La Conxinxina-4

va avançant la dramatúrgia del muntatge. Per tant en la majoria de casos els nostres textos són originals però sí que en algunes ocasions, i per exemple amb Cervantes, en tres ocasions, hem adaptat alguns textos d’altres autors. El procediment d’elecció és el mateix que si es tractés d’un text on partim de zero. Però en el cas de les adaptacions, que normalment són adaptacions molt lliures, partim d’un text on hi ha la idea, el tema que volem desenvolupar i el portem al nostre terreny.
XM: -Els Joglars naixen als seixanta, per tant, ja tenen un bagatge molt més que conegut abans de l’inici d’allò que se’n va dir “la transició”. Barcelona, i Catalunya en general, aplegaven un bon grup de companyies teatrals d’estils estètics aparentment ben diferenciats. Potser elegits per trobar el seu espai propi: Comediants –cercaviles, La Fura (el punk i l’accionisme vienès), Da- goll (els musicals), el Tricicle (el mim), etc. Vosaltres, semblava i sembla, que us diferenciàveu més pels vostres continguts que per raons estètiques (sempre variades i eclèctiques. Creus que hi ha uns trets formals típics vostres o, tal com dieu en la vostra web, tocar el voraviu al poder és el vostre motor o ma- cguffin?
RF: -Nosaltres creiem que el nostre teatre té una estètica i una ètica. La voluntat és arribar a la major part de públic possible però sempre sense allun- yar-nos de la nostra manera d’entendre aquest art del teatre. Això vol dir que no fem un teatre al servei d’un número de públic si no que intentem fer-lo al servei de la societat, moltes vegades expressant allò que ens passa desa- percebut i moltes vegades desvetllant allò que no interessa o no agrada que sigui desvetllat, no tan sols pels poders si no per la pròpia societat .El sentit de l’humor i la sàtira són la base del nostre teatre per entendre o explicar la nostra societat Nosaltres acostumem a tocar temes molt seriosos i fins i tot tràgics però sempre des del sentit de l’humor. El nostre teatre pretén ser com un mirall on et pots veure reflexa’t amb uns trets augmentats. La nostra funció és satiritzar la societat a través de la denuncia dels seus vicis, mentals, morals que afecten al conjunt dels humans.
XM: -Extret de la vostra web: “Des de 1961 el teatre de Els Joglars ha com- paginat dues tendències que rarament apareixen juntes: la recerca fora de qualsevol convencionalisme i la popularitat. Estem acostumats a veure les més interessants experiències de recerca reduïdes sempre a un públic molt minoritari, de la mateixa manera que quan un teatre es distingeix per una notable popularitat, ho és sovint mitjançant fórmules d’una comercialitat grollera. Aconseguir doncs, un alt índex d’audiència amb obres innovadores des del punt de vista de l’estil i els continguts, ha estat la pirueta més singular
50


de la companyia.” Que en penses del teatre (i la cultura en general) excessi- vament subvencionats com la que tenim actualment en aquest país? Yehudi Menuhin diu que és millor invertir els calés públics en ensenyament (de com fer i com gaudir de la cultura) que no en subvencions. Hi estàs d’acord?
RF: -Hem pogut observar al llarg de les polítiques dels diferents governs que la cultura ha estat sempre una cosa secundaria. No es tracta només de subvencionar si no de a quin lloc es col·loca la cultura Per exemple el 21%de l’IVA que s’aplica ara es una il·lustració d’on la classe política col·loca la cultura. Com diu l’Albert “Es pot viure sense art, com també es pot viure sense estimar, sense viatjar, sense conversar e inclús sense pensar. Certament l’art pot ser prescindible per molta gent però no sense conseqüències per la societat”
XM: Potser, a diferència d’altres grups teatrals, vosaltres no heu fet mai (que jo sàpiga) abús de les noves tecnologies ni ser propensos a fer mogudes multitudinàries. Algú fins i tot ha dit que sou (tot i les generalment reco- negudes innovacions escèniques i estar voluntàriament allunyats de conven- cionalismes) bastant clàssics el fons (la qual cosa no em sembla, a mi, gens pejoratiu). Que en creus d’això?. Una altra, dins de la mateixa línia estètica. Tu vas entrar desprès de l’Olimpic Man Movement (recordo perfectament, jo era molt jove i un fan rabiós de Miró, com uns actors vestits com jugadors de futbol americà, en patins, pintaven un quadre) però has interpretat, ni més ni menys que a Dalí. Que en penses, més que del personatge, de l’artista?
RF: -Nosaltres sempre hem entès que el teatre és l’art de l’actor i tot el que aparegui a escena ha de contribuir al joc de l’actor, mai l’escenografia ha de tenir més importància ni rellevància que l’actor. Això no vol dir que els nostres espais escènics siguin simples Intentem i ens barallem fins que no aconseguim el resultat de fer que allò que és complex a l’espectador li sembli senzill. Per nosaltres els espais escènics són molt importants i a vegades molt complexes de mecanismes. Tenen un segell propi i realment en moltes oca- sions hi hem incorporat noves tecnologies Ara, sempre ens hem allunyat del que a vegades considerem parcs temàtics. Creiem que el teatre és l’art de la suggestió i així entenem també les nostres escenografies. Preferim una seda blava per recrear un mar que aigua de veritat
XM: Heu fet també incursions a d’altres arts, a més de les plàstiques, com la música (recordo una representació dels Virtuosos de Fontainebleau a La Fuliola, Catalunya profunda o n’hi hagi, vora el meu poble, Ivars d’Urgell). Darrerament la cuina s’ha considerat com a tal (i com a representant mundial
51


del país). Tu vas fer un gran Mestre Rada?. Creus que les arts s’han de mante- nir sacralitzades, s’hi ha d’ironitzar o, com es fa ara, s’han de banalitzar fins considerar artistes a Messi o a l’Adrià?
RF: -Realment actualment hem banalitzat les arts col·locant al lloc que li correspon a les arts a qualsevol disciplina Quan tot pot ser art, en quin lloc queda l’art?
XM: Vosaltres, els Joglars, heu fet diverses incursions en altres medis, com el cinema o la televisió (tot i estar vetadíssims al TV3 pujolià i a la TVE az- nariana), en aquest mitjà vàreu fer grans programes (jo recordo, quan encara no hi havia aquella maquinària infernal que es deia el club supertres i només veiem televisió en català a la 2, els terres d’escudella i la Odisea), “Som una meravella” o “Ya semos europeos”. També al cinema heu fet coses com a grup (Buen viaje), d’altres individualment (Com els Soldados de Salamina, etc). A d’altres països hi ha la tradició que els grans artistes shakespearians, fan aparicions a pel·lícules més comercials (de l’Star Wars al Harry Potter) per dignificar-ho una mica tot plegat. Aquí no sé si hi ha massa barreja: com us heu sentit o et sens tu fent cinema? Es un mitjà que t’interessa per a futurs projectes?
RF: - Evidentment Joglars és una companyia de teatre i el Teatre és el nos- tre art. De totes maneres en la nostra trajectòria la televisió ha estat també un mitjà on ens hi hem sentit molt bé i on crec hem creat un segell amb la marca de la companyia des de “Som una meravella” al “Orden Especial” o “Vaya día”...Tenim molt clar que el nostre és un llenguatge teatral, però tant la televisió com el cinema són mitjans que no descartem i que quan tenim l’oportunitat de crear en aquests camps ho fem sempre també des del nostre llenguatge de crítica i sentit de l’humor. En el terreny personal sóc també carn de teatre i l’escenari és el meu espai natural com actor. Però sempre he tingut ganes de compaginar el teatre amb el cinema, és un mitjà que sempre m’ha atret i que sempre que tinc l’oportunitat per combinar-lo amb les gires de Joglars o amb alguna pausa no la deixo escapar. A més he tingut la sort de començar en el cine amb un home com el David Trueba, qui va confiar en mi des del principi.
XM: Tu has representat a grandiosos personatges catalans (la Trilogia), tal com diu, contrapesos necessaris en aquest rocambolesca política pàtria, i també d’altres d’espanyols (el generalíssim, per exemple). El vostre director honorari, l’Albert Boadella, és també un personatge prou important i polè- mic. Et veuries amb cor d’interpretar-lo en un futur en alguna obra de teatre? Quina és la funció (o influència) actual de l’Albert amb els Joglars?
52


RF: - L’Albert ha estat el meu mestre. Ell m’ha ensenyat tot el que sé d’aquest magnífic ofici, una manera d’entendre i de fer teatre. És un amic amb qui he recorregut 33 anys de la meva vida i amb qui estic en contacte tant com puc. Ha confiat en mi com a actor i ara com a director, una responsabilitat molt gran, tenint en compte que l’Albert ha dirigit aquesta companyia, la com- panyia privada més antiga d’Europa, durant més de 50 anys, que ha escrit més de 40 obres, moltes de les quals publicades a càtedra i que s’estudia a les universitats de tot el món. Un gran i irrepetible artista que segurament, com passa amb els grans, serà molt més reconegut amb el pas del temps. Segura- ment el nostre país haurà tingut un Pla, un Dalí i la sort de tenir un Albert, tant necessari, per explicar la realitat que ens ha tocat viure.
XM: La situació política i social catalana és gairebé valleinclanesca, teniu previst fer algun projecte sobre el tema, o encara és massa tou o massa calent? Quin altres projectes tens, escrivint, per exemple?
RF: - Actualment estem de gira amb el nostre últim muntatge “Vip” que vam estrenar el setembre del 2014 al Teatre Principal de Saragossa, que ha passat èl CDN al maria Guerrero i que després de recórrer tot Espanya arri- barà fins Alemanya. Evidentment ja estem pensant en el nou muntatge però encara està en un estat molt embrionari. Sobre escrits al marge de la com- panyia, segurament per deformació professional, sóc un apassionat de l’ob- servació I sí tinc coses al cap, una historia sobre una sèrie de personatges que viuen en una masia a prop d’una carretera, uns personatges on sembla que el temps s’hagi aturat i el que canvia són tots el cotxes, camions, ciclistes que passen per la carretera ...
XM: Quines tres preguntes hauria d’haver fet un reporter menys maldestre i amateur que un servidor i que a tu t’hagués agradat contestar?
RF: - Podria dir que has fet quasi totes les possibles preguntes que es poden fer.
53


ENTREVISTA A JUAN MARGALLO
ARMANDO DORREGO
fotografies: A.D. i el cambrer del Pryce
Juan Margallo (Cáceres, 1940), es un icono viviente de nuestro mejor teatro in- dependiente y un pionero de la escena española. Este hombre, curtido en mil ba- tallas, llegó a Madrid procedente de su Extremadura natal para hacer del arte de contar una estrategia contra el poder, contra el sistema. Se la jugó y ganó. Ganó una vida plena, reconocida y vital. Vencedor de mil batallas, incluso las que perdió y que hoy en día sigue siendo un referente en el teatro nacional.
Ganador de dos MAX por su trabajo como actor, fue galardonado con la Me- dalla de Oro al mérito en las Bellas Artes. Fundador entre otras cosas de las míti- cas compañías Tábano, El Gallo Vallecano, El Buho y Uroc Teatro, fue también director del Festival Iberoamericano de Teatro de Cádiz durante seis años. En sus comienzos trabajó bajo las órdenes de José Luis Alonso, Miguel Narros, Luis Es- cobar, José Tamayo entre otros y fue discípulo de William Layton. Ha hecho cine
54


