La Conxinxina-4

absurdos y solipsistas (el aburrimiento
y terror de la comprensión humana y poética).
Y qué me dicen de esa anteposición del adjetivo... miren qué anglosajón se creía mi oído de poeta (que ni siquiera habla inglés).
Pocos poemas escribí, digo, si nos atenemos
a una esencial y ridícula estadística.
El tiempo es y no es cosa de la poesía
–lo digo ahora que no me oye nadie–;
sin embargo, créanme, háganme caso,
la poesía vive y mide el tiempo de otra manera. Ésa es su propuesta,
una apuesta que nadie entiende;
tampoco los poetas.
POSTAL 35
Pensaste que las calles de la ciudad
serían liberadoras y no el jardín de niños
tristes y adoloridos que al final resultó ser.
El tiempo hizo su involuntaria tarea de taxonomista,
la memoria se comportó como un loco en un circo,
la lógica siguió disimulando su tarea,
tan cara y tan hábil en mano de los sumulistas,
esos viejos y raros maestros de tu amigo muerto.
Pensabas en esa ciudad como si de una maqueta
se tratara, la exacta precisión de una vida minúscula
que la Historia hizo grande: la pereza existencial
y la economía te habían confinado entre sus murallas –bellas y bien adornadas, siempre trasunto
de otros muros que sólo una larga vida haría descifrables–.
Crecemos en las ciudades y olvidamos
la incómoda sabiduría de la espelunca,
la caverna de las ratas y los conejos,
la cueva del cojo Platón, la saliva y la sangre que brilla en todos los umbrales.
Vivimos en las ciudades para creer que nos libraremos de la pesadilla.
100


DEL BULULÚ* AL ÑAQUE** EN LAS
“MAÑANITAS DE MARI FE”
ELENA GASTÓN
il·lustracions: E.G.
101


DEL BULULÚ* AL ÑAQUE** EN LAS “MAÑANITAS DE MARI FE” (Señora de la radioregonesa) sita en Fraga (pueblo colindante con Cataluña (considerada un barrio grande de la misma por los oregoneses de la ibérica tierra “de muchos conejos”). Obra escrita en chapurrirau eleneudístico-petri- xolero. Con modestia y sencillez (sin exhibicionismo)
Riquilorio recortado de los “cojones de imprenta” en los Talleres finisecu- lares La Gran Paradoja.
Por una realidad sin puertas para dar y tomar
SOCIGOLONTE SONEIT CARDINALESCO o EL MANUSCRITO EN- CONTRADO EN ZARAGOZA
**El bululú era un actor solitario o comediante español que viajaba a pie de pueblo en pueblo haciendo breves representaciones, interpretando todos los personajes que aparecían en la loa, farsa o entremés elegidos de su variado repertorio (en palabras de Quevedo: un “bufo farandulero miserable”). Su origen se localiza en Galicia hacia finales del siglo XVI, si bien el espíritu del personaje debió de inspirarse en la juglaría medieval
**Ñaque es el nombre que en el siglo XVII recibían las compañías de có- micos ambulantes compuestas por dos únicos actores. En él puede leerse que su repertorio teatral se componía de algún que otro entremés, un fragmento de un auto y las rimas de octavas y loas; piezas que solían acompañar con el repiqueteo de un tamborino o un pandero. Según Villandrando, “vivían con- tentos, dormían vestidos, caminaban desnudos, comían hambrientos y en el invierno con el frío no sentían los piojos”, y su característica física principal eran las barbas de zamarro.
PREFACIO o ENTREMÉS
El Arte alimentado por los lomos de los libros, las diatribas intelectuales y las arengas políticas, también tiene una vertiente pseudomística que va más allá del anamorfismo cultural y las epidemias inducidas bernadshawianas. En los parajes neblinosos a veces se puede aprehender el alma secreta de las cosas. Los designios de las imágenes, bajo el designio de una desaparición crean una presencia proyectada en el microcosmos de la subjetividad. Selec- cionando lo que nos define podemos encontrar vestigios de nuestro mundo sin perder el sabor de lo ancestral en la era del asepticismo inmaculado; y así, poder brindarnos a lo imaginativo fuerte y luminoso.
102


