V Concurs de microrelats de Sant Jordi

Ignasi Baena
Alarcón

CSS Guinardó
Institut Municipal de Serveis Socials

No m’ho esperava

Dos setmanes justes, catorze dies des que vaig començar a treballar en
aquest nou centre. Moltes hores dedicades a conèixer el nou equip, les
dinàmiques de treball i els nous usuaris a qui he de donar suport. Fins
aquí bé. Però admeto que els nervis se’m cruspeixen. Una mica dur sí
que ho és, però vaig fent com puc. Cada passa és una nou aprenentatge,
m’agrada, però soc conscient de la responsabilitat que representa
aquest treball i el neguit es manté com una foguera crònica rebufant
la meva ànima. Però puc. Puc segur amb això. Ara bé, sabeu que m’ha
passat avui mateix? No m’ho esperava, una trucada, una usuària amb
problemes econòmics, de salut, i enmig de la conversa em talla i em
pregunta: "com et trobes tu?". De pedra m’ha deixat, he trigat un parell
de segons a respondre i agrair-li aquesta abraçada emocional. Aquest
ànim inesperat. Et dono les gràcies per això, ara respiro una mica millor,
gràcies, de veritat. Això, avui, no m’ho esperava.

51

Izaskun Martí Carral

Direcció de Serveis Tècnics i Planificació
Institut Municipal de Parcs i Jardins

Tànger

Tres adolescents (o potser encara eren nens?) miraven el mar grisós i
opac, asseguts a la gatzoneta en un penya-segat amb vistes a l’abisme.
El fum del haixix s’enlairava parsimoniosament en petites xemeneies,
mentre una boira pixanera deixava entreveure l’illa de Tarifa. La brisa
marina, amb olor de televisió per cable i bambes de marca, impactava
als seus rostres.
I ella què hi pinta enmig d’aquell paratge? La seva feina és la de
cooperar, tendir ponts bidireccionals, però ara només sent ràbia i
impotència; sempre s’ha rebel·lat contra la idea de ser afortunada
només pel fet d’haver nascut a l’altra banda de l’estret. Tot i que les
noves tecnologies permeten reunir-se telemàticament, ella prefereix
trepitjar camp: ensumar, palpar, compartir. La seva postura és
vehement, només li flaquegen les cames en sentir, pel mòbil, la seva
filla de dos anys.

52

Joan Delgado
García

Direcció de Transformació i Innovació
Urbana
Gerència de l'Arquitecte/a en Cap

Per la Diagonal

Des de fa un bon grapat de dies, al costat de casa, ha començat
una competició surrealista de pol·lució acústica inaudita. D’una
banda, l’animalitat extrema dels incessants martells pneumàtics
demolint l’asfalt de l’avinguda, i de l’altra, la remor constant d’un
sobredimensionat carrer Aragó, símbol de l’obsolescència de l’antic
règim del vehicle privat. Una baralla ferotge similar a la que mantenen
el violent i impetuós Stanley Kowalsky i la seva cunyada, la decadent
i presumida Blanche DuBois, durant el decurs de la famosa obra de
teatre escrita pel gran Tenesse Williams. Arribarà mai la pau somniada?
Ja era hora que per fi comencessin les obres d’un desig anomenat
tramvia... per la Diagonal.

53

 Adrià Castellà
Manero

Unitat Territorial de l'Eixample
Guàrdia Urbana de Barcelona
Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

La soledad del olvido de los recuerdos es peor que el sufrimiento de
vivir solo. Ahora estoy escribiendo lo que luego solo serán unas palabras
que alguien escribió. Estoy aquí y luego allí sin comprender, ya sin
preocuparme, no sé, a veces sí que pienso, pero no entiendo. Me han
dicho que mi marido ha muerto. Pobrecito, quien sería. Hay mucha
gente, me cogen de la mano, me sientan, me hablan. Yo quiero ir a casa,
pienso. –señora ¿me puede llevar a mi casa? –Mamá –me dice-, ya estás
en casa.
Qué casa más grande y que flores más bonitas tiene, con lo que a mí me
gustan. Me parece que yo también tenía flores en casa, ¿o no? Me olvidé
de que ya no recuerdo.

54

Va cobrar la quinzena a la Caserna. Va regalar a l'algutzir un cigar pur i
es va acomiadar de tots. Amb pas lent, cap cot i els ulls inflats però ja
sense llàgrimes, va emprendre el camí cap al cementiri. Va recórrer el
recinte fins a asseure's en un lloc ja conegut. Va desenfundar el revòlver
i es va disparar dos trets. Uns darrers pensaments, esperant una mort
que al final va arribar. Allà va ser trobat l'endemà, sense vida, amb el
seu uniforme de guàrdia. Algú va observar que la làpida que la seva mà
va quedar acaronant era la del seu fill, mort unes setmanes enrere. Ell
era la seva vida i seria la seva mort. Es va dir que era un bon guàrdia,
i un bon pare també. A la memòria de Francisco Ruiz, guàrdia urbà de
Gràcia.

55

Inma Delgado
Álvarez

Grup Polític Municipal Partit Popular
Àmbit polític

La Maria s’ha aixecat avui pensant que serà un bon dia tot i que sap que
li espera un dia dur, com sempre.
La sala és plena de gent. Hi ha molt de soroll. La Maria no deixa
d’observar al seu voltant el xivarri dels nens que amb la seva alegria
inunden el parc, i la resignació dels homes i dones que fan llargues cues.
Li encanta observar la barreja de cultures, però els idiomes no han estat
el seu fort, i les persones que arriben a la Oficina d’Atenció Ciutadana de
Sant Miquel parlen molts dialectes.
L’immens somriure del Rachid l'impacta quan li llisca el paper pel
taulell. Només un gest de súplica a les mans que sostenen l’escrit, per
deixar anar un desig: tornar a veure la seva mare.
Hi ha coses que no podem tramitar, pensa la Maria, però n’hi ha d’altres
per les quals hem de lluitar per tal de fer del nostre entorn un món
millor, i en aquesta lluita, de ben segur que no importen els idiomes.

