II Concurs de microrelats de Sant Jordi

2

En aquesta segona edició del Concurs de microrelats de Sant Jordi de l’Ajuntament de Barcelona, hi hem
participat 63 treballadors i treballadores municipals.
El microrelat guanyador ha estat Abraça’m, que tinc por d’Irene Pascual Porret i els dos finalistes són Vull
casar-me de Manel Trejo Ortiz i La gruta de l’expedient perdut d’Adrià del Valle Puig.
El jurat ha estat integrat per:
 Tres persones del Consell de Comunicació Interna de l’Ajuntament: Maria Rodríguez (Gerència de Re-

cursos Humans i Organització), Rosa Pueyo (Gerència de Recursos) i Maribel Fernández (Gerència de
Recursos).
 El guanyador i les finalistes de l’edició anterior: Joan Vallbona Sallent (Oficina de Protecció dels Ani-
mals), Àngels Cordón Gómez (Foment de Ciutat), Eva Donat Veiga (Tinència d’Alcaldia) i Yolanda
García Fajardo (Departament de Comunicació Digital).
Us convidem a llegir els 83 microrelats participants.
Bon Sant Jordi 2019!

3

4

Microrelat guanyador

Irene Pascual Porret

Centre de Serveis Socials Guinardó
Institut Municipal de Serveis Socials

“Des que tinc ús de raó que m'agrada llegir i escriure. És la meva porta oberta al món i la millor
forma que tinc d'expressar-me. M'encanta escriure relats, i de ben joveneta vaig guanyar diver-
sos premis. El dia a dia em va fer anar aparcant-ho, però la maternitat ha fet que em tornin les
ganes d'escriure, tot i no trobar mai el moment per fer-ho!”

Abraça’m, que tinc por

«Tinc por». Que té por. Això és el que deia el comunicat que m'ha arribat de Teleassistència. Això és el que
la senyora M els ha dit quan ha premut el botó que duu penjat al coll. Que té por. Tan simple i abismal alho-
ra. Els que han atès la seva trucada li han preguntat si havia caigut o si li feia mal alguna cosa. «No. Però
tinc por». Han dubtat si enviar un equip mèdic o què fer, i finalment han decidit comunicar-ho a la seva treba-
lladora social referent, a mi. Decideixo anar-la a veure. Obre la porta i no cal que em digui res. Abraço els
seus 89 anys, i sento la nena que s'espanta, la nena que de cop té por que tot acabi i no tenir la mare al seu
costat. I mentre l'abraço sóc la seva mare, la seva filla, la seva tendresa, la seva força, el seu present i el
seu passat.

5

Microrelat 1r finalista

Manel Trejo Ortiz

OAC Sant Andreu
Gerència de Drets de Ciutadania, Participació i Transparència

“No porto molt de temps escrivint (espero que això no es desprengui de la lectura
del meu text): No obstant això, des de fa pràcticament un any, no he parat d’es-
criure i de fer tallers d'escriptura. Sempre ha estat el meu somni ser escriptor i
crec que no m'aturaré mai d'intentar-ho. Gràcies per aquesta oportunitat.”

Vull casar-me

- Bon dia! -va dir la meva ciutadana-. Voldria casar-me aquí, a Sant Andreu.
- Molt bé! La informo que primer haurà de tramitar l’expedient matrimonial al registre civil i, després, si vol fer
la celebració al districte, haurà de presentar la sol·licitud per demanar-ho.
- D’acord. I quan vagi a la cerimònia em portaran el nuvi?
- Perdó?
- Que si el dia de la boda l’Ajuntament em portarà un baró ben guapo i elegant?
- Què vol dir senyora?
- M’han dit que, si et cases a l’Ajuntament, aquest et tria un home solter del barri que sigui compatible amb
tu.
- Em sembla que li han pres el pèl, senyora!
- No, no! M’ho ha dit una persona de confiança. Jo vull que l’Ajuntament em busqui una parella. M’han dit
que això es fa per internet, però jo he preferit venir presencialment amb cita prèvia. A tot això... on és la me-
va cita?

6

Microrelat 2n finalista

Adrià del Valle Puig

Departament de Serveis Jurídics - Secretaria
Districte de Sant Martí

“Sempre m'ha agradat escriure i participar esporàdicament en concursos litera-
ris, fins que l'any passat vaig decidir-me a autopublicar una novel·la. Vaig que-
dar satisfet, content d'haver conclòs un projecte enterament meu, però ara tro-
bo a faltar temps i ganes de repetir una feina tan exigent. Així doncs, aprofito
aquestes petites convocatòries per donar un gir als arguments que solc tractar,
i centrar-me en la crítica i la metàfora. Absurda, alhora que necessària.”

La gruta de l’expedient perdut

Em vaig endinsar en la penombra, ensucrada per la pols dels pergamins antics que esquarteraven les parets
de l’arxiu municipal. Duia la torxa en alt, però amb extrema cura de no inflamar aquells expedients
mil·lenaris, que contemplaven obres més antigues que les de la construcció del Camp Nou. Pel meu pesar,
a mesura que la llum de l’entrada s’extingia fins al punt d’abandonar-me en la negror, vaig descobrir que els
expedients no estaven ordenats cronològicament. Estava condemnat.
Als dies, mesos, jo què sé, de fer el rodamón per la Gruta de l’Expedient Perdut, vaig topar amb el senyor
Legatari, a qui creia jubilat. Ell també havia perdut la noció del temps, i l’esperança. Asseguts sobre les con-
cessions del Port Olímpic, vaig preguntar:
- Llavors, com sortim d’aquí?
Ell negà amb el cap, resignat.
- No hi ha manera...només queda resar i que vingui a salvar-nos l’Administració Electrònica.

7

Xavier Sorribas Vivas

Oficina Econòmica
Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida

“He guanyat tres premis literaris, un de conte, un altre d'assaig i un altre de poesia.
Tinc un blog [email protected] amb poesies, contes curts i petits assaigs.”

Post-it

Algú va deixar un llibre sobre la taula de l’office. A sobre hi havia un post-it on posava: “per a qui el vulgui”.
Algú va quedar-se el llibre, un assaig sobre com viure bé, i va deixar el post-it sobre el microones. A l’ende-
mà l’aparell havia desaparegut, però el post-it estava sobre la cafetera. No vaig atrevir-me a tocar-lo. Al dia
següent, com m’imaginava, la cafetera havia desaparegut. El post-it sinistre seguia a l’office sobre la taula.
El vaig agafar i em vaig anar a seure a la meva cadira. Me’l vaig posar a sobre i vaig tancar els ulls. En obrir-
los em vaig trobar dins un estrany somni, rodejat del llibre, el microones, la cafetera, un munt de grapadores
i bolígrafs, i tots aquells companys que s’havien anat anant.

8

Carolina Segarra Rosell

Institut Municipal d'Hisenda

“Soc graduada en Llengua i Literatura Catalanes per la UOC, i la llengua i la lectura
són les meves passions. Com moltes altres persones, especialment dones, he estudi-
at la carrera "intentant" compaginar-la amb la vida familiar i laboral. Tot un repte! De
joveneta, guanyava els Jocs Florals de l'escola però mai més he tingut l'ocasió de tor-
nar-m'hi a posar. No obstant això... la fantasia hi és...”

Camina a poc a poc, insegur, sense voler fer soroll, sense poder ocupar espai. Me’l miro i li faig un somriure
d’orella a orella, perquè em tingui confiança, perquè se senti a gust, perquè se senti segur. Em porta papers,
per a la signatura de... i després la signatura... És una miqueta urgent...
Tothom em mira, tothom m’està mirant, tothom em mira perquè soc gai. M’observen, m’examinen, m’opri-
meixen, m’ofeguen...
És tan jovenet! Com tots els becaris. Tot just fa una setmana que hi és. El veig incòmode. Lluita per trobar
els seu lloc i no el deixem. Voldria fer-li la vida més fàcil, que no se sentís diferent. I... la vida es complica
amb l’auge de partits masclistes, xenòfobs i... no trigarem gaire a descobrir que també són homòfobs. L’altre
dia, al metro, una agressió. Al segle XXI! A Barcelona! La nostra ciutat acollidora i multicultural.
Quin fàstic, quin cansament. I és tan jove...