AUTO: LA BÚSQUEDA INICIAL. La concepción del tiempo en la cristiana tristeza ardiendo del Oteiziano Androcanto y sigo.
Viento y madera. Riesgo del desplazamiento. Dirección del tiempo. Rastro animal=territorialidad. Huella del tiempo=Erosión del rostro. Las huellas de la historia=Herencia cultural. Huella de pies y huella de sol. So- mos vectores direccionales.
RIMAS DE OCTAVAS
-Lluvia desde el cielo...humedad de ti...Tiempo de espera...viaje del coli- brí...Paisaje polar...4o planisferio de las tierras frías... vientos africanos que secan la mente...Luna llena sobre Paris...el primer centro abstracto y el salto mortal del pensamiento a lo inconcebible por la pared de la niebla...y... esa dureza que da conocer la nada y verse perdido en un planeta sordo.
-Todos somos extranjeros
-Y profetas y anatemas*** (pa mas INRIP)
-En la nostalgia del infinito, recogiendo los recuerdos del alma ¿Encontrare-
mos pautas o instrumentos para el diálogo, del hombre reciente en el eterno presente, sabiendo estar a la altura de las circunstancias sorteando los esco- llos socioculturales? –Desnudos y ásperos... inigualables
***Anatema: Herejía muy grande de algo muy importante LOAS
1.-DETERMINISMO PSICOLÓGICO DE LEIBNIZ o EL MEJOR DE LOS MUNDOS POSIBLES (Todos creemos que hacemos “lo mejor”)
Ante la vasta vorágine de datos y el fárrago conceptual, seducidos por la mística de la Antropología, más allá del estructuralismo metódico y las dis- quisiciones teóricas, hemos optado por un libre comentario anárquico y vis- ceral.
Basándonos no en el motete* ni en la chacona**, sino en una estructura musical móvil en el tiempo, compuesta de estructuras capaces de combinarse entre sí de manera variable en cada versión de la pieza, y la “música flexible” aleatoria, cuyo factor cambiable se basa en la elasticidad del tiempo inte- rior originada por la supresión rítmica desacompasada; hemos construido el discurso sobre el esqueleto de “El Manuscrito encontrado en Zaragoza” de Potoki.
Estos Tientos Etnológicos “Cardinales” dejan las puertas abiertas a cual- quier tipo de especulación.
El material mítico-fantástico en el que nos apoyamos es solo una base en-
103