56

Òscar Ruiz Fusté

Direcció d’Organització i Qualitat
Barcelona Activa

Despertar

Dijous n’he vist de molts colors però cap tan especial com aquell al
despertar un 31 de març.
Fins al dia anterior pessics de situacions estressants em van fer esclatar
el cap com un còctel molotov.
El detonant, les estelles d'un llaaarg parèntesi antisocial sumat a una
realitat bèl·lica indigerible de regust amarga.
Dimecres nit... un somni, rebobinant la realitat però alhora revelador
on apareixien sobtadament antigues persones treballadores com
l’Ana, l’Steph, el Toni… i el Carlos! Un cambrer amic del bar de baix.
Podia olorar-los. També espais on s’organitzaven jornades, reunions
i celebracions com per art de màgia. Màquines avui obsoletes
reapareixien i xiulaven de fons. Il·lusions d’encaixades i trobades a
equipaments que lluïen de nou on la gent del carrer entrava i sortia
sobre catifes vermelles. Volia tocar, revertir-ho tot, experimentar aquells
moments, parlar, escoltar, aprendre, créixer, gaudir-ho... Bon dia!

57

Borja Amador
Méndez

Direcció de Serveis d'Assessorament
Jurídic

Gerència d'Ecologia Urbana

Gavines que volem a contra vent, tot resistint els embats de moments
colmats d’afanys, pressures i urgència. Oh gavines! Nosaltres que
aguantem els xàfecs que venen dels quatre punts cardinals, i els
sortegem amb bonhomia, complaença i aplicació.
La bandada, coordinada quan suavitza la vela, cohesionada quan
bufa forta maror en contra, estén, en suaus lletres de color blau
bravenc, escrits creats amb aletejos harmònics, plasmats amb la
constància i rigor de qui no decau, motivada per la tenacitat, fermesa i
determinació, per a així poder acaronar, en temps i forma, els reflexos
de la cuita orxegada en nosaltres.
Gavines que volem a contra vent, que fem que aquesta casa continuï
sent font d’anomenada, de reconegut prestigi, us dic gràcies.
Continuem fins a tornar, i retornar sempre, al bon port de les terres
trobades de l’excel·lència.

58

Sònia Navarro
Bosch

Direcció de Salut Ambiental
Agència de Salut Pública de Barcelona

Sota els nostres peus, incansable i silenciosa, recorre la ciutat per
arribar a tots. Recorre la ciutat a través d’una xarxa infinita de vida
per a persones, animals i plantes, una xarxa infinita normalment poc
valorada.
Molts ni es plantegen com arriba a ells, però la crítica gairebé sempre
l’acompanya. Valoracions injustes que no tenen en compte la feina de
moltes persones que vetllen per a què estigui bé. Molts estan implicats,
i treballen coordinadament amb l’objectiu comú que sigui apta, que
sigui acceptada.
Acostumats que estigui sempre disponible, sempre clara, sempre neta...
sempre és l’aigua!

59

Rosa Garuz Pueyo

Direcció de Seguretat Alimentària
Agència de Salut Pública de Barcelona

Sentido común

– Buenos días señor Montmany, hoy me acompaña otro inspector,
Pepe Garcés.

Llegamos a la sala de elaboración donde la señora Montmany está
limpiando boquerones.
España ya es comunitaria y los establecimientos han de seguir una
directiva, por lo que hoy rellenaremos un protocolo que enviaremos a la
Generalitat, Ministerio y Bruselas.
– Si cumplen, les informo, podrán vender por toda Europa con tan solo

un albarán.
Me miran atónitos.
– Pero solo vendemos a una parada de la Abacería...
– Sigamos... digo, mientras busco el siguiente punto del protocolo. A

ver, han de disponer de un vestuario masculino y otro femenino.
Me miran más atónitos.

60

– No podemos cambiarnos juntos si llevamos treinta años casados…?
Pepe, que ya hacía rato que tenía un semblante muy risueño, estalla
en un ataque de risa y se va del local y yo me quedo aguantando
estoicamente hasta el final de la inspección, esforzándome para que no
me pase como a Pepe.

61

Pep Aixalà i Farràs

Servei de Protecció Civil, Prevenció,
Extinció d'Incendis i Salvament
(SPCPEIS)

Gerència d'Àrea de Seguretat i Prevenció

Un dia qualsevol al Planeta Espriu

Són les 8:33 i comença una nova jornada. Iniciat l’ordinador el primer
que faig és mirar el correu a l’Outlook. Després engego l’Ariadna.
Curiós, nom femení al programa que permet visualitzar les instàncies
que fan els ciutadans. Molt amigable el nom d’Ariadna, o potser
l’informàtic volia fer una broma entrecreuant l’obra Ariadna al
laberint grotesc. A vegades l’Ariadna remuga i s’encalla i potser costa
trobar-la. Cal lluitar amb el minotaure i cercar el camí de sortida del
laberint. Amb l’increment d'instàncies que entren telemàticament, la
comoditat d’enviar la petició des de casa guanya sobre desplaçar-se
a l’OAC, i no diguem d’escriure-les amb el teu puny i lletra. Puc entrar,
i les telemàtiques guanyen per golejada, n’hi ha 12 de pendents de
processar en el meu departament. Després diuen que la feina d’oficina
és avorrida. Seguim, jo no sóc Espriu i continuem al Planeta Terra.

62

Una petita mentida piadosa

El Centre de Serveis Socials d’Atenció Primària de Raval Sud sempre
ha sigut un lloc amb molt volum, molts usuaris. Era l’únic treballador
social de “guàrdia” amb els altres companys fent reunions o visites
domiciliàries. Sona el meu telèfon.

