JOCS FLORALS 1516 PRI

JOCS FLORALS

EDUCACIÓ PRIMÀRIA

2016

CATALÀ

1R PRIMÀRIA

LA PRIMAVERA I LA FULLA TARONJA

Hi havia una vegada una fulla taronja que caminava pel bosc.
Es va trobar una fulla groga i vermella i van seguir caminant juntes.
Es van trobar una altre fulla de color marró i es van fer amigues.
Van seguir les tres caminant pel bosc fins que van trobar una casa dels seus
colors, groc, vermell, marró i taronja. Es van posar a jugar i a la nit es van quedar
a dormir.
L’endemà quan es van aixecar, van sortir al pati i el van trobar tot ple de neu i no
van poder sortir a jugar.
El dia següent va sortir el sol i quan van anar al pati el van veure tot ple de flors,
van sortir molt contentes a jugar amb la pilota i es que havia arribat la primavera
que és l’estació de l’any que més m’agrada!!!

I conte contat,
conte acabat.

Iroman

NOM: Nicolás Asperilla
CURS: 1r Primària

1r PREMI -PROSA

LES JOGUINES VIVES

Vet aquí una vegada, hi havia dues nenes que eren molt amigues i sempre
estaven juntes.
Un dia van anar a passejar, van veure una botiga de joguines i van entrar.
Sorpresa!! Totes les joguines estaven vives!!.
Hi havia robots, nines, castells…. Es van comprar un robot i se’n van anar cap
a casa.
L’endemà van tornar a la botiga i es van comprar una nina i van marxar juntes
cap a casa. Volien fer una gran festa., van preparar-ho tot i a les onze de la nit
va començar. De sobte el robot i la nina van començar a destrossar-ho tot.
Tothom estava molt espantat... aaah! van cridar tots. Ningú els podia parar i
seguien cridant... aaaah!.
Després d’una bona estona van parar i les nenes van dir a les joguines que ho
havien de arreglar tot. Mentre el robot i la nina endreçaven, les amigues van
pensar que tanta gent a la festa les havia tornat boges.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos
aquest conte ja s’ha fos.

Judit

NOM: Anna Miñarro
CURS: 1r Primària

2n PREMI -PROSA

LES AMIGUES

Hi havia una vegada tres amigues que anaven juntes a l’escola. Una es deia
Lucia, l’altra es deia Mònica i l’altra es deia Elena.
Un dia de primavera van anar de colònies. Tots estaven molt emocionats. Quan
van arribar van veure un cartell que deia Can Montcau.
La seva monitora es deia Maria i els va ensenyar un bosc que hi havia animals.
Tots eren molt divertits, però un ocellet tenia una pota amb una ferida i la
monitorava embenar-li la pota.
Després es va fer fosc i van jugar a “polis i a cacos”. Al vespre van anar a sopar
i després estaven molt i molt cansats. Es van posar el pijama i se’n van anar a
dormir.
L’endemà es van aixecar tots i es van trobar a l’ocellet. Ja estava bé.
Quan van acabar de dinar se’n van anar a l’escola. Els pares estaven impacients
per veure els seus fills i ells estaven impacients per explicar-ho tot.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

Lila

NOM: Mireia Ramis
CURS: 1r Primària

3r PREMI -PROSA

2N PRIMÀRIA

EL REGNE DE LES PAPALLONES DE PLATA

Hi havia una vegada un regne que es deia el Regne de les Papallones de
Plata.
Tot era molt normal, les papallones anaven a l’escola, a les botigues i a molts
llocs més.

Fins que un dia va deixar de ser normal. La Jessica, una papallona molt
coneguda, mentre dormia va veure una llum i es va aixecar del llit. Va veure una
papallona d’or. La Jessica va preguntar:-què fas aquí? I la papallona d’or va
contestar:-M’he perdut i he arribat aquí. La Jessica li va dir que es podia quedar
a la seva casa a dormir.

Al dia següent es van llevar i se’n van anar de passeig. Tothom mirava la
papallona d’or i tothom volia saber què feia allà una papallona d’or.

La papallona d’or se sentia especial. Se sentia tan be i tan màgica perquè a la
terra de les papallones d’or era com les altres i ningú no li feia cas. A més,
sabia que les papallones de plata i les d’or sempre havien sigut enemigues.
Quan els pares de la papallona d’or van trobar la seva filla li van preguntar què
feia amb una papallona de plata. La papallona d’or va contestar que era molt
feliç amb la Jèssica i que mai no la volia deixar.
Els pares van pensar que no estaria malament conviure junts i així va ser: tots
van viure junts!.
I vet aquí una papallona de plata i vet aquí una papallona d’or que aquest conte
ja s’ha fos.

Tina Mandarina
NOM: Lola Calbarro

CURS: 2n Primària

1r PREMI- PROSA

EL POLL VIATGER

Hi havia una vegada un poll que es deia Krec que vivia en el cap d’un professor
de música. Al cap del professor de mates estava els seu cosí Julivert. En Krec
va saltar al cap d’un nen de Primària i es va trobar a quatre polls petits. Aquests
estaven enredats al cabell del nen. En Krec els va ajudar a desenredar-se.
Després van buscar a la família dels quatre polls petits però no els van trobar.
Finalment, saltant de cap a cap van trobar el cosí d’en Krec, en Julivert. Els dos
polls adults van ajudar els petits a trobar a la seva família. Els petits es deien
Dot, Data, Oto i Ota. Després de saltar de cap a cap, van trobar a la seva
família.
Conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.

