COMENTARI TIRANT LO BLANC

LLENGUA CATALANA I LITERATURA 1r BATXILLERAT
Joanot Martorell, TIRANT LO BLANC

COMENTARI DE TEXT

Fragment del capítol CXVIII (“Com Tirant fon ferit en lo cor ab una fletxa que li tirà la deessa Venus perquè
mirava la filla de l’Emperador”, p.149), des de “Dient l’Emperador tals o semblants paraules..” fins al final:
“humana força no basta a resistir.” (p.151)

[COMENCEM AMB UNA INTRODUCCIÓ GENERAL SOBRE L’OBRA QUE ENS SERVIRÀ PER A QUALSEVOL
FRAGMENT QUE EN COMENTEM:]

Aquest fragment pertany a la novel·la Tirant lo Blanc, escrita per Joanot Martorell, un cavaller
valencià del s.XV. L’obra reflecteix el context de canvis profunds (històrics, socials, literaris i
culturals) que marquen la fi de l’Edat Mitjana i l’entrada en l’Edat Moderna. Per això, tot i que la
mentalitat de fons és medieval (exaltació de l’ideal cavalleresc), les novetats (versemblança,
humanisme, sentit de l’humor) són tan visibles que Martí de Riquer la batejà amb el nom de
“novel·la cavalleresca”, a fi de diferenciar-la de les novel·les de cavalleries precedents.

La intenció de l’autor, que no era escriptor, és ben clara: defensar la necessitat de l’estament
cavalleresc, que ja havia entrat en crisi, arrossegat pels canvis de l’època. Així neix el cavaller
Tirant lo Blanc, un jove bretó que, després ser nomenat cavaller pel rei d’Anglaterra, esdevindrà el
millor cavaller de tots els temps i recorrerà el Mediterrani per salvar la cristiandat dels infidels.

[FINS AQUÍ LA INTRODUCCIÓ. ARA CAL SITUAR EL TEXT FENT UNA SÍNTESI DEL QUE HA PASSAT ABANS:]

A la segona part de la novel·la, l’heroi, conegut arreu per la seva fama de cavaller invencible, és
cridat per l’emperador de Constantinoble perquè defensi l’Imperi Grec de l’amenaça turca. La
història ens diu que la capital grega va caure el 1453, però Martorell es val del realisme utòpic
per justificar la utilitat dels cavallers, presentant un heroi que, en la ficció, salvarà la ciutat
cristiana. Des de Sicília i Rodes, doncs, -sempre en una geografia real- Tirant es desplaça a la
capital grega i, tot just desembarcat, és rebut en una gran sala al palau imperial i nomenat Capità
General.

[I ARA COMENTEM EL FRAGMENT, SEGUINT L’ORDRE DE LES IDEES I IL·LUSTRANT L’ANÀLISI AMB
CITACIONS DEL FRAGMENT:]

La cort es troba tancada al palau, gairebé a les fosques, i les parets estan guarnides amb draps
negres: tothom està de dol perquè fa poc que l’hereu de l’imperi ha mort al camp de batalla. Tirant,
però, els obliga a reaccionar perquè els turcs amenacen d’envair la ciutat i no és hora de feblesa i
lamentacions. Ordena obrir les finestres de la sala perquè hi entri la llum i queda astorat en veure
una donzella molt escotada: la princesa Carmesina. La impressió és tan gran que, mentre escolta

les paraules de benvinguda de l’Emperador, “los ulls” se li’n van a l’escot de la noia. L’escena no
és nova, perquè a la cort anglesa ja s’havia fixat en el “fermall” de la Bella Agnès, i en tots dos
casos la reacció que té és lògica i versemblant. L’amor, doncs, entra pels ulls i va de dret a
l’ànima, d’acord amb les teories medievals sobre l’enamorament; per això els ulls de Tirant són
esmentats fins a tres vegades en un sol paràgraf. La novetat és que Martorell no es conforma
amb un amor platònic, idealitzat, com a les novel·les de cavalleria, sinó que fa reaccionar el seu
personatge de manera “humana”: Tirant no mira els ulls de la Princesa, i el narrador omniscient
absolut deixa ben clar que mai havia vist un espectacle semblant perquè els seus ulls “no havien
jamés rebut semblant past”, tot i haver conegut tantes donzelles. En tota la novel·la trobarem
referències al cos, ben lluny de les nocions de vergonya o de pecat pròpies de la mentalitat
medieval. El Tirant lo Blanc anuncia els nous aires humanistes que recorren Europa i els
personatges encomanen vitalisme i ganes d’aprofitar els plaers de la vida, inclosos els del cos [CAL
DEMOSTRAR-HO AMB EXEMPLES D’ALTRES ESCENES].