– Manel tinc una trucada de la senyora Aurora per a tu.

– No recordo que la tingui com a usuària.

– No és teva. Està ingressada a l’Hospital del Mar, i necessita que algú
li asseguri que quan surti d’aquí a un setmana, el seu pis seguirà en
peu.

Estàvem a finals dels 90 i els Jocs Olímpics havien donat pas a
l’esponjament del Raval amb l’enderroc de cinc illes i 62 edificis.

– Com vols que li asseguri un tema que no controlo.

– Només necessita algú que la tranquil·litzi, una petita mentida
piadosa. Viu al carrer Cadena i té por que l’enderroquin per error
abans d’hora.

– Passa-me-la. (...) Senyora Aurora, no s’amoïni, tot sortirà bé. 63

Míriam Badia
Villanueva

Direcció de l’Observatori de la Salut
Pública

Agència de Salut Pública de Barcelona

Incertesa

Dos quarts de nou del matí, entres al metro a Pl. Lesseps, fa un dia
radiant, irònicament espectacular per gaudir-lo al carrer. Arribes al teu
destí, llar de persones grans. Incertesa. Et reben enfundats amb capes
de protecció personal, tot i així, el somriure de benvinguda i de gratitud
per la visita es fa palès, tangible, a través de la mirada. Incertesa. El sol
penetra dins les estances, buides en alguns casos, i empeny amb la seva
energia la vida a continuar obrint-se pas. Reps salutacions i mirades
sinceres de les persones que habiten allà, entenen el que passa?
Visites tota l'estança. Incertesa. Dotze del migdia, surts al carrer i el sol
continua brillant ben amunt banyant tota la ciutat. Respires, agafes
aire per continuar, per somiar amb un final que esperes sigui proper.
Incertesa.

64

Virgili Vernet

Gerència d’Àrea de Seguretat i Prevenció

Ploren els bombers

El barri de la Verneda, sempre allunyat ans proper, dibuixa el record
d'un dels nostres. Avui entre les seves vies hi corre un nom que es
converteix en història quan ja en fa dotze que ho és. Ens reunim tots al
seu voltant i avui, aquesta blanca i pètria placa esdevé la teva ànima,
company. No et vaig conèixer en aquell temps, però et conec avui a
través dels qui t'estimen i encara et recorden. I m'angoixo i m'amoïno
quan sento la veu d'aquell àngel que t'estima i que vetlla per tu, allà
on siguis. I que et recorda i ens recorda, que tu ets i nosaltres som i que
ella, a través teu, és més que tots nosaltres, doncs és per ella i per tu, tot
plegat. Avui plorem els bombers, i els nostres braços tremolen en sentir
la seva veu. I les nostres gaites desentonen imitant les nostres veus, que
es trenquen i es desmunten recordant el teu adéu.

65

Glòria Pairó
Sànchez

Direcció de Regeneració Urbana
Institut Municipal d'Urbanisme

Quines ganes de caliu i de carícies als ulls.
Doncs quan asseguts davant de l’ordinador, aixeco la mirada i davant
meu veig una petita espelma feta amb la cera d’un rusc d’abelles que es
recolza sobre una petxina de mar.
La petxina ja em porta cap al nostre mar, em mulla els peus, em fa jugar
amb les ones i amb els castells de sorra. Miro a través de la finestra i no
veig com plou, noto l’escalfor del sol, i si m’hi fixo molt, també veig els
peixos com ballen.
I sant tornem-hi, m’he escapat altra vegada, però no passa res, continuo
redactant aquell document que tants dies hi dedico, amb una mica de
més bon humor, més contenta, tinc un secret que guardo davant dels
ulls.
I la companya ha arribat malhumorada avui, enfadada i trista perquè
no té bones notícies, perquè la salut no l’acompanya, d’amagat encenc
l’espelma i li dic que tot anirà bé, que estic fent màgia, cremo els
mals, i ens mirem i tornem a riure, mentre que els que passen pensen,
aquestes boges!
Tinc un tresor davant meu, un tresor que només conec jo.

66

Sílvia Grimaldo
Martínez

Fundació BIT Habitat

Llarga espera

Com més hi penso més em fascina. Quina capacitat! Cada dia la Tanit
va a la feina, amb il·lusió de trobar-lo. S’arregla davant del mirall,
assajant què li dirà, com li dirà i si se la mirarà o li farà cas. Es posa el
seu uniforme, net, planxat. Es perfuma però no massa, no val destorbar-
lo, pertorbar-lo amb flaires de primavera. Està segura que avui, després
de molt temps, serà el dia. No pot evitar sentir papallones a l’estómac.
Porta tant de temps esperant!
Però avui, un cop més, el Wilson* ha decidit que no, que les mangostes
li agraden més i gira cua. Només li dedica 2 segons de mirada perduda,
sense complicitat. La Tanit, trista però sense rendir-se, esperarà, un
altre dia, la reacció d’aquella petita criatura demostrant-li el retorn de
tants anys de cures.
*en Wilson era un suricata adult del Zoo de Barcelona

67

Esther Eslava Saiz

Direcció de Serveis de Llicències, 
Inspeccions i Espai Públic
Districte de l'Eixample

No ens han ensenyat

No ens han ensenyat que el drac és una criatura meravellosa i única
que potser està confosa i ignora el poder de l’amor i que si se sentís
estimada, podria salvar a la gent de les flames.
No ens han ensenyat que la princesa es pot ajudar a si mateixa, que el
Jordi també pot ser Jorgina o Jorgine i que no ha de matar cap ésser
viu, i que la violència mai és la resposta.
No ens han ensenyat que la Diada d’enguany té un permís digital que
està accessible a qui vulgui oferir llibres i roses i que se’l pot treure un
mateix, i que som persones lliures de decidir viure el 23 i qualsevol altre
dia amb un somriure.