9

Eduard Sunyer Villasante

Direcció de Serveis de Sistemes d'Informació
Gerència de Presidència i Economia

“Sempre he tingut moltes ganes de participar en un concurs d’aquestes característi-
ques. Durant el dia el cap em bull de microrelats del que m’envolta, i mai els poso so-
bre paper. Dedico el microrelat al meu professor de català i escriptor, Jaume Cabré.”

Em té boig

Recordo el dia de la seva incorporació al departament. Ja en el petit acte de presentació van aflorar llurs pe-
culiaritats i vocació de servei. Feia temps que sabíem que havia de venir i l’expectació, a l’equip, era màxi-
ma. Ni molt alta, ni molt baixa. Línies corbes, les justes. Austera i funcional. De seguida va encaixar. D’ales-
hores ençà, no hem parat de demanar-li documents, notes, avaluacions, llistats... i sempre se’n surt prou bé.
Fa bon ús dels seus recursos i contactes a través de la xarxa, que és d’on treu sempre la informació. Tanta
és aquesta dependència, que es queda aturada quan no hi ha connexió.
Més propietats i característiques diria encara, però millor serà no fer-la esperar a que li remeti aquest escrit,
a la impressora.

10

Isabel Xandri Márquez

Oficina d'Atenció a les Gerències
Gerència de Recursos Humans i Organització

“Fa anys, a l'escola, una professora suplent d’anglès ens va demanar que féssim un
breu escrit sobre el nostre llibre preferit. M’ho vaig passar tant bé escrivint que vaig
pensar que algun dia escriuria un llibre. Sóc més de llegir que d'escriure però aquesta
idea encara volta al meu cap i algun dia la faré realitat. ”

El premi

Una moneda, catrinc.
Una més, catrinc.
No pot ser!
Va, ho torno a intentar una última vegada.
Una gota de suor freda comença a caure arrossegant-se per la templa, catrinc, mans fredes, catrinc, el cor
embogit cada cop batega més ràpid, catrinc, poc a poc triant monedes noto que em tremolen les mans, CA-
TRINC, els llums de la màquina m’hipnotitzen, catrinc, semblo un autòmat, catrinc, catrinc, catrinc, amb la
ment ennuvolada i apunt de desistir llenço la darrera de les monedes dins aquella boca metàl·lica retorçada i
sense esperar pitjo el botó insistentment visualitzant el meu premi. Silenci. Amb la mà glaçada, dubtosa, em
dirigeixo a la ranura de la màquina i per fi puc deixar anar tot l’aire contingut i calmar la set intensa.
Marxo escales avall pensant com sempre a portar-me una cantimplora a l’oficina.

11

Laura Sanahuja Cantón

Comissionat de Seguretat
Gerència de Seguretat i Prevenció

“M’agrada escriure però gairebé no tinc temps per poder fer-ho. El que més
m’agrada és escriure contes infantils, crear mons màgics i divertits, explicar
les emocions donant pas a la imaginació i l’empatia. Els valors són un factor
importantíssim per als infants i quina manera millor d’ensenyar-los mitjançant
la lectura de contes. Estic molt implicada amb l’educació infantil i sé que amb
els contes els nens i les nenes hi posen molta atenció i curiositat.”

La Calma vol entrar, truca a la nostra porta sense parar però mai no trobem el moment de deixar que entri.
La Hiperactivitat li diu com vols que et deixi entrar? Què no veus que no hi ha lloc per tu? Cada dia és un
nou repte, un nou esdeveniment que implica obrir bé els ulls per no deixar escapar la seguretat, no podem
permetre que la tranquil·litat envaeixi el nostre ambient. La Ràbia vol propagar-se cremant paisatges i con-
sumint el nostre entorn social però intentem combatre-la apagant-la, deixant a un costat la Tristesa i donant
pas a l’Alegria que ens ajuda a ser més efectius i positius per resoldre la inseguretat.
La Por vol estendre la seva foscor pels carrers de Barcelona impedint els nostres reflexos davant d’imprevis-
tos però els “efectius” arriben obrint pas a les nostres crides. Les emocions que construeixen la nostre ciutat
de Pau entren a la Casa Gran per evitar que les altres tornin a entrar, aquestes acompanyades d’il·lusions
són les que es treballen dia a dia per trencar els murs de la inestabilitat.

12

Juan Antonio Torres Poo

Oficina d'Atestats.
Unitat d'Investigació i Prevenció de l'Accidentalitat
Divisió de Trànsit i Seguretat Viària. Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència de Seguretat i Prevenció

“No tinc cap experiència literària, més enllà de la redacció dels documents propis
de la feina.”

La cara oculta

Ell va anar a buscar-la a la feina. Abans l’havia trucat per telèfon i ella l’esperava al carrer.
La Laura va pujar al cotxe i van parlar tot el trajecte. Por i angoixa.
En arribar, un box d’hospital. Un llençol una mica aixecat...
“No... una altra vegada noo! Si us plau... ja he perdut dos homes per accident en poc temps... En Ferran, no!”.
Crits, plors, una abraçada forta. L’espatlla mullada per llàgrimes. Paraules ennuegades.
Ell es va despertar tot suat.
Un malson? No.
És la repetició en somnis d’una vivència. Una abraçada a la vida, dintre del patiment.
Avui, ell ha arribat al servei i demana el mateix de sempre: que no hagi un altre Ferran, ni una altra Laura, desig que no
sempre s’acompleix.
Aquesta història, vol ser un homenatge a les famílies, víctimes secundàries dels accidents de trànsit, i fer pública una
tasca invisible, la cara oculta de la Guàrdia Urbana de Barcelona.

13

Beatriu Almenar Pasies

Servei de Prevenció de Riscos Laborals
Grup Vigilància de la Salut de la Guàrdia Urbana i SPEIS
Gerència de Recursos Humans i Organització

“No tinc experiència en escriptura literària però durant uns anys m’he dedicat una
estona d’escriptura lliure cada dia. Escriptura del primer pensament del matí, amb
la premissa d’expressar-me lliurement sense jutjar-me ni haver de ser educada, fer
bona lletra o seguir les regles d’ortografia.”

Certesa

Tot passa per alguna cosa, li van dir. I ella s’ho va creure. El temps et donarà la resposta, però el quan i el
com no és cosa teva, va llegir. I va aprendre a viure observant, sense cercar respostes. Si tu canvies, tot
canvia, va interioritzar. I tot va anar canviant. Atreveix-te a somniar i confia. I es va donar permís per a imagi-
nar. Ja fa sis mesos que treballa a l’Ajuntament de Barcelona. Com cada divendres, abans de plegar regala
un ruixim d’aigua al petit cactus de la taula del despatx, record del 90è aniversari de la seva mare, i mentre
admira quant ha crescut li diu que a partir d’avui tindrà companyia. Al seu costat ha col·locat una figura geo-
mètrica de colors, un bonic diamant fet a mà que li ha regalat un agent com agraïment pel seu suport. S’e-
mociona per la gratitud que sent en adonar-se que tot passa per alguna cosa.

14

Carmen Royo Heras

Regidoria de Participació i Districtes
Àrea de Drets de Ciutadania, Cultura, Participació i Transparència

“Sóc més lectora que escriptora però... per què no?”

Entreteniments

Era la primera vegada que entrava a l’edifici Palau sola i ho va fer amb el pas ferm de qui sap on va, decidi-
da, confiada.
En saludar al guàrdia de l’entrada ja havia decidit pujar per les imponents escales negres. Va donar la volta
al Saló de Cent i va intercanviar mirades amables amb el personal que el preparava per al proper esdeveni-
ment.
Dirigint-se a la gran porta de la dreta, la va obrir i -el Saló de plens? Per aquí no és. - Va girar cua. 5 minuts
després havia pogut contemplar les fantàstiques decoracions de 3 passadissos i 4 sales i, davant l’evidèn-
cia, va demanar ajuda. -La Sala Consolat de Mar on queda, si us plau?
En passar de nou pel Saló de Cent amb la seva guia-salvadora, va tornar a saludar les companyes que la
miraven entretingudes, com els gats que passen l’estona mirant la mosca que busca la sortida.

