ANY NOU, NOVA VIDAFa dos mesos ha començat un nou any, i emresulta inútil dir-vos que les esperances quesigui millor que els seus predecessoress'esvaeixen dia rere dia.Al cap i a la fi, el Temps és totalment aliè ales nostres divisions convencionals en mesos,dies i setmanes. I el curs dels esdevenimentscertament no està influït per un número més alcalendari.Més aviat, els esdeveniments estan dictatsper les forces ineludibles de la natura o perl'obscura octuació d'éssers humans (gairebé)omnipotents amb trastorns psiquiàtrics greusassociats a deliris de grandesa.Em quedo atordida i sense paraules davantel flux dels esdeveniments mundials, i demoment suspenc les paraules perquè intentoprimer processar el que estem vivint.Mentrestant, em ve al cap el famós llibre delprofessor Marcello D'Orta: ESPERO QUEME'N SURTI.Dit això, parlant de nous començaments, vulloferir-vos una cosa preciosa, un fragment de lameva novel·la Llangardaixos. Parla d'unnaixement, un començament nou i pur, dedicata la Greta, a totes les meves filles, a tots elsnens que, com elles, arriben al món amb amor ifacilitats, però també a tots els infants de totsels temps, fins i tot aquells que encara no hannascut, als que van ser abandonats,assassinats, torturats, maltractats.Reflexionar junts sobre el fet que, en generali malgrat tot, la vida mateixa és el valor (i elmisteri) més gran que existeix.1
\"Una gran foscor. No podia veure res, però ho sabia tot. Estava encapsulada com el rovell d'un ou dins la seva closca, al meu bressol suau i vermell. Era càlid i rodó: perfecte. I tot el que em donava jo l’agafava. I tot el que necessitava, me'l donava. Era al lloc on se suposava que havia d'estar, en la perfecció de les coses. El meu cos estava fet per a aquell espai, però preparat per a alguna cosa infinitament diferent: el Món Exterior. No sabia què era. Per ser sincer, ni tan sols sabia que hi havia un món exterior. Tot el que percebia formava part del meu món, el meu niu íntim i privat, on no existia res, excepte ell mateix i el que contenia. Ell i jo érem un, inconscientment, feliços. (…)Era a l'Edat d'Or de la meva vida. Beneït, en la flotabilitat fluida de la meva matriu, inseparablement unit a allò que em mantenia en vida, després d'haver-me-la donada. No veiares. Però ho sabia tot. Estava tan a prop del que hi ha més enllà de la vida, estava en contacte tan proper amb el primer principi de la vida, que la meva empatia amb l'Univers era gairebé total. Jo era tot l'Univers. En aquells dies, quan sentia la cara mullada, la boca plenade líquid i veient, sense veure, les mans obertes, estava tan íntimament connectat amb la veritat del món que no es podia saber on passava la frontera entre la vida i la no-vida. Però tot això m'havia oblidat. (…) Un dia, un remolí de sensacions em va colpejar amb tanta força que em va espantar. Per primera vegada vaig tenir por. Tot s'havia transformat, el meu món estava fallant, semblava que havia iniciat una revolució contrami. Molts sorolls i sensacions físiques inusuals, pressió, vibracions. Llavors, de sobte, la llum. Va ser la cosa més magnífica que m'havia passat mai. Em va enlluernar alguna cosa majestuosa, que em va envoltar com una dutxafreda, deixant-me atordida. I el fred. De sobte tremolava, el meu coixí amniòtic calent m'havia abandonat, i sentia les gotes fredes i humides per tota la superfície del meu cos tremolós i rígid. Vaig intentar enrotllar-me com sempre, però no vaig poder, i al mateix temps sentia alguna cosa al pit pressionant fort, com si m'estiguessin aixafant, com si el meu petit pit s'enfonsés dins seu. Vaig cridar. I era la meva primera vegada. Vaig cridar i la gola se'm va omplir d'aire, després va baixar, fins als alvèols més amagats, i va ser una sensació tremendament desagradable. El fred ara m'envoltava des de dins, com si hagués menjat un bloc de gel. Però jo era viva. Tremolant, cridant, mullada i freda. Por, sola sense l'altra part de mi, el meu bressol. Així que em vaig sentir viva per primera vegada. Però això també ho he oblidat. (…)”De Llangardaixos, capítol 12 Greta2