68

No cal sí cal

No cal cap llicència cap permís ni cap justificació
per crear un espai a l’amor
per donar veu a allò de dins
ni per fer una passa cap a la pau.
Sí cal una crida, un batec o un sentiment conscients
per adonar-nos de qui som
per observar-nos allà on som
i per connectar-nos amb les expressions de vida que som.
No cal res més que un avís o assabentat públic
amb la intenció d’una manifestació o concentració
on sí cal que els convidats convocats a trobar-se a marxar junts siguin:
el respecte, el reconeixement, el discerniment i la reflexió individual i
compartida.

69

Isabel Xandri
Márquez

Oficina d'Atenció a les Gerències
Gerència de Persones i

Desenvolupament Organitzatiu

Punts de vista

Sona el despertador. Quin horror! Són les 7 del matí i m’he passat tota
la nit desperta, ara a sobre a treballar, avui moriré.
Sona el despertador. Bon dia! Són les 7 del matí i toca anar a treballar, no
he dormit gairebé, em prepararé un bon esmorzar per compensar.
No puc més, no he parat en tot el dia, un pollastre darrera un altre i a
sobre no he pogut fer res del que tenia planejat.
Quanta feina, no he parat en tot el dia, se m’ha passat volant, toca
descansar i seguir amb la tarda.
Ni dinar, he pogut. Vols berenar!? NO VEUS QUE JO TAMBÉ EM MORO DE
GANA?! No puc més, que s’acabi ja aquest dia!
Després de recollir els nens a l’escola els portaré a berenar i menjaré
alguna cosa, que no he pogut dinar, potser al lloc dels entrepans que els
agrada tant.
Ja ho sabia jo que el dia acabaria així, esperem que demà no sigui
pitjor. Em vull morir!
Quin dia més intens avui. Nens dormits i per fi puc descansar, bona nit!

70

Ramon Canal
Oliveras

Agenda 2030
Gerència d’Agenda 2030, Transició Digital
i Esports

Sapere Aude

Cal obrir una nova petició de contracte. Set paraules diàfanes que saps
que t’arruïnaran la setmana. Si l’Ajuntament fos un exèrcit, jo seria un
sapador, avançant entre el fang dels tràmits, tot esquivant les mines.
Però treballant des de casa la imatge justa és la d’un Quixot amb
sabatilles, que es baralla amb molins de vent disfressats de minúscules
icones. El meu gerent no sap ni s’imagina que dedico mitja jornada
laboral a passar pantalles cada cop més complicades, com un gamer
qualsevol. Ni que la meitat de les trucades a col·legues, com qui no vol
o no sap la cosa, les aprofito per resoldre bloquejos humiliants. Quan
arribo a un límit perillós faig una pausa i em distrec inventant paraules
noves, com ara saporífer. Ai las, tràmit 3100 obert! Suuu! King of the
World! Passat el moment eufòria, arriba una certesa amargant: treballar
amb SAP és assumir que cada dia t’empassaràs un... gripau.

71

Albert Rossell
Blázquez

Direcció d’Operacions i Sistemes
Institut Municipal d’Informàtica

Sempre al seu servei

– Ajuntament de Barcelona, digui’m?
– És aquí l’accés al servei dels mapes?
– Sistemes d’Informació Territorial, efectivament. A quin servei voldria

tenir accés?
– Al dels mapes d’Europa.
– Europa?
– Europa/Júpiter, el satèl·lit.
– ...
– No Europa/Terra.
– ...Dispensi, la llei m’obliga a fer-li algunes preguntes. Des d’on em

parla?
– El meu cos quàntic es va quedar a Europa/Júpiter però allà van amb

mascaretes i no està implantat encara el 666G, ja n’estava tip i me’n
vaig endur el meu cos primordial aquí, a Barcelona.

72

– Barcelona... Hi ha vingut amb BusExprés X1?
– No, no. Amb la meva nau. La tinc aparcada en una superilla a prop

del vòrtex Glòries.
– La nau... és ventsolar o gravitacional?
– És antiga. Solardièsel.
– Com a assistenta virtual estic obligada a informar-lo que les naus

solardièsel no poden circular dins del cinturó d’asteroides...

73

Albert Rossell
Blázquez

Direcció d’Operacions i Sistemes
Institut Municipal d’Informàtica

Sordeses

Truco als meus pares. El meu pare em pregunta què fem per
l’Ajuntament. No sent la meva resposta. Està sord. I no es posa
l’audiòfon; no li va bé, diu.
L’endemà treballo a distància, des de casa. A l’escola del costat les
criatures criden. Moltíssim. Sense parar. Algunes excel·leixen en el
xiscle. D’acord, fan alegria. Però la meva feina demana concentració...
Dies després treballo en mode presencial. Però les reunions són virtuals.
Cadascú a la seva taula, proveïts d’auriculars i micròfon, parlem amb
d’altres persones. Algunes són físicament a prop i el retard del senyal
crea reverberacions montserratines. Converses creuades. Mercat de
Calaf.
Truco als meus pares. La mama diu que el papa mira el futbol sense
volum, perquè tampoc no hi sent.
Jo escolto només quatre silencis breus mal escampats. I ell, que viu en
el silenci, no pot escoltar-lo.