15

Miquel Matavacas Bayés

Departament de Telecomunicacions i Infraestructures
Institut Municipal d’Informàtica

“En el món literari no tinc res per destacar. Mai m’he presentat a cap concurs i
l’únic fet remarcable és que de tots els viatges que faig, n’escric un diari per re-
cordar els llocs on he estat i les anècdotes més sonades.”

Dijous, 23h. CPD.
Treballar de nit i sol té els seus avantatges: vas al teu ritme, pots posar la ràdio ... i des que tenim els PC
amb emuladors 3270 tot és millor. A més podem instal·lar el que necessitem, i aquí hi ha una cosa impres-
cindible: el PACMAN.
He llençat les cadenes batx i tinc una estona.
“tin-tiro-riro, ... Cuac, cuac, cuac...”
M’han matat. Tot controlat? Vejam ...[Alt+TAB] codi error=0... Tot bé. Següent procés endavant i canvi de
pantalla.[Alt+TAB]
“tin-tiro-riro, .... ”
Bona nit!
Collons! El jefe! Què fa aquí ara?
“...cuac, cuac...”
Tenia un sopar aquí al costat i he pensat passar a veure com va tot.
“...cuac, cuac...”
Merda! I jo aquí amb el come-cocos! Canvi de pantalla! [Alt+TAB]
Tot tranquil. S’estan fent les cadenes diàries i després els informes.
“...cuac, cuac...”
Què passa ara? No canvia de pantalla?! El come-cocos s’està menjant les finestres del Windows!

16

Núria Martínez Estopà

Departament de Comunicació Interna
Gerència de Recursos Humans i Organització

“Sempre m’he descrit com una persona audiovisual, per això no concebo la
creació sense imatge, sense so. No us passa a vegades que tanqueu els ulls i
sentiu aquell riure o aquella cançó que us transporta als millors records d’infan-
tesa? A mi em passa tot sovint. I aquests records sempre són en Technicolor,
com si volgués deixar enrere el blanc i negre per reproduir els colors més vius
filmats amb la mirada, igual que al cinema de Hollywood dels anys 30 i 40.
Quant a l’escriptura, vaig ser una de les guanyadores del “Concurso Coca-Cola
Jóvenes Talentos de Relato Corto” quan cursava 2n d’ESO i algun dia m’agradaria publicar un llibre de prosa poètica.”

No puc

Sento un dolor molt fort al coll, se'm clava i em bloqueja. M'arriba fins i tot a immobilitzar. No puc avançar ni
retrocedir per agafar embranzida, perquè si ho faig potser no veuré l'obstacle, però això no el farà desaparèi-
xer. Per tant, només em queda una opció: acabar amb la por, fer-la miques, reduir-la a un simple rastre en el
meu camí vital. Em costa, dubto, respiro fons i la miro fixament, tanco els punys, penso en mi i en què seré
quan m'hi enfronti. Tiro endavant, empenyo amb decisió, sense vacil·lar, amb valentia. I, sí, puc. Puc acon-
seguir allò que em proposi. Puc ser la millor versió de mi.

Barcelona

Tens uns ulls que hipnotitzen qualsevol que s'atreveixi a mirar-los fixament. Una mar en calma que neix en
el batec de cada onada. Qui voldria frenar la força de la marea? Si quan arriba a terra ferma esclata i es tor-
na escuma dolça i generosa. Només tu saps com ballar amb la sorra humida i fer que dibuixi camins fràgils
sota els peus. No sé com pots ser tan immensa i projectar tanta llum. Potser és aquesta la teva màgia, la
capacitat que tens de fer que els altres brillin més si es reflecteixen en tu. El teu horitzó és l'esperança del
nàufrag i dins teu s'amaguen els millors tresors. Tens el do de fer brollar la vida i deixes que els rius descan-
sin quan es fonen amb tu. Perquè la teva abraçada és tendra però, si la lluna brilla, colpeges contra les ro-
ques envaint-ho tot al teu pas. Només t'amaina el cant d’algun ocell quan t'acaricia batent les ales.

Hi ha qui s'atreveix a mirar-te, però tan sols qui ha arribat a traspassar els coralls ho podrà seguir fent onada
rere onada.

17

Teresa Gámez Garcia

Departament de Comunicació de Presidència, Economia i Recursos
Direcció de Comunicació
Gerència de Recursos

“Sóc lectora incansable des de molt petita. La meva experiència amb l’escriptura està
basada en la meva feina, redactant notes de premsa, presentacions institucionals,
parlaments, notícies, redaccionals i d’altres elements comunicatius.”

Un dia qualsevol

Un matí de març. Sonen les campanes de la Catedral mentre travesso la plaça de Sant Jaume camí d’un
carrer amb nom angelical. Obrir amb clau la porta de l’edifici, una nova rutina que encara es fa estranya. Fit-
xar a la màquina situada al replà, al costat d’una relíquia de temps passats, quan fèiem servir cartolines que
marcaven despietadament i sorollosament el dia i l’hora d’entrada. Agafar l’ascensor, obviant els missatges
que animen a fer servir les escales per estalviar energia, però és que ja no tenim 20 anys... Un cop al des-
patx, compartir l’espai, la feina i les hores. Obrir l’ordinador, mentre la finestra em retorna una visió privilegi-
ada dels contraforts del millor gòtic barceloní. Comença un dia qualsevol.

18

Joan Gibert López

Direcció de Justícia Global i Cooperació Internacional

“Professionalment haig de redactar de forma habitual escrits de caire administratiu,
però no tinc com a afició escriure fora d’aquest àmbit. No obstant això, sempre m’ha
agradat redactar. Crec que, com tot, com més escrius més pràctica adquireixes i, per
tant, millor comuniques.”

O bup o meu

- O gat o gos, però tots dos, no, perquè estarien com gat i gos, malavinguts –va dir el pare.
- Doncs, quin dels dos podem adoptar? –va preguntar l’Aina.
- Si adoptes un gos, hauràs de portar-lo a passejar, perquè els gossos necessiten sortir, si més no tres cops
al dia. En canvi, un gat no. La raó per què has de triar és molt clara. –va afegir el pare-. A més, per què vols
una mascota?
- Perquè m’agraden!
- D’acord. Ara bé, un gos és més sociable i hi podràs jugar molt més.
- Llavors potser és millor un gos… -va dir l’Aina.
- Però quan vagis pel carrer, l’hauràs de portar lligat amb una corretja.
- Corretja? Per a què serveix una corretja?
- Perquè el gos no molesti altres persones.
- Però jo no el vull portar lligat. No serà feliç. Per què s’ha de portar lligat?
- Uf, la vida és plena de perquès...
Vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest petit relat no s'ha fos, perquè sense gat i sense gos, no hauria
ni començat.

19

Neus Rius Munné

Direcció de Serveis a les Persones i al Territori
Districte d'Horta-Guinardó

“La meva experiència en l’escriptura és gairebé nul·la, mai abans no havia escrit
res perquè ho llegissin altres persones, però m’agafo a allò que es diu que mai és
tard per fer coses noves.
La veritat és que em venia de gust fer-ho, tot i sabent que no tinc cap possibilitat
ja que demaneu que el microrelat sigui explicat des d’un punt de vista artístic. És
evident que el meu no te res d’artístic.”