(más de veinte películas), TV, montajes teatrales de todo tipo, “Happenings”... Pero su mejor premio se lo dio la vida, con la que apostó siempre por hacer lo que le daba la gana (o casi siempre), aunque al poder o a la censura no les gustara lo que hacía. Casado con la también excelente actriz Petra Martínez, son un ejemplo de esas parejas de las que hay pocas y cuando trabajan juntos, como en la reciente obra del propio Margallo, “Chimpon”, que hicieron este mismo año en el teatro Valle Inclán de Madrid, los talentos se disparan y las complicidades se aúnan para dar lo mejor del teatro en estado puro. Hoy en día, es un privilegio para todos que siga en activo y dando fruto de su conocimiento, su saber hacer, su gracia y su talento.
Nos conocemos desde hace tiempo y antes que nada, ya le advertí (él ya lo sabía), que yo no era periodista, pero que quería entrevistarle para la Conxinxina -¿Y eso que es...?-. Le explique un poco por encima lo que es este grupo de locatis por la cultura y su respuesta fue que me invitaba a desayunar y que si quería charlar, charlaríamos un rato, pero como dos amigos. Todo un privilegio, de este hombre de 75 años ya, que no para de trabajar y que siempre anda ocupado de acá para allá, con colaboraciones, montajes propios, escribiendo textos, viajando por todo el mundo... Así que me fui a verle y desayunamos y charlamos juntos, como es- taba prometido.
Nos vemos en la cafetería Pryce de Madrid, cerca de la glorieta de Pirámides, junto al campo del “Atleti”, barrio de Juan Margallo. Te con limón para mi y “con leche” y tostadas con tomate para Juan. Una mesa circular en un rincón de la ca- fetería y un ambiente de desayunos y clientes habituales en una fresquita mañana de noviembre madrileño.
Armando Dorrego - Hay muchísima gente que te conoce, porque tu talento se manifiesta desde hace muchos años. Prácticamente, desde tus comienzos, has es- tado en la vanguardia del mejor teatro que se hace en España, pero a mi me gusta- ría saber cómo estas a día de hoy, como es Juan Margallo hoy...
Juan Margallo. – A veces es difícil saber cómo está uno en el día a día. Falta pers- pectiva para verse en el momento... Antes era muy crítico y muy radical con mis opiniones sobre el teatro. Tengo que recordar a un maestro que tuve, el americano William Layton que cuando iba a un ensayo y le invitábamos , él decía “¿Cuántos días quedan...?, ya que no era lo mismo si el estreno era al día siguiente o quedaba un mes. Porque él lo que decía era que lo importante era hablar sobre aquello que tenía arreglo, que valiera para algo. Cuando nos ponemos muy críticos (o me po- nía crítico en aquella época), era como para demostrar que yo sabía más que nadie y que tenía muchos conocimientos de teatro. Pero el acto de humildad verdadero
55


es pensar que no soy yo el que se tiene que lucir, si no que son ellos. Es decir, ver en que puedo ayudar para que las cosas salgan mejor... En ese sentido creo que he cambiado. O sea, yo no voy ahora a ningún estreno a decirle al actor o al di- rector “vaya mierda”. A mis amigos, si no quieren oír, no les digo nada. Y si me preguntan y quiere conocer mi opinión, quedo con quien sea unos días después y hablamos largamente para ver en que puedo ayudar o mejorar... En ese sentido creo que he cambiado un poco de esa radicalidad un poco absurda.
AD - Como es Juan Margallo de verdad ¿Hay muchos Juan Margallo...?
JM – Claro que sí. Uno tiene una tendencia a ser o mostrarse de una manera determinada. Pero cuando estudiamos el teatro, te das cuenta que todos tenemos “de todo” dentro. Por ejemplo, cuando estudias un papel de un asesino, tú no has matado nunca a nadie, pero cuando estudias a fondo el papel, puedes acabar comprendiendo y sintiéndote como ese asesino. Ahí ves que en realidad y aunque sea en potencia, un hombre puede ser cualquier cosa, lo llevamos todo dentro...
AD – Hablemos de otra cosa. Porque te decidiste a hacer teatro ¿fue vocacional o como tantas cosas de la vida, fue una casualidad?
JM – Yo entré en el teatro por golfante y además por casualidad. Yo era muy mal estudiante Tuve que presentarme cuatro veces a reválida de cuarto. Con 15 años, mi padre me metió en el ejército, como educando de banda, pero el mundo castrense no era lo mío. Luego mi padre me convenció que podía estudiar y volví a los estudios, aunque seguí a empujones. Me escapaba del colegio, no iba. Mas tarde conocí a un ilusionista que se hacía llamar Carneopol Tercero (cara de pi- llo). No me enseñó nada, pero empecé a actuar con él de “partener”. Seguí con mis aventuras. Me escapé de casa dos veces... Era culo de mal asiento. Empecé a imitar a Gila y después seguí haciendo juegos de manos yo sólo. De hecho, todavía hago juegos muy buenos. Me llamaba “El Profesor Marcus” (risas). Y esos fueron mis comienzos. Actuaba en fiestas benéficas, sin cobrar, por supuesto, y a partir de ahí empecé a hacer obras de teatro con lo único que había entonces, que eran Acción Católica y la Falange, porque eran los únicos que tenían sitios para jugar al ping-pon, al billar... Al poco tiempo, formamos un grupo de teatro. La primera obra que hice se llamaba “Militares de Paisano”. Después de suspenderme cinco veces en reválida de sexto, logré entrar en la Escuela de Peritos Industriales de Bé- jar. Como somos nueve hermanos, mi padre pidió el traslado a Madrid porque no podíamos estudiar todos los hermanos en Bejar, pero en cuanto llegué a Madrid, dejé la escuela de Peritos y me fui a la Escuela de Arte Dramático. Mi padre se en- fadó muchísimo conmigo y estuvo sin hablarme durante muchos años. Es más, no fue nunca a verme al teatro hasta Castañuela 70 y ni siquiera estoy seguro de que
56


fuera, porque creo que fue de incognito. Me presenté a los exámenes en la Escuela de Arte Dramático pero no me calificaron porque como tenía mucho acento ex- tremeño, no pronunciaba bien las eses y alguien del tribunal me dijo “No es que lo hayas hecho mal, es que no te hemos entendido nada...” (muchas risas) Aunque mis inicios en el teatro “de verdad” fueron “por pesao” (mas risas).
Pedían un acordeonista y yo iba. Yo tocaba la guitarra y aunque pedían acordeo- nistas, yo me presentaba... Pedían un malabarista, yo iba.- ¿Usted sabe hacer ma- labares? No, no sé, pero sé hacer juegos de manos... - Así que tampoco me cogían. Total, que cuando José Luis Alonso, que era el director del María Guerrero, fue al teatro, me conoció y me dijo “- ¿Tú eres aquel pesao que se presentaba a todo...? - Si, soy yo” Y ahí, me cogió. Me dio un papelito en una obra con dos frases y ahí empecé yo (cara de nostalgia divertida)
Volviendo a tu pregunta, efectivamente, las cosas más importantes de la vida, te vienen por casualidad. Yo estoy aquí, porque la vida aquí me ha traído sin saber muy bien cómo y eso hace que te plantees que no se puede estar seguro de nada. Ahora,me gustaría aumentar una cosa a la casualidad. Yo cuando tenía 15 años, me compré un libro que se llamaba “Como tener novia en 10 días”. Y recuerdo el primer consejo que daba, que parece muy tonto, pero que es importante y a veces se nos olvida. Decía “Para tener novia, lo primero que hay que hacer es buscarla”. Parece obvio, pero hay gente que quiere tener novia y no la busca... Así que a la casualidad hay que aumentarle el querer una cosa de verdad y poner los medios para que algo ocurra... Porque si no, a casa no te van a venir a buscar...
AD - ¿Es el artista el que debe descubrir estas cosas...?
JM - Claro que si. Ahora bien, si no hay un público, su trabajo no vale para nada... Si haces tu trabajo en el desierto, poco sentido tiene... Por un lado, está el artista como creador y comunicador fundamental, pero también es necesario el público. Para eso es preciso que en el país se den las circunstancias para que la gente pueda ir al teatro, a ver una obra de arte o lo que sea. Ahí juega un papel importante la política. Tienen que haber sitios para poner en comunicación al artista con el público...
AD – Hablando de otra cosa... ¿Cuál crees que es la vinculación entre Artes Escénicas y Artes Plásticas?
JM- Esta vinculación es muy variada... En un monólogo, donde un actor puede hacer su representación con una simple bombilla, hasta obras en las que la pin- tura tiene una gran importancia. Hubo momentos en el teatro en que todo eran telones de fondo, decorados, ambientación... y en esa época, esto tuvo una gran
57


influencia en el teatro... Otra aportación de las Artes Plásticas es lo que en teatro llamamos “atrezo”. Una mesa, una silla, una escalera, unas paredes con diferentes volúmenes... El teatro colabora mucho con pintores, por ejemplo, yo concreta- mente trabajo mucho con “El Roto”. Al principio todo esto era más complicado porque teníamos que ir a sitios donde no teníamos muy buenas condiciones... Por lo que a veces para tener un simple telón, tienes que encargar “un peine” del que se pueda colgar algo y a veces eso tan básico no se podía. Te hablo incluso de los tiempos de “Tábano”, ya que no teníamos estas posibilidades que hay hoy en día. Con Tábano, teníamos que ir a un centro cultural pequeño, a otro grande, unos tenían para colgar, otros no... Pero si se puede aprovechar, la pintura, las artes plásticas, son fundamentales para el teatro, es ideal poder mezclarlo todo...
AD - ¿Has hecho teatro en la calle?
JM – Si, claro, bastante... De manera independiente o con el Gallo Vallecano, por ejemplo. En los años 60 y 70... En una ocasión hicimos una obra que se lla- maba “El Retablillo de Don Cristóbal” y la primera parte era de circo. Yo por fin, había aprendido a hacer juegos malabares y el que hacía de malabarista se puso enfermo y me quedé yo haciendo el papel... Con Petra hacíamos “Zorrita Won- derful“. Era un zorro de esos que se ponen de adorno por el cuello. Ella se movía y hacía que era como una domadora. La gente se reía mucho... La hacíamos saltar a través de un aro, subir peldaño a peldaño una escalera... Decía yo un texto muy bonito “En nuestra pista de maravillosos colores, venida expresamente desde las peligrosas selvas amazónicas la sensacional y surrealista domadora de animales salvajes, Pepita Wonderful que con su tilde de zorra amaestrada nos deleitará con su bonito y delicado número de penetración y adiestramiento”. Eso lo hemos he- cho muchas veces en la calle. (sonrisa nostálgica) También hicimos una cosa que se llamaba “El Pasagallo”, que era una cosa muy bonita. Hicimos también cinco obras para niños que eran muy especiales, con cinco escenarios diferentes que al final se reunían. Había uno que se llamaba “Salvad a las ballenas”, otra “La fiesta de los varones” Era impresionante, pero no se ha vuelto a hacer porque era muy caro y nosotros lo hacíamos a costa de no cobrar. Éramos muchos actores y técnicos y lo hacíamos en El Retiro pero hacían falta muchos medios y mucho espacio. Era como una aventura. Los niños tenían que descubrir claves, pistas, mapas... Ahí encontraban a un ciego que les decía que tenían que cerrar los ojos para oír una campanilla. Al final se encontraban en “Nortumbría”, donde estaba el genio y aparecía el Caballero Negro que era el culpable de la guerra y todo era para que se acabara con la guerra... (cuenta la historia moviendo las manos ampulosamente)
AD – Es difícil el teatro Impro, yo estuve haciéndolo más de un año...
58


JM – Si, es muy difícil. Pero cuanto más difícil, mejor. Porque hay veces que dices ¿y ahora por donde salgo...?
AD – Si, claro, cuanto más difícil, también puede resultar más divertido... ¿Crees que al artista tiene la obligación de buscar una expresión distintas, de bus- car algo diferente de lo que se ha hecho hasta el momento...? ¿O debe ser muy respetuoso con la tradición ortodoxa?
JM – Es imposible ignorar lo que hay y lo que ha habido antes, pero lo que hay que hacer es aportar un aire personal a “la cosa”. Aunque realmente no se parte nunca de cero. Y eso vale para todo, para cualquier artista. Todos tenemos in- fluencias por lo que resulta prácticamente imposible hacer algo que sea personal pero sin influencias de nadie. Puede haber gente tan genial como Picasso que pue- de inventar cosas, pero también hay gente que es más “artesana” y que puede ser muy interesante también... Ahora el deseo está siempre con aquello que decimos que el arte es un punto de vista “particular” y de ahí surge el estilo.
AD – Tú crees que el Arte tiene de algún modo que espolear el futuro, despertar las cosas que están un poco oscuras
JM – Todo aquello que iluminas con lo que has aprendido, te vale luego para vi- vir. En la obra que nosotros hacemos (Chimpon) te sitúa en un espacio algo difuso un poco antes de morir. Parece que habla de la muerte, pero no, en realidad habla de la Vida. Que te ayude a vivir mejor, el saber, el darte cuenta, el ser consciente que te vas a morir
AD – Esa es una visión bastante Zen...
JM – Puede ser... Hay que vivir pensando que nos vamos a morir, pero tampoco hay que estar dando el coñazo... Por otro lado, si te obsesionas con la muerte te puede entrar una depresión o caer enfermo... (sonrisa socarrona). Yo por ejem- plo, tengo una cierta prevención a la muerte. A mí no me gustaría morirme. Esa sensación de desaparición, no volver a ver a los amigos, a la familia... Aunque también sé que hay gente que le da lo mismo... De todos modos, no es que este todo el día pensando en la muerte pero si que la tengo presente...
AD – Hablemos un poco de cine... Uno de tus últimos trabajos fue la película “Noviembre” que dirigió Achero Mañas. La vida como el teatro, el teatro como la vida. Me llamo mucho la atención el planteamiento con ese mismo personaje que hacen por un lado los actores jóvenes que viven los hechos, como Oscar Jaenada,
59


Ingrid Rubio, Juan Díaz, etc. y por otro los actores veteranos que son los mismos personajes pero dando la versión de lo ocurrido unos años después. Entre estos ve- teranos están gente como Amparo Baro, Juan Diego, tú mismo... ¿Cómo vivisteis esa confrontación de veteranos y jóvenes...?
JM – Interesante. El trasfondo era lo que nosotros hacíamos, pero creo que no está bien reflejado del todo lo que hacen los protagonistas... Lo que plantean en la película, es un poco irreal en el sentido de que en lo que nosotros hacíamos no había tantos medios, no se podían hacer tanto montaje. Había que salir co- rriendo, porque la policía te detenía y no se podían hacer esos grandes montajes. Creo que esa película está un poco “recreada”. En los “Happenigs” que noso- tros hacíamos en el metro, por ejemplo, siempre teníamos que salir corriendo... Montábamos una historia con un personaje en un bar en el que lanzábamos un manifiesto y nosotros (el resto del grupo) íbamos de apoyo, haciendo de clientes anónimos de ese bar. En el manifiesto decíamos con grandes voces -“Atención, el teatro ha muerto”- Entonces el camarero lo quería echar y nosotros le decíamos -“no, hombre, no. Déjele seguir que esto es muy interesante. Que se exprese...” Esto era en tiempos de Franco, imagínate. Pero no, no teníamos muchos medios (mirada de nostalgia).
AD – Pero vosotros, igual que en la película, hacíais lo mismo...
JM – Si, si, claro. El espíritu era el mismo... Lo que pasa es que teníamos menos medios que en la película. Teníamos amigos que hacían un Happening en la puer- ta del Museo del Prado. Vi al director de ese “happening” y le pregunto -“¿Qué tal ha ido la obra” - y me contesto “ -¡Un éxito! ¡Cinco horas en comisaría! -. Al cabo del tiempo, volví a encontrar a los amigos que hacían lo del “manifiesto” y les pregunté qué tal iba el asunto...- “Mal, muy mal... Lo hago con el argentino y está muy gordo. Lleva un acordeón que pesa 28 kilos y claro, lo cogen siempre...” (risas)
AD – Ves continuidad en el trabajo de la gente joven con relación a lo hacíais vosotros hace unos años?
JM – Si, sin duda. Sigue el espíritu en todo lo alto. Lo que ocurre es que hay tanto. En Madrid podía haber 5 o 6 grupos, Goliardos, Tábano, Tei... Y ahora mismo pueden haber fácil 200 grupos.
AD – Para terminar, ¿Qué te parece la situación actual con el tema de la inde- pendencia de Catalunya?
60


JM – Estando a favor de que se pueda hacer un referéndum en unas condiciones determinadas, me parece una locura que se pueda ganar con un 51% una cosa de esta importancia... Con las propias leyes catalanas y sus reglamentos, que para cambiar el Estatud necesitan tres cuartas partes, que quieran hacerlo así, me pare- ce un absurdo total, no tiene sentido... La gente de izquierdas, en muchos casos, quieren ser “lo mas”, pero... Si a eso le sumas el desastre de gobierno a nivel na- cional... Esa consulta habría que hacerla bien hecha, de una manera garantizada, sin trampas, con debate, hacerla bien, y habría que llegar a un acuerdo de un tanto por ciento mínimo para sacarla adelante... Me parece que lo están haciendo fa- tal; los partidos nacionales y los catalanes... Creo que no es el momento porque además todo esto puede ser muy peligroso y puede desembocar en no se sabe dónde... (con cara de auténtica preocupación) Recuerdo los grupos de teatro que había en Yugoslavia. Eran los más modernos de Europa y de la noche a la mañana se armó la que se armó... Aquí me parece que hay mucha gente que está deseando que pase algo para poder armarla... Hay que tener mucho cuidado y no hacerlo “a las bravas” que es como se está haciendo. Para mí, está claro que si hubiera una gran mayoría que lo quisiera, habría que hacerlo, pero así... El mayor agente del nacionalismo es Mariano Rajoy y por otro lado, Mas y Pujol resulta que ahora son independentistas... (risa sarcástica)
Damos por terminado nuestra charla-desayuno y Juan que sigue siendo muy generoso, no me deja pagar. Batalla habitual entre madrileños y más si son amigos – Quita, - que estas en mi barrio...- Eso basta para que desista en mis intentos de pagar. Ya en la puerta y después del abrazo de despedida, todavía me cuenta su última visita a un teatro...
JM - Por cierto, el otro día estuve en el teatro, una obra de Fermín Cabal, “Tejas verdes”. En la sala “Nueve Norte”, en Noviciado. No solamente la obra, la direc- ción, la interpretación... Es fantástica... Vete a verla ¿eh...?.
AD – Si tú me la recomiendas, no dejaré de ir...
JM - Oye, que voy “pa” La Latina, si quieres te acerco...
AD - No, deja, que voy “pal otro lao...”
Y me voy calle abajo en busca del castizo metro pensando una vez más “Que gran- de es Juan Margallo y cuanto sabe de teatro y de la Vida...”
61


DE PARAULES I PREGUNTES
MERITXELL CUCURELLA-JORBA
il·lustració: Benxamín Álvarez
62


L’any 1972 la cantant Mina estrenava, amb l’actor Alberto Lupo, una cançó dramatitzada que faria furor en els anys a venir i fins als nostres dies. Hi deixava anar els infinits matisos de la seva veuassa, la desmesura feta comèdia d’un ulls pintats amb un negre excessiu i lleugers i continuats moviments de cap fets amb un cert menyspreu. Dos rostres en blanc i negre per dir aquest diàleg cantat que són paraules i molt més que paraules. Música? Poesia? Tea- tre?
“Caramelle no ne volgio più”, diu Mina, esgotada. Tot plegat, un feliç punt de partença per a un article que serà un enfilall de preguntes. De caramels tampoc en volem.
Era també l’any 1972 quan l’immens i incommensurable Samuel Beckett va escriure un breu monòleg per a una boca que parla que porta per títol “Not I” (“Pas moi”). Un fons negre per a una boca que parla mentre no actua: diu. Un algú que va dient que no és pas ella, la veu que parla, la protagonista de la història que explica. Una veu que no té sexe, o els té tots dos, que crida i torna a cridar i ens interpel·la alhora que s’interpel·la en un anar i venir constant pel seu dir-se i el seu dir-nos a una velocitat impossible de seguir per a una ànima que busca lentament un què, un com i un quan en l’ara de la recepció. Esquizofrènia? Translació dels equilibris que pot fer una ment per tots els racons del seu pensament? Teatre només de la veu? Només de la paraula? Una nova forma de? Deixar oberta la possibilitat que un text escrit per ser executat en un teatre es pugui obrir a altres formats, com, en aquest cas, el televisiu o cinematogràfic? I on l’hem deixat aquell teatre només de la veu, només de la paraula, que era el teatre radiofònic?
Als anys 70 es va viure a Catalunya una eclosió del teatre de cos i de carrer en contraposició oberta al teatre de text i associat a uns espais d’exhibició concrets. Es vivia en un context de prohibició lingüística i les seves eren unes propostes per a un veritable teatre independent que s’autogestionava, treba- llava en equip i incorporava noves disciplines artístiques al llenguatge teatral. Un tipus que creació que teòricament volia obviar les subvencions, ¿per què obviar-les era la manera més legítima per dur a terme una revolta teatral i existencial alhora o bé perquè aleshores com ara ja érem uns quants els qui pensaven i pensem que la política de subvencions idiotitza la cultura? Amb o sense ajuda econòmica vinguda de fora,
¿calia cremar totes les dramatúrgies o les dramatúrgies a partir d’aleshores
63


havien de créixer lluny d’un text susceptible de ser convertit en literatura? Cada època fa foc nou de l’època anterior? Anàvem tard? Anàvem massa d’hora? El context polític i per tant cultural que es vivia a Catalunya als anys setanta només permetia revoltes, teatrals i no només teatrals? Nous espais de representació? Nous públics? Noves formes escèniques? Seríem on som si no ens hagués precedit en la nostra tradició aquest teatre independent que es va dir Els Joglars, Els Comediants i Dagoll Dagom o La Cubana i La Fura dels Baus? Totes aquestes (i altres) companyies van venir per quedar-se i van tenir fills, i aquests fills, legítims o no, ¿són els artífexs de les noves novíssimes for- mes teatrals? Qui són? On són?
El programa Tria33 va emetre recentment un reportatge que portava per títol “Què seria de l’aigua sense els límits del got?” dedicat a les noves formes teatrals i als qui, segons ells, són els renovadors del teatre català. Es diuen Agrupación Señor Serrano, El Conde de Torrefiel, Insectotròpics, Kamcha- tka o Companyia Roger Bernat. Un molt bon documental televisiu escrit i dirigit per Júlia Bertran on s’utilitza l’aigua com a metàfora i l’excés com a invitació a la rebel·lió. Una piscina plena d’esquerdes i una dona grassa (l’ac- tiu Itziar Castro) que s’hi vol banyar amb banyador i s’hi repensa i se’l treu mentre sentim en off la veu falsament innòcua d’un trencador com Roger Bernat: “Jo crec que l’art ha de generar un abisme entre allò que s’explica i l’espectador.” I tot s’esquitxa d’aigua, els gots, els llibres, les pomes, el pecat.
Àlex Serrano diu que trasllada a l’escena la virtualitat i la fragmentació del seu dia a dia. Internet, vídeo, música, realitat no complaent. Són “les noves formes d’entendre la construcció del discurs escènic”, diu Xavier Albertí, vi- sionari director del TNC. Amb aquests nous materials de partença, oblidem ja per sempre el text dramàtic i/o la concreció del text? Juguem amb l’atzar? Amb l’abstracció del moviment? Dubtem de tot i de la peça mateixa? I su- perat l’estat del m’agrada-no-m’agrada, ¿arribem al m’interessa-no-m’inte- ressa perquè qüestiona-no-qüestiona? O potser no cal qüestionar-se res sinó sentir-ho, però no des de la nostra parcel·la més intel·lectual, sinó des de l’estómac. Com és que el 75-90% de l’activitat de moltes d’aquestes com- panyies teatrals es desenvolupa lluny de les nostres fronteres? Estigma etern de polítiques conservadores? Encara polítiques conservadores? On és l’error? Qui el perpetua, aquest error? Una mala gestió cultural des de la base, des de l’escola i, per tant, des de la societat? Qui la genera la desconfiança cap a tot allò que és innovador i trencador? Els creadors? Els espais d’exhibició, siguin
64


teatres o no? O el públic mateix? El públic vol veure propostes innovadores i trencadores o prefereix seguir instal·lat en la seva comoditat de no qüestio- nar-se res i anar a veure allò que ja sabia que voldria anar a veure, des d’un anquilosament mental total?
“Esta obra es para el teatro pero para dentro de muchos años. Hasta enton- ces, mejor que no hagamos ningún comentario”, són paraules del dramaturg i poeta Federico García Lorca que fan referència a El público, una de les peces que van flirtejar amb el surrealisme i que s’emmarcaria en el teatre impossible si és que realment existeix un teatre impossible. Va escriure aquest text entre 1929 i 1930, segurament entre Nova York i L’Havana. Lorca no va mai veure aquesta obra seva estrenada, però el seu text va quedar escrit, i des de finals dels anys setanta fins a l’actualitat directors d’arreu han gosat jugar al joc de portar-la a escena. Ara mateix, i sense anar més lluny, Àlex Rigola al TNC. Si Lorca no hagués cregut, malgrat la difidència que en el fons sentia envers els temes i les formes del seu text (tenint en compte el context social del mo- ment), en la força de la paraula i, per tant, no hagués posat per escrit la seva criatura dramàtica, avui no podríem seguir representant-la. “El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse, habla y gri- ta, llora y se desespera”, segons Lorca. Però perquè aquesta poesia es pugui aixecar del llibre fa falta el llibre, ¿o tornarem a voler obviar el teatre entès com a literatura dramàtica? I obviarem, així, l’encomiable i romàtica tasca de qui hi ha cregut i de la creença n’ha fet referència? Per què qui a dia d’avui pot negar la importància que té a casa nostra la col·lecció de textos teatrals d’Arola Editors? Potser no cal esperar a dir que el millor autor dramàtic per a un director és el mort, el que ja no piula, ¿preferim aniquilar-los d’entrada? Per què cap sala i/o companyia s’ha atrevit a dur a escena el llibret escrit i publicat de Tirant lo Blanc la, o La perfecció és feixista, o La construcció del socialisme, de Carles Hac Mor i Ester Xargay? Per què hem d’executar un teatre ancorat a la realitat? Per quan un teatre sense raó? I per quan un tea- tre popular, d’accés popular? Poden conviure diferents tipus de teatre en un mateix ara i aquí, canviant i divers? Són capaces de ballar la mateixa cançó tradició i innovació? Volem cremar-ho tot o hem entès que l’aigua no crema? I el teatre del futur, qui l’escriurà?
Preguntes, preguntes, preguntes. Per què, tantes preguntes? Els caramels ens fan malbé les dents?
65


66


SINESTESIA SENSE ANESTÈSIA
ENTREVISTA A GORKA BENÍTEZ
XESCO MERCÉ
il·lustracións: Jaime Burton
fotografia: Xavi Creus (“El Bruce Willis de la Verneda”)
Coincidimos en El Foro, un restaurante de buena carne argentina y otras delicias gastronómicas que es, a su vez, una cava de jazz, como las de antes. Además está justo a la vuelta de la esquina de donde yo viví la mayor parte de mis años de estudiante, en el ahora irreconocible e irrecuperable Born. El local lo codirige un viejo amigo, Xavi Creus. Seguramente han sido él y el destino quienes hicieron coincidir la fecha de inauguración de la exposición que yo presento ahí (“Borntubialaif”) con el ciclo de conciertos Bcn Gin Jazz Foro, que él abrió, en formato trío (con Dani Pérez a la guitarra y David Xirgú a la batería). Ese día le conocí. Escuchamos el concierto boquiabiertos con los ami- gos que vinieron al vernissage, algunos reconocidos amantes e intérpretes (algo más que amateurs) de esa maravillosa música, además de contar con la visita inesperada de grandes colegas artistas recién llegados de Lyon.
Volví, por supuesto, con mi hijo y unos amigos suyos, a la par que alumnos míos, con los que he tocado varias veces durante los últimos años. Un guitarra y un saxo que apuraron hasta la última gota del segundo concierto, mucho más experimental e hipnótico, en formato dúo con el gran, grandísimo Xirgu. Repetí otro día solo, aprovechando que vine al barrio para entrevistar a Koichi. Tocaba con toda la banda, con el trompetista Juan de Diego, en quinteto (Pere Loewe, Caspar T Charles, Carlos Falanga, Joan Monné). Hoy he reincidido, again. Hemos coincidido en la terraza, dónde él suele aparecer, con su pode- rosa estampa, para fumar un poquito. Le propongo el tema de la sinestesia, de la cual ya había prevenido a inefable Xavi, quien, como era de esperar, no le ha dicho nada a Gorka. Acepta enseguida. Nos sentamos bajo los parasoles superfluos a esa hora y lo que tenía que ser un juego melódico-cromático se convierte en una conversación en toda regla (interrumpida, como recoge la grabación con el móvil, por colegas que van pasando y saludan, por músicos que van llegando y preguntan y por Xavi, siempre divertido y querido), la cual tendrá que concluir para que el espectáculo comience.
67


Gorka no debería necesitar presentación, pero bueno. De Bilbao, como no. Del 66. Estudia en el Conservatorio de allí, después en el de Badalona (en el 89), después en el Taller de Músics y, gracias a una beca de la Diputación de Bizkaia, en el Harbor Performing Arts Center i la Mannes School of Music de Nueva York. Ha recibido un montón de premios, individuales y grupales: mejor disco, mejor saxo tenor, mejor grupo... La lista de la gente con los que ha tocado, de aquí y de todas partes, es interminable: De Diego y Xirgu, por des- contado, Emilio Solla, David Mengual, Carme Canela, Miguel Blanco, Chano Domínguez, Jerry González, Ethan Winoground, Phil Woods, Randy Brecker, Arthur Kell, Ethan Winogrand, Ben Monder o sus queridos Guillermo Klein y los guachos. Ha hecho numerosísimas incursiones en otros estilos musicales, como lo corroboran sus trabajos con Aikiko Pavolka, Chicuelo, Paco Ibañez, Omara Portuondo, Martirio o Pascal Comelade. Es, a mi modesto entender, el más grande saxofonista actual de aquí y de buena parte del extranjero. Y si no me creéis, escuchadlo.
Hemos hablado de lo divino y de lo humano, de los últimos conciertos a los que hemos asistido, el de Sonny, el de Shorter. Sobre el primero, que hizo un inconmensurable concierto de celebración de su 80 aniversario en el Auditori, dice: -Piensa que estamos hablando de uno de los auténticos pilares de esta mú- sica. ¿Eh?-. Sobre Wayne: - Es lo más bestia que puedes escuchar, ha abarcado muchas épocas, todo lo que ha hecho es buenísimo, el concepto que tiene ahora es la hóstia-, El día que le fui a ver, con mi amigo Ramon Roig, el saxofonista no estaba demasiado fino. Por suerte, el jazz es un tema de equipo y con mons- truos como Danilo Pérez, Patittucci o Blade uno va siemprer bien arropado. Recordamos también las casualidades (el Jazz y la vida, ya lo enseñaron los Surrealistas, deben mucho al azar), como, por ejemplo alumnos que han sido suyos y míos, como el saxofonista Sergi Felipe (que es realmente quien me hizo conocer la música de Gorka). También de amigos comunes. Le comento que en La XinaA.R.T. montamos siempre el festival La Xina Sona. Acabamos de dis- frutar de un concierto de lujo: Albert Martínez (sopranino), Liba Villavechia (tenor) y el Pricto (alto). Tres grandes de la música contemporanea creativa. Y seguimos charlando de mucho más, pero hay que ir al grano. Ahora os paso algunos cortes de sonido, transcribiendo sus respuestas, para que os podáis hacer una idea de lo tratado y de la atmósfera del momento:
-El jazz lo he aprendido de forma totalmente autodidacta. Con Víctor de Die- go tomé algunas clases, pero lo que yo tenía era un grupo de pop. Lo que so-
68


naba por aquel entonces era, Kortatu, Hertzainak, Itoiz, el rock radical vasco. Nosotros hacíamos un pop lleno de mezclas donde cabía absolutamente todo, ese era nuestro contacto con la música moderna, el jazz era una cosa mucho más intangible.
-En Bilbao y en Euzkadi en esa época estamos hablando de Siberia. Los fes- tivales grandes no tienen nada que ver con la realidad. A parte de Pedro Itu- rralde, había grandes figuras ahí, que por desgracia no las conoce nadie, ahí había unos aparatos... José Urrejola, Fran Rubio, Javier Colina, Johnny Con- trol (¿?)...gente con un talento de la ostia, lo que pasa es que no hicieron jazz exactamente, se fueron por otros lados.
-Tienes que conocer a Guillermo Klein y los Guachos. Hace una música muy personal, tienes que escucharle. Es un argentino. Aunque no coincidimos es- trictamente, puedo decir que nos conocimos ahí. Para mí es una de las voces contemporáneas más fuertes que hay, en cuanto a Jazz y música creativa. Los Guachos es un grupo de 10 o 12 que Ben Monder, Miguel Zenón, Jeff Ballard, Fernando Huergo, Diego Urcola. Es decir, la crême de la crême de Nueva York. Tuve la gran suerte de formar parte de ese proyecto en su gira por el estado español y grabamos un disco en directo en “Luz de gas”.
-Me gusta tocar con Omara (Ortuondo), con Paco Ibáñez sigo tocando tam- bién, con los Muguruza (Javier, el del acordeón y Fermin). El tema de la can- ción es una cosa que me gusta mucho, por mis orígenes, por mi paso por el pop rock y todo esto, es algo que me persigue y me perseguirá siempre. Un poco de ahí viene el discurso que hago abajo en el escenario, cuando hablo de la música mexicana y su relación con los vascos. Algún día se descubrirá el porqué de toda esa familiaridad.
-Javier Muguruza me dijo una vez algo con lo que yo estoy muy de acuerdo: Tus influencias, cuando hablamos verdaderamente de de influencias, es lo que tu has mamao, lo que tienes mamao desde pequeño y casi sin querer, va con la situación, con lo que has crecido. Todo lo demás son gente a la cual tu admiras, descubres o quieres como tocan, lo cual es diferente. Yo me crié con el folklore vasco, con la canción, tanto en euskera como en castellano. Esas son las in- fluencias de verdad. En Jazz todos nos hemos escuchado a todos, tienes el deber de escuchar a todos, para aprender tienes que pasar por todo y por todos. Cada uno tiene su voz, su semilla, sus maneras, eso es la historia de esta música.
69


-Es difícil hacer recomendaciones, me gusta y me interesa mucha gente. Te voy a decir, por ejemplo a Pintxo (Miguel Villar), También a Juan Pablo Balcá- zar. A Enrique Oliver, otro que tal, Víctor de Diego, hermano de Juan.
-Encontrar la propia voz cuesta más de una vida y solo tenemos una. Tener tu propio sonido. Un sonido reconocible es una cosa que siempre persigo. Cuido mucho eso, trabajo mucho eso, para mí es algo muy importante.
Empezamos con lo de los colores (que se enumera e ilustra mas adelante), Tiene que decir, a bote pronto, que color le recuerda la tonalidad, la voz de toda una serie de saxofonistas que le iré diciendo. Realmente continuaremos este juego en cuatro o cinco intercambios sucesivos de whatsapp, porque siem- pre se nos olvida alguno. –Bueno si hay que ponernos serios, tampoco pueden faltar tal y tal.- escribirá, días después de esto. Al terminar le pregunto por el cromatismo de sus dos colegas de escenario más habituales en este momento. Juan de Diego (trompeta): -Azul oscuro-. Y David Xirgu (batería): -Ufff, David es toda la paleta de colores, toda. Su padre era pintor.- Y su abuela era, nada más y nada menos que la actriz Margarita Xirgu. –Eso lo puedes enlazar con lo del teatro, ¿no?.- Pero ya es hora de comenzar. El Jazz necesita, más que ningu- na otra música, como el teatro del feedback del público. Le digo que ya tengo ganas de oír de nuevo “Sal al agua” que toca con flauta y dedica siempre a la gente que se parte el alma y arriesga la vida, saliendo de su país para buscarse una vida mejor. Me dice que todavía no la tiene publicada, queda pendiente para la próxima grabación. Voy bajando las escaleras silbándola, muy, muy flojito. Saboreándola, a modo de aperitivo de lo que viene ahora.
70


SINESTESIA SIN ANESTESIA
John Coltrane / rojo intenso
Lester Young / marrón oscuro
Coleman Hawkins / más claro
Sonny Rollins / negro, vamos a dejarlo en negro Dexter Gordon / azul
Wayne Shorter / arco iris
Ornette Coleman / puede ser lila, verde, blanco
Jan Garbarek / amarillo
John Surmann / (a ese no lo tengo)
Andy Sheppard / blanco con negro, un poco cebra, Joe Hernderson / azul y verde
Charlie Parker / marrón oscuro gris brillante
Ben Webster Burdeos / marrón claro
Don Byas / morado y verde oscuro
Johnny Hodges / azul cielo, amarillo intenso
Gerry Mulligan / naranja azul añil
Sonny Stitt / abanico de rojos
Stan Getz / violeta, morado con naranja
Paquito D’Rivera / verde, azul, marrón tierra
Gato Barbieri / Ufff! ¿Vale dorado? Naranja, tonos pastel Roscoe Mitchell / azules claros y algún rojo brillante Benny Carter / marrón oscuro, fucsia claro
Charles Lloyd / marrón rojizo, azul cielo gris
Phip Woods / amarillo, naranja y negro
Lee Konitz / blanco, negro, verde
Paul Desmond / negro, lila
Michael Brecker / Ufff rojos, azules esperanza
Dewey Redman / negro ébano, marrón claro, arena Paul Gonzalves / gris, rojo, azul oscuro
Joe Farrell / verdes y negro
71


72


CRÒNICA D’UN CONCERT:
CAÏM RIBA I AMICS
MARINA TOMÀS
Fotografia: M.T.; , il·lustració: Benxamín Álvarez
Les pluges i vent d’aquests darrers dies a Formentera segur que han fet caure els fruits de les figueres de moro als peus de la planta...
Pau Riba i la seva dona Mercè Pastor van anar-hi ara ja fa més de 40 anys fugint d’un món massa gris i buscant un apropament amb la natura. Allà hi van néixer els seus fills Pauet (1971) i Caïm (1974) i, paral·lelament, el mític disc Jo,la donya i el gripau (1971). Engendrats en circumstancies ben parti- culars i feliçment nascuts en condicions molt precàries, tots tres són fills de la utopia ‘hippy’.
El músic Caïm Riba va celebrar, divendres passat, 20 anys de carrera profes- sional rodejat d’amics i familiars a la sala Music Hall de Barcelona.
Després de caminar per l’experimentació i l’electrònica amb el seu germà
73


gran i la cantant i actriu Dolo Beltrán formant el trio Pastora, en Caïm va emprendre fa molt poc una carrera en solitari, molt més formal, presentant el seu primer disc A 306 Km (Music Bus, 2014), que és la distància en línia recta que hi ha entre l’illa de Formentera -on va néixer- i la Barcelona on viu. I Caïm va partir d’aquest primer disc en el concert rumb a la Formentera ‘post-hippy’ de la seva infantesa, amb Els bons moments i un folk-rock de tons paisatgístics, molt introspectiu i a estones nostàlgic. Acompanyat de dos guitarres i amb Pauet a les projeccions va acollir sense estridències els mem- bres de Gossos amb Un cel daurat, tema inèdit pel següent disc, i a Xarim Aresté, amb Volarà, un homenatge a la seva besàvia i poetessa Clementina Arderiu, dona de Carles Riba. Jordi Lanuza (Inspira) va cantar amb molt sentiment No ploris més, i Gerard Quintana Formentera, evocant aquells estius immòbils com llangardaixos al sol, aquells estius que inauguraven la resta de les seves vides.
Després va arribar el moment pop del concert amb Dolo Beltrán que va fer ballar tothom amb Còsmica, èxit de Pastora. I tot seguit va aparèixer un altre dels germans, Àngel, i el patriarca Pau per cantar una versió de Donya Mixeires, clàssic de Jo, la donya i el gripau, en record a la mare, morta fa més de 20 anys.
Les figues de moro passen del verd i el groc de finals d’estiu al vermell-porpra més intens a la tardor, i ens recorden la necessitat de ser un mateix i la possi- bilitat de revestir-se amb els tons escandalosos que ofereix la natura, sempre valenta.
74


75


ENTREVISTA A JOAN GINER, DIPUTAT
Situació primera:
VULCANIÀ
XESCÓ MERCÉ
fotografies: X.M. i Marc Vilallonga
Som al TPK, al festival de performances ARTT. DeLuXe, és a dir el Luís Ca- sado i jo, estem presentant, en rigorosa estrena, l’espectacle “Tuning”. Es un show lúdico poètic que gira sobre la sílaba “tun”. En un moment determinat ens posem a cridar: -Que entri la tuna! Que entri la tuna!. Òbviament tothom es gira cap a totes les portes però, com cabia esperar, no apareix aquesta for- mació musical per enlloc. Llavors el Luis diu: -Hi ha algú entre el públic que sàpiga tocar la guitarra? I surt l’espontani fals (que és el Joan): -Jo!. Puja a l’escenari. Li posem una capa de tuno, com les nostres. El Luís porta el coll amb pell perquè és el tuno de la tundra, una tonyina tunejada amb retrovisors en una mà i una pandereta feta amb llaunes de tonyina a l’altra. Jo sóc el tuno de Tunis. Porto un fes per barret, per suposat, i toco amb el saxo A night in Tunissia. Al Joan li pintem la cara (betuning!) i li posem un casc de miner. Ell serà el tuno del Túnel que acompanyarà amb la seva guitarra, ara un blues, ara una rumbeta, la resta de l’actuació.
76


Situació segona:
Miro la tele amb la desgana de rigor, fent zapping, i, a dalt de tot de la presidència del parlament, hi ha un senyor gran (de les CUP) que recull els vots. Al seu costat, com els dos lladres, dos jovenets. El de la seva esquerra és qui llegeix els noms del diputats que van pujant les escales per dipositar el seu sempre més que previsible vot. Porta cabells llarg rossos i barbeta. Res de nou, ja que és un membre de podem, però porta una samarreta d’aquelles que un es posa per que se’n parli. “Catalunya sí que Spock”. Sí senyor! Amb un dibuix en blanc del nostre heroi vulcanià sobre fons violeta intens. Aquell un jovenet és el mateix Joan Giner d’abans. Ara és el diputat al Parlament de Catalunya per la coalició Catalunya sí que es pot i no pel planeta Vulcà, com jo i d’altres amics bigbangtheory ens esperàvem.
En Joan va nàixer a Cornellà, el 1989. El conec perquè he estat professor seu uns quants anys. Se’l recorda molt a l’escola perquè, entre classe i classe i a les hores mortes sempre era al vestíbul tocant la guitarra. Incansablement. Hi ho feia de collons. Per això el vaig llogar per a “Tuning”. Ara es dedica a la política. Ha estat top trending en una sola setmana, tot i que ha estat un període amb moltíssima acumulació de notícies rellevants. És el més jove de l’hemicicle, la qual cosa l’ha visibilitzat al medis, més que molts d’altres di- putats que són en un sempre sospitós i anodí anonimat. Però, a més a més, ha estat l’únic que ha manifestat públicament la seva discrepància amb el vot del seu grup, tot i que va acabar no trencant la disciplina de partit. Això va crear un cert rebombori (dins del gran caos general) i una bona colla d’articles i debats sobre el tema. Ell creia que CSQEP s’havia d’abstenir en la declaració i votar en contra a la investidura. Com, crec, uns quants pensàvem. Ho argu- menta una mica més avall. L’he convidat a casa meva. Hem estat a la terras- sa, gaudint del solet del matí Jo m’he hagut de posar ulleres de sol, però ell està tan “panxo” (suposo que és perquè es va acostumà al sol mexicà). M’ha demanat un cafè amb canyella, jo li he dit que no en tinc. Al final fem uns expressos amb aigua i ell es lia uns quants cigarrets, per anar fent. Aquesta és la tercera situació. Xerrarem una mitja hora, que la resumeixo en petits talls de veu, segons el tema parlat:
Etapa escolar:
-La meva primera lluita vital va ser contra la imposició de la religió. A les Trinitàries m’obligaven a anar a missa. Sempre em posaven a la última fila. Fins que un dia, cansat del ritual i del “Os alabamos señor” vaig posar-me a tocar un acord teatral a l’orgue de la capella. Òbviament em van fer fora i per això vaig fer cap a l’Isabel de Villena.
77


Universitat:
-A la facultat jo vaig fer dos carreres, la de “Telecos” i la d’assemblees. Vaig enganxar Bolonya de ple. Bolonya. Vam aconseguir paralitzar 9 de les 11 fa- cultats a l’Autònoma. Vaig estar negociant cara cara amb el rector. La meva facultat, enginyeria (tot i que les de ciències solen ser les més conservadores) va ser la única que va parar el pla de Bolonya un any. Per una altra banda, a mi m’agradava molt l’aspecte teoric de la Física i les Matemàtiques. Primer em vaig treure la carrera tècnica, vaig fer un intermedi per anar a donar voltes pel món (a Mèxic), vaig tornar per acabar el grau i vaig fer un màster. Fins i tot he exercit d’això. He treballat a Mordor (La Caixa, of course) d’arquitec- te de sistemes. Vaig aguantar un any el tema d’oficina, cap, ben vestits, etc.
Activisme:
-Al Raval vam muntar un moviment contra el tancament de Batxillerats nocturns (hi ha molta classe treballadora que els necessita). Llavors jo esta- va en una comunitat vinculada amb moviments okupa (que feia assistència social per a emigrants). Hi havia artistes zapatistes que feien murals per Bar- celona. Després vaig anar a Mèxic i quan vaig tornar va sorgir el 15M. Amb els col·legues del barri vam treballar en projectes contra Eurovegas, pel tema Preferents, pel no tancament del cinema Pisa. Després vam decidir muntar una candidatura. Els meus companys i jo vam fer l’anàlisi que Podem era un projecte que tenia un recorregut més de masses. D’aquí va sortir AECornellà, que no és un partit tradicional, sinó assemblea popular. Ara som al segona força política al poble.
Resultats electorals:
-Evidentment no estic content amb els resultats de les darreres eleccions. Hi ha moltes possibles respostes a aquests: Fusionar un col·lectiu nou, sen- se estructura, amb partits amb molta tradició és complicat. Ells tenen unes maneres de fer molt mecanitzades i nosaltres apostem molt per la creativitat. Un altre tema és la polarització que va buscar el propi Mas. El Sí i el No, o el Sí o el No desdibuixà les eleccions i va traure espai de discusivitat. Nosaltres no volíem fer una campanya tan de trinxera, tan fronterera, en volíem una més de diàleg.
Paper davant del procés:
-L’un és un moviment popular democràtic i l’altre representa l’immobilisme més conservador i retrògrad. No podem ser equidistants. Convergència ara surfeja (paraula clau). La Cup sembla que el vol fer caure de l’onada. ERC està a l’aguait, segur que a les següents no es presentaran junts. Si Mas cau, Esquerra tindrà el camí planer. Jo soc sobiranista, no independentista. Lla-
78


vors una suposada majoria de govern segurament tindrà un perfil més d’es- querres. A Europa els moviments nacionals són molt de dreta, al contrari del que ha passat a llatinoamerica.
Situació actual catalana i al món mundial:
-T’ho dic a tu i ho dic a la tele si fa falta; Esperem que la CUP no investeixi a Mas, Mas és el majordom de les altes esferes. Podem estarem amb ells (si demostren que els tenen ben posats). Si hem de fer un procés constituent jo crec que ens trobarem. Ara Catalunya és en un atzucac, però lo normal és que tinguem una relació fraterna entre les dues formacions, no tenim tantes diferències programàtiques. Ho fem a Cornellà, o a Badalona.
-Han passat moltes coses aquesta setmana, la declaració del Parlament (que inicia i marca el full de ruta), la investidura (el no a Mas dos cops), els atemp- tats de Paris, a Unió l’han enxampat amb corruptel·les diverses, el pressing CUP....
Els atemptats a París:
-Ara mateix Europa està tocada, com a unió europea vull dir: Shenguen està en entredit, alguns països planten cara de males maneres pel tema refugiats, l’economia cau respecte Xina, USA o Sudamèrica. Però Europa se suposa que te un nivell cultural i polític més alt que a la resta del món. Això es va veient per la força que tornen a tenir partits d’esquerra: Corbin a l’UK, la coalició de Potugal, el Sinn Fein a Irlanda, Grecia, Podemos a Espanya... Tots volen combatre la sensació d’aquest ambient de caiguda, de derrotisme a Europa. Però altres pensen que falta un petard i tirar cap a endavant. Que quedi clar que Isis és el feixisme sirià, però França. Bèlgica o USA els hi ha venut les armes. Una situació com l’actual es l’idònia perquè alguns justifiquin la gue- rra. Apel·laran al patriotisme francès, etc. Tots els polítics que han començat guerres tenien la popularitat per terra, com ara Hollande (només cal repassar la història de les guerres recents). Ara les fabriques treballaran, produiran i vendran. Revitalitzarem la economia però la gent políticament es polarit- zarà. Quan polaritzes una societat la raó s’esvaeix. Hi ha una por social molt forta. Ara mateix al Trambaix m’he trobat senyores que s’esglaiaven quan han pujat un parell d’àrabs jovenets. La realitat és que al meu barri de Cor- nellà el 50% son magrebins.
-L’Art és enemic de la estabilitat i de la societat del benestar i dels status quo. Forcadas, va dir “farem la revolució i després la tornarem a fer”. L’única manera de canviar el món és aquest canvi constant. L’agitació i renovació de cultures constant, com es va fer als 70, 80 o 90. Els joves plantejaven els seus
79


models per rebatre els anteriors de forma continuada. Ara, malauradament, la cultura dominant és de to neoliberal. La gent prefereix comprar discos d’anuncis de la tele que no pas de música genuïna.
-El monstre de la maquinària cultural que reprodueix un model únic. L’eina que tenim és la cultura popular (no hem refereixo a sardanes i bastoners, que també), donar espais per que s’expressi i sigui irreverent. L’art pro sistema no te sentit. Ha de trencar les fronteres del consens social. L’art ha de tendir a transgredir. La gent que es dedica a transgredir son els líders d’aquesta socie- tat, artístics i creatius.
La litúrgia teatral de la política:
-El Parlament és l’escenificació teatral de relacions de poder, però el poder de veritat el te el poble, és al carrer, la política es fa als carrers. Es tracta de crear un escenari favorable, amb càmeres (tot i que el seu grup és fora de focus).
-La senyora Forcadell no és la regidora, és simplement una actriu. El direc- tor del teatre no ve al parlament mai, s’ho mira des de casa per la tele, És veri- tat que ella ve de moviments moviment socials, però tot plegat sembla que la presidència sigui un premi a la seva entregada labor al procés. Però ella és una icona, no un líder. Els líders tenen influència, les icones simplement hi son.
Al final, tot i el sol gairebé de forat, se’ns ha passat l’estona en un tres i no res. Ell ha d’anar al parlament i jo a l’Escola, a pencar. Un plaer haver-nos retrobat. I em quedo amb una frase seva, que ressona al meu cap, com si estigués en una capella amb música d’orgue gairebé imperceptible: La pola- rització esvaeix la raó... la raó...la raó...
80


ENTREVISTA A VALERO SANMARTÍ
LUCIEN VERNEUIL
Il·lustració: A.B. Nouri; fotografia: J.Q.Higgins
“Com saben tots els seus fidels seguidors Valero Sanmartí no és un ésser humà, sinó un semidéu iracund amb les butxaques plenes de cocaïna; també és l’escriptor més corrosiu, escandalós i políticament incorrecte que hagi donat mai la catalana terra”. Aquest és l’arrencada poderosa del text de presentació d’aquest singular i enigmàtic personatge promocional i laudatori que surt a la web de l’editorial Males Herbes. Allà també hi diu que ara és mort, la qual cosa no fa sinó afegir valor a l’entrevista que ara encetarem. Aquesta autèntica bèstia comunicacional es va començar a donar a conèixer a través d’un parell de blogs que ara són ja de culte: “Jo només follo a pèl” i “Mestre del gai saber”, amén de portar al dia una sempre excitant pàgina de Facebook. Amagat sota el rostre de Tom Selleck en versió Moshe Dayan, aquest fugisser i fascinat crea- dor d’opinió va anar repartint, a tort i a dret, paradigmàtiques mostres d’allò políticament incorrecte. Parla sempre sense embuts ni aturador sobre tots els mals endèmics del nostre petit país: els de modernets, grallers, quillos, indepes, eukadòfils, turistes rurals, amants del rock català, castellers i, per descomptat, els de Barcelona.
81


Tot aquest reguitzell de saber i reflexió el va poder compilar al seu llibre “Jo només il·lumino la catalana terra”, editat per Males Herbes, el qual s’ha convertit en un autèntic fenomen viral. Un veritable esdeveniment de propor- cions sociològiques, que per això l’hem col·locat en aquesta secció, i no, per exemple, a literatura. No li ha calgut ni que el presenti el Cuní en un dels seus programes per convertir-se en un autèntic Best Seller de la literatura popular. Un personatge que ara és tan idolatrat com abominat, si fa ho no fa com ho son José Mourinho, Jorge Javier Vázquez o Antonio Baños. Valero Sanmartí, sigui qui sigui (alguns diuen que no és sinó l’alter ego d’una de les plomes literàries més brillant i reconegudes en la llengua de Verdaguer i altres creuen que és el pseudònim d’un estanquer de la Terra Alta) sense romasos ni com- plexos, és qui més ens ha ajudat a riure’ns de nosaltres mateixos en aquestes dates convulses i engrescadores. A través d’una teranyina de contactes no del tot paralegals hem aconseguit fer, via telemàtica i epistolar, l’entrevista que seguidament us presentem:
1. ¿Què se sent essent el protagonista d’aquest oxímoron: ser el personatge anònim més conegut de tota Catalunya?
-Bastanta tranquil·litat, jo puc continuar fent la meva feina i la gent no em mira malament. L’altre dia per coses de feina vaig poder ser a prop de Justin Bieber, a Madrid. Abans d’entrar al programa de ràdio del Dani Mateo, just a la porta de l’estudi, el vaig parar i li vaig dir “Whats up, big Machine?” (¿Qué pasa, maquinote?) i el noi es va quedar bastant rallat. A mi em va fer gràcia. Però ell es va quedar destarotat. Em va preguntar que què volia dir i li vaig respondre: “The ants are not what they seem”. Més desconcert. “The man with the flaming hair has chocolate on his belly” vaig continuar. I tam- bé: “He is pink, despite they call him Brown” i “The cowboy won’t make you laugh”. Eren referències a El Hormiguero, on aniria després. A Pablo Motos, a Marron, al monologuista JJ Vaquero, etc. Però en clau Twin Peaks. Es va posar molt nerviós i em va implorar a crits que li expliqués què era tot allò que deia. Però els acompanyants el van fer entrar a l’estudi de ràdio. Feia 40 minuts tard. En va sortir poc després excusant-se que havia d’anar al lavabo i no va tornar. Dies després va escriure a Twitter “The ants made me feel bet- ter”, que em sembla el millor vers de la poesia del segle XXI. Tot això gràcies a l’anonimat. Suposo.
82


2. El nostre company Xesco Mercé es va petar de riure en llegir el teu escrit “Els del sud us matarem a tots”, jo, particularment no li acabo de veure la grà- cia (ni que a ell n’hi fes veure’s retratat com “un drogat sobre una bultaco”). Tu creus que son tant diferents els gironins del tarragonins? O els de Barcelona o els de Ponent? No érem un país tant petit?
-Per mi Tarragona és la Girona del sud. La diferència és que aquell suposat encant que troben els catalans en la decadència burgesa de Girona, a Tarra- gona es queda en simple i pura decadència. És el que passa quan bases la teva identitat en unes ruïnes de fot més de mil anys. I Barcelona i Ponent em sembla evident que són diferents. Lleida és mil cops més cosmopolita que Barcelona. Hi ha milers de cultures: senegalesos, marroquins, romanesos, etc. I molt més integrats que a Barcelona. A Lleida els negres curren del mateix que els autòc- tons. De pagesos o d’absolutament res, com és més habitual.
3. El teu llibre “Jo només il·lumino la catalana terra” va ser tot un èxit edito- rial, sobretot tenint en compte que la situació conjuntural potser no era la més afavoridora (un moment d’eufòria nacional) o potser el caràcter català ja, de per sí, no es massa tendent a la autoparodia? T’has fet milionari?
-S’ha de ser neci per pensar que algú pot viure d’escriure en català. Aquí trau- re un llibre d’èxit serveix única i exclusivament perquè un diari et fitxi de co- lumnista i el talent se’t podreixi obligant-te a escriure merda a diari.
4. Males llengües diuen que no has estat tant actiu com era d’esperar duran tot aquest fenomen col·lectiu viral kafkianament anomenat El Procés, que no t’has acabat de mullar tant amaradament com sols fer-ho? creus que és una acusació certa o injusta o t’és absolutament indiferent?
-Fes arribar una salutació a aquestes “males llengües” que viuen en una di- mensió paral·lela en la qual jo no he opinat activament d’El Procés. En aquesta ho faig i gairebé a diari, via Facebook o Twitter, normalment, perquè el blog i el tumblr els tinc en guaret. Ara bé, si “mullar-se amaradament” vol dir guiar a la gent cap al què han de votar o no, doncs no ho he fet, no, però és que això no ho feia ni tan sols abans.
D’altra banda, aprofito per explicar que si mai trobeu que no parlo d’algun tema sobre el que penseu que hauria de parlar, la resposta és que NO EM DÓNA LA PUTA GANA. La cosa bona de no convertir això en un negoci ni en una plataforma de promoció personal és que puc parlar com, quan i del que vulgui.
83


5. Tant al teu llibre com a les teves publicacions digitals mostres sempre les te- ves fòbies i filies (potser més habitualment les fòbies que les fílies): sempre n’hi ha alguna que crida particularment l’atenció: els professors de català, la gent que treballa als estancs, Albert Hom, els menjadors de calçots o els jovenets abertzales? Hi ha alguna gradació entre ells o els odies a tots per igual? En vas incorporant cada dia algun (allò que hom anomena “anar fent amics”).
-I tant. Odiar col·lectius indiscriminadament em dóna la vida. Evidentment hi ha certa gradació entre ells, no tothom es mereix per igual l’atenció del meu odi, però tampoc em posaré ara a mesurar quin detesto per sobre quin perquè això mataria la màgia. Aquestes coses no s’han de racionalitzar. Com l’amor. De fet l’amor és l’odi dels valents. Bé, no té cap sentit això però segur que ara algun imbècil o ha llegit i ha pensat “ei, joder, mola això”. Doncs no, no mola, és una gilipollada que t’acabes de menjar perquè així ets, gilipolles. Parlàvem de col·lectius que odio, no? Aviam: motoristes urbans (i motoristes en general), youtubers, fotògrafs, la gent que reivindica els cassetes, escriptors, comentaris- tes de l’Ara, els que resolen mots encreuats, tota persona que hagi llegit “Ra- yuela”, els treballadors del Servei Estació, els revisors de Renfe, els guàrdies de seguretat, els que beuen Nespresso, els estudiants del màster de la Beatriz Preciado, els skaters, en fi, molta gent. Massa. No a la gent. Però vull aclarir que els treballadors dels estancs no els odio. Em fan por. Són sòrdids.
6. Seguint amb el teu llistat de víctimes: potser no ho he sabut trobar, però no he vist massa comentaris sobre els anomenats “artistes plàstics” (que és el que som els de La Xina,) ni per la gent del Teatre (que és sobre qui tractarà aquest número de La Revista). Quin opinió en tens de tots dos? Els veus part impres- cindible de la cultura d’un país?
-A mi la gent del teatre em desperta prou llàstima. El 50% del seu públic són adolescents als quals els sua la polla el teatre. Cada dimecres passo per davant del TNC i veig els alumnes de les escoles esperant per entrar a una funció mati- nal a la qual els ha arrossegat l’escola. Resten pengim-penjam a les escales, flàc- cids com pells de plàtan. Fumen. Criden. Escuren els últims minuts de mòbil abans de dos hores de funció infernal. Probablement els actors els menyspreen i ells menyspreen els actors. Però els uns es necessiten als altres. Per aprovar o per mantenir la feina, en cada cas.
Sobre els pintors, no sé què dir-te. Només m’interessa la pintura de miniatures de fantasia i ciència-ficció.
No veig cap dels dos imprescindibles en la cultura d’un país però és que jo no veig ningú imprescindible per la cultura de cap país.
84


7. Tornant a les males llengües: tal com esta escrit el llibre “Jo només...” algun setciències ha escrit que Valero Sanmartí no és un, sinó tres autors que s’ama- guen rere el pit pelut d’en Tom Selleck per escriure allò que no són capaços de fer a pel. Ho argumenten pel fet que passes d’escriure un català Standard (amb un cert postgust més gairebé osonenc) a renegar en el més incomprensible dels catalans orientals (aquell que frontereja amb el Maestrat i la Franja)?. És una infàmia més en contra teu?
-Infàmia, segurament. Jo abans d’escriure el llibre no havia estat més que un
parell de cops a la província de pel forro dels ous i l’únic teressa és l’Alcover-Mo-
certes dissonàncies en- passatgesdelllibre.
mor i les drogues
tingui d’escriure
ment. No reviso
la vida després de
No, no, nens. Re- eh.Feu-meelfavor.
però també un geni.
això heu de reescriu-
va dir que s’havia d’es-
serè. Tenia raó. Però també agradava matar bèsties amb llegit res seu i vés a saber si el dir ell, això.
Girona. L’estàndard me’l passo diccionari català que m’in- ll. Pot ser que hi hagi tre els diferents Depèn de l’hu- i les ganes que en aquell mo- mai. No crec en
la reescriptura. viseu les coses, Jo sóc un manta Vosaltres no. Per re i molt. Hemingway criure borratxo i revisar era un imbècil integral i li una escopeta. A més no he consell és vàlid. Potser ni ho va
8. Tens projectat algun altre llibre: guió teatral, llibre d’autoajuda o memòries prematures per regalar l’esperit de la cort de fans i lectors que tens?
-Sí, un llibre tipus Tria la teva aventura que passa al 2032 a Catalunya. Estaré encantat de decebre tots aquells que esperen Jo només il·lumino la catalana terra 2.
9. I, per acabar, arribarà l’esperat moment de saber qui s’amaga realment darrera d’aquest prolífica màquina de creació (facebook, blogs, llibres, etc), com esperem conèixer l’entrellat del 3% o el cas Millet o acabarà la cosa igual que aquests?
-Amb “igual que aquests” vols dir milionari havent estafat als catalans? Espero que sí.
85


86


BOGGIE BOOGIE MAKUMBA
XESCO MERCÉ
il·lustració: X.M.; fotografies: Marila-bo
Recordo amb nitidesa la boira encegadora dels focus quan sortíem a es- cena. El trànsit entre els camerinos i l’escenari era com una metamorfosi o una transfiguració gairebé més física que espiritual. Allò que havia de ser els vestidor dels artistes era, en realitat, una mena de laberint en runes, pre-
87


càriament il·luminat, format per múltiples i petits cubicles, exageradament comunicats entre sí però sense les suposables portes de fusta, ni al lavabo, amb placa turca, que feia joc estètic amb la resta. El terra era permanentment xop, sobretot a la part que no tenia sostre i comunicava directament amb un celobert per on ressonaven les discussions domèstiques, la música tropical i el repic de les forquilles que semblaven preparar truites infinites. I, present i silenciosa, aquella olor inconfusible i penetrant, mescla de brous clarets, alcohols espessos, humors sexuals, pixum i misèria pura que te el barri Xino de Barcelona. El segon lloc i meta final d’aquell petit pas arsmtronguià era un escenari negre, amb unes cortines de vellut que havien perdut llustre i color pel fregament de l’obrir i tancar constant del teló, a la recerca d’ovacions previsiblement poc multitudinàries. Hi havia un piano de paret desdentat i una bateria rutilant amb coloració d’autos de xoc, una espiral en blanc i ne- gre, hipnotitzant, una gran creu de cartró i potser un parell de cadires senars. Però tot això ho anàvem percebent de forma lenta i gradual. La boira dels focus i el fum, que venia tant de la platea com dels vestidors, molts cops més perfumat del que sol ser-ho l’aroma del tabac de Virgínia, anava mostrant-ho tot amb la cerimoniositat i el sentit dramàtic del misteri que el lloc mereixia. L’altra banda, insondable, aparentment enorme, on era el públic, que s’intuïa pels primers aplaudiments i les primeres tos, s’afigurava gairebé tres o quatre minuts més tard. Poc a poc, es distingien els rostres, més familiars que menys, dels de les primeres files i, com una onada de quitrà que s’enretira, s’anaven mostrant totes les rengleres de seients de fusta fins arribar a la taula de so i la cortina vermella de l’entrada, esquinçada en canal per la llum groga de l’ambigu ambigú.”
Quan rellegeixo el que havia de ser el principi del conte (o, qui sap!, potser novel·la curta) que vaig començar a escriure, fa vora trenta anys, somric, una mica també per dissimular l’enrojolament, en constatar la pretensió ingènua i l’envejable poca vergonya que tenia quan tenia vint anys. La narració l’havia titulat com l’obra de teatre que representàvem: “Boogie Boogie Macumba. Cabaret mi propia tumba”. Però desprès jo mateix devia haver guixat amb boli blau el títol, mecanografiat sobre folis ara una mica ressecs i groguencs, i vaig escriure-hi quelcom illegible com a alternativa epigràfica. Sempre he fet una lletra espantosa i és una mica irònic que hagi acabat guanyant-me la vida amb aquesta curiosa vessant de la criptografia que s’aprèn a la facultat de Farmàcia. Suposo que vaig desestimar el títol perquè era en castellà i jo llavors encara tenia confusos prejudicis i conflictes lingüístics juvenils. Per aquella època estava vivint amb “una muchachita de Valladolid” (que era el seu renom afectuós i que acabaria, com sempre recorden el clàssics, fo- tent el camp amb el que jo creia que era el meu millor amic) i de fet parlava
88


més castellà que català, encara que provava de resistir en un entorn, l’urbà, no massa propens a fer-ho. Abans d’arribar a Barcelona, des del poble, mai havia parlat assíduament, fora de l’àmbit escolar, la llengua cervantina i, tot d’una, resulta que estàvem representant una peça teatral en la versió més gon- gorina que pot adoptar l’idioma. Tot i que, (ara ho recordo) també hi havia molts trossos del drama en català (sobre tot una part que s’anomenava “El Cabaret cibernètic”). Em ve a la memòria l’Ernest, amb un perrucot pèl-roig, fent de transvestit, amb els seu metre noranta d’alçada i la seva veu d’ogre que aflautava per recitar “Les nits de Babilònia, plenes de neguits...”. I també cantàvem alguna cosa en anglès macarrònic, tots els músics, fent cors: “I laugh at Death, that’s for you!”. De fet, la petita companyia era una mena de petita Babel, com la tripulació del Pequod: argentins, una alemanya, bar- celonins, gallecs, un maño, un andalús i un mallorquí de Sa Pobla, que feia d’apuntador i d’ajudant de direcció a qui mai vaig tenir collons d’entendre (ni ell a mi, car jo parlava el català occidental de les terres de l’Ebre amb fer- vor militant, com encara procuro fer, com a mínim de forma oral); per això, entre nosaltres dos, fans com érem de la recentment acabada trilogia Star Wars, parlàvem la llengua de l’Imperi.
En resum, érem tots a la Barcelona xarnega, irreverent, fascinant i cosmo- politament provinciana dels vuitanta. Barcelona era una festa que mescla- va la rumba del Gato amb el punk del Cabaret Voltaire, a la via Laietana. Una festa coctelera que combinava sons aparentment incompatibles. Podies anar al Zeleste a escoltar en Sisa, a l’escenari o assegut en alguna taula on hi hagués alguna nena maca, o anar a veure la Polla Records a un cap de fut- bol atrotinat de Nou Barris. Podies gaudir de les performances rambleres de l’Ocaña i el Nazario o dels sofisticats i sanguinolents espectacles alternatius de La Fura dels Baus. Els bars eren com aquelles il·lustracions que sortien al Víbora i dibuixava en Max, una barreja efervescent de tribus, estètiques i colors, que solia ser més lluent al paper del còmic que no pas a la, més que gris, marronosa realitat d’aquell Raval (avant la lettre, perquè repeteixo, es deia el Xino) que ens trobàvem al Rivolta, al Chim-Pom (un local de la CNT al carrer de l’Hospital que pràcticament el nostre quarter general) o, a l’altra banda de la Rambla, al Sidecar o al mític Karma. Només en aquell peculiar context es podia reunir un repartiment teatral tan heterogeni com aquell per perpetrar un projecte tan estrafolari com va ser el Cabaret. La cosa l’havien començat l’Elvira i l’Ernest, que llavors eren parella. Ambdós feien Belles Arts, com la meva novia, la Lucía (els havia conegut gràcies a ella, en un d’aquells minúsculs i sempre atapeïts pisos d’estudiants que hi havia al ca- rrer de les Cabres). Més tard vaig descobrir que la idea germinal de Booggie Macumba van ser uns dibuixos animats que van emetre per algun dels nous
89


canals de televisió dels que van aparèixer en aquella època i que tractava del cornetista Budy Bolden i el barri de Storyville, a Nova Orleans, tot i que el duet d’autors de l’estrambòtic guió mai van creure que fos necessari dir-ho. Estàvem, ben mirat, enmig d’allò que s’anomenaria més tard la Postmoder- nitat, i copiar, citar, usucapir, manllevar, homenatjar, eren formes naturals de l’aprenentatge i de la creació.
Que jo recordi només un parell dels ocasionals actors volien ser-ho de ve- ritat (una noia de Manresa que no recordo com es deia i que no hi va haver manera humana que finalitzés cap strip-tease, tot i que els músics arrossegà- vem els solos fins a extrems cacofònics) i en Pau, el protagonista. Si és que n’hi havia algun de clar, és clar, ja que tot plegat tenia l’aspecte, les virtuts i els defectes consubstancials de les obres corals, i a més a més, en ser un pro- jecte de gestió assembleària aquestes característiques creixien i es percebien de forma exponencial). En Pau feia de Budy Bolden, anava amunt i avall amb una corneta de la legió que algú havia aconseguit qui sap on i tampoc ningú va aconseguir fer sonar mai. Desprès hi havia el Lolo, que feia de mestre de cerimònies i barman, un argentí amb molt bon bec i molta ploma, que anava una mica a la seva i no solia apuntar-se a les gresques obligades que seguien la sessió doble teatral de cada dijous, divendres i dissabte (diumenge, només una). Una marató extenuant que va durar un parell de mesos i que entenc que només vàrem poder aguantar, físicament i mentalment, perquè érem rabiosament joves. Si no, no s’explica. Després hi havia les tres noies, que feien de “fulanes” i ballarines. Al capdavant de totes l’Elvira, una gallega que era un terratrèmol oratori. Ella havia escrit mig llibret amb una prosa re- carregada i conscientment demodé, que estava bastant de moda a les llargues festes nocturnes dels políglotes pisos d’estudiants i els bars insalubres que freqüentàvem. Pintava uns quadres estridentment expressionistes, com el seu company d’allavons, l’Ernest, un personatge fascinant que ens tenia a tots mig hipnotitzats i que parlava el mateix castellà impostat que s’empreava a “La venganza de Don Mendo”, però amb accent marcadament barceloní. Pel poc que en sabia, era l’ovella negra oficial d’alguna família d’aquelles que se suposava que vivien per sobre de la Diagonal, una zona misteriosa que nosal- tres no solíem trepitjar, exceptuant (i només en les ocasions imprescindibles, el barri de Gràcia, al que consideràvem massa chic pel gust que teníem en aquells temps). La parella de protagonistes i guionistes del Cabaret vivien en un àtic estretíssim del carrer Allada (que ara ha desaparegut fins i tot com a carrer) que requeriria una altra novel·la curta com les que deia al principi i, tal com va rajant el tema, em sembla que la cosa va per llarg i no tindré temps per a tot.
90


M’adono compte que segueixo escrivint de forma tan agosaradament pe- dant com quan tenia vint anys i era jove i tocava el saxo en aquell cabaret esquelètic, i escrivia poemes i contes (fins i tot en vaig publicar algun, tot s’ha de dir) i tenia un concepte embrionari i simplista d’allò que se’n deia “el futur”. En definitiva, era més feliç que Déu. Però ara ja hi estic posat, i he de continuar escrivint aquesta història. Encara que sigui després de trenta anys. De fet, en fa potser uns deu, vaig buscar aquest mecanoscrit inacabat als ca- laixos de l’oblit per un fet una mica tèrbol que ens va passar a la farmàcia de la plaça Artós, que portem amb la meva dona d’ara, la Judith. Un capvespre ens van intentar robar. Va entrar un personatge altíssim, amb uns pantis al cap, com el personatge de Nicholas Cage al “Rising Arizona” dels Coen, i una cosa lleugerament semblant a una pistola de plàstic. No vaig gosar mi- rar-la gaire per fer–ne la comprovació. Ara la situació em fa riure una mica, però llavors va ser bastant violenta i desagradable per a tots. No ens van pren- dre res, per sort. Tot va quedar en un absurd ensurt. Sense dir res, l’atracador se’m va quedar mirant una estona, que em va semblar infinita (fins que la senyora Dolors, una vella clienta de Sarrià, va esclatar a cridar com un John Godman de primera magnitud) i tal com havia entrat va fotre el camp amb una velocitat de dibuix animat. Sempre vaig tenir el pressentiment que l’as- saltant era l’Ernest. No sé per què. I no ho he dit mai a ningú, ni a la Judith. Però és una d’aquelles coses que es converteixen en pensaments recurrents. Que tornen de tant en tant. No ho sé, si avui ens tornem a trobar al sopar, si el vi fa l’efecte que cal, potser m’animo a preguntar-li directament a ell. Si ve. Perquè, encara no us ho havia dit, avui fem una retrobada tot el repartiment del “Boogie Boogie Macumba. Cabaret mi propia tumba”. Espero que hi siguem tots. Bé, tots menys una, que va morir fa uns anys. Es deia Marta i, de fet, només participava en labors d’assistència (vestuari, so). Jo no vaig poder assistir a l’enterrament. Me’n vaig assabentar tard. Em va trucar per dir-m’ho el meu antic company de pis (el pis oficial, perquè jo llavors, de facto, vivia amb la de Valladolid, però s’havia de tenir una coartada domiciliària per als pares), en Paco. Ell també va ser convidat a participar al Cabaret, fins i tot el seu nom sortia als fulletons grocs fotocopiats que es repartien a l’entrada del teatre, de l’antic Teatre de la Riereta, que, encara no us ho havia dit, va ser la seu de la primera i única experiència dramàtica. Però ell va declinar, el futur metge no veia gens clar embolicar-se en un projecte tan desgavellat. Aquella vegada, cosa estranya, ell va tenir més coneixement que jo. Vivíem els dos en un àtic de l’avinguda Infanta Carlota (Imfamia Carlota, que deia l’Ernest), ara avinguda Tarradellas. Al bell mig d’allò que anomenàvem “el barrio Sui- zo”, antagonista natural del nostre estimat Xino. En Paco s’havia comprat una trompeta després d’assistir plegats al concert de Miles Davis al Palau dels esports de Montjuïc. A pesar de ser un guitarrista virtuós i un cantant de
91


flamenc notable, no va acabar mai de fer-la sonar bé del tot. Ens passàvem el dia tocant les primeres notes de “Love for sale”, que era l’única melodia reconeixible que sortia del con daurat, a duo. Jo tocava com podia aquell vell saxo tenor platejat que m’havien regalat ja feia un munt d’anys els pares, per tocar a la banda municipal de Garcia i Miravet, i encara conservo. Qui m’ha- via de dir que passaria del pasdoble, la jota valenciana i la música militar al “Budy Bolden Blues”. No cal dir que els nostres veïns, com era d’esperar, no eren massa amants dels nostres progressos musicals i, més d’un cop, el nostre free jazz obligat s’acompanyava de la percussió que els cops de martell de la criada dels del pis de sota, una murciana amb molta mala llet, feia a la nostra no massa ben blindada porta. Gent jove, pa tou (pa sucat amb vi i sucre).
Però acabem ja de presentar la resta de la troupe, perquè ja arribarà l’hora del sopar i encara no ho hauré fet. Érem amb les noies, les altres dues: una era la de Manresa, la més guapa i la més inaccessible. No recordo com es deia, però algun cop la vaig veure a TV3 fent paperets secundaris. Potser va continuar una temporada al món de la faràndula, que és el que ella volia, però no sé si la cosa va durar el temps desitjat. La tercera era l’alemanya, tot un personatge amb veu de xiulet. Molt bona ballarina i una dona d’aquelles que abans en deien “de bandera”. Era la companya sentimental del guitarris- ta, l’Enric, un tipus molt simpàtic amb qui em vaig anar trobant durant uns anys, casualment, fins que li vaig perdre la pista del tot. Un cop em va dir que, finalment, s’havien casat amb la Greta (ara m’he n’he recordat del nom!), un altre que tenien un fill, i al tercer i darrer que s’havien separat. Ja se sap, coses de la vida. Un altre músic era un pastisser de Sants, però que parlava com si fos del Sacromonte. Es deia Eulogio Sigüenza i tocava la bateria sempre amb el mateix ritme de festa major, toquéssim un blues, un swing o una marxa nupcial. Hi va haver un violinista que només va durar un cap de setmana, i era l’únic que en sabia alguna cosa, de solfa. No recordo com es deia, era asturià i amic de l’Edu, un gallec extraordinari i excessiu que era germà de l’Elvira i el nostre home a les tecles. Una bomba de rellotgeria ambulant. Havia fet unes quantes carreres i era un reconegut entomòleg, amb llibres i articles publicats, però tenia un entusiasme permanent que, per a alguns, el feia sospitós de quelcom indefinible. A mi, per ser clars, em queia de puta mare. Tocava el piano d’oïda, com jo, de fet, el saxo, i ens vam entendre des del primer dia.. Havíem quedat per assajar per primer cop a una acadèmia de dibuix del carrer Portaferrissa, que algú havia aconseguit que ens deixessin per unes quantes tardes. El lloc tenia tres coses imprescindibles: espai (caòtic, però tal), ambient bohemi (en desmesura, una mica massa decimonònic pot- ser, com tota la bohèmia de la ciutat, o potser com tota la ciutat sencera) i un piano de paret, amb el corresponent i genuï so Honky Tonk. En pocs segons
92


estàvem tocant un improvisat himne fúnebre per l’enterrament de Budy. No n’he sabut mai més res. Va tornar a Galícia i vivia com un ermità o un mís- tic, pel que en vaig sentir dir. Perquè han passat ja molts, molts anys de tota aquella història.
I també hi havia el Josep, el poeta. Tots nosaltres érem una mica més joves i li fotíem una mica el pel (o ens ho pensàvem). Un bon tipus que s’ho prenia més seriosament tot que nosaltres. Me l’he anat trobant algun cop. També ha publicat algun llibre (jo en vaig comprar un parell), pinta, canta, fa ioga, fa muntanya. Segueix sent, d’alguna manera, un home lliure com érem tots llavors. No fa massa (bé, potser ja fa cinc anys) el vaig veure per la tele, en alguna cadena minoritària, fent un recital poètic amb en Casasses. L’altre hippy del grup (perquè els altres érem una mica més afterpunks, per una qüestió d’edat, més que res) era el personatge principal, en Pau. També tot un personatge, val a dir. Portava les corresponents ulleretes lennonianes, armilla estampada, cabells llargs, tot i la incipient calvície, i era qui tenia més text i portava el pes de l’obra. Ben pensat, potser només hi vaig parlar dues o tres vegades (una bona estona, s’entén), ell treballava i marxava a casa després de les funcions. Nosaltres érem estudiants, pobres i inconscients, però privi- legiats. No en vaig saber mai més res d’ell fins l’altre dia, que em va trucar. Em va sorprendre molt perquè ho va fer al telèfon fix. No sé d’on va traure el número del de casa, a Sant Cugat, ni vaig aconseguir traure-li durant la tru- cada. De fet poca cosa vaig poder dir jo, perquè en Pau seguia parlant com si continués exactament excitat com estava quan feia el monòleg de Budy Bol- den: “Vuestras orejas, ya son muy viejas...” i jo gairebé no vaig poder dir ni piu, només assentir i confirmar la meva assistència al sopar. Quan vaig poder penjar, vaig estar donant força voltes a tot plegat. Les paraules em retronaven dins del cap, amb aquell rever peculiar que hi havia al teatre de La Riereta. “Esa trompeta te volooó los sesos”. Això deu ser el que se sent en retrobar-se amb allò que se’n diu “un fantasma del passat” .
Pel que semblava estava com sempre, anava fent, anava treballant, feia tea- tre amateur, a Terrassa. Ara no tenia companya, però n’havia tingut unes quantes. -“Más novias que un moro” com deia el Joselito del Kiko Veneno-, em digué. Havia parlat amb algú, potser amb l’Elvira, o en Josep, a l’enterra- ment de la Marta, em va semblar desxifrar entre l’allau verbal que sortia de l’auricular, com una trompetada de Ragtime. La cosa era clara, ens havíem de trobar tots, una altra vegada. -Serà l’hòstia-. No sé pas com, però ell ja sabia tots el números de tothom. No va parlar ni de mòbils ni d’emails, la qual cosa, tal com n’era de hippy en Pau, era d’allò més previsible. Que no em pre- ocupés, que ell se n’encarregava. Trucaria a tothom i quedaríem per sopar al
93


Mesón David (-Encara existeix?-, vaig poder incrustar jo a la conversa), com als diumenges que acabàvem la sessió única. Tornaríem a ser-hi tots: L’Er- nest, l’Elvira, la Greta, la Memé (que devia ser la de Manresa, vaig deduir), el Lolo, el Josep (-Quin gran poeta!-, va aclarir en Pau, -Sí-), tots els músics (-Jaco, tu i l’Edu de nou cavalcant junts, com en els vells temps!-). Quant de temps feia que ningú no em deia Jaco! Fa tants anys que m’he tornat a dir Jaume que ja ni me’n recordava. Bufff! En fi, el proper divendres al vespre tornaríem a reviure aquell pastiche flipant de jazz, vudú, veus d’ultratomba i punk cibernètic del futur. I tornaríem a cantar: “Noooo te concocen, cuando abajo estás!” o “Gary te has ido por la puerta gris” o qualsevol d’aquelles estranyíssimes cançons que encara teníem, increïblement, els dos presents a la memòria. Quan representàvem l’obra era normal, la fèiem trenta cops al mes i tots teníem la memòria entrenada dels estudiants (i dels joves). Però ara m’he sorprès a mi mateix taral·lejant la tonada i la lletra del “Vestriptis Boogie”. Tot una sorpresa i un retorn al passat en tota regla.
M’ha costat més del que m’esperava orientar-me fins al Mesón David. I no només per la memòria sempre tramposa sinó perquè no havia tornat al Xino des de feia un fotimer d’anys i encara no havia vist els estralls urbanístics del 92. He baixat amb els Catalans fins a Plaça Catalunya i he baixat les Ram- bles a una velocitat de vertigen per esquivar la sorprenent munió de turistes que la poblaven. Tan aviat com he pogut he sortit pel carrer de l’Hospital. No he gosat ni entrar a La Boqueria (per recordar el vell pis del carrer de les Cabres, perquè allò sembla ja Disneyworld. M’ha costat identificar l’entrada del Chim-Pon (que deu estar tancat) i del Rivolta no en quedava ni l’edifici, engolit per la nova Rambla del Raval. He anat serpejant pels carrers paral·lels i perpendiculars buscant topants familiars: el Teatre Llantiol, la Fragua i un altre antre musical amb billars del qual no en recordo el nom i que sempre confonia amb l’Urbe (del carrer Tallers). Collons, Xino, qui t’ha vist i qui et veu! No n’he sabut trobar pràcticament cap. Tot és ple de botigues de pa- kistanesos, restaurants caríssims i tallers i obradors oberts una mica massa “pijos” per a la zona. Encara que, ben mirat, aquesta part de la ciutat, la que va entre la Rambla del Raval i el Paral·lel, encara manté alguna semblança amb la Barcelona preolímpica. L’altra nit vam anar a sopar amb la Judith i una altra parella al Poble Sec i el carrer Blai semblava Sanfermín. Total, que tot i perdre’m més del compte tinc l’exagerada costum de fer sempre massa aviat als llocs, i ara ja sóc davant del Mesón, que més o menys recorda els vells temps, però amb una bona capa de pintura, permís renovat per Sanitat i preus adaptats a la butxaca europea, però sense passar-se, no com a d’altres indrets del Casc Antic. I, tal com em sol passar, sóc el primer.
94


M’he encès un Habanos i l’he hagut de llençar gairebé a la segona pipada. Ja fa una pila d’anys que no fumo. Mai he fumat massa. Per celebrar la re- trobada m’he comprat el paquet a un bar prop del Marsella (que sí que he trobat, però tancat). Esperem que aguanti més bé el vi, aquesta nit. Estic una mica neguitós per tornar a veure’ls a tota la colla. Recordo com acabàvem l’espectacle: desorganitzadíssimament. Sortíem a saludar com mosqueters, ballàvem, saltàvem a la platea. El més passat era l’Ernest, vestit de dona, que sempre acabava perseguint a algun conegut entre el públic que ens havia fet el favor devenir-nos a veure. Gairebé no hi cabíem al petit escenari. Al restaurant sembla que continuarem estant-hi estrets. Té les taules llargues corregudes com abans, costa preveure quina taula és la nostra. Espero que l’hagin reservat. Però ja és de nit i el local ja és mig ple, de ianquis, japonesos i algun hipster i ni rastre del personal. Quan havia passat ja més d’un quart de l’hora prevista per la cita m’he començat a neguitejar. Per molt que remiro fe- somies, presumiblement transformades pel pas dels dies, no reconec ni Déu. Aquí no vindrà ningú, ja ho veig. Jo tampoc sóc massa de fer celebracions generacionals (em vaig saltar la de la quinta del poble i la de farmàcia amb excuses d’educat mal pagador) però a aquesta li tenia moltes ganes, collons! Ara ja passa una hora exacta, estic assegut a una mena de jardinera de ferro colat, davant del que deu ser una galeria d’art modern que es diu La Xina. Vigilant amb poca esperança la porta del restaurant. Una mica desconcertat i bastant emprenyat. No aconsegueixo trobar cap telèfon, ni fix ni mòbil, ni adreça d’internet actualitzada de cap del membres del Cabaret. –El telèfon al que truca està apagat o fora de cobertura-, o bé, més cruament, -Actualment no existeix cap telèfon amb aquesta numeració als serveis de Telefònica-. Em tocaria molt la moral que tot fos una broma de mal gust. Però també he de dir que no crec que en Pau hagués estat capaç d’una cosa semblant. Ni llavors ni ara. No se’m va ocórrer trucar abans a l’Elvira, amb qui havia tingut algun contacte epistolar telemàtic pocs anys enrere. Ni a l’Ernest, amb qui vaig coincidir per xiripa en una exposició de Dalí a Madrid, fa molt de temps. Ell anava amb una altra mossa que feia innecessari pregunta-li si seguia amb la gallega. Tampoc al Josep, de fet, no en tinc ni el telèfon, d’aquest, només sé que té una pàgina de Facebook, però jo no en gasto d’això. Quan ho expliqui a casa els meus fills se’n fotran de valent: “això amb un grup de whatsup s’arregla en un moment!” No volia trencar la màgia del retrobament fent un cop d’ull de malastruc al vestit de núvia (com el que l’Ernest, transvestit, portava a l’escena final del cementiri, l’escena més lisèrgica de tot el cabaret, a la qual jo vaig contribuir, ho he de reconèixer, amb les meves llavors molt admirades habilitats químiques).
95


Res. No hi res a fer. Això s’ha acabat. Ja he trucat a la Judith per dir-li que no s’ha presentat ningú. Estava bastant emprenyat i encara m’hi he posat més (injustament) quan ella m’ha preguntat si anava una mica piripi (que tenia raó) i hem acabat de pressa la conversa. Tenia moltes ganes de tornar a veure la gent del Cabaret i m’ha costat de veritat decidir-me a tornat cap a Plaça Catalunya a veure si em dóna temps d’agafar un tren cap a casa i no perdrem pels carrers del Xino, a la recerca del Villarosa, el Pastís o els anys perduts. M’he tornat a desorientar una mica per aquesta mena de Cashba, fins que he trobat un bar familiar, Els Rossinyols (una antiga associació musical, de l’època del socialisme utòpic, ara reconvertida en un bar de sordidesa para- digmàtica), que m’ha servit de far i guia per a retrobar, de nou, la Rambla del Raval. Quan passava prop del gat del Botero m’ha sonat el mòbil. Esperava que fos la Judith, però ha resultat ser l’Elvira, que ha rebut el meu missatge d’auxili. Estava també bastant alterada, tot i les explicacions que li havia deixat jo al contestador. Precedint la frase final, amb un “Jaco, cariño...” molt típic d’ella, em va dir que en Pau havia mort abans del 2000, malalt de Sida. Després d’un silenci, ha continuat preguntant què cony passava, i fent una colla de preguntes sense sentit que han fet que, una mica inconscient- ment, li pengi la trucada.
Ara torno a estar un altre cop perdut, potser perdut del tot. M’ha semblat sentir, per un moment, llunyana però perillosament familiar, una trompeta.
96


6 POSTALES
BRUNO MONTANÉ KREBS
il·lustració: Fátima Rocamadour
POSTAL 13
El secreto de la poesía es seguir
la deriva de Orfeo perdido en el Hades.
Su amada lo llama en silencio, la noche iluminada por sus ojos enormes y hermosos. El enigma de la muerte no explica
la abyecta injusticia de su separación. Queremos creer que el secreto de las palabras los salvará, el enigma que el silencio repite, la búsqueda desesperada de la mano
oculta en la oscuridad.
97


La elección de Orfeo es el sumergimiento, buscar el corazón y el beso de la amada. La decisión de Orfeo es taparse los ojos
y arrojarse al abismo.
Ésa es la valentía última del príncipe de la poesía, mendigo de la vida, hermano de Edipo,
discípulo predilecto de Morfeo.
POSTAL 16
Yo sólo amo el Mito, decía Mario Santiago
en París, echando de menos a Rousseau
y a su abuela La Comuna. Amar el mito
y siempre caer en el latido de las horas,
allí donde el mito se salva y se hace grande. Economía geométrica del tiempo que contamos uno a uno con la sílaba de los dedos y la sombra. Allí el mito se planta, único y veraz,
coincidiendo con el sudor y la sangre
y ya nadie habla de otras expansiones.
El Mito, lo sabemos, nos sirve para ocultar
la economía de nuestro pensamiento incendiado
y siempre a la deriva. Misterio del endecasílabo
y la leyenda que escapa al poder de la fosa común, esa otra economía.
No es nada personal amigos, pero la oscuridad no genera leyendas, sólo oprime y azota
a la mano que busca de comer.
POSTAL 17
Zurita dijo que el mejor poema
sería el hecho de que la existencia
de la poesía no fuese necesaria.
Todos felices, sin dolor ni miserias,
todos humanos y sin sangre derramada. La lírica no se vería obligada a llorar
los males del mundo, la abyección
de los asesinatos políticos
las fosas de fuego y mierda.
La poesía, dijo Zurita, no sería necesaria en un mundo sin males y sin la imbecilidad
98


humana, sólo equiparable al bíblico Mal. Desde el fondo de nosotros mismos
esa revelación muestra el radical vacío entre realidad y deseo, entre la Utopía
y las evidencias criminales de la vida colectiva. Desde el fondo de nuestro ser ¬–creo que dijo– la dificultad de ser y amar es la lucha
que tendríamos que redimir o reinventar.
La poesía está aquí para decir que todo duele, dijo Zurita, y que, pese a todo,
hay que amar.
POSTAL 18
Deriva. Una voz que habla
bajo los incendiados huesos. Arte. Toda la vida con esa compañía. Silencio. Toda la noche escucha
la música del mar.
Búsqueda. El lenguaje de la resonancia
y la indagación.
Metáfora. Siempre dice más de lo que se espera
y de lo que estamos dispuestos a comprender. Economía. Al final siempre hay una imagen de dolor. Sueño. La ilusión de las imágenes no cumplidas. Noche. Atravesar el cansancio y las ciudades
del sueño. Inminencia. El futuro está aquí.
Postal. Mensaje enviado con ansiedad,
una réplica de un poema indiscernible.
Poesía. El cruel sueño del Minotauro,
los recursos de Teseo, la lengua de una extraña tribu.
Hambre. La más instantánea consumación de un sueño necesario. Carne. Es tierna, es hermosa, es deseada y luego envejece. Evidencia. La investigación poética es lo que hacemos,
y, por más equívoca que sea, siempre habla de la vida.
POSTAL 26
Yo era, sin duda, el más lento de los poetas.
Diez años, poco más de 300 páginas
y no sé cuántos versos, no los he contado.
Ya puedo preguntarme por qué no he escrito más, por qué no llené 33 cuadernos con poemas
99