Lleopard F.B

NOM: Nicolás Fernández
CURS: 2n Primària

2n PREMI -PROSA

LA MARTINA I EL GOS DESAPAREGUT

Fa poc temps, hi havia una vegada una nena que es deia Martina, estava
jugant en una jardí amb els seu gos. Jugava a fer aventures amb el seu gos
que es deia Rubí. Un dia quan es va despertar, van anar a jugar a fer aventures
i el gos va desaparèixer. Llavors, la Martina va dir que seria emocionant fer una
aventura i aniria a buscar-lo.
Pel camí, va fer molt amics i tots havien de trobar el gos. Sabien on estava
perquè veien les petjades i les anaven seguint. Tot estava sent divertit, però es
van trobar una bruixa dolenta amb el seu gos, que aquell dia feia anys i estava
feliç. Però quan els va veure es va enfadar molt perquè li volien treure el gos i
van fer un combat de màgia i la bruixa li va donar a la nena una vareta. Com
que no sabia fer màgia, es va inventar trucs de màgia i la va derrotar. Llavors
van tornar amb el seu gos i van ser feliços per sempre.

Piolín

NOM: Emma Estradé
CURS: 2n Primària

3r PREMI -PROSA

L’AMIGA INVISIBLE

Hi havia una vegada una nena que es deia Nadie. Un dia la Nadie va anar al
parc i va conèixer molta gent. Una nena que era més bonica que un estel li va
dir a la Nadie si volia ser la seva amiga i ella va dir que sí. Estava molt contenta
i van jugar al gronxador i al tobogan i es van anar coneixent. Un dia que era
l’aniversari de la Nadie, la seva mare li va regalar un coet i amb una màquina
que tenia, va fer gran el coet i van anar a la Lluna tots. Però de cop i volta, van
anar a Disney i s’ho van passar molt bé. Van conèixer tanta gent que es van
quedar a viure a París.
Conte contat, aquesta Nadie ha volat.

Núria

NOM: Noa Lizarza
CURS: 2n Primària

ACCÈSSIT -PROSA

3R PRIMÀRIA

CATALÀ

EL MAR ES TORNA BLANC

Hi havia una vegada un peix que es deia Isaac, un dia va veure que el mar
s’estava tornant de color blanc i no va fer gaire cas, fins que…el mar es va tornar
tot blanc! No podien menjar perquè tot estava de color blanc i era fastigós.
L’Isaac va anar a buscar els seus millors amics, en Teo i l’Arès, els va dir que
havien de buscar el culpable. Després de dues hores l’Arès va veure alguna cosa
brillant entre els coralls, era una llauna de pintura blanca...! Ja tenien una pista:
al culpable li agradava molt pintar. Així que van tornar a la ciutat dels peixos i van
anar a preguntar a en Picasso. Primer li van preguntar si pintava amb llaunes de
pintura, Picasso els va dir que no, que ell utilitzava retoladors. Així que van anar
a visitar a en Chuki, el peix terrorífic. Li van preguntar si pintava amb llaunes de
pintura, va dir que sí, aleshores havia sigut ell el que havia pintat el mar blanc!
Els tres amics sorpresos li van preguntar per què ho havia fet. Ell va contestar
que perquè ningú volia ser el seu amic.

Els tres amics li van dir que tindria un càstig però també una recompensa per ser
sincer i reconèixer que ell havia pintat el mar de blanc. El càstig va ser que havia
de netejar el mar i la recompensa que els tres millors amics el van acceptar en
el seu grup de millors amics.

DIKI

NOM: Raquel Millán
CURS: 3r Primària

1r PREMI- PROSA

EL NOU PROFESSOR VAMPIR

L’any passat va arribar a l’escola un nou professor, el Taam. Tenia 34 anys i vivia
en una mansió molt i molt vella.

El primer dia d’escola en el Montseny, va conèixer a molts nens i nenes però la
nena que li va cridar més l’atenció es deia Teresa. A la Teresa també li va crida
l’atenció el nou professor…La nena veia coses rares en el Taam. Va veure que
el nou professor tenia els ullals molt punxeguts…, un altre dia va veure com el
Taam bevia alguna cosa del color de la sang…També que cada vegada que
entrava a la seva classe tancava la finestra…És clar, perquè feia sol! Un dia quan
la Teresa estava a la plaça del poble el va veure que comprava un taüt a la
funerària. Farta de veure coses que l’espantaven, va decidir que aniria al despatx
del director Pep. L’endemà quan va arribar a l’escola, la Teresa va anar al
despatx i li va explicar tot el que havia vist i la tenia tan preocupada. El director li
va explicar que no era un vampir. El que la Teresa havia vist era que el professor
Taam era al·lèrgic al sol, bevia vi i que dormia en un taüt perquè el metge li havia
recomanat per l’esquena. A més a més tenia els ullals així de punxeguts perquè
no els tenia ben posats.

Finalment la Teresa va dir que tot allò tenia molt més sentit i es va quedar
tranquil·la. Així va ser com la nena va continuar aprenent com la resta de
companys!

LEIDIVA

NOM: Àngela Viciano
CURS: 3r Primària

2n PREMI- PROSA

EL LLAPIS QUE NO PARAVA D’ESCRIURE

Hi havia una vegada un llapis que vivia a Barcelona amb la seva amiga goma.
El llapis mai parava d’escriure per tot arreu…va escriure per tota la casa.
La goma no parava de netejar, però quan estava tot net, el llapis ho tornava a
escriure i embrutava per tot arreu. La goma va veure que el llapis estava una
mica estressat de tant escriure i com ella era científica, va fer una poció per a
què el llapis parés d’escriure. Quan el va trobar, ell estava escrivint com sempre
i li va dir que es prengués la poció. Ell no volia cap poció, així que la goma va
esperar fins la nit i com que el llapis roncava, quan va obrir la boca va fer que
s’empassés la poció.
Pel matí el llapis va parar d’escriure perquè estava curat.