Hi havia una vegada una noia que mentre tothom estava de vacances, un 1 d'agost va entrar a treballar l'A-
juntament de Barcelona.
Les 8 del matí del primer dia, "nadie por aquí nadie por allà", les 10, que hi ha algú? no hi ha resposta, a les
11 apareix un "pollopera", nena a quina hora has vingut? a les 8 respon tímidament, i ara, estàs guillada, ai
senyor diu la nena, jo a partir de demà a les 10.
Dia 31 d'agost, que bé avui és festa, dia de cobrament, paga l'administrador que per més senyal és militar
retirat. Ens fa entrar un a un al seu despatx, et donaré la paga si em dius que t'has portat bé i pares la mà
perquè et doni un cop de regla, de broma eh! diu el militar. Para la mà al moment que vol cobrar, està molt
cansada després de tot un mes sencer de feina.
I després de 42 anys aquí segueix la nena, això sí ara entra a les 8 i és envejada per la resta del món per-
què és funcionària.
I si un mes de feina la va cansar, imagineu-vos ara que fa 500 mesos que treballa sense parar.

20

Àlex Gómez López

Direcció d’Estratègia i Nous Projectes
Institut Municipal d’Informàtica

“La ciència ficció m'ha acompanyat des de sempre. Per mi és el gènere que ens
porta a fer-nos les preguntes més profundes. Aquests relats intenten ser un petit
homenatge.”

L'Albert portava anys recopilant petites evidències. Estava convençut que hi havia una conspiració i que els
seus companys de feina no eren com ell. Aquella tarda es va quedar sol amb l'Oriol i va decidir que desco-
briria què s'amagava a sota d'aquella pell, que li semblava tan tova i rara. Va agafar una tassa i quan anava
a etzibar-li ben fort al cap, l'Oriol va esquivar-lo àgilment i va cridar "Pingüí vermell!". Immediatament, l'Albert
va començar a fumejar i va caure al terra immòbil. L'Oriol va trucar al SAU:
- Emporteu-vos l'androide, s'ha tornat boig.
Mentre arrossegava el robot fora de la sala, l'Oriol no va poder evitar fitxar-se en els braços del tècnic tot
pensant que semblaven tenir una estranya textura.

Em veia reflectit als seus centenars d'ulls mentre m'explicava que no volien fer-me mal ni experimentar amb
mi. Havien estat espiant-me i pensaven que estava molt ben qualificat. M'oferien la incorporació a la flota
estel·lar. Podia rebutjar l’oferta, però com que viatjàvem a la velocitat de la llum, en tornar a la Terra segura-
ment ja no seria habitable. No tenia gaires alternatives. A més, viuria increïbles aventures recorrent la galà-
xia i visitant altres mons. Vaig acceptar la feina. "Perfecte, podem començar ara mateix" va dir l'extraterres-
tre assenyalant una pila de fulls de tres metres d'alçada. "Allà tens la documentació. Necessito un informe de
gestió de riscos sobre el canvi de proveïdor de les peces auxiliars de la turbina secundària".

21

Antonio Marchal Martos

Departament de Recursos Humans
Gerència de Seguretat i Prevenció

“Escric des dels 14 anys, però mai he publicat res ni he guanyat cap concurs. La litera-
tura és el meu amor secret i amb els diners de psicòleg que m'estalvio gràcies a l'es-
criptura me'n vaig de viatge amb la família sempre que puc.”

Barri Besòs

- Què bé has quedat a la tele -va dir ella, així que va arribar a casa.
- Però si he sortit 2 segons i tapat per l’uniforme complet...
- Jo et conec fins i tot a les fosques. Has vist com estava de content el president de la SEAT? Els heu salvat
la memòria històrica.
- Sí, ha estat un bon dia a l’oficina. Però, saps, hagués canviat tots aquells cotxes per un sol dels dos nens
que no vam poder salvar al 2016 a l’incendi del Barri Besòs.
- I llavors patiries per l’altre. Et recordo que sou bombers, no supermans.
El Joan va somriure per primer cop. -Igual no ho som, però el problema és que no sabem que no ho som- va
dir.

22

Antonio Marchal Martos

Portal de l’Àngel

Quan era petita, el seu pare li deia sempre que si es perdia busqués algú amb uniforme. I ara aquell nen rus
d’uns 6 anys plorava davant d’ella, quan estaven de plantó al començament del Portal de l’Àngel.
- Furió? Vine. Oi que tu saps rus?
- Una mica vaig aprendre’n per entendre’m al principi amb el meu fill.
- Què diu el nen?
- Que està perdut i que el mòbil no li funciona. Sembla que se li ha acabat la bateria...
- McGyver, tens la bateria de mòbil externa aquella?
- Sí, caporala.
- Dóna-l’hi i que truqui als seus pares. Millor, ajudeu-lo perquè els enviï el seu emplaçament.
Als tres minuts, els pares estaven allà menjant-se el nen a petons i parlotejant, tan ràpid que l’agent Furíó no
va poder traduir res. No calia.
- Antiavalots? I un pebrot... -va remugar la caporala-. Guàrdia Urbana de Barcelona, simplement.

23

Francesc Robredo Aleu

Oficina de Protecció dels Animals
Departament de Gestió i Protecció dels Animals
Direcció de Serveis de Drets dels Animals
Gerència Adjunta de Medi Ambient i Serveis Urbans
“La meva experiència amb l'escriptura és la d'un lector aficionat a tot tipus de

gènere. Amb una predilecció per la poesia. He escrit un llibre titulat "Amb la
Claror dels Estels" Ed. Carpe Diem.”

Edmona

Em presento, sóc una gosseta de 2 anys, la meva destinació actual és la gossera municipal situada a Coll-
serola, un indret on a l'hivern el fred arriba fins als ossos i a l'estiu la calor és irrespirable. Són les 5 de la tar-
da i m'acabo d’acomiadar de la meva amiga Xènia, la voluntària que cada dia em treu a passejar mitja hora.
Mentre tornàvem, he escoltat els comentaris d’una família que conec i que avui venien a adoptar-me! Per
això he començat a tremolar, no de fred, sinó d'alegria, amb un udol inclòs com fan els llops..
Mentre baixàvem caminant per la muntanya l’udol ha persistit flotant, com una remor de fons per l’efecte xe-
meneia de la muntanya. La Cris, la meva nova amiga, m'ho ha aclarit: No, Edmona, aquests corprenedors
udols són els plors dels altres animalets, que de moment es queden al Centre.

24

Ana Belmonte Fábrega

Oficina de Prestacions Socials i Econòmiques
Institut Municipal de Serveis Socials
Àrea de Drets Socials

“Respecte a la meva relació amb l'escriptura, us diré quelcom similar a l'any
passat. M'agrada escriure, però mai he fet per desenvolupar-ho. El concurs de
Sant Jordi em desperta aquest vessant pel gust de participar.”

Hola, et truco de l’IMI

- Hola, mira, sóc de l’IMI. T’he demanat per e-mail que em truquessis perquè hem detectat que el teu usuari
triga molt a carregar-se i analitzant el perquè hem vist que hi ha una carpeta a l’escriptori que pesa molt.
- Ostres! I quina carpeta és? Que la reviso.
- Doncs... una que conté arxius que pesen massa.
- Que pesen massa....? Ai, doncs... no sé quina pot ser.....Quina és?...que així aniré més ràpid.
- Mmm....doncs... és que és una carpeta que potser no hauria d’estar a l’escriptori...
- De debò? Doncs no sé a quina et pots referir, espera que estic mirant a veure què tinc per aquí....quina és?
- Em... és que és una mica delicat que et digui quina és....per això no t’ho he enviat per correu electrònic.
- Delicat....? Bé, tu digues quina és i així em situo, que no en veig cap rara ara mateix.
- Em... és la de Pel·lícules.

25

Antonio Kilian Burrueco Sánchez

Direcció de Promoció i Esdeveniments Esportius
Institut Barcelona Esports

“Sóc llicenciat en periodisme des del 2007, estudis que vaig cursar per vocació
juvenil. He treballat a publicacions periodístiques especialitzades en l'àmbit es-
portiu, com la revista 'Don Balón' (2005-2006) i el Diari 'Sport' (2007-2015). Tinc
al cap alguns esborranys de llibres, però a dia d'avui amb el petit m'és impossible
treure temps per llegir... com per posar-me a escriure.”