Seguint el rígid protocol de la Cort, els personatges abandonen la sala i entren “en una altra
cambra molt ben emparamentada”. Martorell, enamorat de la vida cortesana, s’entreté en
nombrosos passatges a descriure profusament el luxe i l’ostentació de la reialesa i l’alta noblesa:
vestits, joies, decoració, àpats, celebracions... En aquest cas, ens fa saber que les parets estan
decorades amb imatges d’enamorats mitològics, com una premonició de la relació amorosa que
acaba de començar i que serà el centre de l’obra a partir d’ara. Ara bé, si els personatges de les
parets són de ficció, “de subtil i artificial pintura”, Tirant i Carmesina són “humans” i es passegen
tot contemplant les imatges. Un recurs més de l’autor per dotar de versemblança els seus herois,
i un estratagema que dóna peu a un doble sentit, perquè en públic i davant de tothom Tirant no pot
manifestar obertament la seva admiració per la noia: “No creguera jamés [...] coses admirables
com veig”. Dissimula, doncs, com tantes vegades faran els personatges.

La segona part del fragment se centra en la reacció de Tirant, i per això s’esdevé en l’àmbit de la
vida privada, una faceta insòlita en el gènere i que Cervantes ja va destacar. Efectivament,
l’heroi, trasbalsat, demana permís per retirar-se a les seves habitacions i s’arrauleix als peus del
llit, en una imatge de feblesa que contrasta amb la missió que ha de complir: salvar la cristiandat.
Pateix tant que ha perdut la gana i no vol dinar (“aquí comen los caballeros...”, deia Cervantes), i,
desorientat i avergonyit pel que li passa, menteix a tothom: diu que “lo cap li dolia” o que “l’aire de
la mar” li ha fet mal. Qualsevol cosa abans de confessar el que li sembla una debilitat
imperdonable en un cavaller. De fet, tots els personatges de la cort grega menteixen
contínuament. Les seves obligacions protocol·làries els obliguen a donar una imatge de dignitat i
seriositat que sovint no s’ajusta amb els seus desitjos i per això fingeixen i practiquen sovint una
falsa moral [CAL AFEGIR EXEMPLES DE DIVERSOS PERSONATGES DE LA CORT QUE FINGEIXEN, DISSIMULEN I

DIUEN MENTIDES: Plaerdemavida, l’Emperadriu amb Hipòlit, etc.]. D’aquest difícil equilibri entre aparences i
realitat en sorgeixen uns personatges rodons, amb psicologia; és a dir, creïbles, tal com
demanen els nous gustos literaris del moment.

Diafebus, però, que coneix bé Tirant, no es deixa enganyar tan fàcilment i per això insisteix i el
burxa: “Digau-m’ho [...] e no em vullau amagar res que de vós sia”. Acorralat, l’heroi confessa que
“jamés sentí tan greu mal” com el que ara el turmenta, afirmació paradoxal, venint d’un cavaller
bregat en mil combats, capaç de suportar ferides esgarrifoses [CAL POSAR-NE ALGUN EXEMPLE: li
arrenquen quatre queixals, etc.]. I amb la retòrica habitual de la valenciana prosa expressa la seva
incertesa: l’amor que sent el “farà venir prest a mort miserable o a glòria reposada [...] per aquella
amor que és amarga”. És tanta la vergonya que sent que no gosa mirar el seu company Diafebus
quan confessa “Jo ame”.

Fins aquí res de nou, doncs: l’heroi s’ha enamorat, com en totes les novel·les de cavalleria. La
diferència és la reacció, clarament desmesurada i tan infantil que resulta ridícula: Tirant plora
com una criatura, amb “vives llàgremes”, “sanglots e sospirs”. El contrast entre aquesta imatge i
la de l’heroi ideal al camp de batalla no pot ser més exagerat. I el mateix pensa Diafebus, “veent lo
vergonyós comport que Tirant feia” i pensant que aquell és l’hipotètic salvador de l’imperi. Una
imatge humiliant, doncs, perquè la paraula “vergonya” apareix fins a tres vegades; però que
contribueix al retrat del protagonista: Tirant és un personatge rodó, ha evolucionat, i si abans es
burlava dels seus companys enamorats, ara és ell qui ha caigut “en lo llaç en lo qual humana força
no basta a resistir”, tal com aclareix el narrador omniscient, que no es pot estar de dir-hi la seva.

[PER ACABAR, RELACIONEM EL FRAGMENT QUE HEM COMENTAT AMB EL QUE PASSARÀ MÉS ENDAVANT I
ANEM PREPARANT LA CONCLUSIÓ:]

Som ben lluny de la prepotència que Tirant gastava a la cort anglesa. L’enamorament fulminant
l’ha sotraguejat de tal manera que no serà mai més el mateix. A partir d’ara assistirem a
nombroses escenes que desmitificaran l’heroi cavalleresc: farà el ridícul, es posarà vermell,
plorarà o tremolarà de por. Sempre, però, seran escenes de la vida privada, una de les grans
novetats incorporades a l’obra, imposada per la versemblança que es demana al s.XV. A les
batalles, en canvi, Martorell no li permetrà cap feblesa perquè els afers militars són massa
seriosos per a una mentalitat com la de l’autor i sabem que el Tirant lo Blanc té per damunt de tot
una finalitat propagandística. És una novel·la nova (cavalleresca i no de cavalleria, com ja va
intuir Cervantes), escrita per un home lúcid, enamorat del seu ofici i prou intel·ligent i sensible per
intuir els canvis que l’amenaçaven.