clenque sobre la que construir el pseudo-discurso en aras de darle una hilazón u orden de prelación. El ensayo no pretende ser ni especulativo, ni analítico, si comparativo, ni investigacional, sino algo creativo, tal vez banal y vacuo, pero acorde con las exigencias del tiempo y el hándicap del que nos hacemos cargo en este tipo de encomiendas. Así pues, apropiándonos deliberadamen- te del choricismo y la arbitrariedad teórica, nos hemos propuesto alcanzar los más altos niveles de la desfachatez teórica; Sumergiéndonos en la superfi- cialidad especulativa narcotizados por la evangélica simpleza y la franciscana humildad, (sin pretender construir un imponente sistema con pretensiones omniexplicativas, con un afán sistemático de reducciones y falseamientos, ante la perspectiva de una disciplina organizada como es la Antropología, y de varios siglos de comparativismo y criticismo); Nos zambullimos en la acción inconsciente frente a la ignorancia supina y garrafal.
*Motete: Composición polifónica de signo religioso.
**Chacona: Danza de origen mejicano y ritmo lento.
La inercia cultural que prescribe el pensamiento en los pueblos primitivos es, de alguna manera la que impide el desarrollo tal como nosotros lo entende- mos. Cultura, tradición, magia y poesía son los parámetros que el primitivo incuba en su cerebro. En nuestra sociedad cosificada es el móvil económico el que estructura la política.
EL TIEMPO DE LA NOCHE, con lúbricas expectativas
Tristes vientos de inseguridad, Aquí lo que sobra es miedo, recelo, terror.... material excesivamente semántico de los mitos,...exceso de material serial,... imposibilidad de acceder a la vaciedad del sentido... entre “ser y conocer”... exclusión entre “verdad y saber”...capturados por el psicoanálisis en la expe- riencia privilegiada despojada de la situación analítica.
2.-CREENCIAS ATÁVICAS/ MATERIAL MÍTICO
Pacheco el endemoniado, que como Procusto es un demonio enviado a la
tierra para sumir al mundo en el caos de los griegos y en el barullo de los he- breos, simboliza el oscurantismo del alma primitiva. “Su enfermedad no era otra que él mismo” Turner.
“En las cavernas de la insondable tristeza, donde el destino ya me ha relega- do; donde jamás un rayo alegre y rosado; donde sólo con la noche, fastidiosa anfitriona, condena a pintar, ay, en tinieblas; donde cocinero de gustos fúne- bres; vivo como un pintor al que un Dios burlón... hago hervir y como mi propio corazón...” Baudelaire Las flores del mal.
La religión, móvil catalizante alrededor del que se desarrolla el hecho cul- tural, es un fenómeno místico que ejerce un alto poder de seducción sobre el individuo. Ente ambos se condiciona una relación biunívoca: Se necesitan y alimentan a sí mismos.
104


3.-EMINIA Y ZIBEDEA (DIÁLOGO TANATOLÓGICO)
Cuarteto irremediable: “El espectador contempla cuatro versiones de una
misma escena. Cada versión aparece como una realidad vivida”
Si crees que somos de mentiras tienes que vernos
Si crees que somos de veras tienes que hablarnos
E: -Muerte y risa están estrechamente enlazadas en una relación dialéctica
indivisible en todas las culturas de tipo agrario...renacimiento vegetal...re- producción de las semillas...y relación constante entre tierra y subsuelo...en el profundo núcleo de su religiosidad. No en vano el “homo” se conecta con el “humus”.
Z: -Principio de fusión y lógica de la no disyunción que fundamenta el paso de lo animal a lo humano y de un sexo al otro...
E:-La paradoja de los valores de partida que empapan al sujeto, y en cierto modo lo ciegan, hacen que la visión relativista del etnólogo sea tachada de molesta, etérica, utópica y arcaizante, porque transpone comportamientos exóticos a contextos civilizados sin mediación alguna.
Z:- Ahora la etnología se preocupa por la transición intercultural, la acul- turación y la pervivencia de culturas marginales en una civilización cada vez más homogénea.
E:-El otro es el vecino o cualquier objeto de amor u odio por el que uno se contrasta y define como yo.
Z:-Ello elevado a un nivel de generalidad tal que cada individuo se entienda como excéntrico a sí mismo, y víctima de algo que es parte de sí mismo como del conjunto de sus vecinos, por lo que no puede culparse a sí a sus vecinos.
E:-El lenguaje humano puede ser empleado para mentir y jugar, no está li- gado al instinto...no se haya ligado casualmente a su medio, lo manipula simbólicamente sin transformarlo materialmente.
E:-El error está en interpretar los datos culturales como expresiones indivi- duales en vez de cómo instituciones sociales.
Z:-Los mitos no son sueños, y la belleza racional de las demostraciones ma- temáticas no es garantía de la salud mental del matemático.
E.-La mecánica del pensamiento humano permanece invariable y la unidad psíquica de la humanidad sigue siendo un artículo de fe básico.
Z.-El pensamiento debe ser entendido describiendo el mundo en el que ad- quiere sentido.
E.-Practicar un arte en el que no existe el quizás o uno dominado por el quizás afecta al modo general de ver las cosas.
Z.-El tiempo que interesa al historiador es irreversible, pues los aconteci- mientos no se repiten, mientras que el tiempo que interesa al antropólogo es reversible.
105