74

Gemma Lozano
Vivó

CSS Numància
Institut Municipal de Serveis Socials

Comença a llegir però aviat perd el fil i es troba pensant en les persones
que atendrà avui. Amb què vindran, què esperaran. Encara que no
sempre els pot donar allò que desitgen, les escolta i els adreça un gest
amable o un somriure perquè se sentin acompanyades. Una miqueta de
llum enmig de la foscor. Mig riu per dins... «no siguis melodramàtica».
Sospira i alça els ulls. Aquella senyora gran amb la faldilla tacada vol
algú que l’ajudi a dutxar-se. El noi de mirada perduda ja no sap què fer
per trobar feina. I la noia... «Au, para ja. Sort que ningú reclama un pis o
diu que els Serveis Socials s’emporten els nens!». Se'n riu d’ella mateixa
i de les històries que el seu cervell cansat s’imagina al vagó del metro.
Baixa a la seva parada i puja al carrer. Sent darrere seu algú que li
demana que esperi. Es gira. La noia del vagó la mira amb ulls amables.
«T’has deixat el llibre». Somriu.

75

José María
Raudona

Unitat de Gestió Administrativa CSS
Maternitat - Sant Ramon

Institut Municipal de Serveis Socials

L’important

Acabo aquesta resposta, envio el correu electrònic i faig, finalment, la
tasca que volia fer aquest matí. Avui hauré acabat tot el que m’havia
proposat a primera hora.
Aixeco el cap i miro el finestral del fons de la sala, veig que el Sol s’ha
fet pas entre tant de gris que tenyeix el que portem de setmana. Les
plantes llueixen verdes. Respiro profundament. Giro el coll fent voltes
intentant alleugerir la carrega muscular i torno a mirar la pantalla. No
pot ser. Han arribat dos correus urgents. Ja no podré enllestir tota la
feina avui. “Però què et pensaves? No es pot ser més il·lusa!”, em dic a
mi mateixa recriminant-me l’engany d’haver-me convençut que ho faria
tot.
“Senyoreta, què em pot atendre, si us plau?” sento dir davant meu
per sobre el taulell. Aquell somriure amable i la feblesa de la veu em
recorden que avui sí que hauré fet la feina que he de fer.
“I tant, bon dia senyora, què necessita?”.

76

Gerard Subirana
i Campàs

Servei de Protecció Civil, Prevenció,
Extinció d'Incendis i Salvament
(SPCPEIS)
Gerència d’Àrea de Seguretat i Prevenció

Coneixença

Ens vàrem conèixer tard, jo ja fregava la quarantena i vivia en un poblet
que enllaçava les nostres vides a través d’un tren que mai anava a
l’hora. Al començament no “n’estava gaire” jo d’ella, que és la manera
que tenim de dir la gent de muntanya quan no estimem algú. Prejudicis
i desconeixement d’una ment aïllada. A mesura que m’anava construint
com a persona, m’hi vaig anar apropant cada cop més, però va ser la
feina, (quan ja no hi comptava) qui me la va fer conèixer de veritat.
Ara recorro la seva pell amb camions vermells cada quatre dies. La
descobreixo en dosis de vint-i-quatre hores seguides i després retorno
esventat cap a casa per recuperar-me de tanta intensitat. Vivim una
relació a distància feliços i tot i que sempre correrem perill, és la manera
de no cremar-se. Ser bomber m’ha fet estimar Barcelona.

77

Gerard Subirana
i Campàs

Servei de Protecció Civil, Prevenció,
Extinció d'Incendis i Salvament
(SPCPEIS)

Gerència d’Àrea de Seguretat i Prevenció

Pensaments bèsties

Després d’uns segons en què sonava una alarma excessivament
estrident, una veu enrogallada que sempre em costava de desxifrar
va anunciar “rescat animal” per megafonia. Encara era un bomber
novell i baixava per la barra llisa esverat amb la intenció de no ser el
darrer a pujar dalt al camió i intentar estar pendent de tot; esverament
que els meus companys molt més curtits d’experiències que jo, ja no
demostraven. De cop i volta em trobava equipadíssim, enfilat dalt
d’una escala recolzada sota les voltes del Parc Güell, envoltat per sort,
d’una minoria encuriosida. Vaig tenir una sensació estranya, com
d’avergonyiment i satisfacció alhora. Tants anys d’estudi i esforç es
trobaven allà, en el caparró enreixat d’aquella bestiola grisa i sobre
poblada, en un dels indrets més turístics de la ciutat. Era un colom.

78

Enyorança

Acostumat a hores d’introspecció ja fos en un taller petit produint
inútilment tot de peces estèrils o més endavant en la solitud d’un volant
durant hores per les carreteres de mitja Europa, mai havia tingut una
feina relacionada amb els sentiments fins que vaig entrar de bomber.
De seguida però, en cada tasca que feia se’m despertava dins l’ànima
un embull d’emocions que fins llavors desconeixia. Era amb la gent
gran però, que tot sovint havíem d’anar a recollir del terra en la solitud
dels seus pisos, on sentia més colpidorament la tristesa d’una vida que
se’ls hi escapava. La poca mobilitat que tenien, la vestimenta que duien
i la mirada amb què ens rebien després d’haver estat potser hores de
cara a la fredor de les rajoles, feia que dins meu hi hagués un martelleig
violent com una ventallada inesperada. L’enyorança de la companyia.

79

Juan Diego Cabello
Muñoz

Parc de Joan Miró
Bombers de Barcelona
Gerència d’Àrea de Seguretat i Prevenció

El banc de Bucklesby.
És un banc que diu gràcies, sense fer soroll, un banc de memòria,
carregat d’interessos, a la vista i a termini. Que ha vist misèries i
alegries, de culs de tota mena, d’esquenes marcades per feina i per
suor, d’altres impol·lutes. Espatlles humides de plors i cançons, de
jovent d’abans, amb temps de fer coses i mirar al mon.
Un punt de trobada on estendre talons, tal vagada plens, també sense
fons, i un dia... ai un dia. Promeses perdudes, escrits de comiat.
El van fer de fusta d’eucaliptus, piròfila, clara i resistent, tan amiga del
foc que ha pogut fugir sempre de la crema, i no amaga esquerdes que
parlen dels anys.
Un banc que no roba, ni cal rescatar-lo. Saps sempre on està i allò que
pots esperar d’ell, el que li pots demanar i no té.
El lloc on parar un minut a pensar, mirada al punt fixe, i d’espai infinit.
Pensaments, projectes, buidor d’estar en pau, porta la llibreta i fes
“actualitzar”, Bucklesby atorga préstecs sense aval.