BALÓN BOY

NOM: Nil Fernández
CURS: 3r Primària

3r PREMI- PROSA

CASTELLÀ

LA BIBLIOTECA

Había una vez, en una lejana ciudad, una biblioteca que estaba prácticamente
abandonada y muy triste, porque casi nunca aparecía nunca nadie. Los libros
estaban llenos de polvo en las estanterías. En cambio, al otro lado de la calle,
había una biblioteca muy famosa que siempre estaba llena.

Un buen día apareció por allí una famosa escritora que se llamaba Aina. Aina
era famosa y muy rica, tanto que no sabía qué hacer con su dinero, al ver aquella
situación tuvo una gran idea, quería renovar la biblioteca y convertirla en la más
moderna de la ciudad. La bibliotecaria le dijo que estaba de acuerdo pero se
preguntó cómo lo harían, se le ocurrió que no tendrían que pagar nada que lo
único que tenían que hacer era vender allí el nuevo libro de Aina que se titulaba
“Como montar una fiesta”. A Aina le pareció una idea estupenda y se pusieron a
arreglar la biblioteca, y poner un rincón con el libro de Aina. Al finalizar pronto
empezó a detenerse y entrar mucha gente. El libro de Aina se vendía sin ningún
problema.

Al ver el gran éxito que habían tenido el propietario de la otra biblioteca les
propuso si querían unir las dos bibliotecas, así tendrían más espacio y podrían
hacer actividades de lectura para los niños del barrio. Rápidamente se pusieron
de acuerdo y así fue como en aquel rincón de la ciudad se formó un gran espacio
para leer, conocer personajes, escritores y hacer amigos. Las primeras fueron la
bibliotecaria y la famosa escritora que desde aquel día fueron buenas amigas y
continuaron pensando nuevos proyectos.

SANDRA

NOM: Mariona Álvarez
CURS: 3r Primària

1r PREMI - CASTELLÀ

EL MEJOR REGALO DE CUMPLEAÑOS

Un día al despertarme abrí los ojos y me acordé que era mi cumpleaños, volando
fui a despertar a mis padres y mi hermano a ver si tenían algún regalo para mí.

Los tres me dijeron que cerrara los ojos y extendiera las manos. Noté que un
peso caía sobre elles parecía un animal con el pelaje suave, y uñas y bigotes
que pinchaban ligeramente. Abrí los ojos y vi que era un gatito de color blanco,
me hizo tanta ilusión que les pregunté si lo podía llevar a la escuela. Mis padres
me dijeron que sí.

Al llegar a la escuela mis compañeros me rodearon para verlo y preguntarme
cómo se llamaba, les contesté que aún no había pensado ninguno y si me podían
ayudar a ponerle alguno. Mi profesora también se acercó a ver al gatito, en sus
manos llevaba su libreta de notas, al verla el gatito saltó sobre ella y convirtió la
libreta en chocolate. El gatito estaba cada vez más nervioso y asustado, iba
saltando sobre las mesas, las sillas, los libros... a cada salto algo se convertía
en chocolate. Finalmente pude cogerlo y me fui a casa.

Al verme, mis padres me preguntaron qué había pasado, se lo expliqué y me
dijeron que eso era imposible, que me lo había imaginado o que había sido un
sueño. Al escucharles dejé que el gato saltara y de pronto el sofá, la mesa, la
tele... se transformaron en chocolate.

Mis padres estaban atónitos, no entendían cómo podía ser. ¡Era un gato mágico!
ya sabéis que los mayores no entienden estas cosas, les falta imaginación. Ah,
por supuesto, el nombre de mi gato es CHOCOLATE, y ha sido el mejor regalo
de cumpleaños que me han hecho jamás.

PRINCESA

NOM: Laura Conesa
CURS: 3r Primària

2n PREMI- CASTELLÀ

LUIS Y SU GATO MARCOS

En una gran ciudad de Japón vivía un niño llamado Luis. Tenía un gato al que
llamaba Marcos. A Luis le gustaba mucho un superhéroe llamado Súper Robot,
tenía muchos juguetes de este superhéroe, su favorito era un muñeco.
Un día el gato Marcos rompió el muñeco de Súper Robot, estaba un poco
molesto porque Luis solo estaba pendiente del dichoso muñeco y no se
preocupaba de nada más. En cuanto se dio cuenta Luis, muy enfadado, echó a
la calle a su gato pero en seguida empezó a sentirse solo y añoraba su
compañía.
El gato Marcos también se sentía desamparado en la calle, iba vagando por las
aceras, sentía hambre y frío. De pronto vio una casa que tenía la puerta abierta
y entró, en aquella casa vivía una abuela muy simpática que le dio de comer y le
permitió quedarse allí con ella. Marcos le explicó lo que le había sucedido y que
no dejaba de acordarse de su amigo Luis. La abuela le aconsejó que tuviera
paciencia.
Aquella noche decidió ir a ver qué pasaba en su antigua casa, entró, Luis estaba
durmiendo, se quedó mirando a los pies de su cama, de pronto Luis se despertó
y vio a Marcos, se alegró mucho y chilló alegremente al ver a su amigo, lo cogió
entre sus manos y pensó:
“Prefiero tener un gato, que es mi amigo, que un juguete”