-Lo que no ha empezado no se puede terminar -Empezó mañana pero ayer se va a acabar* *La morsa y el carpintero
4.- LOS HERMANOS ZOTO (EL DESPERTAR ETNOGRÁFICO)
Las angustias del espíritu entretejidas con los sufrimientos de la carne, ins- piraban un lamento universal.
La pretensión de poseer un conocimiento científico de la mera naturaleza humana se consigue cuando averiguamos como resuelven los problemas dos hombres que han tenido una educación diferente, proceden de distintos tron- cos físicos, hablan lenguas diversas y viven en condiciones físicas distintas.
El distanciamiento constituye una mirada sobre nosotros con la mediación del estudio de los otros. Eliminando el prejuicio primitivista, las categorías producidas en el distanciamiento son aplicables a nosotros y sirven para vernos de un modo nuevo. Lo arrojado hacia el otro es lo que de nosotros rechazamos. Este otro debe darnos algún punto de enganche donde poder colgar nuestros prejuicios. La crítica ingenua del etnocentrismo confunde la realidad de la ideología con la imposibilidad de su verificación en la realidad.
5.- JONAS Y LEVIATÁN o EL MITO DE GEPETTO
Procusto como igualador de todos a la masa y atomizador de las individua- lidades que desintegra el todo social jerárquico feudal, que no puede recons- truirse por la ley de los tres estadios: Simplicidad originaria, complejidad de la floración y simplificación por retorno a la mezcla. Sólo cabe crear peque- ños nichos amorosos como pulsars de vida en un universo social degradado.
El hombre que se fue, no se movió. El ciudadano que huyó atravesando una frontera, no viajó.
El Hobbes actual erige como palanca explicativa de toda posible conviven- cia humana el deseo mimético que encuentra su solución y relanzamiento en el momento de la crisis sacrificial apoyándose en la figura de la víctima pro- piciatoria. El deseo mimético es fruto de la congénita falta de especialización de nuestra especia, el carácter epigenético de sus conformaciones neurológi- cas y sus comportamientos sociales.
Ninguna sociedad es profundamente buena ni mala.
Diatribas antropofágicas.
Y después de autoengullirnos nos quedaremos ignorando todo cuanto sa- bemos.
6.- DEMIURGO ORDENA EL CAOS, ATLAS TAMBIÉN FUE NEGRO, LA ESTORIA JAMÁS CONTADA / GÓLGOTA’S DREAMS Y EL FENÓME- NO KORÁNICO (EL BAILE DE LOS PROFETAS)
106


Es entonces cuando el escatólogo aparece, provisto de lupa, gabardina, y cierto rictus inteligente.
Retorno al Caos, al abismo primordial anterior a todo lo demás, incluso a los propios dioses, lo absolutamente primero, desprovisto de orden, materia, forma o cualquier otra determinación.
7.-EL POLLINO A LA LINDE ACARREANDO LOS PERTRECHOS NE- CESARIOS EN ESTE PRODIGIOSO ESCENARIO Y LIBANDO EL AMOR COMO UNA GOLOSINA NECESARIA PARA EL ORGANISMO...
Sed buenos y cariñosos, amables y educados, sin trifulcas, peleas, muertes, mentiras ni zarandeos. Hata Hata, posdata: consejos: chaqueta, boina, gorra, paraguas y provisiones.
Sed felices. ¡Alehop!*
Fdo: Elena Gastón Nicolás “La Elena del guitarró”
107