80

Oriol Giol Molinos

Direcció d'Estratègia Urbana
Gerència de l'Arquitecte/a en Cap

Contenta i escolta

Quin palaco, no sé perquè em convoquen... però si aquest tema no hi
pinto res? Millor, així estàs en silenci. Aaaa ok! Sort que t’escriuen de
què va, bé, igual no està mal. Recorda que vens a escoltar. D’acord però
aquest tema m’agrada. Sí, però te’l venen a explicar. Ok ok.
"Bon dia... que tal? Se’m sent..." I ara mutis.
... ah mira està la Gal·la, s’ha fent un nou corte, li queda bé. No li diguis.
Bueno, es que està guapa. Doncs t'ho quedes per tu, i concentrat!... vaya
xapa aquest, deu minuts i encara no ha dit res. No miris el correu. Si ja...
algú pot dir-ho... aquest tema és essencial, segur que és fonamental, o
t’ho sembla a tu? És clar que és crucial! ESCOLTA, merda el micro, el tinc
apagat, CONTENTA! Encara no ha acabat! Vale valeee, aguanto... apunta-
ho, ho dius al final i si encara cal. Araaa… menys mal! Això és clau. No
cal que li diguis, afirma i prou... ah, doncs això està molt bé... en aquest
aspecte no hi havia pensat, m’ho miraré...
"D’acord, gràcies, adéu". Interessant, i no has dit res, encara millor.

81

Judith Vendrell
Serra

Arxiu Municipal de Districte de les Corts
Direcció del Sistema Municipal d'Arxius

Gerència de Recursos

Era un d’aquells dies freds i humits que no voldries moure’t del llit. Va
fer el camí a la feina intentant treure’s l’ensopiment de sobre, evitant
aquell pic d’ansietat en què li aterria pensar. Ja al seu lloc, li van anar
passant les hores de forma lenta i monòtona fins que una senyora va
travessar la porta de l’arxiu amb timidesa. “Escolta, noia”, va dir, “us
volia portar unes fotos que guardo amb molt de carinyo”. Va treure de
la bossa unes fotografies del barri. Aquelles petites donacions sempre
l’alegraven molt, es creava una connexió entre els veïns i l’arxiu, i a més
feien créixer els fons. “Eren del meu pare, potser no us interessen”. Se
les va mirar predisposada a començar la lletania de condicions per a la
donació. Llavors ho va veure, no podia ser... “Aquest home, el coneix?”
va preguntar. “I tant, és el meu pare, es deia Raimon, ja fa anys que és
mort” li va dir. “Tieta Adela?”.

82

Òscar Domènech
Sagarra

Direcció de Desenvolupament
Institut Municipal d’Informàtica

L'Arxiu del temps

Torno de vacances i tinc centenars de correus. En veig un que diu:
"Expedient urgent". Urgent? Si és de l'any de la picor... Hauré de baixar a
l'Arxiu antic.
Entro a l'Arxiu, la porta grinyola, em costa trobar el llum, l'ambient és
decadent, olor de pols, a lleugera humitat. La meva mirada recorre les
baldes cercant l'expedient...
87, 86, 85, any 1984, a veure...
0669, 0668, 0667... 0665 No pot ser, no hi és.
Surto de l'arxiu, alguna cosa passa, la llum del passadís fa
pampallugues, pujo les escales, no sento soroll, arribo a l'oficina, però
aquesta no és ben bé la meva oficina. El mobiliari és antic, cadires,
armaris, no hi ha ordinadors, només carpetes i papers, algun cendrer,
al fons veig un màquina d'escriure, la meva mirada puja per la paret
groguenca i veu un calendari, any 1984.
Merda! El 1984 era interí, hauré de tornar a fer les opos…

83

Marta da Pena
Gómez

Departament de Serveis Jurídics -
Secretaria

Districte de Sant Martí

DRAC

Treballo en un despatx de la planta baixa del Districte que té dues
finestres que l’omplen de llum. Una d’elles dona a la plaça i s’hi pot
veure una escola a l’altra banda. Les tardes en què em quedo a l’oficina,
puc sentir els nens i nenes que s’asseuen a l’ampit a parlar de les
seves coses. Ara que s’acosta la Diada de Sant Jordi, la cua de gent
que s’espera a la plaça, s’omple, entre d’altres veïns i veïnes, de les
dones que venen a demanar la llicència per posar la parada de roses.
Venen acompanyades de la família, i quan els toca el torn, cada grup
envolta per darrera la persona que les ajuda a demanar el permís amb
l’aplicatiu DRAC. Miren fixament la pantalla assenyalant el lloc on volen
instal·lar-se, assegurant-se que tot queda ben lligat. I des de la taula les
sento marxar junt amb els seus. Si això fos un relat, ara que no ens sent
ningú, us explicaria alguns dels secrets que es diuen els nens i les nenes
i el que pensen les venedores de roses de la nostra aplicació DRAC.

84

Laura Balado
Funcasta

Direcció de Serveis Generals
Districte de Gràcia

Avui tinc feina, sí. Però tot controlat. He fet una bona planificació.
Primer l’urgent, després l’important... Obro l’ordinador. Els valors són
a les meves mans, diu. Sí, i aviat a la sopa. Arriba el moment temut: la
icona del sobre. Un fogot corre gola amunt i avall, com un io-io. 649
correus sense llegir, 53 correus nous. Assequible. Primer, els marcats
com a importants. Ah no, que tots ho són. La Botey n’envia 16. Deu
ser un assumpte vital... Alça Manela! No sap que no puc engegar-ho
sense l’informe signat? Hauria estat més fàcil redactar-lo que saturar-
me la safata. El Guillemet fa una consulta que ja s’havia resolt en un
correu anterior. Si llegissin les cues... I perquè coi posa en còpia a
tot el Departament?! Em puja la bilirubina... La Carmeta es va trobar
l’Ortolà, que s’ha separat el pobre... I a mi què collons m’importa! Quina
calor que tinc. Serà la menopausa? No pot ser! Aquest ús del correu és
intolerable. He de parlar-ho amb el cap de Departament. Sí! I amb la
gerent! És urgent... Ara mateix redacto un correu.

85

Maite Boix Camps

CSS de la Barceloneta
Institut Municipal de Serveis Socials

Les germanes Portavella

Les germanes Portavella tenien un punt d'irreverència que les feia
entranyables. Eren solteres i sempre havien viscut l'una al costat de
l'altra, amb 82 i 78 anys, aparcaven els seus caminadors al vestíbul i
pujaven al segon. Cap veí s'atrevia a dir res per no guanyar-se una bona
escridassada.
La Remei ajustava la porta, quan baixava algú li demanava que li
comprés una "cajetilla de tabaco rubio i ja et donaré els diners". La
Carmeta s’endormiscava veient la "novel·la de la primera". Tenia el
telèfon a prop perquè la seva germana li trucaria per comentar que
la de dalt havia sortit arreglada, que havia nascut el nen dels de l'àtic
o que si el del primer arribava ben tard. La Remei sentia cada cop de
porta dels veïns, ningú escapava a les seves oïdes.
Avui la treballadora social les venia a veure, "si s'ha pensat que ens
enviarà a una residència, ho té clar!”, havia dit per telèfon la Remei a la
Carmeta.

86

Eduard Valencoso
Burillo

Departament d’Obres i Manteniment
Districte de les Corts

Riuen

Treballen al mateix districte des de no fa gaire.
Ella es prima i du mitja melena, negra; sempre riu. Ell es una mica més
gran que ella; introvertit, però simpàtic.
Per motius de feina parlen sovint. Es porten bé. Riuen. S'agraden.
Ell la vol convidar a veure Le Circ du Soleil. I després potser sopar, i una
copa. Un dia es creuen en un passadís. Ell no veu qui té al darrera. Ella
sí. Quan estan a la mateixa alçada, ell fa el gest de dir-li alguna cosa, ella
dissimula. Passen un al costat de l'altre, sense dir-se res, fent un gest
amb el cap. Mai més va fer un altre intent.
Per motius de feina parlen sovint. Es porten bé. Riuen. S'agraden.
Ella es prima i du mitja melena, negra; sempre riu. Ell es una mica més
gran que ella; introvertit, però simpàtic.

87

Regina Pérez
Aparicio

Direcció de Serveis de Salut
Àrea de Dret Socials, Justicia Social

Global, Feminismes i LGTBI

Com cada matí em llevo, el despertador ha de sonar cinc cops, al
principi fa molta mandra, però després te n'oblides, et fas l'esmorzar, i
surts al carrer.
Sempre faig el mateix recorregut, sempre veig a la mateixa gent, la mare
que sempre es baralla amb la seva filla, els nens petits al tram que els
pentinen, la senyora que llegeix, ja s'ha acabat l'anterior llibre i ara n'ha
començat un de nou, també veig gent nova.
Temps que em serveixen per veure o intuir la vida de la gent, veig com
canvien. Ells també veuran com canvio, però jo no en soc conscient.
A vegades, sense voler, escolto les converses dels altres, passen coses
boniques, o no, la vida és una muntanya russa que puja i baixa.
Al cap de vint minuts ja estic a la feina, ara soc jo la que començo, un
bon dia a tothom, una abraçada a alguna companya que ho necessita,
correus on poso una cara somrient per alegrar a l'altre, ajudar algú que
ho necessita.

88

Rafa Álvarez Ochoa

Divisió d’Operacions i Intervenció
Bombers de Barcelona
Gerència d’Àrea de Seguretat i Prevenció

La meva família

Vaig néixer a França, i aquest octubre farà cents anys d’aquell llarg
viatge fins a Barcelona. La meva adaptació aquí no va ser fàcil, ni per
mi ni per qui em va acollir. Ens vam haver d’acostumar els uns als
altres, i entendre la nostra forma de ser, tan diferent a allò que estàvem
acostumats, però tots vam posar el millor de nosaltres. Solament tinc
paraules d’admiració per qui em va fer sentir un membre més de la
família i tan barcelonina des de bon principi.
Pot ser ens hem vist alguna vegada a la cavalcada de reis de la ciutat o
al Rally de Sitges, però on més estones estic és descansant, no oblideu
que sóc gairebé centenària, al carrer Lleida.
Perdoneu! Quin cap el meu! Havia oblidat dir-vos que el meu nom és
Genoveva, la meva família d’acollida els bombers, i soc una autobomba
de vapor, vermella, cromada i lluent com el primer dia, amb la mateixa
vitalitat que quan tenia 18 anys, gràcies als meus cuidadors.
Si veniu a l’Espai Bombers, us explico coses de la meva llarga vida.

89

Silvia Blanco Perez

Departament de Sancions
Institut Municipal d'Hisenda

Inspira, espira

Aparece una notificación del Outlook y leo “URGENTE”. Dejo mis
tareas en pausa porque esto es prioritario. Veo que están en copia mi
jefa y muchos más nombres. Como es un hilo largo tardaré un rato en
averiguarlo. Voy abajo del todo para entender lo sucedido y descubro
que nada cuadra. ¿Qué ha pasado? Tengo la mirada fija en la pantalla y
hago un esquema mental: fase, cargos y antecedentes. Un compañero
me comenta algo pero apenas lo escucho, estoy en trance resolviendo
el rompecabezas. Repaso los hechos y recuerdo que la fecha de
incidencia coincide con la migración del sistema. Sin dilación redacto
un correo explicativo y adjunto una captura de pantalla señalando el
dato clave. Cuando está listo para enviar, me sale otra notificación, ya
han descubierto y arreglado el error. Descarto mi borrador, suspiro y
vuelvo con mis tareas pendientes.

90

Violant de
Montsoriu

Agència de Salut Pública de Barcelona

Pandèmia: Un dia qualsevol del
confinament

Un sobresalt. Que ràpid passa la nit. Em llevo. Esgotada. M’arrossego
a la dutxa. Quina mandra. Em quedaria una estona. No serviria de res.
Tornar a dormir seria impossible. L’aigua rellisca sobre els pensaments.
S’amunteguen rere els ulls però no marxen. Reviso la llista de pendents.
Sort que els escric. Així desapareixen una estona. Retinguts al paper
em deixen conciliar el son. Profund. Sense somnis. Tot marxa desaigua
enllà. Els pensaments no. Els pendents continuen amuntegats rere els
ulls. N’hi manca un. No el recordo. Algú el reclamarà. Seguim. Un soroll
desprèn olor de cafè. L’empasso de cop. Dur, ofensiu. Estic a punt. Surto
al carrer. Silenci. Irreal. No hi ha ningú. M’allunyo dels portals. Camino
pel mig de l’asfalt. L’apocalipsi fet imatge. Em sento observada. Enfilo
l’últim tram. Arribo a l’edifici. La porta està tancada. L’espera no és
llarga. Bon dia. Bon dia. Comencem!

91

Ruth Moqueria
Echuaka

Direcció d'Innovació Socioeconòmica
Barcelona Activa

La mujer del mar

El brillo de su padre, la ilusión y la esperanza futura, tantas expectativas
en un ser tan diminuto.
Nacida del amor, criada con sutileza y disciplina, como si su manual
fuese un manuscrito del Antiguo Imperio Romano.
Ella, sin saber su poder, crecía sin importarle las expectativas que la
vida tenía y hacía de ella.
Normal, un ser inocente no tiene expectativas, solo vive disfrutando de
eso que en algún momento nuestros ancestros denominaron tiempo y
algo de lo que carecen los adultos actuales.
Esta niña, que con el tiempo se hizo mujer. Se alejó de todo aquello que
conoció y conoce; esta niña se descubrió y fue su propio brillo, ilusión,
esperanza y proyecto futuro.
Esta niña se alejó de todo aquello que conocía, ni de ahí ni de aquí, sino
de ella.
La mujer del mar se llama.

92

Vivencias Euro

De entre las tinieblas y el frío del invierno surge la oportunidad, la luz, la
llama del éxito una vez más.

Para muchos es nada, pero para él; es un gran paso, un paso
agigantado. Cambiar de trabajo, mudarse, dedicarse a algo diferente y
al mismo tiempo algo suyo, fluir entre la incertidumbre y la flexibilidad.
Habilidades que debía tener para conseguir un "sí aceptamos tu
candidatura".

Pero eso no es todo, la decisión de aventurarse siempre es su mejor
opción; buscando siempre la gran oportunidad, que en este caso; la
encontró en la Economía Social y Solidaria con una idea y visión basada
en la Innovación Socioeconómica.

¡Guau! Suena bastante interesante.
¡Sí! Es que lo es.

Se dio cuenta desde el día que les presentaron. Él, el candidato y ella la
candidatura. Pero dándose el sí quiero, arriesgándose lo confirmó.

Destaca que, pensar que quizás no sería un buen reto sería un error,
pero como siempre debía demostrar que fue una buena decisión seguir
siendo siempre un Sunao.
93

Xavier Martín
Manzano

Departament de Població
i Processos Electorals
Secretaria General
Gerència de Recursos

Canvi de domicili

Un simple tràmit administratiu, un altre canvi de domicili, però darrera
d’aquest hi ha alguna cosa diferent. El pare marxa a una guerra
llunyana, i a la vegada tan propera. La mare i el seu fill canvien de casa
perquè una mà solidària els ha ofert una nova llar temporalment. A
vegades les històries traspassen el paper, i tenen el poder de transmetre
els sentiments. La por, l’angunia, els nervis, la tristesa... Què li dius al
teu fill/a en una situació com aquesta? Com t’acomiades d'ell o ella?
Com deixes enrere tot i vas a futur incert? Com afrontes el dia a dia?
Al mateix tràmit tenim l’altra cara de la moneda, la de la solidaritat,
l’empatia, la que ens fa sentir l’esperança en un futur millor pels nostres
fills en el qual mai més es parli de guerra, d’armes, de morts i de
refugiats.

94

Carles Puig Nadal

Gabinet de l’Alcaldia
Gerència de Recursos

Despenjo.
Una veu femenina s’identifica com a periodista de La Vanguardia. “Em
podríeu dir quantes bombetes tindrà l’enllumenat nadalenc aquest
any?”. Ups! Ni idea. “T’ho haig de mirar. Prenc nota i et truco”.
La primera trucada del dia, la primera gestió. Era finals d’octubre i
acabava d’entrar a treballar al Departament de Premsa de la Casa Gran.
La ciutat començava a instal·lar ornaments per animar els carrers en un
context de crisi i tres anys després de viure una glòria olímpica encara
fresca a la memòria.
En aquell gabinet enviàvem butlletins per fax, rebíem teletips en
paper, circulaven sobres marrons de correu intern guixats i rebregats,
editàvem resums de televisió en VHS i un telèfon de color vermell i so
estrident ens connectava amb el despatx d’un alcalde amb una intensa
agenda que ja anava barrinant com reinventar la ciutat amb un nou
esdeveniment.
Ai, quantes bombetes?...

95