!!
Truco els pares a veure si han sentit alguna cosa de la Covid aquesta. No
responen.
118 missatges sense llegir del grup família!
Se m’accelera el cor!
Sona el despertador. Tant de bo hagués sigut només un malson!
Avui teletreballo.

93

Sofia Ortiz Graciano

Direcció de Serveis de Planificació i
Coordinació de Patrimoni

Gerència de Pressupostos i Hisenda

L’últim dia de feina

El vaig conèixer abans de jubilar-se, tot just uns dies abans de començar
les vacances d'estiu, ara ja fa uns anys. Entre refrescos i bosses de
patates els nois li havien muntat una festa sorpresa en un dels centres
cívics del Districte. Per tot l'edifici se sentien les vocals obertes
del sarajule de la canalla d'origen guineà, les esses sibilants dels
romanesos, la desimboltura dels hondurenys, les rialles dels rifenys...
Entre el xivarri i el reggaeton de fons, en Xavier, l'assistent social, feia
broma i els aconsellava continuar lluitant pel seu somni, però també els
hi deia que calia ser indulgent amb un mateix i no prendre's les coses
massa seriosament.
És cert, “la casa és gran”, però està habitada per persones petites.

94

Carolina Segarra i
Rosell

Direcció de Serveis de Comerç
Restauració i Consum
Gerència d'Àrea d'Economia, Recursos
i Promoció Econòmica

Un home, un dome, una done, una dona... les pintures. Tinc les pintures
per sortir de festa els caps de setmana. Tinc la crema hidratant, el
maquillatge base, la paleta de colors terra per a l’ombra d’ulls, el
pintallavis de la Kylie Jenner... les sabates. Tinc les sabates de taló que
vaig comprar a Nova York el dia del pride, un 44... per fi n’he trobat a
la mida! De pell de serp... precioses! Encara no les he estrenat... demà.
Demà tinc la reunió amb compres... presentem el projecte... 300.000 €...
la faldilla. No tinc la faldilla, ni un vestit... amb pantalons? Estreno les
sabates amb el vestit jaqueta pantaló? És molt elegant, quedaran bé...
soc una dona... Demà o mai!

95

Pilar Aranda Castán

Gerència de Recursos

Ens cal diplomàcia

A la façana gòtica de l’Ajuntament de Barcelona, al carrer Ciutat, hi ha
representada la imatge de Santa Eulàlia. Passo cada dia abans d’entrar
a la feina i sovint la miro. La mà dreta de la copatrona de la ciutat sosté
una palma, símbol de renaixement i de victòria de l’esperit sobre tot allò
que és terrenal; recordem que va haver de passar per tretze martiris.
Faltaven pocs anys per a que la societat acceptés una nova religió i en
aquella època els cristians eren perseguits, sobretot si es queixaven.
Diuen que abans de ser apressada unes oques, esvalotades i cridaneres,
la van avisar, però les urpes dels soldats romans eren més fortes que
aquelles cridòries i la nena va ser capturada i martiritzada.
Per a que no ens oblidem d’aquest fet tant horripilant, al claustre de la
Catedral hi viuen tretze oques blanques, lleials i guardianes del recinte.
Però a aquesta estàtua de Santa Eulàlia li falta la mà esquerre. Fins on
podríem arribar sense diplomàcia?