FINN

NOM: Joan Curto
CURS: 3r Primària

3r PREMI - CASTELLÀ

4t PRIMÀRIA

CATALÀ

JA TINC UN AMIC

Us explicaré una història que em va passar l’ any passat.
Ara us presentaré la meva família: la meva mare, que es diu Sònia, el meu pare
es diu Xavier i jo que em dic Maria.
Jo, com que sóc filla única, em sento una mica sola.
I a més a més, a l’ escola, em diuen que tenir un germà o una germana és molt
divertit. Jugues amb ell, rius...
Llavors els hi vaig explicar als meus pares això que em passava.
Ells em van dir que esperés uns dies per veure si se’m passava.
Dues setmanes després vaig tornar a dir als meus pares que tenia la mateixa
sensació.
Em van dir que buscarien una manera de solucionar aquest problema que tenia.
L’endemà, em van dir que havien trobat una solució.
Em van dir que em comprarien una mascota perquè em fes companyia.
Jo em vaig posar molt contenta, però… Em vaig preocupar una mica per si tenir
una mascota donaria molta feina, o si es gastarien molts diners… I els hi vaig
comentar.
Ells em van dir que farien el que fos per mi.
Jo els vaig donar una abraçada ben forta als dos!
Vam anar a la botiga d’ animals i vaig escollir una gossa.
Em vaig pensar un nom per la meva mascoteta i li vaig dir… Wendi !!!

I… a partir d’ aquell dia no em vaig tornar a sentir sola.

Mikel Jackson

NOM: Ariadna Gómez
CURS: 4t Primària

1r PREMI - PROSA

LA MINA TRENCADA

Hi havia una vegada un llapis negre i groc que estava en una taula amb la seva
amiga mr.Goma.
Estaven parlant de que el seu amo els tractava molt bé.
Al cap d’una estona el llapis va ensopegar, va caure a terra i se li va trencar la
mina! La goma va tirar-se com ell, bota i rebota, però no es va fer mal i va cridar
a un llibre perquè vingués a buscar-los .
Van anar a buscar el seu cotxe, l’estoig, que és de molts colors.
Ràpidament la goma va dir a les tisores que accelerés. La tisora, que és molt
xafardera, va preguntar a la goma què havia passat. La goma va dir: “de pressa,
de pressa, vés cap a l’hospital!!!”.
Quan van arribar el dr. Pega els va atendre. Els va preguntar què havia passat.
Li van respondre que havien de trobar a la sra. Maquineta. Però ell no els va fer
cas i els va donar un cop de peu al cul a tots, i se’n van anar!
Ningú tenia ni idea a on podien trobar la maquineta fins que al sr. Florescent va
dir que anessin a la muntanya i així mateix ho van fer.
Per la tele van escoltar que a tots els llapis els havia passat el mateix...
Els bolis es van començar a utilitzar i els llapis es van quedar sense feina i per
tant les gomes també!!!!
Recomanació: no deixeu de fer servir els llapis!!!
A algú del seu estoig se li va acudir la mateixa idea i li va proposar això a un boli:
que els llapis i els bolis serveixen per coses diferents i que per tant es poden
utilitzar els dos!

Així és com es segueixen utilitzant els bolis i els llapis!!!

El Rubius

NOM: Roger Díez
CURS: 4t Primària

2n PREMI - PROSA

L’EMMA DINS D’UN SOMNI

Hi havia una vegada una nena que es deia Emma. L’Emma era alta, tenia els
ulls cristal·lins i el cabell ros. Era llesta i guapa. També era amable i generosa.
Tenia una amiga que es deia Cristina. La Cristina era baixa, amb el cabell fosc i
els ulls marrons. Ella també era amable i generosa.

Avui és l’aniversari de l’Emma. L’Emma fa 10 anys. La seva mare li ha regalat un
mirall molt bonic, el seu pare un diari i la Cristina una bufanda del color que més
li agrada el lila. L’Emma va anar a la seva habitació a veure els regals. Primer es
va posar la bufanda i a continuació, va escriure tot el que havia passat avui.
Finalment, va posar el mirall al costat de l’armari i el mirall va començar a brillar
i va sortir la cara d’un senyor que li va dir:
-Sóc el geni del mirall dels somnis. Vols entrar al somni d’algú?
L’Emma va respondre:
-Si, vull entrar al somni de la Cristina…. va sortir un forat gros i l’Emma hi va
entrar. Dins era fosc i amb moltes portes amb noms, com Dani, Magda, Neus,
Helena, Bianca, Maria,...El geni va assenyalar la porta del somni de la Cristina i
l’Emma hi va entrar. Va veure: fades, bruixes, dracs, animals molt
estranys,...també va veure un castell de colors, va entrar-hi i va veure a la
Cristina sobre un tro. La Cristina el va saludar. Després, va veure nadons amb el
cabell arrissats de color groc, amb ales blanques i fletxes amb un cor vermell
davant. La Cristina va dir que era la reina de la pau. Després la porta va
desaparèixer i la Cristina es va posar davant de l’Emma i va dir-li que si no
passava el laberint no podia tornar a casa. A continuació, va desaparèixer la
Cristina i el castell, i es va convertir en un laberint. L’Emma hi va entrar i va veure
dos camins. Va recordar el que va dir la Cristina un dia: ”Si estàs en un laberint
has de fer: dreta, esquerra, dreta, esquerra,... fins arribar a l’entrada”. L’Emma
va fer això, al mig del laberint es va trobar una endevinalla que posava “Què és
més valuós que l’or, és fàcil de perdre i difícil de trobar. Què és?’’ Ella va pensar
i va respondre: ’’un amic’’ ,va encertar i la porta es va obrir. Va seguir i seguir fins
al final. Finalment va trobar la porta i va sortir del somni de la Cristina.