108


TEMPORADA TEATRAL (inclosos tots els bolos nacionals i internacionals)
LA XINA A.R.T.
fotos d’Alain Boulerot, Anna Solé, Benxamín Álvarez, Bernard Fabvre, Delphine Bardet, Dimensional Paco Cable, Jonathan Gervais, José Sanjurjo Alonso, Juan Muñoz, Judith Lesur, Konrad Kwas, Krzysztof Stanislawski, Lluis Badia, Marc Vilallonga, Marie-Françoise Prost-Manillier, Marina Tomàs, 4barbier,TPK i Xesco Mercé.
EXPOSICIONS A LA XINA A.R.T.:
Aquesta temporada d’exposicions ha estat intensa i profitosa (espiritual- ment, se sobreentén). Vàrem començar l’any amb un projecte de llarga tra- jectòria, El basar del Xino. Per aquesta desena edició vàrem poder comptar amb la participació d’alguns dels artistes de Kanîbal’hopox que van partici- par al Symposium de la xarxa celebrat a Kaunas (Lituània) a l’estiu de l’any apassat, amb la senzilla (i alhora dificilíssima) premissa de treballar solament amb llapis i paper. Bruno d’Abrigeon, Christine Foulché, Elisabeth Kroto- ff, Marie-Françoise Prost-Manillier, Martine Saurel, Diego Tampanelli i els quatre artistes de la casa van configurar el repartiment coral d’“El llapis de paper”.
La segona de les exposicions la van composar una selecció dels artistes li- tuans més destacats del moment: Robertas Antinis, Patricija Gilytė, Andrius Kviliūnas, Artūras Valiauga & Linas Liandzbergis, Gintautas Trimakas i Ar- vydas Žalpys. Aquest darrer, vell amic de La Xina A.R.T. va fer alhora el paper de comissari del projecte, amb la col·laboració de la no menys amiga Giedre Legotaite. Els treballs presentats a “Ready made.Lt” ja havien estat exhibits, tant a Lituània com a l’estranger, però aquest va ser el primer cop que es van aplegar per oferir una oportunitat única per descobrir el darrer secret artístic del continent.
Al març vam celebrar el nostre primer contacte amb la galeria Stallowa, de Varsòvia, gràcies a la labor curadora de Kzrystof Stanislawski. Partint de premisses més o menys figuratives i de tècniques tan enganyosament ele- mentals com són l’oli sobre tela, Julita Malinowska, Bartosz Czarnecki i Be- renika Kowalska, els “3 joves pintors polonesos” porten aquest llenguatge al seu terreny expressiu particular, molt t més proper a posicionaments més abstractes que no pas naturalistes, cadascun, al mateix temps, d’una forma clarament personal i diferenciada.
109


Elisabeth Krotoff, Bernard Fabvre i Gregoire Fabvre, família i membres del col·lectiu 4,barbier, de Nîmes, amb l’irònic títol “FFK, la famille”, amb remi- niscències d’un clan catòlic irlandès que remenà les cireres per l’Amèrica pop, ens oferirien tres mirades diametralment diferents i precisament complemen- tàries, sobre aquesta particular feina nostra. Dibuix sobre paper, de caràcter mural. Escultures amb objectes trobats i cinema d’animació van ser els tres camins triats per la família per aquesta completíssima mostra.
A les darreries de maig es van retrobar dos artistes que es coneixen de tota la vida per retre un particular homenatge precisament a aquesta (la vida) i a la literatura, l’aventura, l’amistat, l’art i tot allò que val la pena viure. Melville i Moby Dick foren simplement una excusa plàstica per confrontar dos llen- guatges antagònics i complementaris, semblats i incompatibles alhora. Dues peces de gran format (la bèstia), a la coberta del vaixell (la planta noble de la galeria) i un bon reguitzell de dibuixos (els contes de mariners) a la bodega i santabàrbara (al soterrani) van conformar aquest projecte dual.
Tornant de l’estiu vam obrir temporada amb la presència de Xaro Castillo i Agustín Fructuoso, presentant la mostra “Cheek to cheek”. Els dos artistes de L’Hospitalet, ànimes veritables del col·lectiu TPK (Taller Pubilla Cases, amb seu al Centre d’Art Tecla Sala) i vells amics de La Xina A.R.T. van pre- parar un projecte especial per al nostre espai, ple de silencis, complicitat, in- timitat, reflexió i, com no podia ser d’altra manera tractant-se de dos pintors de la seva envergadura, ple de bellesa. Pura bellesa.
Com a penúltima exposició de l’any, el company Marc Vilallonga torna a sorprendre’ns amb “El món segons Rosamon - El segon món del rodamón”. Una peculiar combinació de llenguatges i d’idiomes (collage amb papers pin- tats, fotografia amb imatges modelades tridimensionalment incrustades, o escultura que combina fusta i plàstic) rere les quals sempre ens sembla sentir una veu familiar, agradable i inquietat, que és a punt d’explicar-nos un conte. Subtil ironia, impecable presentació i versatilitat tècnica són la marca d’aigua del nostre company Marc.
Per acabar la temporada la darrera edició (que ja és l’onzena) del Basar del Xino, que aquest any es titularà “I els reis ens portaran carbó”. Sobre el muntatge (encara en fase preparatòria quan escrivim aquestes línies) només us podem avançar que serà, com totes les altres, una obra coral, una mena de cadàvers exquisit mural que faran els actuals membres del col·lectiu, així com una bona colla d’artistes amics de la ciutat i el país, per fer el colofó que es mereix aquesta tant interessant com inexplicable temporada.
110