El carrer, la gent, l’aire... Et lleves com un dia més: dutxa, esmorzar, petons, tanques la porta i... a cada can-
tonada roses, en algunes, llibres i ara també figuretes artesanals que ajuden a pagar il·lusionants viatges de
final de curs o altres somnis de la colla.
Al lloc de feina, flueix quelcom d’especial en l’atmosfera. L’ànim és diferent, pel que hem vist pel camí, i per-
què qui més qui menys intenta fer una jornada curta per poder gaudir de la Diada en família. A més, aquella
alegria va in crescendo amb l’arribada de missatgers que van portant roses i llibres... oh, que bonic!
I s’acaba la jornada... però continua la Diada. A l’IBE tenim la sort d’estar al pulmó verd de Montjuïc, amb
una essència a naturalesa... que cada 23 d’abril no es queda enrere quan baixem a la ciutat. Roses, llibres,
somriures... I aquest 2019, amb previsió, un tros de xocolata que haguem guardat de la mona del dia anteri-
or. Feliç Sant Jordi!

26

Adrià del Valle Puig

Departament de Serveis Jurídics. Secretaria
Districte de Sant Martí

“Sempre m'ha agradat escriure i participar esporàdicament en concursos literaris,
fins que l'any passat vaig decidir-me a autopublicar una novel·la. Vaig quedar
satisfet, content d'haver conclòs un projecte enterament meu, però ara trobo a
faltar temps i ganes de repetir una feina tan exigent. Així doncs, aprofito aquestes
petites convocatòries per donar un gir als arguments que solc tractar, i centrar-
me en la crítica i la metàfora. Absurda, alhora que necessària.”

Jurassic Fact

El rellotge de la paret revela l’hora: irrellevant, cap reunió o tasca especial. Un dia laboral com altri. Vaig gi-
rar la vista per simpatitzar amb l’ensopiment de la meva companya, que al seu torn em va preguntar:
-Què passa, no n’havies vist mai cap, de dinosaure?
Vaig fer un sospir reptilià. Embadalit davant el reflex opac de l’ordinador, un triceratops m’apuntava amb el
seu nas-bec ossut.
De lluny, una administrativa enlairava el seu coll de diplodocus per tafanejar les tasques de les cries interi-
nes. Bé, això de cries, depèn com es miri: ja portaven deu anys en el seu niu oficinista, però per a l’Adminis-
tració Juràssica, això era com no haver sortit de l’ou.
Suposo que eren aquestes mateixes concepcions, rígides i arcaiques, les que no ens deixaven evolucionar, i
lenta, però inexorablement, ens convertien en fòssils d’altres temps.
Vaig seguir picant informes.

27

Adrià del Valle Puig

Pregó de Carnestoltes

L’alcalde/essa repassà minuciosament el text que s’exposaria a la façana de la Plaça de Sant Jaume.
- Magnífic. Exemplar. Això mostra el compromís de la Corporació amb aquesta festivitat.
Tothom hi hauria d’estar d’acord.
- Tanmateix, aquí diu que “és temps de disbauxa i diversió”. No és un text del tot incloent. Què passa amb
els que no volem fer l’ase? A mi aquests radicalismes no em representen –exposà l’interventor.
- Ans el contrari! Jo trobo en falta més implicació. Per què només ho exposarem el divendres? –protestà un
regidor.
- Perquè el Consorci de la Presumpta Igualtat considera que, a partir de dissabte, exposar missatges de
Carnaval en època de Quaresma és pecat.
La discussió es perllongà durant hores, fins que, a la fi, cap pregó s’exposà a la Plaça. I el Ple, disfressat
d’infant, no entengué que una façana sense pregó és sinònim de temps tristos i passats.

28

Miquel A. Gilabert González

Unitat Nocturna Operativa II
Guàrdia Urbana de Barcelona

“La meva experiència en l’escriptura ve des de molt jove, sobre els catorze anys,
quan els centres educatius a la província de Girona van convocar un concurs de
relats on vaig ser el segon finalista.
Me’n recordo que el premi va ser un val per comprar llibres en una llibreria i el
meu primer llibre adquirit amb el val va ser "Como construir un motor".”

L’àvia, la via i el tramvia

A la missa de 12, de negre vingueren. L’àvia no el va veure.
Un informe ho deia, va ser fortuït.
A la via hi treballem per citar un tramvia i una àvia que hi havia, quina tristor.

29

Pilar Montesinos Magan

Direcció de Serveis a les Persones i al Territori
Districte d’Horta-Guinardó

“És la primera vegada que escric un relat i, amb una mica de vergonya, m’he decidit a
enviar-lo per poder participar en aquest concurs literari. Espero que el gaudiu igual
que jo...”

Aquell dia de primavera, puntualment, vaig arribar a l'aula. Les llibretes i els bolígrafs estaven preparats. No-
més una persona esperant. Aquella noia tenia els ulls color de la mar. El mateix color blau que tenia el pai-
satge que es veia darrera del finestral.
Amistosament ens vam saludar, bon dia!. Vaig asseure'm a esperar els altres companys i companyes amb la
impaciència de voler començar l'estudi. I, entretant, aquells ulls de color mar...
S'aixecà i sense fer gaire soroll, va sortir de l'aula. Llavors va començar a arribar tothom fent molt xivarri.
"Quin canvi d'ambient", vaig pensar.
Vaig passar uns minuts entretinguda mentre es feia la presentació del curs i de sobte, vaig mirar cap on seia
aquella noia, i no hi havia ningú.
Només el blau de la mar que es veia darrera del finestral.

30

Àlex Sanuy Franch

Direcció de Serveis a les Persones i al Territori
Districte d’Horta-Guinardó

“He escrit diversos contes i tinc una novel·la a mitges, més a prop del final que del
començament.”

Seu del Districte. Un vell casalot de cent trenta anys. Aquella tarda treballava fins tard. A part de mi, només
quedava l’urbà. Ja era fosc quan de sobte, obrint-se pas enmig de la quietud i els llums indirectes del pati
central, sento el piano de la sala d’actes del soterrani. És l’adagio de la tocata, adagio i fuga per a orgue de
Bach. No seria pas per un casament, que assajaven aquella obra de solemnitat continguda però tristíssima i
amb un ritme regular del baix en corxeres luctuosament processional. Encuriosit, surto. L’urbà no hi és. Bai-
xo al soterrani. La sala en penombra, a la llum de les sortides d’emergència. Arribo a l’escenari. El piano és
a les fosques, en un racó. M’acosto poc a poc, a veure qui toca: la banqueta estava separada del piano, bui-
da. I tanmateix, mentre se’m glaçava l’espinada, de les entranyes del negre instrument seguia sorgint aquell
plany produït per les cordes...

31

Sara Bastante López

Departament de Serveis Jurídics
Gerència de Recursos Humans i Organització

“La meva experiència amb l'escriptura va començar de molt petita, escrivint a totes
hores, a cada full que trobava havia d'escriure qualsevol idea que tenia, ja que podia
convertir-se en una gran història...”

Dia de Sant Jordi.
Vaig caminant pel carrer i veig parades de llibres i roses, però també veig, sorprès, que hi ha amor.
Veig uns nois i noies donant roses que l’Ajuntament ha comprat per regalar.
Un senyor gran n’agafa una, l’amaga a l’esquena i sorprèn a la seva dona amb el regal. Tota una vida junts.
També s’hi acosta un nen petit, i els mira, un noi s’ajup i amb un somriure li’n dóna una, i ell, tot content, va
corrent a donar-li als seus pares, que el miren orgullosos i l’abracen.
Una noia, tímida, demana una per poder regalar-li a la seva parella mentre li dóna un petó suau als llavis.
Al costat de les roses, es veu una petita parada, on hi ha petits llibres de poesia. M’apropo i en demano un.
Em diuen que és un regal, són llibres que l’Ajuntament ha subvencionat a joves que volen ser escriptors de
poesia i així donar-los a conèixer en un dia com aquest, tan significatiu per a Barcelona.
Somric per viure aquest dia.