Al dia següent, la Cristina els va dir a tots el que havia somiat.
L’Emma es va petar de riure i la Cristina va marxar.
CONTE CONTAT, JA S’HA ACABAT

Sansi

NOM: Valerie Wang
CURS: 4t Primària

3r PREMI - PROSA

CASTELLÀ

LA HISTORIA DE JUAN

Esta es la historia de Juan, un niño de 8 años y su abuelo Pedro. A los dos les
encantaba estar juntos, ir al parque, ver la tele, hacer deberes juntos... pero lo
que más les gustaba era ir al parque.

Cada tarde Pedro iba a buscar a Juan al colegio y lo llevaba al parque a jugar a
pelota, después iban a casa a hacer los deberes.

Una tarde Juan salió muy contento del colegio porque había sacado un 10 en un
examen, quería enseñárselo a su abuelo Pedro, pero cuando salió en la puerta
vio a su padre que le explicó que Pedro estaba en el hospital. Juan se fue a casa
muy preocupado, quería saber cómo se encontraba su querido abuelo. Al día
siguiente le dejaron ir al hospital a ver a su abuelo y poder despedirse de él
porque estaba muy enfermo y ya no se iba a curar. Al verlo Juan le dio un fuerte
abrazo, le dijo que nunca le olvidaría y que él quería mucho.

El abuelo de Pedro se murió, pasaban los días y Juan cada vez estaba más
triste, su padre empezó a llevarlo al parque y a hacer con él las cosas que antes
Juan hacía con su abuelo. Poco a poco Juan fue sintiéndose mejor, aunque
echaba mucho de menos a su abuelo, le gustaba jugar con su padre.

Un día Juan le preguntó a su padre si él haría con sus nietos las cosas que Pedro
hacía con él. Su padre le contestó que sí, que le encantaría tener nietos y ser un
gran abuelo como lo era Pedro. Juan mirándole fijamente le dijo que tendría que
dejar de fumar si quería llegar a ser abuelo.

Yo igual que Juan perdí a mis abuelos por culpa del tabaco así que a todos los
padres que queráis ser abuelos y disfrutar de vuestros nietos no fuméis.

LAPA

NOM: Urien Fernández
CURS: 4t Primària

1r PREMI-CASTELLÀ

LA RANA TIJUANA

Había una vez una rana que se llamaba Tijuana, como las pipas, ya sabéis esas
que tienen sabor a barbacoa. El caso es que hace algún tiempo a Tijuana le
ocurrió una curiosa historia que ahora os contaré.

Un día la rana Tijuana asistió a una fiesta a la que iban las criaturas pequeñas,
en esa fiesta todos los asistentes hicieron muchos amigos: los erizos con las
mariposas, las mariquitas con los gusanos, los peces de río con los peces de
mar, las hormigas con los caracoles… y así sucesivamente. Ese fue un día
maravilloso para todas las criaturas pequeñas.

La rana Tijuana había hecho una amiga muy, muy especial, era una cangreja
.Cuando la fiesta se acabó la rana Tijuana se puso muy triste porque temía que
nunca volvería a ver a su amiga. Así que, al día siguiente fue a ver a su tío, que
era inventor, le explicó lo que había pasado en la fiesta y le pidió ayuda. Su tío
le dijo que se pondría manos a la obra. Primero inventó una máquina llamada
hablatófono fijo, que servía para hablar con alguien que también tuviera uno.
Después se dio cuenta que la rana Tijuana también quería ver a su amiga y
entonces inventó el hablatófono móvil que era un aparato que le permitía hablar
y ver a los demás. Pero a rana Tijuana no se conformó solo con eso si no que
también quería jugar con su amiga. Su tio tuvo que inventarse otro aparato, el
animamóvil, que servía para transportar a un animal desde un lugar a otro. La
rana Tijuana al ver este nuevo invento quedó entusiasmada y empezó a utilizarlo
sin parar.

Desde entonces la rana Tijuana pudo ver, oír y jugar con su amiga la cangreja
Salmoreja.

MARISA TIJUANA

NOM: Noelia Vadillo
CURS: 4t Primària

2r PREMI-CASTELLÀ

LA HOJA EN BLANCO

Érase una vez una hoja en blanco, la de abajo del todo del montón. Era una
hoja simpática, hablaba con quien fuera, que la maestra dejaba su móvil, con el
móvil hablaba, con los bolígrafos de objetos perdidos, las demás hojas… Era
feliz hablando.

Un día se dio cuenta que lo que más deseaba era que alguien la escribiera bien
escrita, quería ser cómo todas las que cogían aquellos niños para hacer trabajos,
pensaba que estaba bien que la usaran como a las demás hojas, que ese era su
cometido. Fueron pasando los días y decidió que si nadie la cogía tendría que
llamar la atención de los alumnos de alguna manera. Así que empezó a probar
diferentes maneras, salir un poco del montón, caerse a propósito, tirar a los de
encima para quedarse sola... ¡nada funcionaba! Día tras día esperando hasta
que alguien le dio la vuelta a la tortilla. Había llegado a la clase un niño nuevo.
Era tímido, con el pelo oscuro como la noche, alto y tomates en lugar de mejillas.
Al principio usaba sus propias hojas per cuando se le acabaron se levantó y se
dirigió al montón y… sí, por fin cogió la hoja de abajo del todo. La hoja en blanco
estaba muy nerviosa pero lo mejor aún estaba por llegar, la hoja no era para
hacer un trabajo cualquiera, no, era para dibujar en limpio los planos de una
nueva central nuclear que su padre tenía que presentar, era un trabajo muy
importante y la hoja que ya no estaba en blanco quedó muy satisfecha.
Y… con una hoja que en blanco ya no estaba, esta historia aquí acaba.