ACTIVITATS A LA XINA A.R.T.:
Continuant la tradició d’oferir un petit concert a cada inauguració, allò que s’ha anat convertint en el festival La Xina Sona, aquest any hem fet un assor- tit de guitarra ètnica, clàssica, jazz i, molt especialment, de flamenc. Vàrem iniciar la temporada hivernal amb el guitarrista africà Seydou Ndiaye Galis, que ens va oferir una llarga mostra de ritmes i cançons del seu continent. Van continuar, al febrer, les guitarres clàssiques de Pol Aranda i Albert Ubach (components del Duo Llatina), i va tancar aquesta primera edició el jazz de la guitarra elèctrica de l’argentí Martín Fernández i el contrabaixista vallesà, i vell amic de la casa, Albert Daví.
A la primavera, i gràcies al contacte amb l’espai Robadors22, que és on es cuina actualment la música més arriscada i inquietant de la ciutat, vàrem fer un parell de concerts de música flamenca: a l’abril varem comptar amb Ramon Piñas (al cante) i Albert Pons (al toque), idonis per acompanyar el projecte FFK, especialment el film de Gregoire Fabvre, de temàtica flamenca i andalusa. Al maig vàrem comptar també amb el cantant , altrament conegut com el Tato, acompanyat per les cordes d’ Israel Fernández i el ball explo- siu de Ruth Quesada. Amb moltes ganes de repetir experiència, per les dues parts.
Per una altra banda, al juliol, el poeta xilè Bruno Montané Krebs i el seu germà Álvaro, artista plàstic i músic experimental, ens varen brindar un ex- periment poètic i sonor que tenia exactament la durada del que diuen els entesos en comunicació, Psicologia i altres martingales, sol durar el temps d’atenció que hom pot resistir sense avorrir-se ni distreure’s: 22 minuts. Poe- sia d’avantguarda i música de funambulista electrònic per acabar d’arrodonir l’exposició “Melvilliada”, de Ramon Roig i Xesco Mercé.
L’edició de tardor de La Xina Sona va comptar amb una arrancada de temporada d’autèntic luxe: la sabia improvisació de tres virtuosos del seu instrument i de la música contemporània: Agustí Martínez (ànima del Te- pekale Sound), Liba Villavechia, El Pricto. Amb un sopranino, un tenor i un alt (respectivament) van donar un tret de sortida brillant al nou curs d’ex- posicions, acompanyant els companys del TDK del primer, Xaro Castillo i Agustín Fructuoso.
EXPOSICIONS FORA DEL NOSTRE ESPAI:
La temporada de bolos també ha estat prou profitosa pels membres del nos- tre col·lectiu. Vàrem acabar l’any per començar-ne un altre amb l’exposició “Contenat/contenu” a la galerie 4,barbier, de Nîmes. Després d’un llarg ci-
111