32

Eduard Carrasco González

Departament de Projectes Urbans
Direcció de Model Urbà
Gerència d’Ecologia Urbana

“La meva experiència amb l’escriptura és de poemes esporàdics
que comparteixo amb els més propers, que reflecteixen els meus
sentiments i emocions.”

Sentiments urbans

Potser els gossos volen. Ser lliures de veritat. O en tenen prou amb no volar, i som les persones les que vo-
lem, a través de la imaginació, sentir i respirar. Fora però dintre de la gran ciutat, dintre però fora, tot alhora.
On amb prou feines trobem l’espai suficient per no tocar-nos. Quin espant, tocar-nos! Si envides ens salu-
dem a l’ascensor, després d’escriure bon dia, amb cors que surten dels llavis, a 5 grups darrera la pantalla.
Sentim i respirem, la màquina gris, el soroll i el fum. Respirem i sentim, a contratemps, i volem fer-ho tot al-
hora. Volem, amb poc canvi, sentir i respirar. Quin és el pla? no és per ahir, no és per demà. Quatre anys
tampoc no en són prou.
Sense l’espai suficient per tocar-nos. Potser és el temps el que vola.

33

Maria Ramirez Sánchez

Direcció de Serveis de Gestió Econòmica
Gerència de Recursos

“Sóc apassionada de la història, i els meus inicis laborals a l'Ajuntament van ser a la
Casa de l'Ardiaca, on vaig gaudir enormement.”

L’Eloi queda impressionat; des que treballa a l'OAC ningú li havia demanat res igual. El tedi del padró, per fi,
es veu alterat per alguna cosa interessant. Ella es diu Raquel, és menuda, però la seva cara denota picardia
i intel·ligència.
"Hola, voldria investigar els meus orígens, només sé que sóc jueva del Call de Barcelona. Sí, ho sé, això no
té res de particular, però també sé que en la meva història familiar hi ha alguna cosa tèrbola i vull saber què
va passar. M'ajudes? "
L’Eloi no s'ho pensa. L’agafa de la mà, es dirigeixen directament cap a la Casa de l'Ardiaca. Tot i les dificul-
tats, feia temps que no vivia una excitació igual. Remenar manuscrits, tocar-los amb les seves mans...
Ei, ei, Eloi, desperta!! T'has quedat adormit i estàs parlant en somnis, tens una senyora esperant per empa-
dronar-se!

34

Joan Antoni Soto Diaz

Direcció de Serveis de Comunicació Digital
Direcció de Comunicació
Gerència de Recursos

“Vaig estudiar Filologia Hispànica, especialitat de literatura, i sempre he tingut un gust
especial per la poesia del Segle d’Or. Jo també escric poesia, però mai no m’he plan-
tejat publicar cap de les meves obres; suposo que per pudor.”

Esperança

La Mar, la nova directora de l’Arxiu Històric, va arribar a Portbou a trenc d’alba. Mentre agafava un taxi conti-
nuava preguntant-se què dimonis feia allí.
Deixant-se bressolar pel vaivé del cotxe, va recordar les converses amb el Pierre, el director de l’asil. L’home
li parlava de l’Esperança, una interna que s’apagava lluny de la seva Barcelona nadiua.
La Mar va arribar a la residència quan uns tímids raigs de sol s’escolaven entre els tarongers del jardí. El
Pierre la va acompanyar a veure l’anciana, que l’esperava amb una maleta al seu costat. Unes poques pa-
raules, com en confessió, i li va lliurar la clau.
Roba, fotografies i una llibreta eren el seu contingut. La Mar fullejà algunes de les imatges i va començar a
tremolar. En la primera pàgina de la llibreta va llegir un poema que començava així: «Estos días azules y
este sol de la infancia». L’Esperança tan sols va dir «perdó».

35

Enrique Morales Martínez

Departament Gestió Operativa
Direcció de Serveis de Neteja i Gestió de Residus
Gerència d’Ecologia Urbana

“Sempre m'ha agradat escriure i, atès que quan feia música sovint també es-
crivia lletres de cançons, aquest hobby va anar a més.”

Una tarda a la muntanya

Recordo que va ser un dimarts del mes de gener de l’any passat. El fred era intens aquella tarda.
Normalment, en aquelles hores ja havia d’haver finalitzat la meva jornada però, atès l’imminent inici de les
obres al barri del Rectoret, havia d’anar a veure aquells contenidors que s’havien de desplaçar.
En baixar del vehicle, vaig sentir una sensació molt estranya. Una mena d’esgarrifança de difícil descripció.
Estava completament sol i tot estava molt fosc. La nit havia fet acte de presència.
Quan estava proper a la zona que havia d’inspeccionar, vaig sentir un soroll com de branques trencant-se a
la vora del camí.
Vaig intentar veure de què es tractava.
Va ser en aquell moment quan la presència que notava darrera meu es feia realitat.
En girar-me ho vaig veure. No podia ser!
Feia temps que escoltava històries poc tranquil·litzadores sobre homes senglars en aquesta zona de la mun-
tanya.
I la bèstia amb el seu alè de sang estava davant meu…

36

Genís Arnàs Páez

Direcció de Mercats i Projectes Estratègics
Institut Municipal de Mercats de Barcelona

“La meva experiència literària és curteta i molt vinculada al meu àmbit de treball,
o sigui, els Mercats.
Sóc coautor de la publicació Els mercats de la Mediterrània (2012), una anàlisi
comparativa de la gestió de mercats públics a diverses ciutats Mediterrànies, i
de dos llibres recentment publicats sobre la història dels Mercats de Barcelona
del segle XIX (2016) i dels segles XX i XXI (2018). He publicat alguns articles
d'opinió.
Ah!, i és la primera vegada que participo en un concurs literari.”

Un Sant Jordi a Sant Antoni

La Paula sabia que aquell no seria un dia qualsevol. Estava decidida. Què més donava que fos ella qui do-
nés el pas definitiu? El dia era esplèndid, d’una primavera que no hauria de marxar mai, que escalfa la pell i
revoluciona l’ànima, i Barcelona era plena de colors. Va tenir la sensació que vivia per primera vegada un
Sant Jordi. Els carrers eren plens de paradetes de roses, que semblaven més vermelles i fresques que mai, i
s’havia de contenir perquè quelcom l’impulsava a comprar-les totes. Arribà al Mercat de Sant Antoni, i en
entrar per la porta del carrer Manso, com tantes vegades, va fixar la mirada en aquella persona quasi desco-
neguda que despatxava el peix a la parada, i per a qui portava la millor rosa del món. Ara o mai. Un somriure
i només cinc paraules. Hola Marta! És per tu.

37

Xavier Martín Masip

Responsable Parc Montjuïc
Districte de Sants-Montjuïc

“Us adjunto a sota un petit relat que se’m va ocórrer ara que tot just estic en-
llestint el Pla d´Actuació Montjuïc 2019-2029. Com veureu és un desig de futur
basat en la meva feina actual i en com m’agradaria que acabés cristal·litzant.
He escrit un llibre de contes però només fou una autoedició limitada a família i amics.
No m’he presentat mai a cap concurs literari (a banda dels Jocs Florals de l’escola que
vaig guanyar en una edició).
Desitjo que us agradi, tot i que el millor és llegir-lo sense aquesta informació prèvia per descobrir que ens trobem en un
temps futur on algunes coses que coneixem de la muntanya de Montjuïc han canviat força.”

Montjuïc avui

Avui podria ser un dia com un altre. Li demano a Monty -l´aplicació Smart de Montjuïc- que em prepari la ru-
ta d´accés i les recomanacions culturals i esportives del dia a la muntanya.
El bus a casa em recull a l´hora prevista i em deixa a l´esplanada de Maria Cristina. Com cada cap de set-
mana sense cotxes, és un plaer agafar el bicing i creuar-me només amb els silenciosos busos elèctrics llan-
çadora que connecten la muntanya amb els barris limítrofs. Pel camí del Far arribo fins la reserva natural del
Morrot i el Centre d´Interpretació de Montjuïc.
Quan el sol comença a escapçar-se la gran festa a la Font Màgica és a punt de començar. Avui és 19 de
maig de 2029, fa cent anys que es va inaugurar l´Exposició Universal de Montjuïc, i aquesta és la muntanya
que vaig somiar i per la que vaig treballar els darrers 10 anys.
Mentre torno a casa li pregunto a Monty si ja em puc jubilar i quina pensió em quedarà.