MR. NADIE

NOM: Biel Silvestre
CURS: 4t Primària

3r PREMI-CASTELLÀ

5è PRIMÀRIA

CATALÀ
PROSA

EL VELL AMIC

Enyorava el seu amic. Volia tornar a veure’l. Volia tornar sentir la seva veu. Tenia
poques imatges dins del seu cap d’ell, res estava ben definit, sense detalls,
també el record de la veu era indefinit. Però era normal desprès d’haver passat
tant de temps. Pensava que era impossible.

Ella sempre sortia del treball a l’una. Un amic la convida a dinar i ella accepta.
Es queden rient molta estona i el temps passa volant.

La noia arriba a casa a les cinc i es posa a mirar carpetes buscant uns arxius.
Mentre buscava, va trobar un paper blau amb el que semblava un número de
telèfon. Va donar la volta al paper i va veure escrit el nom del seu antic company.
Ja se’n recordava, el color preferit del seu amic era el blau.

No s’ho va pensar dues vegades i abans de ser conscient del tot, ja tenia el
telèfon a les seves mans. Va teclejar els nombres i va esperar a que algú
respongués. Quan va ser així, va preguntar si hi havia el seu amic, i va resultar
ser, que en aquell mateix instant ja estava parlant amb ell. Ells dos van quedar
aquella mateixa nit a un restaurant. Ella es va arreglar molt i va controlar tant
l’hora que va estar allà quinze minuts abans. Mentre esperava al seu amic va
estar recordant el poc que quedava d’ell a la seva ment.

Era el noi més bromista i divertit de tota la classe, però sobretot era molt educat.
No tenia pèls a la llengua, sempre deia el que pensava. Fos qui fos, i en qualsevol
moment. Era bastant escanyolit. Sempre es pentinava tot i que tingués el cabell
curt. Tenia les dents tan blanques com la neu. Era ros i amb els ulls verdosos.
De sobte a la taula on estava esperant, va seure un home mal vestit i gras. La
noia li va dir que estava ocupat per un amic, i el noi li va respondre que ell era el
seu vell amic.

Tenia unes ulleres que li ocupaven mitja cara. Uns ulls negres com el carbó i el
cabell mal tractat, enredat, encrespat, brut… I de color blau florescent. També
tenia un tatuatge i les dents més taronges que una carbassa.

Per animar-se a ella mateixa, es va recordar la següent frase: No importa
l’aspecte, el que compta es l’interior. Però, malgrat tot, era l’home més seriós de
tot el planeta. No s’assemblava gens al noi que havia conegut de petita.
Quan va arribar a casa, va començar a plorar intentant oblidar el que havia
succeït aquella nit, negant el que acabava de veure. I estava tan cansada que
va quedar adormida amb llàgrimes encara als ulls.
El dia següent, va començar a treballar i tan aviat com va trobar al seu amic (el
que havia dinat amb ella el dia anterior) li va explicar tota la història, de principi
a fi. Li va dir que el volia oblidar, esborrar-lo de la seva ment, amagar aquell
sentiment. El seu amic, la va mirar i li va dir que realment és impossible oblidar
a algú, el que havia de fer era aprendre a viure amb el sentiment, aprendre a
viure amb el record. La noia, va reflexionar molt sobre aquella conversa.
Ara, ja han passat cinc anys, i sempre que ella veu el color blau, somriu i continua
caminant cap endavant.

Rita

NOM: Ana Lamelas
CURS: 5è Primària

1r PREMI-PROSA

EL TRENCA-CLOSQUES

En Marc estava netejant aquella casa bruta, desordenada i sense llum, de la
seva àvia que havia rebut en herència.

Va pujar a les golfes i no hi havia res al seu lloc, però va trobar un vell bagul de
fusta, el noi encuriosit per saber que hi havia dins, el va obrir i va trobar un
pergamí tan antic, que quan el tocava gairebé és desfeia.

Va veure que al pergamí hi havia alguna cosa escrita, al llegir-la va descobrir que
es tractava d’un enigma .A ell li agradaven molt els jocs d’ingeni i el va decidir
resoldre.

Al aconseguir-ho va veure que era un mapa que el portava a un lloc en concret
de

l’ habitació, va intentar seguir aquella creu grossa i vermella que hi havia al
pergamí. Al trepitjar, va veure que una fusta del terra s’aixecava, la va apartar, i
va veure que només hi havia una peça de trenca-closques. Darrera de la peça
semblava que hi havia una altra inscripció, això semblava un joc de pistes!.

Anava trobant peces i notes i les anava reunint.

Quan les va reunir totes, va començar a fer el trenca closques. Quan va estar
enllestit, va veure que es formava una paraula que no sabia ben bé el que volia
dir. La va llegir en veu alta i una llum molt intensa va il·luminar aquella habitació
a les fosques.

Tot seguit va aparèixer una noia que portava una vestimenta antiga, resultava
ser una avantpassada del noi.

Ell amb molta por, però encuriosit, li va preguntar que, què feia allà, ella no
s’atrevia a explicar-li, però el noi es mereixia saber de tot allò.

Resultava que la noia s’havia quedat atrapada en aquell trenca-closques feia
molts anys, al segle XVIII, a causa d’un encanteri que li va fer la Morgana, una
cosina seva que era bruixa ,que volia tenir tot el que ella tenia.