96

Desde la ventana

Las tardes en el centro se han vuelto más solitarias porque las
hordas de turistas han desaparecido y con ellas las puertas abiertas
de los comercios. Barcelona es otra. Lo bueno es que de repente
oyes campanas a todas horas. Las de la Basílica del Pi son nuestro
horizonte desde la quinta del Novíssim. Las campanas eran, hace
siglos, el Whatsapp de la época. Si no sonaban se avecinaba el desastre
porque las personas no tenían otra manera de regirse. Su sonido
canta las horas, los cuartos, las medias, los actos fúnebres; también
repican alegres en las fiestas. Antaño anunciaban fuegos, tormentas.
Congregaban a los vecinos que acudían si el toque era intenso.
Significaba que algo pasaba. En el Pi redoblan unas cuantas, he aquí sus
nombres: Antònia es la más grande y canta con solemne. Maria, Andreua
y Miquela tienen melodías más juguetonas. Vicenta y Josepa suenan
alegre y juvenil. Todas han tenido que ser forjadas de nuevo durante
su larga vida. Las han roto, enmudecido y secuestrado, pero han
conseguido sobrevivir y alzarse a 50 metros del suelo. Cuentan que de
ese metal sale el mismo sonido que escuchaban nuestros antepasados y
en cierta manera nos conecta con una vida anterior.
97

Francesc Barriga
i Pérez

Departament de Sancions
Institut Municipal d'Hisenda

El retorn

Surt de casa puntual, set en punt. Avui retorna a la feina sis mesos
després d’aquell darrer dia; mig any de treball des de casa, fent de pare
i mestre, adaptant-se a un mon canviat sense avís previ. Quan entra a la
oficina, el lloc de sempre, la cadira de sempre, la taula de sempre, però
tot diferent; el seu mon s’ha esberlat i, com el seu, el de massa amics i
companys. Manquen abraçades, converses, complicitats. Va a prendre el
cafè tot sol, recorda quan eren una bona colla; veu de lluny el col·lega de
la segona fila, sisena cadira: aixequen una ma, suficient per entendre-
ho tot. En tornar es mira al mirall: els cinquanta a la cantonada, cabell
canós, es mulla la cara, fa un esbufec i se’n torna al seu lloc. L’espera
un ciutadà que te el negoci penjant d’un fil quasi inexistent. Posa bona
cara, el seu somriure sorneguer, però la mirada és una altra, ha canviat i
no podrà tornar mai.

98

Ciutat tancada, somni trencat

Dos mesos tancats, seixanta dies fent la indispensable sortida a
la botiga de queviures i a la farmàcia a la recerca d’una mascareta
impossible de trobar. Informació diària, corbes, contagis, personal de
primera línia afrontant una tragèdia que ha colpejat el moll de l’os d’una
societat massa accelerada. Balcons aplaudits, carrers buits, comerços
tancats, hospitals plens; la ciutat bulliciosa, sense fre, visitada de Gaudí
a Miró, del Gòtic a Cerdà, del restaurant de classe al parc de disseny ha
quedat frenada. Temps de recolliment, de silencis on hi havia quitxalla
sortint de l’escola. Temps de reflexió, de contacte fred en pantalla on
hi havia abraçades i intensitat. Ciutat buida, gegant adormit. La vida
tornarà a les places, dolor passat, tristesa on hi havia somriure. Posarà
bona cara i dirà que tot va bé; ningú ho veu ni ho pregunta. Farà el cor
fort, arribarà a la feina i seguirà endavant.

99

Francesc Barriga
i Pérez

Departament de Sancions
Institut Municipal d'Hisenda

Batecs ciutadans

Jornada llarga de treball; ha entrat a quarts de set i surt a quarts de
sis. Feina acumulada, com sempre: tenia quinze tasques pendents,
marxa amb una vintena. Ha pogut solucionar les trucades rebudes, els
correus demanant una resposta immediata; treballa per torns, adaptat
a una situació que mai hauria imaginat. Torna cap a casa, sempre el
mateix camí, fent un saltiró cada cinquanta passes, com li agrada; certes
rutines segueixen en una ciutat que ha mutat. Aixeca el cap i mira el
cel, ja crepuscular. Els colors il·luminen la seva vida, ganes de veure la
seva parella, artista, de veure el seu pare, pintor de cert prestigi; la mare
la duu en la memòria, va marxar fa uns mesos, una víctima més d’una
pandèmia que ho ha canviat tot: lluita humana, sense humanitat. Arriba
i besa la seva parella; un breu instant, dos batecs, tota la vida.

100


Click to View FlipBook Version