38

Xavier Silvestre Castejon

Direcció de Serveis Jurídics
Gerència de Recursos

“M’agrada llegir i observar, i per això m’agrada escriure, tot i que després d’un
dia llegint lleis i escrivint informes no sempre sigui fàcil posar-s’hi. Però com va
dir algú, “si et costa trobar temps per escriure, és perquè en realitat no vols”.”

Giravolt

El boli Bic giravolta per damunt dels dits. Avorrit, l’agafo com si anés a prendre nota, clavo la punta a la lli-
breta d’espiral, però no escric res.
Un altre giravolt mentre la directora parla i s’escolta. Tots la miren. Giravolt maquinal. Uns atents, altres dis-
trets. La cap de gabinet la contempla amb desig.
Giravolt, voldria ser la directora perquè em miressis així.
Giravolt, un gerent baixa la vista cap a l’escot de la cap de gabinet, giravolt, no tens res a fer. Ella se n’ado-
na, li diu quelcom a cau d’orella, ell fa que sí, ella somriu i pica l’ullet. Giravolt rabiós, impulsiu, gelós, i el boli
cau, cop a la taula. Tots m’esguarden. El recullo.
Faig giravoltar el boli Bic i l’agafo com si... Però no escric res.

39

Xavier Silvestre Castejon

MTB

- “...este tribunal debe destacar que resulta trascendente y relevante la actuación en los primeros tiempos
tendente a objetivar y poner de manifiesto lo que concurre y en el presente caso ello es particularmente ilus-
trativo y significativo en lo descrito al efecto por el informe…”.
- Això no pot ser real, t’ho has inventat per guanyar el concurs. Ningú escriu així.
- Ell sí, i no és la sentència més complicada que li he llegit.
- No ets capaç de presentar aquest text al concurs.
- Com que no? No em posis a prova.
- Au, va, que riurem.
- El presento?
- Vinga!
- Fet.
- Ui.

40

Julio García González

Departament de Projectes Estratègics i Comunicació
Foment de Ciutat, SA

“Sóc Llicenciat en Periodisme i també escric (tinc formació com a guionista). He
pogut estrenar algunes obres de microteatre a Barcelona, Madrid i Lima.”

Un nou dia

Per a la Maria, el seu primer dia a una nova feina era com cada vegada que tenia una cita amb una noia que
coneixia a través d’alguna app de relacions: li suaven les mans, li tremolava la veu i mostrava la seva part
més insegura però a la vegada s’esforçava per donar a conèixer la seva millor cara i semblar simpàtica. Mai
ho aconseguia.
Tenia quasi 40 anys i una vida que ella intentava tenir el més endreçada possible però que la realitat li posa-
va cap per avall cada vegada que posava un peu al carrer. Però aquell 30 de febrer, el seu dia preferit de
l’any, i després de 9 mesos a l’atur, començava una nova feina a l’Ajuntament de Barcelona gràcies a un pla
d’ocupació. Era una nova oportunitat. Era un nou dia. Què podia sortir malament?

Cuando las cosas se tuercen…

… sólo te queda dar las gracias por seguir respirando. Es lo que piensa María cada vez que empieza un día
con mal pie. El reloj no ha marcado aún las 7:00 AM y ya se ha resbalado en la ducha haciéndose un es-
guince de nivel 2. Coja y cabreada, comprueba que la leche de avena del vaso que había metido minutos
antes en el microondas se ha evaporado. Decide ir a trabajar porque ella es muy responsable… y porque es
su primera semana en el Ayuntamiento de Barcelona. Tiene un cargo importante y no quiere quedar mal.
Mientras llama a un taxi a través de una app, las lágrimas le caen por las mejillas porque recuerda que está
sola y que ni sus miserias las puede compartir con nadie.

41

Julio García González

“La maceta”

Quan la Maria, a contracor, va acceptar el trasllat a aquell departament, ja anava avisada sobre què es tro-
baria. Una de les seves missions era engrescar el seu nou equip. I ella era bona dirigint persones però aque-
lla semblava una missió impossible, fins i tot per a ella, acostumada a bregar amb tot tipus de persones.
Perquè allà anava a trobar-se amb “La maceta”; tothom el coneixia amb aquell sobrenom. Artur portava més
de 30 anys assegut a la mateixa cadira fent el de sempre: res. Mai tenia l’ordinador encès i les seves absèn-
cies del lloc de feina eren de rècord guinness. Tres caps havien demanat el trasllat després de fracassar en
l’intent de fer d’aquell cos inert un treballador productiu.
Maria va sospirar profundament i va entrar a la sala.

42

Leonor Baeza Pastor

Direcció de Serveis Jurídics
Gerència de Recursos

“La meva experiència amb l’escriptura està vinculada a l’exercici de la professió,
sóc advocada de l’Ajuntament i gran part de la meva feina consisteix a escriure per
convèncer el jutge que ens doni la raó.”

Escapada

De primer sent la sirena del vaixell que surt del port, i vet que alça el nas del paper.
La gavina passa volant sobre els terrats, on una parella s’ajeu al sol i qui sap què, i els llençols estesos one-
gen, quasi imperceptiblement, de tan quiet com és el dia.
Obre la finestra i l’aire l’acarona sota el clatell, abans vinclat, i de cop es treu les ulleres i la jaqueta ajustada,
i es descorda, un xic, la camisa blanca, perquè tot es viu i tot és brillant i, si ho volgués (que ho vol), sortiria
a la platja.
Creu que sent l’olor de mar i de pedres antigues que puja del carrer avall i ai! quan hi mira, avall, ensopega
abans amb el paper, que s’està a la taula indiferent.
I mira el rellotge i torna al paper, perquè el termini s’esgota i el procurador l’espera.

43

Albert Díaz Mota

Museu del Disseny
Institut de Cultura de Barcelona

“Arxiver i bibliotecari. Lector precoç i compulsiu. Escriptor infantil de versos a les
veïnes dels meus pares. Als 12 anys vaig quedar últim en un concurs literari escolar
que tenia per jurat al gran Francesc Candel, a qui no vaig aconseguir impressionar
gaire! Només puc millorar...”

Oblit i abandó d’un arxivador de cartró blanc

L’arxivador de cartró blanc, sense cap inscripció ni etiqueta, havia quedat oblidat al terra, en un racó de les
oficines. Qui més qui menys, tothom es va indignar. En dues setmanes, amb la certesa que, si hi havia un
culpable, no n’era ja conscient, l’enuig es tornà indiferència. Quan les setmanes van ser mesos, algú fantasi-
ejà amb el seu contingut:
- Serà el referèndum de la reforma de la Diagonal?
Passat més d’un any, l’arxivador era una atracció que es mostrava a les visites, i aviat començà el costum
de fer-se fotos amb ell.
Anys més tard, inesperadament, desaparegué. Comentaris en veu baixa. Mirades al terra de fusta, buscant
l’empremta que deixen els mobles quan canvien de lloc.
- Potser encara hi és, però no el podem veure- Comentà algú.
- Potser, però... on són els documents?- Van preguntar a l’Aida.
- Digitalitzats, segur- va respondre ella, mentre tothom se la mirava de reüll.

44

Maria Gas de Cid

Direcció de Feminismes i LGTBI
Gerència de Drets de Ciutadania, Cultura, Participació i Transparència

“M'agrada molt llegir des de petita i això d'escriure ho he fet fins fa poc només per a
mi, textos que quedaven perduts en llibretes dins de bosses o en arxius a l'ordinador.
Des de fa un temps he començat a fer tallers i cursos per millorar tècnica i l'estil, i
m'estic adonant que, encara que sé que no viuré mai de l'escriptura, sí que m'està
ajudant a viure.”