Van començar a investigar i van descobrir que la Morgana es va feia passar per
l’ Agnès que era la noia que acabava de aparèixer i és va casar amb el seu nuvi
i van tenir fills i desprès de generacions va néixer en Marc.
Com l’Agnès havia viscut en aquella casa, coneixia tots els amagatalls i dins d’un
llibre que hi havia en un prestatge del saló van trobar una nota, que deia que
només un descendent directe de la Morgana podria alliberar a l’Agnès de
l’encanteri.
També deia que qui aconseguís alliberar-la tindria el seu amor per tota l’eternitat.
Ells van decidir que això ja ho diria el temps.

Alrac

NOM: Érika Coll
CURS: 5è Primària

2n PREMI-PROSA

HAURÀ PASSAT DE VERITAT ?

Hi havia una vegada una nena que era molt somniadora i tenia molta imaginació,
es deia Cloe. Sempre llegia abans d’ anar-se'n a dormir, i aquell dia va llegir el
llibre que li van regalar pel seu aniversari, feia ja dues setmanes.

La novel·la es titulava ‘’La Casa Encantada‘’ i tractava sobre tres nenes, la
Lucia, la Sònia, i la Rocío. Totes tres eren super amigues i tot el que podien ho
feien juntes. Aquest any passarien juntes les vacances de Setmana Santa, i
segur que estarien

d’ allò més bé. Van anar a una casa rural, i a l’ arribar el primer que van fer va
ser escollir l’habitació. En van triar una de colorida i bastant petiteta, però hi
cabien les tres, a més els pares dormien bastant més lluny així que no les
controlarien tant.

En aquell moment la Cloe es va quedar adormida, i com que li va agradar tant la
narració es va posar a pensar en què passaria, com continuaria, com acabaria…
Va pensar-hi tant que va somiar amb la història. Però les protagonistes no eren
la Lucia, la Sònia i la Rocío, sinó que eren ella, la Carla i la Clàudia, les seves
millors amigues de sempre.

Al cap d’ una estona es van adonar que la cambra que havien triat era bastant
vella, i llavors la Clàudia, que era bastant poruga, va començar a dir de canviar-
se d’ habitació, però la Carla, que li agradaven molt les coses de misteri, la va
convèncer per quedar-s’hi.

Per començar a fer alguna cosa, van decidir anar a investigar la casa. Tenia una
cuina molt bonica, encara que bastant petita. També hi havia una sala d’ estar
força gran, pintada de color crema, plena de quadres i amb 5 butaques grosses
i molt còmodes posades en cercle.

Van sortir al parc que hi havia a fora, al costat de la casa, i mentre es gronxaven
es van adonar que hi havia una finestra que estava tapada amb ciment.
Ràpidament van baixar dels gronxadors per intentar descobrir a quina habitació
donava, però llavors la Carla va caure i es va fer una bona ferida, però com que
estava tant intrigada va dir que no s’havia fet mal i van anar a descobrir quina

era aquella habitació. Van estar buscant una bona estona i no existia cap
habitació que tingués una finestra tapada cosa que van trobar molt estranya...
Van tornar a sortir al parc i amb el mòbil de la Clàudia li van fer fotografies des
de diferents angles per orientar- se on podia estar l’ habitació que donava a
aquella finestra. De nou, no la van trobar i van pensar que també haurien tapat
l’entrada a l’habitació, encara que no sabien per què. Van tornar a la seva
habitació una mica decepcionades i capficades pensant en com poguer-ho
descobrir.

Ja era l’ hora de sopar i van anar a la cuina a escalfar- se els macarrons, el
menjar l’ havien portat fet de casa per no tenir feina i poder dedicar més temps
a jugar i estar amb els amics.

Mentre dinaven a la Cloe li va caure la forquilla, i pel soroll els va semblar que a
sota estava buit, què hauria passat ?… Totes es van quedar callades.

Van esperar a l’ hora de dormir, i quan els pares ja les havien enllitat, al cap d’
una estona es van aixecar i van tornar al menjador. Van tirar al terra la sabata de
la Carla i es va tornar a sentir buit es van mirar i van aixecar la catifa, hi havia
una trapa. Sense pensar- s’ho la van obrir i van baixar, era una habitació sense
porta i …. amb la finestra tapada amb ciment, l’ havien trobat ! Quina il·lusió !
Però.. Per què tenia la finestra tapada? Per què no tenia porta ? Per què
s’entrava des del sostre del menjador?… Totes aquestes preguntes voltaven per
els seus caps …

Era una habitació secreta!

Buscant entre uns calaixos van trobar un collaret molt bonic, de color lapizlazuli,
amb una perla daurada amb forma de diamant. La Cloe el va agafar, se’ l va
posar, i li va encantar ! De cop van sentir un soroll fortíssim, en aquell moment la
Cloe es va despertar! - Quin somni més real!- pensava.

Era hora d’ anar al col·legi, tan aviat es va aixecar del llit, es va rentar les dents,
es va posar la roba de l’ escola, va agafar la motxilla i se’ n va anar.

A l’ hora del pati va anar amb la Carla i la Clàudia, i es va adonar que la Carla
tenia una bona ferida a la cama, ràpidament es va tocar el coll, i tenia un collaret

molt bonic de color lapizlazuli amb una perla daurada amb forma de diamant,
llavors es va preguntar :
Haurà passat de veritat ?

Minnie Mouse

NOM: Carla Postigo
CURS: 5è Primària

3r PREMI-PROSA

CATALÀ
POESIA

LES ESTACIONS DE L’ANY

Quan arriba l’hivern
sembla que es farà etern.

D’hora es fa fosc
i es congela el bosc.
No germinen les flors
ni s’acceleren els cors.

Després, arriba la primavera
tota ella meravella.
Tot és més bonic

i així serà sempre més divertit.
A la primavera tot és amor

i et surten més paraules del cor.