cle d’exposicions d’obres de petit format, sota l’epígraf “Carrément”, aquest any, a curada per l’amic Bruno d’Abrigeon, es va fer un nou enfocament a aquella proposta. El continent i el contingut de l’obra es posaven al mateix nivell estètic i conceptual. Més de 90 artistes de 9 països i tres continents diferents.
Un altre joc proposat pel grup del Languedoc 4,barbier. “Le jeu des mots” consistia en que, durant dues setmanes, cadascun dels artistes havia de fer un dibuix sobre una paraula escollida. 14 paraules i 28 artistes d’Alemanya, França i d’aquí varen participar en el projecte, que, com veureu més enda- vant, es va pensar per una futura itinerància.
Un parell d’exposicions amb la participació del company Xesco Mercé. La primera, de caràcter individual, a l’Ateneu d’Esplugues de Llobregat. El seu títol “Ultraroig-Imfravioleta” donava pistes cromàtiques i conceptuals d ela sèrie de collages. La segona va ser la seva participació al projecte “Tupí or not tupí” comissariat per Lluis Torrens i exposada a un dels centres més atractius, conceptualment i arquitectònicament, de la costa catalana, La Sala (Espai d’art contemporani) de Vilanova i la Geltrú. Obres d’artistes contem- poranis (Jaume Plensa, Jo Milne, Manuel Morales) contrastades amb clàssics de la col·lecció Víctor Balaguer.
Com a cada inici de la primavera, els companys del TDK organitzen el seu Solstici particular al Centre d’Art Tecla Sala. Aquest any es va titular “Estat d’emergència” i va comptar amb les participacions multitudinàries i plurina- cionals amb els que els d’Hospitalet ens tenen acostumats; 110 artistes de 10 col·lectius diferents. Benxamín Álvarez, Xesco Mercé i Marc Vilallonga van ser els nostres representants.
La tercera sortida a l’estranger va ser la que aquest mateixos artistes van fer a Varsòvia, a la galeria Stallowa, al magnètic barri de Praga. Els dos primers van ser els expedicionaris que van portar les obres de La Xina, per primer cop, a la capital polonesa. Molta assistència de pública (amb representació de l’ambaixada espanyola), molt ressò mediàtic (premsa i televisió) i ganes de tornar a repetir l’experiència. L’exposició es va titular “Salon Letni. En una altra sala de l’espai que dirigeix Krzysztof Fabijański va exposar l’artista local Barbara Kowalczyk. Per a la inauguració vàrem preparar una gran per- formance gastronòmica, tal com explicarem més endavant.
També a l’estiu, tot just tornar de la vora del Vístula, vàrem reemprendre viatge cap a Nîmes, per exposar, els mateixos tres artistes d’abans, “Ou la couleur perd sa forme” (allà on el color perd el seu nom) a la galerie 4,bar- bier. Una mostra trífida plena cromatismes i subtilitats tècniques: de l’aqua-
112