El que realment importa

Entra a l’edifici després de tretze mesos dedicada a curar-se el mal lleig, o això espera. Bon dia – diu ense-
nyant la fitxa al nou conserge. S’acosta al rellotge – Tu sí em recordes, oi? – Piiiiip – li respon l’aparell. En-
tra al departament que encara és buit. He arribat massa d’hora – pensa. Sospira i obre la porta del despatx.
Globus lila i blancs s’escampen pel terra, pengen de les parets. Allà hi ha, s’assabentarà després, envasat
en plàstics de colors l’alè de vint persones durant tota una tarda i entre mig de tot, somrients, la Sole, la Mai-
te, l’Olga, la Mònica, les Veròniques, l’Esteve, la Núria, la Conxa, la Neus, les Txells, la Sílvia, la Montse, les
Bàrbares, la Mati, la Rut, la Rosa, la Gemma, la Susanna, la Pilar, la Glòria...

45

Eva del Ara Fonseca Pablos

Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona
Gerència de Recursos

“Adjunt us remeto tres microrelats que descriuen experiències viscudes a la sala de
Consulta de l'Arxiu Municipal Contemporani. És la primera vegada que participo en un
concurs i també la primera vegada que em connecto amb mi mateixa per escriure,
malgrat que he pensat alguna vegada a fer-ho, fins ara no m'hi he decidit. Desitjo que
us agradin!”.

Emocions enquadernades

I de cop i volta aixeques el cap i contemples, amb els ulls entelats en llàgrimes i una ganyota d’emoció al
rostre que costa dissimular, el moment en què l’home de 93 anys, que havia vingut a l’Arxiu Municipal Con-
temporani a cercar als llibres del Registre Civil les dades registrals d’un naixement per un tema administratiu,
trenca a plorar com el nen que un dia va ser. S’havia retrobat amb la seva mare en aquella inscripció. Els
records amuntegats i les emocions s’empenyien per sortir desordenadament abans d’acomiadar-se’n per
sempre.

Rebombori de paper

Aquest matí és una riallada, la del Julià Guillamón, la que trenca el silenci de la sala de consulta de l’Arxiu
Municipal Contemporani i s’expandeix a la velocitat de la llum, contagiant-la entre la resta d’usuaris i com-
panys. Era el preludi del seu nou article Cencerrada 1843. El periodista havia trobat la inspiració al docu-
ment, localitzat per l’Eugènia Lalanza, d’una denúncia presentada a l’Ajuntament per la vídua Josefa Plando-
lit la primavera de 1843. Aquella nit tots els veïns i veïnes s’havien aplegat davant la porta de la vídua, casa-
da en segones núpcies amb el nuvi de la seva filla gran, i els havien delectat amb gran rebombori amb una
esquellotada i penjada de burlescos cartells on els havien caricaturitzat, a ell amb banyes recargolades, tot
seguint el costum d’aquells temps que poc després va ser prohibit per l’Alcalde.

46

Eva del Ara Fonseca Pablos

Concertino en do major

Grogenc pel pas del temps, amb lletra d’impremptilla a doble espaiat, esperava l’oportunitat de veure la llum
un document, que emociona per si mateix, testimoni de la repressió de gènere durant la postguerra, i que
ara revifa. Va ser mentre la Victora Palma es documentava pel seu programa Femení i Singulars, dedicat a
les primeres dones de l’Orquestra Municipal de Barcelona. La violinista Rosa Mas, disposant de tots els mè-
rits i un currículum impecable, es presenta l’any 1943 a un concurs-oposició per a la plaça de concertino.
Però poc després presenta una nova sol·licitud anul·lant aquesta petició i demanant encaridament una nova
plaça, per estimar que la seva condició de ser dona pogués ser obstacle a què l’hi concedissin, donada la
circumstància d’haver d’agafar la batuta accidentalment en substitució del director. Finalment va obtenir la
plaça de subconcertino.

47

Hermenegild Giménez i Riera

Departament de Logística i Infraestructures
Gerència de Seguretat i Prevenció

“Us adjunto el microrelat Punt Final que he escrit amb la pretensió d’exposar de
forma literària com es tanca a la nostra organització la llarga relació laboral, en
molts casos tota la vida laboral.
La meva relació amb l’escriptura és intensa però purament funcional, ja que l’ela-
boració d’expedients de contractació i plecs tècnics no permet gaires floritures,
però sí que exigeix grans dosis d’enginyeria lingüística per a travessar l’oceà
legal i econòmic en què naveguem cada dia.”

Punt Final

Algú demana una mica silenci tocant la copa amb una cullereta, i li fa un petit discurs de comiat en castellà,
emotiu, on repassa tots els anys i les virtuts i algun defecte.
Se sorprèn emocionat com se li estreny la gola, en adonar-se que totes les seves tasques i el seu talant no
han passat desapercebuts als seus companys.
Entre aplaudiments una dona li fa 2 petons a les galtes, li dóna un sobre gran i un paquet pesant i molt ben
embolicat.
En obrir-lo apareix una placa de pedra. Carrer d’en Jorge Álvarez. Amb els ulls brillants somriu i els dóna les
gràcies.
Després, obre el sobre i darrere una gran foto seva de jovenet al seu lloc de treball, llegeix les dedicatòries
que li han fet cadascú, algunes convencionals d’altres de sentides.
Hi és tothom, només hi troba a faltar una, la del seu Ajuntament.

48

Rosa Pastor Nicolás

Departament de Registre General
Gerència de Recursos

“L’any 2010 vaig assistir a un curs de narrativa a l’Ateneu Barcelonès i, des del
2014, participo en un taller d’escriptura creativa a Sant Adrià de Besòs que pro-
mou un projecte anual per Sant Jordi en benefici del menjador social de la ciutat.”

Teseu i el registre d’Ariadna

El seu primer dia, en Teseu arriba al Registre General de l’Ajuntament.
- Què es fa aquí? - pregunta.
- Doncs aquí es registren documents des de l’aplicació Ariadna- li diu el cap.
Dit i fet, en Teseu comença a enregistrar el primer document. Introdueix les dades i verifica que tot és cor-
recte... Desa.
En posar el segell amb la màquina de registre, la grapa se li enganxa a la impressora. Emprèn contra les
banyes de la monstruosa grapa una aferrissada lluita. La grapa el fereix, però ell l’aconsegueix treure i salva
el document.
- I ara, què he de fer?- en Teseu queda atrapat en un laberint d’accions contradictòries.
Fins que Ariadna li mostra el camí amb el fil que sempre torna enrere.
Registre efectuat. Còpia assentament.

49

Rosa Martín i Niubó

Departament de Serveis Jurídics
Institut Municipal de Serveis Socials

“Tant si escric ficció com assaig, l’escriptura és per a mi una experiència gairebé
terapèutica que em permet endreçar les idees i processar les emocions. Escriure és
parlar amb mi mateixa i entendre el món, i només de vegades decideixo compartir-
ho amb els altres.”

Com cada matí

Piiiii! 8:00. La Marga passava la fitxa cada matí com un clau. 8:03. Ordinador. 8:05. Cafè. 8:10. Comença la
jornada: agenda del gerent, reunions, signatura, cartes, trucades. Rutina. Avui les companyes es miren.
9:00. La Marga no ha arribat. Tampoc no ha dit res. Que estrany, ella no fa mai tard.
A l’altra banda de la ciutat la Marga no es reconeix. S’ha llevat bé, li agrada matinar, però tot va a càmera
lenta, no ho entén. Encara està amb el rímel i ja son les 7:30. Arribaré tard! Impossible, la Marga no arriba
mai tard. Cafè amb llet. 7:45. Ostres. Asseguda a la cuina fa un glop. Clic. El temps es para i, en silenci, co-
mença a plorar. Per fi, sospira, per fi ploro.
Per quant temps serà la baixa? No ho sap. Té càncer i ha de fer tractament, però pensa que no tornarà mai
més. Això és el final. Com viure sense la rutina que li omple els dies? Com enfrontar-se sola al desconegut?
S’asserena. 10:00. Marga, estàs bé? Silenci. Va directa al despatx del gerent i pica a la porta.

50