Arriba l’estiu,
amb ell tot està més viu.
Arriba temps de platja i calor
a l’estiu no hi ha foscor.

Jugues, cantes i rius
i ja canten les perdius.

Per últim, ve la tardor
aquí sí que tot és foscor.
Dels arbres cauen les fulles,
i a les tardes ja no jugues.

Amb ell arriba el fred
i res és de color verd.
Amb tot això, un any ha passat
i amb el que em quedo
és amb tot el que he jugat.

Guindi Guindilla

NOM: Guillem López
CURS: 5è primària

1r PREMI-POESIA

LA MEVA BESÀVIA

La meva besàvia Vicenta es deia.
Gairebé no la vaig conèixer però a mi em veia.

Set mesos jo tenia quan ella va marxar,
encara que jo no ho sabia, no la podré oblidar.

A l’hospital no va venir,
però en braços em va tenir.

Vivia amb la família, ajudava a tothom
a cuinar, banyar, pentinar a tot el món.

Ella el cabell blanc tenia,
gaire alta no era, espavilada semblava,

i a tothom volia.

L’hivern se la va endur,
estava al seu llit,

i es va quedar com un nen adormit.

Tots molt tristos vam estar,
mai no la podrem oblidar.

Ha passat el temps i la recordem,
perquè sempre l’estimarem.

Andaira

NOM: Ariadna Bertran
CURS: 5è primària

2n PREMI-POESIA

LA PLATJA

La platja sorrenca
envoltada pel mar
és el meu lloc preferit
de tota la ciutat.

Quan posem la tovallola,
quan preparem el para-sol
els meus pares s’estiren
i nosaltres juguem tot sols.

Podem fer castells de sorra,
o banyar-nos al mar blau.
Podem trobar petxines,
o bé algun pal.

Si ens submergim al mar,
podem trobar un cranc,

un banc de peixos
o un eriçó de mar.

La platja sorrenca
envoltada pel mar
és el meu lloc preferit
de tota la ciutat.

Pingüí blanc

NOM: Martí López
CURS: 5è Primària

3r PREMI-POESIA

LA PRIMAVERA
La primavera és aquí,
que bonic el dia i la nit,
la primavera és ella,
l’olor dels camps balla amb mi

La primavera és aquí,
és nova com la rosa,
un coixí de plomes d’ala,
omplen d’àngels aquesta sala.

La primavera és aquí,
vinyes verdes ja s’oloren,
flors i fruits ens enamoren,

canten ocells al pi.

La primavera és aquí,
i el gust d’aigua cristal·lina
m’ajuda a fer aquesta rima
que és el que m’agrada a mi.

CEFI NOM: Sergi Barberà
CURS: 5è Primària

ACCÈSSIT - POESIA

CASTELLÀ

¿DE VERDAD “MOLA” SER INVISIBLE?

Hace frío, es de noche, hay humedad y Arón y Annie, dos niños de 11 años muy
traviesos, están en el bosque.

¿Queréis saber por qué? Os lo explicaré.

Érase una vez en el pueblo de Villar del Arzobispo, dónde vivía el abuelo de
Annie, Ezequiel. Era un científico loco, pero lo que nadie sabía es que un día,
con sus locuras, ¡descubrió la fórmula de la invisibilidad!

Fue buscando entre viejos documentos cuándo Arón y Annie lo descubrieron,
en la vieja casa abandonada dónde antes vivía Ezequiel. Por ese motivo estaban
en el bosque, bajo la luz de la luna llena, buscando el cofre en el que Ezequiel
había escondido la fórmula.

- ¡Aquí está, aquí está! - dijo de repente Arón
- ¿Lo has encontrado? - preguntó Annie
- Sí - gritó él muy emocionado
Entonces abrieron el cofre, con una de las llaves que encontraron en casa de
Ezequiel, y Annie preguntó:

- ¿Qué son esos frasquitos?
- La verdad es que no lo sé… Según lo que pone aquí nos los tendríamos

qué beber para ser invisibles
- Empieza tú - dijo Annie que no quería que le pasara nada
- De acuerdo… - y Arón se lo bebió - ¿Me ves Annie, me ves?
- No, es alucinante, ¡lo hemos conseguido!
- Sí
- Ahora tienes que bebértelo tú
- De acuerdo… - Annie se armó de valor y se lo bebió
Entre ellos se podían ver, pero a ellos no les vería nadie. Ya pensaban en todo
lo que podrían hacer.

- Podemos ir al cine sin pagar - decía Annie - y a Disney Land

- También podemos hacer muchas jugarretas, como hacer tropezar a la
gente, enganchar-les un chicle en las gafas o ponernos una tela como si
fuéramos fantasmas

- ¡Qué bien que nos lo pasaremos!
Además de ser invisibles es como si nunca hubieran existido, pero eso nos les
preocupaba.
Iban al colegio igualmente, aunque iban cambiándose de clase a gusto, a veces
se iban a P3, P5, 2º, 5º o en ocasiones a la ESO…
Se lo pasaban genial, pero al cabo de los meses se dieron cuenta de qué no era
tan divertido…

- Echo de menos estar con mis amigos y amigas - dijo Annie
- Yo echo de menos los abrazos de mamá y celebrar mi cumpleaños con

mi familia y amigos - respondió Arón
- Y las cosquillas de papá, los pellizcos de mis hermanos y las peleas de

globos de agua en verano….
- Y sabes qué más echo de menos - dijo Arón - ¡Las broncas de la

profesora!

Minnie Mouse

NOM: Carla Postigo
CURS: 5è Primària

1r PREMI- CASTELLÀ