rel·la als collages amb papers pintats per donar contrapunt a la lluminositat blanca de l’estiu del Midi.
Tot just acabat el període estival Xesco Mercé inaugurà “Borntubialaif” a l’espai El Foro, del Born barceloní. Un a barreja de restaurant i cava de jazz que aposta també per les presentacions poètiques, les exposicions o el tango. Una vintena de collages sobre paper van servir per inaugurar també el Gin Jazz Festival, amb el gran saxofonista Gorka Benítez, a qui hem entrevistat en aquest número de la revista.
Una altra sortida cap a França, cercant la llum del nord. En aquest cas per fer una segona edició de “Le Jeu des mots” a Arts Up d’Avignon, ciutat de teatre i de papes, però no se senyoretes. La ciutat dels papes era una plaça encara no trepitjada pel nostre col·lectiu i potser ho passarà a ser més sovint pel contacte amb aquest nou col·lectiu gal. Amb l’actuació estel·lar de “Les soeurs Antienne” al vernissage.
I una altra mostra del nostre soci més hiperactiu: “Melvilliana, contes nave- gants”. En Xesco Mercé va se convidat pel músic Víctor Nubla, per al LEM FESTIVAL 2015, un dels esdeveniments musicals més interessants, experi- mentals i arrelats a la nostra ciutat. L’exposició va servir de marc estètic per a la lectura col·lectiva de “Moby Dick” que la gent de Gràcia Territori Sonor, a partir d’una idea de Pere Fernàndez (llibreria Pequod) i Joan Teixidor, en la qual es va llegir el text en català, castellà, anglès, francès i japonès.
I, com a teló d’autèntic vellut de la temporada, la darrera sortida va ser a la XIII Biennale de Lyon. Dins del certamen Résonance els nostres amics de Le Transfo, conjuntament amb l’Atelier Royal i l’Atelier Fleury, van preparar una exposició triple en al qual 30 artistes de Kanîbal’hopox van fer 14 autore- trats segons l’estat d’humor que tenien en un parell de setmanes predetermi- nades. El resultat son 420 obres de creadors de Lituània, França, Alemanya i Catalunya. La mostra tindrà una segona edició, a la primavera de l’any 2016, a la Kunsthaus de Rhenania- Westfalia de Colònia.
ACTIVITATS FORA DEL NOSTRE ESPAI:
I encara un bis: les nostres activitats no expositives fora de casa nostra. La primera va ser a ·La nuit des musées” de Nîmes. Colette Girod va presentar, al 4,barbier un film recopilatori on apareixien totes les performances i ac- cions realitzades durant les inauguracions a l’espai del Gard francès. Entre elles va sortir Hypnagogique Affaire a Nîmes Solo (H.A.N. Solo) realitzat fa uns quants anys per José A. Troya, Toni Clos, Manuel Ruz i Xesco Mercé (al saxo), en l’exposició The Xina Jazz Machine. Aquest mateix film es va
113


poder veure també al TPK, dins del certamen A.R.T.T. (Acte de recuperació de Tecla Tepeka) d’aquest mateix any.
Com ja s’ha apuntat fa uns quants paràgrafs, el vernissage de l’exposició Salon Letni, a Varsòvia, es va acompanyar per la performance culinària “...i calamars del Vístula”. Benxamín Álvarez i Xesco Mercé, perfectament se- cundats per la família d’aquest, les dues Tereses i en Raimon, van fer tres pae- lles mixtes per a un centenar de persones amb els materials i els ingredients més inversemblants. El resultat gastronòmic, però, va ser un èxit aclaparador. No en va quedar ni un granet.
Per la festa Major de la ciutat, la Mercè, l’Ajuntament organitzà la 20a mostra d’associacions. Nosaltres, per primer cop, vàrem voler participar en aquesta experiència de col·lectius i associacions de Barcelona que es va cele- brar a la Plaça de Catalunya. Allà vàrem muntar la paradeta, podent mostrar les catàlegs de La Xina A.R.T. i els quatre números editats d’aquesta revista, i vam rebre visites inesperades.
La darrera acció de la temporada la va fer Xesco Mercé a la galeria The Grey Square de Tarragona, un espai dirigit per Antonio Luque i Juan Carlos Lozano, amb els quals realitzarem un intercanvi durant 2016. L’espai va or- ganitzar el cicle performàtic “Corporeidad y resistencia”, amb la presència de conegudíssims performes i accionistes de tot l’estat: el propi Lozano, Abel Azcona, Paco Nogales, Carlos Pina, Manuel Morales i el nostre associat Xes- co, que va presentar: “Deconstruint Beuys o Com la Mort explica l’art del segle XX a una tortuga de guix”.
(Teló)
114


115


116


117


118


119


120


121


122


amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya